VII

Mant dia va passar així sense portar cap cosa nova. La meva existència al Nideck era molt monòtona; cada matí se sentia aquell aire melancòlic de la trompa de Sebalt, després venia una visita al comte, després el desdejuni, després les reflexions interminables de Sperver, sobre la Pesta Negra, els parloteigs sens treva de Maria Lagoutte, de mestre Tobies i de tota aquella nierada de servents, sense més distraccions que beure, jugar, fumar i dormir. Knapwurst era l’únic que menava una vida suportable; es capbussava dins les seves cròniques i amb el nas rogenc, i tremolant de fred al fons de la Biblioteca, no el fadigaven els curiosos escorcolls.

Hom pot figurar-se el meu tedi. Sperver m’havia fet veure deu vegades les estables i el gossal; els gossos començaven de familiaritzar-se amb mi. Sabia de memòria totes les plasenteries groixudes del majordom després de beure, i les respostes de Maria Lagoutte. La melangia de Sebalt anava apoderant-se de mi de dia en dia; de bon grat hauria sonat el seu corn per a queixar-me a les muntanyes, i girava a tota hora els ulls cap a Friburg.

Mentrestant la malaltia del senyor Yeri-Hans seguí el seu curs. Era la meva única ocupació seriosa. Tot allò que m’havia dit Sperver es complia; de vegades el comte, tot despertant-se sobresaltat, es mig aixecava, i amb el coll estirat, els ulls errívols, murmurava en veu baixa:

—Ve! ve ella!

Aleshores Gedeon movia el cap i pujava a la torre de senyals; però endebades mirava a mà dreta i a mà esquerra: la Pesta Negra romania invisible.

A força de cavil·lar sobre aquesta estranya malaltia, jo havia acabat per convencer-me’n que el senyor del Nideck era boig, l’estranya influència que la vella exercia damunt son esperit, les seves alternatives d’esgarriament i de lucidesa tot em confirmava en aquest parer.

Els metges que s’han ocupat de l’alienació mental saben que les bogeries periòdiques no són pas rares; que les unes es manifesten manta vegada durant l’any: en primavera, a la tardor, a l’hivern, i que les altres no es mostren sinó una sola vegada. Conec a Friburg una senyora d’edat que fa trenta anys que ella mateixa pressent el retorn del seu deliri: va i es presenta al manicomi. La tanquen. Allà, la dissortada veu reproduir-se cada nit les escenes esgarrifoses de les quals va ser testimoni a la seva jovenesa: tremola sota la mà del borreu, l’amara la sang de les víctimes, fa uns gemecs que parteixen les pedres. Al cap d’algunes setmanes, els accessos esdevenen menys freqüents. Al capdavall li retornen la seva llibertat, segurs de veure-la tornar l’any següent.

—El comte de Nideck es troba en una situació anàloga —em deia—; lligams inconeguts de tot-hom l’uneixen evidentment a la Pesta Negre. Qui sap? Aquesta dona ha estat jove… devia haver estat bella.

I la meva imaginació, un cop aventurada per aquest camí, conjuminava tota una novel·la, però tenia esment de no dir-ne res a ningú. Sperver no m’hauria mai perdonat que hagués cregut al seu senyor capaç d’haver tingut relacions amb la vella; i pel que feia a la senyoreta Odila, la sola paraula de bogeria hauria bastat per a dar-li un cop terrible.

La pobre donzella era ben desgraciada. La seva negativa de casar-se havia irritat en tanta de manera el comte que ell suportava difícilment la presència d’ella; li feia retret, amargament, de la seva desobediència i parlava qui-sap-lo de la ingratitud dels fills. De vegades crisis violents i tot seguien a les visites d’Odila. Les coses van arribar a tal extrem, que vaig creure’m obligat a intervenir. Vaig esperar un dia la comtessa a l’avantcambra i vaig suplicar-li que renunciés a vetllar el comte, però en això presentà, contra la meva esperança, una inexplicable resistència. A desgrat de totes les meves observacions, volgué continuar vetllant el seu pare així com ho havia fet fins a aquell dia.

—És el meu deure —va dir amb veu ferma—, i no hi hauria cosa al món que me’n dispensés.

—Senyora —vaig respondre-li tot posant-me davant la porta del malalt—, la professió mèdica també n’imposa, de deures, i, per cruels que puguin ésser, un hom com cal no té més remei que complir-los: la vostra presència mata el comte.

Tota la vida em recordaré de com s’alteraren sobtadament el trets d’Odila.

