7

Aquell any va començar amb unes temperatures sota zero que no es veien des de vint anys enrera. Els butlletins informatius parlaven de ports glaçats, de pobles avituallats amb helicòpter, de plantacions arrasades. A la ciutat mateix, els cotxes que circulaven al ralentí, amb els fars encesos en ple dia, feien la impressió de combois de socors.

Chibani havia desaparegut unes quantes nits seguides. Ell va pensar que no el tornaria a veure mai més, tal com havia predit, però Chibani devia haver trobat una llar, un d’aquells aixoplucs que l’ajuntament havia disposat amb tota urgència, sense que es preguntés a ningú les seves raons per ser pobre, o els seus papers, la qual cosa venia a ser el mateix. Va reaparèixer vestit amb una capa militar reformada. Als peus portava unes botes gastades però folrades, i al cap, una gorra amb orelleres. Algú s’havia ocupat de les seves mans, que estaven envoltades per una bena Velpeau.

Des del banc on l’esperava, el veia avançar gallejant. Dirigia unes mirades principesques i despectives envers una cort de la qual només formaven part uns autobusos buits.

«Maleït sia, Chibani, estàs molt elegant! Fes mitja volta. Quin estil! Quina airositat! Paraula d’honor, estàs gras com un cardenal! Vinga, canviarem de lloc, per una vegada. M’asseuré a la teva esquerra. Així, ja està».

Ell tocava discretament la roba de la capa, per assegurar-se que era gruixuda. Amb ella, Chibani podia tenir esperances de superar l’hivern.

Muriel ignora la letargia. El ritme de les percussions, els seus dies amb horaris implacablement fixats no permeten estats d’ànim. Li agradaria poder queixar-se perquè ja no surt. Només aconsegueix estar exasperada amb tot aquell que no sigui Gos.

Torna a pretendre que ell li fa mal quan la manipula. El menjar li sembla que no és comestible, i l’habitació, bruta. Ell havia hagut de rentar dues vegades la mateixa setmana les cortines de la vidriera.

La toaleta del matí ha deixat de ser un moment privilegiat. Ella fa gestos d’excitació quan ell li raspalla les dents. Ella mateixa s’estira els cabells sota la pinta, perquè se li enredin. «Mira que pot arribar a ser barroer, vostè», li diu llavors.

El pare s’havia emportat la palma, des del dia en què va venir a felicitar-la amb un mes de retard. No va poder passar del llindar de l’habitació. «Traieu-lo», cridava ella, com si hagués empleat un guàrdia jurat. El pare es va refugiar a la cuina. «Com em pot parlar d’aquesta manera? Vostè se n’adona? No, no pot. Sap, abans que vostè fos aquí —ai, gràcies a Déu, estic tan content de tenir-lo aquí— a l’època en què totes aquelles estudiantes jovenetes ho prometien tot, i no resistien ni tres dies, qui es rellevava amb Marie?».

Al marxapeu de la porta d’entrada, abans que ell la tanqui al seu darrera: «Què li sembla a vostè, eh? Qui?».

«No li hauria de parlar així al seu pare. Encara que no pugui sofrir haver-li d’ensenyar la…». Ell li ho havia deixat anar un altre dia, quan li portava el te i ella llegia, amb la vareta entre les dents. Marie arribava tard, ell es preparava per fer-li ell mateix la neteja del vespre.

Llavors hi va haver tanta ràbia en ella que li va provocar com una mena de somriure, amb els llavis estirats, esblanqueïts, al damunt d’unes mandíbules que premien la vareta com si la volguessin trencar.

«El meu pare va viure a costa de la meva mare fins a l’accident. Després a la meva esquena. Vam trigar dos anys a adonar-nos que s’embutxacava els diners de l’assegurança. Va caldre agafar un tutor».

Afegeix: «Li controlen fins a l’últim cèntim que li dóna a vostè. Li ha dit que ell em percudia?».

«Sí».

«Li donen un sou per fer-ho, ho entén? Un sou per fer-ho».

I abans que ell surti de l’habitació: «D’altra banda, des que vostè és aquí, les deu passar magres».

Gos era un gos d’una bona voluntat evident i d’una subtilesa inesperada. Havia entès que el seu amo ara ja només ho era a mitja jornada, i que les ordres també li venien del llit. Així doncs, havia repartit les seves jornades entre dues feines diferenciades: cap de servei i dama de companyia. El cap de servei precedia l’arribada dels àpats, activava el seu món a la cuina, de vegades tastava els plats i no feia escarafalls a ficar cullerada quan rentaven els plats. La dama de companyia passava les tardes arrepapada en una catifa que li havien instal·lat al costat del llit.

«No és que no m’agradin els gossos», havia dit Marie. «No és veritat. Però amb ell aquí, ella ens posarà la vida més difícil».

Per a ell beure és com per a d’altres resar. Com més baixa el nivell de l’ampolla, més li sembla que es buida ell també per dintre. Ja no aconsegueix emborratxar-se, ja no.

Beu meticulosament. Ha après a no menjar, per no disminuir o falsejar l’índex d’alcohol. No coneix els límits del seu cos, perquè sembla que no en tingui. El seu cos és immens, sembla que el líquid no l’hagi d’omplir mai totalment.

De vegades, a la seva habitació, a la nit, quan ha begut tant que podria deixar-se caure al terra, i dormir allí mateix, completament vestit, ell es demostra que no l’afecta per res. Es treu les sabates. Els mitjons. Els pantalons. Tot plegat dura un temps inaudit. Dret, nu al bell mig de l’habitació, encara posa per testimoni a algú, o la son. «Veus», li diu, «sóc l’únic amo de la nau». Obre la finestra, que deixa passar un vent glacial. «Fins i tot el fred. No sento el fred. Qui pot fer res contra mi, si no jo?».