9
El tercer dia va anar a la platja. A Macau no n’hi havia, només un pont de construcció recent que unia la península amb dues illetes on, segons l’afable recepcionista de l’hotel Bela Vista, et podies banyar. Hi havia un microbús que sortia de l’hotel Lisboa i que s’hi acostava tres cops al dia, però va preferir anar-hi a peu i cap a les onze va emprendre el pas. Caminava mirant el formigó i de tant en tant l’aigua que l’envoltava, sol en un pont on amb prou feines passaven cotxes. N’hi va haver un que es va aturar, el conductor li va obrir la porta, però ell s’hi va negar educadament, no tenia pressa. Va dinar peix, davant del mar, en un restaurant de Taipa, la primera illa, i cap a les dues va tornar a sortir i va seguir el camí ocre fins que va veure que als peus hi tenia una platja de sorra negra on s’arribava per un camí molt abrupte. La presència d’uns quants cotxes i motos japoneses aparcades li deien que no hi estaria sol, però tant li feia. Efectivament, hi havia força gent, sobretot xinesos joves que jugaven a handbol entre crits alegres. Els ocells també cridaven. Feia calor. Abans de banyar-se va demanar un refresc, es va fumar un cigarret en una barraca que tenia un sostre de palla rivetat d’altaveus que emetien música lleugera americana, i entre les cançons que sonaven va reconèixer Woman in Love, de Barbara Streisand. Tot seguit es va treure la roba, en va fer una bola, va afegir les sandàlies a la muntanyeta i es va ficar sense presses a l’aigua tèbia, gairebé opaca. Va nedar una estona, es tocava de peus a terra fins molt endins, i després va tornar a la riba i, sense aixecar-se, es va quedar estirat d’esquena a la frontera mòbil entre la sorra humida i les onadetes que li trencaven al costat. La marea baixava, en va seguir el moviment reculant sobre els colzes, mirant cap a la platja. El ressol li cremava les parpelles, que obria de tant en tant per comprovar que la roba no havia desaparegut. Una vintena de metres més enllà, un altre occidental que devia tenir la seva edat xipollejava en la seva mateixa posició. En un determinat moment, mig endormiscat, de cop i volta va sentir una veu que pronunciava paraules angleses en veu molt alta i va obrir els ulls, va mirar el seu voltant, enlluernat i una mica inquiet perquè tenia la sensació que parlaven amb ell. I, efectivament, era l’altre banyista blanc, que s’havia tombat cap a ell i repetia, cridant per superar el soroll de les ones: «Did you see that?». No li distingia bé els trets, però va pensar que no era ni anglès ni americà i va comprovar que a la platja no hi passés res d’especial: res, només els adolescents que es continuaven passant la pilota i un jove amb pantalons curts, també xinès, que s’allunyava a passes petites amb un Walkman penjat a la cintura del banyador. «What?», va dir per quedar bé, i l’altre, que continuava estirat a l’aigua, es va tombar entre rialles i va cridar a ple pulmó: «Nothing, forget it!». Va tancar els ulls, content que la conversa quedés allà.
Al cap d’una estona va sortir de l’aigua, es va tornar a vestir sense eixugar-se i va reprendre el camí en sentit invers. El microbús que tornava cap a Macau es va aturar a la seva altura, a la carretera, i aquesta vegada, cansat, va acceptar de pujar-hi i va seure darrere. La irritació de la pell li deia que li havia tocat massa el sol, i va anticipar amb plaer el contacte amb les tovalloles fredes, una mica aspres, sobre la cremada. Quan el bus passava per llocs ombrosos provava de veure el seu reflex als vidres plens de pols i insectes morts. La sal li encartonava els cabells, el bigoti li dibuixava un traç negre a la cara, però tot això gairebé havia deixat de tenir importància. Cap projecte no el retenia, si no era el de prendre un bany un cop arribés a l’hotel i instal·lar-se a la terrassa, de cara al mar de la Xina.
La clau no era a la taula on l’acostumava a deixar. El recepcionista, un vell xinès de pit eixut que surava sobre una àmplia camisa de niló blanc, li va dir, somrient: «The lady is upstairs» i ell va sentir com un calfred que li recorria tota l’esquena cremada.
—The lady?
—Yes, sir, your wife… Didn’t she like the beach?
