18

Són les sis de la tarda. El combat tindrà lloc a les nou. Ell puja lentament les escales que porten a la seva habitació. Se senten els crits dels falciots que comencen a agitar-se abans del capvespre. A cada replà, a través d’un quadrat, el sol amorosit dibuixa una porta d’escotilló. Ha deixat l’habitació a Karim perquè pugui descansar sense que ningú no el molesti. Obre la porta amb precaució.

Karim dorm. És sorprenent. Ell no hauria pogut dormir mai abans d’un combat. Karim dorm com un nen. Una mica de suor li enganxa els cabells a les temples. S’ha estirat completament vestit, amb una mà ficada sota la galta, la boca entreoberta sobre el coixí del palmell.

S’asseu al seu costat vigilant de no despertar-lo. Encara no. La finestra és oberta. Es veu la bugada que s’eixuga a les terrasses, els arcbotants de l’església. La calor puja de les teulades de teules romanes. La seva mirada passa lliscant damunt la taula i del seu paper de regal clavat amb xinxetes que li fa d’estovalles, al llarg de la porta de l’armari que tanca malament, s’atura sobre el lavabo, allà on hi ha els únics objectes que poden atreure la vista, un sabó escrostonat, un raspall de dents dins d’un got, un esprai d’escuma d’afaitar, unes maquinetes d’afaitar grogues.

Després es posa dret, obre l’armari i la porta grinyola. Tria una camisa nova. Karim s’ha despertat i es passa una mà pels cabells embullats. «Quina hora és?».

«Encara tenim temps».

Van a beure alguna cosa a la ciutat. Parlen poc. Karim sembla menys preocupat que ell. De tant en tant, aquell curiós somriure al seu rostre, al límit de la idiotesa, o de la ingenuïtat. «Maleït sia, Karim, en què penses?».

«Doncs en res, Mestre. En res, t’ho juro. Estic bé, senzillament».

Un festival internacional de música ha obert les portes dos dies abans. Pels carrers es creuen amb passejants tranquils, una mica aplanats per la calor, que sostenen a la mà un programa, o un plànol de la ciutat, i s’entretenen davant de portalades treballades o d’un frontó decorat. Karim s’atura sovint i descobreix les mateixes coses que ells.

Escullen la terrassa d’un cafè, en una plaça que té reminiscències italianes. Si més no, és el que senten dir, a la taula del costat, a quatre persones, dues parelles que s’han empolainat una mica al seu hotel, i que ara estiren els rostres en direcció als darrers raigs de sol.

El cambrer, desbordat, no portarà res a ningú.

Passa una colla de noies.

«Aquesta, està bona», diu Karim assenyalant-la amb el dit. Aquesta està sola. Acaba de col·locar la moto a l’aparcament, al bell mig de la plaça. No porta casc i sacseja els cabells negres on resplendeixen unes arracades grans i daurades. Per les cises de la samarreta, se li haurien de veure els pits. Mestre ha arronsat les espatlles.

«Ets la conya», afegeix Karim. «De vegades, sembles un capellà».

«Tu sí que ets la conya. D’aquí a menys de dues hores hauràs de suar la cansalada, i tot el que t’interessa és…».

«Mirar les noies?». Karim té un riure transparent sota el sol. «I què? Són calentes. Són bones. Són com nosaltres. Els agrada això».

A la taula del costat, han deixat de cop i volta d’evocar la piazza Navona. «No és veritat, senyores?», pregunta Karim, que s’ha girat cap a ells. «No és veritat que els agrada tant això com a nosaltres?».

«Para, no fas gràcia».

«T’he de dir una cosa», Karim s’ha girat cap a ell, de sobte fa un posat seriós, «mentre ets al meu costat, estic de sort».

«Ja n’hi ha prou, para».

«T’emprenya sentir això? Doncs jo, sé aquestes coses. És important per a nosaltres. Aquesta nit, guanyaré perquè tu hi seràs. I les altres nits també. Et demostraré que t’escolto. Estaràs orgullós de mi. Però no em deixis, Mestre. Mai».