En dir jo aquelles paraules, va semblar que tota la seva sang refluïa envers el cor; va esdevenir blanca com un marbre, i sos ulls blaus, tan grans, mirant els meus de fit a fit, hom diria que volien llegir en el fons de la meva ànima.

—És possible?… —barbotejà—. Me’n responeu amb la vostra honor… ¿és veritat, senyor?…

—Sí, senyora, amb la meva honor…

Va haver-hi un breu silenci. Després, amb veu ofegada, va dir:

—Està bé, que es compleixi la voluntat de Déu!

I decantant el cap es va retirar.

A l’endemà d’aquesta escena, cap a les vuit del matí, em passejava per la torre d’Huc, tot pensant en la malaltia del comte, el terme de la qual no preveia, i en la meva clientela de Friburg, que estava en perill de perdre per la meva absència massa llarga, quan tres cops discrets, tustats a la porta, vingueren a arrencar-me d’aquests tristos pensaments.

—Entreu.

La porta es va obrir i Maria Lagoutte aparegué al llindar tot fent-me una profunda reverència.

L’arribada de la bona dona em contrariava molt; anava a pregar-li que em deixés tot sol, però l’expressió consirosa de la seva fesomia em va sorprendre. S’havia tirat damunt l’espatlla un gran xal vermell i verd; baixava el cap tot apretant-se els llavis, i el que em va estranyar més és que un cop entrada va obrir de bell nou la porta per a assegurar-se que ningú no l’havia seguida.

—¿Què voldrà? —pensava dintre meu—. ¿Què cosa signifiquen aquestes precaucions?

Jo estava intrigat.

—Senyor doctor —digué al capdavall la bona dona tot avançant cap a mi—, us demano perdó de molestar-vos tant de matí, però tinc quelcom de seriós a fer-vos saber.

—Parleu, senyora, ¿què cosa és?

—És cosa del comte.

—Ah!

—Sí senyor. Sabeu, sens dubte que sóc jo qui l’he vetllat la nit darrera.

—Talment. Preneu-vos la pena de seure.

Ella va asseure’s al meu davant, dins una gran cadira de braços de cuiro, i jo vaig reparar amb astorament el caràcter enèrgic d’aquella testa, que m’havia semblat grotesca el vespre de la meva arribada al castell.

—Senyor doctor. —afegí ella, després d’un instant de silenci, tot clavant en mi sos ullassos negres—, cal que us digui primer que tot, que no sóc pas dona temorenca; he vist tantes de coses a la meva vida, i tan esglaioses que ja no hi ha res que m’espalmi; quan hom ha passat per Marengo, Austerlitz i Moscou, per a arribar a Nideck, hom ha deixat la por pel camí.

—Us crec, senyora.

—No ho dic pas per cap gloriejament, sinó per fer-vos compendre ben bé que no sóc una llunàtica i que hom pot refiar-se de mi quan dic: «he vist tal cosa».

—Què diable m’innovarà? —vaig demanar-me.

—Doncs bé! —continuà la bona dona—, ahir vespre, entre les nou i les deu, quan anava a colgar-me al llit. Offenloch va entrar i em va dir: «Maria, cal vetllar el comte». De cop i volta, la cosa em va estranyar. «I ara! vetllar el comte? No el vetlla la senyoreta mateixa?». «No, la senyoreta està malalta. Cal que tu la substitueixis». «Malalta!… pobrissona criatura! N’estava segura que aquest trasbals acabaria així!». Li he dit a centes de vegades, senyor, però què hi voleu fer-hi? Quan hom és jove, hom no dubta mai de res, i després, ell és el seu pare! En fi jo que prenc la meva mitja, dic bona nit a Tobies i me’n vaig cap a la cambra de missenyor. Sperver, que m’hi esperava va colgar-se al llit. Bé! ja estic sola.

Aquí la bona dona va fer una pausa, després va aspirar lentament un pessic de tabac i va semblar que es recollís. Jo m’havia posat d’allò més atent.

