21

Som a diumenge. És el que ella no para de repetir-se. Diumenge, el dia més banal de la setmana. Els nens s’hi avorreixen. Abans, quan era petita, el seu pare la portava a oir missa. Després se n’anaven a la pastisseria, a comprar uns pastissos, sempre els mateixos. Fins i tot en la vida d’ara, en què els dies no es diferencien en res dels de l’endemà, n’ha conservat un cert mal regust. Encara que no tingués consciència del calendari, sabia que és diumenge per aquella pal·lidesa al seu interior, per aquell forat sobtat en què l’esperit va a entaforar-se, xuclat.

Avui, és diferent.

Avui, a l’hora en què li haurien de ficar l’esmorzar a la boca, mentre dels jardins veïns arriben sorolls de nens, de cadells de gos, i d’adults que encenen les barbacoes, deixen la sortida de Montpeller a la dreta. Es veuen uns estanys. L’herba és escassa i està cremada. Ella pensa en aquest diumenge que no és com els altres, anar-se’n de sobte té alguna cosa de màgic, haurien de ser allà, i no hi són, diu, «no condueixis massa ràpid», l’autopista és maca, tallades de paisatge que s’empassen com si fossin de pastís.

Als seients del darrera hi ha dues bosses de viatge emplenades amb presses, un cartró de Marlboro, una bossa de plàstic amb les sigles editorials NRF, ell ha despertat el llibreter com despertaria un mecànic, l’home dormia a la rebotiga, «voldria novel·les que acabin d’aparèixer. Són per a Muriel».

«Aquests diners», pregunta ella. «Has atracat algú?».

«Tinc un racó. Ens els gastarem plegats».

També hi ha càmeres de fotografiar d’un sol ús. Tres. Ella ha dit: «No comptis amb mi perquè et faci un retrat». I és una llàstima, pensa ella, perquè porta aquella samarreta massa gran, fins i tot per a ell, no ha perdut temps ni per afaitar-se, la nit li ha emblavit les galtes, el cansament li accentua els trets, ella el troba millor així, els homes que sempre has vist amb corbata tenen el seu punt d’atractiu quan per fi se la treuen.

Han sortit de l’autopista per dinar. Un poble, per sota de Béziers. Però abans, ell ha aturat el cotxe enmig del camp, prop d’una llenca de canyís i de tamarius que fan de pantalla. Ha portat Muriel a recer de les mirades indiscretes, l’ha estirada al terra i ha començat a percudir-la.

No han pensat en el gibrell, no han pensat en res, ella pixarà directament a terra, és fantàstic. Un vent lleuger bufa damunt d’aquesta regió desconeguda per a ella. La plana és tan extensa que el cel la recobreix de punta a punta. Quan ella tanca els ulls, té la impressió que el perfum dels tamarius es fa més intens. Se senten els ocells de mar. Hi ha aquesta herba seca que li pica una mica els cabells, l’única part sensible que ella té. Això també és fantàstic.

És diumenge, maleït sia, i és extraordinari.

Aquest migdia han anat al restaurant, al vespre aniran en un altre, o potser compraran fruita, o potser no menjaran. Fan el que volen, fan el que ella vol. L’única cosa de la qual està segura és que no retrobarà aviat el seu llit, ni les seves corretges, ni la cortina de la vidriera. El cotxe li fa de cos, finalment ha esdevingut mòbil, ràpida. Quant a ell, li està oferint el regal més bonic que podien fer-li, que mai no li hagin fet. Li retorna la llibertat.

I tant se val el futur. El que passarà a continuació ja no té cap importància.

Quan s’han aturat en una estació de servei, en reincorporar-se a l’autopista, després de fer benzina i que ell hagués posat com a excusa que havia de comprar unes coses a dintre, ella ha vist clarament que feia una trucada. Ell no se n’ha amagat. Ha escollit una cabina de l’exterior.

Sí, passi el que passi més endavant —ella pensa que ell la deixarà a causa d’una dona, només una dona pot fer-li fer aquest posat contrariat, de cop i volta, amb l’orella enganxada a l’auricular—, ja no és una espasa penjada al damunt d’ella, ja no és la guillotina. Més aviat hi veuria una mena de sortida, una porta oberta, inexplicablement, potser perquè, des d’aquest matí, li ha regalat la manera de ser forta.

Quan torna al volant, ell dubta un segon abans de tancar la porta. Té ganes de parlar-li? Pot fer-ho, ella està preparada. Però ell s’acontenta amb posar-se damunt dels genolls una altra bossa de la qual treu foteses. Ha comprat qualsevol cosa, una mica de tot, com els nens petits que no saben què fer dels seus diners, l’important és gastar-los, uns Toblerone, una revista femenina, llaunes de sucs de fruites, un llibre-cassette: Kaputt, de Malaparte, recitat per un actor famós. El posa al radiocasset del cotxe en sortir de l’àrea d’accés.