No va respondre, va vacil·lar, es va quedar palplantat davant del taulell perfectament encerat. Després va pujar lentament l’escala, d’on havien tret el tapís, segurament per netejar-lo. De les barres de les cortines, de coure i unides en una sèrie que recorria tota la paret, en penjaven esclats de sol ponent. Les volves de pols ballaven en el raig oblic que entrava per la finestra del pis de dalt, oberta de bat a bat. Al final del passadís, la porta de la seva habitació no estava tancada. La va empènyer.
Estirada al llit, en aquella mateixa llum groga, l’Agnès llegia una revista, el Time o potser l’Asian Week, que es podia agafar a recepció. Duia un vestit de cotó molt curt que semblava una samarreta massa gran. Les cames nues i bronzejades es destacaven sobre la roba blanca.
—I què —va dir ella quan el va sentir entrar—, l’has comprat, al final?
—Què?
—El gravat, què ha de ser…
—No —va acabar responent amb una veu que li va semblar normal.
—No te l’ha volgut rebaixar?
L’Agnès va encendre un cigarret i es va acostar el cendrer promocional cap al llit.
—Exacte —va dir ell, amb els ulls fits en el mar enquadrat per la finestra. A l’horitzó hi veia un vaixell de càrrega. Es va treure el paquet de tabac de la butxaca de la camisa i en va encendre un al seu torn, però estava humit, se li devia haver mullat mentre es tornava a vestir a la platja. Va estirar inútilment el filtre estovat, i després el va esclafar al cendrer, va fregar la cama mig doblegada de l’Agnès amb la mà i li va dir:
—Vaig a prendre un bany.
—Jo passaré darrere teu —va respondre ella mentre ell travessava el llindar del quarto de bany i deixava la porta oberta. Després va afegir—: Es absurd que sigui tan petita, la banyera…
Va obrir l’aixeta i es va recolzar al caire de la banyera, que realment era massa petita, només s’hi cabia assegut, i en cap cas dues persones. Quan es va acostar a la pica va observar que al prestatge hi havia dos raspalls de dents, un tub mig buit de pasta gingival feta a Hong Kong i uns quants pots de cremes per a la pell i productes desmaquilladors. Va estar a punt de fer-ne caure un quan va treure el mirall rectangular que hi havia a la prestatgeria i el va col·locar en la mateixa posició, contra la paret, a la vora de la banyera. Un cop es va assegurar que estava ben ferm, va agafar el necesser amb els estris d’afaitar-se, el va col·locar al costat del mirall i es va ficar a l’aigua tèbia. L’única claror que hi havia al bany entrava per una finestreta, gairebé una lluerna, i allà dins hi regnava una llum aquàtica, fosca i relaxant, ritmada pel clapoteig de la gota d’aigua que regalimava a intervals regulars de l’aire condicionat espatllat. Feia fresca, venia de gust fer una becaina. Submergit a l’aigua fins a la cintura, assegut al graó, va orientar el mirall davant seu per veure’s bé la cara. El bigoti ja era abundant, com abans. Se’l va allisar.
—Tornarem al casino, aquesta nit? —va preguntar l’Agnès amb veu mandrosa.
—Com vulguis.
Va remenar llargament la brotxa al bol, es va empastifar el mentó i les galtes d’escuma i es va afaitar amb cura. Després, sense dubtar, va atacar el bigoti. Com que no tenia tisores, va trigar una estona a esbrossar-lo, però la navalla tallava bé, els pèls queien a la banyera. Per veure millor el que feia, va agafar el mirall i se’l va posar sobre les cuixes, per poder-s’hi abocar al damunt. La vora se li clavava una mica a la panxa, on per força l’havia de recolzar. Va aplicar una segona capa d’escuma i es va afaitar més arran. Al cap de cinc minuts tornava a tenir el llavi nu, i aquell pensament no n’hi va inspirar cap altre, era una simple constatació: feia l’únic que podia fer. Encara més escuma, hi havia flocs que es deixaven anar i que queien a l’aigua o sobre la superfície del mirall, que va netejar unes quantes vegades amb la vora de la mà. Es va tornar a afaitar el bigoti, tan arran que li va semblar que descobria desnivells insospitats en la migrada estesa de pell. En canvi, no va observar cap canvi de color, tot i que tenia la cara morena dels dies que havia passat al sol, però potser era cosa de la penombra que regnava al bany. Va deixar un moment la navalla, sense plegar-la, va agafar el mirall amb totes dues mans i se’l va acostar a la cara, tan a prop que l’alè el va entelar una mica i en acabat se’l va tornar a col·locar als genolls. A la finestra del bany, de