4

El telèfon va sonar en el moment del somni en què es preguntava si es deia el bigoti o els bigotis. Algú que no aconseguia identificar li responia que es podia dir de les dues maneres, com el pantaló o els pantalons, i després esclafia una rialleta seca que li feia pensar que el comentari era típic d’un psiquiatre i que no trigarien a sortir-li amb històries de castració. La coincidència va fer que la veu d’en Jérôme a l’altra banda del fil no el sorprengués, i va recuperar instantàniament la lucidesa.

—I doncs, m’expliques què passa?

—Un segon, no pengis.

Va pensar a tancar la porta de l’habitació, que era oberta, perquè l’Agnès no el sentís, però quan va anar a donar-hi un cop d’ull es va adonar que ja no hi era. Ni a la cuina, ni al bany, ni al lavabo, que va inspeccionar a corre-cuita.

—No és a casa teva, l’Agnès? —va preguntar, a la babalà, quan va tornar a agafar el telèfon.

—No, per què?

Per un moment va dubtar entre córrer a buscar-la a qualsevol lloc o aprofitar la seva absència per parlar amb en Jérôme. Es va decidir per la segona solució, convençut que havia de fer via per evitar que ella el sorprengués en tornar. Si és que tornava, si no era morta o tancada en un armari, espiant-lo.

—Escolta —va dir amb una veu que el va sorprendre per la seva netedat—, l’Agnès no està gens bé. Coneixes un psiquiatre seriós?

Silenci a l’altra banda del fil, i després:

—Sí, em penso que sí. Què té?

—Et va trucar, no? Abans-d’ahir?

—No —va dir en Jérôme.

—No et va trucar per dir-te… —va dubtar.

—Per dir-me què?

—Per dir-te —es va llançar a la piscina— que jo no havia dut mai bigoti.

Silenci de nou.

—No t’entenc —va acabar dient en Jérôme.

Un altre silenci.

—Siguem clars —va prosseguir—: et deus haver fixat que m’he afaitat els bigotis?

Estranyament, l’ús que acabava de fer del plural el va alarmar. En Jérôme va riure suaument, com al somni.

—Ni els bigotis ni el bigoti. Es aquest, el problema?

Es va repenjar al braç del sofà. Els cavallets tornaven a engegar en sentit contrari, els havia d’aturar, n’havia de baixar a qualsevol preu. I per aconseguir-ho havia de conservar la calma.

—Sí, és això —va aconseguir articular—. Ets a l’agència?

—Ja t’ho pots imaginar.

—Doncs pregunta-ho a la Samira.

—La Samira és al cafè, però t’asseguro que t’ho puc dir jo sol. I m’agradaria que tu m’ho expliquessis.

—Em jures que ni l’Agnès ni cap altra persona t’ha demanat que em diguessis això que dius?

—Que et digués que portes bigoti?

—No, que no n’he portat mai. Escolta, Jérôme, m’ho has de dir, tant és el que ella t’hagi explicat. Es greu. Sé que sembla absurd, però no és cap broma.

—Em disculparàs que em costi de creure’t, però si vols et juro solemnement que l’Agnès no m’ha trucat i que tu no portes bigoti. Sí, una mica, des d’ahir. Com et vaig comentar, de fet.

Va deixar el to de broma i va assuaujar una mica la veu.

—Si ho entenc bé, tu i l’Agnès esteu convençuts que duies bigoti. Es això.

—Només jo —va confessar, gairebé content de deixar-se anar, de respondre a les preguntes com un alumne davant d’un mestre que ja sap la resposta i que el corregirà si s’equivoca.

—I l’Agnès?

—L’Agnès diu que no.

Va pensar a parlar de Java, però en Jérôme va continuar.

—Escolta, si no te’n estàs rient…

—No me’n ric.

—Doncs llavors crec que tens raó, hi ha alguna cosa que no rutlla. I no parlo de l’Agnès. Has treballat molt, últimament…

—Tu també.

—Jo també, però jo no tinc al·lucinacions, almenys de moment. Em penso que passes una mena de, potser no de depressió, però sí una mala època, i que realment necessites anar a veure un psiquiatre. Te’n puc indicar un. Com ha reaccionat, l’Agnès?

—L’Agnès…

Va sentir que la clau girava al pany de la porta d’entrada.

—Em penso que arriba —va dir precipitadament—. Ara et truco.

—No, passa-me-la —li va ordenar en Jérôme.

Però va penjar.

—He portat croissants —va dir l’Agnès en entrar—. Fa bon dia. Qui era?

Havia sentit el dring que feia el telèfon en el moment de penjar.

—Ningú —va murmurar ell sense mirar-la. El telèfon va tornar a sonar. Va provar de posar-s’hi, però ella se li va avançar. Ja sabia que seria en Jérôme.

—Sí —va dir l’Agnès— truques en bon moment… No… Ja ho sé… I tant, ja ho sé…

Mentre parlava li somreia, com si tot recuperés l’ordre. Quan va intentar agafar el supletori, ella hi va posar una mà ferma a sobre i, dirigint-se-li, va dir:

—Em dónes alguna cosa per escriure?

Li va fer cas, li va dur un retolador i un bloc i ella el va agafar i de passada li va acariciar la mà.

—Sí —va continuar ella— com ho has dit?… Sylvain què?… Sí, ho apunto.

Amb l’auricular falcat entre el mentó i l’espatlla, va escriure al bloc: Sylvain Kalenka.

—Amb dues kas? —Després, el número de telèfon—. Avui? Encara que sigui diumenge?… Bé… Fantàstic, gràcies, Jérôme. Ja et tornaré a trucar.

Va penjar. Ara, la continuació, va pensar ell.

—Vaig a fer el cafè —va anunciar ella.

La va seguir cap a la cuina i la va observar, recolzat al marc de la porta. Tenia uns gestos precisos, eficaços. El sol queia sobre les rajoles.

—Sóc jo, per tant? —va acabar dient, amb els ulls baixos.

—Em penso que sí.

L’Agnès no aconseguia dissimular el seu alleujament. Com si des de la trucada d’en Jérôme tot plegat s’hagués aclarit i estigués en vies de solució. Estava boig, vet-ho aquí, i ara el curarien. I tot plegat l’alleujava també a ell, en cert sentit, la perspectiva de deixar-se anar, de posar-se en mans de l’Agnès, d’en Jérôme, del psiquiatre Sylvain Kalenka, a qui perdonava anticipadament els aires de saberut, els comentaris sobre el plural dels bigotis, dels pantalons, sobre el complex de castració.

La cafetera borbollava, l’Agnès va llençar el filtre a les escombraries buides del dia abans, va col·locar les tasses a la safata i la va dur a la sala d’estar. A la tauleta, el greix començava a foradar la bossa dels croissants.

