3
EL NOI es va quedar a deu pams de la taula del batlle, sempre amb la maleta sota l’aixella, el cap cot i els ulls mirant la punta foradada de les sabates.
—Sembles un rat-buf… On vas, així, tan moll?
La veu del batlle era insegura. Es veia que no estava acostumat a tractar amb la mainada. No trobava la manera de fer-se agradable. Volia semblar simpàtic i només li sortien atzagaiades.
—Et faig por o què? Acosta’t més…
El vailet va fer un parell de passes i el batlle va observar que caminava d’una manera estranya.
—Què et passa? Et fan mal els peus?
El noi va tancar els ulls i no va dir res.
—Ah, ja ho entenc…! No et preocupis, home! Et fan mal les sabates, oi? Ho he endevinat de seguida. Ja en trobarem un altre parell que et vagin bé i no t’engavanyin…
—No… senyor… —el noi va obrir els ulls i arrufa les celles, com si fes un gran esforç.
—Què vols dir…?
—No em fan mal, les sabates… Jo camino així. Per això els meus companys em diuen Ranquet…
—Ranquet?… Ah, és clar, per les cames ranques…!
El batlle va deixar anar una forta riallada.
—No t’hi amoïnis. Jo em dic Tadeu i a vegades em diuen Judes perquè es pensen que sóc capaç de vendre’m tot el poble per quatre cèntims. Ranquet…
El batlle va tornar a riure.
—Camina una mica pel despatx —va demanar—, a veure si et mous com un ànec.
I un altre cop va explotar en una rialla.
—Moure’s com un ànec…!
Però en Ranquet no es va moure.
—No vols fer-ho?… No siguis vergonyós… Així ens coneixerem una mica abans no arribin les altres autoritats…
Per tota resposta, en Ranquet va contreure el braç, sota el qual aguantava la maletota, i en va sortir un so estripat, una mena d’esgarip que va fer moure el batlle del seient.
—Què és, aquest xiscle? Quina mena d’animalot portes, tancat a dintre la maleta?
—Es l’Espinguet…, l’Espinguet del gegant de la Nit que no vol que camini més.
—Seu, doncs. Agafa una cadira i seu. ¿O no pots moure’t ni per anar a buscar una cadira?
En Ranquet va girar-se per anar a seure en una de les cadires que hi havia arraconades a la paret. Va posar-se la maleta a la falda, ben protegida per les dues mans i després de mirar fixament el batlle, que al seu torn se’l mirava cada cop més sorprès, va respondre una darrera vegada a una pregunta del senyor Tadeu i va tancar els ulls com per indicar que no volia que l’empipessin més.
—Jo m’he pensat que era el miol d’un gat…, que portaves a la maleta, vull dir…
—La gata Marramaua no miola. És només per espantar els lladres i les rates del castell del Sol Lluent.
El batlle es va quedar amb un pam de boca oberta i el noi ja no la va tornar a obrir.
Al cap de poca estona van arribar el senyor rector, el jutge, la mestra i un parell de regidors acompanyats per en Quirze, que treia foc pels queixals.
Mentre s’asseien al voltant de la taula, en Ranquet va obrir els ulls i el batlle va començar:
—Senyors: els he pregat que acudissin a la Casa de la Vila perquè acabo de rebre aquesta carta que tinc al davant, dirigida també a la resta d’autoritats de la població, que són tots vostès i algú altre que no deu haver pogut venir. La carta anava acompanyada.
I, en dir això, el batlle va allargar el braç per assenyalar amb el dit en Ranquet, plegat com un quatre amb la maleta al mig.
—No ens alarmi més —va dir el jutge— i llegeixi la carta d’una vegada.
El batlle la va passar a la mestra, tot dient-li:
—Llegeixi-la vostè, que en sabrà més.
La mestra va agafar el paper i després d’estossegar una mica, va llegir:
«Ciutat, dia sis de novembre.
Senyor batlle i autoritats de Montitjol:
Les darreres pluges i els aiguats que han inundat moltes poblacions de la comarca i han produït tantes calamitats, han destrossat l’edifici de l’Asil d’Orfes de Sant Rem i deixat a la intempèrie tots els orfes, nois i noies, que aixoplugàvem.
Aquest matí les autoritats comarcals han fet una crida per ràdio a tots els pobles de la rodalia a fi de trobar famílies que volguessin allotjar per uns quants dies, fins que l’Asil sigui reparat, els nostres joves, ara encara més desemparats.
Pensem que no fareu el sord a la nostra súplica i acceptareu l’orfe que us enviem, convençuts que serà ben atès i segurs també que no hem fet altra cosa que avançar-nos a la demanda que ens hauríeu adreçat. Així i tot, si la presència del nostre pupil us ocasionés problemes o molèsties difícils de solucionar, us preguem que vulgueu retornar-nos-el com més aviat millor.