A l’altra taula, han fet veure que no sentien la interpel·lació, tot i que el silenci tibant la traeix. Tanmateix, una de les dones els observa d’amagat, pel damunt de les ulleres fumades. Aquest noi té raó, a ella, si més no, li agrada tant com a ells. L’alt no està malament, amb les espatlles com un armari, tot i que els cabells massa curts li donen un aire marcial, oficial, diria. La sedueix molt més el que l’ha interpel·lat, amb les dents tan blanques, la crinera d’atzabeja, els avantbraços on galopen els músculs llargs dels antílops, aquells ulls grans que tornen a riure. Aquest, sí, si li deixessin tastar, no tindria prou boca per menjar-se’l. Algú d’ells quatre torna a començar a parlar de la seva estada a Roma. Amb un to més baix, tanmateix.

Potser l’únic moment d’indecisió de la vetllada, el tindrà quan el Lancia s’esmunyi dins el pàrquing. En tot cas, més tard dirà que no va ser en posar el peu al ring. El pàrquing és ple.

Dos vigilants-gossos patrullen. Quan s’acosten al cotxe, Mestre el nota tens, de cop, com una corda de guitarra. Porten unes llanternes. «Mirin, senyors», diu assenyalant Karim sota els feixos de llum per la finestra oberta, «la nostra nova esperança regional». Els troben un lloc per aparcar. Piquen a l’esquena de Karim. «Bona sort, nano». Els ha tractat de maricons tan fluixet que no han pogut sentir-lo.

López fa dues hores que ha arribat a lloc. Han quedat que ell pujaria al racó com a massatgista. La pesada ha tingut lloc al matí, a una mitja hora de diferència de l’italià. Mestre volia evitar que el noi se’l trobés.

«Fantàstic, Mestre, fantàstic!». No hi ha hagut temps de canviar els noms als cartells de la ciutat, però a l’entrada de l’antiga bolera, sí. El de Karim, afegit amb retolador blau, sembla que usurpi alguna cosa als altres. «És un senyal, hòstia, és un senyal!».

Però Mestre no hi veu cap senyal. Mestre només hi veu a mitges. Li ha començat a agafar mentre tancava el Lancia. Com si de cop i volta li haguessin anestesiat la meitat del cervell. Com un parell d’ulleres amb un vidre trencat, un ull neda per la imprecisió, per la boira; de retruc, sembla que l’altre hagi adquirit més nitidesa, més transparència, que s’hagi tornat més agut. Sent com respon a Karim, però què acaba de dir? Ja són al passadís brut que porta als vestidors. López arriba massa de pressa.

Els dos caps de cartell tenen dret a camerinos separats. Els quatre que sortiran a la primera part es desvesteixen i s’escalfen a la mateixa sala, un quadrat gran trencat únicament pels penja-robes. Uns bancs de fusta recorren totes les parets. Quantes persones hi ha allà dintre? Vint, trenta? Entrenadors. Companys. Els badocs habituals als quals és inútil de dir que els vestidors estan prohibits al públic. Vénen a distreure’s abans del partit, una distracció de viciosos. On és Karim? «Sóc aquí», diu la seva veu a la seva esquena. Hauria jurat que no havia fet la pregunta. Torna López, i sembla que el cap li hagi doblat de volum. «Va bé, Mestre? Tot d’una fas cara de patir». «Va bé, López, va bé. Ocupa’t del noi. No el deixis anar al wàter». En un racó de la seva consciència, o potser amb un ull, amb l’ull bo, ha enregistrat alguna cosa, ja va dues vegades que veu anar-hi el mateix boxador. És un negre alt, i encara que tingui una fatxa pengim-penjam, una mica de suor li perleja ja dalt del front. El seu adversari deu ser aquest altre negre, assegut al banc, que el mira com executa les anades i vingudes com si sabés que tenia en part la victòria a la butxaca. «Entesos, Mestre, O.K», diu López, que ha seguit la maniobra.

