IV

El dia començava d’emblavir la única finestra de la torre, quan vaig ésser despertat dins el meu ninxo de granit pels sons llunyans d’una trompa de caça. No hi ha cosa tan trista, tan melangiosa, com les vibracions d’aquest instrument al crepuscle, quan tot calla, quan ni un alè ni un sospir no venen a destorbar el silenci de la solitud. Sobretot la darrera nota, aquella nota estiragassada, que s’estén damunt la plana immensa, tot deixondint lluny, ben lluny, els ecos de la muntanya, té quelcom de la poesia més alta que garfeix el cor.

Amb el colze damunt la meva pell d’ós, jo escoltava aquesta veu planyívola, que evocava les recordances de les edats feudals. La vista de la meva cambra; d’aquella volta baixa, ombrívola, esclafada, antic catau del Llop del Nideck, i més lluny aquella finestreta de vidratges de plom, de mig punt, més ampla que no pas alta i profundament penetradora de la pared, augmentaren encara la severitat de les meves reflexions.

Vaig alçar-me bruscament i vaig córrer a obrir la finestra de bat a bat.

Allí m’esperava Un d’aquells espectacles que cap paraula humana no sabria descriure, l’espectacle que l’àguila fera dels Alps més encimbellats veu cada matí en aixecar-se la cortina de púrpura de l’horitzó: muntanyes!… muntanyes!… i encara més muntanyes! Ones immòbils que s’aplanen i s’esborren dins les bromes llunyanes dels Vosgues; boscúries immenses, llacs, carenes enlluernadores, dibuixant llurs línies alteroses damunt les fondàries blavenques de les valls curulles de neu. Al capdavall de tot això, l’infinit.

Quin entusiasme podria arribar a atènyer l’elevació d’un espectacle com aquell!

Jo estava tot confús d’admiració. A cada esguard es multiplicaven els detalls: casals, masies, poblets, semblaven brollar encara de terra; amb mirar n’hi havia prou, per a trobar-los!

Feia un quart d’hora que hi era, quan una mà va posar-se lentament damunt la meva espatlla; vaig girar-me, i la cara tranquil·la i el somriure silenciós de Gedeon em saludaren amb un:

—Guten tag, Fritz!

Després va recolzar-se vora meu, damunt la pedra, tot fumant la seva pipa. Estenia la mà per l’infinit i em deia:

—Mira, Fritz, mira… Això et deu plaure, fill del Schwartz-Wald! Mira allà baix… allà baix de tot… la Roca Baumada… La veus? Te’n recordes, de la Gertrudis? Oh! què lluny que són totes aquestes coses!

Sperver s’eixugava una llàgrima; jo, què li podia respondre?

Vam romandre contemplatius per una bella estona, commosos de tanta de grandesa. De vegades el vell caçador furtiu, en veure que jo aturava els ulls en un punt de l’horitzó, em deia:

—Això, és el Wald-Horn! Allò, el Tiefenthal! Repara, Fritz, el torrent del Steinbach; s’ha hagut d’aturar, està penjat fent serrells de glaç, damunt l’espatlla del Harberg: un mantell ben fred per a l’hivern! I aquell caminal d’allí baix, mena cap a Friburg; abans de quinze dies tindrem penes i treballs per destriar-lo.

Així va passar més d’una hora.

No podia despendre’m d’aquell espectacle. Alguns ocells de presa, amb les ales esbiaixades, la cua en forma de ventall, planaven al voltant de la torre; agrons coronats fugien cap amunt, tot esquivant les urpes amb l’alçada de llur vol.

Altrament no hi havia ni un núvol: tota la neu era a terra. La trompa saludava per darrera vegada la muntanya.

—És el meu amic Sebalt que és allà baix —digué Sperver—; és dels més entesos en gossos i cavalls, i, a més a més, la primera trompa d’Alemanya. Escolta’m això Fritz, quin amorosiment!… Pobre Sebalt! És consum d’ençà de la malaltia de missenyor; ja no pot caçar com en altre temps. Veu’s aquí el seu únic conhortament: cada matí, a trenc de dia, puja damunt l’Altemberg i sona les tonades favorites del comte. Es pensa que això el podrà guarir!

Sperver, amb aquell tacte de l’home que sap admirar, no havia interromput la meva contemplació; però quan, enlluernat de tanta de llum, vaig mirar dins l’ombra de la torre em digué:

—Fritz, tot va bé, el comte no ha tingut pas atac.

Aquestes paraules em portaren al sentiment de la realitat.

—Ah! millor… millor!

