1

Fa uns quants anys, Jean-Michel Rouche posseïa una influència real en l’ambient literari. Tothom temia els seus articles, i especialment el seu editorial del Figaro littéraire. Li agradava ostentar aquest poder, fer-se desitjar per dinar amb els caps de premsa, sempre deixant una pausa abans d’emetre una opinió sobre tal novel·la o tal altra, que queia com un oracle. Era el príncep d’un reialme efímer que ell creia etern. N’hi va haver prou amb el nomenament d’un nou director del diari perquè el fessin fora. Un altre editorialista recuperaria el prestigi de la funció de què, al seu torn, seria rellevat uns anys més tard; era el vals incessant d’aquell poder tan fràgil.

Sense adonar-se’n, en Rouche s’havia guanyat molts enemics en els seus anys de glòria. No havia cregut que fos dolent ni injust, sinó honest intel·lectualment amb el que pensava, denunciant les impostures i els escriptors sobrevalorats. No sempre havia actuat amb la consciència d’estar-se construint una carrera, això ningú l’hi podia retreure. Però li va resultar impossible tornar a trobar un espai on expressar-se, ni a la ràdio ni a la televisió, i encara menys a la premsa escrita. A poc a poc la gent l’oblidaria, es convertiria en un nom que tens a la punta de la llengua.

Tot i això, l’època de penúries que travessava l’havia fet tornar no un amargat, sinó més aviat algú gairebé bonhomiós. Animava les taules rodones de les ciutats de província, i s’adonava que darrere de cada escriptor, inclosos els més mediocres, hi havia una energia de treball i el somni d’acomplir una obra. Compartia bufets freds i cigarrets cargolats amb els testimonis del seu declivi. Als vespres, a la seva habitació d’hotel, es concentrava en els seus cabells, i descobria amb horror la progressió inexorable de la seva desaparició. Sobretot al capdamunt del crani. Establia un paral·lelisme entre la seva vida social i la seva vida capil·lar; la prova era clara: li havien començat a caure els cabells coincidint amb l’acomiadament.

Des de l’aparició del llibre de Pick, havia desenvolupat una mena d’obsessió per aquesta història. La Brigitte, la seva companya des de feia tres anys, no entenia per què parlava tan sovint d’aquest llibre que ell mateix trobava dubtós. Segons ell, feia tuf de posada en escena literària:

—Veus complots a tot arreu —li va respondre la Brigitte.

—No crec que els artistes tinguin ganes de quedar-se amagats. En fi, pot passar, però és molt infreqüent.

—En absolut. Hi ha molta gent que té un talent que prefereixen guardar-se per a ells. Jo, per exemple, és que no saps que canto a la dutxa? —li va anunciar la Brigitte, tota orgullosa de la seva rèplica mig sonora mig líquida.

—No, no ho sabia. En fi, no et vull ofendre, però no crec que tingui res a veure amb el que estic dient.

—…

—Mira, ho noto, és així. Quan se sàpiga la veritat, la cosa sorprendrà a més d’un, ja t’ho dic.

—Jo trobo que és una història molt bonica, i me la crec. A tu el que et passa és que estàs cremat; que trist…

En Jean-Michel no va saber què contestar a aquesta última rèplica una mica agressiva. Era un altre retret. Notava que la Brigitte s’estava cansant d’ell. I no el sorprenia. Perdia els cabells, guanyava pes, no tenia una vida social palpitant, i cada vegada ingressava menys diners; ja no la podia convidar al restaurant si tenia el caprici. Havia de pensar-s’hi molt abans de fer la més petita despesa.

En realitat, tot això no amoïnava gens la Brigitte. El que ella esperava sobretot era que ell recuperés el vigor de quan s’havien conegut, la seva manera d’explicar les històries, d’entusiasmar-se. Encara que la major part del temps ell era dolç i atent, ella sentia que la seva part fosca guanyava terreny. Es deixava conquerir per l’amargura. I tampoc no la sorprenia que no es cregués res a propòsit d’aquell autor bretó. Amb tot, la Brigitte s’equivocava. Era just el contrari del que es pensava. En en Jean-Michel es despertava un no-sé-què. Feia molt de temps que no se sentia tan motivat per alguna cosa. Volia investigar, amb la certesa que el resultat seria determinant per a ell. Gràcies a Pick, tornaria al primer pla de l’escena literària. Per aconseguir-ho, havia de deixar-se guiar per la intuïció i trobar les peces de la superxeria. Per començar, se n’aniria a la Bretanya.

Va implorar a la Brigitte que li deixés el cotxe. Era normal que hi fos reticent: sabia que ell conduïa malament. Però no era contrària a la idea que en Jean-Michel se n’anés uns quants dies. Potser els aniria bé a tots dos. De manera que hi va accedir, pregant-li que fos molt prudent, perquè no tenia prou diners per pagar l’assegurança si l’hi apujaven. En Jean-Michel es va preparar la bossa d’una esgarrapada i es va instal·lar al volant. A penes dos-cents metres més enllà, calculant malament el primer gir, va tenir la topadeta amb el Volvo.

2

Després d’haver vist la Madeleine per la televisió, en Rouche estava persuadit que d’ella no en trauria cap informació nova. Calia concentrar-se directament en la filla, a qui li agradava recrear-se en les entrevistes. De moment, només li havien demanat que expliqués anècdotes del passat, res de l’altre món, però en Rouche faria tots els possibles perquè ella li ensenyés com més documents millor. Estava convençut que en algun lloc podria trobar alguna prova que la seva intuïció era encertada. La Joséphine no es cansava de l’enfarfec mediàtic. Ho aprofitava per parlar de la seva botiga, cosa que li feia una publicitat notable. El periodista havia llegit els articles a internet, i no havia pogut evitar jutjar-la negativament, per no dir que la va trobar estúpida.

A l’autopista, conduint cap a Rennes, se sentia obsessionat per la rascada. La Brigitte s’ho prendria molt malament. En Rouche sempre podria negar que n’hagués estat el responsable. Era plausible. S’havia trobat el cotxe en aquell estat; un vàndal que no havia deixat el seu número de telèfon, vet aquí. Però estava segur que no s’ho empassaria. Ell tenia tot el perfil d’algú que ratlla el cotxe que li presten. També li podria prometre que l’arreglaria ell, però amb quins diners? La precarietat complicava totes les relacions amb els altres. Començant pel fet d’haver hagut de demanar que li deixessin un cotxe. Si hagués tingut els mitjans, n’hauria llogat un, contractant totes les assegurances possibles, amb l’opció «ratllades incloses».

Mentre conduïa, també pensava en els últims mesos. Es preguntava fins on el propulsaria l’espiral del fracàs. Havia deixat el seu pis burgès per instal·lar-se a l’habitació de l’últim pis d’una casa parisenca molt bonica: amb aquella adreça podia continuar fent un bon paper. Ningú no sabia que no agafava l’ascensor sinó l’escala de servei. L’única a qui havia acabat confessant la veritat era la Brigitte. Al cap d’unes quantes setmanes de relació amorosa, no li podia seguir amagant la realitat. Durant setmanes s’havia negat a convidar-la a casa seva, fins al punt que ella havia acabat suposant que estava casat. Al final ella es va sentir alleujada de descobrir tota una altra història: en Jean-Michel estava arruïnat. Als seus ulls això no tenia importància. Des de sempre havia lluitat tota sola per pujar el seu fill, i mai no havia comptat amb ningú. En assabentar-se de la veritat, la Brigitte havia somrigut; sempre queia retuda pels encants dels homes escurats. Però amb el pas dels mesos començava a ser un inconvenient.