Comprendreu que ens ha estat impossible d’acompanyar un per un tots els nostres asilats. No us sorprendrà, doncs, que els acollits arribin sense cap altra presentació ni companyia que aquestes lletres. Així, hem pogut distribuir els més grans, que a primera hora de la tarda encara no havien trobat refugi, pels pobles de la rodalia, mentre que nosaltres ens quedem amb els més petits i els malalts en els locals provisionals de les golfes de l’Ajuntament. Confiem plenament que les autoritats de cada poble supliran amb el seu zel la nostra obligada absència.
Fins a nou avís, deixem a les vostres mans i a la vostra responsabilitat el portador d’aquesta carta.
Us agraïm infinitament l’esforç i ens acomiadem amb l’esperança de trobar un remei ràpid al desastre causat per les inundacions.
La directora i els professors de l’Asil d’Orfes de Sant Rem».
Acabada la lectura, el silenci durà una bona estona. A poc a poc, tots van anar mirant en Ranquet una mica de cua d’ull, i el noi ara tenia els seus oberts, mirant el sostre, com si tant se li’n donés la decisió que prenguessin sobre ell.
—Bé… —va començar el batlle— què fem, amb aquest noi?
—S’ha de pensar… —va dir el jutge.
—No cal dir que ens n’hem de fer càrrec —va deixar clar el rector.
—Podríem pagar una família perquè se’l quedés… —va suggerir un dels regidors.
—Qui trauria els diners? —va voler saber el batlle.
—L’Ajuntament… és clar.
—L’Ajuntament no té ni un duro. Hem de trobar una solució més econòmica.
Altre cop es va fer un silenci. A fora, la pluja semblava caure amb més força.
—¿I si entre tots ens quedéssim el noi, cadascú a casa seva, un dia per família? —va proposar, tota animada, la mestra.
—No està pas mal pensat… —el batlle rumiava la proposta tot gratant-se el nas—. És tard i no tenim temps de buscar una família, suposant que al poble n’hi hagués alguna, d’aquestes que diu que els agrada tenir criatures a casa… Serien vuit dies; dividits entre els set que som aquí, resulta a una mica més d’un dia d’aguantar el vailet a cadascun dels presents…
—Ep! —protestà en Quirze—. A mi no m’hi compteu, a la colla! Jo ja he fet prou traginant-lo amunt i avall com un camàlic. I encara és l’hora que algú em digui qui em pagarà el preu del viatge.
—Està bé. Així serien vuit dies repartits entre sis.
—Podríem augmentar el divisor —la mestra havia fet el càlcul abans que el batlle—, vull dir que podríem trobar dues persones més que volguessin col·laborar amb nosaltres i, així, al noi li tocaria d’estar-se cada dia en una casa diferent.
—Ben pensat —el batlle estava satisfet.
—Excel·lent! —el jutge també ho semblava—. D’aquesta manera, cada dia en una casa diferent, el vailet no podrà avorrir-se.
—I tots el podrem conèixer —va concloure un regidor que encara no havia dit res.
—A quines altres dues persones podem acudir que vulguin quedar-se el noi, encara que només sigui per un dia?
—No és difícil, Tadeu —va dir el rector—. El metge no pot pas dir que no. I la senyora Magina, que és un tros de pa i no li manquen diners, ens agrairà que li brindem la possibilitat de mostrar-se generosa. Deixeu-ho a les meves mans.
—Són dues persones de tota confiança —va lloar la mestra.
—Quirze —el batlle, amb cara d’amoïnat, va dirigir-se altre cop al xofer—, m’hauries de fer un altre favor.
—Ja seran dos i ningú no em parla de cobrar…
—Serà el darrer… per avui. I no et preocupis, que ja cobraràs… un dia o altre. Hauries d’anar a casa del metge i a casa de la senyora Magina per dir-los que hi passaré aquest vespre, quan pugui, a parlar amb ells.
—Ja hi aniré jo —va oferir-se el rector.
—Sí, però anirà bé que abans en Quirze els faci una visita i cinc cèntims del programa… Jo els conec, també, i si l’Ajuntament no els diu res, es queixen.
En Quirze va sortir tot dient:
—Faré l’encàrrec, però ja no tornaré, eh?
El batlle va agafar paper i llapis i va dir:
—Anem per feina. Comencem la llista…
Però el jutge, sense fer cas del batlle, va girar-se cap al noi de la maleta sobre els genolls, que havia estat mirant el sostre durant tota la discussió, i li va preguntar:
—Com te dius?
—Es diu Ranquet —va dir el batlle abans que el noi pogués obrir la boca—. Li diuen Ranquet perquè té una cama ranca, o potser totes dues. Camina com els ànecs…
—Jo volia que parlés ell —el jutge no es donava—, perquè ja que hem de conviure durant tot un dia, convindria que el coneguéssim una mica…
—Parla molt poc —el batlle estava embalat—, podríem dir que gairebé no parla. És molt vergonyós.
I, tot mirant en Ranquet, li va demanar:
—¿Vols caminar una mica, ara, perquè aquests senyors vegin que és veritat que et mous cap a un costat i cap a l’altre, com unes balances?