Llavors, l’italià deu ser el boxador que queda, amb els pantalons curts vermells, assegut també al banc, agitant els punys a l’alçada del tou de la cama, per fer circular la sang, mentre que el seu entrenador, sense una paraula, li fa massatges a l’esquena. No sap en què es nota que algú és italià, els italians bé podrien ser negres, també, si els convingués, del que està segur és que aquest ho té tot per semblar un anglès, i més concretament, un anglès que ell va haver de treballar com mai, al seu país, al palau d’esports de Manchester. Tenia aquesta mateixa pell massa blanca, aquesta excitació que li corria d’amagat, per dins dels músculs. La mateixa mirada tossuda i valerosa. Li’n va etzibar tantes com va poder, aquell vespre, qualsevol altre hauria caigut abans del novè, i a l’onzè assalt, aquell tipus encara va ser capaç d’un encadenament dreta-esquerra que va estar a punt de deixar-lo K.O. Recordava que després del combat van anar plegats a fer una cervesa en una discoteca on l’altre acostumava a anar, i que, per primera vegada en la seva vida, havia sentit pena per un dels seus adversaris. Com era, el seu nom? Jeff McCoy. Un irlandès, doncs, potser.

Vet aquí que Vietti els havia posat a les mans una versió reduïda de Jeff McCoy, un entomador que no deixaria que li comptessin, i no, com havien imaginat, un gos rabiós. Intenta portar la seva atenció cap a Karim, i no és senzill, perquè la seva atenció s’assembla ara a una ullera de llarga vista que se sosté amb la mà tremolosa i que de seguida que troba l’objecte que busca, se n’aparta. Karim s’ha posat uns pantalons curts que no li havia vist mai, negres, amb uns entorxats de fil d’or com els que es veuen a les babutxes. Qui ho ha brodat, això?, la seva mare? Ell no mira res ni ningú, amb una expressió d’alegria indefinible. Sembla que hagi de pujar dalt del ring per fer un numeret i sortir-ne tot just acabat. Malgrat la tensió, gairebé li vénen ganes de somriure. Però el somriure se li queda immobilitzat com el que es pot veure als llavis de les persones a les quals la paràlisi ha afectat la meitat de la cara. Ni tan sols no és capaç de pensar que Karim enfilarà a deu contra una la direcció de l’escorxador.

Els dos negres combaten en primer lloc. En el moment en què arriba a la seva cadira, al costat del ring, el gran pengim-penjam ja està rebent el seu correctiu. Veu clarament la cella partida, el puny enguantat de l’altre que intenta engrandir la ferida. Com és, l’altre? Caldria poder treure aquesta mena de baf que li recobreix la silueta. Només són al tercer assalt, i per què no llancen la tovallola? Aquest xicot acabarà baldat. Ara, ganxo al fetge, perquè l’alt ha oblidat tot el que no fos la seva cella, el cos sencer, i l’altre acaba de recordar-li-ho amb una evidència cruel. Directe a la cara, i esclat, cuir contra pell, com una roba mullada. Per quina mena de miracle s’aguanta encara dempeus, esgotat, mort abans de ser-ho? «Què hi fa, vostè, aquí?». Potser s’ha equivocat de cadira. L’home repeteix la pregunta: «què hi fa, vostè, aquí?». S’ha esmunyit entre el rengle de seients com un indi. Porta una identificació de periodista i una Pentax en bandolera. Diu: «Cobreixo els combats per a Le Provençal, em podria explicar les seves impressions després del matx? Algú més sap que vostè és aquí?».

