1

—Què diries si m’afaités el bigoti?

L’Agnès, que fullejava una revista al sofà de la sala d’estar, va fer una rialleta i en acabat va respondre:

—Seria bona idea.

Eli va somriure. A la superfície de l’aigua, a la banyera on feia el ronso, hi flotaven illots d’escuma sembrats de petits pèls negres. La barba li sortia amb molta forca, cosa que l’obligava a afaitar-se dues vegades al dia si no volia que, al vespre, se li enfosquís el mentó. Al matí ho feia davant del mirall del lavabo, abans de dutxar-se, i la tasca consistia només en un seguit de gestos maquinals, desproveïts de qualsevol mena de solemnitat. Al vespre, en canvi, el moment d’afaitar-se es convertia en un parèntesi de distensió que organitzava amb molta cura; es preocupava de fer rajar l’aigua pel telèfon de la dutxa perquè el vapor no entelés els miralls que hi havia al voltant de la banyera, es deixava una copa a l’abast de la mà i s’escampava tranquil·lament l’escuma pel mentó, passava i tornava a passar la navalla vigilant de no atacar el bigoti i finalment procedia a igualar-ne els pèls amb les tisores. Tant si havia de sortir i fer goig com si no, aquell ritus capvespral tenia un lloc en l’equilibri del dia, com també el tenia l’únic cigarret que es concedia des que havia deixat de fumar, just havent dinat. El plaer tranquil que n’obtenia no havia canviat des del final de l’adolescència, fins i tot es podia dir que la vida professional l’havia fet augmentar, i quan l’Agnès es burlava afectuosament del caràcter sagrat de les seves afaitades, ell li responia que era un veritable exercici zen, l’únic espai de meditació per al coneixement de si mateix i del món espiritual que li permetien les seves activitats vanes però absorbents de jove professional exitós i dinàmic. Competent, el corregia l’Agnès, tendrament burleta.

Havia acabat. Amb els ulls mig tancats, els músculs en repòs, es va escrutar la cara al mirall, es va divertir exagerant-ne l’expressió de beatitud humida per després convertir-la a ulls veients en virilitat eficient i determinada. Tenia una resta d’escuma enganxada a la punta del bigoti. Havia dit d’afaitar-se’l a tall de broma, com alguna vegada deia de tallar-se els cabells molt curts; els duia una mica llargs, pentinats cap enrere.

—Molt curts? Quin horror —protestava invariablement l’Agnès—. Semblaries marieta, a mes a més, amb el bigoti i la jaqueta de cuir.

—Però és que també me’l puc afaitar, el bigoti.

—M’agrades, amb bigoti —concloïa ella. La veritat és que no l’havia vist mai sense. Feia cinc anys que estaven casats.

—Baixo a comprar quatre coses al supermercat —va dir ara l’Agnès, traient el cap per la porta entreoberta del lavabo—. No t’hi entretinguis gaire, que hem de sortir d’aquí mitja hora.

Va sentir un cruixit de roba, l’Agnès es posava la jaqueta, i la dringadissa de les claus que agafava de la taula i la porta d’entrada que s’obria i després es tancava. Hauria pogut despenjar el telèfon, va pensar ell, perquè no hagi de sortir tot regalimant de la banyera si truquen. Va beure un glop de whisky, va fer girar la copa grossa i quadrada amb la ma, encantat de sentir el campaneig dels glaçons; o si més no del que en quedava. No trigaria a aixecar-se, eixugar-se, vestir-se…

Es va concedir cinc minuts més, gaudint del plaer d’aquell respir. Es va imaginar l’Agnès de camí cap al supermercat, els talons que picaven a la vorera, ella fent cua a la caixa, sense que l’espera li entelés el bon humor ni la vivor de la mirada: sempre es fixava en detalls estrafolaris, que no necessàriament eren divertits però que sabia realçar en els relats que en feia. Va tornar a somriure. I si, quan tornés a pujar, li fes la sorpresa d’haver-se afaitat el bigoti de debò? Acabava de dir que seria bona idea. Però era impossible que s’hagués pres la pregunta seriosament, no mes que de costum, en tot cas. A l’Agnès li agradava veure’l amb bigoti, i a ell també, d’altra banda, tot i que amb el temps havia perdut el costum de veure’s la cara nua: ja no ho podia saber, de fet. De tota manera, si no li agradava la fila que feia sempre se’l podia tornar a deixar créixer, trigaria deu, quinze dies, durant els quals faria l’experiment de veure’s d’una altra manera. Bé que l’Agnès canviava de pentinat tot sovint, sense avisar-lo; ell sempre se’n queixava, li muntava escenes paròdiques i quan tot just s’hi començava a acostumar ella ja se n’havia cansat i apareixia amb un tall nou. Per què no ell, també, al seu torn? Seria divertit.

Va riure en silenci com un nen entremaliat que prepara una malifeta i, després, allargant el braç, va deixar el got buit sobre el tocador i va agafar les tisores per fer la feina grossa. Tot d’una se li va acudir que potser aquell manyoc de pèls embussaria la banyera: n’hi havia prou amb quatre cabells i en acabat era una murga, havies d’abocar-hi un d’aquells productes desembussadors a base de sosa que hores més tard encara fan pudor. Va agafar el got del raspall de dents, el va col·locar al caire de la banyera, en un equilibri precari davant del mirall, s’hi va inclinar a sobre i va començar a tallar la massa. Els pèls queien al fons del got en petites tofes compactes, negríssims sobre la resta de calç blanquinosa. Treballava a poc a poc, per no encetar-se la pell. Al cap d’un minut, va alçar el cap i va inspeccionar l’obra.

