VI

Sperver estava indignat.

—Veu’s aquí el que hom anomena felicitat dels grans! —va exclamar, en eixir de la cambra del comte—. Sigueu senyor del Nideck, tingueu castells, boscúries, estanys, les terres més belles del Schwartz-Wald, perquè una noia us vingui a dir amb la seva veueta dolça: «Tu ho vols? Doncs bé, jo no ho vull! Tu em pregues? Doncs jo responc: És impossible!». Oh, Déu meu!… quina misèria!… ¿No valdria cent mil vegades més d’haver vingut al món, fill d’una llenyataire, i viure tranquil·lament del seu treball? Vaja, Fritz, anem-nos-en,… això m’ofega… estic freturós de respirar l’aire sens fites!

I el brau subjecte tot agafant-me pel braç, va endur-se’m pel corredor.

Aviat serien les nou. El temps, tan bell al matí, a l’eixida del sol, s’havia cobert de núvols; un vent fred fuetejava la neu contra els vidres, i jo amb prou feines destriava el cim de les muntanyes de la rodalia.

Anàvem a davallar l’escala que mena al pati d’honor, quan a la recolzada del corredor vam trobar-nos nas a nas amb Tobias Offenloch.

El digne majordom esbufegava d’allò més.

—Ah! —va fer, tot interceptant-nos el camí amb el seu bastó—, on diable correu, tan de préssa? ¿I el desdejuni?

—El desdejuni!… quin desdejuni? —demanà Sperver.

—Com s’entén quin desdejuni? ¿No havem convingut de desdejunar-nos plegats aquest mati amb el doctor Fritz?

—Home, és just, ja no hi pensava.

Offenloch va engegar-se d’un esclat de riure que li va badar la bocassa fins a les orelles.

—Ah! ah! ah! —va exclamar—, quin divertiment! I jo que em temia d’ésser l’últim d’arribar! Anem, anem, cuiteu! Kasper és a dalt, i us espera. Li he dit que posés el cobert a la vostra cambra; així estarem amb més comoditat. A reveure, senyor doctor.

Va allargar-me la mà.

—Què no pugeu amb nosaltres? —va dir Sperver.

—No, vaig a avisar a la senyora comtessa que el baró de Zimmer-Bluderic sol·licita la honor de presentar-li sos homenatges abans d’anar-se’n del castell.

—El baró de Zimmer?

—Sí, aquest foraster que ahir va arribar-nos a mitja nit.

—Ah! bé, enllestiu.

—Estigueu tranquil… espereu-me només el temps de destapar les ampolles, i ens veurem de seguida.

Va allunyar-se tot coixejant.

La paraula «desdejuni» devia canviar completament les idees de Sperver.

—En nom de Déu! —va dir, tot fent-me girar cua—, el mitjà més senzill de foragitar els pensaments ombrívols és, tanmateix, una bella glopada. Estic content que hagin parat el cobert a la meva cambra; sota les voltes immenses de la sala d’armes, al voltant d’una tauleta, la gent semblen ratolins que roseguen una avellana en un recó d’església. Té, Fritz, ja hi som; para una mica de compte al vent que xiula, per les espitlleres. Abans de mitja hora tindrem una ventada feréstega.

Va empènyer la porta, i el petit Kasper, que feia sonar els dits contra els vidres, va semblar tot sortós de veure’ns. Aquest homenet tenia els cabells d’un ros esllanguit, el cos magristó i el nas arremangat. Sperver n’havia fet el seu factòtum; ell era qui li desmuntava i li netejava les armes, qui li adobava les brides i les cingles de sos cavalls, qui donava la pastada als gossos en la seva absència i qui vigilava a la cuina la confecció de sos plats predilectes. En casos assenyalats, es captenia també del servei del picador, absolutament com Tobies vetllava pel del comte. Tenia el tovalló sota el braç i destapava amb gravetat els llargs flascons de vi del Rin.

—Kasper —digué Sperver tot entrant—, n’estic content, de tu. Ahir tot va ésser ben mengívol: el cabirol, les gallines boscanes i el llussó. Jo sóc un home just; quan el deure és ben complert, em plau de pregonar-ho. Avui passa el mateix: aquest cap de senglar cuinat amb vi blanc te bellíssima cara, i aquesta sopa de crancs escampa un delitós perfum. Veritat, Fritz?

—Ben cert.

—Doncs bé! —va continuar Sperver—, ja que això és així, ara ompliràs els nostres vasos. Vull enlairar-te cada vegada més, perquè t’ho mereixes!

Kasper baixava els ulls amb un aire modest; s’enrojolava, i semblava assaborir els compliments del seu senyor.

Vam pendre seient, i vaig mirar com el vell caçador furtiu que abans es tenia per prou pagat de conjuminar ell mateix la seva sopa de trumfes, dins la seva cabana, es feia tractar aleshores de gran senyor. Si fos nat comte del Nideck no hauria pogut servar un posat més noble i més digne a la taula fent senyal a Kasper que avancés aquell plat o destapés aquella ampolla.

Anàvem a escometre el cap de senglar, quan mestre Tobies comparegué; però no estava sol i vam restar ben astorats de veure, drets al seu darrera, el baró de Zimmer-Bluderic i el seu seguidor.

