2

Es va despertar a les onze del matí, amb el cap espès i la boca pastosa per culpa del somnífer. L’Agnès li havia deixat una nota sota el despertador: «Fins al vespre. T’estimo». Les fotos de Java eren als peus del llit, escampades per la moqueta, en va collir una i se la va mirar llargament: l’Agnès i ell, vestits amb roba clara, premuts l’un contra l’altre en un rikisha^[001] amb el conductor somrient darrere d’ells amb les dents envermellides pel bètel. Va fer un esforç per recordar qui havia fet la foto, segurament un passavolant, a petició seva; sempre que confiava el seu aparell a un desconegut temia vagament que sortís corrent cames ajudeu-me, cosa que no havia passat mai. Es va passar la mà per la cara, com si el son massa feixuc l’hagués deixat entumit. Els dits se li van entretenir una estona al mentó, van trobar-hi la picor familiar i van dubtar a l’hora d’aventurar-se cap al llavi superior. Quan finalment s’hi va decidir no va experimentar cap sorpresa, perquè no creia que el dia anterior hagués estat somniant, però el contacte, tot i ser idèntic al de les galtes, li va resultar desagradable. Es va tornar a mirar la fotografia del rikisha, i després es va aixecar i va anar al lavabo. Com que s’havia despertat tard, es prendria el seu temps, es permetria el luxe d’una banyera en comptes de la dutxa de cada matí.

Mentre deixava córrer l’aigua va trucar a l’agència per dir que arribaria a última hora del matí. Paradoxalment, aquell retard no era gaire problemàtic, perquè anaven de bòlit i als vespres es quedaven treballant fins força tard. Havia de preguntar a la Samira pel bigoti, però va canviar de parer: ja n’hi havia prou, de puerilitats.

No es va afaitar a la banyera, sinó davant de la pica, vigilant de no tocar els pèls que li naixien al bigoti, que, decididament, es tornaria a deixar créixer. Quedava demostrat que no s’agradava sense.

A la banyera, va reflexionar. Sense enfadar-s’hi de debò, no entenia l’obstinació amb què l’Agnès havia perseverat en una facècia que, francament, al cap de cinc minuts perdia la gràcia. Esclar que, com li havia dit el dia anterior, les bromes retorçades eren una de les seves especialitats. Fins i tot deixant de banda la de la porta tapiada, que li havia semblat directament malsana, la seva manera de mentir sempre l’havia sobtat. Com tothom, l’Agnès deia petites mentides interessades de tant en tant, excuses per no haver d’assistir a un sopar o no lliurar una feina a temps, però en comptes de dir que estava malalta, per exemple, que havia tingut una avaria al cotxe o que havia perdut l’agenda, posava una convicció desproporcionada a sostenir, no pas arguments falsos però versemblants, sinó falsedats manifestes. Si un amic s’havia passat tota la tarda a casa esperant que li truqués, no li deia que se n’havia oblidat, que el telèfon comunicava o que no hi havia línia, cosa que al capdavall seria un indici d’avaria, sinó que assegurava a l’amic en qüestió, mirant-lo als ulls, que sí que li havia trucat, que havien parlat, cosa que ell sabia perfectament que era falsa i que només permetia o bé imaginar que, després d’un error de marcatge i per una raó misteriosa, un desconegut s’havia fet passar per l’interlocutor sense ser-lo, o bé acusar aquest interlocutor de mentider, com l’Agnès feia implícitament, comptant que la inversemblança de l’explicació li serviria de testimoni de sinceritat. Exactament: per què s’hauria d’inventar una excusa tan forassenyada? L’estratègia tenia un efecte desorientador, i ella se’n vantava, a més a més, sovint explicava gestes d’aquesta mena, però quan alguna víctima, per confondre-la, li recordava les seves confessions, ella responia que sí, que ho feia sovint, però que aquesta vegada no, ho jurava, no era mentida, i ho sostenia amb tanta fermesa que per força havies, si no de creure-la, almenys de capitular entre rondinejos, o la discussió s’eternitzaria sense que ella es mogués mai ni un dit de la seva tesi. L’hivern anterior havien passat un cap de setmana al camp, a casa d’en Serge i la Véronique, un casalot amb una calefacció força vetusta que només podia mantenir les habitacions a una temperatura raonable si els radiadors funcionaven a mig gas o en cas contrari saltaven els ploms. Evidentment, la fredolica de l’Agnès havia començat posant el radiador de la seva habitació al màxim i els ploms, evidentment, havien saltat. Allò no l’havia desanimada, però després de tres talls de corrent successius i de tres sermons d’en Serge sobre la necessitat de sacrificar part del seu confort personal pel bé comú, va semblar que finalment s’hi resignava. Els amfitrions van passar una vetllada tranquil·la i sense incidents a la gran sala comuna, també després que l’Agnès se n’anés a dormir, la primera. Tothom comptava que podria dormir en una habitació dignament escalfada, i d’aquí la consternació general en descobrir que els radiadors estaven apagats i les habitacions gelades. El crim duia el seu nom, no hi havia dubte: un cop esvaïda la malfiança dels seus companys de cap de setmana, l’Agnès, amb traïdoria, havia tallat la calefacció comuna per poder posar la seva al màxim i ara s’arrepapava en una sauna on aparentment no havia pensat ni per un moment que les seves víctimes furioses la podien venir a despertar per demanar-li explicacions. Contra tota evidència, va sostenir la seva innocència fins a l’últim moment i es va indignar de veure que la consideraven sospitosa d’una acció tan fosca. «I aleshores qui ha sigut?», repetia la Véronique, exasperada. «No ho sé, però jo segur que no», i no va voler cedir en cap moment. Tothom va acabar rient, ella també, però sense confessar ni donar cap explicació alternativa, com ara que hi havia una avaria a la caldera o que un lladre havia entrat a la casa i s’havia divertit remenant els controls dels radiadors.