Si el que volia era fer el pallasso també es podia aturar en aquell moment, deixar-se el llavi superior guarnit amb una vegetació irregular, aquí frondosa i alia pelada. De petit no entenia per què els homes no provaven mai d’aconseguir efectes còmics amb el seu sistema pilós, com era que, per exemple, quan algú decidia sacrificar la seva barba ho feia sempre d’un sol cop, en comptes de provocar la hilaritat d’amics i coneguts, encara que fos només un parell de dies, amb l’espectacle d’una gaita nua i l’altra peluda, d’un mig mostatxo o unes patilles en forma de Mickey Mouse, facècies que es podien esborrar amb un cop de navalla tan bon punt haguessin fet la gracia que buscaven. Es curiós que el gust per aquesta mena de capricis s’atenuï amb l’edat, precisament quan comencen a ser possibles, va pensar mentre constatava que fins i tot ell, en una ocasió com aquella, es plegava al costum habitual i no tenia en compte la possibilitat d’anar a sopar a casa d’en Serge i la Véronique amb la cara feta un descampat, tot i que eren vells amics que no s’ofendrien. Prejudici petitburgès, va sospirar, i va continuar accionant les tisores fins que el fons del got es va omplir i el terreny va quedar propici per a l’aparició de la navalla.

S’havia d’afanyar, l’Agnès tornaria en qualsevol moment, i si no acabava a temps es perdria l’efecte sorpresa. Amb la pressa joiosa de qui embolica un regal a l’últim minut, va aplicar escuma d’afaitar a la zona desbrossada. La fulla d’afaitar va fer un sorollet que li va provocar una ganyota, però no s’havia tallat. Noves volves d’escuma puntejades de pèls negres molt més nombrosos que no pas un moment abans van caure a la banyera. Va repetir el gest dues vegades. Ben aviat, el llavi superior li va quedar encara més llis que les galtes, bona feina.

Encara que fos a prova d’aigua, s’havia tret el rellotge per banyar-se, però li feia l’efecte que l’operació no havia durat més de sis o set minuts. Havia evitat mirar-se al mirall mentre feia els últims retocs, per reservar-se la sorpresa de veure’s com l’Agnès no trigaria a veure’l.

Va alçar els ulls. No era res de l’altre món. Encara li quedava una resta del bronzejat que havia agafat per Setmana Santa, practicant esports de muntanya, i era per això que on hi havia hagut el bigoti hi havia un rectangle d’una pal·lidesa desagradable: una falsa absència de bigoti, va pensar, i ja en aquell moment, sense haver perdut del tot el bon humor maliciós que l’havia empès a fer el gest, se’n començava a penedir una mica, s’anava repetint que en qüestió de deu dies la desgracia quedaria arreglada. Tant per tant, s’hauria d’haver lliurat a la facècia el dia abans d’anar de vacances i no ara que justament en tornava, i així s’hauria posat moreno pertot arreu i el bigoti hauria crescut amb més discreció. No ho hauria sabut tanta gent.

Va sacsejar el cap. Bé, no passava res, tampoc calia fer-ne un drama. I, almenys, l’experiment hauria servit per demostrar que el bigoti li quedava bé.

Es va recolzar sobre la vora, es va aixecar i va treure el tap de la banyera, que es va buidar sorollosament mentre ell s’embolicava en la tovallola. Tremolava una mica. Davant la pica, es va fer fregues a les galtes amb after-shave i va dubtar en el moment de tocar-se la zona lletosa del bigoti. Quan s’hi va decidir, una picor li va crispar els llavis: la irritació d’una pell que feia gairebé deu anys que no sabia el que era el contacte amb l’aire lliure.

Va desviar els ulls del mirall. L’Agnès no trigaria. Tot d’un plegat es va adonar que temia la seva reacció, com si tornés a casa després de tota una nit d’enganyar-la. Va arribar a la sala d’estar, on havia col·locat la roba que es pensava posar aquell vespre, i es va vestir amb una pressa furtiva. Nerviós com estava, va estirar amb massa força el cordó de les sabates, que es va trencar. Un borbolleig vehement el va advertir que la banyera s’havia acabat de buidar mentre ell renegava. Va tornar al bany en mitjons, l’enrajolat humit li va fer contreure els dits del peu, i va passar el dolí de la dutxa per les parets de la banyera fins que les restes d’escuma, i sobretot de pèls, van haver desaparegut del tot. Va estar a punt de fregar-la amb el producte que guardaven a l’armariet de sota de la pica, per estalviar la feina a l’Agnès, però va pensar que si ho feia no semblaria tant un marit previsor com un criminal delerós d’eliminar qualsevol rastre de la seva atrocitat i va canviar de parer. El que sí que va fer va ser abocar els pèls del got a la galleda d’escombraries, metàl·lica i amb un pedal que controlava la tapa, i després el va esbandir amb cura però sense gratar la coberta calcada. També va esbandir les tisores i les va eixugar perquè no es rovellessin. La puerilitat del camuflatge li va provocar un somriure: de què serveix netejar les armes del crim, si portes el cadàver al mig de la cara, tan visible com el nas?

Abans de tornar a la sala d’estar va donar un cop d’ull circular al bany, evitant mirar-se al mirall. Després va posar un disc de bossa nova deis anys cinquanta i es va asseure al sofà amb la sensació lamentable de ser a la sala d’espera d’un dentista. No sabia si s’estimava més que l’Agnès tornés de seguida o que trigués una mica i li concedís un ajornament momentani per recuperar el seny i atribuir al seu gest les dimensions que li pertocaven: una facècia, o, en el pitjor deis casos, una iniciativa desafortunada que els faria riure a tots dos. Potser l’Agnès se n’esgarrifaria, que també seria divertit.