—És a tu, Fritz, que ho devem.

—Com s’entén? a mi? Si no li he prescrit res!

—Eh! tan se val! ets aquí!

—Estàs de verba, Gedeon; ¿què hi fa aquí la meva presència, no havent prescrit res al malalt?

—És que li portes sort.

Vaig mirar-lo de fit a fit, i no reia pas.

—Sí —continuà ell seriosament—; portes la sort, Fritz; els altres anys el nostre senyor tenia un segon atac a l’endemà del primer, i després un terç atac, i un de quart. Tu destorbes tot això, atures el mal. És ben clar!

—No pas massa, Sperver; jo trobo, al contrari, que és molt obscur.

—Un hom aprèn a totes les edats —insistí el brau subjecte—. Sàpigues, Fritz, que en aquest món hi ha gent que porta sort i també gent que porta desgràcia. Per exemple, aquest brètol de Knapwurst és qui em porta desgràcia a mi. Cada vegada que el trobo en eixir a caçar, estic segur que em succeirà una cosa o altra: el fusell em fa figa, em malmeno el peu, un dels meus gossos reb… ¿Què sé jo? Així és que, sabent la cosa, tinc esment d’eixir a trenc de dia, abans que el bergant, que dorm com un toixó no hagi obert l’ull, o bé m’escapoleixo per un portell, comprens?

—Ho comprenc molt bé; però les teves idees em semblen ben estranyes, Gedeon.

—Tu, Fritz —continuà, sense escoltar-me—, ets un digne, un brau minyó; el Cel t’ha posat damunt la testa innombrables benediccions; no cal sinó veure la teva bona cara, la teva mirada franca, el teu somriure ple de bona jeia, per estar alegre… En una paraula portes sort a la gent, és positiu… Sempre ho he dit, i la prova sé… ¿La vols saber, la prova?

—Sí, per ma fe! No em recaria pas de reconèixer tantes de virtuts amagades en la meva persona.

—Doncs bé! —féu ell, tot agafant-me el puny—. Mira allà baix!

I em senyalava una muntanyola a un doble tret de carrabina del castell.

—Aquest penyal enfonsat entre la neu, amb brosta a la vora, el veus?

—Perfectament.

—Mira al seu voltant; ¿què veus res?

—No.

—Oh, en nom de Déu, és d’allò més senzill! Has foragitat la Pesta Negra. Cada any, al segon atac, un hom la veia allà, amb els peus entre les mans. A la nit encenia foc, s’escalfava i feia bullir arrels. Era una maledicció. Aquest matí, la primera cosa que he fet ha estat enfilar-me aquí. He pujat a la torrella de senyals; jo que miro: la vella berganta se n’és anada! Endebades m’he posat la mà davant els ulls, he mirat a mà dreta, a mà esquerra, a dalt, a baix, per la plana, per les muntanyes, res! T’havia flairat, ben segur.

I el brau subjecte, tot abraçant-me amb entusiasme, va exclamar en commosa entonació:

—Oh! Fritz… Fritz… Quina sort d’haver-te menat aquí! La vella sí que en deu estar d’enfurismada. Ah! ah! ah!

Ho confessaré. N’estava una mica avergonyit de trobar-me que jo tenia tant de mèrit, sense que mai ho hagués reparat fins aleshores.

—Així és, Sperver —vaig continuar—. que el comte ha passat bé la nit?

—Molt bé!

—Vaja, força millor; davallem.

Vam travessar de bell nou la cortina de muralla, i vaig poder observar millor aquella passera, els baluards de la qual eren d’una alçària prodigiosa. Els espadats es prolongaven, amb el penyal, fins al fons de la vall. Era una escala de precipicis, superposats els uns als altres.

Tot capbussant-hi la mirada, vaig sentir-me colpit de rodaments de cap, i reculant temorenc a mitja plataforma, vaig entrar ràpidament en el passadís que mena al castell.

Ja Sperver i jo havíem recorregut vastos corredors, quan una gran porta oberta es mostrà a les nostres passes; vaig parar-hi l’esguard, i vaig veure, al capdamunt d’una escala doble, el petit gnom Knapwurst, la fesomia grotesca del qual m’havia cridat l’atenció el dia abans.

La sala mateixa va atreure la meva atenció pel seu caient poderós: era la sala dels Arxius del Nideck, peça alta, ombrívola, polsosa, de grans finestres ogivals que començaven al cim de la volta i davallaven fent corba fins a dos metres del paviment.

