9

NOI, has de saber una cosa —va advertir en Ponç, el regidor botiguer, a en Ranquet, el matí de la seva arribada a la botiga de queviures—, i és que hi ha una gran diferència entre una botiga i una fonda. No ens enganyem! Aquesta casa és una botiga, no una fonda. Aquí tots ens guanyem les garrofes i no volem ningú que pugi amb l’esquena dreta. No ens agraden els ganduls. I pel que veig, tu deus haver passat moltes desgràcies, però tens mans i peus bons com qualsevol altre xicot i, encara que semblis una mica llepafils i tinguis una pinta de camàlic flac i desnerit, et faré treballar com els altres, entesos?

En Ranquet va fer que sí amb el cap.

—No t’espantis, que serà una feina senzilla. Aquí treballem molt, però encara ningú no s’hi ha trencat mai cap os.

En Ponç va posar-se les mans a la cintura i va esperar que el noi digués alguna cosa, però en Ranquet no va creure oportú de dir res. El botiguer tenia una panxa com un bombo i una cara rodona i vermella com un formatge d’Holanda.

—Bé… si no tens res a dir-hi, pots deixar la maleta en qualsevol racó i acosta’t, que t’explicaré la teva feina.

La botiga era petita i el fet que estigués farcida de sacs plens de gra fins a rebentar amuntegats a les parets, el sostre amb tot de pernils i rasts de botifarres de totes menes i el taulell atapeït de llaunes, pots i paperines, li donava un aspecte de cova fosca o de masmorra; en Ranquet no sabia ni com girar-se i encara menys on col·locar la maletota de manera que no es perdés en aquell poti-poti.

—Deixa la maleta on vulguis —va insistir en Ponç—, i no et preocupis que no te l’obrirà ningú. A mi tant me fa del que hi portis, mentre no l’obris i escampis porqueria per la botiga. I si hi tragines una marruixa o un gat vell, vigila que no surti perquè per casa es passegen un parell de gats grossos i ferotges com tigres, que te’l deixaran llest en un no res, acostumats com els tenim a cruspir-se totes les rates i ratolins que ensumen.

En Ranquet va pujar de peus en una cadira de boga i va deixar la maleta al damunt d’un sac de farinetes. En Ponç se’l mirava tot rient i, quan el noi baixava, va cridar a una dona tota negra que feinejava a la cuina, endins de tot de la casa:

—Noia! Som al magatzem amb l’ajudant que ens han enviat avui. Si sents la campaneta de la botiga, acudeix a despatxar tu, que ja tornem a pujar de seguida.

El botiguer va indicar-li una rastellera de sacs que ocupaven tot el corredor, de la botiga a la cuina, i li va manar:

—Agafaràs aquests sacs d’un a un i els baixaràs al magatzem. Són de cigrons i no pesen gaire. Apa! Jo aniré al davant i t’ensenyaré el camí.

En Ranquet va agafar el primer sac amb totes les forces i se’l va carregar a l’esquena. Pesava com un dimoni i li va fer doblegar tota la carcanada, però no va dir ni piu. Amb el pes al damunt encara caminava amb més dificultat i més com un ànec. En Ponç anava al davant i el va portar per una escala torta que hi havia a l’inici del corredor, al costat de la botiga, fins a arribar a una mena de celler fosc i humit, sense cap finestra ni respirall i ple de teranyines, piles de sacs i rengles de bótes de vi. Mentre baixava l’escala en Ranquet va començar a sentir una olor intensa, barreja de tots els aliments de la botiga i de la bafarada que pujava del soterrani, i el cap li va començar a rodar. Quan el botiguer li va assenyalar el lloc on havia de deixar el sac, en Ranquet es trobava ben marejat.

—Posa’l aquí. Molt bé. 1 ara ja pots pujar a bus-car-ne un altre. Jo em quedaré a la botiga. Quan hagis acabat, avisa, que hi ha més feina a fer.