El timbre de la porta va sonar, però no es va moure. Van passar uns quants segons i, en acabat, la clau va furgar el pany i, des del sofà d’on no s’havia bellugat, va veure que l’Agnès entrava al vestíbul empenyent la porta amb el peu i amb els braços carregats de bosses de paper. Per guanyar temps, va estar a punt de cridar: «Tanca la porta! No miris!». Va veure les sabates a l’estora i es va afanyar a ajupir-se, com si l’operació de calcar-se el pogués absorbir molta estona, i evitar-li el tràngol d’haver-li d’ensenyar la cara.

—Hauries pogut obrir —va dir l’Agnès sense acrimònia en passar-li pel costat i veure’l clavat en aquella postura. En comptes d’entrar a la sala va anar de dret a la cuina i ell va parar l’orella i va sentir, al fons del passadís, el lleu zumzeig de la nevera que l’Agnès acabava d’obrir, el cruixit de les bosses que anava rebregant a mesura que n’extreia els productes, i finalment uns passos que s’acostaven.

—Quina una en portes de cap?

—Se m’ha trencat el cordó —va murmurar ell sense aixecar el cap.

—Dones canvia’t de sabates.

Ella va riure i es va deixar caure al sofà, al seu costat. Assegut sobre la punta de les natges, amb el tronc inclinat rígidament sobre les sabates, resseguint els cordons sense veure’ls, l’absurditat de la situació el paralitzava: si havia fet la broma era per rebre l’Agnès tot cofoi, per exhibir-se i burlar-se de la seva sorpresa i, si la cosa no anava bé, de la seva desaprovació, i no per arrupir-se amb l’esperança de diferir tant com pogués el moment en què ella el veuria. S’havia d’espolsar aquella sensació, de pressa, havia de recuperar l’avantatge i, potser esperonat per la peroració engominada del saxo del disc, es va aixecar amb un moviment brusc i es va endinsar pel passadís on hi havia l’armari de les sabates, donant-li l’esquena.

—Si t’entestes a posar-te aquestes —li va cridar ella— sempre podem fer un nus al cordó fins que en comprem uns de recanvi.

—No, ja va bé —va respondre ell, i tot seguit va treure un parell de mocassins i se’ls va posar, dret al passadís, fent forca contra l’empenya. Almenys així no tindria el problema deis cordons. Va respirar fondo i es va passar la mà per la cara, entretenint-se al lloc del bigoti. El tacte li sobtava menys que no pas la vista, només caldria que l’Agnès l’hi acariciés molt. Es va obligar a somriure, sorprès de constatar que li costava de fer-ho, va tancar la porta de l’armariet falcant-la amb el cartró que impedia que ballés i va tornar a la sala d’estar, amb el clatell una mica encarcarat però som— rient, a cara descoberta.

—Val més que anem passant —va dir l’Agnès tombant-se cap a ell, abans d’abaixar suaument la tapa del tocadiscos mentre la llumeneta vermella s’apagava sense que l’hagués vist prémer el botó.

Quan baixaven al soterrani on hi havia el pàrquing l’Agnès es va comprovar el maquillatge al mirall de l’ascensor i després se’l va mirar a ell amb aire d’aprovació, però aquesta aprovació, era evident, se centrava en el seu trajo, i no en la metamorfosi sobre la qual encara no s’havia pronunciat. Ell li va aguantar la mirada, va obrir la boca i la va tornar a tancar de seguida, sense saber què dir. Durant el trajecte es va quedar en silenci, assajant mentalment unes quantes maneres de començar la conversa, però no n’hi va haver cap que li semblés satisfactòria: era ella que havia de parlar primer, i de fet ja parlava, explicava una anècdota relativa a un autor de l’editorial on treballava, però ell amb prou feines l’escoltava i, com que no aconseguia interpretar la seva actitud, reduïa les repliques a la mínima expressió. De seguida van arribar al barri de l’Odéon, on vivien en Serge i la Véronique i on, com de costum, van comprovar que era pràcticament impossible aparcar. L’embús i les tres voltes que va haver de fer a la mateixa illa de cases li van donar un motiu per exhalar el seu mal humor, clavar un cop de puny al volant, cridar un «merda» dedicat a un conductor que tocava el clàxon i no el podia sentir. L’Agnès se’n va burlar i ell, conscient que estava sent desagradable, li va proposar de deixar-la primer i continuar buscant un lloc per aparcar. Ella va acceptar, va baixar davant de la porta de l’edifici, va travessar la vorera i, en acabat, com si de cop i volta s’ho repensés, va tornar amb pas viu cap al cotxe, aturat a l’espera que el semàfor es posés verd. Ell va abaixar el vidre, alleujat de pensar que l’Agnès, amb una paraula dolça, deixaria d’enredar-lo, però només li volia recordar el codi d’entrada de la porta. Tenia ganes de retenir-la i va inclinar el cos cap a la finestra, però ella ja s’allunyava i li va fer una picada d’ullet sobre l’espatlla que podia voler dir «fins ara», «t estimo» o qualsevol altra cosa. Va arrancar, perplex i irritat, i va sentir una forta necessitat de fumar. Per què feia veure que no havia notat res? Per respondre amb una sorpresa pròpia a la que ell li havia preparat? Però és que era precisament això, el que era sorprenent: no havia semblat gens sorpresa, ni tan sols un moment, el temps de refer-se’n, d’impostar una cara natural. L’havia observada amb atenció en el moment exacte que ella l’havia vist, mentre ficava el disc a la funda: ni una cella alçada, ni una expressió fugissera, res, com si hagués tingut temps de sobres per preparar-se per a l’espectacle que l’esperava. Evidentment, es podia argumentar que l’havia avisada, i que ella fins i tot li havia dit, rient, que seria bona idea. Però per força havien de ser paraules a la babalà, una resposta falsa al que, al cap d’ell, encara era una pregunta falsa. Era inimaginable que se l’hagués pres seriosament, que hagués anat a comprar mentre es deia: ara s’afaita el bigoti, m’he d’esforçar a fer veure que no passa res, quan el vegi. D’altra banda, si no s’ho esperava, la sang freda de què feia gala encara era més increïble. En tot cas, va ponderar, em trec el barret. Una jugada mestra.