Arribant a Rennes, en Rouche va intentar oblidar la rascada i la constatació general dels estralls que havia patit la seva vida per concentrar-se en la investigació. Al volant, se sentia viu. De vegades, cal deixar desfilar el paisatge per estar segurs que som vius. Naturalment, no investigava ni un assassinat ni una sèrie de desaparicions a Mèxic,^[018] però havia de desvelar una superxeria literària. Com que feia molt de temps que no conduïa, va trobar que era preferible fer una pausa. A la fi content, es va prendre una cervesa en una àrea de servei, i va dubtar entre diverses barretes de xocolata. Es va estimar més empalmar amb una altra cervesa. S’havia promès que beuria menys, però no era un dia com els altres.

En Rouche va arribar a Rennes a mitja tarda. Sense l’ajuda de cap GPS, li va caldre una hora més per trobar la botiga de la Joséphine. Va trobar lloc per aparcar just al davant: per a ell era més un senyal que una informació concreta. No se’n sabia avenir, el fet li va encomanar una felicitat desproporcionada. Durant anys, cada vegada que havia tingut l’ocasió de conduir, havia estat d’aquells que han de fer voltes i més voltes per al final acabar aparcant en una zona de càrrega i descàrrega, cosa que el deixava en un estat d’estrès per a tota la vetllada. Avui tot havia anat diferent. Emocionat per aquesta sort, no va calcular bé i va tornar a ratllar el cotxe.

Amb prou feines acabava de tenir una alegria que la realitat de la seva condició llastimosa se li havia tornat a imposar. Pitjor encara: ja no podria fer creure a la Brigitte que no hi havia tingut res a veure. Les probabilitats de ser víctima d’un gamberro dues vegades el mateix dia eren escasses. Llevat que s’inventés la intervenció d’algú amb molt mala fe. Algú que li volia mal, a causa de la seva investigació. Però no creia que aquesta hipòtesi pogués tenir cap credibilitat. Qui podria voler-li cap mal per investigar sobre un possible autor fantasma amagat darrere un pizzer bretó?

3

Una mica disgustat, i per infondre’s ànims abans de complir el primer acte de la seva investigació, va decidir anar a prendre una cervesa al bar del davant. I després va demanar la petite soeur,^[019] una expressió cara als bevedors francesos que, sota aquestes paraules dolces i d’una tendra ironia, emmascaren la realitat d’un engranatge sistemàtic.

Uns minuts més tard, va entrar a la botiga. Tenia més pinta de ser un vell sàtir amb ganes de veure calcetes que un home que volgués regalar llenceria fina a la dona. La Mathilde, la nova dependenta, se li va acostar. Llicenciada i amb un màster en una escola de negocis, li havia costat molt trobar una feina estable. Després d’haver anat empalmant una sèrie de feinetes, per fi tenia un contracte. Devia aquesta gran sort a la novel·la d’Henri Pick. Les entrevistes havien fet tanta propaganda de la botiga que la Joséphine havia hagut de buscar una dependenta. A més, resultava que la Mathilde havia llegit Les últimes hores d’una història d’amor i l’havia trobat molt trista, però la noia era de llàgrima fàcil.

—Bon dia, en què el puc ajudar? —va preguntar a en Rouche.

—Voldria parlar amb la Joséphine. Sóc periodista.

—Em sap greu, ara mateix no hi és.

—I quan la puc trobar?

—No ho sé. Però em penso que avui ja no tornarà a venir.

—S’ho pensa o ho sap?

—Em va dir que seria fora per un temps.

—És poc precís. Potser se li pot trucar?

—Ja ho he provat. No està localitzable.

—De totes maneres és estrany. Fins fa uns dies sortia a tot arreu.

—No, no és estrany. M’ho va advertir. Potser necessita fer un parèntesi, només és això.

—Un parèntesi —va repetir en veu baixa; trobava estranya aquella desaparició sobtada.

En aquell instant va entrar una dona d’uns cinquanta anys. La dependenta li va preguntar que què volia, però ella no va contestar. Molesta, va tombar el cap vers en Rouche. Aquest va comprendre que era el responsable del seu silenci de la dona. Pel que es veia, no tenia ganes de manifestar davant d’ell els seus desitjos en matèria de llenceria. Ràpidament l’home va donar les gràcies a la Mathilde, i va sortir de la botiga. Com que no sabia què fer, es va asseure de nou a la terrassa del davant.

4

En aquell mateix moment, la Delphine i en Frédéric acabaven un dinar que havia durat molta estona. Ella havia treballat tant, els últims mesos, que per fi es prenia una mica de temps per a ella i per al «seu autor preferit». Ell li havia retret que la veia menys, cosa que no li impedia gaudir d’aquell període de solitud (una de les seves nombroses paradoxes). Segons ell, viure en parella no es limitava al temps que passaven junts.

La Delphine estava concentrada en la seva carrera. Cada vegada estava més sol·licitada, per felicitar-la o per intentar que canviés de feina. Altres editors veien en ella una de les futures papesses de l’edició, de les que ensumen abans que ningú el que es convertirà en un èxit. De vegades se sentia incòmoda per ser el centre d’atenció; un dia, s’adonarien que no era més que una noieta, la desemmascararien. De moment, el llibre d’Henri Pick s’acostava als 300.000 exemplars venuts, una fita que superava amb escreix totes les expectatives.

—Grasset organitza per a d’aquí a deu dies una festa per celebrar aquest èxit —va anunciar la Delphine.

—És evident que no és amb el que jo he venut que es pot organitzar un còctel.

—Tot arribarà. Estic segura que la teva segona novel·la serà un èxit.

—Ets molt amable per dir-ho. Però no sóc bretó, no faig pizzes i, encara pitjor, estic viu.

—Para…

—Per escriure el meu últim llibre m’hi vaig estar dos anys. En dec haver venut 1.200 exemplars, comptant la família, els amics i els llibres que jo mateix vaig comprar per regalar. També hi ha els que es devien equivocar en comprar-lo. I els passants a qui feia pena quan signava llibres en alguna llibreria. En el fons, si només comptem les compres de debò, dec haver venut un parell de llibres —va concloure amb un somriure.

La Delphine no es va poder aguantar l’atac de riure. Sempre li agradava quan en Frédéric es reia d’ell mateix, però de vegades fregava l’amargura.

—La mascarada s’amplifica —va reprendre ell—. Has vist que hi ha molts editors que envien becaris a Crozon? Esperen descobrir una altra joia. Sabent els llibres sense cap ni peus que hi ha en aquella biblioteca, és increïble.