De fet, mirant-ho fredament, la jugada del bigoti no era ni més ni menys sorprenent que aquella altra, o que la de la porta tapiada. La diferència consistia en el fet que aquesta vegada tots dos ho havien fet anar més lluny, que ell li havia seguit els passos fins al punt de l’hostilitat, i també perquè aquesta vegada la víctima era ell. En general l’Agnès el convertia en còmplice tàcit de la seva innegable mala fe, que ell observava amb una indulgència afectuosa, fins i tot admirativa. D’altra banda, era estrany que en cinc anys de vida en comú no li hagués aplicat mai aquell tractament, com si fos un tabú per a ella. No tan estrany, de fet. Sabia perfectament que hi havia dues Agnès, una de sociable, brillant, sempre ficada en el seu paper, amb uns capricis i un comportament imprevisible que resultaven seductors de tan naturals que eren i que, encara que ell no ho reconegués, l’enorgullien; i una altra que només coneixia ell, fràgil i inquieta, i també gelosa, capaç de desfer-se en llàgrimes per qualsevol minúcia, d’arraulir-se-li als seus braços buscant consol. En aquells moments l’Agnès feia la seva altra veu, vacil·lant, gairebé melosa, que en públic l’hauria irritat, però que en la intimitat de la parella era senyal d’una confiança commovedora. Mentre rumiava tot allò dins l’aigua cada cop més freda, es va adonar amb disgust de què era el que més l’havia afectat de l’escena del dia anterior: per primera vegada, l’Agnès havia introduït un dels seus numerets mundans a la seva esfera protegida. Encara pitjor, per donar entitat a l’escena havia fet servir el registre de veus, d’entonacions i actituds que sempre havia reservat al terreny sagrat on en principi desapareixien totes les comèdies. Violant una convenció no formulada, l’Agnès l’havia tractat com un desconegut, havia invertit les posicions en perjudici seu, amb la virtuositat que li donava la pràctica d’aquell passatemps i gairebé amb rancúnia: recordava la seva cara descomposta per l’angoixa, les seves llàgrimes. Semblava esparverada de debò, i havia parlat de debò, amb tota convicció, quan l’havia acusat de burxar-la, d’espantar-la deliberadament, sense motiu. Sense motiu, justament… Per què ho havia fet? Per què el volia castigar? No pas per haver-se afaitat el bigoti, en qualsevol cas. Ell no l’enganyava, no la traïa des de cap punt de vista, però si feia examen de consciència no es quedava més tranquil, cosa que volia dir que l’Agnès el sancionava per una falta de què ell mateix no tenia consciència. Tret que l’hagués volgut turmentar gratuïtament o, de manera més versemblant, sense adonar-se’n. Ell mateix, de fet, no se n’havia acabat d’adonar fins que no havia tingut el cap fresc. I calia tenir en compte l’embriaguesa lleugerament perversa que deu proporcionar el fet de manipular algú, de fer-lo córrer en cercles fins que finalment se li permet recuperar la verticalitat i se li diu: «Què, ha estat bé, oi?». Però no hi havia dubte que ella s’havia excedit en el moment de procurar-se la complicitat d’en Serge i la Véronique, encara que fos amb el pretext de continuar la farsa. Que ells ho haguessin acceptat, que haguessin fet el que ella els demanava era comprensible, perquè es pensaven que col·laboraven en un joc, en una de les bromes privades habituals entre ells, i no pas en la primera escaramussa seriosa d’una mena de guerrilla conjugal. No, tampoc calia exagerar. Havien begut una mica, però la cosa s’havia acabat, l’Agnès ja no hi tornaria. Amb tot, però, i sense ànim d’exagerar, tota aquella història li havia fet mal, era una traïció, la primera. L’expressió trasbalsada de l’Agnès el dia anterior li passava per davant dels ulls una vegada i una altra, aquelles llàgrimes teatrals, reals com si fossin de debò, i la falla que obrien en la seva confiança mútua. Ja hi som, va pensar, torno a exagerar, prou.

