9. Animals obscens

Per evitar l’enuig d’una investigació, vam decidir passar a Espanya. Simone comptava amb la protecció d’un anglès riquíssim, que li havia proposat raptar-la i entretenir-la.

Vam deixar la casa de nit. Era fàcil robar una barca i tocar terra en un punt desert de la costa espanyola. Simone em va deixar en un bosc per anar a San Sebastian. Va tornar a entrada de nit, conduint un bon cotxe.

Simone em va dir que trobaríem Sir Edmond a Madrid; que, tot el dia, li havia plantejat les preguntes més minucioses en torn de la mort de Marcelle i l’havia obligat, fins i tot, a fer plans i croquis. Per arrodonir-ho envià un criat a comprar un maniquí amb perruca rossa. Fou necessari que Simone pixés sobre la cara del maniquí, estirat amb els ulls oberts en la posició de Marcelle. Sir Edmond no havia tocat la jove.

Simone, després del suïcidi de Marcelle, va canviar profundament. Només mirava el buit, semblava com si fos d’un altre món. Era com si tot l’enutgés. No restava lligada a aquesta vida més que per escassos orgasmes; molt més violents, però, que els d’abans. No diferien menys dels gaudis habituals que difereix, per exemple, el riure dels salvatges en relació al dels civilitzats.

Simone obria aleshores uns ulls cansats sobre alguna escena obscena i trista…

Un dia, Sir Edmond va fer llençar i tancar en una baconera baixa, estreta i sense finestres, una petita i deliciosa bagassa de Madrid; va caure amb camisa i bragues a la bassa de femta líquida, sota el ventre de les truges. Simone es va fer cardar llargament per mi enmig del fang, mentre Sir Edmond se la pelava.

La jove se m’escapà grunyint, va agafar el seu cul amb les dues mans, copejant contra el terra el seu cap violentament girat enrere; es va estirar, així, uns segons sense respirar, mentre amb tota la força de les seves mans obria el seu cul amb les ungles. Es va esquinçar de cop, es desencadenà a terra com una au estrangulada, i es va ferir amb un soroll terrible amb els forrellats de la porta. Sir Edmond li va donar a rosegar el seu puny. L’espasme va continuar sacsejant-la una bona estona, tacat el rostre de saliva i de sang.

Ella, després d’aquests excessos, sempre venia a refugiar-se als meus braços; amb el seu cul entre les meves mans grosses, restava allí sense moure’s, sense parlar, com una nena malencònica.

De totes maneres, Simone continuava preferint més les curses de braus que no pas els intermedis obscens que Sir Edmond es delia per procurar-nos. Tres moments de la cursa la captivaven: el primer, quan la bèstia surt d’estampida del corral talment una gran rata; el segon, quan les banyes s’endinsen fins el crani al flanc d’un ase; la tercera, quan l’absurd ase galopa per l’arena, roda a contratemps i deixa anar entre les potes un paquet d’entranyes d’innobles colors, blanc, rosa i gris nacrat. Quan la bufeta perforada deixava anar de cop sobre l’arena un toll d’orina d’ase, les aletes del nas de Simone s’estremien.

Del principi a la fi de la cursa, ella vivia en l’angoixa, en el terror —expressiu en el fons d’un insuperable desig— de veure com un dels monstruosos cops de banya que un toro sense aturador i amb còlera envia cegament al buit de les teles acolorides, llença pels aires el torero. A més, val a dir que si, sens pausa i sens fi, la temible bèstia passa i repassa per la capa, a un dit de la línia del cos del torero, s’experimenta el sentiment de projecció total i repetida, característica del joc físic de l’amor. De la mateixa manera s’hi sent la proximitat de la mort. Aquestes sèries de pases ben arrodonits són poc freqüents i desencadenen entre la gernació un veritable deliri; en aquests moments patètics, les dones gaudeixen, tant es tesen els músculs de les cames i del baix ventre.

En relació a la cursa, Sir Edmond va explicar un dia a Simone que no feia pas gaire encara era freqüent entre espanyols virils, en aquest cas toreros aficionats, demanar a l’encarregat de la plaça els collons a la planxa del primer brau. Se’ls feien portar al lloc on eren, és a dir a barrera, i se’ls menjaven mentre veien morir el següent. Simone va prendre un gran interès per aquest relat i com que el diumenge vinent havíem d’anar a la primera gran cursa de l’any, va demanar a Sir Edmond els collons del primer brau. Però tenia un caprici: els volia crus.

—Però —va dir Sir Edmond—, què en faràs amb els collons crus? No pensaràs pas menjar-te’ls crus?

—Els vull, davant meu, en un plat —va dir ella.