—Deixa’ls fer. No té cap importància. Per a mi el que compta és el teu pròxim llibre.

—Per cert, et volia dir que ja tinc el títol.

—Ah, sí? I m’ho dius així? És meravellós.

—…

—Va! Digue-me’l!

—Es titularà L’home que va dir la veritat.

La Delphine va mirar en Frédéric als ulls, sense dir res. És que no li agradava? La noia va acabar balbucejant que era difícil valorar un títol sense saber res del text. En Frédéric va puntualitzar que ben aviat el podria llegir.

Al cap d’uns minuts, ell li va demanar que s’agafés la tarda lliure. Com el dia de la seva primera cita, tenia ganes de passejar amb ella, de fer l’amor. La Delphine va fer veure que s’ho rumiava (i segurament això és el que a ell li va fer més ràbia), però li va dir que tenia massa feina, sobretot amb la festa que estaven preparant. Ell no va insistir (i segurament és el que ella hauria volgut), i es van acomiadar al mig del carrer amb un petó a penes insinuat que se suposava que contenia la promesa d’un intercanvi més intens. En Frédéric va mirar com se n’anava, concentrant-se en la imatge de la seva esquena, amb l’esperança que es girés. Fantasiejava que ella li dedicaria un últim gest, com un senyal que es podria emportar per esperar la seva pròxima cita. Però ella no es va tombar.

5

En Rouche havia passat la tarda ancorat a la terrassa del cafè, empalmant les cerveses a un ritme indolor. La seva investigació començava amb un carreró sense sortida, no sabia què fer. El dia abans, s’havia imaginat com un cavaller temerari de la literatura francesa, amb el sentiment que la seva vida a la fi recuperava una dimensió acceptable. Però s’havia estavellat contra una realitat poc cooperadora. La Joséphine no era a la ciutat i ningú sabia quan tornaria. No es podia considerar un pèssim investigador, si ni tan sols havia tingut l’oportunitat de començar res; era un pilot d’automobilisme amb pana a la línia de sortida.^[020] Tot se li fonia sota els peus des de feia anys, però no hi feia res: el destí continuava acarnissant-se contra ell. L’alcohol provoca tant un entusiasme més o menys comunicatiu com un desencadenament de visions negres i patètiques. El líquid begut es troba, doncs, confrontat a dos camins alternatius dins el cos, i ha de triar; en en Rouche, havia agafat el camí negatiu, esperonat per una punta d’autodenigració.

Afortunadament, acabava de rebre un correu electrònic del departament de premsa de l’editorial Grasset en què el convidaven a un còctel per celebrar l’èxit de Pick. Li havia semblat més aviat graciós llegir aquest missatge just quan seguia la pista del que s’ensumava que era un muntatge; però el seu sentiment principal no era aquest. Predominava en ell la mera alegria de formar part de la llista dels convidats; això volia dir que no el tenien del tot oblidat. Mes rere mes, l’havien anat apartant cada cop més dels actes; la fi del seu poder havia implicat la fi de la seva vida social; ja no el convidaven a dinar, i alguns caps de premsa amb qui es pensava que l’unien relacions d’amistat s’havien apartat d’ell, de manera no agressiva sinó pragmàtica: ja no podien passar més temps amb un periodista la influència mediàtica del qual es resumia en els últims esquinçalls d’un paper que s’esmicola. La felicitat que sentia perquè l’havien convidat el va fer somriure, ell que abans esbufegava davant de l’excés d’invitacions; arriba un dia que, en plena decadència, et poses a adorar amb bogeria allò a què abans no donaves importància.

Tot bevent tranquil·lament les seves cerveses, havia observat el ballet incessant de les dones que entraven i sortien de la botiga de llenceria. Havia imaginat cada clienta despullant-se a l’emprovador, no de manera libidinosa sinó més aviat deixant-se anar a un somieig adolescent. Va pensar que segurament es podien entendre els secrets i la psicologia de les dones sent testimoni de la compra de la seva roba interior. Va ser una de les seves innombrables teories de la tarda (l’alcohol). Després que marxés l’última clienta, la Mathilde va sortir i va tancar la botiga. Llavors va veure, a l’altra vorera, l’home que feia unes hores li havia preguntat per la seva mestressa. Totalment desinhibit, li va dedicar un gran somriure amical, com si es coneguessin de tota la vida. La noia més aviat es va quedar parada pel contrast colpidor amb la personalitat tancada i tibada amb qui havia intercanviat unes paraules, abans.

Després del somriure, en Rouche li va fer un petit gest que tant podia significar una salutació amistosa com una invitació perquè es reunís amb ell. La Mathilde podia triar el que s’estimés més. Abans de revelar la seva decisió, cal fer una puntualització important: ella no coneixia ningú a Rennes. Procedent d’un poblet de Loire-Atlantique, havia estudiat a Nantes, abans de tenir la sort de trobar feina a Rennes. Com més pes guanyava l’atur, més fàcilment es desplaçava la gent; així, en temps de crisi econòmica, no era estrany trobar a les ciutats veritables multituds de solitaris. De manera que es va dirigir cap a en Rouche.

—Encara és aquí? —el va interpel·lar de seguida.

—Sí. Em deia que potser tornaria a la tarda —va balbucejar per justificar-se.

—No, no ha vingut.

—I li ha trucat?

—Tampoc.

—Vol prendre alguna cosa amb mi?

—…

—No em dirà que «no» tres vegades seguides, oi que no?

—D’acord —va contestar la Mathilde, somrient davant la rèplica d’ell.

Llavors el periodista la va observar amb estupefacció. Feia tant de temps que una desconeguda no acceptava prendre una copa amb ell, espontàniament, sense cap obligació professional… Ho havia dit per fer-se el graciós, sense creure-hi gaire; calia admetre, doncs, que un podia ser bo quan no tenia res a perdre. Havia de portar la investigació de la mateixa manera. Llançar-s’hi, sense pensar en la més petita obligació d’obtenir resultats. Però això tenia una conseqüència: ara ella era allà, al seu costat. Per tant, hi hauria de parlar. Sí, no li havia pas dit que s’assegués amb ell per compartir el silenci. Però què li diria? Quines eren les paraules adequades per a aquesta classe de situació? Per acabar-ho d’adobar, després que la noia hagués acceptat prendre una copa amb ell, en Rouche havia començat a trobar-la molt guapa. Cosa que va accentuar l’angoixa que sentia. Era massa tard: havia de ser graciós, interessant, encantador. Una tríada impossible. Per què li havia proposat que s’assegués? Que idiota. I ella, com havia pogut acceptar prendre alguna cosa amb un home capaç de ratllar el cotxe dos cops el mateix dia? Amb tot, ella tenia la seva part de responsabilitat en el moment present. Durant la seva reflexió, ell havia dissimulat la seva angoixa en petits somriures artificials. Però en Rouche tenia clar que la Mathilde l’hi podia llegir tot a la cara. Ja no sabia fingir.

Oportunament, el cambrer va passar just en aquell moment. La Mathilde li va demanar una cervesa; en Rouche es va decantar per un Perrier per girar cua en el camí líquid i recuperar la sobrietat. Per evitar que la incomoditat s’instal·lés de nou entre ells, va tornar sobre la investigació:

—O sigui que no sap on ha anat?