Tot i l’embús, la seva irritació disminuïa, i en conseqüència també el seu malestar. La falta de reacció de l’Agnès, o més ben dit la velocitat de la seva reacció, era indici de l’estreta complicitat que els unia, d’aquell esperit de superació mútua, d’improvisació bromista pel qual, en lloc de posar cara de pomes agres, més aviat l’havia de felicitar. Quan tu hi vas jo ja en torno, ja li estava bé, a tots dos els estava bé, i va sentir que tot d’una li tornava la impaciència, no pas per dilucidar un malentès, sinó per gaudir d’aquella entesa gairebé telepàtica i fer-ne partícips els seus amics. En Serge i la Véronique se’n riurien, primer de la fila que feia amb aquella cara i després de la manera com l’havia ensarronat l’Agnès, de la irritació que estava decidit a confessar; s’hi esplaiaria, es presentaria com un home desconcertat i agradablement rondinaire que juga a l’estira-i-arronsa. Tret que… tret que l’estiradora, que no feia mai curt d’idees, se li hagués avançat amb la intenció de compartir la confidència amb en Serge i la Véronique, i exigir-los que imitessin la seva actitud. Esclar que havia sigut ell qui li havia proposat de pujar abans, però si no ho hagués fet potser l’hi hauria demanat ella. O potser, com li passava a ell, l’Agnès s’havia adonat en aquell moment del profit que podia treure d’aquell marge. I ell ho preferia; de fet, estava encantat de continuar un joc l’humor del qual, el vessant ping-pong, ara li semblava evident. Si l’Agnès no hi pensava s’enduria una decepció, però segur que sí que hi pensaria, l’avinentesa era massa favorable. Se la imaginava en aquell mateix moment donant instruccions a en Serge i la Véronique, mentre la Véronique feia una rialleta i li deia que acabaria tenint un atac de riure de tant dissimular. No tenia el talent interpretatiu de l’Agnès, ni de bon tros, aquell aplom i aquell gust per la facècia, de seguida es delataria.

La perspectiva de continuar la broma, el plaer d’imaginar-se el camí que prendria i les diferents pífies que la podien espatllar van dissoldre el malestar que havia sentit un moment abans. Ara que s’ho mirava amb una mica de distancia, se sorprenia d’haver-se desconcertat d’aquella manera, es retreia el seu mal humor; però no, no calia, la seva reacció s’adeia bé al joc, i gairebé li semblava que l’havia simulat, vista en perspectiva. Es va palpar la cara, va allargar el coll per mirar-se al mirall. Home, no era gaire afortunat, aquell llavi superior del color d’un xampinyó al bell mig de la cara bronzejada, però ara en farien befa i després la part blanca s’enfosquiria, la fosca empal·lidiria i, sobretot, es deixaria créixer el bigoti; l’únic motiu que tenia per enrabiar-se, si realment en necessitava un, era que el cotxe de darrere li acabava de prendre un lloc per on havia passat de llarg sense parar-hi atenció, ocupat com estava contemplant-se.