Va sortir del bany i es va espolsar l’aigua, decidit a oblidar l’incident. Es va prometre que no l’hi retrauria mai, encara que en tingués motius… però no, res de motius, tema acabat, no en tornarien a parlar.

Tot i així, mentre es vestia va pensar que no només havia sigut estúpid per haver continuat el joc, sinó per la poca presència d’esperit que havia tingut en el moment de la trucada. L’Agnès s’ho havia fet venir bé per trucar primer a en Serge i la Véronique, i després, quan ell havia objectat que els podia haver donat instruccions, havia apujat l’aposta i li havia dit que truqués a qui volgués. I ell, com un pallús, havia sentit un malfat que faria que tothom el desautoritzés, quan el fet era que, materialment, l’Agnès només havia tingut temps d’avisar en Serge i la Véronique. Des que l’havia vist amb el bigoti afaitat abans de sortir a sopar només s’havien separat deu minuts, el temps d’aparcar. Ella havia aprofitat el retard per clavar el sermó a en Serge i la Véronique, però es podia descartar de totes totes que hagués fet la ronda telefònica de tots els seus amics per donar-los la consigna. S’havia deixat ensarronar. I encara més perquè aquest matí, si volia, l’Agnès sí que tenia tot el temps del món per guanyar per a la seva causa, un per un, tothom que coneixien. La idea el va fer somriure tot just concebre-la: el sol fet d’haver-la tingut, d’imaginar-se l’Agnès teixint una conspiració telefònica en nom d’una facècia esbravada… Ja està, l’hi explicaria, i ella també se’n riuria, i potser d’aquesta manera agradable i indirecta l’Agnès entendria sense necessitat de retrets com l’havia afectat el que ella considerava una broma innocent. No, valia més no fer-li cap lleig, o almenys rebaixar-ho tant com fos possible; no l’hi diria, no en tornarien a parlar, s’havia acabat.

En arribar a l’agència va constatar que la cosa no s’havia acabat. Inclinats sobre una maqueta, en Jérôme i la Samira van aixecar el cap en sentir-lo entrar, però no van reaccionar de cap manera. En Jérôme li va fer gest d’acostar-se i al cap d’un moment tots tres es repartien la feina, perquè el client volia que l’hi presentessin el dilluns següent i el projecte encara estava molt verd, haurien de fer mans i mànigues per enllestir-lo a temps.

—Aquest vespre tinc un sopar —va dir la Samira—, però ja m’espavilaré per passar després. —Ell la va mirar als ulls, i ella li va somriure, li va esbullar suaument els cabells amb la mà i va afegir—: I doncs, no et veig gaire fresc, no et deus estar cuidant gaire, tu. —Després va sonar el telèfon, la Samira s’hi va posar, i com que en Jérôme havia sortit de l’habitació, es va trobar sol, estúpid, palpant-se els narius amb els dits. Es va asseure a la seva taula i va començar a examinar els plànols, posant-hi la mà plana al damunt per evitar que s’enrotllessin. Després els va fixar col·locant cendrers i portaobjectes a les cantonades i es va posar a treballar. Va respondre unes quantes trucades telefòniques amb el cap en una altra banda, incapaç, amb els pensaments clars i definits que li suraven pel cap, de construir una hipòtesi que hauria volgut tan coherent, funcional i anodina com l’edifici social que contribuïen a projectar. A ells també els havia trucat, l’Agnès? Era absurd, i sobretot li costava imaginar-se en Jérôme i la Samira, desbordats de feina, escoltant el paper que havien de representar en una broma idiota. Parlant en rigor, el més probable era que li haguessin dit «d’acord», no hi haguessin tornat a pensar i que en acabat s’haguessin mostrat igualment sorpresos en veure’l arribar. O era només que no havien notat res? Un grapat de visites al bany durant la tarda i llargues aturades davant del mirall de la pica li van confirmar que, per més que badessin i fossin miops, que no ho eren, els companys amb qui treballava cada dia des de feia dos anys i amb qui sovint quedava com a amic fora de l’agència no podien ignorar de cap manera el canvi que s’havia produït en la seva aparença. Però el ridícul d’haver-ho de preguntar l’aturava.

Cap a les vuit, va trucar a l’Agnès per dir-li que tornaria tard.

—Tot bé? —va preguntar ella.

—Tot bé. Colgats de feina, però tot bé. Fins després.

