4

DORMIRÀS AQUÍ. Com que només hi passaràs una nit, no val la pena que canviem les coses de lloc ni que fem gaire enrenou. Amb una manta en tindràs prou per a abrigar-te. No calen llençols.

El batlle estava a punt de tancar la porta de la cambra, però va tornar a entrar perquè oblidava una cosa important:

—Ah…! Pensa a tancar el llum de seguida. Hi ha una pera al capçal del llit. Sobretot, no et deixis la bombeta encesa! ¿No ets pas dels qui llegeixen una mica abans d’adormir-se?

En Ranquet, perdut al mig d’aquella habitació freda i immensa, amb mobles i embalums gegantins tapats amb llençols, de manera que semblava un magatzem de fantasmes, feia que no amb el cap. No sabia què li feia més por, si quedar-se sol en aquella sala plena d’ombres misterioses que la trista bombeta bruta penjada d’un sostre altíssim no aconseguia desfer, o bé que el batlle, amb la seva panxa com un món i amb el seu humor estrany, es quedés a fer-li companyia.

—No, és clar… Ja he vist que no portes cap llibre i jo, aquí a casa, els meus, els tinc tancats en un armari-biblioteca… No estàs pas enfadat perquè t’he fet descobrir el secret de la teva maleta?

En Ranquet, amb la maleta als peus, va fer que no.

—Saps que, pensant-hi bé, em sembla que jo també he estat alguna vegada al castell del Sol Lluent de la gata Marramaua? No recordo quan ni com…, deu fer molt de temps, potser quan jo era un jove o un infant… En canvi, l’Espinguet no m’ha dit ben res. Potser perquè jo he tingut sempre les orelles tancades a la música. El gegant de la Nit…

El batlle va fer una rialleta, mentre tancava la porta, però altre cop tornà a entrar per dir una cosa que se li havia acudit.

—Parlant del gegant de la Nit, si trobes el llit massa llarg i massa gran, no en facis cas. Era el llit de la meva àvia, una dona alta com un campanar. Bona nit.

I va tancar la porta definitivament.

En quedar-se sol, mentre el soroll de les passes del batlle s’allunyava corredor enllà, en Ranquet va fixar-se amb atenció en la cambra. Una cadira coixa, un llit enorme sense coixins ni llençols i tot d’armaris i embalums tapats i plens de teranyines, i una finestra amb als finestrons oberts que donava a la plaça Gran… En Ranquet, en aquell moment, va enyorar el dormitori de l’asil amb la llarga filera de llits i la gresca dels companys a l’hora de despullar-se, fins que apagaven els llums…

Enyorava els seus amics, en Cap de Trons, que dormia al seu costat i sempre somiava en veu alta, i queia del llit, i tenia el cap ple de bonys de les trompades que es clavava, i l’Ada Orella Ratada, que dormia al pavelló de les noies… ¿On devien haver anat a parar, aquell parell?

A l’asil, mentre esperava el son, quan no tenia ganes de participar en la guerra de coixins que volaven de llit a llit en la foscor, pensava en les coses que faria quan fos més gran i lliure per córrer món: de primer es compraria totes les coses que li agradessin i després cercaria amb totes les seves forces el castell del Sol Lluent i la veu de l’Espinguet i no pararia de buscar encara que fos vell i xaruc; mai no perdria les ganes de trobar el castell i la veu perquè, així li ho semblava, no hi havia res més important a l’univers. La veu de l’Espinguet i la gata Marramaua i tots els seus amics l’ajudarien a vèncer els perills i la por i a trobar el bon camí.

Quan s’enfilava per pujar al llit, va sentir que li roncaven els budells. Ai!, va pensar, que difícil seria realitzar totes les coses que havia somiat de fer quan fos fora de l’hospici, si la primera nit que passava al món, no havia aconseguit ni tan sols omplir la panxa amb un bon sopar, i això un dia com aquell, que no havia ni dinat!

No podia dormir. La gana li gratava el ventre.

—Potser et semblarà poca cosa —li havia dit el batlle a l’hora de seure a la taula de la cuina per sopar—, però tothom sap que al vespre és molt saludable menjar poc. De fet, seria millor no menjar res abans d’anar a dormir, però avui he dit a la dona que se m’ocupa de la casa, perquè jo visc sol, sóc vidu, que tenia un convidat i que fes un extraordinari. Atipa’t, tot això és per a tu.