Vam aixecar-nos. El jove baró vingué al nostre encontre amb el front descobert: tenia una bella testa esblaimada i altívola, enquadrada de llargs cabells negres. Va aturar-se davant Sperver.

—Senyor —va dir amb aquell pur accent de la Saxònia que cap altre dialecte no sabria imitar—, vinc a demanar ajut al vostre coneixement de la contrada. La senyora comtessa de Nideck m’assegura que no hi ha persona com vós per a dar-me clarícies de la muntanya.

—Ho crec, monsenyor —respongué Sperver tot inclinant-se—, i estic a les vostres ordres.

—Circumstàncies imperioses m’obliguen a partir al mig de la maltempsada —respongué el baró tot indicant als vidres atacats pel borrallons—; voldria arribar al Wald-Horn, a sis llegües d’aquí.

—Serà difícil, monsenyor, la neu ha empantanegat tots els camins.

—Ho sé… però no hi ha més remei!

—Us fora indispensable un guia. Jo, si voleu, o bé Sebalt Krast el primer munter del Nideck; coneix la muntanya de cap a cap.

—Us regracio pels vostres oferiments, senyor, i us els agraeixo; però no els puc acceptar. Amb les vostres clarícies en tindré prou.

Sperver va inclinar-se, i després, acostant-se a una finestra, va obrir-la de bat a bat. Una rauixada de vent impetuosa engegà la neu fins al mateix corredor, i tornà a tancar la porta amb estrèpit.

Jo romania encara en el meu lloc, dret, amb la mà damunt el respatller de la meva cadira de braços; el petit Kasper s’havia esborrat en son recó. El baró i el seu seguidor s’acostaren a la finestra.

—Senyors —cridà Sperver, alçant la veu a dominar la xiuladissa de vent, i amb el braç enlaire—, veu’s aquí el mapa del país. Si el temps fos clar, us invitaria a pujar a la torre de senyals, i descobriríem el Schwartz-Wald a pèrdua d’albir… però què hi guanyaríem? D’aquí estant veiem la punta de l’Altenberg, i més enllà, darrera d’aquest cim blanc, el Wald-Horn on el temporal de vent es regira! Doncs bé, cal caminar directament cap al Wald-Horn. Si la neu us ho permet, del cim estant d’aquest penyal en forma de mitra, que hom anomena la Roca-Fesa, destriareu tres cresteries: Behrenkopf, Geierstein i Trielfels. Cap aquest darrer punt, el que està més a la dreta, caldrà que us adreceu. Un torrent trenca la vall de Reethal, però deu estar cobert de glaç. En tot cas, si us és impossible d’anar més enllà, trobareu a mà esquerra, riu amunt, una caverna a mitja costa: la Roca-Baumada. Hi passareu la nit, i demà, segons totes les probabilitats, quan el vent caigui, tindreu davant els ulls el Wald-Horn.

—Us regracio, senyor.

—Si tinguéssiu la sort de trobar algun carboner, —afegí Sperver—, ell podria ensenyar-vos el gual del torrent; però dubto molt que n’hi hagi a l’alta muntanya amb un temps així. D’aquí estant, seria massa difícil. No més cal dir que aneu amb compte a dar el tomb a la base del Behrenkopf, perquè, a l’altra banda, la davallada no és possible: el rocam és espadat.

Durant aquestes observacions, jo em fixava en Sperver, la veu clara i breu del qual accentuava cada circumstància amb precisió, i en el jove baró, que l’escoltava amb singular esment. Cap obstacle no semblava estemordir-lo. El vell seguidor no semblava menys resolt.

Al moment de deixar la finestra, hi hagué una claredat, una netejada a l’espai, un d’aquests moviments ràpids en els quals la ventada agafa masses de neu i les capgira com si fossin una draperia flotant. Els ulls anaren més enllà: hom destrià les tres cresteries darrera l’Altemberg. Els detalls que Sperver acabava de donar es precisaren; després l’aire va entenebrir-se de bell nou.

—Bé està —digué el baró—; he vist els termenals, i, gracies a les vostres explicacions, espero d’assolir-los.

Sperver va inclinar-se sense respondre. El jove senyor i el seu sirvent, havent-nos saludat, eixiren a pleret.

Gedeon tornà a tancar la finestra, i féu somrient, tot adreçant-se a mestre Tobies i a mi:

—Cal estar posseït del diable per a eixir un dia com aquest! Em remordiria la consciència de posar un llop a la porta. Altrament, això és cosa llur! La cara del jove l’he vista no sé on; la del vell també. Ba, ba! bevem! mestre Tobies, a la vostra salut!

Jo m’havia acostat a la finestra, i mentre el baró de Zimmer i el seu seguidor pujaven a cavall, al mig del pati d’honor, vaig veure a mà esquerra, a desgrat de la neu escampada per l’aire, com s’entreobria, en una torrella d’altes finestres, una cortina, i com la senyoreta Odila, tota esblaimada, deixava lliscar una llarga mirada envers el jove.

—Au! Fritz què hi fas aquí? —va exclamar Sperver.

—No res, miro els cavalls d’aquests forasters.

—Ah! sí, són valacs; els he vistos aquest matí a les estables: uns bells animals.

Els genets partiren a bella passa. La cortina va tornar a cloure’s.