XI

L’esblaimament d’Sperver i l’esclat de la seva mirada anunciaven nous esdeveniments. Tanmateix però, estava tranquil i no va semblar-ne estranyat de la meva presència a l’estatge de Knapwurst.

—Fritz —va dir-me en to concís—, vinc a cercar-te.

Vaig aixecar-me sense respondre i el vaig seguir.

Tot just havíem eixit de la caseta, em va agafar el braç i m’arrossegà vivament cap al castell.

—La senyoreta Odila et vol parlar —va dir tot decantant-se a la meva orella.

—La senyoreta Odila!… no estaria pas malalta?

—No, està restablerta del tot; però succeeix quelcom d’extraordinari. Figura’t que aquest matí cap a la una, en veure jo el comte a punt d’amollar l’esperit, vaig anar per despertar la comtessa; al moment de sortir, el cor em va fer falliment: Perquè he d’entristir-la? vaig dir-me, sempre sabrà la desgràcia massa d’hora; i després, despertar-la a mitja nit, tan feble, i malmesa ja per tantes estrebades, cuidaria matar-la de cop i volta! Vaig romandre allí deu minuts tot reflexionant; al capdavall he decidit de pendre’n tota la responsabilitat; torno a entrar a la cambra del comte, miro… i no hi havia ningú! No és possible, un home que s’estava morint! He corregut cap al corredor com un boig. Res! Entro a la galeria gran. Res! Aleshores perdo el cap i torno a ser altra vegada davant la cambra de la senyoreta Odila. Aquesta vegada, he tustat. Ella ha comparegut tot cridant: «¿És mort el meu pare?». «No…». «Ha desaparegut?». «Sí, senyora, jo havia eixit uns instants…», i quan he tornat a entrar… «I el doctor Fritz, on és?». «A la torre d’Huc». «A la torre d’Huc!». «S’ha embolcallat en la seva bata, ha pres el llum i ha eixit. Jo, resto». Un quart després ella torna, amb els peus tots coberts de neu i esblaimada, esblaimada, que feia pietat. Ha posat el llum damunt la llar, i ha dit tot mirant-me: «¿Sou vós qui ha instal·lat el doctor a la torre?». «Sí, senyora». «Desgraciat!… Mai no sabreu el mal que heu fet». He volgut respondre. «Prou… aneu a tancar totes les portes i al llit. Vetllaré jo mateixa. Demà al matí, anireu a cercar el doctor Fritz a l’estatge de Knapwurst i me’l portareu, i gens de fressa! No heu vist res!… No sabeu res!».

—I no hi ha altra cosa, Sperver?

Ell mogué el cap greument.

—I el comte?

—Ha tornat… Va bé!

Havíem arribat a l’avantcambra. Gedeon tocà dolçament a la porta i després obrí, tot anunciant:

—El doctor Fritz!

Vaig dar una passa: estava en presència d’Odila. Sperver s’havia retirat, tancant la porta.

Una impressió estranya em mogué l’esperit en veure la jove comtessa pàl·lida, dreta, amb la mà recalcada damunt el respatller d’una cadira de braços, resplendint-li els ulls amb esclat febrosenc, agençada d’un llarg vestit de vellut negre.

Estava tranquil·la, altívola.

Vaig sentir-me commogut.

—Senyor doctor —em va dir, tot assenyalant-me seient—, seieu, he de parlar-vos d’una cosa greu.

Vaig obeir en silenci.

Ella va asseure’s a son torn i semblà que es recollia.

—La fatalitat, senyor —afegí tot fixant en mi sos ulls grans i blaus—, la fatalitat o la Providència, no sé encara quina de les dues, us ha fet testimoni d’un misteri on està compromés l’honor de la meva família.

Ho sabia tot.

El meu astorament va ésser gran.

—Senyora —vaig barbotejar—, creieu que només l’atzar…

—És inútil —féu ella—, ho sé tot… És horrible!

I després cridà, amb un accent que mig partia l’ànima:

—El meu pare no és culpable!

Vaig estremir-me tot, i vaig dir, amb les mans esteses:

—Ho sé, senyora, conec la vida del comte, una de les més belles, de les més nobles que sigui possible de somniar.

Odila s’havia mig aixecat, com per a protestar contra tot pensament hostil al seu pare.

En sentir que jo mateix el defensava, va esfondrar-se i, tot cobrint-se el rostre, va trencar el plor.

—Beneït sigueu, senyor —va murmurar—, beneït sigueu! Per a mi hauria estat un cop mortal de pensar que una sospita…

—Ah, senyora, qui podria prendre per realitat les vanes il·lusions del somnambulisme?