Però, va pensar ell, si tan malament estava, com era que l’Agnès atorgava tanta importància a l’arbitratge d’en Jérôme? Feia dos dies que delirava, ella ja sabia quin pa s’hi donava. L’Agnès no havia pogut patir els dubtes que en el seu cas s’explicaven per les actituds torbadores, contradictòries, d’en Jérôme, la Samira o la dona del cotxet; ella n’hauria hagut d’estar segura des del primer moment, s’hauria hagut de cenyir a una línia de conducta, amb tota la força que això li hauria donat. I en canvi no havia parat de modificar-la. Ell també, era cert, però és que ell estava boig. Si un boig nega l’evidència, li correspon a ell d’aportar proves del que defensa i, com que no en té, d’enfrontar-se a les que el desmenteixen, és ell el que ha de tenir comportaments capriciosos. Per contra, la reacció normal d’un interlocutor que conserva l’enteniment és anar-li oposant, amb constància i convicció, els testimonis que li serà fàcil de recollir. Confrontar-lo amb terceres persones, ensenyar-li fotos. Ara bé, entre la trucada nocturna a la Véronique i el moment en què en Jérôme havia intervingut per iniciativa pròpia en l’assumpte no semblava que ella hagués consultat ningú. I, en comptes d’utilitzar-les, li havia amagat les fotos. Boig o no, l’actitud d’ell era molt conseqüent. La de l’Agnès no. Però potser era justament la bogeria el que el feia pensar allò…

L’Agnès li va allargar una tassa de cafè i ell la va tornar al platet sense posar-hi sucre.

—Les fotos —va dir.

—Quines fotos?

Va fer un glop de cafè, lentament, mirant-lo sobre la corba de la tassa.

—Les de Java.

—No hi hem estat mai.

—I aleshores d’on surt, això?

Assenyalava el tapís que cobria la paret. Recordava cada detall de la llarga sessió de regateig, al poble, el plaer de l’Agnès quan finalment havien tancat el tracte, i fins i tot les quatre paraules d’indonesi que havien après durant el viatge: selamat siang, semalat sore, terimah kasih… Però ja se sap que hi ha hagut casos de bojos que durant els seus deliris parlaven llengües que els eren del tot desconegudes.

Ella li va respondre amb una veu plana, com si recités la lliçó, com si li acabés de fer aquella mateixa pregunta ara feia cinc minuts:

—Ens el va regalar en Michel.

—Les altres fotos, doncs.

—De debò que vols?

L’Agnès va brandar el cap com si es renyés per consentir aquella criaturada, però es va aixecar, va anar a l’habitació i en va tornar amb un revoltim de fotografies en color que va deixar a terra, vora la safata. Almenys no les havia destruït. Ell les va agafar d’una en una, sense fer cap esforç per recordar el lloc i les circumstàncies en què s’havia pres cada foto: al camp, a casa dels pares de l’Agnès, a Guadalupe… Les de Java no hi eren, esclar, però en totes les que tenia a les mans hi sortia amb bigoti. N’hi va allargar una.

—Només et vull sentir dir que en aquesta foto no hi surt cap bigoti. I haurem acabat.

Ella va sospirar.

—Digue-ho —va insistir ell—. Que la cosa sigui clara, almenys.

—No, en aquesta foto no portes bigoti.

—Ni en cap altra?

—Ni en cap altra.

—Bé.

Va tirar el cap enrere, sobre la vora del sofà, va tancar els ulls. I, en efecte, era prou clar, no tenia cap altre camí que no fos curar-se. I en certa manera entenia que ella li hagués amagat les fotos, per no posar el dit a la nafra. Al seu lloc… però a la vigília ell havia estat al seu lloc, convençut que era ella la que estava malalta del cap, no ell. I tot aquest temps, i encara ara, ella feia exactament els seus mateixos raonaments: és boig, però l’estimo, l’ajudaré a sortir-se’n. Va recordar l’angoixa que havia passat i va plànyer l’Agnès.

I se sentia estimat, també, amb una mena de ràbia.

—Si prefereixes que no anem a dinar a casa dels teus pares… —va dir ella amb suavitat.

—Sí, val més que no, tens raó —li va respondre ell sense obrir els ulls.

—Ara els truco.

Va sentir que despenjava el telèfon i parlava amb la seva mare, i va admirar un entusiasme que sabia que era impostat, per més que el final de la incertesa l’hagués alleujat. L’Agnès els va dir que ell havia d’acabar una feina grossa per l’endemà i que es passaria tot el dia a l’agència, segur que els trucaria des d’allà. Ell va pensar que la seva mare potser trucaria a l’agència, perquè sí, només per saludar-lo, i que havia d’avisar en Jérôme o demanar a l’Agnès que ho fes ella. Però no, no calia, en Jérôme tindria prou presència d’esperit per no espifiar-la. Es va preguntar què en devien pensar, els altres, en Jérôme, la Samira, en Serge, la Véronique, del que li passava. Com menys gent ho sabés, millor per a tothom. Evitar que l’assumpte transpirés, establir un cordó sanitari: ja ho havia pensat, tot això.

Va recordar que l’Agnès havia convidat en Serge i la Véronique a passar el vespre. Tret d’una trucada estranya, era segur que no sabien res. La perspectiva del sopar, d’haver de vigilar tota l’estona per no aixecar la llebre l’espantava encara més.

—Ja que hi som —va dir—, no vols anul·lar-ho, amb en Serge i la Véronique? Ho preferiria.

Sense resposta. Va reiterar la petició, segur que ella no protestaria. En el seu estat, el desig de solitud es donava per descomptat. L’Agnès era darrere seu, dreta a la vora del sofà; la neutralitat forçada de la seva veu el va alertar, però, de fet, des del moment que el seu silenci s’havia allargat, ja ho havia entès.

—Anul·lar-ho amb qui?

Tot es disgregava. Va fer un esforç per articular, martellejant les síl·labes:

—En Serge i la Véronique Scheffer, els nostres amics. Els has convidat a sopar. Vam sopar a casa seva dijous, quan tot va començar. En Serge és cap de projectes al ministeri de Medi Ambient, la Véronique fa cursos a l’institut de llengües orientals, tenen una casa de camp a la Borgonya, hi hem anat sovint, tu mateixa els vas espatllar els radiadors. Són els nostres millors amics —va acabar amb una alenada.

Ella se li va ajupir davant amb les mans als genolls i es va posar a brandar el cap d’esquerra a dreta en un gest de negació estranyament mecànic. Mentre el feia, anava dient «no», primer com un murmuri, després cada vegada més fort, ell va pensar que tindria un atac de nervis i va estar a punt de clavar-li una cleca al vol, però ella es va asserenar i es va limitar a mossegar-se els llavis mirant la moqueta.

