1

A en Frédéric li agradava posar el cap al ventre de la Delphine, amb la il·lusió de sentir els batecs del cor. Encara era massa aviat. Però ja feien interminables llistes de noms. Els costaria posar-se d’acord, de manera que l’escriptor va proposar un tracte a la seva dona: «Si és nen, el tries tu. I si és nena, el trio jo».

2

Uns dies després d’aquest pacte sobre el nom, en Frédéric va anunciar que per fi havia acabat la novel·la. Fins llavors no li n’havia volgut ensenyar res a la seva editora, perquè s’estimava més que ella copsés el llibre globalment, com un tot. Amb una certa aprensió, la Delphine va agafar L’home que va dir la veritat i es va tancar a l’habitació. Al cap d’una hora escassa en va sortir, furiosa:

—No ho pots fer, això!

—I tant que puc. És el que estava previst.

—Però en vam parlar, i tu hi estaves d’acord.

—Vaig canviar d’opinió. Necessito que ho sàpiga tothom. No puc més de tant callar.

—Has anat massa lluny. Saps perfectament que ho perdrem tot.

—Tu potser sí, però jo no.

—I què vol dir? Som dos! Ho hem de decidir de comú acord.

—Per a tu és fàcil. Ho tens tot.

—T’aviso, Frédéric. Si decideixes publicar aquest llibre, avorto.

—…

L’escriptor es va quedar sense veu. Com gosava? Posar en joc la vida del seu fill per dirimir el seu desacord. Era immund. La Delphine es va adonar que havia anat massa lluny, i va intentar redreçar la situació. Acostant-se a en Frédéric, li va demanar perdó. I li va demanar, en un to dolç, que s’ho pensés bé. Ell li va prometre que ho faria. Finalment, el caràcter odiós del xantatge que ella havia intentat li va fer comprendre fins a quin punt ella tenia por de perdre-ho tot. I potser no s’equivocava, la Delphine. La jutjarien malament per haver manipulat així a tothom. Pitjor: per haver fet creure a una anciana que el seu marit havia escrit una novel·la. Segurament la seva còlera era justificada. Però ell havia de pensar en ell. Era legítim. Que no s’havia contingut des de feia mesos? No pensava en altra cosa: en el dia que tothom sabria la veritat. Per fi se sabria que l’autor d’aquella novel·la que era un èxit de vendes era ell. Sempre li podrien replicar que a la gent el que li agradava per damunt de tot era la novel·la de la novel·la, aquell pizzer que havia escrit del tot en secret; potser sí que era veritat, però sense el seu text no hi hauria hagut novel·la en absolut. I ara li demanaven que callés. Havia de quedar-se amagat darrere la seva criatura.

3

Tot havia passat amb molta simplicitat. Feia uns mesos, en Frédéric havia acompanyat la Delphine a Crozon per primera vegada. Havia conegut els seus adorables pares, havia descobert els encants de la Bretanya, i cada matí s’havia quedat a l’habitació per escriure. El seu títol provisional era El llit, però en realitat ningú no sabia quin n’era el tema. En Frédéric sempre s’estimava més treballar en secret, perquè creia que ensenyar una novel·la en procés era una manera de dispersar-la. Estava acabant d’escriure la història de la separació d’una parella, sobre el rerefons de l’agonia de Puixkin. Estava molt entusiasmat amb aquesta idea, i esperava que la seva segona novel·la tindria més èxit que la primera; però era poc probable: a part d’uns pocs autors, i no necessàriament els millors, ja ningú no venia llibres.

Després d’una conversa amb els pares de la Delphine, havien anat a veure la famosa biblioteca dels llibres rebutjats. Va ser allà que se li va acudir de fer creure que la seva nova novel·la l’havia trobat aquí; seria una idea de màrqueting excepcional. I, una vegada les vendes haguessin decaigut, podria anunciar que ell n’era l’autor. Va posar el seu pla en coneixement de la Delphine, que de seguida el va trobar genial. Però, segons ella, calia encarnar el manuscrit en un autor, però no un nom inventat ni un pseudònim, no, calia una persona real. Això intrigaria tothom. En aquest punt, la successió d’esdeveniments demostraria que tenia raó ella.

Es van arribar al cementiri de Crozon, i van triar un mort com a autor del llibre. Després de molt dubtar, a la fi es van decidir per Pick, perquè a tots dos els encantaven els escriptors amb un nom que inclogués una ca. Havia mort feia un parell d’anys, i no podria contradir el fet que li atribuïssin una novel·la. Però caldria avisar-ne la família, i fer-los signar un contracte. Amb aquest acte, ningú no podria sospitar un frau. En Frédéric va semblar sorprès amb aquest detall, però la Delphine l’hi va explicar: «No cobraràs ni cinc, d’aquest llibre, però un cop tothom sàpiga que n’ets l’autor, es parlarà molt de tu, i això tindrà molta repercussió en la teva pròxima novel·la. En aquest punt val més jugar aquesta carta a fons. Ningú a part de nosaltres dos no n’ha de saber res».

