5

I la memòria d’ella, de quan data? A la casa, cap àlbum, poques cartes, cap d’aquells records que les dones embolcallen amb cintes, que col·loquen dins de caixetes treballades i, quan n’hi ha massa, dins de maletes d’on s’escapen unes puntes. Més endavant, sí que hi haurà aquesta foto gran, la de 30x46 emmarcada, on la veurem envoltada dels seus amics del Centre, i ell que s’està al seu darrera, és l’únic que està dret.

Sí, més endavant, ella acceptarà aquest únic record que farà penjar prop del seu llit. Però no és un record, és un mirall. A la foto, ella tira el cap enrera, com si rigués pels descosits. És perquè es repenja en els braços de la butaca, el cap no ha de penjar cap endavant, si hi penja vénen les convulsions.

Així, d’aquí a deu anys, d’aquí a vint anys, ella no haurà canviat, invariablement amb el cap enrere tan bon punt s’assegui. Ell haurà desaparegut, però haurà estat substituït, després, per desenes d’altres, per noies que resistien tres dies, i d’altres alguns mesos, rostres que, a la llarga, es barregen en un de sol. Quant als seus amics del Centre, hauran envellit, no serà res de greu. Són amics d’aquesta mena, bé cal tenir-ne alguns.

Tampoc no tenen memòria els objectes, a casa seva. No hi ha serveis de te que hagin llegat les àvies, no hi ha aquells armaris que romanen en la família, amb la fusta polida per generacions de mans que hi han anat a buscar els llençols emmidonats. Qualsevol persona podria viure aquí, com en una casa de lloguer. Fins i tot els vestits no li pertanyen: mancats d’olor. O si no, fan l’olor del sabó líquid amb el qual es renta —alguns, fan olor de lavanda artificial, perquè per molt que ella l’avisi, ell sempre posa massa suavitzant a la màquina de rentar.

Queden els llibres, perquè ella llegeix molt. Sovint, als llibres, l’ànima del lector s’uneix amb la de l’autor, d’una manera molt concreta. Les cobertes queden rebregades, alguns passatges, subratllats. Algunes pàgines han estat escantonades. Als marges hi ha anotades algunes reflexions. Hi ha una flor premsada per fer-la assecar. Un naip, una carta a manera de punt de llibre. De vegades, un retall de diari diu que ha estat la causa de la compra del volum. Igual que ho fa l’escriptor, però amb més discreció, a la nostra manera, hi deixem una empremta.

Aquí, res d’això. No hi ha empremta. La vareta que ella prem entre les dents conserva la pàgina immaculada. Els seus llibres són els de qualsevol persona. I a més, Marie li en demana en préstec a la biblioteca. Estan recoberts amb un plàstic transparent. Amb les anotacions AP RED, AP TRO… Són llibres de tothom. Llibres de ningú.