—No coneixes en Serge i la Véronique, és això?

Ella va fer que no amb el cap.

—I aleshores amb qui vam estar, dijous al vespre?

—Doncs nosaltres dos, tots sols —va balbucejar ella—. Vam anar al cinema…

—I què vam veure?

—Péril en la demeure.

—I on?

—A Montparnasse, no recordo en quin cinema.

L’Agnès movia obstinadament la cullera en la tassa buida. Seguint la lògica policial de les seves preguntes, li havia de demanar que li ensenyés les entrades, però, esclar, no les guarda ningú, les entrades del cinema, ni tan sols durant la projecció, no hi ha mai cap control. Hauria de guardar-ho tot, sempre, no menysprear cap prova. Com la tribu animista del poble on havien comprat el tapís: la tradició s’estava perdent, però antigament, pel que els havien dit, els habitants recollien les ungles tallades, els excrements, els cabells, els pèls, com si fossin un tresor, qualsevol cosa que formés part del seu cos i que els permetria d’ingressar al paradís íntegres, sense mutilacions…

La pista del cinema no duia gaire lluny. Estava segur que no havia vist Péril en la demeure, que només havia expressat la intenció de veure-la un dia d’aquests, basant-se en una crítica. Tenia el pressentiment que a partir d’aleshores tot s’acceleraria, que qualsevol pregunta que li fes, o encara que no la formulés, que qualsevol comentari que fes referència al passat comú podia provocar un nou despreniment. Perdria els amics, la feina, la manera d’organitzar-se el dia… i el dubte el torturava: què valia més, continuar la investigació, descobrir l’extensió del desastre, o fer l’estruç, callar, no dir res que pogués comportar una nova pèrdua?

—A què em dedico? —es va arriscar.

—Arquitecte.

Almenys això ho havia salvat.

—O sigui que en Jérôme existeix? Es cert que acaba de trucar per donar-nos l’adreça del psiquiatre?

—Sí —va reconèixer ella—. El doctor Kalenka.

—I tu —va continuar, enardit per l’èxit—, és cert que treballes al departament de premsa de l’editorial Belin? —Sí.

—I que et dius Agnès?

—Sí.

Ella va somriure i va enretirar el serrell que li tapava els ulls.

—I fa deu minuts que has trucat als meus pares per dir-los que no hi aniríem a dinar?

Va percebre la seva vacil·lació.

—A la teva mare, sí.

—Però havíem d’anar a dinar a casa dels meus pares com cada diumenge, és això?

—El teu pare és mort —va dir ella—. L’any passat.

Es va quedar un minut amb la boca oberta, destrossat per aquella catàstrofe, sorprès que no li caiguessin les llàgrimes, i tot d’una la catàstrofe era d’una naturalesa diferent: no patia tant, aquesta vegada, per la constatació d’una nova pèrdua de memòria, per esgarrifosa que fos, com pel fet de saber que el seu pare s’havia mort, que no el tornaria a veure mai més, que fet i fet ja feia un any que no el veia. I en canvi recordava el dinar del diumenge anterior. I la seva veu, la vigília, al contestador. I era ell que l’havia esborrada.

—Em sap molt de greu —va murmurar l’Agnès posant-li una mà tímida a l’espatlla—. A mi també em fa mal —i ell no sabia si el que li feia mal era la mort del seu pare, la pena aclaparadora que l’envaïa a ell, o bé el que va passar a continuació entre tots dos. Va tenir un calfred i va sacsejar el cos perquè ella li tragués la mà de sobre; de cop i volta el seu contacte l’exasperava. També hauria volgut que retirés el que havia dit, com si en dir-ho hagués matat el seu pare. Feia uns minuts encara era viu.

—Ara fa un moment —va grunyir— has dit «a casa dels teus pares», no «a casa de la teva mare».

Ella li va respondre que no, molt suaument, va brandar el cap una altra vegada i ell va tenir la sensació que el catàleg de gestos, d’actituds que feien servir l’un amb l’altre es reduïa de manera monstruosa: brandar el cap, tancar els ulls, passar-se la mà per la cara… Eren gestos quotidians, però es repetien massa sovint i esclafaven els altres, com si les parets d’una habitació s’acostessin fins a empresonar el seu ocupant, fins a esclafar-lo com en un cargol de banc. I el moviment es feia més ràpid: en Serge i la Véronique, les vacances a Java que feia dues nits l’Agnès encara recordava havien desaparegut en vint-i-quatre hores. Amb uns minuts més n’hi havia hagut prou per devorar el seu pare, sense ni tan sols haver pogut girar cua, sense una nit, una absència, que separés l’instant en què l’Agnès, n’estava segur, havia dit «els teus pares», «vols que truqui els teus pares?» d’aquell altre en què el seu pare ja era fora de circulació. L’horror s’havia esdevingut davant mateix dels seus ulls, sense que hi pogués fer res, i ara tornaria a començar. Hauria volgut fer-li més preguntes, o fins i tot tornar-li a fer les que l’havien tranquil·litzat ara feia un moment, però ja no gosava, segur que si s’hi tornava a arriscar perdria el que havia guanyat, ja no seria arquitecte, l’Agnès ja no seria l’Agnès, diria que es deia Martine o Sophie, que no era la seva dona i que no sabia què hi feia, allà… No havia de preguntar res més, havia de resistir la temptació d’entrar en aquell tobogan fins que arribés el psiquiatre. Per sobreviure. No trucar a la seva mare, no comprovar res, interrompre un interrogatori que ja s’encarregaria de fer el doctor Kalenka, era la seva feina, ell furgaria en el seu passat, n’hi faria un resum… En aquell moment el colgava la fatiga, i també una mena de desànim resignat. Es va aixecar, i les cames amb prou feines l’arriaven.

—Intentaré dormir una mica. Truca al psiquiatre aquest, sisplau.