A la taula, hi havia només un plat de sopa aigualida, una sardina viuda i una poma arrugada i amb berrugues. S’ho va cruspir en un tres i no res i no li va fer cap efecte, com si li haguessin passat una ploma pel clatell. I ara els budells li roncaven amb tanta força que va pensar a saltar del llit i anar d’amagat cap a la cuina i el rebost, a veure si trobava alguna cosa per a matar el cuc. Però aquell casalot era tan gran que va tenir por que les passes no ressonessin pels corredors alts i les sales desertes i despertessin el batlle fatibomba. I abans que pogués pensar una altra manera de matar la fam, tota la casa va ressonar amb uns cops forts i seguits que algú clavava a la porta del carrer.

—Qui hi ha? —va fer la veu alarmada del batlle, que arribava a la cambra d’en Ranquet com si vingués del fons d’un pou.

—Obriu, senyor batlle Tadeu —va dir una veu forta, d’home, des del carrer—. He de parlar amb vós d’un afer molt important.

—A aquestes hores?

—A aquestes hores, sí.

—Voleu dir…?

—M’acompanya una parella de la guàrdia civil. Obriu!

Per uns moments es va fer un silenci. La pluja tamborinava sobre la teulada i la plaça. Des de la seva cambra, en Ranquet va sentir les passes del batlle, els grinyols de la porta i la veu del desconegut que demanava:

—Oi que teniu a casa l’orfe que ha arribat avui?

—Vol dir el noi una mica gànguil i rancallós que ens han enviat de l’asil? Sí, el tinc aquí, a casa. Què passa?

—Voldria parlar-vos un moment d’aquest noi. Sóc l’inspector Gandesa, Innocenci Gandesa, de la policia.

—Policia? —ara es va sentir fressa de passes de persones que entraven i de panys que es tancaven—. Passi, passi. ¿La guàrdia civil es queda a fora? Ah…! Molt bé. Diantre de criatura! A mi, des del primer moment m’ha semblat un vailet una mica… estrany, sorprenent, fins i tot una mica guillat, si em permet dir-ho. Passi…

En Ranquet va incorporar-se com si s’hagués enrampat. Un inspector de la policia que venia a parlar d’ell? Innocenci Gandesa… Mai de la vida no havia sentit aquest nom. Què podia explicar-li, d’ell, a l’alcalde? Què cercava, aquell home?

Va saltar a terra i va acostar-se a la porta de la cambra a les palpentes. Ara no se sentia res. On es devien haver ficat? En Ranquet va treure el nas pel corredor, però no va veure res, tot era fosc. Sense fer cas dels batecs del cor, que semblaven els trets d’una metralladora, va sortir de la cambra i guiant-se amb la mà a la paret va anar avançant corredor enllà a poc a poc, fins que al final va tornar a sentir, d’una manera confusa, les veus de la conversa.

Guiant-se per les veus, va baixar unes escales, va travessar un menjador i va arribar a una porta ajustada que deixava escapar trossos de llum per totes les escletxes. Es va ajupir al darrera d’un bagul, al costat de la porta, i, parapetat en aquest lloc, va poder seguir les paraules dels dos homes que, si torçava el cap, podia veure asseguts en dos seients malmesos al voltant d’una tauleta amb una pota trencada.

—No, no, de cap manera…! —el policia mirava de tranquil·litzar el batlle—. No és que el noi sigui un mentider o que hagi comès cap malifeta. Tot el que sabem d’ell, la seva orfenesa, la inundació de l’asil, la carta del director…, tot és cert.

—Doncs, si és així, no entenc el motiu de la seva visita. Val a dir que, a mi, el vailet m’ha fet des del primer moment una impressió… especial. I la història de la gata Marramaua, el castell del Sol Lluent i l’Espinguet, el gegant de la Nit, que porta com a únic equipatge a la seva maletota, m’ha semblat una criaturada.

—No conec el contingut de la seva maleta, però sembla normal, pel que vós m’heu explicat, que un noi com ell, sense família, no vulgui apartar-se d’aquests lligams misteriosos, com qui porta una clau per a obrir qui sap quines portes.

—Si tot li sembla normal i no troba estrany ni el bé de Déu que tragina a la maleta, ja em dirà, torno a preguntar-li, a què dec l’honor de la seva presència.

L’inspector Innocenci Gandesa era un home de cabells cendrosos, alt i prim, que anava vestit i es comportava d’una manera elegant.

—Heu de saber, per començar, que, d’acord amb el director de l’asil, hem aprofitat l’avinentesa desgraciada de la inundació per a fer venir en Ranquet a aquest poble… perquè en Ranquet és d’aquest poble.

En Ranquet va obrir uns ulls com unes taronges i el batlle es va quedar amb la boca oberta.