—És veritat, senyor, ja se m’havia acudit, però les aparences… temia… Perdoneu-me… Hauria hagut de recordar que el doctor Fritz és un home de bé.

—Per favor, senyora, calmeu-vos.

—No —va fer ella—, deixeu-me plorar. Aquestes llàgrimes són per a mi un alleujament… He sofert tant de deu anys a aquesta banda!… tant i tant!… Aquest secret, per tant de temps reclòs dins la meva ànima em matava… m’hauria mort… com a la meva mare!… Déu s’ha apiadat de mi… us n’he confiat la meitat… Permeteu-me que us ho digui tot, senyor, permeteu-m’ho…

No va poder continuar; els sanglots l’ofegaven.

Els naturals altívols i nerviosos són fets d’aquesta manera. Després d’haver vençut la dolor, després d’haver-la empresonada, entaforada i com qui diu esclafada dins les fondàries de l’ànima, passen, si no felices, al menys indiferents entre la gentada, i fins i tot els ulls de la persona observadora podrien enganyar-s’hi; però si compareix una topada sobtada, un esqueixament inesperat, un tro violent, aleshores tot s’aterra, tot desapareix. L’enemic vençut s’aixeca més terrible que no pas abans de la seva desfeta; sacseja les portes de la seva presó tot enfurit, i llargs estremiments agiten el cos, i els sanglots solleven el pit, i les llàgrimes, massa estona contingudes, sobrixen dels ulls, abundoses i compactes com una pluja tempestuosa.

Així era Odila.

Finalment va aixecar el cap, va eixugar les seves galtes banyades de llàgrimes, i, havent-se recolzat al braç de la seva cadira, amb la templa dins la seva mà i els ulls clavats en un retrat que hi havia a la paret, continuà amb veu lenta i melangiosa:

—Quan em retiro passat endins, senyor, quan munto fins el primer de mos somieigs, veig la meva mare! Era una dona alta, esblaimada i silenciosa. Era jove encara a l’època de la qual us parlo; tenia trenta anys amb prou feines, i tanmateix n’hi hauríeu atribuïts al menys cinquanta! Cabells blancs velaven el seu front pensívol. Ses galtes amagrides, son perfil sever, sos llavis eternament contrets per una pressió dolorosa daven a son posat un de aquests caràcters estranys on venen a reflectir-se el dolor i l’orgull. Ja no hi havia cap romanalla de jovenesa en aquella vella de trenta anys, cap sinó el seu cos dret i altívol, els seus ulls brillants, i la seva veu amorosa i pura com un somni de l’infantesa. Tot sovint es passejava hores senceres en aquesta mateixa sala, amb la testa decantada; i jo corria tota contenta, sí, contenta al voltant d’ella, sense saber, pobre infant! que la meva mare estava trista, no comprenent com era curullat de profunda melangia aquell front tot cobert d’arrugues!… Ignorava el passat; el present per mi era la joia; i l’esdevenidor oh! l’esdevenidor, eren els jocs de l’endemà!

Odila féu un somriure tot marrit, i continuà:

—De vegades succeïa que en arribar jo de les meves sorolloses corregudes interrompia amb una topada al passeig silenciós de la meva mare. Ella s’aturava aleshores, baixava els ulls i, veient-me a sos peus, es decantava lentament i em besava el front amb un somriure estantís; després s’aixecava per a continuar la seva via i la seva tristesa interrompudes. Més tard, senyor, quan he volgut cercar dins la meva ànima la recordança dels primers anys, aquella dona alta i pàl·lida, m’ha aparegut com la imatge de la dolor. Veu’s-la aquí —féu ella, tot assenyalant-me amb la mà un retrat penjat a la paret—, veu’s-la aquí, així com l’havia trasmudada no pas la malaltia, com creu el meu pare, sinó aquest terrible i fatal secret!…

Vaig girar-me, i en caure de cop i volta el meu esguard en el retrat que m’indicava la donzella, passà per mi una esgarrifança.

Imagineu-vos un cap llarg, esblaimat, magre, segellat per la freda rigidesa de la mort i dins les seves conques, dos ulls negres, fixos, ardents, d’una vitalitat terrible, que us miraven!

Va haver-hi un instant de silenci.

—Com ha d’haver sofert aquesta dona! —vaig dir-me, amb el cor dolorosament oprès.

