16

Ella s’havia posat d’acord amb Marie per preparar la sorpresa, després de llargues i secretes maquinacions. Ella mateixa havia fet innombrables trucades, i per poder fer-ho havia posat com a excusa que necessitava Marie de dia, la qual cosa era certa a més no poder, i llavors ell havia agafat el servei de nit. Van treballar tan bé, totes dues, que la sorpresa estaria a punt per l’u de juliol, els ho havien assegurat. Queia en dimecres. Tanmateix, dimarts, a primera hora de la tarda —ell tornava a fer el servei diürn—, ella no es va poder estar de parlar-li de les vacances. En va parlar molt de pressa, com si s’alliberés, mossegant-se els llavis. I en acabat, se’n va penedir immediatament. Li havia dit: «Mira, t’he d’informar que tens dret a cinc setmanes de vacances aquest estiu. El govern ha establert un conveni que permet que siguis substituït per un auxiliar de clínica diplomat i pagat directament per la Seguretat Social. Cal que t’informi també que si no agafessis aquestes cinc setmanes de vacances abans de setembre, data en què vas començar a treballar aquí, les perdries. No te les guardarien per a l’any que ve. L’única cosa que et demano, és que no te’n vagis al mateix temps que Marie. Em costaria molt suportar que dos desconeguts us supleixin al mateix temps, em sembla».

S’havia esforçat per pronunciar-ho tot amb un to neutre, d’una manera gairebé bromista. Ell no va respondre immediatament. I en aquell temps que ell trigava a no respondre, ella va mirar-se a l’interior d’ella mateixa amb incredulitat. Així que finalment li ho havia dit!

Era un d’aquells dies de canícula precoç que havia predit el servei meteorològic. Aquells rosers del dimoni ja començaven a esgrogueir-se, mentre que de les gespes dels veïns arribava el soroll dels aspersors del rec. A la nit, deixaven la major part de finestres obertes, incloent-hi la vidriera, i quan encenien la llum a les tres, per a la percussió, entraven borinots i petits insectes que anaven a rostir-se a les bombetes. Quan les escombraven, al matí, i es barrejaven, dins la pala, amb la pols i els pèls de Gos, ella experimentava una sensació curiosa, com si hagués dormit una borratxera, o com si se sentís bruta.

Ell observava el jardí, amb les mans als malucs, retardant encara una mica el moment de pronunciar-se. Va dir: «podríem fer al mig aquella platabanda que li vaig proposar l’any passat, se’n recorda?».

Sí, encara el veia amb una expressió amoïnada perquè ella havia refusat de tenir un «túmul» al jardí i ell ignorava el sentit d’aquesta paraula. Llavors ella va pensar que no aguantaria tres dies. S’havia equivocat.

Però de cop i volta, a la llum d’aquest record, ella va tenir una intuïció. Va saber d’improvís perquè mai no hagués hagut de parlar de les vacances. Ell no tornaria.

Ella va tancar els ulls. Tornarien a instal·lar la cadira prop del llit. Hi hauria el pla inclinat. El pas per la vidriera. A penes arribés al jardí, l’endormiscament. El pare faria de suplent. El ball de les suplents, un grapat de noies que mentirien durant setanta-dues hores, o cent quaranta-quatre, o dues-centes setze, era com el mestral del país, del qual es deia que durava tres, sis o nou dies, reclamarien un avançament i marxarien sense una paraula d’excusa, sense ni tan sols haver-la mirat bé, ni una sola vegada, convençudes únicament de la seva caritat, i avorrides d’ella massa de pressa.

Va veure la successió de les estacions, la tardor desesperant en què es confirmaria la seva absència. L’hivern, amb Marie, evitarien parlar d’ell. Prendrien el te en silenci, com dues velles a qui els hagués tocat un viatge en un paquet de sabó de la roba. Ara que ja s’ha acabat, saben que no es tornarà a repetir. Això deixa un gust amarg a la boca. En el fons, hauria preferit tenir menys sort.