En Ranquet li va clavar una mirada ferotge i va treure les mans del damunt de la maleta per posar-les al costat, com si tingués la intenció d’obrir-la.
—Deixeu-lo —va dir el regidor més parlaire.
—Ja ha passat prou tràngols —va fer la mestra.
Aleshores, sense que ningú ho esperés, en Ranquet va deixar la maleta a terra i va començar a donar voltes pel despatx, en el petit cercle que deixava el rotllo de cadires que hi havia entorn de la taula del batlle.
—Com el pèndol d’un rellotge! —va exclamar el regidor menys parlaire.
La mestra va alçar-se i va parar l’exhibició del noi agafant-lo pels braços.
—¿No compreneu que és molt possible que sigui la primera vegada que aquest noi surt de les quatre parets de l’asil? No els facis cas, Ranquet, són bones persones, una mica empipadors, però bona gent.
I mentre acompanyava el noi a la seva cadira, afegí, tot mirant significativament el batlle:
—Si veiessis com camina el nostre alcalde Tadeu! Sembla una pilota de greix que roda sense potes.
En Ranquet va tornar a posar-se la maleta, amb molta cura, sobre els genolls.
—Demaneu-li què hi porta —va dir el batlle.
—I quina importància té, això? —s’enfurismà la mestra—. Hi porta les seves coses i prou.
—Què hi portes? —preguntà el jutge.
—Res —va contestar en Ranquet—. És buida. L’aigua es va endur tot el que tenia.
—Abans m’ha dit que hi portava una gata i un gegant. —L’alcalde va fer un gest amb el cap, com per indicar que aquell noi no hi era ben bé del tot—. Jo mateix he sentit el marrameu de l’animal.
—Que l’obri i sortirem de dubtes —decretà el jutge.
En sentir aquestes paraules, en Ranquet va estrènyer la maleta amb les dues mans contra la panxa, per protegir-la del perill i, sense adonar-se’n, la devia estrènyer massa fort perquè va sentir-se un crit estrany a dintre, que va deixar garratibats tots els presents.
—No podem ficar-nos a casa una maleta misteriosa que qui sap quines bèsties conté. —El jutge semblava alarmat.
El batlle va ordenar:
—Ranquet: obre la maleta!
El noi feia cara d’esverat i s’abraçava a la maleta com un nàufrag a punt d’enfonsar-se. 1, per acabar de complicar la situació, en aquell moment van aparèixer, un rere l’altre, la senyora Magina, carregada de joies i de romanços, i el metge. Aprofitant l’enrenou de barretades, salutacions, encaixades i la nova distribució de seients, la mestra va aconseguir situar-se al costat d’en Ranquet de tal manera que, un cop restablerta la calma i quan el batlle va tornar a reclamar:
—La maleta!
La mestra va apaivagar-lo amb aquesta solució:
—Tothom té dret als seus petits secrets. El noi mostrarà el contingut de la maleta a la persona a qui toqui allotjar-lo aquesta primera nit. Si aquest primer alberguer no hi troba res a dir, els altres deixaran tranquil·la la maleta i la consideraran una cosa estrictament privada.
—Qui se l’emportarà a casa, aquesta primera nit? —es va afanyar a dir la senyora Magina, i amb això demostrava que en Quirze l’havia informada perfectament.
El batlle va agafar un paper i va començar a escriure l’ordre de rotació del convidat per força, cridant abans cada nom per si algú no hi estava d’acord.
—Avui, dia primer: en Ranquet es queda a casa meva.
El jutge i el regidor parlador van intentar una protesta, però el batlle va cridar de seguida, deixant-los amb les paraules a la boca:
—Demà, segon dia: a la torre de la senyora Magina.
—Traurà el ventre de pena —va comentar en veu baixa el regidor poc parlador—, perquè a cal batlle passarà més gana que un mosquit congelat.
—Ho fa expressament —va afegir l’altre regidor—, primer l’abstinència i després la fartanera. I se’l queda avui, perquè gairebé ja ha passat el dia… Tot això s’estalvia, el murri.
—Demà passat, tercer dia, a la botiga d’en Ponç, el regidor.
—Quart dia: el passarà amb la nostra senyora mestra.
—Cinquè dia: amb el senyor metge.
—Sisè dia: el segon regidor, en Faustí, l’enterramorts, sempre tan seriós i tan callat, se l’endurà.
—El setè, a la rectoria, amb el senyor rector.
—I el vuitè, que esperem que serà el darrer dia, a casa del senyor Acaci Roure i Llorer, jutge.
El metge va demanar la paraula:
—I si l’estada del noi al poble ha de durar més dies?
—Ens tornaríem a reunir aquí mateix per preparar una nova llista.
Va semblar que tots hi estaven d’acord.
—Doncs, moltes gràcies i que vagi tot molt bé!
Es va aixecar tothom menys en Ranquet i, quan la gent començava a sortir del despatx, el batlle, que havia aconseguit alçar-se del seient després de grans esforços, es va acostar al noiet i li va ordenar:
—Avui et toca venir amb mi: o sigui que ja pots començar a obrir la maleta!