—No, ja l’hi he dit.

—N’està segura?

—És periodista o poli?

—Periodista, no es preocupi.

—No estic preocupada. Per què hauria d’estar-ho?

—Per res… En absolut.

—Diu la Joséphine que l’han entrevistat moltes vegades. I que per a la botiga va molt bé.

—…

Quan en Rouche no sabia què dir, es limitava a deixar un silenci al bell mig de la conversa. Les proves que havia hagut de patir havien esborrat en ell tot artifici social. El seu rostre també havia estat transformat per les adversitats, tornant l’aspecte cínic en incertesa, fent caure l’una rere l’altra les capes dures i severes per deixar aparèixer una cara gairebé esporuguida, que inspirava una confiança tenyida de commiseració. La Mathilde, tocada per aquell desconegut, va decidir explicar-li el que sabia.

6

Tot havia començat feia uns deu dies. Un matí, la Joséphine havia arribat tota esverada a la botiga; havia estat una visió molt especial: la dona estava dempeus, immòbil, però s’hauria pogut jurar que saltironava.

La Mathilde, que fins llavors havia tractat amb una dona certament càlida però poc donada a les efusions, havia quedat parada de descobrir una nova faceta de la seva personalitat; la Joséphine semblava animada per una energia que era més pròpia de les amigues de la seva edat. Com fan les adolescents que acaben de viure una experiència exaltant, li resultava impossible guardar-se per a ella el que li passava. I va abocar la confidència a les primeres orelles que va trobar disponibles, les de la seva jove dependenta:

—És increïble. He passat la nit amb en Marc. Que te n’adones? Al cap de tants anys…

La Mathilde, incapaç de sospesar la intensitat de la situació, li va seguir la veta obrint els ulls de bat a bat amb un cert talent en l’art de semblar entusiasta. En realitat, la seva reacció havia estat dictada sobretot per la sorpresa de sentir confessions íntimes per boca de la seva mestressa, una dona que coneixia tan poc. Va escoltar el llarg monòleg de la Joséphine bo i mantenint aquesta expressió al rostre.

En Marc, doncs, era el seu exmarit, que l’havia deixat per una altra, d’avui a demà. S’havia quedat sola, perquè les seves dues filles se n’havien anat a Berlín, on havien obert un restaurant. Vist a distància, potser el més dur havia estat això: la solitud. Però era culpa seva. No havia volgut quedar amb amigues, i encara menys les que li coneixien el passat. Tot el que li recordava en Marc li coïa. I en gairebé trenta anys de vida en comú, ell era present a tot arreu. A Rennes, la Joséphine evitava tots els barris que havien freqüentat junts, cosa que reduïa la ciutat a un petit perímetre autoritzat. Així, a la desesperació s’hi afegia la geografia d’una presó.

Però, trucant-li, ell tornava a fer acte de presència. Quan ella havia despenjat, ell simplement havia dit: «Sóc jo». Com si aquesta legitimitat del «sóc jo» no tingués data de caducitat. De cop, feia reviure la seva intimitat. En el si de la parella, la gent no diu l’altre pel nom. Al cap d’unes quantes frases banals sobre el pas del temps, ell va confessar:

—T’he vist al diari. Que fort. No me’n sé avenir. M’ha impressionat molt.

—…

—És increïble, aquesta història de la novel·la que va escriure el teu pare. No hauria dit mai que…

—…

—Hola? Que em sents?

Sí, el sentia.

Però era incapaç de contestar de seguida.

En Marc li havia trucat.

I li va acabar proposant que quedessin.

Ella va balbucejar que d’acord.

7

Veure’s al cap de tants anys és com una primera cita. La Joséphine estava obsessionada pel seu aspecte: què en pensaria, ell? A la força havia envellit; es va mirar al mirall una bona estona, i més aviat es va sorprendre de trobar-se guapa. Malgrat que no tenia per costum tirar-se floretes a ella mateixa. Al contrari, sovint havia denigrat la seva persona amb una naturalitat esgotadora, però des de feia un temps començava a recuperar les ganes de viure, i això es traduïa, pel que semblava, en una expressió rejovenida. Com havia pogut malgastar tants anys matant-se de pena? Gairebé s’avergonyia d’haver patit, com si el dolor no fos una submissió al cos sinó una decisió de l’esperit. Havia cregut que tot s’havia acabat, que ara es podria trobar en Marc pel carrer sense patir, però era fals: en sentir-li la veu per telèfon, va comprendre de seguida que no havia deixat mai d’estimar-lo.

Ell li va proposar que quedessin en un bar on els agradava dinar, a l’època en què estaven junts. La Joséphine va decidir anar-hi abans d’hora; preferia estar asseguda quan ell arribés. L’últim que volia era entretenir-se buscant-lo amb la mirada, córrer el risc que ell la veiés primer. Es retreia la por que li feia el seu judici; ara ja no tenia res a perdre. No havia canviat res, la decoració era idèntica, cosa que feia augmentar la confusió del moment que vivia. El present es vestia de passat. Va demanar un got de vi negre, després d’haver dubtat entre tota classe de begudes possibles, des d’una tisana a un suc d’albercoc, passant pel xampany. El vi negre li semblava una bona solució de compromís per marcar la intensitat del seu retrobament però sense arribar a ser massa festiu. Li feia l’efecte que tot era complicat; es va preguntar fins i tot quina postura adoptar. On col·locaria els braços, les mans, les cames, la mirada? Havia d’adoptar una actitud falsament relaxada, o suggerir l’estat d’espera mantenint-se ben dreta, com un caçador apostat? Ell encara no havia arribat i ja estava esgotada.

A la fi el va veure entrar, ell també una mica abans d’hora. Va córrer cap a ella, amb un gran somriure.

—Ah, ja ets aquí?

—Sí, havia quedat per aquest barri… —va contestar la Joséphine, fent un pacte amb la veritat. Es van abraçar efusivament, i es van quedar un moment mirant-se somrients.

Finalment, en Marc va engegar:

—Que estrany, tornar-se a veure, oi?

—Em deus trobar horrorosa.

—En absolut. Et vaig veure al diari, ja ho saps. I em vaig dir que no havies canviat gens. Jo sí, més aviat…

—No. Ets el mateix. Sempre tan…

—Ara faig panxa —la va tallar ell.

En Marc també va demanar una copa de vi negre, i es van posar a xerrar sense cap silenci incòmode. Com si no s’haguessin separat mai. La seva complicitat era total; no cal dir que de moment evitaven els temes delicats. Sempre és més fàcil entendre’s a base d’intercanvis indolors i neutres, parlant de pel·lícules recents o de les últimes peripècies de persones que havien estat amics comuns. Van encadenar unes quantes copes de vi enmig d’aquesta lleugeresa renovada; però era real? La Joséphine no deixava de pensar en l’altra dona. La pregunta li cremava als llavis fins al punt que li va sortir de sobte de la boca, tan impossible de retenir com un home que fuig corrents d’una casa en flames:

—I… l’altra? Encara estàs amb ella…?

