7

A trenc d’alba, el vaixell es va acostar a una mena de rodalia industrial sembrada d’edificis en construcció recoberts per bastides de bambú. A la sortida del port, un grapat de taxistes s’empenyien per mirar de captar l’atenció dels viatgers, la majoria xinesos, i just quan anava a acceptar el servei d’un d’ells, el seu company de la vigília, que havia baixat darrere seu, se li va acostar i es va oferir a dur-lo en cotxe a la ciutat. Van agafar un pas elevat que travessava una carretera d’aquelles de diversos carrils que, com a Hong Kong, només es podien travessar un cop cada deu quilòmetres, i van arribar a un pàrquing on els esperava un jeep Toyota empolsegat. Durant el trajecte, l’australià —si és que ho era— es va disculpar per no poder-lo allotjar, insinuant que hi havia històries de dones que pertorbaven la seva llar, però li va recomanar que en comptes d’anar a l’hotel Lisboa, que era on el duria qualsevol taxi per endur-se la comissió corresponent, agafés una habitació a l’hotel Bela Vista, més típic i més tranquil, del qual va lloar sobretot la terrassa. Fins i tot s’hi podien veure aquell mateix vespre per fer una copa.

Mitja hora més tard, després que l’altre el deixés davant de l’hotel, ja seia a la terrassa en qüestió, amb els peus sobre el fust emblanquinat del balcó colonial, alleujat per una filera de ventiladors de sostre adornats per quatre llums de tulipa sota les quatre pales, encesos tot i el sol esclatant. Davant seu s’estenia el mar de la Xina, ocre entre les columnes de color blanc i verd til·la que sostenien un sostre de cassetons ennegrits. A la recepció li havien donat la clau de l’habitació, incòmoda però immensa i fresca, i també un tríptic poliglota que glossava la ciutat de Macau, en què havia llegit que «l’aigua de les habitacions d’hotel acostuma a estar bullida, no tant per seguretat com per atenuar el gust del clor. Això no obstant, tothom, visitants i residents, prefereix seguir els costums locals i deixa l’aigua per passar-se al vi». Fent-hi confiança, a l’hora de dinar va demanar una ampolla de vinho verde amb un coll que sobreeixia d’una enorme galleda amb gel. La va buidar sense pensar en res fora de la satisfacció difusa que li proporcionava la temperatura i després va anar trontollant a la seva habitació, que tenia una finestra que donava a la terrassa i una altra, la de sobre la porta, que s’obria a un ampli passadís que feia olor de llençols encara humits, com si fossin en una bugaderia. Va apagar l’aire condicionat, una d’aquelles baluernes amb aspecte de televisor i cul opulent i humit que poblaven la façana mal cuidada de l’hotel. Va pensar a afaitar-se, però hi va renunciar perquè es notava borratxo, i després d’obrir la finestra es va estirar al llit i es va adormir. Es va mig despertar unes quantes vegades, amb intenció d’aixecar-se, afaitar-se i tornar a la terrassa o anar als casinos que l’australià li havia dit al cotxe que eren la principal atracció de la ciutat, juntament amb el Crazy Horse importat de París, però els seus projectes es barrejaven amb somnis confusos, i també amb la certesa que es preparava un tifó. El vent agitava les branques d’un arbre i les feia picar contra la finestra oberta, sentia la pluja i la borrasca, però de fet només era l’aire condicionat que bufava i gotejava, l’havia espatllat provant d’aturar-lo.

Més tard es va afaitar davant d’un mirall que feia equilibris al prestatge del lavabo, per algun motiu no l’havien fixat a la paret, i era com si tot anés així, en aquell hotel, a la deriva. Després va sortir amb les cames que li feien figa i es va passejar per tot de carrers flanquejats de casetes d’una planta, roses o verdes com petits caramels. Tot i que els habitants eren xinesos, tots aquells carrers es deien rua del Bom Jesu, estrada do Repouso o coses per l’estil, hi havia esglésies d’estil barroc, grans escales de pedra i edificis moderns, també, a mesura que tirava cap al nord, el lloc on havia desembarcat, olor d’encens i de peix fregit, un clima de decrepitud dolça i pueril, de maregassa encalmada feia molt. Per un moment el va envair l’angoixa d’haver-se perdut, absurda en una ciutat tan petita, i va repetir unes quantes vegades el nom de l’hotel a un policia xinès fins que se li va il·luminar el rostre i va declarar, movent el cap: «Very fast», sense que hi hagués manera de saber si volia dir que s’hi podia arribar molt de pressa, que calia córrer molt de pressa per arribar-hi o bé que era molt lluny, «very far». Perquè pogués demanar indicacions a no anglòfons, el policia li va cal·ligrafiar l’adreça en caràcters xinesos al revers d’una capsa de mistos que s’acabava de comprar juntament amb un paquet de tabac local. Més o menys era això:

Però no va tenir ocasió de fer servir aquell viàtic i, caminant a l’atzar, va anar a parar a la vora del mar, des d’on es veia el seu hotel, que, una mica separat de la ciutat, tenia aspecte d’antic ferri en un dic sec. Va passar l’última hora de la tarda i el vespre a la terrassa, on hi havia un baix relleu de bronze que representava Bonaparte al pont d’Arcole, coronat per la inscripció: «There is nothing impossible in my dictionary», versió aproximada, va suposar, de l’adagi segons el qual l’impossible no és francès, però el fet que estigués escrit en anglès per acompanyar l’efígie d’un enemic històric li va semblar si més no desconcertant. Va fer un àpat lleuger, plats que li recordaven la cuina brasilera, i va beure molt comptant que això l’ajudaria a dormir, i així va ser.