En Serge i la Véronique van estar a l’altura de les circumstàncies. Ni mirades emfàtiques, ni una discreció massa ostensible, el van mirar a la cara, exactament igual que feien sempre. I això que ell els va provocar, que s’ho va fer venir bé per quedar-se sol a la cuina amb la Véronique sota el pretext d’ajudar-la i la va posar a prova felicitant-la per la bona cara que feia. Ella li va tornar el compliment, sí, estava moreno, sí, havia fet bon temps, estàs en forma, no has canviat, tu tampoc. Durant el sopar, tots quatre van parlar d’esquí, de feina, d’amics comuns i de pel·lícules noves amb tanta naturalitat que la broma, a la llarga, perdia una mica de gracia, com aquelles imitacions que, de tant com s’assemblen a l’original, inspiren més respecte que jovialitat. Que tothom interpretés tan bé el seu paper li espatllava el delit que havia anticipat, va estar a punt d’enfadar-se amb la Véronique, que a priori havia considerat com la baula feble que faria evident el complot, perquè no havia flaquejat en cap moment. Ningú picava els esquers cada vegada més evidents que els llançava, quan parlava del socialisme pelat del govern Fabius o del bigoti que Marcel Duchamp va dibuixar a la Gioconda i, a desgrat de la tensió implícita que aquella facècia tan ben executada imprimia al sopar, sentia la tristor del nen que, en el transcurs d’un àpat familiar convocat per celebrar la seva matrícula d’honor, voldria que la conversa se centrés únicament en aquest fet i pateix perquè els adults, un cop l’han felicitat, no hi tornen una vegada i una altra, parlen d’altres coses, s’obliden d’ell. Amb l’ajuda del vi, es va quedar parat de veure que ell mateix havia oblidat per un minut que s’havia afaitat el bigoti i que els altres feien veure que no se n’adonaven i, en recordar-ho, va fer un cop d’ull al mirall que coronava la xemeneia per convences que no ho havia somiat, que el fenomen persistia tot i l’oblit aparent en què havia caigut, com també la mistificació de la qual era víctima consentidora, com una vedet cansada del paper de personatge fantasma. Aquella pertinàcia li va semblar encara més sorprenent perquè, després de sopar, en Serge, una mica engatat, es va discutir amb la Véronique per un motiu banal que no va acabar d’entendre. Aquella mena de baralles eren freqüents entre els seus amfitrions, ningú no els donava cap importància. La Véronique tenia mal caràcter, i l’Agnès, que la coneixia de tota la vida, no ocultava la gracia que li feien les seves furioses arronsades d’espatlles, les retirades a la cuina, on l’Agnès l’acompanyava per posar més llenya al foc. Amb tot, aquella escena domèstica havia fet oblidar la comèdia de la indiferència que interpretaven en relació amb el bigoti afaitat, cosa que en si mateixa era comprensible, però que es va fer més estranya un cop acabat l’incident. Perquè la tensió no va desaparèixer del tot i, com que la Véronique, ofesa, es va separar ostensiblement del grup, semblava lògic que es desvinculés amb certa vehemència d’una broma que necessitava una entesa general. Però no ho va fer. Ell va buscar la manera d’obligar-la a denunciar un pacte que potser havia oblidat, enduta per la còlera, però només se li acudien mètodes barroers que haurien acabat amb grolleria una broma per a la qual potser l’Agnès havia previst un colofó brillant. Però, com que la Véronique va declarar que n’estava tipa i que volia que marxessin per barallar-se en la intimitat, de seguida va quedar ciar que el colofó no existiria, que la broma s’acabava allà, que els actors no s’aturarien a comentar-la entre rialles franques i felicitacions mútues, com havia esperat. La decepció infantil que sentia es va accentuar, la irritació es va fer present altra vegada. Encara que trobés una manera enginyosa de tornar a posar el tema sobre la taula, a hores d’ara no era probable que el desenllaç, excessivament diferit, provoqués res més enllà d’una jovialitat reescalfada que només confirmaria que el plaer que la comèdia els hauria pogut proporcionar havia desaparegut feia estona, reemplaçat per una indiferència sense estímuls que el frustrava.

L’Agnès, al cotxe, no va tornar sobre el tema. Li devia saber greu que la seva broma hagués fet misto, fins al punt que tots plegats havien sortir al replà amb l’acord tàcit de no fer-la reviure, però no ho demostrava de cap manera, comentava alegrement la vetllada, la mala llet de la Véronique, feia les mateixes burles que de costum. Encara que no s’esperés cap exhibició de desconcert, aquell rebuig a recordar, ni que fos de passada, el petit esdeveniment que havia tingut lloc durant el sopar li va semblar gairebé agressiu, com si a sobre estigués una mica enfadada amb ell per la manera com havia naufragat la seva facècia. No suportava estar enfadat amb l’Agnès, la volia estimar sense cap reticència, per breu i efímera que fos, i és que l’amor que es professaven era inseparable d’un sentit de l’humor privat que, en general, era capa$ de desactivar qualsevol conflicte. Tractant-se d’un caprici tan innocu, amb un mínim de perspectiva n’hi hauria hagut d’haver prou per prevenir-lo contra qualsevol mena d’irritació. Això no obstant, l’actitud de l’Agnès l’irritava, i fins i tot li despertava una angoixa inexplicable, la sensació de culpa difusa que havia sentit en sortir del bany. Era ridícul, evidentment, no li costava res allargar el joc cinc minuts més si l’Agnès s’hi divertia, però s’hi acabaria enfadant, ho pressentia, o sigui que valia més parar. Però és que li corresponia a ella de fer el primer pas, i li era igual si, després de fer-ho durar tant, l’única sortida que li quedava era un banal «no et queda malament, saps?»; només calia que ho digués amb amabilitat. Encara que el trobés lleig, l’important era dir-ho. Però semblava que no volia. Tossuda com una mula, va pensar.

Feia dos minuts que l’Agnès havia deixat de parlar, mirava endavant amb una petita ganyota emmurriada, com si li retragués que no estigués per ella. Li encantava veure-la d’aquella manera, el front obstinat sota el serrell, infantil de cop i volta. El disgust li va passar tot d’una, foragitat per un entendriment una mica burleta, el de l’adult que cedeix al caprici d’una nena entremaliada mentre li recorda que el més intel·ligent és el que s’atura primer.

Aprofitant un semàfor en vermell, es va inclinar cap a ella i li va resseguir el contorn de la cara amb els llavis. Quan ella va tirar el cap enrere per oferir-li el coll es va fixar que somreia i va pensar a dir-li: «Has guanyat». Es va estimar més de fregar, torçant el nas, el llavi superior llis contra la pell, pujar de la clavícula fins al lòbul de l’orella, i murmurar-li: «Quin canvi, oi?».

Ella va sospirar dolçament, li va posar la mà a la cuixa just quan ell s’enretirava a contracor per passar de punt mort a primera. Quan van haver travessat la cruïlla, li va preguntar a mitja veu:

—Quin canvi què?

Ell va prémer els llavis, sense voler cedir a la impaciència.

—Cuca.

—Cuca què?

—Sisplau… —li va implorar amb aire còmic.

—Però què, què passa?