—No. S’ha acabat. Ja fa uns mesos.

—Ah, sí? I per què?

—Era complicat. No ens enteníem…

—Volia tenir fills? —va endevinar la Joséphine.

—Sí. Però no era només això. Jo no l’estimava.

—Al cap de quant de temps te’n vas adonar?

—Bastant aviat. Però com que havia trencat el nostre matrimoni per ella, em vaig enganyar. Fins que em vaig decidir a marxar de casa.

—I per què has volgut tornar-me a veure?

—Ja t’ho he dit. Et vaig veure al diari. Era com un senyal. No el llegeixo mai, ja ho saps. Al principi, no em sentia amb el dret de trucar-te. T’he fet patir tant… A més, no sabia res de la teva vida…

—Això no m’ho crec. Les nenes et deuen tenir al corrent.

—Segons elles, encara estàs sense parella. Però potser no els ho expliques tot…

—No, no tinc res per amagar. Després de tu, no hi ha hagut ningú. Hauria pogut, però no ho he volgut mai.

—…

Si fins llavors la conversa no s’havia encallat en cap temps mort, un silenci greu es va instal·lar entre ells. En Marc va proposar que anessin a sopar en un altre lloc. Tot i que estava segura que no es podria empassar res, hi va accedir.

8

Mentre sopaven, la Joséphine va haver d’admetre l’estranya deriva que prenia la vetllada. No s’assemblava gens al clàssic retrobament en què es fa balanç dels anys que l’un ha passat sense l’altre, no, la cosa agafava tot un altre caire. En Marc parlava cada vegada més de les ganes de tornar-la a veure. O és que somiava? No, ell insistia que la trobava a faltar, que enyorava el passat, que s’havia equivocat. De tant en tant acotava el cap, escandint la seva nova esperança. Habitualment tan segur d’ell mateix, sovint arrogant, ara titubejava. En constatar la seva torbació, l’emoció de la Joséphine es va redoblar, i la seva seguretat també. Ella era la primera sorpresa d’estar tan còmoda, però era ben bé així; ara tot quedava clar. No havia viscut els últims anys sinó esperant aquest moment. Va fer servir el seu tovalló per eixugar una gota de suor de la templa del seu exmarit, i va ser així que tot va tornar a començar.

Una mica més tard, van fer l’amor a casa en Marc. Era una sensació curiosa, retrobar al cap de tants anys un cos tan conegut. La Joséphine sentia la por d’una primera vegada barrejada amb un coneixement perfecte de l’altre. Però una cosa havia canviat: la determinació d’en Marc per donar-li plaer. Si a ella sempre li havia agradat fer l’amor amb ell, els últims anys havien estat mecànics. Les seves atencions eròtiques s’havien espaiat. No va ser el cas d’aquella nit. Va trobar el seu marit armat amb l’energia d’un nou combat. En Marc volia donar-li a través del cos la prova que havia canviat. La Joséphine volia deixar-se anar però no podia desprendre’s del tot de la consciència de l’acte. Encara li caldria temps per ser capaç de fer l’amor sense pensar-hi. Tot i això va experimentar un plaer real, i tots dos es van quedar estupefactes pel que acabava de passar. La Joséphine va acabar adormint-se als braços d’en Marc. Quan va obrir els ulls, va poder constatar que tot el que havia viscut era ben real.

9

Els dies següents, van continuar en aquesta tònica. Quedaven al vespre per sopar, evocaven records i errors, projectes i alegries, i acabaven fent l’amor a casa en Marc. Se’l veia feliç i alegre; de manera fragmentària, li explicava que l’altra dona l’havia ofegat, privant-lo del seu espai de llibertat, perquè ho volia controlar tot de la seva vida. A més, li exigia regals, l’havia de tranquil·litzar amb els diners. A la Joséphine no li agradaven aquestes confidències. Li revifaven el patiment i, al capdavall, li deixaven un regust amarg. Valia més oblidar el passat:

—No en parlem més, no en parlem més, sisplau…

—Sí, tens raó. Perdona’m.

—Ja s’ha acabat.

—L’hauries cregut capaç d’escriure aquesta història, el teu pare? —li va preguntar en Marc, canviant de tema tot d’una.

—Com?

—El llibre del teu pare… T’ho hauries pogut imaginar?

—No. Però tampoc hauria pogut endevinar el que ens està passant. O sigui que tot és possible.

—Sí, és veritat. Tens raó. Però nosaltres no vendrem pas tants llibres!

—És cert.

—T’han donat les xifres?

—De què?

—Doncs… justament… de les vendes del teu pare. He llegit al diari que s’han venut més de 300.000 exemplars del llibre.

—Sí, em penso que sí. I la cosa continua…

—És bestial —va afegir en Marc.

—No acabo de fer-me a la idea del que representa, però diria que és molt, sí.

—Doncs t’ho confirmo.

—Sobretot és estrany. Els meus pares van treballar tota la vida, van viure d’una manera molt modesta, i ara resulta que el meu pare deixa un llibre que farà rica la meva mare. Però vaja, ja la coneixes. A ella els diners li rellisquen. No m’estranyaria gens que ho donés tot a fins benèfics.

—Tu creus? Seria una llàstima. N’hauries de parlar amb ella. Podries fer realitat els teus somnis. Comprar-te un vaixell, per fi…

—Ah, te’n recordes…

—I tant, me’n recordo de tot. De tot…

Efectivament, a la Joséphine li havia sorprès que ell es recordés d’aquell detall. El desig d’un vaixell, que es remuntava a la seva joventut. Per a ella, la veritable llibertat només existia a l’aigua. Criada de cara a l’Atlàntic, havia passat la infantesa contemplant les onades. Quan tornava a Crozon, sovint era el primer que feia, fins i tot abans d’anar a veure la seva mare: saludar l’oceà. Es va adormir pensant en el vaixell que potser es podria comprar. Fins ara no havia parlat amb la seva mare dels drets d’autor que el llibre del seu pare generava. Per força els havien de canviar la vida.

10

De moment, les conseqüències havien estat sobretot mediàtiques. La Joséphine continuava rebent trucades de periodistes sol·licitant entrevistes i detalls inèdits. Havia promès que buscaria coses, però no entenia ben bé què els podia ser útil. Havien insistit: i cartes? Algun document escrit? Aleshores li va venir a la memòria un detall, com un flaix. Estava pràcticament convençuda que el seu pare li havia escrit una carta a l’estiu dels seus nou anys. L’havia rebut quan estava de colònies al sud de França. Se’n recordava, perquè havia estat l’única. En aquella època la gent no es trucava, quan estava separada. Per mantenir el contacte amb la seva filla, es devia haver decidit a escriure-li. Què n’havia fet, de la carta? Què l’hi deia, ell? L’havia de trobar, costés el que costés. Al cap i a la fi seria un vestigi escrit que hauria deixat el seu pare. Com més hi pensava, més es deia que ho havia fet expressament, ell, això de no deixar cap prova enlloc. Un home amb el talent per escriure a l’ombra una novel·la tan bona sabia perfectament el que es feia.