No va parlar gaire, només amb en Jérôme, un quart d’hora, de la maqueta. La resta de l’estona es van quedar tots dos arrambats a les taules respectives, un fumant com un carreter, l’altre acariciant-se el llavi superior a contrapèl. Trobava a faltar el tabac, més que de costum. Però, un cop fumat l’únic cigarret del dia, que corresponia al dinar que s’havia saltat, va reflexionar. Era conscient del procés que havia espatllat els seus intents precedents: primer demanes una pipada per aquí per allà, després, de tant en tant, un cigarret sencer i, en acabat, en Jérôme arribava un dia a l’agència amb un paquet de més, li picava l’ullet i li deia: «Agafa’n tants com vulguis, però no m’emprenyis més», i al cap d’una setmana ja se’n tornava a comprar ell. I ara, passats dos mesos d’abstinència, veia acostar-se el final del túnel, encara que els pessimistes diguessin que sempre s’han de comptar tres anys abans de cantar victòria. I, tanmateix, un cigarret li calmaria els nervis, l’ajudaria a concentrar-se en la feina. Hi pensava tant com en el bigoti, en la comèdia que s’estava interpretant a costa seva, i va acabar associant el contacte del filtre amb els llavis, el gust del fum, a la solució del misteri banal que l’obsessionava, i de retruc a la possibilitat de tornar-se a interessar pels plànols que tenia oberts davant seu. Va acabar demanant un cigarret a en Jérôme, que, massa absorbit, li va allargar el paquet sense ni tan sols burlar-se’n i, evidentment, el tabac no li va proporcionar cap dels beneficis que s’havia promès. Continuava amb el cap a la lluna.

Una mica abans de les onze, la Samira, que havia desaparegut per anar a un sopar, va trucar per demanar-los que li obrissin la porta al cap de deu minuts: l’agència donava al pati de darrere d’un edifici, i la porta, que no tenia codi ni intèrfon, quedava tancada a partir de les vuit del vespre. Ell va pensar en la història de la porta tapiada i va aprofitar l’avinentesa per sortir a esperar la Samira al carrer, estirant els músculs. Plovia, i l’estanc del davant estava a punt de tancar. Va travessar el carrer, es va escolar sota la reixa mig abaixada i va demanar tabac. Per a en Jérôme, esclar, que aviat es quedaria sense. El propietari comptava diners a la caixa, el va reconèixer amb una ullada ràpida i el va saludar. Ell es va mirar al mirall entre el seguit d’ampolles dels prestatges i va fer un somriure fatigat. L’amo, que en aquell moment alçava el cap, l’hi va tornar maquinalment, juntament amb el canvi.

Un cop al carrer, es va fumar un altre cigarret, enrabiat amb ell mateix, i en veure arribar la Samira el va esclafar. La Samira brandava una ampolla de vodka que havia comprat pel camí. «Em penso que la necessitarem», va dir.

Un cop passada la porta principal, ell va prémer l’interruptor, però el temporitzador devia estar espatllat, perquè el llum no es va encendre. Quan van entrar al pati interior, il·luminat només per la finestra on es veia l’esquena encorbada d’en Jérôme sota el flexo, va aturar la Samira agafant-li el braç.

—Espera.

Ella es va quedar immòbil, sense tombar-se cap a ell. Potser es pensava que li volia fer un petó, li hauria pogut posar les mans a les espatlles, acostar-li els llavis a la nuca, i ella segurament l’hauria deixat fer.

—L’Agnès t’ha trucat? —va preguntar amb veu intranquil·la.

—L’Agnès? No, per què?

Va fer un quart de volta i se’l va mirar, sorpresa.

—Hi ha algun problema? Què passa?

—Samira…

Va respirar molt fort, buscant les paraules.

—Si l’Agnès t’ha trucat, digue-m’ho, sisplau. Es important.

Ella va fer que no amb el cap.

—Tens problemes amb l’Agnès? Fas una cara molt estranya.

—No notes res?

—Si, que fas una cara molt estranya.

Li havia de fer la pregunta, explícitament. Per ridícula que semblés. La Samira se li havia acostat, atenta, amb un posat que ja era compassiu; costava de creure que fes comèdia. Ell tenia ganes de dir a tothom que ja n’hi havia prou, que n’estava fart. Es va asseure als primers graons de l’escala de l’edifici que donava al carrer i es va agafar el cap amb les mans. La remor de l’impermeable i el cruixit de la fusta el van informar que ella se li havia assegut al costat. Li va dir: «Quin problema hi ha?»; el botó del temporitzador avariat lluïa feblement rere la seva espatlla. Ell es va aixecar i va sacsejar el cos.

—Ja em passarà. Em penso que me’n torno a dins.

I després:

—No en diguis res a en Jérôme —va dir abans d’empènyer la porta del despatx, enretirant-se per deixar-la passar.

Va anar a buscar l’abric, va dir que no es trobava bé, que ja tornaria l’endemà a acabar la feina, en Jérôme va rondinar sense escoltar-lo gaire, ell li va encaixar la mà, va fer un petó a la Samira agafant-li l’espatlla amb força per dir-li que no s’hi amoïnés, que només passava una mala època, va sortir, es va trobar al carrer desert, l’estanc era tancat. Es va posar la mà a la butxaca de la jaqueta, hi va trobar el tabac que havia comprat per a en Jérôme, va dubtar de si havia de tornar a l’agència a donar-l’hi i no ho va fer.