Va entrar a l’habitació, va tancar la porta darrere seu. Sense saber-ho expressar, aquella rarefacció dels gestos possibles l’obsessionava, li semblava que això ja ho havia fet; esclar que ho havia fet, passar de la sala a l’habitació, centenars, milers de vegades, però no era el mateix, abans no li rodava el cap com si muntés uns cavallets desequilibrats, no tenia aquella sensació d’haver picat contra un topall per sortir disparat en direcció contrària sense poder baixar-ne ni recuperar l’alè. Aïllant-se, també comptava deixar el terreny lliure a l’Agnès: podria trucar a en Jérôme, o fins i tot al psiquiatre Sylvain Kalenka sense sentir-se vigilada. Podria organitzar una conxorxa amistosa per salvar-lo. Mentrestant havia de dormir, recuperar-se, retrobar una certa lucidesa per poder abordar la visita en les millors condicions possibles. Oblidar-se de tot, no pensar-hi més, encara que fos només unes quantes hores. Dormir. L’Agnès el despertaria suaument quan fos l’hora d’anar-se a visitar, com quan, de petit, se l’enduien en cotxe a veure el metge, tremolant de febre, embolicat en una manta, mig inconscient. Encara que fos generalista, el seu metge de capçalera havia separat uns quants germans siamesos, i aquella especialitat estrafolària li havia valgut la consideració del seu pare, que sempre s’hi referia dient que era «una eminència»… La veu del pare li va ressonar a les orelles, recordava frases sentides feia poc, i la idea que aquelles frases havien pogut existir només en la seva ment pertorbada li provocava ganyotes adolorides, substitut dels plors que no li venien. Es va empassar un somnífer, sense aigua, i després mitja càpsula més, per estar segur que s’adormia. Després es va treure la roba i es va estirar, nu, al llit, on encara hi havia l’empremta del cos de l’Agnès. Va enfonsar el cap al coixí, va murmurar el nom de l’Agnès unes quantes vegades. La claror del sol s’escolava entre les persianes venecianes, no se sentia cap soroll fora de la remor llunyana, molt llunyana, d’una rentadora que devia girar en algun lloc de l’edifici. Vista per l’ull de bou, la contorsió lenta i humida de la bugada era una imatge tranquil·litzadora. Li hauria agradat poder-se rentar el cervell malalt de la mateixa manera, centrifugar-lo llargament. L’Agnès, com ell la nit anterior, no sortiria del pis, tindria cura d’ell vigilant de no destorbar-li el son. Li hauria agradat que de tant en tant un sorollet llunyà li confirmés la seva presència, i com que no sentia res va tenir por que se n’hagués anat o que no existís, ella tampoc. Llavors ja no quedaria res. L’angoixa el va fer aixecar, entreobrir la porta. L’Agnès seia al sofà de la sala d’estar, amb el bust dret, els ulls mirant fixament el vídeo, davant seu. El grinyol de la porta li va fer girar el cap, ell va veure que plorava. «Sisplau —va dir—, no desapareguis. Tu no». Ella va respondre únicament: «No. Dorm», sense posar-hi cap intensitat especial, valia més així. Ell va tancar la porta, es va tornar a estirar.

Ara dormir, no pensar. Però, com que per adormir-se havia de pensar alguna cosa, es diria que aviat, molt aviat estaria en mans de la ciència. Així sabrien què tenia. Com devia ser, el doctor Kalenka? Tradicionalment, la imatgeria popular es representava els metges de l’ànima com homes d’una certa edat, sagaços i barbuts, amb accents rocallosos de l’Europa central, i com que era segur que la imatgeria popular era falsa, o si més no desueta, se’l va imaginar com el seu contrari, un paio quadrat, directe, amb aire de presentador de la tele, o més aviat de poli jove com els que es troben avui dia: americana informal o caçadora, i corbata de punt. Imaginar-se detalladament la seva indumentària l’ajudaria a dormir. Però, què era, exactament? Psiquiatre, psicoanalista, psicoterapeuta? Com que sabia que els psicoanalistes no sempre eren metges, esperava que en Sylvain Kalenka fos un psiquiatre: en un cas com el seu, no li convenia ensopegar amb algú que el volgués fer xerrar, explicar la infància durant dos anys mentre anava movent el cap amb cara de trobar-ho molt interessant, sinó amb un partidari de tractaments més contundents, un lluitador eficaç, titulat, que al cap d’un quart d’hora li diria sense cap mena de vacil·lació: vet-ho aquí, és això, la seva malaltia es diu d’aquesta manera, es cura amb aquest medicament, la conec, no és el primer a tenir-la. Tot de paraules tranquil·litzadores li ballaven pel cap, com ara amnèsia parcial o passatgera, depressió nerviosa o descalcificació, i encara sentia el ressò respectuós de la «gran eminència» del seu pare. Segur que en Jérôme no li devia haver recomanat un xarlatà o una eminència menor. Però, per més gran eminència que fos, ¿de debò que era possible que el doctor Kalenka no es desconcertés davant d’un pacient convençut que havia portat bigoti durant deu anys, que havia passat les vacances a Java, que tenia el pare viu i amics que es deien de tal manera mentre la seva dona li explicava pacientment que no, que sempre havia anat afaitat, que no havien anat mai a Java, que el seu pare s’havia mort feia un any i que la seva mort l’havia afectat molt? Potser fins i tot l’havia d’anar a buscar allà, l’origen de la seva crisi, una crisi retardada, més violenta encara pel fet d’haver-se covat durant molt de temps.

Va cloquejar nerviosament, pres per l’aprensió clàssica del malalt que, a la sala d’espera del metge, té por que li desapareguin els símptomes que es disposava a presentar-li. I si un cop davant del doctor Kalenka tot tornava a l’ordre, si de cop i volta recordava que no havia dut mai bigoti i que havia enterrat el seu pare l’any anterior? I si, al contrari, després d’examinar les fotos en Kalenka li donava la raó, veia el bigoti i el considerava boig per haver secundat el criteri de l’Agnès, per haver acceptat una aberració que es podia rebatre amb un simple cop d’ull? El seu pare viuria, aleshores, li podria trucar, explicar-li el que li passava a l’Agnès… Ara es debatia feblement entre dos convenciments, el que deia que acariciar aquell somni era perillós, malsà, i el que responia que el plaer que li donava l’ajudaria a dormir. D’on sortia, al capdavall, aquella docilitat? De les afirmacions de l’Agnès i d’en Jérôme? Mentre hi rumiava va sentir brotar una mena d’excitació, la del detectiu confrontat a un enigma aparentment insoluble que tot d’una descobreix que l’ha contemplat sota un angle equivocat des del primer moment, que un canvi brusc de perspectiva, i ara bullia d’excitació, li permetria trobar el desllorigador. Quines hipòtesis havia examinat, de fet? Primer, que ell era boig. I, de fet, encara que les aparences li anessin en contra, sabia perfectament que no. Indicis de follia, esclar, sempre es pot dir així, però no, no, els records eren massa precisos. Per tant, el seu pare vivia, els seus amics existien, s’havia afaitat el bigoti. Un cop admès això, segona hipòtesi: l’Agnès era boja. Impossible, els altres no li haurien seguit el joc. Al començament potser sí, pensant que era broma, però després ja no, almenys en Jérôme, un cop es fes evident que l’assumpte adquiria proporcions que ja no eren inofensives. Tercera possibilitat: l’Agnès feia una broma, en feia un gra massa i s’havia assegurat la complicitat dels altres. Mateixa objecció, li haurien fet parar el carro un cop haguessin vist que anava pel pedregar. A més a més, després de la història de la Sylvie, en Jérôme no feia broma amb aquesta mena de coses, i, en qualsevol cas, atrafegats com anaven, el que li interessava era que el seu soci anés a treballar a l’agència i no que es quedés a casa consumint-se i pensant que s’havia trastocat. Quedava una quarta opció, que fins aleshores no havia tingut en compte. I era que tot plegat fos alguna cosa de molt mal gust però no cap broma, una cosa molt més greu que havia de poder contemplar francament, almenys a tall d’hipòtesi: un pla dirigit contra ell amb la idea de fer-lo parar boig, d’empenye’l al suïcidi o tancar-lo en una cel·la de parets encoixinades.