On devia haver-la desat, la carta? Incapaç de mantenir el cervell despert, la Joséphine sovint reflexionava mentre dormia. Aquella nit, es va acostar mentalment a l’indret on havia ficat la missiva. Però necessitaria una o dues nits per trobar la solució. La gent que no dorm profundament o bé està esgotada o bé resulta esgotadora als altres. La Joséphine vivia sense parar al moll de l’os d’aquest ritme bipolar, alternant els dies que sentia que vivia a càmera lenta amb els que se sentia arrossegada per una gran energia. Cada matí, a la botiga, la Mathilde ignorava si trobaria un mol·lusc o una pila elèctrica. Els últims dies, es trobava sobretot amb la segona variant. La Joséphine parlava sense interrupció. Tenia ganes d’explicar el que li passava al món sencer, i el planeta era representat per la persona que quedava dins el seu camp visual. En aquest cas: la Mathilde. La jove dependenta escoltava, cal dir que amb un cert gust, la narració detallada de les trobades entre en Marc i la Joséphine. Li encantava veure aquella dona per la qual sentia una simpatia real (al capdavall, l’havia contractat) gesticulant com les noies de la seva edat.

La nit següent, la Joséphine va tornar a bussejar en la seva memòria per intentar recordar on havia ficat la carta. Després del divorci, havia entaforat moltes caixes a Crozon, però recordava que havia conservat la seva col·lecció de discos. Havia dubtat si guardar-los, perquè no tenia tocadiscos on sentir-los, però els vinils li recordaven la seva adolescència. En tenia prou de mirar-ne les caràtules perquè immediatament li aflorés algun record. En ple somni, s’havia vist desant dins la funda d’un disc la carta del seu pare; havia fet aquest gest feia més de trenta anys, dient-se: «Algun dia, em posaré aquest disc i em sorprendrà trobar-la». Sí, estava segura que això era el que havia fet. Però en quin disc? Va anunciar a la Mathilde que se n’havia de tornar a casa per escoltar els vells discos de vinil. La jove dependenta no va semblar sorpresa, com si els últims dies l’haguessin acostumat a les extravagàncies en el comportament de la mestressa.

11

Conduint cap a casa seva, la Joséphine va pensar en els Beatles i en Pink Floyd, en Bob Dylan i en Alain Souchon, en Janis Joplin i Michel Berger, i en molts altres. Com era que ja no escoltava música? A la botiga, de vegades posava com a fil musical Radio Nostalgie,^[021] però sense escoltar-la veritablement, només per fer ambient. Va reviure la febre que sentia cada vegada que es comprava un nou 33 revolucions, les ganes de posar-se’l de seguida. Quan escoltava un disc, no feia cap altra cosa; asseguda al llit mirant-ne la portada, es deixava envair pel so. I tot això s’havia acabat. S’havia casat, havia tingut dues filles, i havia deixat de posar els seus àlbums. I després havien arribat els CD, com si fes falta que la tecnologia justifiqués aquella desemparança sonora.

Un cop al pis, va baixar al garatge a buscar les dues caixes de discos plens de pols. Naturalment, estava emocionada i impacient per trobar la carta, però va experimentar un plaer inaudit, i per tant acompanyat per una certa torpor, en contemplar totes les caràtules. Cada disc era un record, un moment, una emoció. Repassant-les, es trobava davant d’instants de la seva vida, de profundes melancolies barrejades amb rialles sense motiu. Les obria totes, esperant trobar la carta; abans li agradava ficar a les fundes notetes, entrades de cinema i altres papers que passarien els anys així, amagats en la música per ressorgir algun dia. La seva vida es recomponia, retall a retall; totes les Joséphine del passat es retrobaven en una reunió tenyida de nostàlgia, i va ser aquí, al cor d’aquesta nostàlgia, que va trobar la carta del seu pare.

Estava amagada a l’àlbum de Barbara Le Mal de vivre. Per què havia amagat la carta del seu pare precisament en aquest disc? Tot i que hauria hagut d’obrir-la immediatament, es va quedar un instant observant el 33 revolucions. Era l’àlbum d’aquella cançó tan bonica, «Göttingen». La Joséphine recordava que l’havia escoltat molt; havia professat una admiració considerable per aquesta cantant de força negra. Fascinació efímera, com sovint ho són les passions adolescents, però havia viscut uns quants mesos al ritme de les melodies melancòliques de la Barbara. Va teclejar al mòbil «Göttingen» per poder-la escoltar de seguida, i es va deixar bressolar:

La Barbara retia un homenatge sublim a aquesta ciutat, i sobretot al poble alemany. El 1964 era un gest notable. Nena jueva amagada durant la guerra, la cantant s’hi havia pensat molt, abans de venir a donar-se a conèixer al país enemic. En arribar, la seva actitud va ser poc amistosa. Es va mostrar capritxosa amb motiu del piano que havien pactat, i es va presentar al concert dues hores tard. Però no hi va fer res, va ser ovacionada i adorada. Els organitzadors ho havien donat tot per fer que la seva estada fos un èxit. La cantant no havia estat mai rebuda així, i això la va emocionar fins a fer-la plorar. Va decidir prolongar la seva estada i va escriure aquestes ratlles, més poderoses que cap discurs. La Joséphine no ho sabia tot, del context que envoltava la cançó, però l’en havia commogut la melodia en forma de tornada, com un carrusel que se t’emporta. Potser era per això que al final havia esmunyit en aquesta funda l’única carta del seu pare. Amb la cançó de Barbara com a música de fons, va rellegir les paraules escrites feia quaranta anys. El seu pare sorgia del no-res per xiuxiuejar-les-hi a cau d’orella.

En tornant a la botiga, la Joséphine va decidir deixar la carta al petit cofre que habitualment reservava per als diners en efectiu. La tarda va continuar a un ritme desenfrenat, amb moltes clientes, moltes més que de costum; el dia tenia una intensitat especial. En termes generals, les últimes setmanes havien marcat un abans i un després amb els anys anteriors, com si la vida un dia o altre es vengés del buit o de l’absència de peripècies humanes.

Aquella nit, en Marc va venir a buscar la Joséphine a la botiga. Des de dins, la Mathilde observava discretament aquell home del qual sentia parlar sense parar. No se l’havia imaginat així en absolut. Hi havia un decalatge total entre el Marc format dins el seu magí a partir de les anècdotes que li havia explicat la seva mestressa i el Marc real que esperava fumant un cigarret a la vorera. Instintivament va preferir el que no existia, el que s’havia inventat ella a partir de les paraules de la Joséphine.

12

Havent sopat, la parella formada de nou va anar a casa en Marc. La Joséphine s’estimava més que dormissin a casa d’ell. No se sentia còmoda amb la idea de convidar-lo, com si el seu pis la despullés enterament. Havia explicat a en Marc la història de la carta recuperada. Estava contenta de compartir amb ell aquell gran moment; ell semblava entusiasmat, i repetia fins a quin punt tota aquella història de pel·lícula era meravellosa… Abans d’afegir:

—Com el nostre retrobament…

—Sí.