Quan va agafar el segon sac, en Ranquet va sentir un xiulet agut al cervell, se li va enterbolir la vista i va anar inclinant-se cap a un sol cantó del corredor, el mateix en el qual portava el pes, fent zigzagueigs com un torrat. Mentre baixava l’escala, el sac se li va escapar de les mans i va caure a terra, va rebentar-se i els cigrons van començar a rodar com bales graons avall. Tot va quedar ple de cigrons. Ell mateix va quedar-ne voltat i amb els peus amagats sota una muntanya de cigrons. Espantat, en Ranquet va ajupir-se i va començar a recollir-los ben de pressa. Suava. Quan va tenir-ne les mans plenes, va adonar-se que no podia ficar-los altre cop al sac, perquè s’havia estripat. Podia anar a buscar un sac buit, però va pensar que era impossible recollir-los tots en poca estona. N’hi havia com a mínim per a un parell d’hores. Aclaparat, es va asseure en un graó, va treure’s de la butxaca un mocador virolat molt bonic que li havia regalat la senyora Magina, per eixugar-se la cara, i es va posar a esperar, mentre reposava una mica, que se li acudís alguna solució.

Però el temps passava i cada cop se li buidava més el cap; no pensava res, com si el cervell volgués reposar també. Els ulls, cada vegada més avesats a la foscor, repassaven les parets de l’escala i del celler, brutes, humides i amb unes clapes de molsa i tot, fins a arribar a la trista bombeta que penjava al mig del sostre i que no podia fer arribar la llum a tots els racons. En Ranquet va aturar els ulls en un tros de paret on li semblava haver vist una ratllada, un gargot, un dibuix… conegut. En Ranquet va alçar-se de cop, sense pensar en res més que en aquell gravat de la paret del celler. Va passar per damunt dels cigrons, amb perill de relliscar i caure ben llarg a terra, fins arribar gairebé a tocar la paret amb el nas.

Després d’observar intensament el dibuix, en Ranquet va alçar la mà i amb el dit va començar a resseguir-lo a poc a poc com per a fer-se ben bé càrrec que era de veritat. Era un castell amb tres torres, la del mig una mica més alta i amb un sol rodó al darrera com una corona, pintat a la roca del soterrani amb línies del gruix d’un dit, d’un roig terrós mig esborrat per la humitat i la brutícia i que era difícil de veure perquè es confonia amb la grisor de la roca. Però fixant-s’hi bé, reparant en una línia i seguint-la, com feia ara en Ranquet amb el dit, sortia un castell i les torres i el sol amb els raigs com una cabellera esbullada, tot plegat de la mida d’una llibreta d’estudi.

En Ranquet se sentia el cor a la boca.

—Que t’hi has adormit, noi? —va cridar el botiguer des de dalt.

—No… Ja pujo… Ja estic de seguida…!

No sabia què fer, indecís entre el misteri d’aquell dibuix a la paret, idèntic al seu castell del Sol Lluent que portava a la maleta, i l’esbarriada de cigrons pel terra i l’escala. Quan anava a moure’s en Ponç ja baixava l’escala i començava a cridar:

—Què has fet, desgraciat? Quina ruïna és aquesta?… Que t’has tornat boig?

—S’ha rebentat el sac… i han sortit tots.

—Ja pots agafar una saca nova de les que tens al teu darrera i arreplegar-los tots, un per un. Si a l’hora de dinar no els tens tots a dintre, no et pensis pas que mengis res. Sí que la faríem bona!

I se’n va anar sense dir res més.

En Ranquet va agafar una saca plegada, es va ajupir i va començar a collir cigrons, de primer d’un a un, després de tres en tres, i més endavant a grapadets, amb terra bruta i tot. Li havia fugit el cansament i, quan volia animar-se, girava el cap i tornava a resseguir amb els ulls les ratlles del castell pintat a la paret. Ara començava a pensar que aquell poble era ple de bons senyals i que potser tot el que havien parlat amb els companys de l’asil, sobretot amb en Cap de Trons i amb l’Ada Orella Ratada, ja havia arribat l’hora que passés de veritat.