Es va incorporar al llit, i de cop i volta tenia la por contrària a la que havia sentit fins aquell moment, por que el somnífer li fes efecte. Se n’havia pres una dosi de cavall, feia quaranta-vuit hores que no dormia, o gairebé, amb prou feines havia menjat, se sentia molt dèbil. Amb tot, encara que els seus pensaments es moguessin en una mena de ganga cotonosa, havia recuperat l’agudesa, es movia com la punta d’un cúter, tallava la boira i li semblava que la sentia grinyolar a mesura que bastia el seu raonament. Absurd, esclar, inversemblant, tan absurd i tan inversemblant com aquelles pel·lícules policíaques en què el suspens dissimula els defectes de construcció, com ara Les diabòliques o Hush… hush, sweet Charlotte, en què els conspiradors, mentre orquestren les seves aparicions falsament sobrenaturals, es passen el dia tranquil·litzant la seva desgraciada víctima, dient-li: «Estàs cansada, amor meu, descansa, ja passarà…». Exactament el que li deien, o, més ben dit, el que es deia a si mateix. ¿I si justament haguessin fet aquest raonament, convençuts que una idea tan absurda, tan inversemblant, tenia només una possibilitat entre un milió de passar-li pel cap? Li semblava recordar que Les diabòliques s’inspiraven en un succés autèntic… I, per demostrar que no era tan absurda, li havia anat d’un pèl de no pensar-hi, d’anar-se’n a dormir tot confiat, d’empassar-se aquell trompe-l’oeil. Però se li havien obert els ulls, havia d’aguantar despert, ara no podia afluixar, havia d’examinar el problema pausadament, partint del principi que, si només hi havia una explicació possible, per monstruosa que fos, per força havia de ser la bona. Va continuar fent inventari d’arguments. No estava boig, això segur. Ara, si excloïa en Serge i la Véronique, a qui potser havien enganyat amb l’excusa de la broma, si excloïa la Samira, a qui en Jérôme havia pogut condicionar, qui li quedava? L’Agnès i en Jérôme. En Jérôme i l’Agnès. Combinació clàssica: el marit, la dona i l’amant, no calia donar-hi més voltes. Objecció: si tinguessin una relació ell se n’hauria adonat, hi hauria hagut senyals. Però no, no necessàriament, i tot el pla es basava en la seva ceguesa. Segona objecció: l’Agnès hauria pogut demanar el divorci. Això l’hauria fet patir, esgarrifosament, però era lliure de fer-ho, no l’hauria pogut retenir de cap manera, i tampoc no hi havia cap herència a la vista, res que justifiqués que l’Agnès volgués convertir-se en la seva vídua. Aquesta, però, era una objecció que es podia fer a la majoria dels crims passionals, i la gent els cometia igualment. La idea que l’Agnès, la seva dona, i en Jérôme, el seu millor amic, conspiraven contra ell només es podia establir mitjançant un capgirament mental forassenyat, però, deixant de banda que es tractava d’un esquema molt estès, un cop fet, aquest capgirament mental ho explicava tot. Un cop acceptat el mòbil, els fets encaixaven. En la primera fase, en Serge i la Véronique eren còmplices innocents, es pensaven que participaven en una típica broma de l’Agnès i, en acabat, se’ls eliminava. No físicament, esclar, simplement deixaven de participar en el joc, d’una manera o altra s’impedia que es comuniquessin amb ell. Un cop duta a terme aquesta preparació psicològica, en Jérôme entrava en escena i ja no en tornava a sortir, s’encarregava de tot, l’aïllava insidiosament dels altres fent el paper d’amic devot, el que no falla mai quan hi ha problemes, i aconseguia que hi diposités tota la seva confiança. I llavors es treia de la màniga el doctor Kalenka. Que segur que no era un psiquiatre de debò que s’hagués sumat al complot, sinó un simple comparsa encarregat de pertorbar-li l’esperit. O potser, i això encara era més versemblant, perquè quan vols cometre el crim perfecte no fas les coses a mitges, el doctor Kalenka no existia en absolut. D’aquí un moment, o l’endemà, l’Agnès el faria entrar en un pis, segurament en una planta elevada, i a la porta no hi hauria cap placa, o potser una de falsa, per perfeccionisme, i la porta donaria al buit, a un edifici en obres, en Jérôme estaria amagat en un racó, l’empenyeria i tothom es pensaria que passava per una fase depressiva i s’havia suïcidat. No, aquesta part no s’aguantava, hi havia massa poca gent al corrent de la seva hipotètica depressió, per semblar innocents necessitaven més testimonis, si és que mai arribaven a sospitar d’ells; ara bé, tota la seva estratègia estava concebuda per allunyar els possibles testimonis… Aquell punt feble en el seu raonament el va irritar. Després va pensar que l’objectiu no era tant fer-lo passar per boig com fer-lo parar boig de debò i aconseguir que el tanquessin o que se suïcidés. Vist així, tot encaixava molt millor. Era irrebatible, fins i tot. Només calia que, quan parlaven cara a cara, l’Agnès continués negant els seus records i les seves certeses, que anés provocant nous despreniments mentre feia veure que s’espantava i que en Jérôme li donés un cop de mà intervenint en els moments psicològicament més delicats. No li impedien posar-se en contacte amb ningú, era ell que, atabalat, ja no gosava. I si ho feia, si trucava al seu pare, o a en Serge i la Véronique, si els anava a veure, l’Agnès destruiria aquell mateix vespre tota la confiança que hagués pogut recuperar. L’abraçaria i li repetiria amb veu dolça que el seu pare era mort, tindria un atac de nervis; en Jérôme, com per casualitat, trucaria just en aquell moment, i ho confirmaria tot, li explicaria l’enterrament i seria com la vegada de la dona del cotxet, un intent inútil, tan estèril com els cops de cua furiosos dels peixos un cop han picat l’ham. Ni tan sols una confrontació directa, com ara un sopar amb l’Agnès i el seu pare, no li serviria de res un cop tornessin a casa i es quedessin sols. No pararia mai de preguntar-se si perdia el cap, si veia fantasmes, si li mentien i per què ho feien, era molt més senzill i a la vegada més subtil que no pas a Les diabòliques. En qüestió de pocs dies, tot aquell treball de sapa donaria fruit. Ja havia començat a atrinxerar-se, renunciava a fer les comprovacions més senzilles, no gosava preguntar res a ningú. En pocs dies, amb traça i sense gota de violència, i fins i tot sense complicitats exteriors, l’Agnès i en Jérôme l’haurien convençut plenament que estava boig, l’haurien fet parar boig amb gran delicadesa. I si els acusava, si demostrava que els havia enxampat, les seves paraules constituirien una prova més, ja veia les seves cares incrèdules, colpides. Deixaven que fes ell tota la feina, que es trastoqués tot sol. I, per tant, ara que ho havia entès, la iniciativa era seva, només li calia contraatacar, jugar en el terreny d’ells, empescar-se un pla tan retorçat com el seu per fer-los caure en la seva pròpia trampa.