L’Agnès l’esperava mirant una pel·lícula antiga a la televisió. «Tot bé?», li va preguntar, «Tot bé», i va asseure’s al sofà, al costat d’ella. Com que la pel·lícula havia començat feia gairebé una hora, ella n’hi va resumir el començament amb un enjogassament emmandrit que va trobar afectat. En Cary Grant interpretava un metge dinàmic que s’enamorava d’una jove embarassada, la salvava del suïcidi, li retornava el gust per la vida i s’hi casava. Però els altres metges de la ciutat, gelosos del seu èxit, feien una conxorxa contra ell i furgaven en el seu passat, en què aparentment hi havia uns quants episodis dubtosos que podien fer que l’expulsessin del Col·legi. No quedava clar si les sospites contra ell eren fonamentades, un fet que convertia en suspecte l’idil·li ensucrat que tenia amb la jove del començament: tothom es preguntava si l’estimava de debò o si només s’hi casava per posar en pràctica algun tripijoc. De tota manera, no semblava que les dues trames tinguessin gaire relació. Les va seguir amb una atenció estabornida, convençut, sense caure en la temptació de comprovar-ho, que l’Agnès l’observava de cua d’ull. De seguida va venir l’escena del judici en què es desvelaven les intencions d’en Cary Grant: pel que en va entendre, se li retreia que hagués exercit la medicina en un poble veí on, per dissipar la desconfiança que la professió mèdica inspirava als vilatans, s’havia fet passar per carnisser, fins al dia que una de les seves clientes, a qui curava mentre feia veure que li venia bistecs, havia descobert el seu títol de medicina, s’havia indignat per l’ensarronada i en Cary Grant havia hagut de fugir del poble per evitar que el linxessin. «Quina bestiesa», va glossar l’Agnès mentre en Cary Grant es defensava dient que venia la carn a preu de cost, que no treia cap benefici de la seva activitat paramèdica. A més a més, en Cary Grant tenia una mena de subaltern, un vell de gestos molt lents que el seguia a tot arreu sense badar boca, també a la sala d’operacions. La seva presència donava un punt estrafolari a aquell melodrama mèdic que l’emparentava amb aquelles pel·lícules de terror en què els savis bojos, tot i que en Cary Grant no tenia res de savi boig, van flanquejats d’un geperut que fa ganyotes i camina coix sota la pluja mentre transporta cadàvers pispats al cementiri. I més quan l’ajudant misteriós, a qui s’acusava de ser un assassí, es posava a explicar tranquil·lament, en detall, que temps enrere havia tingut un amic i una nòvia, però que s’havia adonat que el seu amic també era nòvio de la seva nòvia, i que llavors s’havien barallat, i que, quan l’havien vist tornar tot sol al poble, recobert de sang, i no havien trobat el cos del seu amic, l’havien condemnat a quinze anys de garjola. «Però el cos no va aparèixer mai?», se sorprenia el jutge. «Sí —responia educadament l’ajudant—, el vaig trobar jo mateix, quinze anys més tard, en sortir de la presó, rere l’aparador d’un restaurant, menjant-se una crema, diria que de pèsols. Li vaig preguntar per què no havia dit que era viu i, com que la seva resposta no em va satisfer, el vaig pegar fins a matar-lo, pensant que si havia hagut de pagar per aquell acte era just que l’acomplís. Però el tribunal no hi va estar d’acord, i aquesta vegada em van penjar». Penjat i després si fa no fa ressuscitat per en Cary Grant, que, exonerat de tota culpa per aquella explicació tan commovedora, així com pel caràcter no lucratiu de la seva carnisseria, al final de la pel·lícula gaudia discretament del seu triomf i dirigia amb empenta l’orquestra dels alegres infermers de l’hospital.

Va aparèixer la paraula «final», saludada pels aplaudiments del concert, i en acabat la locutora els va desitjar bona nit. Ells dos, però, es van quedar asseguts al sofà, de costat, amb els ulls fixos a la pantalla deserta. L’Agnès va canviar de canal, però no feien res. La pel·lícula, especialment si la veies començada, deixava una impressió curiosa, com si els diversos elements que la componien no encaixessin, com si la història realista i bleda de la noia-mare i el doctor somrient no lligués amb la del poble ple de bojos que linxaven el carnisser quan s’adonaven que era metge i on algú podia cometre un assassinat després de complir la pena corresponent, i gairebé era com si en comptes de mirar la pel·lícula se l’haguessin anat inventant a mesura que avançava, sense posar-se d’acord o bé sabotejant les aportacions de l’altre com si participessin en un cadàver exquisit^[002] amb el desig d’espatllar-lo per irritar els altres. Els guionistes devien haver treballat d’aquesta manera, va pensar, posant-se entrebancs els uns als altres. La neu continuava envaint la pantalla, com faria la resta de la nit. Li va saber greu no tenir vídeo, per poder continuar.

—Bé —va dir finalment l’Agnès mentre premia el comandament a distància i feia desaparèixer la neu—, me’n vaig al llit.