La calor aclapara ara la muntanya d’Alaric, a l’esquerra. Ben aviat passaran Carcassona. Es creuen amb descapotables rutilants camí de Biarritz, breaks sobrecarregats d’equipatge que giraran en direcció a Espanya, mentre que als altaveus l’exèrcit alemany continua, per la seva banda, la seva debacle. Uns tanquistes embogits de por disparen sobre uns gossos russos, ensinistrats per a fer-los explotar. Quan arriben a aquell passatge en què, a les ruïnes de Nàpols, enmig de tanta sang, treuen l’ampolleta que conté la de sant Gener, atura la casset, rebobina. «Escolta-ho una altra vegada. És formidable», diu ell. «Tots els llibres són així?». Ella respon que hi ha molts llibres.

«Ja està decidit», fa ell picant amb la mà plana damunt del volant, «demà mateix començo a llegir». Ella ha esclafit a riure. Ell mira de fit a fit el retrovisor exterior, amb aire de guardar-se’n una que ella no s’imagina.

El sol que s’abaixa, al davant, a l’oest, els serveix de destí probable. Més enllà de les voreres d’emergència, més enllà de les tanques de seguretat, més enllà del blat de moro que s’enfila i dels horts reblerts, els pobles emergeixen del seu sopor. Uns cotxes, per altres carreteres petites, condueixen la gent a casa seva, després d’una jornada de treball a fora. Hi ha 4L que retornen uns pagesos que han deixat el tractor al camp. S’endevina en minúcies, en una certa llum arran dels prats, en un esclat enmig dels arbres, en uns homes que estan passant les mans sota l’aigua, que dubten entre una partida de botxes i l’aperitiu, que és l’estiu.

Vistes des d’aquí, des de les franges d’asfalt separades al centre per unes barreres, les regions semblen reserves; els pobles, aquells accessoris que es col·loca al voltant de les vies dels trens elèctrics: les cases bessones, el garatge, l’oficina de correus. Els detalls, amb aquesta claror, semblen entotsolats: les balconades, un rètol, un fanal.

El món, pensa ella, no és més que aquesta cosa gegantina del seu voltant, com un mapa damunt d’una paret, i en la qual han clavat un clau: casa seva, el seu llit. Aquest món, ara, vet aquí que ella el sobrevola. Podria escollir al seu antull aturar-se en aquest indret o en aquest altre. En aquest poble. Al bell mig del camp. O bé a l’ombra d’aquest turó. El que l’embriaga és no fer-ho, precisament, és retardar el moment en què s’aturaran. L’autopista li fa el mateix efecte que un bufet carregat de requisits de rei. Voldries agafar-ho tot, no saps què agafar, i aquest neguit de l’elecció és el que és deliciós.

D’altra banda, als peatges, a les estacions de servei, en aquelles cafeteries d’autopista en què s’han aturat a fer un cafè, els empleats tenen les maneres de servidors perfectes. Són conscients de l’excel·lència del que ofereixen, desconeixen les destinacions, és el trànsit pel trànsit, al cor del viatge.

Haguessin hagut de sortir a Tolosa i agafar una nacional. Aniran fins a Bordeus, si més no, per continuar aquí, per no deixar aquest gust que ella havia oblidat, que ella retroba, que és tan bo: l’impuls.

S’han posat d’acord. No buscaran cap hotel. Faran marrades. Continuaran circulant.

I demà al matí, veuran l’oceà.

Quan es fa fosc alguna cosa en ella empalma amb l’abans. L’obscuritat ha envaït l’habitacle. A penes es distingeixen els cinturons especials que li amarren els peus, els que li subjecten les mans perden consistència, sembla que hi siguin per no fer res. La llum del tablier banya el rostre d’ell amb una lluïssor tranquil·la, com la que projecten les flames d’una llar de foc tota la resta de la casa està apagada. Potser ell no ha estat mai al seu servei. Potser ella encara és jove, trenta anys no són la fi del món. Ella se sorprèn, llavors, de ser en companyia d’aquell home. Recorda que tenia inclinació pels més fràgils. Amb les mans llargues, i turmentats. No tenien carnet de conduir, i era millor així, perquè la persecució d’una determinada ària de Schubert o la d’un punt crucial en l’obra de Lautréamont es trobaven desconcertades quan havien d’agafar un revolt. Hauria estat un suïcidi.

Ella trobava prou valor per pensar en ells. En un, sobretot, es deia Michel, tenia uns immensos rínxols morens que li penjaven fins al coll, ella s’havia dit que ell no s’interessaria mai per ella, ell preparava la tesi i escrivia poemes, alguns dels quals havien aparegut en revistes, ella no estava segura d’entendre’ls del tot. Quan ella va tenir aquell accident, ell li va escriure unes cartes molt boniques, després unes altres de més curtes, al final, ja no hi va haver cap més carta. Ella recorda que ell era maldestre i, en certa manera, li agradava que fos així. Sens dubte ella havia estat la seva primera conquesta. Per què no li ho havia dit mai? Era ara quan ella hauria volgut saber-ho.

