15

QUAN EL RECTOR i en Ranquet van entrar a la sala de l’Ajuntament, tothom es va alçar de seguida. No es veia cap cadira buida; al contrari, encara hi havia persones dretes i tot, al capdavall de les rengleres de seients. Tothom es va posar dret amb el cap inclinat mirant amb curiositat la divertida parella que formaven el capellà menut i geperudet, que caminava a passetes curtes com un pardal mullat, i el noi que ranquejava al seu costat, ara cap aquí, ara cap allà, com un ànec o una oca. Hi havia mig poble present, i molts, després de passar la parella pel corredor central en direcció a l’estrada, acostaven la boca a l’orella del veí i feien el seu comentari.

—No havia de ser a casa del jutge, avui? —preguntava una senyora tota endiumenjada.

—Hi anirà després de la cerimònia —responia una altra senyorassa vestida amb un abric que feia pudor d’ames.

A l’estrada, darrera una taula llarga i estreta, decorada amb un tapet de vellut roig, hi havia el senyor Tadeu, el batlle, amb la panxa més inflada que mai, i, al seu costat, l’inspector Innocenci Gandesa, amb un vestit de vint-i-un botó i la cara com un pal. I, a banda i banda, hi havia en Ponç, el botiguer, amb la seva cara de vinagre de sempre, el metge, amb el barret a la mà i un somriure tímid als llavis, en Faustí, l’enterramorts, que s’havia posat una camisa blanca amb botons negres del temps de la picor, i el jutge, el senyor Acaci Roure i Llorer, sec i ferreny com un cep rosegat pel sol. Als primers rengles, en Ranquet va reconèixer la senyora mestra, amb la cara afable de sempre i un vestit nou tot ple d’estrelles de color de lilà, i la senyora Magina, carregada de collarets i arracades, anells i braçalets, i amb un gat ros als braços, i molts altres personatges del poble.

—Quina sort que ha fet, aquest noi! —exclamava un home vell amb cara de garrofa.

—Diu que demà ja se’n torna a ciutat, a l’hospici —explicava un altre, llarg com un dia sense pa i prim com una candela—, però jo em pregunto: què hi farà un noi que ara serà ric, en un lloc dedicat a recollir pobres?

—No us preocupeu —va afegir-hi un altre home, vermell com un pigot— ara trobarà de seguida una família que el voldrà adoptar.

En Quirze, tot vestit de vellut negre, els esperava al peu de l’estrada i els va guiar fins a dues butaques posades a la presidència. Tant el rector com en Ranquet estaven una mica esverats amb tantes atencions. Van dubtar un moment abans de seure i, un cop asseguts, tota la sala va fer el mateix, menys el senyor Tadeu, el batlle, que va quedar-se dret amb el braç una mica enlaire, a punt de començar el discurs.

—Senyores i senyors, conveïns tots i amics —va començar amb una veu solemne, reposada, una veu que semblava que li ressonés per tota la panxa—, som aquí per a lliurar a aquest noiet un tresor que li pertany i que s’ha pogut recuperar gràcies a la perícia d’aquest home que és al meu costat, l’Inspector Innocenci Gandesa.

Una alenada de satisfacció va omplir el local i, alguns, fins i tot van intentar un gest d’aplaudiment. El batlle, satisfet per l’atmosfera d’expectació creada, va continuar:

—Heu de saber, i, en primer lloc, tu, Ranquet —i en dir el nom del noi va girar lleument el cap per mirar-lo—, que el teu pare era fill d’aquest poble i que tu també vas néixer aquí…

En Ranquet escoltava les paraules del batlle sense moure ni el dit xic. Totes les coses que explicava el senyor Tadeu, ell ja les sabia. En sabia més i tot, que el batlle callava per conveniència. A mesura que s’inflava el discurs, en Ranquet s’anava trobant més incòmode, com si tot allò no fos per a ell. Quina diferència hi havia entre el noi desemparat que havia arribat feia vuit dies i el que ara seia com un príncep al mig del saló i era objecte de les atencions de tothom?

—Si haguéssim sospitat que el músic arribaria a convertir-se en una glòria universal —s’enfilava el batlle—, podeu estar segurs que no l’hauríem deixat marxar del poble. L’Ajuntament que tinc l’honor de presidir ha acordat concedir-li el títol de fill il·lustre i dedicar-li una de les places més belles, la que fins ara coneixíem amb el nom de plaça dels Porcs. I ara, l’inspector Innocenci Gandesa, a qui tinc l’honor de deixar la paraula, lliurarà el tresor al nostre estimat Ranquet, un tresor que ha costat esforços incomptables i que s’ha trobat gràcies a la perseverança de la persona que ara us parlarà. Res més. He dit.