Amb el cos girat cap a ell, el contemplava amb una curiositat tan ben interpretada, tendra i una mica inquieta, que per un moment va tenir por d’enfadar-s’hi de debò, si continuava. Ell havia fet el primer pas, havia cedit en tota regla, l’Agnès s’havia d’adonar que la situació ja no el divertia, que volia parlar tranquil·lament. Va fer un esforç per mantenir el to d’adult que intenta raonar amb una nena tossuda i va declarar, amb èmfasi:

—Les millors bromes són les curtes.

—Però quina broma?

—Prou! —la va tallar ell amb una brusquedat que de seguida li va saber greu. Va continuar suaument—: Deixa-ho córrer.

—Què passa?

—Deixa-ho córrer, sisplau. T’ho demano sisplau.

Ell havia deixat de somriure, ella també.

—Bé. Atura’t —va dir ella—. Ara mateix. Aquí.

Va entendre que es referia al cotxe, va fer una diagonal brusca cap al carril bus i va aturar el motor, per donar contundència a l’ordre d’acabar aquella història. Però ella va parlar primer:

—Explica-m’ho.

Semblava tan desconcertada, tan sobtada, fins i tot, que per un moment es va preguntar si no era sincera, si no podia ser que, per algun motiu increïble, no s’hagués adonat de res. Però no n’hi havia cap, de motiu increïble, el sol fet que s’ho estigués plantejant ja era prou grotesc, i encara ho seria molt més si formulava la qüestió en veu alta.

—No has notat res? —li va preguntar de tota manera.

—No. No, no he notat res, i ara mateix m’explicaràs què és el que hauria d’haver notat.

Era la millor, va pensar ell: aquella determinació gairebé amenaçadora de la dona que es disposa a fer una escena, segura de tenir raó. Valia més deixar-ho estar, ja se’n cansaria, com els nens quan ningú no els fa cas. Però ara ja no feia veu de nena. Va dubtar, va acabar sospirant «res» i va moure la mà cap al contacte. Ella el va frenar.

—Sí —va manar ella—. Digues.

Ni tan sols sabia què havia de dir. De cop i volta, reblar el clau, pronunciar les paraules que l’Agnès, presa de vés a saber quin caprici, li volia fer pronunciar tant sí com no li semblava difícil, vagament obscè.

—Doncs el bigoti, què ha de ser? —va acabar amollant, fent rodolar les síl·labes.

—El bigoti?

L’Agnès va arrufar les celles, en una rèplica perfecta de l’estupor. Ell dubtava de si aplaudir o clavar-li una bufetada.

—Sisplau, t’ho demano, deixa-ho córrer —va repetir.

—Deixa-ho córrer tu! —Gairebé cridava—: Què t’empatolles, d’un bigoti?

Ell li va agafar la mà, sense dolçor, se la va endur als llavis i li va col·locar les falanges una mica tenses, crispades, al lloc del bigoti. En aquell moment, els llums de l’autobús que tenien darrere els van enlluernar. Li va deixar anar la mà i va arrencar el cotxe, es va col·locar al mig del bulevard.

—Sí que passa tard, aquest autobús… —va observar com un beneit, i simultàniament va pensar que havien marxat d’hora de casa d’en Serge i la Véronique i que, tal com havien començat, aquella pausa no servia de res. L’Agnès, que continuava l’escena, ja tornava a la càrrega:

—M’agradaria que m’ho expliquessis. Et vols deixar bigoti, és això?

—Però toca aquí, per l’amor de Déu! —va cridar ell mentre li tornava a agafar la mà i la premia un altre cop contra la boca—. Me l’acabo d’afaitar, que no te n’adones? Que no ho veus?

Ella va treure la mà i va fer una rialleta fugaç, burleta i sense alegria, que ell no li coneixia.

—T’afaites cada dia, no? Dos cops al dia.

—Prou, merda.

—És bastant monòtona, aquesta broma —va observar ella secament.

—La teva especialitat, no?

Ella no va respondre, i ell va pensar que havia fet diana. Va accelerar, decidit a callar fins que l’Agnès donés per acabada aquella història tan poca-solta. El més intel·ligent és el que s’atura primer, es va repetir, però la frase havia perdut el matís d’afectuositat rondinaire, se li va instal·lar feixugament al cap, martellejant les síl·labes amb una mena d’imbecil·litat rabiosa. L’Agnès continuava en silenci i, quan se la va mirar de cua d’ull, el desconcert que li va veure dibuixat al rostre el va colpir com si fos una mostra de crueltat. No l’havia vista mai així, odiosa i esporuguida. No havia fet mai comèdia d’una manera tan vehement. Ni una nota fora de lloc, tota una exhibició de talent, i per què? Per què ho havia de fer?

Van callar la resta del trajecte, també a l’ascensor, i fins i tot un cop van haver entrat a l’habitació, on es van despullar cadascun per la seva banda, sense mirar-se. Al lavabo, mentre es rentava les dents, ell la va sentir riure d’una manera que demanava una pregunta però no l’hi va fer. Però la rialla, que no era esquerpa, que gairebé era un esclat, permetia endevinar que ella volia fer marxa enrere. I quan va tornar a l’habitació se la va trobar somrient, ja al llit, amb una expressió de timidesa masegada, contrita i tan segura del perdó que l’expressió que li havia vist al cotxe es convertia gairebé en inimaginable. L’Agnès se’n penedia, i ell, evidentment, seria magnànim.

—Em penso —va dir ella— que en Serge i la Véronique ja es deuen haver reconciliat. Potser podríem fer com ells.

—És una idea —va respondre ell, somrient al seu torn, i es va escolar dins del llit, la va abraçar, alleujat de veure que deposava les armes i mirant de no vantar-se gaire de la seva victòria. Amb els ulls ja tancats, arrambant-se a ell, l’Agnès va amollar un petit gruny de plaer i li va posar la mà amb força a l’espatlla com per indicar-li que era hora de dormir. Ell va apagar el llum.

