HUC EL LLOP

I

Cap a les festes de Nadal de l’any 18…, un matí que jo dormia profundament a l’hostal del Cigne a Friburg, el vell Gedeon Sperver entrà a la meva cambra tot cridant:

—Fritz, alegra’t!… et meno al Castell de Nideck, a deu llegües d’aquí. Coneixes Nideck?… La més vella residència senyorívola de la contrada: ¡un antic monument de la glòria dels nostres pares!

Fixeu-vos bé que no havia vist Sperver, el meu respectable didot, de setze anys a aquella banda; que ell s’havia deixat créixer tota la barba, que una gorra immensa de pell de guineu li cobria la nuca, i que em posava la seva llinterna sota el nas.

—Primer de tot —vaig exclamar—, procedim metòdicament; qui sou?

—Qui sóc!… Com s’entén, no reconeixes Gedeon Sperver, el caçador furtiu del Schwartz-Wald?… Oh, ingrat!… Jo que t’he criat, educat; jo que t’he ensenyat a posar un parany, a sotjar la guineu al capdavall d’un bosc, a tirar els gossos damunt la pista del cabirol!… Ingrat, no em reconeix! Mira d’un cop la meva orella esquerra, gelada.

—Ara! Reconec la teva orella esquerra. Au, abracem-nos.

Vam abraçar-nos tendrament i Sperver, tot eixugant-se els ulls amb el revés de la mà, va afegir:

—Coneixes Nideck?

—Sens dubte… de nom. Què hi fas, allà?

—Soc primer picador del comte.

—I de part de qui vens?

—De la jove comtessa Odila.

—Bé… quan partim?

—Tot seguit. Es tracta d’un urgent afer; el vell comte està malalt, i la seva filla m’ha recomanat que no perdés un minut. Els cavalls estan a punt.

—Però, Gedeon del meu cor, mira el temps que fa; tres dies ha que la neu no para.

—Ba! ba! Suposa’t que es tracta d’una cacera de senglar, posa’t les calces, ferma’t els esperons, i amunt s’ha dit! Vaig a dir-los que et preparin un mos.

I va eixir.

—Ah! —afegí l’excel·lent home, tornant a venir—, no t’oblidis de tirar la teva pellissa per aquí damunt.

En acabat, davallà.

Mai no he sabut fer-li resistència al vell Gedeon; des de la meva infantesa que ell obtenia de mi tot el que volia amb una inclinació de cap o un moviment d’espatlla. Vaig vestir-me, doncs, i no vaig trigar a seguir-lo a la sala gran.

—Ah! massa sabia que no em deixaries partir tot sol, —exclamà, tot joiós.

—Enllesteix-me aquesta tallada de pernil a peu dret i bevem d’una esgarrapada, perquè els cavalls s’impacienten. Oh, i ara que hi penso, he fet posar la teva maleta a la gropa.

—Com s’entén, la meva maleta?

—Sí, no hi perdràs res; cal que hi romanguis alguns dies al Nideck: és indispensable, ja t’ho explicaré tot seguit.

Vam davallar al pati de l’hostal.

En aquell moment arribaven dos cavallers: semblaven atuïts de fatiga; llurs cavalls eren blancs d’escuma: Sperver, gran aficionat a la raça cavallar, llençà una exclamació de sorpresa:

—Quins bells animals!… són valacs… I quina finor! veritables cérvols. Ala, Niclause, anem, cuita a tirar-los una manta al llom; el fred els podria emmaleir.

Els viatgers, embolcallats en pells blanques d’Astracan, passaren a prop de nosaltres quan ficàvem el peu a l’estrep; no vaig descobrir sinó el llarg bigoti castany d’un d’ells, i sos ulls negres, d’una vivacitat singular.

Els viatgers entraren a l’hostal.

El palafrener tenia els nostres cavalls a la mà; va desitjar-nos bon viatge i deixà anar les regnes.

I ja férem camí.

Sperver, muntava un mecklemburgués pur sang, i jo un cavallet de les Ardennes ple d’abrivada; volàvem damunt la neu. En deu minuts vam haver deixat enrera les últimes cases de Friburg.

El temps començava d’aclarir-se. Tan lluny com podíem estendre els nostres esguards, ja no vèiem cap senyal de camí, de sendera, ni tirany. Els nostres únics companys de viatge eren els corbs del Schwartz-Wald, desplegant llurs alasses balmades damunt les muntanyoles de neu, voleiant de l’una banda a l’altra i cridant amb la veu tota ronca:

—Misèria, misèria, misèria!