Quin vell reflex li ha fet dir «d’acord, després del matx, sisplau». Vietti, a la seva època, havia insistit perquè prenguessin, tots, classes d’un assessor de comunicació. Qui era, aquell altre aprenent, una mica més jove que ell, de Courbevoie, que deia merda, cagar, fotre, a partir del moment que l’assessor obria la boca? Havia desaparegut de la circulació unes setmanes més tard, com desapareix ara el negre alt, finalment s’han decidit a llançar la tovallola, es quedaria estabornit, al mig del ring, la cara inflada per vint vespes, i la cella oberta com un mapa d’Amèrica del sud, si no l’empenyessin cap a fora. Uns espectadors, tot i que amb el puny, amb aire de perdonavides, ell fa el signe de la victòria, es posen drets per esbroncar-lo.

Anuncien pels altaveus Karim i Aldo no sé què. No ha tingut temps de sentir la resta del seu nom. Ara tot va massa de pressa. De tota manera, és Jeff McCoy.

La mirada se li eixampla de sobte fins a les dimensions exactes de l’escenari. Més enllà no, però ja és un mal menor. Damunt del plató delimitat per les cordes, es podria veure que l’italià es concentra, i que Karim saltironeja, massa escarransit dins la seva ridícula samarreta, amb l’aspecte tan absent encara. López ha ocupat el racó que li havien destinat. Entremig de tots dos, aquell deu ser l’àrbitre. No hi res de segur en tot això. Havia vist l’àrbitre, als assalts anteriors? La resposta era no. L’àrbitre s’assembla a tots els àrbitres: un maître que ha perdut l’americana i el bon ordre dels cabells en una renyina. Nota que algú s’instal·la al seu costat, a la cadira que acaben de deixar lliure. «Ets aquí?», pregunta. «És clar que sóc aquí», respon Vietti.

«Massa desimbolt», afegeix encara, després que hagi sonat el gong. A la sala, la gent és a favor del mozzarella, que es manté al centre, avança amb el peu esquerre, exactament com feia McCoy, mentre que Karim gira al seu voltant saltironejant, Karim, que acaba d’encaixar un directe, per sort amb poca potència. Ja saps el que és que el teu col·lega se’n mengi una. Igual que si te l’empassessis tu. T’agradaria tant tornar-ho a sentir, i ja no ho aconsegueixes. Tu i tu fan dos, ara, ell es diu tu, hi ha aquest bocí esqueixat de la teva consciència que se’n va a flotar al seu aire sota els projectors. O és la resta la que s’ha capbussat? Karim acaba de rebre un encadenament esquerra-dreta-esquerra, s’ha desequilibrat abans de deixar a McCoy el temps que li calia per acabar la seva sèrie, arriba el cop de gong, i tot el que has sentit és que Vietti s’estremia al teu costat, Vietti, tan acostumat com està, que ha vist centenars de combats, i per al qual Karim no representa res…

Ho entens tot. Això és el que s’ha absentat en tu, i que ara remunta fins a la superfície amb el producte de la seva pesca.

Hi veus millor, d’altra banda, la vista se’t comença a aclarir, aquesta veu que crida «aquest moro merdós!», dues o tres files més enrera, ja no t’arriba de manera aïllada, dissociada del soroll de la sala. Series gairebé feliç si López deixava escapar el seu descontentament tot refregant Karim, i quan aquest et busca amb la mirada i et troba finalment, estaries disposat a somriure. Però no cal. Això no entraria en el joc, oi que no?

Al segon assalt que comença, el noi demostra menys fantasia, i més eficàcia. Ha buscat l’obertura, i no li ha sortit bé per un pèl. McCoy ha ensumat el perill. S’encarcara imperceptiblement. El rostre de Vietti s’ha il·luminat.

Els cops de tots dos només arriben als guants. És clar que es busquen, giren l’un al voltant de l’altre, McCoy acaba d’esquivar en una fracció de segon un uppercut, i la retopada no ha tocat Karim, que ara mostra un joc de cames depurat, sense més filigranes. Un breu cos a cos, de sobte: en el temps que dura, retrobes una sensació curiosa, la de patir en la teva pròpia carn, de tenir por, passi el que et passi més tard, pel noi. Ja s’han separat, no sense estil, l’àrbitre no hi ha hagut d’intervenir. Quan tornen amb els seus entrenadors, t’adones del que passa a la sala. Ja no són a la fira. Els afeccionats han entès que alguna cosa flotava en l’aire, i que s’escapa potser del marc dels combats preliminars. «Atenció», confirma Vietti, com per a si mateix, «això comença a posar-se interessant».

