12

QUÈ T’AGRADA més? —li va demanar el metge, així que la mestra l’hagué deixat a la casa que el doctor feia servir de consultori i de residència—. ¿T’agradaria jugar, menjar, llegir o què…?

—Tant me fa —va dir en Ranquet, que encara portava la inevitable maleta a la mà. I era veritat, tant se li’n donava.

—Tinc tota la família malalta —va explicar-li el metge, mentre l’acompanyava a una habitació molt clara, amb una taula, butaques, lleixes de llibres i jocs i un gran sofà—. De manera que no podrem ocupar-nos gaire de tu. La dona té febre i la filla un refredat. La Mundeta, la criada, no dóna l’abast. I jo he de visitar els malalts pel poble i la rodalia.

En Ranquet no va dir res.

—Bé… Pots quedar-te una estona aquí i mirar el carrer. Tens llibres per a llegir i et deixaré galetes i xocolata per si vols menjar. Trobaràs paper i llapis de colors per si et ve de gust dibuixar o pintar… És la sala d’espera dels malalts que vénen a consulta i no se m’han queixat mai dient que s’avorrien.

El metge va sortir de la sala i va tornar en un moment, carregat de capses de galetes i preses de xocolata. Va escampar-ho tot pel damunt de la taula i va dir:

—Me’n vaig. Si vols alguna cosa més, crida la Mundeta. Tornaré d’aquí a una estona. Adéu.

Així que el metge hagué girat cua, en Ranquet va deixar la maleta en una butaca i va agafar galetes, xocolata i un pilot de llibres que es va posar al seu costat, al sofà, prop de l’ampla finestra.

Feia un dia rúfol, trist. El carrer era desert, amb arbres grisos i esquifits que el vent feia tremolar de tant en tant. Passava un gos perdut de color terrós que s’aturava a l’entrada buida d’una casa, sense esma per a entrar-hi, o es ficava als horts del costat i olorava les cols velles sense ganes.

Aleshores, van trucar al timbre de la porta, algú va anar a obrir i una vella xaruga va entrar a la sala on era en Ranquet, ensopegant amb tot el que trobava fins que va caure asseguda a la butaca del costat del noi.

—És que sóc una mica sorda! —va dir amb una veu trencada, com si fos una disculpa—. No t’ho creuràs, però només sento les coses que m’interessen. Tu també esperes el metge?

En Ranquet va fer que sí amb el cap.

—Ets el primer. Jo he vingut ben d’hora, perquè després, més tard, la sala d’espera s’omple de gent i no s’acaba mai. I avui jo porto pressa. Volia ser la primera, però seré la primera després del primer.

La vella va riure amb una boca sense dents, un riure tou. Anava vestida amb unes faldilles amples de color gris, que li arribaven fins als peus, i portava un mocador negre al cap. Tenia la cara solcada d’arrugues que es trepitjaven les unes a les altres, una cara de patata rebregada, amb berrugues per grills, en la qual lluïen dos ullets blavosos i mòbils com dos peixets de colors. Portava un cistellet al braç, tapat amb un mocador de fer farcells, i, asseguda i tot, no el deixava de cap manera.

—És que visc molt lluny, jo…! Tu, noi, de quina casa m’has dit que eres?

En Ranquet va dir:

—No sóc d’enlloc…

—Ah…! Ja m’ho semblava que et tenia vist d’algun lloc. 1 què et passa, quina malura tens?

—No em passa res. Només espero el metge.

—Ai, a mi també em passava! Abans sempre em feien mal la melsa i el fetge. Ara ja només tinc els anys, la vellesa, que cap remei no cura. En tinc més de vuitanta! I perquè no sé gaire de lletra ni de números, que si els sabés comptar, més i tot en tindria! Sort en tinc, de viure a pagès, enmig del bosc. Aquí, al poble, els aires no són tan bons com a muntanya.