Gedeon, amb la seva carassa de color de boix vell, la seva pellissa de gat fer i la seva gorra de pell, les llargues orelles penjants, galopava al davant meu tot xiulant no sé quina tonada del Freischutz; de vegades es girava, i aleshores jo veia com una gota d’aigua tota pura resplendia, tremolenca, al cap de son nassot retort.

—Eh, eh, Fritz —em deia—, veu’s aquí el que se’n diu una gentil matinada d’hivern.

—Sens dubte, però una mica crua.

—M’agrada el temps sec, a mi; això ens refresca la sang. Si el vell pastor Tobies tingués l’ardidesa de posar-se en camí en un temps com aquest, aviat no se’n cantaria gall ni gallina de tot el seu reumatisme.

Jo somreia a la punta dels llavis.

Al cap d’una hora d’una correguda furibunda, Sperver apaivagà el seu delit, i vingué a posar-se al costat meu.

—Fritz —em digué en un accent més seriós—, cal, tanmateix, que sàpigues el motiu del nostre viatge.

—Ara hi pensava.

—Sobretot perquè ja hi ha hagut un bell nombre de metges que han visitat el comte.

—Ah!

—Sí, ens n’han vingut de Berlín, amb grans perruques, que no volien veure del malalt sinó la llengua; de la Suïssa, que només en miraven que l’orina, i de Paris que es posaven un trocet de vidre a l’ull per a observar la seva fesomia. Però tots ells no han sabut engaltar-hi i s’han fet pagar abundosament llur ignorància.

—Diable! Com ens malmenes!

—Això no ho dic per tu, al contrari, et respecto, i si m’arribés a trencar una cama, m’estimaria més refiar-me de tu que no pas de qualsevol altre metge; però pel que fa a la banda de dins del cos, encara no heu descobert cap ullera per a veure el que hi passa.

—I tu què saps?

Davant aquesta resposta, el brau subjecte em va mirar amb aire de sospita.

—¡Ara vejam si serà un enganya-badocs com els altres! —pensava.

Tanmateix va continuar dient:

—Fritz, si posseeixes una ullera així, per ma fe, serà d’allò més oportuna, perquè la malaltia del comte és precisament a la part de dins: és una malaltia terrible: quelcom de mena rabiosa. Ja saps que la ràbia es declara al cap de nou hores, de nou dies o de nou setmanes, oi?

—Ho diuen, però com que no ho he observat jo mateix, en dubto.

—Saps, al menys, que hi ha febres d’aiguamoll que tornen cada tres, sis o nou anys. La nostra màquina té uns encadenatges d’allò més estranys. Quan aquest maleït rellotge té la corda d’una certa manera, la febre, el còlic o el mal de queixal us venen a un minut senyalat.

—Ah! pobre Gedeon, a qui ho contes!… aquestes malalties periòdiques fan la meva desesperació.

—Malament!… La malaltia del comte és periòdica, torna cada any, el mateix dia, a la mateixa hora; la seva boca s’omple d’escuma, els seus ulls es tornen blancs com a boles de vori; tremola de cap a peus i peta de dents.

—Ben segur que aquest home ha passat atzars dolorosos.

—No! Si la seva filla es volgués casar, seria l’home més feliç del món. És poderós, ric, ple d’honraments. Té tot allò que els altres desitgen.

Desgraciadament la seva filla refusa tots els partits que se li presenten. Vol consagrar-se a Déu, i a ell li reca de pensar que l’antiga raça dels Nideck s’extingirà.

—Com s’ha declarat la seva malaltia?

—De cop i volta, fa deu anys.

En aquell moment va semblar que el brau subjecte es recollia; va treure del seu gec una pipa i va omplir-la lentament i després va fer, havent-la encesa:

—Un vespre, jo estava tot sol amb el comte, a la sala d’armes del castell. Era cap a les festes de Nadal. Havíem empaitat el senglar tot lo dia per les afraus del Rheethal, i havíem tornat, closa la nit, portant amb nosaltres dos pobres gossos extenuats de cap a peus. Feia precisament un temps com aquest d’ara: de fred i de neu. El comte es passejava d’amunt d’avall de la sala, amb el cap decantat sobre el pit i les mans darrera les espatlles, com un home que cavil·la profundament. De tant en tant s’aturava a mirar les altes finestres on s’amuntegava la neu; jo m’escalfava sota el pavelló de la llar tot pensant en els meus gossos, i maleïa interiorment tots els senglars del Schwartz-Wald. Feia ben bé dues hores que tothom dormia al Nideck, i un hom no sentia altra cosa que el soroll d’aquelles botasses amb esperons del comte damunt les lloses. Em recordo perfectament que un corb, sens dubte escomès d’una rauixada de vent, va venir a batre els vidres amb la seva ala tot llençant un crit de mal ésser i que tot un pa de neu va destriar-se; de blanques que eren, les finestres es van tornar totes negres per aquella banda…

—Aquests detalls ¿què tenen res que veure amb la malaltia del teu senyor?