Ara sí que va esclatar un aplaudiment general i entusiasta. En Ranquet semblava ple d’electricitat, com si les formigues de deu caus se li passegessin per la sang, de tan nerviós que estava. No sabia on posar els ulls per veure si trobava el tresor en alguna banda.

L’inspector va alçar-se com un rei i, després d’haver estès la seva mirada per tota la sala, va dir:

—Era un cas difícil de resoldre, no per la seva complexitat tècnica, sinó per les seves implicacions humanes. En principi, tots havien conegut el músic i, en principi, tots podien amagar el seu tresor. Però, a la fi, s’ha vist que la llista del músic era, a més de la pista del tresor, un recordatori o una broma sobre les relacions, fàcils o difícils, que el músic havia tingut amb tot de gent del poble. I val a dir que, gràcies a l’esforç de tota aquesta gent, el tresor ha pogut ser rescatat. Quedi, doncs, oblidat el passat i els seus errors, i que l’hereu del músic, en Ranquet, pugui gaudir del tresor i, amb la seva ajuda, fer-se un home i, si ho vol, un gran artista.

L’inspector va ajupir-se i va agafar una caixeta de fusta que tenia guardada en un calaix de la taula.

—Aquí tens el tresor, noi!

I ja anava a posar-lo a les mans d’en Ranquet, que les tenia esteses per agafar-lo, quan la veu ferma i serena de la mestra va interrompre el lliurament. La senyora mestra s’havia posat dreta i, des de la primera fila, deia:

—Perdoni aquesta interrupció, senyor inspector, però, abans de tirar endavant, no creu que seria interessant que tots coneguéssim la manera com s’ha trobat aquest tresor?

L’inspector va deixar la caixeta sobre la taula i, tot fent una ganyota de disgust, va contestar:

—No puc negar-m’hi.

Però no va dir res més. En Ranquet, que s’havia quedat amb les mans enlaire i buides, va tornar a seure, decebut i avorrit.

—Digui’m, senyor inspector: si el tresor, segons les darreres notícies, va desaparèixer d’una manera criminal i misteriosa de la tomba on el músic va enterrar-lo, on el va trobar, vostè?

L’inspector va trigar una estona a respondre.

Abans va posar-se bé el nus de la corbata, va cor-dar-se i descordar-se l’americana, i va tossir dos o tres cops. Finalment va confessar:

—Enlloc.

—Que potser ens pren per totxos, senyor meu? —va empipar-se la mestra, i tot de xiuxiueigs d’aprovació van acompanyar-la.

—Dic enlloc, perquè me’l vaig trobar a les mans. Algú me’l va posar a les mans.

—Qui? —féu la mestra, cada cop més valenta.

L’inspector va mirar a dreta i esquerra, com per disculpar-se a algú del que anava a dir:

—Em penso que no hi ha cap inconvenient a dir-ho: mossèn Mansuet, el senyor rector, me’l va lliurar.

—El senyor rector? —va fer la mestra, incrèdula.

En Ranquet va mirar la cara del mossèn, que seia al seu costat. L’home feia la impressió d’algú que passa una estona dolenta i no sap quina cara fer-hi.

—Sí —va continuar el policia amb la veu més segura que mai—, però això no vol pas dir que el senyor rector sigui el culpable de la desaparició del tresor.

—I jo torno a demanar qui és, doncs, el culpable?

—No ho sé —la veu de l’inspector, ara, era plena d’humilitat, com si confessés el pitjor dels vicis—: el culpable, penedit sens dubte de la seva malifeta, es va presentar ahir a la rectoria per tornar el tresor i confessar el seu robatori. El senyor rector, és clar, no ens pot dir qui és aquesta persona, perquè es tracta d’un secret de confessió. Ja veuen com el tresor ha arribat a les meves mans i per què no podré explicar mai qui és el culpable.

La mestra va quedar-se amb un pam de boca oberta. En Ranquet estava cada cop més atabalat: ell, el dia abans, s’havia passat tot el sant dia a la rectoria i les dues úniques persones que havien trucat a la porta eren l’inspector mateix i en Camatort! 1 el drapaire no va parlar ni tan sols amb el rector…

—Aquí tens el tresor, noi!

L’inspector tornava a mostrar-se segur i li tornava a oferir la caixeta de fusta; el noi va aixecar-se a agafar-la.

—Apa noi, quin regal! —va fer el batlle.

—Pots obrir-la, si vols —li va dir el policia.