Mentre en Ranquet escoltava, divertit, la vella, una música coneguda va començar de sentir-se pel carrer. Era la melodia suau i esquerdada de l’acordió del drapaire. En Ranquet es va amorrar al vidre, mentre posava la mà al pestell de la finestra, a punt d’obrir-la així que el seu amic tragués el nas.

—Fa mal temps, oi? —va somriure la velleta.

Quan en Camatort va aparèixer sota la finestra, en Ranquet va obrir un batent i va cridar-lo. La vella, esverada, va alçar-se a veure què passava.

—¡Camatort! Ja t’han deixat sortir…?

—Per culpa teva, Ranquet, m’he hagut de passar tota una nit a la cangrí! La primera vegada que m’engarjolen, amb el pilot d’anys que porto de córrer món! Maleït siga…!

En Ranquet no va saber què contestar a aquesta recriminació que li etzibava el seu amic, plantat al costat d’un dels castanyers bords del carrer, amb el sacotell a terra, el barret tort, l’acordió penjat al coll i amb cara d’empipat.

—Vas dir que em deixaries manduca a la finestra o al terrat i jo vinga buscar, com un esperitat!

—No vaig poder… El botiguer va estar a punt d’estossinar-me i tot. Jo també vaig passar gana. En aquella casa només mengen cigrons bullits i prou. I a la nit, em van fer dormir al celler, un soterrani sense cap finestra ni forat. No vaig poder fer res. I es veu que em va caure un rajolí de vi a la boca tota la nit i em vaig ben emborratxar. Em vaig fer mal i tot, al cap, d’una patacada…

En Camatort es va posar a riure. En Ranquet es pensava que reia de la borratxera, però el drapaire repetia:

—Cigrons bullits! Aquesta sí que és bona! Encara els dura l’empipament per l’ensarronada dels cigrons…! Quina corda que tenen!

A en Ranquet va fer-li estrany aquella referència als cigrons que en Camatort, calculava el noi, no coneixia. I si la coneixia, aleshores volia dir que potser també sabia altres secrets…?

Els trucs de la vella al vidre de la finestra, al seu costat, van interrompre la conversa i les cavil·lacions d’en Ranquet. La dona cridava, tot tustant el vidre del batent tancat, al drapaire del carrer:

—Ai, redimoni…! Ara el conec, jo, aquest bordegàs! Ep, tu, Lludrigot, què hi fas, aquí? Fa dies que no passes per casa, eh?

En Camatort, bocabadat, mirava la vella, desdibuixada pel vidre, amb cara d’espantat.

—Lludrigot! Ei, Lludrigot…! Que no em coneixes? Sóc la padrina de la Garriga…!

Però en Camatort no feia cara de voler acostar-se a saludar-la. Cada cop més esverat, va agafar el sac i, tot reculant, a punt d’arrencar a córrer, va dir amb la veu alterada a en Ranquet:

—A la nit ens veurem. Jo tocaré la música i tu deixa el llum encès. T’he d’explicar moltes coses…

—Jo també… I encara m’has de dir d’on vas treure la cançó…!

—Aquesta nit no fallis! I no facis cas d’aquesta dona, que té el cap esbarriat. És una bruixa boja…!

I va desaparèixer, a tot córrer, carrer enllà, fins que una cantonada va tapar-lo. La vella es posava les mans al cap i no sabia avenir-se de la reacció del drapaire. Va encarar-se amb el noi que tenia al davant i va començar a queixar-se, escandalitzada:

—Has vist, això?… Era en Lludrigot, l’he ben conegut, i ha fugit com si no em volgués veure! Si això m’hagués passat al mig de la plaça, la gent es pensaria que m’he tornat boja.

En Ranquet se la mirava, entre intrigat i divertit, mentre tancava la finestra.

—Recordo que li vam treure el motiu de Lludrigot, perquè tenia les orelles petites, les potes curtes, el pèl fi i era prim, i passava el riu i agafava peixos com una llúdriga. En aquells temps de guerra, molts nois no podien portar el seu nom de veritat… Molts s’amagaven al bosc, a prop de casa, i venien a comprar-nos pa, o llet, o formatge… Ai, carat! Oi que coixejava? T’hi has fixat, tu? Oi que coixejava?