—Deixa’m acabar… ja veuràs. En sentir aquell crit el comte s’havia aturat, amb els ulls fixos, les galtes esblaimades i el cap inclinat cap endavant, com un caçador que sent venir l’animal. Jo seguia escalfant-me i pensava: «¿Què trigarà gaire a anar-se’n al llit?». Perquè, si cal dir la veritat, estava mig mort de cansament. Tot això que et dic, Fritz, ho veig com si hi fos ara!… Tot just el corb va acabar de llençar son crit a l’abisme, el vell rellotge va sonar onze hores. Al mateix instant, el comte va donar un tomb; ell que escolta, sos llavis es belluguen, i el veig que vacil·la com un home embriagat. Estén les mans, barres apretades, ulls blancs. Jo que li crido: «Missenyor, què teniu?». Però ell es posa a riure com un foll, es sotraga i cau damunt les lloses, de cara a terra. Tot seguit demano auxili; els criats arriben. Sebalt agafa el comte per les cames, jo per les espatlles i el transportem al llit que hi ha prop de la finestra; i mentre jo estava a punt de tallar-li la corbata amb el meu coltell de cacera, perquè em creia que tenia un atac de feridura, veu’s aquí que la comtessa entra i es tira damunt el cos del comte, i ell feia uns crits tan esgarrifosos, que només de pensar-ho m’eriçono.

En aquell punt, Gedeon es llevà la pipa de la boca, la buidà lentament damunt el pom de la seva sella, i continuà amb aire melangiós:

—D’aquell dia ençà, Fritz, el diable ha vingut a raure entre les parets del Nideck i sembla que no en vulgui sortir més. Cada any, a la mateixa època, a la mateixa hora, el comte agafa aquell mal tremolenc. El mal li dura de vuit a quinze dies, durant els quals fa una cridòria que us redreça els cabells del cap! Després es refà de mica en mica, de mica en mica. Està tot feble, esblaimat, s’arrossega de cadira en cadira, i si un hom fa la més petita fressa, si un hom es belluga, ell es gira: té por fins i tot de la seva ombra. La jove comtessa, la criatura més amorosa de la terra, no l’abandona poc ni gaire, però ell no la pot veure: «Veste’n! veste’n!» li crida, amb les mans esteses. «Oh! deixa’m estar! deixa’m estar! No he sofert prou, encara?». És terrible de sentir-lo, i jo, jo, que l’acompanyo de prop a les caceres, que sono el corn fins que ell ha ferit l’animal, jo, que sóc el primer de sos criats, jo que em deixaria badar el cap pel seu servei; el que és en aquells moments voldria escanyar-lo, tant abominable és de veure com tracta la seva pròpia filla!

Sperver, l’aspra fesomia del qual havia mostrat una expressió sinistre, picà amb els dos esperons i vam fer una estona de galop.

Jo m’havia posat tot consirós. El guariment d’una malaltia com aquella em semblava molt dubtós, gairebé impossible. Era evidentment una malaltia moral; per a combatre-la hauria calgut d’ascendir fins a la seva primera causa, i aquesta causa es perdia sens dubte en el llunyedar de l’existència.

Tots aquests pensaments m’agitaven. La narració del vell picador, ben lluny d’inspirar-me confiança, m’havia abatut: trista disposició per a assolir un èxit! Eren gairebé les tres quan descobrírem l’antic castell del Nideck, al capdavall de tot l’horitzó. A desgrat de la distància prodigiosa, hom destriava altes torrelles, penjades en forma de coves als caires de l’edifici. No era encara sinó un vague perfil, destacant-se amb prou feines damunt l’atzur del cel; però, insensiblement, les tintes rogenques del granit dels Vosgues aparegueren.

En aquell moment Sperver apaivagà la seva passa i exclamà:

—Fritz, cal arribar-hi abans que sigui nit closa… endavant!…

Però endebades esperonava el seu cavall que romania immòbil, enarcant les potes del davant, horroritzat, redreçant la crinera, i llençant pels badius dilatats dos brolls de vapor blavenca.