Potser, però, corria una mica massa quan descartava el risc d’una agressió física. El tripijoc era tan sofisticat, havien previst amb tanta precisió com es desenvoluparia tot plegat que era perfectament possible que, en els cinc minuts que feia que l’havia endevinat, li hagués passat per alt algun element decisiu. El cop de gràcia podia ser imminent, del tot imprevisible, i corria el risc de trigar massa a fer el raonament que el podria aturar. Així doncs, hi havia dues solucions: els podia deixar fer, comportar-se com si no hagués entès res i seguir l’Agnès com un bon minyó a la consulta del suposat doctor Kalenka, i llavors correria un risc enorme que no se sabia imaginar, o bé podia emprendre la fugida, ensorrar d’un cop el fràgil castell de cartes que havien aixecat aquell parell i assegurar-se un refugi. Es notava prou lúcid per ser conscient del perill que la falta de son, el somnífer i qui sap si les drogues que li havien fet empassar li afectessin el senderi, els reflexos, i, per tant, s’imposava una solució prudent. Si més no, el temps que li calgués per recuperar forces i traçar un pla de defensa amb el cap clar. Dit això, segurament s’enganyava pensant que els sorprendria: un cop més, el tripijoc estava massa ben concebut perquè no haguessin previst la possibilitat de fugida. De fet, el que més l’esborronava era això: saber que el que ell tot just descobria de manera encara rudimentària, ells feia dies, setmanes, potser mesos que ho havien calculat, que estaven preparats per a qualsevol eventualitat. Per tant, calia, prioritàriament, reduir l’avantatge que li duien, tant era si els fotia enlaire tot el pla o només una de les modalitats possibles. Emprendre la fugida, doncs. Immediatament, pels mitjans que fos, al preu que fos. Per arribar a la porta d’entrada només havia de travessar la sala d’estar: des que s’havia retirat a l’habitació no hi havia hagut cap soroll que l’alarmés: l’Agnès, per tant, estava sola, s’hauria d’enfrontar només amb ella, tant era si endevinava que ho havia entès tot. Es va aixecar, va vacil·lar, el cap li anava i li venia sobre les espatlles com si fos una marioneta. Va agafar un glop d’aire i es va disposar a vestir-se. Calçotets, mitjons, pantalons, camisa, jaqueta, finalment les sabates, donava la casualitat que s’havia despullat a l’habitació. Va tancar els ulls un instant, per concentrar-se, amb la impressió de ser en una pel·lícula de guerra, a punt de sortir de l’amagatall per llançar-se a terreny descobert sota una ràfega de bales. Adoptar un aire desimbolt i dir que anava a comprar tabac no li serviria de res, valia més fer via.

Va respirar un últim cop, fondo, i després va obrir la porta i va travessar la sala d’estar d’una correguda, sense mirar al voltant. No va veure l’Agnès fins al moment de pivotar sobre el peu per obrir la porta principal: encara asseguda al sofà, havia obert la boca per cridar, però ell ja era al replà, a l’escala, baixava els graons de quatre en quatre, la sang li bategava a les temples, amb prou feines sentia la veu de l’Agnès, abocada sobre la barana, que el cridava, xisclava el seu nom, ell ja corria pel vestíbul, a fora al carrer, mala sort, no tenia les claus del cotxe, va córrer sense aturar-se fins a la cantonada amb la rue Duroc, el cor li bategava, hi havia gent a les terrasses dels cafès, despreocupats, pacífics, era un diumenge a la tarda de primavera. Es va precipitar per l’escala del metro, va saltar la barrera i va continuar corrent fins a l’andana, on va arribar just quan entrava el tren. Va pujar va baixar dues estacions més enllà, a La Motte-Picquet. Per culpa de les punxades del flat, que s’havien despertat amb retard, va sortir a l’aire lliure amb passets de vell, plegat pel mig. Es va preguntar si l’Agnès havia provat de sortir corrent darrere seu o si havia trucat immediatament a en Jérôme. Va riure suaument en imaginar-se-la anunciant que hi havia hagut un problema. Però potser també reia ella, pensant que tot havia sortit segons els seus plans.

Sota el metro elevat, va buscar una cabina amb la mirada mentre es regirava les butxaques de la jaqueta a la recerca de monedes, va trobar tant una cosa com l’altra, el flat desapareixia. La cabina, per sort, funcionava. Va marcar el número dels seus pares. Comunicaven. Es va esperar, hi va tornar, el va deixar sonar molta estona, sense resposta. Mentre s’esperava va pensar a trucar a la policia, però no disposava de cap argument concret, se’n riurien a la cara. I, sobretot, volia veure el seu pare. No per assegurar-se que estava viu, això ja ho sabia, sinó simplement per veure’l, parlar amb ell, ben bé com si acabessin de rectificar després d’anunciar-li erròniament la seva mort en un accident d’avió en què encara no s’havien identificat totes les víctimes. Com que seguia sense posar-s’hi ningú, va decidir que aniria al bulevard Émile-Augier. Va comprovar que duia prou diners per agafar un taxi, va fer cap a la parada de la cruïlla amb la rue du Commerce i es va deixar caure sobre el banc. Si els seus pares no eren a casa, els esperaria al replà fins que tornessin. No, al replà no. En Jérôme i l’Agnès deliberarien, deduirien que havia anat cap allà i l’atraparien sense cap dificultat. Ja s’imaginava l’ambulància aparcada davant de l’edifici, els infermers forçuts que haurien rebut ordre de no fer cas de les seves protestes; ara que veien com se’ls escapava la presa hi havia el perill que s’ho juguessin el tot pel tot, que passessin a majors, que precipitessin les coses i organitzessin un embolic de tals dimensions que s’acabaria trobant en una camisa de força i no trigaria a trastocar-se de debò. De tota manera, no era probable que arribessin a casa dels seus pares abans que ell. Si no hi eren, es refugiaria en un cafè, La Muette, i trucaria a intervals regulars fins que s’hi posés algú.