—Que dorms? —va dir ell una mica més tard.

Ella va respondre immediatament, amb una veu baixa però clarament distingible:

—No.

—En què penses?

Va riure dolçament, com havia fet abans d’anar-se’n al llit.

—En el teu bigoti, esclar.

Hi va haver un moment de silenci, un camió va passar pel carrer i va fer tremolar els vidres, i en acabat ella va continuar, vacil·lant:

—Al cotxe, ja saps, ara fa un moment…

—Sí?

—Ha sigut divertit, però he tingut la impressió que si continuaves… començaria a tenir por.

Silenci. Ell tenia els ulls esbatanats, ella segur que també.

—He tingut por —va murmurar ella.

Ell es va empassar saliva secament.

—Però si ets tu que has continuat…

—Sisplau —li va implorar l’Agnès prement-li la mà amb tanta força com va poder—. T’ho asseguro, tinc por.

—Doncs aleshores no hi tornis —va dir ell agafant-li la cintura, amb l’esperança inquieta d’aturar el mecanisme que sentia que tornaria a posar-se en marxa. Ella també ho notava, es va desfer de la seva abraçada amb un gest violent, va encendre el llum.

—Ets tu que hi tornes —va cridar—. No ho facis mai més.

Ell la va veure plorar, amb la boca premuda, amb l’esquena sacsejada pels calfreds. No es pot simular una cosa així, va pensar, torbat, és impossible que no sigui sincera. I també era impossible que ho fos, o seria un senyal que estava perdent el senderi.

La va agafar per les espatlles, trasbalsat pels seus tremolors, per la manera com contreia els músculs. El serrell li tapava els ulls, el va enretirar per deixar-li el front net, li va agafar la cara amb les mans, disposat a qualsevol cosa perquè deixés de patir. Ella va quequejar:

—Què t’empatolles d’un bigoti?

—Agnès —va murmurar ell—, Agnès, me l’he afaitat. No és greu, ja tornarà a créixer. Mira’m, Agnès. Què passa?

Repetia cada paraula, amb dolçor, gairebé en un cantusseig mentre l’acaronava, però ella se’n va tornar a separar amb els ulls esbatanats, com al cotxe, la mateixa progressió.

—Saps perfectament que no n’has dut mai, de bigoti. Para, sisplau —va cridar—: sisplau. Es molt idiota, sisplau, tinc por, para… Per què ho fas? —va xiuxiuejar finalment.

Ell no va respondre, aclaparat. Què li podia dir? Que parés de fer el numeret? I reprendre el diàleg de sords? Què passava? Li van venir al cap aquelles bromes desconcertants que l’Agnès feia de tant en tant, la història de la porta tapiada… De cop i volta va pensar en la vetllada a casa d’en Serge i la Véronique, l’obstinació amb què havien fet veure que no veien res. Què els havia dit, ella, i per què? Què volia?

Sovint tenien la mateixa pensada al mateix moment. No va fallar, i just quan l’Agnès obria la boca ell es va adonar que l’avantatge seria de qui fes la pregunta en primer lloc. És a dir, d’ella.

—Si t’haguessis afaitat el bigoti, en Serge i la Véronique se n’haurien adonat, no?

Era imparable. Va sospirar.

—Tu els has dit que dissimulessin.

Ella se’l va quedar mirant fixament, amb les pupil·les dilatades, la boca badada, tan horroritzada com si l’estigués amenaçant amb una fulla d’afaitar.

—Estàs sonat —va xiular ella—. Com un llum de ganxo.

Ell va tancar els ulls, va prémer les parpelles fins que li van fer mal amb l’esperança absurda de tornar-les a obrir i trobar-se l’Agnès adormida, que el malson hagués passat. Va notar que ella es movia, que enretirava els llençols, que s’aixecava. Si estava boja, si tenia una al·lucinació, què havia de fer? Seguir-li la veta, buscar paraules que l’asserenessin, bressolar-la tot dient: «I tant, tens raó, no n’he dut mai, de bigoti, només t’aixecava la camisa, perdona’m…»? O bé demostrar-li que delirava? Va sentir un raig d’aigua al lavabo. Quan va obrir els ulls, l’Agnès venia cap al llit amb un got a les mans. S’havia posat una samarreta i semblava més tranquil·la.

—Escolta —va dir—, trucarem a en Serge i la Véronique.

Se li tornava a avançar una vegada més, consolidava el seu avantatge amb una proposta que en certa manera era raonable i que el tornava a col·locar a la defensiva. Si els havia convençut per col·laborar amb l’engany, si hi havien perseverat durant tot el sopar, res no li assegurava que ara no continuarien per telèfon. Però, per què? Per què? No ho entenia.

—A aquesta hora? —va preguntar, conscient del seu error, sabent que posava una excusa convencional i fútil per esquivar una prova que intuïa que podia ser perillosa.

—No veig cap altra solució. —La seva veu havia recuperat confiança de cop i volta. Va allargar la mà cap al telèfon.

—No demostrarà res, això —va murmurar ell—. Si ja els has avisat…

Es va penedir d’aquella precaució derrotista tan bon punt la va haver formulada i, delerós de recuperar la iniciativa amb un acte autoritari, va ser ell qui va agafar l’aparell. L’Agnès, asseguda a l’espona del llit, el va deixar fer sense protestar. Un cop marcat el número, va comptar quatre trucs fins que van despenjar i va reconèixer la veu endormiscada de la Véronique.