Allí estaven endegats, damunt esbarjosos prestatges, per bona cura dels antics clergues, no solament tots els documents, títols i arbres genealògics dels Nideck, establint llurs drets, aliances i lligams històrics amb les més il·lustres famílies de l’Alemanya, sinó àdhuc totes les cròniques del Schwartz-Wald, els aplecs dels antics Minnesinger, i les grans obres infòlio eixides de les premses de Gutemberg i de Faust, tant venerables per llur origen com per la monumental solidesa de llur relligat. Les grans ombres de la volta, drapant les parets fredes amb llurs tintes cendroses, retreien la memòria dels vells claustres de l’Edat Mitjana, i aquest gnom, assegut al capdamunt de la seva escala, amb un enorme volum de cantell roig damunt la contorsió dels genolls, amb el cap enfonsat dins el casquet de pell, els ulls grisos, el nas esclafat, els llavis contrets per la reflexió, les espatlles grans, els membres frèvols i l’esquena arrodonida semblava ben bé l’hoste natural, el famulus, la rata com l’anomenava Sperver, d’aquell últim refugi de la ciència en el Nideck.

Però el que donava a la sala dels Arxius una importància verament històrica, eren els retrats de família, que ocupaven tot un costat de l’antiga Biblioteca; hi eren tots, homes i dones, d’Huc el Llop fins a Yeri-Hans, el senyor actual, des de l’esbós groller dels temps bàrbars fins a l’obra perfecta dels mestres més eximis de la nostra època.

Els meus esguards, se n’anaren, naturalment, cap a aquella banda.

Huc I, de testa calba, semblava mirar-me així com us mira un llop a la recolzada d’un bosc. Sos ulls grisos injectats de sang, sa barba rogenca i ses orelles llargues i peludes li donaven un aire de ferotgia que m’esborronà.

Vora d’ell, com l’anyell vora la fera salvatgina, una dona jove d’ulls suaus i tristos, front alt, mans creuades sobre el pit sostenint un llibre d’hores, cabellera rossa, sedosa, abundant, voltant sa pàl·lida figura d’un nimbe d’or, m’atregué per una gran tirada a la semblança amb Odila de Nideck.

Cap cosa tan dolça i encisera com aquella antiga pintura damunt la fusta, una mica testa i eixuta de contorns, però d’una adorable ingenuïtat.

Feia alguns instants que la mirava quan un altre retrat de dona, penjat al costat d’aquell, atragué la meva atenció. Imagineu-vos el tipus visigòtic en la seva veritat primitiva: front ample i baix, ulls grocs, pòmuls sortints, cabells rojos, nas d’àguila.

—Com li devia escaure aquesta dona, a Huc! —vaig dir-me dintre meu.

I vaig posar-me a reparar-ne el vestit; responia a l’energia del cap: la mà dreta reposava damunt un glavi. Un cossellet de ferro li apretava el cos.

Em seria difícil d’expressar les idees que m’agitaren davant aquelles tres fesomies; mos ulls anaven de l’una a l’altra amb una singular curiositat. No me’n sabia destriar.

Sperver, tot aturant-se al llindar de la biblioteca, havia disparat un agudíssim xiulet. Knapwurst el mirava des de tota l’alçària de la seva escala, sense bellugar-se.

—És a mi a qui xiules com a un ca? —digué el gnom.

—Sí, mala rata, és per fer-te honrament.

—Escolta —afegí Knapwurst amb un to de menyspreu sobirà—, tira endavant Sperver, no pots escopir a l’altura de la meva sabata: t’hi desafio!

I presentava la sola.

—I si pujo?

—T’esclafo amb aquest llibre.

Gedeon esclatà a riure i continuà:

—No t’avalotis, geperut, no t’avalotis. No et vull cap mal, al contrari, et tinc consideració per la teva ciència; però ¿què diable fas aquí dalt, tan matiner vora el teu llum? Sembla que hi hagis passat la nit.

—És veritat, l’he passada tot llegint.

—No són prou llargs els dies per a tu?

—No, estic en ple escorcoll d’una qüestió greu; poc dormiré, abans d’haver-la resolta.

—Diable!… I aquesta qüestió…?