El taxi va travessar el Sena i va donar la volta a la Maison de la Radio per agafar el camí de Boulainvilliers. Es va mirar al retrovisor; pàl·lid, amb les faccions cansades i una barba de tres dies que se li menjava la cara. De dos dies, es va corregir mentalment. Dos dies sense dormir i fins al coll de somnífers, encara ho aguantava prou bé.

—Quin número? —va preguntar el taxista, un cop a La Muette.

—Ja li diré on s’ha d’aturar.

Merda, va pensar, no recordava el número. L’adreça dels seus pares, la casa on havia viscut tota la infància. Era una cosa que passava sovint en el cas dels amics, no tenia cap problema per trobar edificis dels quals no havia sabut mai el número, però el dels seus pares… Era absurd. La fatiga, els somnífers, les pèrdues de memòria parcials… El taxi recorria lentament el llarg bulevard encorbat i ell reconeixia les reixes que flanquejaven les vies per on antigament passava un trenet, les façanes altes de les cases burgeses, ben restaurades. Quan ell era petit estaven negres d’engrut; recordava el procés de restauració, les bastides i les lones que durant un mes llarg havien tapat les finestres, privant els llogaters d’una llum que no constituïa pas l’encant menys notable de la seva posició elevada…

El pis. Tampoc no recordava quin pis era.

—Aturi’s —va dir.

Va pagar i va baixar, amb les mans humides. Es va posar a rumiar. Una cosa era segura, els seus pares vivien al cantó dret del bulevard Émile-Augier venint des del cafè La Muette, perquè el costat esquerre no existia, es deia bulevard Jules-Sandeau. I també sabia el codi de la porta del carrer. Va tenir l’impuls d’apuntar-ho per estar segur que no se n’oblidava, però no duia res per escriure i no tenia esma per aturar un vianant. Tampoc no passava ningú, d’altra banda. Va caminar amunt i avall de la vorera. Ni tan sols es podia dir que tots els edificis s’assemblessin, encara que fossin de la mateixa època hi havia diferències, era impossible que no trobés el bo, hi havia viscut deu anys, hi tornava un cop per setmana i a més a més era arquitecte. Quan va estar a punt d’arribar a l’avinguda Henri-Martin es va adonar que ja havia anat massa lluny i va refer el camí duplicant l’atenció. Amb tot, es va tornar a trobar a La Muette. Va entrar en una cabina, per sort no havia oblidat el número que se sabia feia un moment. Mentre el marcava, va sentir una sirena d’ambulància, no gaire lluny, la mà se li va crispar sobre l’auricular, no s’hi posava ningú. Els seus pares no sortien a la guia, n’era conscient, i fins i tot s’enorgullien una mica de pagar per no ser-hi. Atabalat, va continuar la recerca, va recórrer novament el bulevard aturant-se a cada porta. Ja no se sentia l’ambulància, però el codi de la porta, que s’anava repetint per por de barrejar-lo amb el número de telèfon, no li servia de res. Gairebé tots els edificis tenien claus idèntiques: les nou primeres xifres, seguides de dues o tres lletres. Com que no tenia més recursos, el va marcar igualment i va avisar un conserge que el va engegar a passeig dient-li que al seu edifici no hi havia ningú amb aquell nom, el seu, i tot d’una es va tornar a trobar a l’avinguda Henri-Martin. Va refer el trajecte per l’altra vorera, debades, perquè ni tan sols era el bulevard Émile-Augier. Es va creuar amb una dona que s’assemblava a la seva mare però que no era la seva mare. D’aquesta catàstrofe no en podia responsabilitzar en Jérôme ni l’Agnès, només la fatiga, i potser alguna droga que li haguessin fet empassar, si no és que havien aconseguit fer-lo parar boig de debò.

De tornada a La Muette es va asseure en un banc i es va esforçar per plorar, amb l’esperança que això li calmaria els nervis, l’ajudaria a recuperar una lucidesa que sabia que flaquejava. Era al bell mig de París, en un barri pacífic, en una tarda de sol, i el volien fer parar boig, matar-lo, i no tenia enlloc on anar. Havia de fugir de pressa, abans que arribessin. Sabia que, si decidien fer-lo tancar de seguida, sense esperar més, el seu estat de confusió només serviria per confirmar el que ells diguessin. I si s’hi avançava? I si buscava la policia o un hospital, i els ho explicava tot? Però justament la perspectiva d’explicar-ho tot, de descabdellar el que una persona assenyada només podia considerar com un seguit d’absurditats, de tenir el poli davant seu, de trucar a l’Agnès per demanar-li que el vingués a buscar… No, impossible. Cap refugi, ningú en qui confiar. Si hagués tingut una amant, una doble vida… però la seva vida estava lligada a la de l’Agnès, tenien els mateixos amics, els devia haver donat instruccions, trucar-ne algun era lliurar-se als seus esbirros, ficar-se a la gola del llop. Havia de fugir, de pressa, deixar enrere el pare que potser es moria —per què ho pensava, això?—, aconseguir una mica de marge. Un hotel? També era perillós, el buscarien, l’enxamparien quan es despertés. Més lluny, posar distància, temps, entre ell i aquell malson. Sortir de la ciutat, del país, sí, era l’única solució.

Però com? Duia cinquanta francs al damunt, ni talonari ni passaport ni targeta de crèdit. Havia de passar pel pis. Va riure: anar a l’hotel, un dels cinc-cents o mil que hi devia haver a París, era ficar-se a la gola del llop, i en canvi això sí que era factible? Ridícul, tret que… Tret que era l’últim lloc on esperaven trobar-lo, es devien haver llançat darrere seu, n’hi havia prou amb una trucada per confirmar que no hi eren. En fi, no era probable, es podia permetre el risc. Es va aixecar, volia fer una última temptativa de trobar la casa on vivien els seus pares abans de marxar, però no, hi havia pressió de temps, va cridar un taxi i es va fer dur a la cruïlla amb Duroc. En la seva simplicitat, el seu pla li semblava lluminós, gairebé tenia ganes de riure.

Un cop allà es va precipitar al cafè de la cantonada i pel camí va observar que la població de la terrassa s’havia fet més escassa. La tarda s’acostava al final, l’aire refrescava. Va anar a la barra a demanar per trucar, i el cambrer li va dir que el telèfon estava reservat als clients que feien alguna consumició.