Quan el botiguer va baixar al celler, a l’hora de dinar, ja no quedava cap cigró a terra.

—Anem —va dir només.

En Ponç i el vailet van seure a taula i la dona, tota vestida de negre, sense dir ni una paraula, va omplir-los el plat amb una muntanya de cigrons bullits. Aquella dona semblava la criada i no pas la muller d’en Ponç. Quan va demanar més teca perquè havia treballat molt i tenia gana, van tornar-li a omplir el plat de cigrons. 1 aleshores ja no va demanar res més.

—Com més gana, més cigrons —va comentar el botiguer—. Menjar altres coses no seria gana, sinó golafreria.

Acabat el dinar de cigrons, el botiguer va alçar-se de la taula tot dient:

—Apa, que si ens hi posem de seguida, acabarem abans la feina!

I com que ja no es fiava de l’ajudant per a baixar els sacs al celler, va encomanar-li una altra feina a la botiga. Li va donar un atuell de vidre i li va manar que l’omplís d’oli d’una aixeta que hi havia darrera del taulell. En Ranquet es delia per tornar al celler a veure altre cop el dibuix misteriós, però va agafar la garrafa i va començar a trascolar l’oli.

—Quan la garrafa sigui plena, n’agafes una altra de la garrafera i fas el mateix. Jo portaré els cigrons a baix, al magatzem.

Ajupit darrera el taulell, devia semblar que a la botiga no hi havia ningú i, per això, quan es va obrir la porta del carrer i va dringar la campaneta, en Ranquet va sentir un trepig que s’acostava i una veu coneguda que demanava ben alt:

—Bona tarda!… Que no hi ha ningú…?

En Ranquet tenia el broc de la garrafa amorrat a l’aixeta i no podia alçar-se, però encara que hagués pogut no ho hauria fet perquè en reconèixer la veu de l’inspector Innocenci Gandesa, hauria volgut fondre’s.

—Ei…! —cridava el policia—. Déu vos guard…!

Del fons de la casa, va sentir-se una veueta que responia:

—Ai, ai…! Que heu deixat la botiga abandonada? Ja vinc, ja vinc! El meu home i el vailet deuen ser a baix, al celler…

Una remor d’espardenyots que s’arrossegaven per terra i la veueta que anava dient «Ja vinc, ja vinc…!», indicaven que la dona vestida de negre acudia a la botiga a atendre al client.

—Ai, ai…! Perdoni… que l’he fet esperar… —la dona demanava excuses amb un posat humil, tot fregant-se les mans amb el davantal—. Digui, senyor, en què puc servir-lo?

La dona estava tan atabalada que no s’havia adonat que tenia en Ranquet ajupit darrera seu.

—Senyora… —va començar l’inspector—, no vinc a comprar res. Vinc a parlar amb el seu marit, el regidor Ponç Mataplana. Quan podria veure’l?

—Ai, ai…! Que potser és de la policia, vostè? —la veu de la dona era cada cop més tremolosa i espantada.

—Sí… —es va sorprendre l’Inspector—. Com ho ha endevinat?

—Ai, ai…! Perquè si no ve a comprar res… què vindria a fer, si no fos de la policia…? Tots els visitants que no vénen a comprar, vénen per la història del soterrani i el refugiat. Jo em pensava que tot això ja havia quedat enterrat, però es veu que no i tornen… i tornen… a venir…

La dona va callar en sec així que va veure aparèixer el seu marit per la porta del corredor, amb el posat sorrut i els ulls severs. En Ranquet ja havia acabat d’omplir la garrafa, però, per por que s’adonessin d’ell, va arraulir-se en el racó format pel taulell, una pila de sacs i la paret de l’aixeta, fent veure que tenia dificultats per a fer entrar el tap de suro al coll de l’atuell. El botiguer va passar pel costat de la dona i, tot situant-se al davant del taulell, a frec del visitant, va dir:

—Les dones sempre s’empatollen. Xerren massa. Em sembla que vostè i jo no ens hem vist mai.

