11

EL PRIMER a arribar va ser el senyor Tadeu, el batlle, i darrera d’ell van anar entrant la senyora Magina, el metge, en Faustí, l’enterramorts, en Ponç, el botiguer, l’Acaci Roure, el jutge i el senyor rector, mossèn Mansuet.

Passats uns moments de xerrameca, la veu de l’inspector va destacar sobre totes les altres:

—Senyores…, senyors…! Els he convocat aquí per tal d’aclarir-los el misteri del tresor del músic. Tots…

—Un moment —va demanar la mestra—. Voldria demanar-los de passar al menjador, si no els sap greu. Penso que tanta gent pot molestar el noi que tinc al llit… I, si parlem massa alt, pot sentir alguna cosa que no convingui que sàpiga… de moment.

Un altre cop va animar-se la xerrameca, acompanyada ara de moviment de cadires i passes que anaven d’una habitació a una altra. En Ranquet, amb el cap dret, seguia i interpretava tots els sorolls. Quan es va fer silenci, el noi va comprovar que des del llit només li arribava un murmuri ofegat del qual era impossible treure en net ni una sola paraula.

No va tenir altre remei que llevar-se i acostar-se, amb molt de compte, a la saleta on abans havien parlat l’inspector i la mestra, i que ara havia quedat buida, bruta de burilles i desordenada com la sala d’un cafè. Una porta de vidre glaçat separava la saleta del menjador i en Ranquet endevinava a qui pertanyien les ombres que s’hi movien com en un teatrí. La veu de l’inspector li arribava més clara, però encara no pas prou per a poder entendre bé el seu discurs. En Ranquet, amb els peus nus i amb la camisa de dormir de llana gruixuda, va anar-se acostant a la porta de vidre, fins a situar-s’hi al costat mateix, d’esquena a la paret, i, aleshores, ho va entendre tot.

—No, no, no…! —protestava amb una veu dura l’inspector—. Jo no he dit que un de vostès tingués el tresor amagat.

—Ha dit que la clau del misteri es troba entre els rodolins de la llista! Tots ho hem sentit! —feia la veu del batlle acusadorament.

—I ho torno a dir. Insisteixo: la clau es troba en els rodolins, però en els versos finals. Escoltin bé: «Qui és més a prop del tresor?», pregunta el penúltim vers. I el vers darrer respon: «Un llorer, pel guanyador».

—Aquesta resposta jo l’he entesa sempre com una metàfora poètica —va dir la mestra—. Vol dir que la persona que trobi o endevini on és el tresor, tindrà glòria i riquesa, simbolitzats pel llorer. Els herois eren coronats amb una corona de llorer…

—No estem per poesies! —l’interrompé, barroerament, en Ponç.

—És cert, senyora mestra —va dir, amablement, l’inspector—, però també ho és que fa estrany que, en el conjunt d’un reguitzell de versos, entre els quals no n’hi ha cap de sobrer: els cigrons d’en Ponç eren uns cigrons de veritat, el gat miolaire de la senyora Magina era un gat que no parava de rondinejar… etcètera, de manera que cada objecte esmentat correspon a alguna cosa que va jugar un paper important en els episodis de la seva vida al poble, fa molt estrany, dic, que els dos versos finals siguin només per fer bonic, per acabar… poèticament, amb una metàfora.

—Amb una… què? —va preguntar en Faustí, l’enterramorts.

—Un estirabot —va dir la senyora Magina.

—Un joc de paraules… —digué la mestra.

—Si no ho sap, que ho aprengui! —va tallar en Ponç.

—I vostè, inspector, —va demanar una veu reposada, que en Ranquet va pensar que era la del jutge—, com interpreta aquestes dues línies?

—Les interpreto al peu de la lletra, com la resta de la composició. O sigui que la persona o cosa que és més a prop del tresor és el llorer, nom que també surt en forma del segon cognom del senyor Acaci Roure i Llorer, que està situat ben a prop també de la pregunta.