biaix, hi veia fullam i fins i tot un tros de cel. A part de la gota de l’aire condicionat i les pàgines que passava l’Agnès, cap so no arribava de l’habitació. S’hauria hagut de tombar, allargar el coll per clavar una llambregada a la porta entreoberta, però no ho va fer. El que va fer va ser tornar a agafar la navalla i continuar-se polint el llavi superior. La va passar un cop per les galtes, com quan enterrava la boca al sexe de l’Agnès i se’n separava el temps just per fer-li petons a l’interior de les cuixes, i després va tornar al lloc on hi havia hagut el bigoti. Arribats a aquest punt, havia observat el relleu amb prou atenció per col·locar la fulla a la perpendicular exacta de la seva pell, i es va obligar a no tancar els ulls quan, fent pressió, sense haver desplaçat lateralment la navalla, la carn va cedir, es va obrir. Va accentuar la força del contacte, va veure rajar la sang, més negra que vermella, però això també era culpa de la llum. No va ser el dolor que estava sorprès de no sentir encara sinó el tremolor dels dits crispats sobre el mànec de banya el que el va obligar a continuar la incisió lateralment: la fulla, com ja s’esperava, penetrava amb molta més facilitat. Va arrufar els llavis per aturar el regalim negrós, però unes quantes gotes li van perlejar igualment la llengua i la ganyota les va desviar encara més. Li feia mal, i va entendre que era arriscat continuar fent filigranes gaire estona més, de manera que va començar a fer talls sense amoïnar-se de si eren nets o no, serrant les dents per no cridar, sobretot quan la fulla arribava a la geniva. La sang esquitxava l’aigua fosca, el pit, els braços, la ceràmica de la banyera, el mirall que va tornar a netejar amb la mà lliure. Contra el que havia temut, no va flaquejar, era com si estigués soldat a la navalla i simplement va prendre la precaució de no allunyar mai la fulla de la pell esqueixada, els bocins de la qual, foscos com trossos de carn feta malbé, queien amb un soroll humit sobre el mirall i lliscaven lentament per la superfície fins que se submergien en l’aigua, entre les cames arquejades de dolor, els peus crispats contra les parets de la banyera, tibants si volgués fer un bot, i mentrestant continuava, trinxava a tort i a dret, de dalt a baix, d’esquerra a dreta, i malgrat tot aconseguia no encetar-se gairebé mai la boca ni el nas, i això que el doll de sang l’encegava. Però mantenia els ulls oberts, es concentrava en el trosset de pell que la fulla excavava sense perdre-hi mai el contacte, el més difícil era no udolar, aguantar sense udolar, sense destorbar gens la calma del bany, de l’habitació on sentia que l’Agnès passava les pàgines de la revista. Tenia por que ella li fes alguna pregunta que, amb les barres serrades com si les hi haguessin cargolat, no seria capaç de respondre, però ella callava, només passava les pàgines, a un ritme potser una mica més ràpid, com si se’n cansés, i mentrestant la navalla atacava l’os. Ara ja no veia res, només podia imaginar l’esclat nacrat de la mandíbula a la vista, una cosa neta i brillant entre les farinetes negroses dels nervis seccionats i plens de guspires que s’arremolinaven davant dels ulls que es pensava que no tancava, quan la realitat era que cloïa les parpelles, serrava les dents, crispava els peus, contreia tots i cadascun dels seus músculs per suportar el foc del patiment, per no perdre el coneixement abans d’acabar la feina, de fer-la incontestable. El cervell li seguia funcionant com si tingués vida pròpia, es continuava preguntant fins quan funcionaria, si ho aconseguiria abans que el braç el llesqués fins més enllà de l’os, que arribés encara més endins, al fons del paladar ple de sang, i quan va entendre que per força s’acabaria ofegant, que no podria acabar mai d’aquella manera, va treure la navalla, tement que li faltarien forces per posar-se-la al coll, però ho va aconseguir, continuava conscient, encara que tingués els gestos dèbils, que la contracció titànica de tot el cos l’apartés del braç, i va tallar, sense veure res, sense ni tan sols notar-ho, sota el mentó, d’orella a orella, amb l’esperit en tensió fins a l’últim segon, dominant el borbolleig, el sobresalt de les cames i la panxa on es trencava el mirall, tens i assossegat per la certesa que s’havia acabat, que tot tornava a l’ordre.
BIARRITZ-PARÍS.
22 d’abril - 27 de maig de 1985