VIII

La cara de Sperver expressava una irritació continguda, la de Sebalt una amarga ironia. Aquell digne munter, que havia colpit la meva atenció el vespre de la meva arribada al Nideck amb la seva actitud melangiosa, era magre i sec, com un brocat vell; portava el gec de caça, apretat damunt les anques pel cinyell, d’on penjava el coltell de mànec de banya, altes polaines de cuiro li pujaven al damunt dels genolls, duia la trompa creuada a l’espatlla, i la conca sota el braç. Anava cofat d’un feltre d’amples ales, amb la ploma d’agró coronat fermada amb son coronet; i son perfil, que acabava en una barbeta rogenca, recordava el del cabirol.

—Sí —afegí Sperver—, t’innovaré galants coses.

Va tirar-se damunt una cadira tot agafant-se el cap entre les mans, amb un aire desesperat, mentres que Sebalt es passava tranquil·lament la trompa per damunt del cap, i la deixava damunt la taula.

—Bé doncs, Sebalt, —exclamà Gedeon— parla d’una vegada.

Després, tot mirant-me, va afegir:

—La bruixa roda pels voltants del castell.

Aquesta nova m’hauria estat perfectament indiferent abans de la confidència de Maria Lagoutte, però aleshores, em va colpir. Hi havia lligams, fossin els que fossin, entre el senyor del Nideck i la vella; i d’aquests lligams, jo n’ignorava la naturalesa. Em calia, a qualsevol preu, de conèixer-los.

—Un instant, senyors, un instant —vaig dir a Sperver i al munter amic seu—; abans que tot, voldria saber d’on ve la Pesta Negra.

Sperver em va mirar, tot esverat.

—Oh! —va fer—, Déu ho sap!

—Bé! ¿a quina època precisa arriba a l’envista del Nideck?

—Ja t’ho he dit: vuit dies abans de Nadal, cada any.

—I quan de temps hi roman?

—De quinze dies a tres setmanes.

—I abans un hom no la veu, ni que sigui de pas, ni en acabat tampoc?

—No.

—Aleshores, cal absolutament apoderar-se’n! —vaig exclamar—; això no és natural. Cal saber que cosa vol, què cosa és, d’on ve.

—Apoderar-se’n! —va fer el munter amb un estrany somriure— apoderar-se’n!

I va moure el cap amb aire melangiós.

—Mon pobre Fritz —digué Sperver—, el teu consell és bo, ben segur, però és més fàcil de dir que de complir. Si hom gosés de trametre-li una bala, aleshores, prou, hom podria acostar-s’hi de tant en tant, i prou a la vora, però el comte s’hi oposa; i pel que fa a agafar-la altrament…; com si volguessis agafar un cabirol per la cua! Escolta el que dirà Sebalt, i ja veuràs!

El munter assegut al caire de la taula, amb les llargues cames creuades, va mirar-me i va dir:

—Aquest matí, tot davallant de l’Altenberg, seguia el camí ensotat del Nideck. La neu hi era espadada damunt les vores… Jo caminava sense pensar en res quan un rastre va atreure mos ulls: era pregon, i agafava el camí de baix; havia calgut de baixar el talús, i després tornar a pujar a l’esquerra. No era ni el respallet de la llebre, que no s’enfonsa, ni la forquilla del senglar, ni el trèvol del llop: era un clot pregon, un forat de bo de bo. Jo que m’aturo… trec noses per a veure el fons de la pista, i topo amb el rastre de la Pesta Negra!

—N’esteu ben segur?

—¿Cóm s’entén, si n’estic segur? Conec el peu de la vella millor que la seva cara, perquè jo, senyor, tinc sempre els ulls a terra, i reconec la gent, pel rastre que deixen… I després, que fins i tot una criatura no s’hi enganyaria.

—Doncs ¿què cosa té aquest peu que el fa tan especialment assenyalat?

—És tan petit que cabria dins una mà, ben fet, amb el taló una mica llarg, el contorn precís, el dit gros molt acostat als altres dits, que estan apretats com en un tapí. ¡És un peu verament admirable! Jo senyor, fa vint anys que me n’hauria enamorat d’aquell peu. Cada vegada que el trobo, em fa una impressió!… ¡Déu meu, és possible que un peu tan bonic sigui el de la Pesta Negra!

I el brau minyó, tot junyint les mans, es posà a mirar les lloses amb un aire melancòlic.

—I bé! ¿què més, Sebalt? —digué Sperver amb una mica d’impaciència.