A continuació serà Karim qui s’emportarà la pitjor part del tercer assalt. McCoy s’ha llançat literalment damunt d’ell. Surt de tot, ganxos, directes, uppercuts, jabs. Karim finta, esquiva, s’esquitlla a les cordes, rebota. Però quan sembla que és a punt de cedir sota la pressió —alguns espectadors s’han posat drets i bramen la seva pròpia angoixa— una dreta sorgeix d’entre les malles de la xarxa, atura en sec McCoy que vacil·la i es desequilibra just a temps per evitar un uppercut del qual ningú, mai, mai de la vida, hauria cregut capaç Karim, ni tan sols López. McCoy està tocat. El nas.

Ja està, dins teu t’estomaquen tant com a fora. Hi ha aquest McCoy que recula, que intenta guanyar una mica de temps per recuperar-se, és als teus propis braços, a les teves pròpies cames, on experimentes el desig de perseguir-lo, després el contens, no cal, seria un error, i oh miracle, el noi ja ho sap, s’acontenta amb girar barrant-li el pas. És gràcil, és gràcil fins a l’elegància extrema. El seu joc de cames, deslliurat de la vanitat, i per poc que s’hi entengui, és una delícia d’intel·ligència i d’instint. Fins i tot aquesta suor que ara el recobreix, que li amara els cabells i li greixa el cos, sembla que no li pertanyi, que sigui incapaç de transpirar, podria ser un ambre, un d’aquells productes amb què la gent s’unta a Orient i que es fonen al sol. S’ha acostat massa a prop, acaba d’entomar-ne una, de cansament. Ell també està tocat. El pòmul. Però has notat que la sala s’estremia, com si a ella igualment àgil, aèria, gairebé angèlica, aquest cop li hagués semblat un insult. Ha girat el vent.

«Ha esperat el quart assalt». Ho has dit en veu alta, amb un orgull impossible de contenir, mentre que López, allà al fons, al racó, visiblement preocupat, passa la pomada per la ferida. «No hi ha res guanyat», fa López, «perd per punts». Això, ja ho saps prou bé, no és l’important, l’important és que hagi obeït. D’acord, Karim, em quedaré amb tu. Et faré veure el raig de mel, avui, un altre dia. No t’abandonaré, encara que hàgim d’anar a l’infern plegats.

I un cop més, des que sona el timbre, és McCoy qui comença a atacar de nou, esquerra-esquerra, el peu esquerra cap endavant, es veu que prepara una dreta decisiva, vet aquí que ja surt en bloc del buit que hi ha entre els guants, i llavors, és increïble, Karim ho ha vist tot, ho ha comprès tot, s’ha ajupit, s’ha cargolat contra el cos de l’altre, adaptant-se, en una fracció de segon, a aquest braç que té al damunt, enganxant la seva cama entre les seves cames, preparant just l’espai necessari entre ells perquè remunti, com si vingués del terra, com l’anatema d’un puny que s’alça cap al cel, el mateix uppercut d’un moment abans i que, aquesta vegada, fa diana. McCoy ha reculat, estabornit.

Tu t’has posat dret. Tothom s’ha posat dret. Karim ha encadenat, esquerra-dreta, esquerra-dreta. L’italià ja ni es molesta a posar-se en guàrdia, aguanta com aquells soldats que una ràfega ha segat, amb les cames independents del tronc i del cap. L’italià està K.O, amb els ulls oberts com dues taronges. Esquerra-dreta, esquerra-dreta. L’italià està K.O, amb sorpresa, amb estupor.