—Un llorer? —va fer la senyora Magina, estranyada.

—L’arbre més vell del cementiri és un llorer. I al peu d’aquest llorer, hi ha la tomba de la dona del músic…

—¿Vol dir que el tresor podria estar enterrat sota el llorer…? —va animar-se la veu del metge.

—O dintre del taüt…? —va esgarrifar-se la senyora Magina.

L’inspector va esperar un moment i després, teatralment, va anunciar:

—Efectivament, senyores i senyors, el tresor era allà.

Ningú no va dir res. Semblava que tots, fins i tot en Ranquet mateix, s’aguantaven la respiració. El metge va ser la primera persona a reaccionar.

—Era? Vol dir que…?

—Vull dir que ja no hi és. Algú se m’ha avançat i el tresor ha desaparegut. Ahir vaig visitar el cementiri i vaig trobar la terra remoguda, la caixa esbotzada, tot remenat… de feia poc. Per què haurien violat la tomba, sinó?

—És increïble! —va exclamar la mestra—. Qui pot haver-ho fet?

—No ho sé. Hauré de començar a treballar de cap i de nou. Tornem a trobar-nos com al començament i he de tornar a considerar-los tots vostès, altre cop, sospitosos. Jo no havia parlat del tresor a ningú més que a vostès. De manera que…

—Que el lladre es troba aquí entre nosaltres —va concloure el jutge, en un to mofeta.

—Això ja passa de mida! —va sulfurar-se el batlle—. No té cap prova per acusar-nos com ho fa! Primerament ens diu que el músic no ens tenia cap confiança i que és impossible que ens hagués confiat el tresor i ara ens surt amb la història que tots som sospitosos…!

En Ranquet va decidir que ja en tenia prou i va començar d’enretirar-se a poc a poc a la cambra. Mentre passava la porta de la saleta, va sentir l’inspector que replicava:

—Per això, el qui ha violat la tomba al peu del llorer ha robat el tresor: precisament perquè el músic no l’hi havia confiat!

Al cap d’una estona, a hora foscant, la mestra va entrar a l’habitació a veure com es trobava. En Ranquet, que havia sentit la fressa de la reunió que es desfeia i de la gent que s’acomiadava, l’esperava amb els ulls oberts i un llibre que havia trobat a la tauleta de nit a les mans. No li va haver de dir dues vegades que es llevés per sopar, en Ranquet ja estava ben tip de regirar-se pel llit.

La mestra l’animava a menjar i li explicava històries dels animals de la granja de l’escola. En Ranquet trobava estrany que no li digués ni una paraula de les visites que havia tingut aquella tarda. «Es deuen pensar que encara em xumo el dit», va dir-se.

—Vindrà, aquesta nit, en Camatort? —va preguntar, de sobte, el noi, com si parlés amb si mateix, una mica avorrit de la xerrameca de la mestra—. Què vols dir…? —va alarmar-se la bona dona—. El drapaire de l’acordió. Cada nit, abans d’a-dormir-me, sento la seva música al carrer…

—Doncs aquesta nit no podràs sentir-lo. Em sembla que l’han tancat a la presó per la baralla que va tenir amb el botiguer, en Ponç. Es veu que si no arriben a aturar-lo, li obre el cap. I per a calmar-se, haurà de passar la nit a la garjola.

En Ranquet va estar temptat de donar una sorpresa a la mestra i anar a buscar la maleta, obrir-la davant d’ella i veure quina cara feia quan tragués la Marramaua, el castell del Sol Lluent i l’Espinguet del gegant de la Nit, però al final va decidir no fer-ho. Com deia el seu company Cap de Trons:

—Si dius a algú, sobretot a la gent gran i important, que alguna cosa té un gran valor i resulta que no val gaires diners, et prenen per boig.

I, com deia la seva amiga Ada Orella Ratada:

—Els petits només saben comptar amb els dits i els grans només compten quan tenen diners a les mans.