—Ai, ai…! Jo em pensava… —va fer la dona, gairebé plorant—. No he dit res. Ja et quedes tu. Jo me’n torno a dintre. No em necessiteu pas…

Hi hagué un moment de silenci tens, mentre la dona desapareixia corredor endins, sense que ningú digués res ni girés el cap per veure com se n’anava.

—Vostè dirà —l’envestí en Ponç.

—Voldria parlar amb vostè… en privat.

—Acompanyi’m —el botiguer va passar cap al corredor, seguit de l’inspector. Abans de ficar-se a dins, en Ponç, des de la porta, va girar el cap per mirar en Ranquet i dir-li:

—Noi: vigila el negoci. Serem a baix, al celler, amb el senyor.

En Ranquet es va aixecar per situar-se dret darrera el taulell, com un dependent de veritat.

Passava l’estona i ni entrava cap comprador ni li arribava cap paraula de la conversa dels dos homes al soterrani. En Ranquet començava a posar-se nerviós. A poc a poc, va anar apartant-se del taulell fins arribar a repenjar-se al muntant de la porta i a treure el cap al corredor per mirar l’escala que baixava al celler. Afinant bé les orelles s’oïa una remor de paraules. Aleshores, en Ranquet va acostar-se al primer graó i, amb molta atenció, va anar baixant esglaó per esglaó, fins arribar al punt on podia seguir la conversa sense que el veiessin.

—És veritat que fa poc va venir una parella de la guàrdia civil, no de la policia, a donar una ullada a aquest lloc que fem servir de magatzem i celler i a parlar amb mi perquè, com sap tothom, el bosc i la muntanya són plens de maquis que, de tant en tant, baixen al poble a robar i a fer mal.

L’inspector devia estar d’esquena i no s’entenia bé què deia.

—Després de la guerra —tornava a parlar el botiguer amb una veu tranquil·la— aquest lloc va servir de refugi o amagatall al germà de la meva dona, fins que es va escapar cap a França. Per això els civils vénen sovint, a veure si en tenim notícies.

Un altre cop la intervenció incomprensible de l’Inspector.

—Abans, l’escala no es veia des de dalt. Hi havia una trapa molt ben dissimulada i no es notava res. Fa poc que vam obrir-ho tot i deixar-ho tal com ho ha vist, precisament per evitar sospites.

En Ranquet va creure que sentia fressa a la botiga i va córrer a treure el cap, però no hi havia ningú i va tornar a parar l’orella.

—Sí, sí… —deia el botiguer—. El coneixia molt bé. En un poble és difícil sostreure’s a la curiositat de la gent. Fins i tot aquells que només hi viuen una temporada, no poden passar desapercebuts. Sobretot si deixen un mal record, com va ser el cas del músic.

—Un mal record? —la veu de l’inspector era més a prop i arribava bé. En Ranquet va calcular que es devia haver mogut.

—Sí… per lladre, entre altres coses.

—Lladre?

—Jo no estava d’acord amb el meu cunyat ni m’agradava que la meva dona l’ajudés com l’ajudava, fent perillar el negoci, perquè si la clientela ensumava que amagàvem un revolucionari sota la botiga… adéu comerç! No havia perdut la guerra, ell? Doncs, que en patís les conseqüències i ens deixés a nosaltres tranquils, amb la botiga…

—Perdoni, però no hi veig la relació amb el cas que li he explicat.