—T’agrada en Richard Burton? —li va preguntar en Marc, sense que en aparença vingués a tomb.

—Qui?

—En Richard Burton, l’actor.

—Ah, sí, el que sortia a Cleòpatra. El marit de la Liz Taylor. Per què m’ho preguntes?

—Doncs… ja saps que estaven casats i es van divorciar… i després es van casar per segona vegada…

—…

Què volia dir, amb allò? Que potser era una nova proposta de matrimoni? Des que passaven les nits junts, ella s’havia promès que no s’imaginaria res. Que simplement es deixaria portar per aquell plaer inesperat.

—No dius res —va acabar constatant en Marc.

—… —va confirmar la Joséphine.

En Marc la va agafar per la mà per portar-la fins al llit, però ella es va estimar més quedar-se al sofà. El que sentia la deixava estàtica. De sobte es va posar a plorar. És això, la bellesa de les llàgrimes, que poden tenir dos significats oposats. Es plora de dolor, i es plora de felicitat. Poques manifestacions físiques tenen aquesta identitat de dos caps, com per materialitzar la confusió. Però en aquell instant la mà de la Joséphine va tocar un teixit sota el coixí del sofà. Va acotar el cap, i va descobrir una peça de roba femenina.

—Què és, això?

—No ho sé —va dir ell, molest, agafant les calces.

La Joséphine va deixar que s’expliqués. En Marc no entenia com hi podien haver anat a parar, allà. S’hi devien haver esmunyit feia temps, i ara ressorgien per acció del seu pes. Era absurd, valia més prendre-s’ho en broma.

—Encara us veieu? —va preguntar la Joséphine.

—No. És clar que no.

—Per què m’has mentit?

—Però si et dic la veritat.

—I com ho puc saber?

—T’ho prometo. Fa mesos que no ens veiem. Ens vam separar enfadats. Ella va viure aquí molt de temps. Pot ser perfectament que aquestes calces s’hagin quedat amagades en un plec del sofà.

—…

—Sisplau, no hi busquis el que no hi ha.

En Marc havia pronunciat aquestes paraules amb una fermesa extremament convincent. Tot i això, la Joséphine trobava la situació àcida. L’aparició d’un fantasma del passat, i per la intervenció d’una peça de roba interior, en el moment en què parlaven de tornar-se a casar. Calia veure-hi un senyal? En Marc va continuar el seu monòleg, intentant minimitzar l’incident. Va llençar les calces per la finestra, per desfer-se’n d’una manera teatral i divertida. La Joséphine va acceptar que canviessin de tema. Però aquella nit no volia tornar a parlar de casament.

13

A la nit, va ser incapaç d’adormir-se. Aquell petit retall de roba que havia trobat sota un coixí la mantenia desperta, no deixava de pensar-hi. En Marc dormia al seu costat, alternant com tenia per costum fases de roncar i de silenci (en el son era doble). Al seu costat, a la tauleta de nit, hi tenia el mòbil; la Joséphine es va deixar obsessionar per les ganes d’encendre’l i llegir-ne els missatges. Ni quan estaven casats, ella mai no havia furgat les seves coses, ni tan sols en moments en què tenia motius per sospitar d’ell; no és que fos una qüestió de confiança sinó de respecte per la llibertat de l’altre. Però aquella nit li va semblar que era diferent. Tenia cinquanta anys, una edat que imposava no tornar a equivocar-se a l’hora de prendre una decisió. Ell volia que es tornessin a casar, però la Joséphine no podia embarcar-s’hi així, amb els ulls clucs i el cor lliurat.

Es va aixecar sense fer soroll, i es va apoderar de l’aparell. Es va tancar al lavabo amb el mòbil. Que idiota, segur que tenia contrasenya al telèfon. Va provar una contrasenya que no va funcionar. Quedava clar que no havia triat la data del seu aniversari. Tenia dos intents més. Era absurd intentar llegir els seus missatges; el coneixia millor que ningú. Havien viscut junts gairebé trenta anys, tenien dues filles: què podia esperar trobar-hi? Li coneixia les virtuts i els defectes, que de vegades es presentaven barrejats. Havia llegit en un article que cada vegada hi havia més parelles que es reconstituïen. Ja no era infreqüent recuperar el primer amor, i viure aquesta segona vegada armats amb el bagatge del coneixement de l’altre. En Marc ja no la podria decebre, l’havia decebut massa en el passat. Tot i raonant així, no va poder evitar continuar buscant la contrasenya. En Marc adorava les seves filles, i anava a veure-les a Berlín sovint. Potser simplement eren les seves dates de naixement, dues xifres de costat, el 15 i el 18.

De manera que va provar «1518», i el telèfon es va desblocar.

La Joséphine es va quedar bocabadada. Mai no s’hauria pogut imaginar que endevinaria la contrasenya tan fàcilment. Havia seguit un impuls que, pel que semblava, era estèril. Però no, el destí tenia altres plans, tenia l’aspecte d’una manifestació quasi divina. A l’altra banda de la porta, no deixava de sentir la respiració forta d’en Marc. Prement la icona «missatges», va veure aparèixer el nom Pauline, el nom que sempre s’havia negat a pronunciar, el nom envers el qual havia desenvolupat un odi desmesurat, sense ser capaç de mesurar si aquesta violència era merescuda o no. La primera constatació, doncs, era la següent: en Marc mentia. Encara estava en contacte amb ella. I l’últim missatge era d’avui, d’aquell mateix vespre.

Asseguda al terra del lavabo, a la Joséphine li va venir vertigen. Li calia, anar més lluny? El malestar es va eclipsar immediatament, per deixar lloc a una ràbia freda. Llavors va llegir tots els missatges, n’hi havia un munt: missatges d’amor, promeses que es veurien aviat, i al·lusions al pla, que estava funcionant de meravella. El pla era ella, però en què consistia? Per què? No ho entenia. Era per tornar-se boja. La respiració se li descontrolava, l’anarquia se li apoderava del cos, no podia dominar el foc que se li propagava per dins.

En aquell instant, en Marc va trucar a la porta:

—Ets aquí? Amor meu?

—…

—Què estàs fent?

—…

—Estàs bé? Em tens preocupat. Obre.

En Marc sentia la respiració de la Joséphine, que semblava que s’ofegués. Què passava? Segurament es trobava molt malament.

—Si no obres, truco als bombers.

—No —va dir ella fredament.

—Però què passa?

—…

La Joséphine no havia apartat els ulls del mòbil, on ara llegia uns missatges que parlaven de diners. De sobte, tot quedava clar. Tremolant, ja no sentia les súpliques d’en Marc. L’home l’exhortava a obrir, a contestar, a explicar-se. Què podia fer, ella? Obrir la porta, pegar-li amb totes les seves forces, o bé anar-se’n sense dir res. Estava tan dolguda, no se sentia amb ànims per a un enfrontament. Es va aixecar i es va passar una mica d’aigua per la cara. Al final va sortir i es va dirigir al sofà, on havia deixat les seves coses.

—Però què passa? Em tenies molt preocupat.

—…

—Què fas? Per què et vesteixes?