En Ranquet gairebé tremolava. Va alçar la tapa de la caixeta de fusta lleugera, gran com una capsa de sabates, i va descobrir un pilot de diners barrejats: bitllets de banc. En Ranquet no sabia què fer ni què dir. Estava una mica decebut perquè després de tants dies de parlar del tresor, de tants misteris i secrets, ell s’havia imaginat un tresor més fantàstic, més enlluernador, més resplendent… que un senzill pilot de diners.

—Són molts duros —va estimar l’inspector—. Una milionada. Estàs content?

—Molt… —va dir el noi, amb una veu fluixa que volia expressar que no n’estava gaire, de content.

—No vols comptar-los? —va urgir-lo el batlle.

—Tots són iguals… —va fer en Ranquet.

Tothom va riure d’aquella sortida i van pensar que estava emocionat i no sabia què s’empescava. L’inspector, amb delicadesa, li va prendre la caixeta de les mans, va tapar-la un altre cop i va explicar:

—Jo mateix la donaré al director de l’asil perquè la guardi fins al dia que tu puguis disposar-ne.

El públic havia començat a aixecar-se i alguns s’acostaven a la taula i felicitaven en Ranquet. I, de sobte, enmig de la barreja de felicitacions, comentaris i conversa, va sentir-se la veu ferma de la mestra que reclamava:

—Silenci, si us plau!

Tothom va callar. Miraven la senyora mestra que s’acostava, decidida, a la taula, amb el seu vestit d’estrelles com raïms de lilàs. La miraven una mica sorpresos, como si es preguntessin: «Què vol ara, aquesta dona? Encara no en té prou? Que s’ha trastocat o què?».

—Voldria veure la caixa dels diners amb els meus ulls i tocar els bitllets amb les meves mans —va exigir.

L’inspector va tornar a mirar a banda i banda, sobretot al batlle i al rector, com demanant consell, i en veure que ningú no li deia res, va allargar-li tímidament la capsa, mormolant:

—No es fia de nosaltres? Què passa? És totalment inacceptable…

La dona va agafar la caixeta, va obrir-la, va remenar una mica per entre la barreja de bitllets i, finalment, va anunciar, segura:

—Aquest no és el tresor d’en Ranquet.

—Què diu, ara?… —l’inspector va tornar-se de color de cera.

—Dic que això no és el tresor que buscàvem.

La gent s’havia quedat quieta com si fossin estàtues i el silenci era total.

—Em sorprèn molt que essent vostè policia com diu que és, no hagi descobert abans l’engany… perquè això és un enganyabadocs.

—Vagi amb compte, senyora! Sóc una autoritat, un inspector…

—Jo també sóc la mestressa de la meva escola. No m’espantarà, senyor meu. Repeteixo que això és una engalipada.

—Potser vol dir —va intervenir el jutge amb una veu de vellut, procurant trobar una excusa per a posar pau—, potser la senyora vol dir que els bitllets poden ser falsos.

—No, senyor —la mestra no es donava—, no vull dir res d’això, ans al contrari: els bitllets, són bons, legals, nets, nous… massa nous i recents… ho veuen clar, ara? Aquests bitllets són de fa poc i és impossible que el pare d’aquest noi pogués enterrar-los nou o deu anys enrere.

La gent va començar a parlar de nou, tots plegats, i ara tothom ho veia clar i es demanava com era possible que no se’ls hagués acudit abans. Tothom va tornar a seure, l’inspector primer per posar-se a parlar a cau d’orella amb el batlle. En Ranquet es divertia d’allò més. Des del primer moment li havia semblat que aquell tresor no era de debò. I ara començaria la recerca del nou tresor, del vertader.

—Aquests bitllets han estat posats en circulació fa pocs anys, i fins i tot una criatura pot endevinar que el pare d’en Ranquet no podia haver-los ni vist. Per altra banda ¿algú creu, amb la mà al cor, que si el músic hagués tingut aquests diners hauria consentit que el seu fill visqués com ha viscut?

—Què vol insinuar, senyora? —l’inspector s’havia tornat blanc com un paper de fumar.

—Insinuar? —va enfurismar-se la mestra—. Afirmo tan alt com puc i tan clar com la llum del sol, que aquest tresor no té res a veure amb el músic. Algú ens vol aixecar la camisa. Jo crec que el pare d’en Ranquet devia amagar al bagul de la seva dona alguna cosa molt valuosa, per bé que no eren diners, no cal dir-ho. I el qui ha esbotzat la sepultura ho ha fet per robar aquesta cosa valuosa, i posar-hi, a canvi, un feix de diners, pensant que tots estaríem contentíssims. Contents i enganyats. LO és que hi ha algú, en aquesta reunió, que pugui explicar-nos com el músic podia disposar fa nou o deu anys d’aquests bitllets apareguts en fa només quatre o cinc?