—És de conèixer per quina circumstància Ludwig de Nideck trobà el meu avantpassat, Ot el Nan, a les boscúries de la Turíngia. Cal que sàpigues, Sperver, que el meu avi Ot no tenia sinó una colzada d’altura: això fa, no pas ben just, un peu i mig. Encantava a tothom amb la seva saviesa, i figurà d’una manera ben honorable a la coronació del duc Rodolf. El comte Ludwig l’havia fet tancar dins un paó guarnit amb totes les seves plomes: era un dels plats més estimats d’aquell temps, al costat dels porcellets mig daurats i mig argentats. Al cor del festí, Ot obrí la cua del paó, i tots els senyors, cortesans i grans dames es meravellaren d’aquest enginyós mecanisme. Al capdavall Ot va eixir, amb l’espasa al puny, i cridà amb veu ressonant: «¡Visca el duc Rodolf!». Cosa que fou repetida per tota la sala. Bernat Hertzog esmenta aquesta circumstància; però no diu d’on venia aquest nan, si era d’alta nissaga o de baixa extracció, cosa, altrament poc probable: la gent vulgar no té tant de talent.

Jo n’estava astorat de l’orgull d’una tan menuda criatura; una curiositat extraordinària, però, m’impel·lia a estar-hi bé; ell sol podria proporcionar-me algunes clarícies sobre el primer i segon retrats a mà dreta d’Huc.

—Senyor Knapwurst —vaig dir-li amb to respectuós—, tindríeu l’amabilitat d’esclarir-me un dubte?

El ninotet, afalagat de les meves paraules, respongué:

—Parleu, senyor; si és cosa de cròniques, estic disposat a satisfer-vos. Ara, de les altres coses no me’n encaparro.

—Doncs, precisament, es tractaria de saber quins personatges representen els retrats segon i terç de la vostra galeria.

—Ah! ah! —féu Knapwurst, els trets del qual s’animaren—: Parleu d’Edvígia i de Huldina, les dues mullers d’Huc!

I deixant de banda el seu volum, va baixar l’escala per a conversar més còmodament amb mi. Sos ulls fulguraven, hom veia que els plaers de la vanitat dominaven l’homenic; n’estava tot gloriós de fer obiradora la seva sapiència.

Arribat a la meva vora, va saludar-me greument. Sperver estava darrera nostre, molt satisfet de fer-me admirar el nan del Nideck. A desgrat de la mala sort lligada, segons ell, a la seva persona, n’estimava i glorificava els vastos coneixements.

—Senyor —digué Knapwurst, tot estenent la seva mà llarga, esgrogueïda, envers els retrats—, Huc von Nideck, primer de la seva raça, es va casar l’any 832 amb Edvigia de Lutzburg, la qual li va portar com a dot els comtats de Giromani de l’Alt-Barr, els castells del Geroldseck, del Teufels-Horn i encara d’altres. Huc el Llop no va tenir-ne fills d’aquesta primera muller, que va morir a la flor de la jovenesa, l’any 837 del Senyor. Aleshores Huc, senyor i posseïdor del dot, no va voler tornar-lo. Va haver-hi terribles batalles entre sos cunyats i ell. Però aquesta altra dona, que veieu amb son cossellet de ferro, Huldina, va ajudar-lo amb sos consells. Era una persona de gran ardidesa. No se sap ni d’on venia ni a quina família hagués pertangut; però això no impedí que salvés Huc, al qual havia fet presoner Frantz de Lutzburg. L’havien de penjar aquell mateix dia, i ja havien parat la barra de ferro als marlets, quan Huldina, al cap dels vasalls del comte que ella havia fet seguir amb son abrivament, s’apoderà d’un portell, salvà Huc i va fer penjar Franz en son lloc. Huc el Llop va casar-se amb aquesta segona muller l’any 842; i va tenir-ne tres fills.

—De manera —vaig rependre jo tot somniós—, que la primera d’aquestes dones s’anomenava Edvigia, i els descendents del Nideck no hi tenen res que veure?

—Res.

—N’esteu ben segur?

—Puc mostrar-vos el nostre arbre genealògic. Edvigia no ha tingut fills; Huldina, la segona muller, n’ha tinguts tres.

—És sorprenent!

—Per què?

—M’havia semblat de reparar algunes semblances…

—Eh! les semblances, les semblances!… —va fer Knapwurst amb un esclat de riure estrident—. Vaja… ¿Veieu aquesta tabaquera de boix antic? Al costat d’aquest gran llebrer, us mostra Hans-Wurst, el meu besavi. Té un nas com un apagallum i un mentó com un esclop; jo só de nas camús i de boca agradable: vol dir això que no li sigui nét?

—No, sens dubte.

—Doncs bé! igual els passa als Nideck. Poden tenir trets d’Edvigia, no dic el contrari, però és Huldina qui n’és la soca-mare. Veieu l’arbre genealògic, veieu-lo, senyor.

En separar-nos, Knapwurst i jo, érem els millors amics d’aquest món.