—Vull dir que en Ranquet va néixer a Montitjol.

—Ara sí que em deixa parat…!

—Si voleu, demà mateix podeu consultar els llibres de l’Ajuntament, el registre civil de naixements i el llibre de bateigs de la Parròquia, i veureu el noi inscrit amb els seus noms… —el policia va dir el nom i els cognoms d’en Ranquet—. Així i tot, el noi no en sap ben res i no convé que ho sàpiga, per ara.

—Cada minut que passa estic més intrigat. Vol dir-me d’una vegada què l’ha portat aquí?

—La recerca d’un tresor, d’una fortuna, que el pare d’en Ranquet va deixar, en morir, al seu fill. A fi de refrescar-vos la memòria us diré que el pare d’en Ranquet també havia nascut a Montitjol i aquí va començar a estudiar música amb un vicari que tocava l’orgue que teniu a l’església, l’únic que queda d’abans de la guerra civil a tot el país, perquè, com sabeu, tots els que hi havia van ser cremats o destrossats, a vegades amb l’església i tot. Tothom deia que anava pel camí de convertir-se en un bon artista.

El batlle es va posar una mà a la cara, com per recordar amb més atenció. Va comentar amb una veu llunyana:

—Continuï, li ho prego.

—Als tretze o catorze anys, morts els pares, el futur artista va haver de traslladar-se a viure a la ciutat, a casa d’uns oncles molt revolucionaris. Allà, el pare d’en Ranquet va acabar els estudis de música i alhora va començar a treballar. Quan va esclatar la guerra, ens el trobem casat i pobre, com sempre, ja que les seves composicions no aconseguien cap èxit. És aleshores que, animat pels seus oncles, escriu himnes i cançons per als soldats i partidaris de la República i torna al seu poble, aquí, a Montitjol, on vol que neixi el seu fill.

—I on, gràcies a la seva intervenció, els revolucionaris no cremen l’orgue de l’església…

—Exactament. Però això no li serveix de res, quan, vençuts els del seu bàndol, es veu obligat a fugir cap a França amb milers d’altres companys de lluita.

—Però no fuig de seguida. Espera un temps perquè la seva dona mor aquí, en néixer en Ranquet, si no ho recordo malament, just acabada la guerra.

—I mentrestant, malviu amb feinetes miserables, mal vist pel seu passat i amb la por al damunt que qualsevol dia l’engarjolin i el jutgin…

—Cert. Va escapar-se’m pels pèls… De fet, la malaltia de la seva dona va salvar-lo. Però tenia prohibit de sortir del poble…

—Ho recordeu molt bé. I deixa el nen, de poc més d’un any, a l’Asil de Sant Rem i s’escapa, cames ajudeu-me, pels Pirineus cap a França i passa després a Amèrica i ja no se’n torna a saber cap més notícia.

—Fins ara.

—Fins fa pocs dies, en què el director de l’asil rep una carta de l’altre cantó de l’Atlàntic que li comunica la mort del pare d’en Ranquet i li fa saber que, en el seu testament, deixa al seu fill, en Ranquet, tota la fortuna que té guardada en aquest poble, com a hereu únic i universal, i no sé quantes coses més.

—Això vol dir… que a Amèrica va aconseguir el triomf i la riquesa com a músic i compositor.

—Sí, però la carta i el testament es refereixen a la fortuna d’aquí, la de Montitjol, no a la d’allà.

—Però… això és absurd! No té cap ni peus! Ara recordo perfectament aquell noiet que estudiava música amb el vicari a l’orgue de la parròquia… Era estrany i desballestat com és ara el seu fill… Digui’m: per què hauria tancat el seu fill en un hospici si tenia un tresor guardat al poble? I com és que no s’emportava a Amèrica la fortuna que posseïa? No li fa molt mala espina, tot això, senyor inspector?

—Podria donar-vos moltes respostes. Els béns dels vençuts a la guerra van ser confiscats, per exemple, i per això ell no va voler declarar-los. No fa pas tants anys que va acabar la guerra i molts exiliats encara no poden tornar…

—Tot això, tinc la sensació que és un malentès, una equivocació.

—La carta ve avalada amb totes les garanties: notaris, advocats, ambaixadors, banquers, amics…

—Bé… aleshores, ¿on redimonis és aquest tresor tan important?

L’inspector Innocenci Gandesa va treure’s un paper de la butxaca de l’americana i, mentre el desplegava amb tota parsimònia, va dir:

—És aquí: en aquesta cançoneta que us cantaré tot seguit.