Ningú no va dir res.

—Jo penso —va continuar, embalada, la mestra—, que el lladre es troba entre nosaltres, aquí, en aquesta sala. I les autoritats haurien de tancar totes les portes, de manera que no surti ningú fins que sapiguem tota la veritat sobre el tresor.

Es va aixecar un grup fort de protestes i ganyotes de disgust.

—Això és un abús, senyora!

—És excessiu!

—Ens tracta de lladres!

El batlle semblava molt atabalat. Va dir:

—Jo no puc pas fer una cosa semblant…

Aleshores, l’inspector Innocenci Gandesa va reaccionar. Com que ja no podia esblanqueir-se més, de sobte, va tornar-se tot vermell, va clavar un cop de puny a la taula i va dir amb la seva veu dura.

—Prou! Ja que vol saber-ho tot i ficar el nas a tot arreu, li diré, senyora, una cosa que no volia dir. Aquesta quantitat que hem lliurat al noi no va trobar-la ningú sota el llorer ni l’ha tornada cap lladre al rector.

—Encara ho entenc menys!

—Doncs és molt senzill. Aquests diners se’ls han tret de la butxaca, cadascú segons les seves possibilitats, les sis persones que el músic citava a la llista i algunes altres que han volgut fer-ho. I haurien preferit que ningú no ho sabés. Per això hem inventat aquesta excusa, amb el permís del senyor rector, de la devolució del tresor, sota secret de confessió, pensant que d’aquesta manera quedaria tot explicat.

—Però tot això que acaba de dir, per bonic que sigui, no explica res. Aquesta caixeta és un present que Montitjol fa al seu jove hoste. Molt bé. Perfecte. Però, i el tresor?

—Precisament perquè vam arribar a la conclusió que no existeix cap tresor, senyora, vam arreplegar els diners d’aquesta capsa com una compensació pel tresor inexistent.

—O sigui que, malgrat les seves investigacions, interrogatoris, visites i enrenous, no ha aconseguit trobar el tresor. Ha fracassat, vaja.

—He aconseguit convèncer-me que no hi ha cap tresor.

—Però… ¿la tomba, sota el llorer, no la van trobar esbotzada, amb detalls i senyals que la violació s’havia fet feia molt poc?

—És cert.

—I com s’explica, aquest fet?

—Fins abans d’ahir no m’ho explicava. El senyor batlle, que és al meu costat i pot corroborar-ho, va manar a en Faustí, l’enterramorts, que arreglés una mica la tomba de la mare d’en Ranquet, perquè mai ningú no ho havia fet i era plena d’herbes i fustotes. Suposo que va fer-li vergonya que veiéssim un cementiri tan brut. I en Faustí va treure la brutícia i les herbotes, va moure la terra i va plantar-hi flors…

—Molt bé. Què més?

—… i, per curiositat, va obrir el taüt.

—I què?

—Que ho expliqui ell mateix, tal com m’ho va contar a mi.

La mestra es va dirigir a l’enterramorts.

—Què vas trobar-hi, Faustí?

—Res d’especial… —balbotejà l’home—, només uns paperots…

—Uns papers! Què deien?

—Res.

—Papers en blanc? Fulls de paper sense res escrit?

—Fulls com de llibreta, plens de ratlles i gargots…

—Quina mena de gargots? Lletres?

—No. Puntets negres…

La dona, cada cop més animada, va demanar paper i algun estri per a escriure i, quan va tenir-ho, va dibuixar ràpidament un pentagrama amb tot de notes musicals i, posant-ho davant de l’enterramorts, li va demanar:

—Eren com aquests, els gargots que vas veure?

—Pitjors. I el paper era molt gruixut… i embolicat amb un tros de roba. Vaig pensar que era un record o…

—Eren papers de música! —va cridar, triomfal, la mestra. I on vas posar-los? On són, ara? Qui els té?

—Jo… em pensava… que no tenien cap valor…

—On vas posar-los? Què vas fer-ne? Digues la veritat. No tinguis por. On són amagats?

—No vaig amagar-los. Els vaig vendre al drapaire.

La mestra va caure de cul a la cadira.

—Al drapaire! —va exclamar, contrariada—. A quin drapaire?

—Al de l’acordió…

—En Camatort! —va cridar en Ranquet.