—Què és això? —exclamà Gedeon tot sorprès—. No veus res, Fritz?… No fóra pas que?…

No va acabar la seva frase i, tot senyalant-me, a cinquanta passes, darrera la costa, un ésser aclofat entre la neu:

—La Pesta Negra! —va fer, amb un accent tan trasbalsat que jo mateix vaig ser-ne tot ferit.

Seguint amb l’esguard la direcció del seu gest, vaig destriar amb estupor una dona vella, amb les cames arrupides dintre els braços, i tan miserable, que sos colzes, de color de rajola, li eixien a través de les mànegues. Alguns flocs de cabells cendrosos penjaven al voltant del seu coll, llarg, rogenc i nuu, com el d’un voltor.

Cosa estranya, un fato de parracs geia damunt els seus genolls, i sos ulls esmaperduts s’estenien cap al llunyedar, damunt la plana nevada.

Sperver havia seguit el seu camí a mà dreta, dant un tomb immens al voltant de la vella. Vaig tenir penes i treballs a reunir-m’hi.

—Ei! —vaig cridar-li—, què diable fas? ¿És una broma?

—Una broma! No, de cap de les maneres! Déu me’n guard de fer-hi broma amb una cosa així! No sóc pas supersticiós, però aquest encontre em fa basarda.

Aleshores, girant el cap, i veient que la vella no es bellugava, i que el seu esguard seguia sempre en la mateixa direcció, va semblar una mica tranquil·litzat.

—Fritz —em va dir amb un aire solemnial—, ets un savi, has estudiat qui sap les coses que jo no en conec ni la primera lletra; doncs bé! aprèn de mi que un hom l’erra cada vegada que es clava a riure d’allò que no entén. No és pas sense raó que anomeno aquesta dona la Pesta Negra. En totes les terres del Schwartz-Wald, no té pas altre nom; però és aquí, al Nideck, on sobretot se’n fa mereixedora!

I el brau subjecte va seguir el seu camí sense afegir cap paraula.

—Vejam, Sperver, explica’t més clarament —li vaig dir—, perquè de tot això no n’entenc un borrall.

—Sí, és la perdició de tots nosaltres, aquesta bruixa que veus allà baix; és d’ella que ens vé tot el mal: ella és qui ens el mata, el comte!

—Com és possible? ¿Com pot exercir una influència així?

—Què sé, jo? El que hi ha de positiu és que el primer dia del mal, al moment que al comte li vé el seu atac, no heu de fer sinó pujar a la torre de senyals, i descobrireu la Pesta Negra, com una taca, entre la boscúria de Tiefenbach i el Nideck. Allí roman tota sola, aclofada. Cada dia s’acosta una mica i els atacs del comte es fan més terribles; un hom diria que la sent venir! De vegades, el primer dia, a les primeres tremolors, em diu: «Gedeon, ve, ella!». Jo li sostinc el braç per impedir-li que tremoli; però ell repeteix sempre amb un tartamudeig i els ulls astorats: «Ve! oh! oh! ve!…». Aleshores pujo a la torre d’Huc; miro qui-sap-lo temps… ja saps, Fritz, que tinc bon ull. Al capdavall, entre les bromes llunyanes, a mig camí de cel i terra, veig un punt negre. A l’endemà el punt negre és més gros: el comte de Nideck es fica al llit petant de dents. A l’endemà, un hom destria clarament la vella: els atacs comencen; el comte crida!… A l’endemà la bruixa és al peu de la muntanya: aleshores el comte té les barres closes, la boca li escumeja, els ulls li giravolten. Oh! la brètola… I quan penso que l’he tinguda vint vegades al cap de la meva carrabina i que el pobre comte m’ha aturat d’engegar-li una bala. Ell em cridava: «No, Sperver, no; gens de sang!…». Pobre home, plànyer la que el mata, perquè el mata, ella, Fritz; el comte ja no té més que la pell i l’os!

El meu brau amic Gedeon veia massa de mal ull la vella perquè fos possible de tornar-lo al seny natural. Altrament, quin home gosaria plantar les fites del que és possible? No veiem cada dia estendre’s el camp de la realitat? Aquestes influències ocultes, aquests lligams misteriosos, aquestes afinitats invisibles, tot aquest món magnètic que els uns proclamen amb tota l’ardor de la fe, que els altres discuteixen amb un posat irònic, qui ens respon que demà no esclati al bell mig de nosaltres? És tan fàcil de dir-ne seny natural de la ignorància de tots!