En Ranquet va fer que sí amb el cap.

—Doncs és en Lludrigot, és clar que sí! Era el més petit de la colla que va fugir… Tots van passar per casa, per la Garriga! I ara, fa pocs anys, van tornar, que jo no el coneixia perquè s’havia fet gran i amb la barba i el barret de drapaire, i els vestits estripats…, no el coneixia fins que va dir-me «Sóc en Lludrigot, padrina, ja no em recordeu?», i ara, ves quina sortida, que fuig només de veure’m, com si estigués embruixada.

Tots dos van tornar a seure i la vella va agafar un altre cop el cistell que havia deixat a la butaca. La dona movia el cap, apesarada, com si no es pogués empassar el fet que acabava de presenciar.

—I tu, semblava que us coneixíeu, oi? —va dir de sobte la vella, com si es despertés d’un llarg son.

En Ranquet, no sabia què contestar. Per sort, en aquell moment, van tocar el timbre i, després dels tràfecs habituals, va entrar a la sala una dona tan escardalenca i pàl·lida que semblava a punt de desmaiar-se. La malalta va saludar amb el cap, sense dir ni piu, i va seure al costat del noi. Per uns moments, tots van callar mentre s’examinaven de cua d’ull. Però la vella xaruga va tornar a preguntar:

—El coneixes, tu, aquest home?

—L’he sentit algun cop pel carrer quan toca l’acordió…

Aleshores, la vella va inclinar una mica el cap en direcció a en Ranquet, com si hagués observat alguna cosa nova a la cara del noi, i li va dir:

—I tu, qui ets?

En Ranquet va somriure, incòmode, i va repetir:

—Ja us ho he dit abans: no sóc d’enlloc…

—A tu, jo et conec, també…, —va fer la vella, que mirava el noi cada cop amb més insistència—. Si no hagués passat tant de temps, diria… Sóc tan vella que, a vegades, al cap se’m fa un garbuix i no sé si les coses que recordo van passar fa molts anys o molt pocs, però jo diria que tu… ets el noi del castell del Sol.

En Ranquet va quedar-se clavat al sofà, amb els ulls oberts com un mussol. La vella va dirigir-se a la malalta de color de cera i li va preguntar:

—Oi que s’assembla molt al noi del castell del Sol?

La malalta va arronsar les espatlles i va dir amb timidesa, mentre somreia amb les dents enlaire com un conill espantat:

—No ho sé. No surto mai de casa, jo. I, durant la guerra, estava malalta al llit i no vaig veure res.

La vella va quedar contrariada i ja anava a fer una altra pregunta quan el toc del timbre la va distreure, i, a partir d’aquell moment, no hi va haver ni un minut més de tranquil·litat: tot van ser trucs a la porta i gent que entrava a la sala d’espera fins que va quedar plena de gom a gom. Quan els malalts van haver d’esperar-se drets al corredor, la criada, que en Ranquet havia entrellucat quan passava pel davant de la sala per anar a obrir, va treure el cap per la porta, per damunt de la gentada, i va fer-li senyals amb la mà alçada perquè sortís.

En Ranquet va aixecar-se, va agafar la maleta, que havia hagut de ficar sota el sofà i, amb empentes, va començar a sortir cap al corredor.

—Au, noi, que ja et toca! —va acomiadar-lo la vella xaruga, que des de feia una estona s’havia embolicat en una conversa, amb un avi del seu temps, sobre els maquis. En Ranquet prou havia obert les orelles per veure si tornava a sortir el tema de la confusió entre el seu amic Camatort i aquell Lludrigot, fugitiu mig salvatge que ella recordava dels boscos on vivia, i, sobretot, la referència al castell del Sol i de com ell s’assemblava o era clavat a l’hereu d’aquella casa fabulosa.

Però les úniques paraules que entenia de la conversa dels dos vells eren fragments del tipus com «a nosaltres, els maquis no ens fan res perquè no ens queda més remei que ajudar-los», o bé «nosaltres, pobres pagesos, hem d’estar bé amb tothom, ja que vivim sols, ningú no ens ajuda davant del perill i, si no ens espaviléssim…», o bé «fem tal com fèiem anys enrere, en temps de guerra, acollir tothom sense preguntar res» i coses per l’estil.

Va arribar al corredor amb dificultat i, mentre apartava la gent per poder arribar fins a la Mundeta, que li allargava la mà per ajudar-lo a sortir del batibull, va veure que la curiositat de la vella mig bruixa es desvetllava altre cop i preguntava a les persones del seu costat:

—Oi que aquest noi és l’hereu del castell del Sol?

—On aneu a parar, Agneta! —reia una veu grassa—. Del castell del Sol, ja no en queda ni el penell de la torre més alta. Ni una pedra.

—Doncs, d’on ha sortit, aquest noi?

—És un arreplegat —va xiuxiuejar una veu de dona, baixet—. Es veu que amb les pluges i els aiguats dels dies passats…

La Mundeta va portar el noi a la cuina, on li tenia preparada una taula amb bols de llet i xocolata desfeta, pa torrat, mantega, secalls i borregos, confitura i tota mena de llaminadures. Però en Ranquet no tenia gens de gana i la Mundeta li va dir que, si volia, podia sortir a l’hort a regar i distreure’s una mica, que ja menjaria més tard.

Van dinar a mitja tarda, quan el metge va haver despatxat totes les visites. L’home estava tan cansat que gairebé no va dir res en tot l’àpat.

Cap al vespre, quan en Ranquet tornava a ser a l’hort buscant tots els racons de la tàpia que llinda-va amb el carrer, per veure si trobava un lloc per on enfilar-se a la nit i sortir a trobar en Camatort, li va semblar veure l’Inspector Innocenci Gandesa, que entrava a la casa. De seguida va córrer cap a dintre i, amb precaució, va acostar-se a la porta del despatx del metge. La casa semblava deserta, amb les dues malaltes en habitacions inconegudes, la Mundeta pesant figues en un racó de la cuina i una llum tèbia i grisa, tot plegat impregnat d’una olor d’aigua naf o d’esperit de vi, com en un hospital.

De bon començament en Ranquet no sentia res del que deien els dos homes dins el despatx i, per això, va anar acostant l’orella a l’escletxa de la porta, i, quan va sentir bé la primera frase, en què el doctor deia: «Així vol dir que el tresor no són diners, ni monedes d’or ni valors d’aquest estil…?», va perdre l’equilibri i va caure amb tot el seu pes contra la porta ajustada, que va obrir-se de bat a bat i va deixar-lo a ell de nas per terra, tan llarg com era, enmig del doctor i de l’inspector.

El metge va alçar-se per ajudar-lo, però en Ranquet va posar-se dret ell sol en un instant. Vermell com un pigot, no sabia on posar els ulls. L’inspector, que no s’havia mogut de la cadira, somreia divertit.

—He relliscat… —va disculpar-se.

—Véns com l’anell al dit —el metge va agafar-lo pel coll i va acostar-lo al policia—. Precisament volia cridar-te perquè coneguessis el senyor Innocenci Gandesa… que visita tots els llocs de la comarca on hi ha nois i noies refugiats, per veure si els manca alguna cosa.

—Ha visitat en Cap de Trons i l’Ada Orella Ratada? Com estan?

L’inspector i el metge van mirar-se, confosos.

—Són amics teus? —va demanar el senyor Gandesa.

—Sí, però no sé on són… Sap quan els podré veure?

—Aviat, aviat… el que passa és que encara no he visitat tots els llocs. De fet, Montitjol és el primer poble que visito i tu el primer noi amb qui parlo. Et trobes bé? Et tracta bé, tothom?