—Però, com vas poder fer una cosa semblant? I vostè, inspector, com és que no ha fet agafar aquest drapaire malastruc?

—Perquè no l’he trobat, senyora. S’ha fos. I no oblidi que fa només dos dies que sé això que en Faustí acaba de contar.

—Amb dos dies pot agafar fins i tot un estol de perdius. Aquests papers, n’estic segura, són el tresor veritable. Són les composicions escrites abans de refugiar-se a Amèrica i, ara que és un compositor famós, la seva música es paga a preu d’or. Abans no valien res, però ara valen una fortuna, no ho enteneu?

—Aquest pòtol de drapaire sí que ens l’ha feta bona! —va cridar el batlle.

—Qui sap on para! —va dir en Ponç, el botiguer.

En Ranquet no va saber estar-se d’exclamar:

—Jo sé on trobar-lo. Aquesta tarda m’espera a la porta del cementiri.

En sentir això, la gent es va calmar i en Ranquet va començar a trobar-se malament, tot pensant que havia parlat massa i havia jugat una mala passada al seu amic. Va tornar a seure, trist i confós; mentre el batlle i l’inspector parlaven amb el rector i els regidors, el públic havia marxat a poc a poc i només quedaven, a primera fila, la senyora Magina amb el seu gat i la mestra.

—És inútil tanta xerrameca —va explotar la senyora Magina—. Jo conec aquest poble com la meva mà i són inútils totes les precaucions i mesures d’emergència. A hores d’ara mig poble ja és a la porta del cementiri a agafar lloc per no perdre’s l’espectacle.

Mig rient, tots els de l’estrada van concedir que la senyora Magina tenia raó i per comprovar-ho van decidir acostar-s’hi encara que tot just era migdia.

—Amb tanta gent no vindrà —va dir en Ranquet, amoïnat, a la mestra.

—Millor —li va confessar ella—, així no l’agafaran.

I en Ranquet va riure, alleugerit.

Mig poble no, però un bon grapat de persones sí que hi era, pels voltants del cementiri. En veure que s’acostava la comitiva d’autoritats, els curiosos van començar a escampar la boira.

—Què fem? —va demanar el batlle, en arribar a la porta de ferro.

—És aquí! —va cridar en Ranquet, fixant-se en un paquet amagat al mig d’unes mates, embolicat amb una bufanda de coloraines.

—On? On…? —cridaven les autoritats, mirant per tots cantons.

—Aquí! —i en Ranquet ja deslligava el paquet i treia els papers de música, tan content que no cabia a la pell de goig.

Tots van acostar-se a veure-ho. La mestra plorava.

—Ja no acudirà, aquest sapastre! —remugava l’inspector.

—Però cal reconèixer que, aquest cop, s’ha portat bé —declarava, satisfet, el batlle.

Camí de retorn, va sortir a rebre’ls en Quirze, que portava una carta urgent que li havien donat a ciutat per al batlle. Tota la comitiva va aturar-se, mentre el senyor Tadeu obria i llegia la lletra.

—Les desgràcies mai no arriben soles —va bromejar, acabada la lectura— i les alegries tampoc. És del director de l’asil que diu que demà arriba un ambaixador americà, amic del teu pare, que et vol conèixer, Ranquet.

Tot van ser felicitacions i enhorabones fins que la corrua va tornar a caminar.

—I la maleta, Ranquet? —va fer veure que s’espantava el batlle—. Que has perdut la maleta?

—La té a casa —va dir el rector—, a punt de traslladar-la a cal jutge.

—Aquest vespre farem una festeta —va proposar el batlle—. A veure si ets capaç d’ensenyar a tothom què redimoni hi tragines.

En Ranquet va dir en veu baixa:

—L’Espinguet del gegant de la Nit i la Marramaua del castell del Sol Lluent.

Però ningú no va sentir-lo perquè tots parlaven a la vegada de tot i amb tots. Només la mestra va preguntar-li:

—Deies alguna cosa, Ranquet?

—Tinc ganes de tornar a veure els meus amics, en Cap de Trons i l’Ada Orella Ratada i explicar-los tot el que ha passat.

—Què els explicaràs?

—Que no tinguin més pors. Ara sé que hi ha nois rancs més rancallosos que jo i han arribat molt lluny: són reis, o artistes, o capitans de lladres. Segur que el món és ple de Caps de Trons molt savis i de noies amb les orelles ratades que poden arribar a la lluna. Jo, abans, em pensava que era l’únic que caminava així.

La mestra va somriure. Al cap d’una estona, en Ranquet va afegir:

—I també parlarem de com aprendre a fer castells que no s’ensorrin.