—No sé com va ésser que la meva mare fes aquest paorós descobriment —continuà Odila—; però coneixia l’atracció misteriosa de la Pesta Negra, les cites a la cambra d’Huc… Tot, en una paraula, tot! Del meu pare no en dubtava pas. Oh! no! però es moria lentament, com em moro jo mateixa.

Jo vaig posar el front entre les mans… Plorava!

—Una nit —continuà ella—, quan jo tenia deu anys, la meva mare, ja només sostinguda per la seva energia, era a les acaballes. Era a l’hivern. Jo dormia. De cop i volta una mà nerviosa i freda va agafar-me el puny; vaig mirar: al davant meu hi havia una dona, a l’una mà portava una atxa, i amb l’altra m’estrenyia el braç. El seu vestit era tot ple de neu; una tremolor convulsiva agitava tots els seus membres, i els seus ulls fulguraven amb un foc ombrívol a través dels llargs cabells blancs desfets damunt son rostre: era la meva mare! «Odila, filla meva», va dir-me, «aixeca’t, vesteix-te, cal que ho sàpigues tot!». Vaig vestir-me, tremolant de por. Aleshores, arrossegant-me cap a la torre d’Huc, em va mostrar la cisterna oberta. «El teu pare sortirà d’aquí», va dir tot mostrant-me la torre, «n’eixirà amb la Lloba. No tremolis, no pot veure’t». I talment el meu pare, amb la seva fúnebre càrrega al damunt, va eixir amb la vella. La meva mare, tot duent-me a braç, els va seguir. Em va fer veure l’escena de l’Altenberg. «Mira, filla meva», va clamar, «cal que així sigui, perquè jo… estic per morir. Aquest secret, el servaràs. Tu vetllaràs el teu pare, sola, tota sola, ho sents?… En això hi va la honor de la família!». I vam tornar. Al cap de quinze dies, senyor, la meva mare va finar, tot llegant-me la seva obra a seguir, el seu exemple a transcriure. Aquest exemple l’he seguit religiosament. I al preu de quins sacrificis! Ja heu pogut veure-ho: m’ha calgut de desobeir el meu pare, esqueixar el seu cor! Casar-me era introduir un estrany al bell mig de nosaltres, era trair el secret de la nostra raça. He resistit! Tothom del Nideck ignora el somnambulisme del comte, i no fos vinguda la crisi d’ahir que va atuir les meves forces i em va impedir de vetllar el meu pare jo mateixa, encara seria la única depositaria del terrible secret!… Déu ho ha decidit altrament. Ha posat a les vostres mans la honor de la nostra família. Podria exigir-vos, senyor, una promesa solemne de no revelar mai el que heu vist anit passada. Seria el meu dret…

—Senyora —vaig exclamar tot alçant-me—, estic disposat…

—No senyor —féu ella, digníssima—; no, no us faré pas aquesta injúria. Els juraments només lliguen els cors baixos, i basta la probitat per als cors lleials. Aquest secret el servareu, n’estic segura, el servareu, perquè aquest és el vostre deure… Però espero de vos alguna cosa més, senyor, molt més, i veu’s aquí perquè m’he cregut obligada a dir-vos-ho tot.

Va alçar-se lentament.

—Doctor Fritz —afegí en una veu que em va donar un calfred—, les meves forces fan traïció al meu coratge; la meva càrrega m’aclapara. Tinc fretura d’un ajut, d’un consell, d’un amic: ¿voleu ser-ho, aquest amic?

Vaig alçar-me tot commòs.

—Senyora —vaig dir-li—, accepto reconegut el oferiment que em feu, i no sabria expressar-vos l’orgullós que n’estic, però permeteu-me, tanmateix, que hi posi una condició.

—Parleu, senyor.

—La condició és que aquest títol d’amic l’acceptaré amb totes les obligacions que m’imposarà.

—Què voleu dir?

—Un misteri plana damunt la vostra família, senyora; aquest misteri cal penetrar-lo per molt que costi; cal apoderar-se de la Pesta Negra, saber qui és, què vol, d’on ve!…

—Oh —féu ella tot agitant el cap—, és impossible…

—Qui sap, senyora? Potser la Providència em dava una missió, quan suggerí a Sperver la idea de venir a cercar-me a Friburg.

—Teniu raó, senyor —respongué ella, breument—, la Providència no fa res inútil. Obreu així com el vostre cor us aconsellarà. Ho aprovo tot a l’avançada.

Vaig portar a mos llavis la mà que ella m’allargava, i vaig eixir tot ple d’admiració per aquella dona tan jove i feble i altrament tan forta contra la dolor. No hi ha pas bellesa com el deure noblement servit!