Vaig limitar-me, doncs, a pregar Sperver de moderar la seva fúria, i sobretot que es guardés de fer foc damunt la Pesta Negra, tot advertint-li que això li portaria dissort.

—Ba! me’n ric —va dir—, el pitjor que podrà succeir-me és que em pengin.

—Ja és molt massa per a un home com cal.

—Bé! és una mort com una altra. Un hom fina escanyat, veus-ho aquí. Tal vegada val més això que no pas rebre un cop de martell al cap com a les feridures, o bé no poder dormir, fumar, engolir, pair, estornudar, com passa a les altres malalties.

—Pobre Gedeon, raones ben malament, i això que tens la barba grisa.

—Tan barba grisa com voldràs: aquesta és la meva manera de veure. Sempre tinc un canó en el meu fusell carregat amb bala per al servei de la bruixa; de tant en tant en renovo el mixte i si es presenta una avinentesa…

Va acabar el seu pensament amb un gest expressiu.

—L’erraries, Sperver, l’erraries. Sóc del parer del comte de Nideck: Gens de sang! Hi ha un gran poeta que ha dit: «Totes les ones de l’oceà no poden rentar una gota de sang humana!». Pensa en això, company, i descarrega el teu fusell contra un senglar a la primera ocasió.

Va semblar que aquestes paraules li fessin impressió, a l’ànima del vell caçador furtiu; va baixar el cap i la seva cara va pendre una expressió consirosa.

Pujàvem aleshores per les costes boscanes que separen el miserable poblet de Tiefenbach del castell del Nideck.

Havia arribat la nit. Com s’esdevé gairebé sempre després d’una diada clara i freda d’hivern, la neu començava de caure altra vegada, i grans borrallons venien a fondre’s damunt la crinera dels nostres cavalls, que renillaven dolçament i doblaven la passa, excitats, ben segur, per la proximitat del recer.

De tant en tant, Sperver mirava cap endarrera amb una inquietud visible; i jo mateix no n’era pas llibert d’una certa aprensió indefinible, tot pensant en l’estranya descripció que el picador m’havia fet de la malaltia del seu senyor.

Altrament l’esperit de l’home s’harmonitza amb la natura que el volta, i, per la meva part, no sé pas cosa tan trista com una boscúria carregada de gebre i batuda pel vent geliu: els arbres tenen un aire ombrívol i petrificat que fa pena de veure.

A mesura que avençàvem, les alzines esdevenien més rares; alguns bedolls, drets i blancs com a columnes de marbre, apareixien a bella distància l’un de l’altre, retallant-se damunt la vitralla fosca dels avetars, quan, de cop i volta, en eixir d’una arbúcia, el vell castell va alçar bruscament al davant nostre la seva negra massa altívola, picada de punts lluminosos.

Sperver s’havia aturat davant d’una porta obrada en forma d’embut entre dues torres, i tancada per una reixa de ferro.

—Ja hi som! —va exclamar, tot decantant-se damunt el coll de son cavall.

Va agafar el peu de cérvol que feia de trucador i hom sentí al lluny el so clar d’una campanada.

Al cap d’alguns minuts d’espera, una llinterna va aparèixer dins les pregonies de la volta, estellant les tenebres, i mostrant-nos, dins l’aureola que formava, un homenet geperut, de barba groga, ample d’espatlles, i abrigat de pells com un gat. Us hauria semblat que era, en mig de les vastes ombres, algun gnom que travessés un somni dels Nibelungs.

Va avençar a pleret i va venir a encastar la seva cara camusa contra la reixa, badant els ulls i fent esforços per a veure’ns en la fosca.

—Ets tu, Sperver? —va dir amb una veu tota ronca.

—Obriràs d’una vegada, Knapwurst? —va exclamar el picador—. No t’adones que fa un fred negre?

—Ah! et reconec —va dir l’homenic—. Sí… sí… ets ben bé tu… Quan parles sembla que vagis a engolir-te la gent de viu en viu.

La porta va obrir-se, i el gnom, tot aixecant la seva llinterna envers mi, amb una ganyota estranya, va saludar-me amb un: «Wilkom, her docter (benvingut siau, senyor doctor),» que semblava voler dir: «Un altre més que se n’anirà igual que els altres!».

Després, va tornar a tancar tranquil·lament la reixa, mentre nosaltres posàvem el peu a terra; i vingué tot seguit a pendre la brida dels nostres cavalls.