Ell es va quedar un moment assegut al sofà mentre ella es despullava i desapareixia al lavabo. Aquell vespre no s’havia afaitat, no havia menjat res en tot el dia i tenia les mans humides. A més a més, havia fumat tres cigarrets. Amb tot, li semblava que les coses tornaven a l’ordre, que ja no tornarien a parlar més del bigoti, i valia més així. L’Agnès va travessar la sala d’estar, nua. «Véns a dormir?» va dir, des de la cambra. «Tinc son». De tota manera, com era que no s’explicava? Si durant el dia havia trucat a tots els seus amics, bé que hi devia haver un motiu, una broma col·lectiva, una cosa com ara una sorpresa d’aniversari, tot i que no era el seu aniversari. Durant la pel·lícula havia sentit que ella el vigilava, i ara se n’anava a dormir tranquil·lament. «Vinc», va respondre, però abans d’anar amb ella va passar pel bany, va agafar el raspall de dents, el va tornar a deixar, es va asseure al caire de la banyera i va mirar al voltant. Va aturar els ulls sota la pica, en la petita paperera metàl·lica, i en va aixecar la tapa amb la punta del peu. Buida, tret d’un tros de cotó fluix amb què l’Agnès es devia haver desmaquillat feia un moment. Havia fet desaparèixer les proves, esclar. Va fer cap a la cuina buscant-hi una bossa d’escombraries plena, però no hi era.

—Has baixat les escombraries? —va cridar, pensant que per més innocent i natural que volgués semblar, la pregunta cantaria.

No hi va haver resposta. Va tornar a la sala d’estar, va repetir la pregunta.

—Sí, gràcies, no t’hi amoïnis —va dir l’Agnès amb veu fluixa, com si ja dormís. Eli va girar cua, es va dirigir a la porta d’entrada i la va tancar discretament darrere seu, va baixar a la planta baixa i va anar al lloc on hi havia les galledes d’escombraries, sota l’escala de servei. També eren buides, la conserge ja les devia haver tret al carrer. Sí, de fet les havia vist en tornar de l’agència.

Encara hi eren. Les va començar a regirar, buscant-hi una bossa que pogués ser la seva. En va estripar unes quantes de blaves amb les ungles. És curiós que sigui tan senzill reconèixer les escombraries pròpies, va pensar quan va trobar les seves ampolles de iogurt líquid, els plàstics rebregats d’una colla de plats congelats, deixalles de rics, de rics bohemis que no mengen gairebé mai a casa. Aquella constatació li va provocar un sentiment difús de seguretat sociològica, d’ocupar la casella que li corresponia, de ser localitzable, reconeixible, i va abocar la bossa a la vorera amb una mena de goig. De seguida va trobar la bosseta, més petita, que posaven a la paperera del quarto de bany, en va treure palets per a les orelles, dos tampons, un tub gastat de pasta de dents, un altre de crema per a la pell, fulles d’afaitar utilitzades. I els pèls hi eren. No ben bé com s’esperava, nombrosos però dispersos, quan ell s’imaginava una tofa ben compacta, una mena de bigoti que s’aguantés tot sol. En va agafar tants com va poder i els va guardar fent cassoleta amb la mà. Un cop en va tenir un petit munt, no tants com els que creia que s’havia tallat, però què hi vols fer, va tornar a pujar. Va entrar a l’habitació sense fer soroll, amb la mà davant seu com qui allarga una tassa, es va asseure al llit al costat de l’Agnès, que semblava que dormia, i va encendre el llum de la tauleta de nit. Ella va fer un gemec suau i, en acabat, en veure que ell li sacsejava l’espatlla, va parpellejar i va fer una ganyota en veure la mà oberta davant del rostre.

—I això —va dir ell bruscament—, què és?

L’Agnès es va incorporar sobre el braç, ara afinant els ulls per culpa de la llum massa forta.

—Què passa? Què hi tens, a la mà?

—Pèls —va dir ell, fent un esforç per contenir una rialla maligna.

—Au, va! No pot ser que tornis a començar…

—Els pèls del meu bigoti —va continuar ell—. Els pots mirar.

—Estàs boig.

Ho havia dit amb veu tranquil·la, una simple constatació. Ni rastre de la histèria de la vigília. Per un instant, va pensar que ella tenia raó; qualsevol desconegut que els sorprengués el prendria per boig rematat, allà encorbat sobre la seva dona, gairebé esclafant-li a la cara una mà plena de pèls que havia anat a recuperar a les escombraries. Però tant era, tenia la prova.

—Què se suposa que demostra, això? —va preguntar ella, desperta del tot—. Que duies bigoti, és això?

—Es això.

L’Agnès va reflexionar un moment i, en acabat, va dir, mirant-lo als ulls:

—Has d’anar a veure el psiquiatre.

—Però, per Déu, si ets tu la que ha d’anar a veure el psiquiatre!