Ella el mira, a ell, que condueix amb la mà ferma, i a qui la nit dibuixa uns pòmuls una mica sortints, alts. Tenen la mateixa edat, ella podria ser la seva filla, per la corpulència d’ell, pel seu mutisme tranquil, pels pòmuls sortints, per ella no sap què, però que fa que ella se senti, a la seva ombra, a recer.

Ell també la mira. Somriu. «No tens gana?», pregunta. Un pare nodridor, pensa ella. Dec haver canviat de registre, imperceptiblement.

«Jo sí», afegeix ell. «Vols que omplim el pap? Som a la regió adequada: vins selectes, tot el que vulguis».

Li sembla que llavors deixarien d’anar amb cotxe. Ella preferiria una cafeteria, amb la gent que entra i surt, «saps, quan pagues a la caixa i prou, ets lliure». «Entesos», diu ell. «Entesos».

Toparan amb l’únic incident de la nit al pàrquing del self-service, després de menjar. La nit és dolça, la lluna, plena. Estan aparcats en un extrem, darrera de la paret que forma un semiremolc. Expressament. Han previst que ell la percudiria un cop acabat l’àpat. A continuació enfilaran cap a Bordeus.

La manipulació no és fàcil. Cal immobilitzar les mans de Muriel, que està estirada als seients del davant, dins les corretges que normalment serveixen per als braços. Cal fer de manera que les natges sobresurtin l’imprescindible per la porta oberta. La cama dreta estarà falcada a la juntura, per l’obertura, damunt del retrovisor exterior, mentre ell li subjectarà l’esquerra. Aquesta vegada, ella evacuarà sobre l’asfalt.

No és tan evident que es pugui practicar un exercici que, en altres circumstàncies, necessitaria un gibrell, comoditat, secret. Tan bon punt ell comença a picar a l’engonal, apareix un camioner.

De primer passa de llarg, com un gos inquiet. Ell no l’ha sentit arribar. Quan s’acosta, ella és qui el veu. «Hi ha algú», xiuxiueja. Quan ell es gira, el camioner ja ha desaparegut.

Torna llavors amb dos motoristes, la policia de carretera. Ara són tres, al darrera, Aquesta vegada pot sentir, a l’esquena, que els de la bòfia tenen les mans a les armes. «Què és tot això?», pregunten. Precisament ara ella està evacuant a dojo, ell s’ha enretirat sense deixar de copejar la bufeta, és ella qui respon, «què, volen ajudar-me? Les plaques de la matrícula no compleixen la normativa? O és que els agrada mirar-me’l?», i ella afegeix una paraula vulgar. El cotxe és a l’ombra del semiremolc. Ells —el camioner, els motoristes— fan moviments de coll per intentar entrellucar una mica d’aquesta carn blanca, estranya, incongruent, a l’ombra damunt d’uns coixins.

«Malparits!», els impreca ella, amb les dents serrades. Ells no insisteixen.

Quan ha arrencat, «ho sento molt», diu ell. «No tens cap motiu», respon ella alegrament, el somriure li espurneja, «sempre he somniat poder dir coses semblants. I ja està fet».

Ella s’ha adormit una mica abans de Bordeus. En el seu son, ha notat que ell sortia de l’autopista. Ella dorm com es dorm dalt d’un tren que frena, s’atura una estona, torna a marxar. De tant en tant, obre els ulls. Al voltant la nit s’ha fet espessa. El rellotge de bord intenta fragmentar-la metòdicament amb xifres vermelles, 1:42, 2:00, 3:21, però això no vol dir res. Pel poc que pot endevinar, els habitatges escassegen més. Els fars s’apoderen de llenques senceres de bosc. Els troncs dels pins ja mostren el pot de terrissa que s’encarrega de recollir-ne la saba.

Als senyals informatius, als encreuaments, es llegeixen noms sorprenents: León, Azur, Casablanca. De vegades ella reclama un cigarret. Els hi encén ell mateix. A ella li agrada aquest moviment de la mà dreta que ell fa per atiar-los, el polze i l’índex s’ajunten al voltant del cilindre, amb aquell gest particular que feia servir una altra generació tot dient: «nena, ha estat formidable. Al punt».

Cap al final de la nit, ella es desperta durant una aturada que li sembla més llarga de l’habitual. Al cotxe tot està apagat. És fosc com una gola de llop, tant a dins com a fora. On són? En l’ambient flota una olor de pineda. La seva silueta massissa, al costat d’ella, està inclinada cap endavant, la seva respiració és regular. Ella endevina que ell dorm amb el cap amagat entre els braços, i que aquests reposen sobre el volant. Somriu abans de tornar a adormir-se.