—…

—No em vols contestar? Parla!

—Mira al lavabo i deixa’m estar —va contestar llavors la Joséphine.

En Marc ho va fer, i de seguida va veure el seu mòbil a terra. Va tornar precipitadament on era la Joséphine, per implorar-li:

—T’ho suplico, perdona’m. Em fa tanta vergonya…

—…

—Fa uns dies que t’ho volia explicar. De debò, ho volia fer. Perquè amb tu tot ha estat meravellós, m’he sentit tan bé…

—Calla. Només et demano una cosa: que callis. Me’n vaig, i no et vull tornar a veure mai més.

De sobte, en Marc va agafar la Joséphine pel braç, i li va suplicar. Ella el va rebutjar violentament. Sobrepassada per la situació, va esclatar:

—Però per què? Per què m’ho has fet, això? Com has pogut?

—He tingut problemes molt greus. M’he quedat sense ni cinc. Ho he perdut tot… i com que em vaig adonar que series rica…

—Volies casar-te amb mi, prendre’m els diners… i després tornar amb la teva puta? Que t’adones del que dius?

—No sabia el que em feia. Estava completament desorientat. Sí, ara me n’adono. Sóc… sóc patètic.

—Però com he pogut patir tant per tu?

—…

En Marc es va posar a plorar; era la primera vegada que la Joséphine li veia llàgrimes als ulls. Cap drama no l’havia fet sortir mai del món dels ulls secs. Però això no canviava res. Se’n va anar sense dir res, que es podrís en la seva mediocritat. Un cop a fora, va buscar un taxi, en va. Va vagar en la nit durant gairebé una hora.

La Joséphine havia trigat anys a recuperar-se i, ara que ho havia aconseguit, en Marc la matava per segona vegada. Tot per culpa de la refotuda novel·la. En vida, el seu pare pràcticament mai no l’havia abraçat, i ara resultava que deixava un llibre que sembrava el desastre. Havia patit molt, tots aquests anys, però no havia estat prou. Encara li tocava patir una mica més; havia de viure les últimes hores de la història d’amor, com si l’agonia no s’hagués acomplert del tot.

14

L’endemà al matí, va esperar que la Mathilde arribés a la botiga per anunciar-li que seria fora «per un temps».

15

En Rouche havia escoltat el relat de la Mathilde amb una concentració ben especial, esperant descobrir aquí o allà una informació essencial per a la seva investigació. Naturalment, només havia sentit el que en sabia la jove dependenta, és a dir, una versió parcial del drama que havia marcat la vida de la Joséphine. Però en el nucli d’aquests esdeveniments hi havia un fet destacat: la famosa carta que havia escrit en Pick. En Rouche va decidir no abordar-lo directament (potser faria la pregunta en segon lloc):

—I des de llavors no ha donat senyals de vida? —va voler saber.

—No, res de res. He intentat trucar-li, però només surt la bústia de veu.

—I la carta?

—Quina carta?

—La carta del seu pare. Se l’ha emportat?

—No, és al cofre.

La Mathilde havia pronunciat la frase sense adonar-se de la importància que tenia per a en Jean-Michel. Que estava a escassos metres d’una traça escrita de Pick.^[023] La Mathilde va observar el seu acòlit d’una nit amb cara divertida.

—Estàs bé? —li va preguntar.

—Sí, perfectament. Em penso que demanaré una cervesa. El Perrier és tan depriment…

La Mathilde va somriure. Li agradava la companyia d’aquell home més gran que ella, amb un físic una mica estrany; si d’entrada resultava més aviat desagradable, observat de més a prop se li podia descobrir un cert encant (o era l’alcohol?). Cada vegada el trobava més entendridor, amb la seva manera de semblar sempre sorprès, com un home permanentment meravellat pel fet d’estar viu. Posseïa l’energia pròpia dels supervivents, la d’aquells que queden satisfets amb molt poc.

Pel que feia a ell, no gosava mirar la Mathilde a la cara, preferia adreçar-se al pal d’electricitat que tenia al davant, pal que hauria pogut descriure amb molta més facilitat que el rostre de la noia. Va començar a trobar incongruent que ella li dediqués tant de temps. Malgrat tot, ella l’hi havia confessat: «No conec ningú, en aquesta ciutat». És el mínim que cal perquè una noia passi una hora amb mi, va pensar. Temps enrere, les rèpliques li sortien de la boca amb facilitat, però ara cada paraula que pronunciava era sospesada, estudiada, abans de ser balbucejada finalment. Els seus disgustos professionals havien marcat el final de la seva seguretat. Per sort, havia conegut la Brigitte; i l’estimava; en tot cas, estava convençut que l’estimava. Era ella que semblava voler distanciar-se. Ja no feien gaire l’amor, i ell ho trobava a faltar. En Jean-Michel, sota l’efecte d’un estrany mecanisme, com més parlava amb la Mathilde més a prop se sentia de la Brigitte. Cosa que no li impedia sentir desig per aquella noia, però el seu cor quedava sota la protecció consoladora de la propietària d’un cotxe rascat per partida doble.

Poc abans de la mitja nit, en Rouche per fi es va atrevir a demanar a la Mathilde que anés a buscar la carta.

—Ho hauria de preguntar a la Joséphine, no?

—Sisplau. Ensenya-me-la…

—Això no es fa… ara que… —va afegir, abans de posar-se a riure com una boja. Si el moment era crucial, sobretot era viscut amb alcohol a la sang. La Mathilde va reprendre el fil—: Bé, d’acord, senyor Rouche. D’acord… però si això em porta problemes, diré que m’hi vas obligar.

—Sí, molt bé. Una mica com un assalt a mà armada.

—O el xantatge dels sostenidors!

—Això no vol dir res…

—Sí, ho admeto… —va concloure la Mathilde tot aixecant-se.

El periodista la va seguir amb la mirada, meravellat pel seu caminar graciós i exacte a pesar de la llarga jornada i l’acumulació de cerveses. Va tornar al cap de dos minuts, amb la carta. En Rouche la va agafar, i la va obrir amb delicadesa. Es va posar a llegir-la immediatament. Ho va fer unes quantes vegades seguides. Llavors va alçar el cap. Ara tot estava clar.

16

La Mathilde no havia volgut destorbar la concentració del periodista. Semblava perdut en les seves reflexions. Durant aquesta estona, la frescor de la nit li havia fet recuperar una certa sobrietat. Al cap d’un moment, la noia va acabar preguntant:

—I…?

—…

—Què en penses?

—…

—No em vols dir res?

—Gràcies. Simplement: gràcies.

—No es mereixen.

—Me la puc quedar? —va gosar preguntar en Rouche.

—No. Això sí que és demanar massa. No ho puc fer, això. Vaig comprendre que aquesta carta és molt important per a ella.

—Doncs deixa-me’n fer una fotocòpia. No deus pas tenir una impressora a la botiga?

—Ets increïble!

—Aquesta frase me la sento dir sovint —va contestar ell, somrient.

No haurien sabut dir a partir de quina cervesa havien decidit tutejar-se, però la seva camaraderia era real. