22

És una muntanya de mantega. Una barrera d’or que recorre l’horitzó d’un cap a l’altre. El sol de les nou del matí ja enlairat sobre l’horitzó, i que la colpeja sense contemplacions, la fa encara més enlluernadora. Al damunt —per contrast?— costa de creure que el cel tingui aquell blau, és un blau que només es pot haver vist a les fotografies, polaritzat per un filtre, immaculat, profund, majestuós.

Si no fos per l’herba pelada de les garrigues, al peu de la barrera, es podria jurar que és un monument immens fet per la mà de l’home, l’homenatge amorós d’un pintor boig pels bicroms.

«La duna», diu ell.

Ella ha girat una mica el cap. Ell li ha deixat la porta oberta. Dins l’enquadrament, ella el veu assegut a l’oriental damunt l’herba, ocupat a repartir en dues parts el que queda de Toblerone, de suc de fruita de llauna, de caramels. «Serà un esmorzar de nens petits», avisa ell, divertit. «Has dormit bé?».

Els ulls se li en van cap a la barrera. Li sembla, en alguns moments, que sent el soroll del mar al darrera, una inspiració dilatada, una cosa així com un gegant que prengués alè. Ell la desenganya. «El que sents», diu ell, «és el vent dins els arbres. Des d’aquí no pots sentir-lo, perquè ets a recer de la duna. Però tens quilòmetres de pineda a l’esquena. Escolta: la que ressona és la pineda».

«Ja havies vingut aquí?».

Ell riu, «sí, quan era petit, de colònies. Conec el camí on som ara. M’ha fet molta il·lusió tornar-lo a veure, aquesta nit».

El sol, a la seva esquena, amagat darrera els arbres, no arriba encara al cotxe. Al costat del bosc deu fer gairebé fresca. Ella fa unes contraccions discretes sota les corretges. L’olor dels pins, batejat per l’aire del matí, igual que es diu que es bateja el vi amb aigua, és prodigiós. «Com penses pujar això?», pregunta ella assenyalant la duna amb la barbeta. «La cadira no podrà passar de cap manera».

«Qui parla de cadira? Et portaré a coll».

«Impossible. Ningú no podria fer-ho».

«M’estàs provocant?», diu ell fent l’ullet, després, seriosament: «el dia que vas parlar de les Landes, em vaig prometre que et portaria aquí, que et pujaria allà dalt. Mai no he vist res tan bonic».

«Simó de Cirene», diu ella.

«Perdó?», fa ell entre les dents serrades. Quinze vegades ha estat a punt d’ensopegar, quinze vegades s’ha redreçat. Els peus nus caven a la sorra unes petjades que el pes de tots dos encara enfonsa més. La porta com si fos un nen, o com una núvia. La suor li ha amarat la roba. Des d’aquí, es veu la immensa pineda de què ell li ha parlat, sense cap clariana, sense cap habitatge que la trenqui. Finalment el sol ha tocat el cotxe, que centelleja, com un gran coleòpter.

«Ell tornava dels camps», diu ella. «És ell a qui van carregar amb la creu de Jesucrist, en l’ascensió al mont Calvari. Et podries dir Simó de Cirene».

Ell no sap si ella ho diu amb ironia. Prefereix estalviar l’alè. No respon res. El cim, que ell s’ha negat a mirar durant tota l’ascensió, ja no és lluny. El vent comença a fer-se sentir i entebeeix les espatlles. L’olor de la sorra calenta cedeix pas a la del mar. «Tanca els ulls», diu ell.

Serà a les fosques, allà dalt, i dins el cos en primer lloc, on ella prendrà la mesura de la immensitat, la bufetada de l’aire, de sobte, que assesta, a la fi de la terra, l’oceà.

«Ja pots obrir-los». La duna, des d’aquesta banda, ja no és la barrera impecable. És el flanc d’un turó furgat, embrutat per rams de borró i de plantes seques que davallen en direcció al mar. Milers de borrons, i sembla que milers de persones, s’abalancen des del cim, s’empenyen per la baixada, per anar a raure a la cortina encalmada, voluptuosa, enorme, del corró de la primera onada.

Hi ha marea alta. El flux avança amb les lentituds d’una dona embarassada, no mossega la riba, sinó que la inclina sota el pes del seu ventre. L’horitzó també és rodó. El cel ja no sembla tan blau, velat per la broma, han posat una mica de blanc a la llum. A l’esquerra, de manera imperceptible, uns vidres, o uns ferros, projecten senyals cap a la costa. «Què és això?», pregunta ella.

«Hossegor, em sembla».

Ell l’ha col·locada damunt del terra. Ajupit al costat d’ella, posa els seus dits en forma de manilles per mantenir ferms els seus punys, els seus turmells.

Ella riu amb nerviosisme. Empassa una mica de sorra. Pregunta: «I si ens veiés algú?». Però no hi ha ningú, en molts quilòmetres al voltant.

Per desvestir-la, ha trobat, a la vora de l’aigua, un tronc d’arbre sota el qual, cavant una mica, pot ficar-li els peus. Un altre tros de fusta farà pes sobre les mans. «A la picota», diu ell, rialler. «Que et fa mal?».

«No, no, estic molt bé».

Ell es treu la roba primer, es deixa posats els calçotets. Però quan li toca a ella, tot d’una Muriel se sent incòmode. Intenta dominar-se, gira el cap, és absurd, l’ha vista despullada tantes vegades…

Ell la mira. Ho entén. Es torna a posar dret i es treu també els calçotets. Ella deixa de cop d’estar incòmoda. Observa amb una satisfacció barrejada amb curiositat el seu sexe, petit, rabassut, arrugat.

Ell l’ha tornada a alçar a pes de braços. Ella crida, ho fa expressament, això de cridar, fins i tot abans que la primera onada la llepi. Ell fa uns grunyits roncs, com un mico; malgrat el pes, entra a l’aigua gronxant-se d’un peu a l’altre. «Òndia!, que n’és de freda!». «Tant se me’n fum», diu ella, «no sento res». Continuen cridant, fent-se por. «És clar, tu no sens res!».

I de sobte, corre fins al buit d’una onada més alta que les altres. Riuen tan fort que s’empassen un bon glop. Se n’empassaran molts més.

Està estirada amb les mans presoneres sota el tronc d’arbre, els peus enfonsats a la sorra, el tros de fusta al damunt, perquè així, a la inversa del sentit que havien pensat, està arrecerada del vent. Es llepa, tot al voltant de la boca, el que el sol fa ara de la sal, una crosta deliciosa. També es pot jugar amb el sol, aclucant els ulls, deixant que la pupil·la brilli una mica, tancar la parpella i resseguir la llàgrima que s’ha format, que rellisca al llarg de la comissura, es nota que arriba a la galta, li dius adéu amb pena quan xoca amb algun lloc més avall.

«Ja no vénen per aquí, els de les colònies?», pregunta ella.

Ell respon que formava part de l’últim grup, fa quinze anys. L’alberg tancava a la tardor següent, definitivament. «El bosc deu haver recuperat els seus drets».

Ella podria girar el cap, veure que està estirat en la mateixa posició que ella, a recer de l’arbre. Ella endevina, i tant que ho endevina, que ell parla amb els ulls cap al cel. És com fa de vegades la gent al llit, no cal mirar-se, hi ha massa evidències.

En la pell tan tendre, tan blanca del coll, la sal li ha quallat una altra placa. Apuntant amb la barbeta, ella la clivella a poc a poc, és agradable. «Em deixaràs aviat?», pregunta ella encara, i li agrada que el to de la veu soni just, ni tímid ni ingenu.

Passa una estona. I després una ombra per davant del sol. Ella entreobre les parpelles. Ell és aquí, amb el rostre a uns centímetres del seu. Somriu com mai, fins i tot més carnisser, ella diria: completament, totalment feliç.

«Acabo de tenir una inspiració», fa ell. «És idiota que no hi hagi pensat abans».

«Què?».

«Contractarem algú. El triaré jo mateix».