—Ah! és veritat. Reconec, doncs, aquell rastre, i em poso tot seguit en camí per a seguir-lo. Tenia l’esperança d’atrapar la vella al cau, però ja veureu el camí que m’ha fet fer. Jo que m’enfilo damunt el talús del camí, a dos trets de carrabina del Nideck; davallo la costa, tot tenint sempre la pista a mà dreta: ella passava ran de la vorera del Rheethal. De cop i volta, la pista salta la fossa del bosc. Bé, jo que l’he seguit; però vet-aquí que mirant per atzar una mica a mà esquerra, jo que destrio un altre rastre, que havia seguit la Pesta Negra. Jo que m’aturo… ¿Havia estat Sperver, o bé Kasper Trumpf… o bé un altre? Jo que m’acosto, i figureu-vos la meva estranyesa; no era de ningú de la contrada! Conec tots els peus del Schwartz-Wald, de Friburg al Nideck. Aquell peu no s’assemblava pas als nostres. Devia venir de lluny. La bota, —perquè era una mena de bota elàstica i fina, amb esperons que deixaven una ratlleta al darrera—, la bota en lloc d’ésser rodona a l’extrem era quadrada; la sola, estreta i sense claus es doblegava a cada passa. La passa, ràpida i curta, només podia ésser que la d’un home de vint a vint-i-cinc anys. Vaig reparar les costures de la canya d’una llambregada; mai n’he vist de tan ben feta.

—Qui podia ésser?

Sebalt aixecà les espatlles, separà les mans i callà.

—¿Qui pot tenir interès a seguir la vella? —vaig demanar tot adreçant-me a Sperver.

—Ah! —va fer amb un aire desesperat—, només el diable podria dir-ho.

Vam romandre consirosos per alguns instants.

—Jo que torno a agafar la pista —continuà finalment Sebalt—; tornava a pujar per l’altra banda, per l’alterositat del avets; després feia una torta al volt de la Roca-Fesa. Jo em deia dintre meu: Oh, Pesta xaruga, si hi hagués gaire caça de la teva mena, l’ofici de caçador no seria pas comportable: valdria més treballar com un negre! Vet aquí que arribem, les dues pistes i jo al cim de tot del Schneeberg. En aquest indret, el vent hi havia bufat de valent; la neu em pujava fins a les cuixes. És igual, calia que jo passés! Jo que arribo damunt les vores del torrent del Steinbach. I cap més rastre de la Pesta! Jo que m’aturo i veig que després de trepitjar a mà dreta i a mà esquerra, les botes del senyor han acabat per anar-se’n envers Tiefenbach: mal senyal. Jo que miro a l’altra banda del torrent: no res! La vella berganta havia pujat o baixat pel riu, passant per l’aigua per no deixar pista. ¿A on calia anar? A mà dreta o mà esquerra? Per ma fe! en la incertesa, me n’he tornat al Nideck.

—T’has oblidat de parlar del seu desdejuni —digué Sperver.

—Ah! és veritat, senyor. Al peu de la Roca-Fesa, he vist que hi havia foc… l’indret era tot negre. Hi he posat la mà al damunt pensant que fóra calent encara, la qual cosa m’hauria provat que la Pesta no havia fet gaire camí. Però era fred com el glaç. He reparat molt a la vora d’allí un llaç rapisser parat entre la brossa.

—Un llaç rapisser?

—Sí, sembla que la vella en sap de posar paranys. Una llebre s’hi havia agafat; hom encara en veia l’empremta damunt la neu, tota estirada. La bruixa havia encès foc per a coure-la: n’havia fet bella festa!

—Quan penso —exclamà Sperver furiós, dant un cop de puny a la taula—, quan penso que aquesta vella brètola menja vianda, mentre que en els nostres poblets, tanta de gent honrada es nodreix de trumfes! Això és el que em regira, Fritz… Ah! si jo l’atrapés!…

Però no va tenir temps d’expressar el seu pensament; va esblaimar-se i tots tres romanguérem immòbils, mirant-nos l’un a l’altre bocabadats.

Un crit, aquell crit del llop, tan llòbrec en les diades fredes de l’hivern, aquell crit que cal sentir per a comprendre tot ço que el plany de les bèsties salvatgines té de colpidor i de sinistre, ressonava prop de nosaltres! Pujava l’espiral de la nostra escala, com si aquella bèstia hagués estat al llindar de la torre!

Hom ha parlat tot sovint dels braolaments del lleó que rondina, de nit, en la immensitat del desert; però si l’Àfrica roent, calcinada, plena de pedreny, té la seva veuassa tremolenca com la distant rodolada del llamp, les vastes planes nevades del Nord tenen també llur veu estranya, escaient a aquest fatídic escenari de l’hivern, on tot s’endormisca, on ni una fulla no brunz: i aquesta veu, és l’udolar del llop!