A la primavera, s’estarien hores per arribar al parc. Hi renunciarien de mica en mica. A l’estiu, la sorpresa es moriria de fàstic, inútil.

Va fer un esbós de somriure pensant en aquell temps en què l’hauria revoltat la idea de la seva partida. Ja no era el cas. Ara només arribava a avaluar la ferida sense dir res. Com els peixos, com les plantes. Com un arbre. Va tornar a obrir els ulls i el va mirar. S’havia aprimat. No, aprimat no, es va dir. Se li han eixamplat més els muscles, i la pell se li enclotava al voltant. Quan ell abaixava el cap mentre la portava a coll, els tendons del coll li ressaltaven com cinyells. Ella va gosar contemplar-li les natges. Malgrat els pantalons, dures, boniques. Li hagués hagut de regalar uns texans. Sóc la reina de les idiotes. Sóc la reina de les idiotes perquè ell és a punt de desaparèixer.

Ell no responia a la pregunta de les vacances i, pitjor que tot, feia cara de continuar amb la platabanda, finalment es va girar, va dir, «he estudiat el problema, posaríem flors que desclosarien» —desclourien, va corregir ella—, «això, que desclourien de la primavera fins a la tardor. És a dir, jacints, iris, rosers, delphiniums, i al capdamunt: rudbeckias, heliants».

Tot depèn d’una sola paraula, pensava ella. Una paraula de res, un adverbi que ara l’estranyava per la seva rotunditat, per la seva absència de matisos: DESPRÉS.

Què hi ha, després?

«Sang i llàgrimes», va dir ella. No va ser amb grandiloqüència. Simplement se li havia escapat. «Perdoni?», va preguntar ell. Ell continuava pensant en els heliants, en els jacints, en les rudbeckias. La sang i les llàgrimes eren unes espècies que ell desconeixia, eren en bulbs o en rizomes, calia plantar-les a la superfície o a deu centímetres de profunditat?

«No m’agraden les platabandes», va continuar ella. «Pel que fa a les vacances, necessitaré una resposta ben aviat. Necessito temps per organitzar-me…». Es va posar a esperar desenfrenadament. Ell diria no agafo vacances, aquest any no. Ell ho comprendria. Aquesta tardor seré aquí, afegiria, i totes les altres estacions.

Però ningú no diu coses semblants. A ningú.

«Dispensi», va fer ell, «m’ho hauria de rumiar… Deixi’m un temps…».

Un temps?

Quan l’endemà van venir a lliurar la sorpresa, a les deu del matí, tal com estava previst, quan ella va sentir el soroll del timbre, va deixar escapar de la mateixa manera: «un mes?, dos?».

«Què m’està dient?», va preguntar ell. Però el timbre ja tornava a sonar. Era un Lancia Thema, 8 CV fiscals, 38.000 km, 60.000 francs. Ella s’havia endeutat per comprar-lo.

«Què vol dir tot això?». Ell tornava amb un joc de claus a la mà, l’allargava davant del llit. Ella va tenir la impressió que les hi llançaria a la cara.

Ella el va mirar de front. Ell no sabia ni amagar el seu joc.

«No cal posar-se nerviós», va dir ella. «És un cotxe. Ja estava tipa d’agafar taxis. L’hagués pogut tenir abans, però ha calgut condicionar-lo per dintre».

«I aquest cotxe, qui el conduirà?». Al voltant del joc de claus, les juntures del dit se li posaven blanques.

«Doncs tu, és clar. Qui més et penses que pot ser? Afanya’t a vestir-me, vinga. Tinc pressa per provar-lo. Agafarem l’autopista. Anirem a tot gas».

Ell conduïa bé. De seguida va veure que en tercera arribaria a cent trenta. Abans de l’àrea de Salon-de-Provence, només havia arribat fins a cent vint, en cinquena.