—Ara la veurà. El músic venia tot sovint a comprar llenties, sempre llenties o arròs, els cigrons no li agradaven, deia. No els podia veure. I vet ací que un dia, de cop i volta, em demana cigrons. Va dir-me que volia tastar-los, que no podia ser que en els temps de racionament i escassetat que corríem ell fos tan llepafils. Li degueren agradar perquè no solament va repetir, sinó que em va proposar un tracte: com que ell no tenia ni un duro i li costava guanyar-se les garrofes, em va demanar que li deixés triar els sacs de cigrons bruts a canvi de la ració que necessitava per a passar la setmana.

—Cigrons bruts?

—Jo comprava els cigrons directament al pagès que els collia i m’arribaven plens de porqueria: clofolles, pedretes, brosta, terra, fulles seques… S’havien de triar i passar pel sedàs abans de posar-los a la botiga. Ben nets, pujaven de preu… Bé, el cas és que la meva dona i el seu germà em van convèncer que acceptés el tracte amb el pobre músic. Aquesta feina, abans, la feia el cunyat tot sol, però darrerament havia après de fer pastissets i confitures, que el distreien més, i desitjava trobar algú que l’ajudés a garbellar els cigrons, o sigui que l’oferiment del músic li va venir com l’anell al dit. I ja tenim sacs de cigrons amunt i avall, de la botiga a la barracota del músic, cada setmana el mateix tràfec. Feia la feina ben feta, més bé que el cunyat, me’n vaig assegurar repassant els primers sacs, i després ja ni els mirava. 1, un dia…

El botiguer va fer una pausa. En Ranquet va contenir el respir per por que el sentissin. L’inspector semblava que s’hagués fos.

—Un dia, per aquelles coses que passen, quan teníem un sac preparat perquè el músic se l’endugués, vaig adonar-me que me’n quedaven pocs, de sacs buits, per a anar al molí i vaig decidir buidar aquell sac ple de cigrons en un parell de senalles, pensant que al músic tant li faria. I mentre queien els cigrons vaig descobrir una cosa estranya que algú havia ficat dins el sac: era una capseta de joies embolicada amb un mapa dels Pirineus…

L’inspector Innocenci Gandesa va fer un xiulet de sorpresa.

—En resum i per estalviar-li tota la història, vaig descobrir que la meva dona i el seu germà feien servir els cigrons com a amagatall per treure de casa diners, joies i documents, a fi de preparar la fugida del refugiat al soterrani. I amb el músic de còmplice, és clar. Llavors vaig comprendre l’interès que tenien a donar-li feina!

—I què va fer?

—Vaig córrer a mirar el calaixet secret, situat al fons del calaix de dalt de la calaixera del dormitori, per saber si aquelles joies eren les primeres o les darreres…

—I què…?

—Eren les últimes, les úniques que vaig poder salvar. Les altres van servir per a ajudar el cunyat a fugir, a passar la frontera i refugiar-se a França, segons va explicar-me la dona. Però a mi no em treu ningú del cap que el maleït músic va aprofitar-se’n d’alguna manera… I, aquesta història del tresor amagat al poble, podria molt ben ser que no fos altra cosa que les joies que li feien arribar, barrejades amb els cigrons.

—La seva dona i el seu cunyat haurien protestat, si el músic els hagués ensarronat.

—La meva dona, des d’aquell dia, no ha tornat a obrir la boca. Amb prou feines ens diem res. El disgust encara ens dura.

—Per què va disgustar-se, ella?

—Perquè, vist com havien fet desaparèixer la nostra petita fortuna, em va faltar temps per a córrer a la caserna de la guàrdia civil i denunciar-ho tot.

—Va enxampar-los?

—I ca! Van arribar tard. En adonar-se que jo havia dipositat a les senalles els cigrons del sac, van tocar el dos, cames ajudeu-me. Quan va arribar la guàrdia civil a casa només quedava la dona, i no va haver-hi manera de treure-li ni una paraula, només repetia que ella no sabia res, que no havia vist res, de manera que es van arribar a pensar que jo estava tocat de l’ala.

—I el músic?