En Ranquet va trigar una estona a contestar. Dubtava entre seguir-li el joc o sortir-li amb algun estirabot. A la fi va fer:

—Per un dia que passo a cada casa, es pot aguantar…

L’inspector va sospirar, alleujat.

—Ens tornarem a veure, Ranquet —li va dir—. Deixa’m preparar unes coses amb el doctor, i demà o demà passat tornaré a veure’t per parlar amb tu de tot de fets que he descobert i que, de segur, t’interessaran.

El sopar va ser tan ensopit com el dinar i en Ranquet va dedicar-se tota l’estona a rumiar com fer saber al drapaire que el millor lloc per a veure’s aquella nit era un indret de l’hort on la tàpia estava mig escrostonada i podia saltar-la fàcilment. Quan la Mundeta, a mitja tarda, li havia ensenyat l’habitació on dormiria i hi havia deixat la maleta, ja s’havia adonat que la finestra no donava al carrer, sinó a l’hort i encara a la part més amagada i, per això, havia cercat el lloc de la tàpia més fàcil de passar. El problema era com fer-ho saber al seu amic.

Quan li va semblar que tots els de la casa ja dormien, va encendre el llum i obrí la finestra de bat a bat. Va esperar una estona recolzat a l’ampit de la finestra, i quan va sentir la musiqueta al carrer, a l’altra banda de la casa, va escapar-se com una fura cap a l’hort, fins a l’esvoranc de la paret i va saltar al carrer.

—Tinc poc temps —va dir-li en Camatort per Déu vos guard, així que el va veure sortir al darrera seu—. El negoci no em rutlla gaire fi des que vaig passar una nit a la fosca. De manera que no perdem el temps amb històries i anem de dret al gra.

—Tenia un company de guerra —va recitar en veu baixa i sense mirar-li els ulls, en Ranquet— i un castell del Sol Lluent. Ara el castell és per terra, i l’amic, lluny, a ponent.

—Està bé —va somriure en Camatort—. Comencem per la cançó, si vols. Vaig inventar-la per poder parlar amb tu, per obligar-te a sortir a la finestra. Si eres el fill del meu company de guerra, del meu amic músic que va emigrar a Amèrica, acudiries de seguida en sentir parlar del castell del Sol Lluent. 1 no vaig equivocar-me.

—Què saps del castell? Jo porto dues rajoles de ceràmica a la maleta, totes dues amb un dibuix del castell amb el sol tot rodó darrera la torre més alta, però en una d’elles hi ha una gata negra en primer terme, a la qual vam posar el nom de gata Marramaua.

—Una gata?

—Diu que és tot el que portava a la maleta quan em van deixar a l’asil, les dues rajoles i un mapa amb un dibuix del castell. Només ho he ensenyat als meus amics en Cap de Trons i l’Ada Orella Ratada. I l’Ada va dir que aquesta gata era la seva gata Marramaua i que, quan arribéssim al castell, si algun dia el trobàvem, segur que ens hi esperava la seva gata Marramaua que la defensaria contra les mossegades de les rates. L’Ada ja havia tingut una gata que es deia Marramaua abans…

—Abans…? Abans de què?

—Abans de venir a l’asil, quan vivia amb la seva família.

—Però… —en Camatort semblava desconcertat per tot allò que li explicava el noi—, la cançó diu que ara el castell és per terra, aterrat…, com volíeu trobar-lo?

—Va existir i, si ara és aterrat, nosaltres tornarem a aixecar-lo.

—Un castell? Tres bordegassos escanyolits com tu? Com?

—Tenim un pla secret. I un mapa. I les primeres dues rajoles.