Avinyó només era a seixanta quilòmetres. «Anem a fer una copa?», va preguntar ell. S’havia posat unes ulleres de sol. S’havia asserenat. Una màquina li allargava un tiquet que ell va agafar per la finestra oberta. Era exactament així com se l’havia imaginat ella: amb les ulleres de sol, a bord d’aquest cotxe… El pom del canvi de marxes era d’eskai. Les portetes lluïen guarniments de fusta. En un extrem del compta-velocitats, es llegia dos-cents quaranta.

Durant tot el temps que havien dubtat, amb Marie, enmig de la selva d’anuncis, de fotografies, d’ofertes, de fulletons, només s’havien fet una sola pregunta: «Quina fila hi faria ell aquí dintre?». Elles l’havien vist conduint el Lancia. No s’havien equivocat. Un cop passat el peatge, tot i que continuava a cent, deixava que un colze de conqueridor sobresortís del vidre abaixat. «Ja pots trepitjar a fons. Em sembla que m’agradarà la velocitat».

«Jo pensava que el seu accident…».

Ella va inspirar una bona glopada d’aire. Dins seu, alguna cosa anava cercant coratge, no era pas perquè ara ell tancava la finestra i retrocedia fins a la quarta per recollir tot el gas del fons del motor.

«Era la meva mare qui conduïa», va dir ella. «No anàvem ni a quaranta. Un camió es va saltar un stop. Sempre és un camió. Si més no, en el meu cas, és així».

Els turons pelats, al voltant de l’autopista, desfilaven cada cop més de pressa. El compta-revolucions encara no marcava 4.000 r/m que ells ja anaven a cent vuitanta. Ell va encendre els llums, una fila que s’endormiscava al carril de l’esquerra es va arrenglerar a la de la dreta. Ell va connectar la cinquena.

«En el fons», va continuar ella, «més aviat és el contrari. A dos-cents, els camions no et poden atrapar». Ara tenia ganes de parlar, ella, de parlar, de parlar. «Saps una cosa, el Lancia el podràs fer servir per tu. Pots fer com si fos teu. Emportar-te’l per tornar a casa, al vespre». Uns senyals anunciaven massa aviat Avinyó-sud. Però no per això ell va disminuir la marxa, l’agulla del marcador s’havia quedat bloquejada a dos-cents deu. Ella va deixar escapar un riure nerviós. Ja havia experimentat aquesta sensació, l’única vegada que havia agafat l’avió, en el moment de l’enlairament, a Marignane.

Sembla que poden anar a qualsevol lloc. La destinació podria ser qualsevol. Ella torna a pensar en veu alta, que ximpleta! «Vostè, per exemple, vostè on aniria?», pregunta ell amb un to reposat, i aixecant el peu, perquè notava que ara en ella el més fort esdevenia la por.

Ella va respondre a l’Atlàntic. «Ho he vist als documentals. Les Landes. Unes onades enormes. I al davant, les dunes».

Passat el senyal d’Avinyó-centre, ella es va preguntar per què havia dit allò. A vuitanta per hora, i després a seixanta hauria respost que a la Guadalupe, després que a Tahití, com tothom.

Al primer semàfor vermell, un individu que no havia vist el semàfor va tocar la botzina, al darrera, perquè avancessin. Ell va sortir del Lancia. Pel retrovisor, ella va mirar com arribava lentament fins al cotxe. Com obria la porta del conductor. No podia sentir el que ell deia. El tipus feia el posat de sorprès de qui no ha tocat mai la botzina. Al seu costat hi havia una dona, i al darrera dos nens. A Tahití. A les Bahames? La velocitat es desprenia definitivament d’ella. Què podria guanyar, ella? Un mes, dos mesos? Ell va tancar la porta amb violència, el tipus fixava la vista amb obstinació en un punt invisible, tot recte al seu davant. Ja feia dues vegades que el semàfor havia passat del verd al vermell. Seixanta mil francs, es deia ella. He gastat seixanta mil francs per això. No en sentia amargor. Només que això creava en ella una mena d’astorament suplementari.