—Sóc jo —va dir bruscament—. Em sap greu despertar-te, però t’he de fer una pregunta. Recordes quina cara faig? M’has vist bé, aquest vespre?

—Hmm —va fer la Véronique.

—No has notat res?

—Perdó?

—No has notat que ja no duia bigoti?

—Te’n fots o què?

L’Agnès, que havia agafat el supletori, va fer un gest que clarament volia dir «ja ho veus…» i després va dir, impacient: «Passa-me-la». Ell li va allargar l’aparell i va menysprear l’auricular que ella li oferia a canvi, per ressaltar la poca importància que concedia a una prova que, al capdavall, estava trucada.

—Véronique? —va dir l’Agnès. Una pausa, i després va continuar—: Exactament, t’ho demano. Escolta: imagina’t que t’he fet jurar que, passi el que passi, diries que no ha dut mai bigoti. Em segueixes?

Va sacsejar l’aparell en direcció a ell, com si el volgués obligar a agafar-lo i ell, furiós amb si mateix, va obeir.

—Bé —va continuar ella—. Si t’ho he demanat, considera invalidada la promesa, oblida-la i respon-me sincerament: sí o no, l’has vist mai amb bigoti?

—No. Esclar que no. I, a més…

La veu de la Véronique es va interrompre, es va sentir la d’en Serge sobre un fons crepitant, després una mena d’apart, mà posada sobre el telèfon, i finalment en Serge s’hi va posar.

—Sembla que us ho esteu passant la mar de bé, vosaltres —va dir—, però aquí dormim. Adéu.

Van sentir el clic, i l’Agnès va penjar lentament.

—Ens ho estem passant la mar de bé, en efecte —va comentar ella—. Ho veus?

Se la va mirar, esmaperdut.

—Els ho has dit tu.

—Truca a qui vulguis. La Carine, en Paul, en Bernard, algú de l’agència, qui sigui.

L’Agnès es va aixecar, va agafar una agenda que hi havia a la tauleta i la va llançar sobre el llit. Ell es va adonar que, si la recollia, si la fullejava, si buscava algú més a qui trucar, estaria reconeixent la seva derrota, encara que fos absurda, impossible. Aquella nit s’havia espatllat alguna cosa que l’obligava a demostrar el que era evident i les proves que tenia no eren concloents, l’Agnès les havia falsejat. Arribats a aquest punt es malfiava del telèfon, pressentia, sense ser capaç d’imaginar-ne les modalitats, una conspiració a costa seva, una facècia gegantina sense cap gràcia. Tot i rebutjar la hipòtesi extravagant segons la qual l’Agnès hauria trucat a tots els amics de l’agenda i els hauria fet jurar amb algun pretext que en qualsevol circumstància, encara que ella mateixa els pressionés perquè es retractessin, li assegurarien que no havia dut mai bigoti, endevinava que si trucava a la Carine, a en Bernard, a en Jérôme, a la Samira, obtindria la mateixa resposta, que havia de rebutjar aquella ordalia, sortir d’aquell terreny minat i retirar-se cap a un altre on pogués tenir la iniciativa, una possibilitat de control.

—Escolta —va dir—, bé que tenim fotos, en algun lloc. Les de Java, ja ho tinc.

Va sortir del llit, va regirar el calaix del secreter i en va treure el paquet de fotografies de les seves últimes vacances. N’hi havia una bona colla on sortien tots dos.

—I doncs? —li va dir, allargant-n’hi una.

Ella hi va fer una llambregada, va alçar els ulls cap a ell i l’hi va tornar. Ell se la va mirar: era ell, indubtablement, vestit amb una camisa de bàtik, amb els cabells suats i enganxats al front, somrient i bigotut.

—I doncs? —va repetir.

Ella, al seu torn, va tancar els ulls, els va tornar a obrir i va respondre amb veu cansada:

—Què vols demostrar?

Va tenir ganes de dir «para» una vegada més, d’argumentar, però es va recordar, exhaust ell també de cop i volta, que de seguida tornarien a ser al punt de partida, que l’intel·ligent és el que s’atura primer, que valia més abaixar els braços i esperar que tot passés.

—D’acord —va dir, deixant caure la foto sobre la moqueta.

—Anem a dormir —va dir ella.

L’Agnès va treure un blíster de somnífers d’una capseta de coure que hi havia a la tauleta de nit, se’n va empassar un comprimit i n’hi va donar un altre, acompanyat d’un got d’aigua. Ell es va ficar al llit al seu costat i va apagar el llum, no es van tocar. Al cap d’una estona l’Agnès li va fregar el revers de la mà sota els llençols i ell li va acariciar la seva amb la punta dels dits, uns instants. Va fer un somriure maquinal, a les fosques. Ara que descansava, que deixava vagar la imaginació, que s’escolava cap als somnis, no aconseguia enfadar-s’hi; l’Agnès anava molt forta, però ella era així, era així com li agradava, amb el seu punt de follia, com quan telefonava a una amiga i li deia: «Però, què ha passat?… Home, la porta de casa teva… sí, la porta, que no ho has vist?… T’ho asseguro, al lloc on hi havia la porta de casa teva, la de baix, ara hi ha una paret de maons… No, la porta ja no hi és… De debò, t’ho juro, sóc a la cabina de la cantonada… Sí, de maons…». I així estona i estona, fins que l’amiga, incrèdula però igualment trasbalsada, baixava al vestíbul de l’edifici i tornava a pujar de seguida per trucar a l’Agnès a casa i dir-li: «Me l’has ben jugada!». «Me l’has ben jugada…», va murmurar en veu molt baixa, per a si mateix i tots dos es van adormir.