—Era per allà a dos quarts d’onze —va continuar ella—; jo treballava a prop del llit, i de tant en tant aixecava la cortina per a veure què feia el comte: no es bellugava; tenia el son dolç com una criatura. Tot va anar bé fins a les onze. Aleshores, vaig sentir-me fatigada. Quan hom és a la vellesa, senyor doctor, per més que hom faci, hom cau a desgrat seu, i, altrament, no em malfiava de res; em deia: Dormirà d’una tirada fins al dia. Cap a mitja nit, el vent es va aturar; els finestratges que s’estremien van emmudir. Jo que m’aixeco per veure una mica el que passava a la part de fora. La nit era negre com una ampolla de tinta. Finalment, vaig tornar a instal·lar-me a la meva cadira de braços; miro altra vegada al malalt, i veig que no ha canviat de posició, i agafo de bell nou la mitja; però al cap d’alguns instants m’adormo… m’adormo… però allò que se’n diu ben dormida! La meva cadira de braços era tendra com un plomissol; la cambra era calenta… Què hi voleu fer?… Dormia feia gairebé una hora, quan una rauixada d’aire va despertar-me tota sobresaltada. Obro els ulls, i ¿quina en veig? La gran finestra del mig oberta, els cortinatges retirats i el comte en camisa, dret damunt aquella finestra!

—El comte!

—Sí.

—És impossible… amb prou feines es pot moure!

—No dic pas que no, però l’he vist així com us veig: tenia un atxa a la mà; la nit era ombrívola i l’aire tan tranquil que la flama de l’atxa romania tota dreta.

Vaig mirar Maria Anna amb un aire tot astorat.

—A les primeries —reprengué ella després d’un instant de silenci—, això de veure aquell home, amb les cames nues, en una posició com aquella, va causar-me un trontoll… un trontoll! Vui cridar… però tot seguit em dic: Potser és somnàmbul! Si crides… es desperta,… cau… està perdut… Bé, jo que callo i miro, amb uns ulls!… Ja us ho podeu pensar!… I veu’s aquí que ell aixeca l’atxa lentament, després la baixa… torna a aixecar-la i a baixar-la, en fi, ho repeteix tres vegades com un home que fa un senyal; tot seguit tira l’atxa als baluards, tanca la finestra, estira els cortinatges, passa davant meu sense veure’m i es colga barbotejant Déu sap què.

—N’esteu ben segura d’haver vist això, senyora?

—Si n’estic segura!…

—És estrany!

—Sí, massa que ho sé; però ¿què voleu que us digui? És com us dic! Ah! En nom de Deu! en el primer moment la cosa em va regirar…, després, en tornar-lo a veure colgat en el seu llit, amb les mans sobre el pit, com si res no hagués passat, jo que m’he dit: Maria Anna, suara has tingut un pesombre, altra cosa no és possible; i m’he acostat a la finestra, però l’atxa encara cremava, havia caigut dins un clap de brossa, una mica a l’esquerra de la tercera portella: hom la veia resplandir com una guspira, no hi havia manera de negar-ho.

Maria Lagoutte em va mirar alguns segons en silenci.

—Ja podeu pensar, senyor, que d’aquell moment endavant ja no he tingut més son en tota la nit. L’alarma em feia estar amatent, a cada punt creia sentir alguna cosa darrera la meva cadira de braços. No era pas l’esglai, però ¿què voleu fer-hi? estava inquieta, allò m’enguniava! Aquest matí, a trenc de dia, he corregut a despertar Offenloch i l’he fet anar vora el comte. Tot passant pel corredor, he vist que la primera atxa a mà dreta no era a la seva anella: he davallat i l’he trobada prop del senderol del Schwartz-Wald; veieu, és aquesta.

I la bona dona es va treure de sota el davantal un cap d’atxa que va dipositar damunt la taula.

Jo estava com a llampat.

¿De quina manera aquell home, que jo havia vist el dia abans tan feble, tan extenuat, havia pogut alçar-se, caminar, obrir i tornar a tancar una finestra feixuga? ¿Què volia dir aquell senyal en el cor de la nit?

Amb els ulls oberts de bat a bat, jo diria que em trobava en aquella escena estranya, misteriosa, i mon pensament es transportava, no pas a gratscient, envers la Pesta Negra. Al capdavall vaig despertar-me d’aquesta contemplació interior, i vaig veure que Maria Lagoutte s’havia aixecat i es disposava a eixir.

—Senyora, —vaig dir-li tot acompanyant-la—, heu fet molt bé d’avisarme i us en regracio. ¿No n’heu dit pas res a ningú d’aquesta aventura?

—A ningú, senyor. Aquestes coses no es diuen sinó al capellà i al metge.

—Vaja, veig que sou una persona ardida.

Aquestes paraules es bescanviaven en el llindar de la torre. En aquell moment Sperver aparegué el fons de la galeria seguit de son amic Sebalt.

—Ei! Fritz! —va cridar, tot travessant la cortina de muralla—, galants coses t’innovaré!

—Vaja… bé! —vaig dir-me—, encara més coses… Decididament el diable es fica en els nostres afers!

Maria Lagoutte havia desaparegut. El picador i el seu camarada entraren torre endins.