—Havia fugit, també. No el vam tornar a veure més. Algú del poble va dir, poc després, que l’havia vist pel bosc amb els grups que encara resistien; amb els maquis que venien a ajudar-los des de França… Als pobles, la gent parla molt. També diuen, ara, que entre els maquis de la muntanya, hi ha el meu cunyat. Què saben, ells? La gent, ja li he dit, xerra massa.

—I no va trobar res… comprometedor, a casa del músic?

—Vol que li digui què vam trobar-hi? Vam trobar-hi els fogons encesos i un parell de peroles plenes de cigrons que bullien. A casa d’un llepafils que sempre havia dit que no podia ni veure’ls.

—Com s’explica aquestes perolades de cigrons?

—Els experts van descobrir a les senalles que s’havien quedat a la botiga, que alguns cigrons portaven números, lletres o signes pintats a la pell, i van dir que segurament els feien servir per a enviar-se missatges secrets… Per això va bullir-los, per esborrar els senyals que portaven. I com que no devia tenir temps de triar-los, va abocar-los tots a la perola! Imagini’s la quantitat de notícies, avisos i secrets que em van fer passar per davant del nas, sense que jo me n’adonés! Armes i tot, devien amagar-hi! La meva dona va estar a punt d’anar a la presó.

L’inspector no va dir res.

—Això sí! —va dir el regidor tot enfadat—, des d’aquell dia, a casa meva només mengem cigrons!

En Ranquet va comprendre que la conversa s’acabava i va tornar al seu lloc, darrera el taulell. En ajupir-se per continuar la feina, va adonar-se que no havia tancat bé l’aixeta de l’oli i que el degotim havia format un bassal a terra.

Quan l’inspector i el botiguer van passar pel costat del taulell, cap a la porta, tot acomiadant-se, ni es van fixar en ell. I en Ranquet estava tan esverat pel devessall d’oli que no va tenir humor per escoltar què deien.

—Però… on tens el cap, tros de quòniam! Em costaràs més car en un sol dia de tenir-te a casa, que si hagués llogat un dependent com cal tot un any sencer! —va escridassar-lo en Ponç, així que l’inspector hagué deixat la botiga.

En Ranquet va netejar el terra com va poder i, després, com que ningú no li deia ni ase ni bèstia, va asseure’s sobre una caixa de fruita buida, amb els colzes clavats als genolls i la cara entre les mans, i va deixar passar la tarda.

La dona del botiguer, en un moment que el seu marit havia baixat al soterrani, va acostar-se al lloc on era el noi i, sense dir res, va deixar-li un bon tros de pa sucat amb oli, amb un tall de formatge al damunt, a la falda. Després, va tornar a desaparèixer cap endins de pressa i ja no va tornar a veure-la fins a l’hora de sopar.

En Ranquet ja estava a punt de clavar-hi les dents, quan va pensar en la promesa que havia fet el dia abans al seu amic Camatort. Podia guardar el berenar per donar-lo al drapaire rodamón. Però feia tan bona olor aquell menjar, que va decidir guardar-li’n la meitat; era una llesca tan llarga que n’hi havia per a tots dos.

Quan fosquejava, i com que encara no li havien dit on dormiria, en Ranquet va decidir acabar-se de menjar el tros de pa amb formatge que li quedava, perquè no sabia on posar-lo, de manera que en Camatort el trobés, i perquè era tan petit el mos que li quedava que no valia la pena de guardar-lo. Ja trobaria alguna cosa per al seu amic a l’hora de sopar, si es recordaven d’ell.

Al menjador se sentia remor de plats i cadires. I, de sobte, va alçar-se la veu del regidor que deia:

—Si vol sopar, que vingui. A veure si encara l’haurem d’anar a buscar, com si fos un senyoret.

En Ranquet va pensar-s’ho un moment i va decidir no moure’s i fer veure que no havia sentit res. Per a tornar a menjar cigrons fastigosos no valia la pena de sopar. Encara li quedava a la boca el bon gust del berenar. Però, si no acudia al menjador, què deixaria al seu amic Camatort?