En Frédéric va treballar uns quants dies per acabar la novel·la. Segons ell, era possible que la mare de la Delphine hagués trobat un esborrany de treball titulat El llit. Per precaució, va optar per un nou títol: Les últimes hores d’una història d’amor. I va canviar la tipografia del text, per fer-ne servir una que s’assemblés a la de màquina d’escriure. La jove parella va fer una impressió del text, i es va esforçar per envellir el paper, per rebregar el manuscrit. Una vegada feta l’operació, van tornar a la biblioteca amb el famós tresor que van fer veure que havien descobert.

Davant la primera reacció de la Madeleine i la seva reticència a empassar-se la història, van creure que seria útil fabricar una prova. Va ser així que, aprofitant la seva segona visita, en Frédéric va anar a amagar el llibre de Puixkin entre les coses de l’Henri Pick, pretextant que anava al lavabo. Tot estava a punt. Però no s’haurien pogut imaginar mai un entusiasme tan gran. La cosa superava totes les seves expectatives, i d’alguna manera fins les havia esclafat. La Delphine ho havia entès després d’haver anat al programa de François Busnel. La Madeleine havia emocionat tant els teleespectadors que ja no podrien restablir la veritat sense quedar com uns manipuladors espantosos. Allò era terrible per a en Frédéric, que havia d’amagar que era l’autor del llibre més llegit a França, i conformar-se amb la seva imatge de novel·lista l’única publicació del qual fins i tot era ignorada per una noia amb qui havia viscut tres anys. Exasperat per les absències de la Delphine, que al seu torn rebia la llum i la glòria de la maquinació de tots dos, s’havia ficat al cap que ho revelaria tot en la pròxima novel·la. Explicaria amb tots els ets i uts els detalls de l’afer, però també analitzaria com la nostra societat actual se centra molt més en la forma que en el fons.

4

En Frédéric havia acceptat les disculpes de la Delphine i havia admès que els posaria en perill si revelava el frau. Al cap d’uns dies, al començament de les vacances d’estiu, van decidir anar a Crozon.

Als matins, en Frédéric es quedava al llit per intentar escriure una altra novel·la, però li costava moltíssim. De vegades sortia a passejar tot sol a la vora del mar. Llavors pensava en els últims dies de Richard Brautigan a Bolinas, a la costa bromosa de Califòrnia. L’escriptor americà, que cada vegada tenia menys èxit i sentia que la seva glòria declinava, s’havia enfonsat en l’alcohol i la paranoia. Havia estat un grapat de dies sense donar senyals de vida a ningú, ni tan sols a la seva filla. I havia acabat morint, sol. Havien descobert el seu cos ja en estat de descomposició.

En aquella estada bretona, en Frédéric va decidir arribar-se a la biblioteca de Crozon. Allà on tota la història havia començat. Va tornar a veure la Magali, que va trobar diferent, sense ser realment capaç de dir què havia canviat en el seu aspecte. Potser s’havia aprimat. Ella el va rebre amb entusiasme:

—Ah, bon dia, escriptor!

—Bon dia.

—Com va tot? Estan de vacances?

—Sí. I segurament ens quedarem per aquí uns mesos. La Delphine està embarassada.

—L’enhorabona. És nen o nena?

—No ho volem saber.

—Doncs llavors serà sorpresa.

—Sí.

—I ha escrit un altre llibre?

—Avanço a poc a poc.

—Tingui-me’n al corrent. El comprarem per a la biblioteca, naturalment. M’ho promet?

—L’hi prometo.

—I ja que el tinc aquí, i aprofitant que es queden a Crozon, li vindria de gust dinamitzar algun taller d’escriptura?

—Doncs… No ho sé pas…

—Seria un cop per setmana, no més. Amb la residència de la tercera edat just al costat. Se sentiran molt orgullosos de tenir un escriptor com vostè.

—D’acord, m’ho rumiaré.

—Sí, seria magnífic. Per ajudar-los a escriure les seves memòries.

—D’acord, ja ho veurem. Bé, vaig a fer un tomb per aquí. Segurament demanaré algun llibre en préstec.

—Amb molt de gust —va dir la Magali somrient, com si acabessin de fer-li un compliment.

Pensant en la proposta que li acabaven de fer, en Frédéric es va dirigir cap a les prestatgeries. En el moment que li havien acceptat el seu primer manuscrit, s’havia imaginat rodejat d’admiradores, rebent premis literaris, potser el mateix Goncourt o el Renaudot. També havia pensat que seria traduït arreu del món i que viatjaria per l’Àsia o Amèrica. Els lectors esperarien la seva segona novel·la amb impaciència, i es faria amic d’altres grans escriptors; tot això li havia passat pel cap. Però no s’havia imaginat que acabaria ajudant a escriure a gent gran, en una petita ciutat de la Bretanya profunda. De manera sorprenent, aquesta idea més aviat el va fer somriure. Estava impacient per explicar-l’hi a la Delphine; li agradava tant estar al seu costat. I seria pare. Es va adonar, ara encara amb més força, que això el feia tornar boig de felicitat.

5

Al cap d’uns minuts, es va treure de la bossa el seu manuscrit, L’home que va dir la veritat, i el va col·locar a la biblioteca dels llibres rebutjats.