Caminava de punta a punta de l’habitació, tancant el puny sobre la tofa de pèls.

—Ets tu la que truca a tothom perquè facin veure que no s’adonen de res! Qui va avisar en Serge i la Véronique? I la Samira? I en Jérôme?… —Anava a afegir, «I l’home de l’estanc?», però es va refrenar.

—Tu t’adones —li va preguntar l’Agnès amb to parsimoniós— del que estàs dient?

Se n’adonava, sí. Era evident que la història no s’aguantava per enlloc. Però és que no hi havia res que s’aguantés per enlloc.

—I, aleshores, això què? —va repetir mentre tornava a obrir la mà, com si es volgués convèncer a si mateix—. Què és això?

—Pèls —li va respondre ella. Després va sospirar—: Són els pèls del teu bigoti, és això el que vols que et digui? Ara deixa’m dormir.

Ell va clavar un cop de porta, es va aturar un moment al mig de la sala d’estar per mirar els pèls i després es va estirar al sofà. Es va treure de la butxaca el paquet que havia comprat per a en Jérôme i en va treure els cigarrets d’un en un per col·locar-hi els pèls. A continuació se’n va fumar un i va mirar amb atenció les volutes del fum, però no tenia gens de gust. Es va treure la roba maquinalment, la va tirar a terra, sobre la moqueta, va anar a buscar una manta a l’armari del passadís i va decidir que provaria de dormir sense pensar en res.

Era la primera vegada que dormien en habitacions separades: les seves baralles, quan en tenien, es produïen al llit conjugal, com l’amor, i s’hi assemblaven força. La separació nocturna encara el va trasbalsar més que la mala fe hostil que demostrava l’Agnès. Es va preguntar si no vindria a buscar-lo per fer les paus, per arraulir-se-li als braços, asserenar-lo i deixar que ell l’asserenés a còpia de dir-li «Ja ha passat, ja ha passat», molta estona, fins que s’adormissin tots dos, i aleshores hauria passat de debò. Com que no podia dormir, s’imaginava l’escena: primer sentiria la porta de l’habitació, que s’obriria amb molta delicadesa, i després els passos sobre la moqueta, cada cop més a la vora del sofà, i llavors ella entraria al seu camp de visió, s’agenollaria davant del seu rostre i ell allargaria la mà per acariciar-li els pits i pujar pel coll en direcció a la nuca. Ella s’estiraria al seu costat i repetiria «Ja ha passat», i després es tornava a repetir tota l’escena, començant pel principi, amb el soroll de la porta. Li va semblar que sentia els passos sobre la moqueta, tenia ganes de fer-li petons als dits dels peus, als talons, als panxells, d’abraçar-la tota sencera. En aquesta versió, fins i tot era ell qui s’aixecava a trobar-la en la claredat pàl·lida que entrava per la finestra. Es quedaven encarats l’un amb l’altra, nus, i ben aviat tenien els cossos a frec, i ja havia passat. O també podia ser que ell ja estigués dret, que l’esperés al costat de la porta. Fins i tot podia ser ell qui l’anés a buscar, era estrany que no hi hagués pensat abans, s’aixecaria… Però no, no podia, si ho feia tot tornaria a començar, pensaria en el paquet d’on havia tret els cigarrets, faria preguntes, no se’n sortirien. Però, què canviava, si la que venia era ella? El paquet ple de pèls continuaria allà, sobre la tauleta, testimoni de l’escena grotesca que l’Agnès l’havia obligat a representar, per força n’haurien de tornar a parlar. ¿I si no en tornaven a parlar mai més, i si es rendia i li deia que d’acord, que no havia dut mai bigoti, si era el que volia?… Però no, això tampoc, no calia que ho diguessin, n’hi havia prou de no parlar-ne mai més, ell no en diria res i ella tampoc, l’Agnès es limitaria a estirar-se al seu costat, a buscar la seva escalfor, i en acabat tornava a repetir l’escena, la canviava una mica, sentia el cos d’ella, i va ser exactament el que va passar, no el va sorprendre gens, ella havia tingut el mateix pensament, el mateix desig que ell al mateix moment, tot tornava a estar en ordre. La porta s’obria, molt suaument, els dits del peu, els talons fregaven la moqueta. Ara sentia el tic-tac del despertador, era l’única remor que hi havia a la cambra a part de l’alè de tots dos, tan lleuger que es va acabar confonent en un de sol quan ella va agenollar-se davant del sofà, va badar els llavis, va respirar més fort quan ell li va agafar els pits, li va passar les mans pels costats, pels malucs, sobre les natges, entre les natges, i l’alè d’ella es va convertir en una queixa dolça, els seus cabells li acariciaven les espatlles, l’Agnès li petonejava les espatlles, les hi mossegava, i ell sentia que la saliva i les llàgrimes de l’Agnès li regalimaven per l’espatlla i també plorava, l’agafava tota amb els braços per fer que s’estirés, que encreués les cames amb les seves, s’eixarranqués i li posés els pits a la boca, s’incorporés, arquejada, li acostés el ventre a la boca amb què ara la petonejava, li petonejava l’interior de les cuixes, els tendons que unien les cuixes al sexe, on ara enfonsava la llengua, tan endins com va poder, un moment de separació per xuclar-se els llavis, nova capbussada en la joia de sentir-la gemegar sobre seu, de notar que aixecava els braços per obrir-se millor, que els estirava enrere, a l’esquena, per agafar-li el sexe i fer-lo pujar i baixar entre els dits mentre ell la llepava, la feia cridar i cridava dins d’ella, convençut que ella el sentiria, que els gemecs li ressonarien per dins com les cordes vocals a la boca, i la boca d’ell no podia ser en cap altre lloc, mai no tornaria ser en cap altre lloc, passés el que passés, l’hi repetia, amb la boca dins d’ella, amb el nas dins d’ella, amb el front dins d’ella, amb l’orella parada per sentir els crits que sorgien d’ella, i ella cridava «Ets tu, tu», ho repetia, l’hi feia repetir també a ell, alhora, dins d’ella, cada cop més fort, era ell, era ella, i mentre ho cridava ell tenia ganes de veure-la cridar aquelles mateixes paraules, les mans deixaven anar els malucs i pujaven cap a la cara, li separaven els cabells, i ell se la mirava en la foscor, sobre d’ell, amb els ulls oberts, li agafava les espatlles, la feia tombar, l’esquena contra el seu ventre, el sexe a la boca, els cabells entre l’arcbotant de les cames, tots dos formaven un pont, cada cop més tens, cada cop més arquejat sobre el sofà, en la nit, i finalment van caure a terra tot repetint «Ets tu», van rodolar, ara de genolls, cara a cara, les mans allargades acariciant la cara de l’altre, resseguint-ne els contorns, les llàgrimes els lliscaven per les mans, per les galtes, ella li va dir «Vine», el va estirar cap a ella, dins d’ella, i mentre follaven s’estiraven els cabells, es mossegaven, units pel ventre, mossegaven les paraules entre les dents que brillaven en l’ombra: tu, ets tu, sempre tu, no es deien res més, sempre amb el mateix to, no hi havia res més a dir, ho haurien dit encara que haguessin sigut muts, amb els ulls més oberts que les boques per reconeixes mútuament, per estar-ne segurs i segurs que l’altre també ho estava, segurs de ser allà, enlloc més, mai més fora d’allà, mai més ningú, només tu, tu, de debò que ets tu, ho continuaven dient amb més suavitat fins molt després de corre’s, barrejats, suant, fins al moment que, sospirant, somrient, plena d’amor, ella va allargar la mà a les palpentes cap al paquet de tabac i ell li va aturar la mà i li va dir que no.