Mentre rumiava aquestes coses, la dona del botiguer va tornar a aparèixer al seu costat, va agafar-lo de la mà i li va dir:

—Acompanya’m, fill, que t’ensenyaré el teu llit.

En Ranquet va desfer-se de la mà de la dona per pujar de peus a la cadira i agafar la maleta que havia deixat al damunt d’un sac de farinetes. Amb la maleta a la mà, va seguir la dona escales avall, cap al soterrani.

A mesura que baixava les escales, el cor se li anava encongint. No s’havia imaginat que li fessin passar la nit en aquell magatzem ple de sacs de cigrons, de parets humides i sense ni una escletxa de llum. Però la dona va mostrar-li una màrfega posada a terra, a sota mateix de la bombeta que penjava del sostre, i li va dir:

—Ai, ai, fillet! Aquí, al costat del coixí, hi tens dues o tres mantes per a abrigar-te, que no passis fred. I per a tancar el llum, tens l’interruptor aquí, a la paret, al costat d’aquest castell que va pintar el meu germà, fa anys.

I després, va treure’s dues pomes arrugades i un grapat de pinyons i panses de la butxaca del davantal i va posar-ho tot sota el coixí.

—Bona nit —va dir.

En Ranquet, encara amb la maleta a la mà, va respondre.

—Gràcies…!

Mentre es despullava va tornar a fixar-se bé en el castell i el sol a la torre més alta. El seu pare havia ajudat el germà de la dona del botiguer a fugir… més enllà dels Pirineus, cap a França…, cap al castell del Sol Lluent! Aquest pensament li va eixamplar el cor.

Amb el llum apagat va començar a menjar-se una poma. Havia deixat la maleta al costat del sac de palla que li servia de matalàs, per si necessitava que l’Espinguet el defensés contra el gegant de la Nit. Aquell lloc subterrani era molt propici a l’aparició del gegant de la Nit. La gran sort era que no hi havia finestres… I la gran sort de les altres nits havia estat que les xerrades amb en Camatort havien dissuadit el gegant de sortir… Pobre Camatort! Aquella nit no es podrien veure i la seva xerrada no el podria protegir…

Pensar en el gegant de la Nit i començar a sentir una fressa estranya a la seva esquerra, cap al fons del celler, va ser tot una sola cosa. En Ranquet es va incorporar tan de pressa que els pinyons i les panses van escampar-se per la màrfega com si hagués tremolat la terra. Què era, aquell soroll? Feia clic, clic, clic!… El gegant no feia aquella mena de soroll, s’acostava en silenci… Potser eren rates. A l’asil, al seu amic Cap de trons, les rates se li havien ficat pel clatell, esquena avall, com si fos una rossolera, i ara tenia tota la pell esgarrapada, i a la seva amiga Ada, del pavelló de les noies, que era molt tímida, se li havien menjat una orella mentre dormia i ara li deien Ada Orella Ratada… Clic, clic, clic! En Ranquet va allargar a poc a poc la mà cap al cantó d’on venia la fressa. Una cosa humida, llefiscosa, li va caure al mig del palmell. Va enretirar-lo de seguida i, després d’acostar-se’l al nas, va treure la llengua per tastar quin gust tenia aquella cosa. Era vi, el vi d’una de les bótes o bocois més alts, que gotejava. Més tranquil, va intentar agafar els pinyons i les panses escampades pel llit i que ara, estirat altre cop, se li clavaven a la pell com pedretes. Amb aquell clic, clic i el pessigolleig de la fruita seca, no podia dormir. Tenia por d’aixecar-se a encendre el llum i va pensar que com que la poma seca li havia fet set, podia posar el cap a sota el degotim i traguejar una mica. Es va arrossegar amb la màrfega fins que les gotes de vi li van caure a la closca, després a l’ull dret, després al nas i, finalment, a la boca.