—Escolta, somiatruites, —en Camatort començava a perdre la paciència—: el mapa que tu dius deu ser un plànol de la casa que el teu pare volia fer-se aquí, al poble, en un terreny que tenia i on vivia en una casota que havia d’anar a terra. I les rajoles són una mostra de les rajoles vidrades que volia posar-hi, de manera que la gent del poble ja havia començat a anomenar la casota «el castell del Sol Lluent» per fer-hi broma. De petit, ell i un parell d’amics van formar una mena de grup que havia de canviar el món, portar la felicitat i el benestar a tothom. Lluitarien per aconseguir-ho i el seu emblema era un castell de tres torres —ells, al començament, eren tres— i un sol esplendent a dalt de tot.

—I el gat? Vull dir la gata de l’altra rajola.

—El teu pare va viure uns anys lluny del poble, i quan va tornar, en temps de guerra, els seus companys del castell eren al front i després de la derrota, van desaparèixer. On eren? Potser havien mort, però ¿i si s’havien amagat per evitar les represàlies que es portaven a terme contra els vençuts? Aleshores el teu pare va tenir una idea molt bona: va començar a escampar pertot arreu que volia convertir la seva casa en un castell, que es diria del Sol Lluent, va encarregar mosaics i rajoles amb el dibuix de l’emblema del grup i en va escampar pertot arreu, enmig de la riota del poble. Però el truc va donar resultat i un dels antics membres, un germà de la dona d’en Ponç, el botiguer, va aconseguir posar-se en contacte amb ell i així va poder fugir a la muntanya i després a França… Mentre preparaven la fugida, i després també, anaven molt amb compte que no els enxampessin, de manera que van canviar-se el nom: el teu pare era fi i astut com un gat, i Gat, li van posar…

—I a tu Lludrigot.

—Exacte. Ens vam conèixer al bosc; jo fugia amb una altra colla de maquis i de seguida ens vam entendre i quan em van explicar la història del castell del Sol Lluent jo vaig voler formar-ne part… ¿Entens per què no em convenia que la vella de la Garriga em reconegués?

—I a mi m’ha pres per l’hereu del castell! Deia que m’havia vist abans…!

—Perquè deus assemblar-te al teu pare quan tenia la teva edat…

—Què són els maquis? Tothom en parla, i jo no acabo d’entendre què vol dir aquesta paraula…

En Camatort va tancar els ulls.

—Milers de soldats vençuts a la nostra guerra van refugiar-se a França i molts d’ells van tornar a lluitar en la segona guerra mundial, que va començar de seguida, al costat dels francesos contra els alemanys que van envair el país, de manera que França va quedar partida: per un cantó hi havia la part ocupada pels alemanys i per l’altre la França lliure.

La veu d’en Camatort era monòtona, com si li fes mandra explicar tot allò.

—Als lluitadors o resistents que passaven d’un cantó a l’altre per plantar cara als invasors, els francesos van treure’ls el nom de maquis perquè quan fugien s’amagaven en llocs de la muntanya plens d’una planta que porta el nom de maquissard. I als antics soldats vençuts a la nostra guerra que passen la frontera i entren aquí, els diuen el mateix nom: maquis, que vol dir resistents.

—I tu… per què has tornat?

—Tu i els teus companys teniu dues rajoles i un mapa i un pla secret. Ho portes tot molt ben guardat a la maleta. Potser he tornat per ajudar-vos a aixecar un castell nou amb el sol més lluent que mai.

Tots dos van posar-se a riure, còmplices.

—Com ens ajudaràs? —va preguntar en Ranquet.

I en Camatort, preparant el sac i l’acordió per anar-se’n, va dir:

—Murri com ets ja, deus haver entès que de castells, n’hi ha de moltes menes: de pedra picada, de rajoles de València, de fum… Els castells de pedra són tots aterrats. Si voleu fer un castell que no s’aterri, de què el fareu?

—És el meu pla secret —va dir en Ranquet, fent una ganyota.

Quan el drapaire ja havia fet un parell de passes allunyant-se, el noi va dir, una mica més alt:

—Camatort: i el tresor? Saps alguna cosa del meu tresor?

Però l’home no va ni girar-se. Només va dir:

—Demà potser ens tornarem a veure.