Dòcilment, sense demanar explicacions, l’Agnès va interrompre el gest. Després van parlar, agafant-se amb força sota la manta, fins que es va fer de dia. Ella li va dir, però ell ja ho sabia, que no l’enredava. L’hi va jurar, i ell va respondre que no calia que ho jurés, que n’estava segur, encara que ella tingués costum de fer-les, aquella mena de coses. Sí que en tenia el costum, però no a ell, no d’aquesta manera, no aquesta vegada, l’havia de creure, ella també l’havia de creure a ell. I tant que es creien, es creien de debò, però què havien de creure, llavors? Que ell s’estava trastocant? Que ella s’estava trastocant? Quan gosaven dir-ho en veu alta s’agafaven més fort, es llepaven, sabien que no podien deixar de fer l’amor, de tocar-se, que si paraven ja no es podrien creure l’un a l’altra i que ni tan sols en podrien parlar. L’endemà al matí, si se separaven, hi havia el risc que tot tornés a començar, no podia ser d’una altra manera. Flaquejarien, per força, tornarien a dubtar de l’altre. L’Agnès li va dir que d’entrada tot allò semblava impossible, però que potser era una cosa que passava. Però a qui? A ningú, no coneixien ningú, no havien sentit parlar mai de ningú que cregués que duia bigoti sense dur-ne. O bé, va corregir, que cregués que l’home que estimava no duia bigoti quan sí que en duia. No, no havien sentit mai res d’igual. Però no era bogeria, no estaven bojos, devia ser una situació passatgera, una mena d’al·lucinació, potser el principi d’una depressió nerviosa. Aniré a veure el psiquiatre, va dir ella. Per què tu? Si hi ha un sonat sóc jo, va respondre ell. Per què? Perquè els altres estan d’acord amb tu, també creuen que no he dut mai bigoti, o sigui que el que desbarra sóc jo. Hi anirem tots dos, va dir ella mentre li feia un petó, potser és una cosa habitual, en el fons. Tu creus? No. Jo tampoc. T’estimo. I es van repetir que s’estimaven, que es creien, que confiaven l’un en l’altra encara que fos impossible, quina altra cosa podien repetir?