—Doncs aleshores faci un cafè tan repugnant com sigui possible, i begui-se’l a la meva salut.

L’altre, ignorant-lo, li va llançar una fitxa, i ell va deixar un bitllet a la barra i va baixar al soterrani felicitant-se per aquella sortida, que li semblava la confirmació del bon estat dels seus reflexos. La cabina feia pudor, va buscar el número de casa a l’agenda i el va marcar. L’Agnès va despenjar de seguida, però ja ho havia previst, no es deixaria desmuntar, al contrari.

—Sóc jo —va dir.

—On ets?

—A La Muette. A casa… a casa de ma mare. —Es va aguantar el riure per dins, era una bona rèplica—. Vine de seguida.

—Estàs boig. Tens cita d’aquí una hora amb el doctor Kalenka, avinguda de Mainer.

—Justament. Agafa el cotxe i vine’m a buscar. Seré al cafè de la cantonada, a La Muette. T’espero.

—Però…

Va callar. La sentia reflexionar a l’altra banda del fil. O respirar, en tot cas.

—D’acord —va dir ella—. Però no te’n vagis, t’ho demano sisplau.

—No, t’espero.

—T’estimo —va cridar ella mentre penjava.

Ell va murmurar: «Puta», va picar la paret de la cabina amb el puny, va pujar corrent a la planta baixa i es va col·locar darrere una columna on, sense risc que el veiessin des de fora, veuria passar el cotxe. Les direccions prohibides feien que l’Agnès no tingués manera d’evitar la cruïlla. Mentre esperava que baixés va anar a la barra i va demanar una altra fitxa. Li sabia una mica de greu haver sigut desagradable amb el cambrer; podia comprometre greument el seu pla, si per casualitat ara es negava a donar-li la fitxa. Però va ser com si l’altre ni tan sols el reconegués i va poder tornar al punt de guaita amb la fitxa premuda contra el palmell humit. Com havia previst, va veure passar el cotxe, que es va aturar al semàfor. D’allà estant reconeixia el perfil de l’Agnès, tot i el reflex del vidre, però no podia distingir-ne l’expressió. Quan va tombar cap al bulevard des Invalides ell va tornar al soterrani, va marcar el número una vegada més i el va deixar sonar, debades. Amb la pressa, l’Agnès s’havia descuidat de penjar l’auricular. En Jérôme no hi era. En el pitjor dels casos, si hi era i no despenjava, se sentia amb forces de trencar-li la cara.

Va sortir del cafè, va córrer fins a casa seva pensant que dues hores abans corria exactament en sentit contrari, que llavors era un fugitiu i que en canvi ara dominava la situació, que havia maniobrat magistralment per poder penetrar en camp contrari sense riscos. A l’apartament no hi havia ningú. Va córrer cap al secreter, va obrir el calaix on hi havia el passaport i el va agafar, juntament amb les seves targetes de crèdit: American Express, Visa, Diners Club. Fins i tot va trobar diners en metàl·lic. L’Agnès no hauria d’haver negligit aquells detalls, és així com s’ensorren els plans més ben organitzats, va pensar amb satisfacció. Tenia ganes de deixar-li una nota sarcàstica: «Us he passat la mà per la cara» o alguna cosa per l’estil, però no va trobar les paraules. A prop del telèfon va albirar el comandament a distància del contestador, se’l va ficar a la butxaca i va sortir de l’apartament. Va trobar un taxi abans i tot d’arribar a la cruïlla i li va demanar que el portés a l’aeroport de Roissy. Tot anava bé, com si fos un atracament minuciosament preparat. Ja no tenia gens de son.

La circulació era fluida, no els va costar arribar al bulevard perifèric ni, després, a l’autopista. Durant el trajecte es va complaure a descartar, en nom de la lògica i la versemblança, cadascun dels obstacles que li podien impedir que marxés. Suposant que l’Agnès i en Jérôme li endevinessin les intencions tan bon punt descobrissin la desaparició del passaport i de les targetes de crèdit, no tindrien mai temps d’aturar-lo abans que pugés a l’avió. I pel que fa a trametre la seva descripció a la policia aeroportuària, no tenien mitjans per fer-ho. Gairebé li sabia greu haver-los agafat tant d’avantatge i privar-se de l’espectacle de les seves siluetes minúscules corrent per la pista mentre l’avió s’enlairava, la fúria de veure que se’ls havia escapat per tan poc. Es va preguntar quanta estona trigaria a marxar, trobar lloc en un vol amb un destinació que li era indiferent mentre fos llunyana. El fet d’arribar sense maletes i demanar un bitllet cap a qualsevol lloc li provocava una mena d’embriaguesa, una impressió de llibertat sobirana que li semblava pròpia dels herois del cinema i que amb prou feines es veia entelada pel temor que, a la vida real, les coses no són mai tan fàcils. Però no tenia res a témer, al capdavall. I l’embriaguesa encara es va fer més intensa quan el taxista li va preguntar: «Roissy 1 o 2?». Se sentia amarat d’una capacitat d’elecció planetària, ara mateix era lliure de triar a voluntat si volia anar a l’Àsia o cap Amèrica. De fet, no tenia gaire clar quines regions del món, o quines companyies, corresponien a les divisions de l’aeroport, però aquella ignorància entrava en l’ordre natural de les coses, no li va fer gens de nosa i va dir, a l’atzar, «Roissy 2, sisplau» i es va tornar a enfonsar al seient, sense cap inquietud.

Després tot va anar molt de pressa. Va consultar el taulell de sortides: si es concedia el marge d’una hora que necessitava per comprar el bitllet, podia triar entre Brasília, Bombai, Sydney i Hong Kong i, com per art de màgia, al vol de Hong Kong hi quedaven places lliures i no calia visat; la dependenta de la taquilla no va semblar gaire sorpresa, es va limitar a dir-li que potser era un pèl just per enregistrar les maletes. «No en porto, de maletes!» va declarar, tot orgullós, aixecant els braços, però també una mica decebut que la noia no fes més cara de sorpresa. El control del passaport no va suposar cap més problema i el vaivé indiferent de la mirada de l’empleat entre la fotografia bigotuda i la cara que estava a punt de tornar-ho a ser va dissipar les seves últimes aprensions: tot anava a l’hora. Menys de mitja hora després d’arribar a Roissy, s’adormia a la terminal de sortida. Al cap d’una estona algú li va tocar l’espatlla i li va dir que era hora d’embarcar, i ell li va allargar la targeta i va arrossegar els peus cap al seient, on tan bon punt va seure i es va cordar el cinturó es va adormir altra vegada.