Tot just s’havia deixat sentir el paroxisme llòbrec d’aquella veu, una altra veu formidable, la de seixanta gossos hi responia en els baluards del Nideck. Tota la gossada s’engegava a l’hora: els feixucs bordaments dels flairadors, els clapits cuitosos dels spitz, els lladrucs cridaners dels cans espanyols, la veu melangiosa dels bassets que ploren, tot es confonia amb els dringaments de les cadenes, les estrebades dels gossals trontollats de ràbia; i, dominant-ho tot, l’udol continu, monòton del llop dominava sempre: n’era el cant d’aqueix concert infernal!

Sperver va botar del seu lloc, corregué cap a la plataforma i tot enfonsant la mirada al peu de la torre, va dir:

—No hi hauria pas caigut un llop, als fossats?

Però l’udol venia de la part de dins.

Aleshores, tot girant-se al nostre costat, exclamà:

—Fritz!… Sebalt!… veniu!…

Vam baixar els graons de quatre en quatre i vam entrar dins la sala d’armes. Allà no vam sentir altra cosa que el llop udolant sota les voltes sonores; la remota cridòria de la gossada esdevenia panteixant; els gossos s’enronquien de ràbia, llurs cadenes s’entrellaçaven, s’escanyaven potser.

Sperver es tragué el coltell de caça. Sebalt va fer el mateix; ells dos em prediren a la galeria.

Els udols ens guiaven cap a la cambra del malalt. Sperver, aleshores ja no parlava més… acuitava les seves passes. Sebalt estirava les cames llarguíssimes. Jo sentia un calfred de cap a peus; un pressentiment m’anunciava quelcom d’abominable.

Tot corrent cap a les cambres del comte veiérem tota la casa en peu. Els guardacasses, els munters, els cocs, anaven i venien a l’atzar tot preguntant-se:

—Què passa? D’on venen aquests crits?

Vam penetrar, sense aturar-nos, al passadís que precedeix la cambra del senyor de Nideck, i vam trobar al vestíbul la digna Maria Lagoutte, única que havia tingut l’ardidesa d’entrar-hi abans que nosaltres. Duia en sos braços la jove comtessa en basca, amb la testa cap per avall i la cabellera penjant, i se l’emportava ràpidament.

Vam passar prop d’ella tan depressa que amb prou feines entreveiérem aquesta escena patètica. Més tard m’ha tornat a la memòria, i la testa pàl·lida d’Odila tot caient damunt l’espatlla de la bona dona se’m mostra com imatge colpidora de l’anyell que para el coll al ganivet sense queixar-se, mort a l’avençada per l’esglai.

Finalment, érem davant la cambra del comte.

L’udol es feia sentir darrera la porta.

Vam mirar-nos en silenci, sense cercar d’explicar-nos la presència d’un hoste com aquell. No teníem temps de fer-ho, les idees s’entretopaven en nostre esperit.

Sperver empenyé bruscament la porta i, amb el coltell de caçador a la mà, volia precipitar-se a la cambra; però es va aturar al llindar, immòbil, com a petrificat.

Mai no he vist pintar-se una semblant estupor en cara d’home: semblava que els ulls li eixissin del cap, i son nas, llarg i magre, s’encorbava com una urpa damunt la seva boca badada.

Vaig mirar per damunt la seva espatlla i el que vaig veure em glaçà d’horror.

El comte de Nideck, aclofat damunt son llit amb ulls guspirejants, feia llòbrecs udols!

El llop… era ell…

Aquell front aplanat, aquell rostre acabat en punta, aquella barba rogenca, eriçada damunt les galtes, aquella esquena llarga i magre, aquelles cames nervioses, la cara, el crit, el posat, tot, tot revelava la bèstia salvatgina amagada sota la màscara humana!

De vegades callava un segon per escoltar i feia vacil·lar l’alt parament com un fullam, tot movent el cap. En acabat, reprenia el seu cant melangiós.

Sperver, Sebalt i jo estàvem palplantats, ens conteníem l’alè, garfits d’espaordiment.

De cop i volta el comte va callar. Com la fera que flaira el vent, va aixecar el cap i va parar l’orella.

Allà baix… allà baix, sota les altes boscúries d’avets totes carregades de neu, hom sentia un crit; feble a les primeries, semblava augmentar tot prolongant-se, i ben aviat el sentirem com dominava l’aldarull de la gossada: la lloba responia al llop!

Aleshores Sperver, girant-se cap a mi, amb la cara esblaimada i el braç estès cap a la muntanya, em digué en veu baixa:

—Escolta la vella!

I el comte, immòbil amb el cap alt, el coll allargat, la boca oberta, les nines roents, semblava comprendre el que li deia aquella veu llunyana, perduda, al mig de les afraus desertes del Schwartz-Wald, i no sé quin goig esglaiós resplendia en tota sa cara.

En aquell moment, Sperver, amb una veu plena de llàgrimes, cridà:

—Comte de Nideck, què feu?

El comte va caure com a llampat. Vam precipitar-nos a la cambra per a socorre’l.

El terç atac començava: va ésser esfereïdor!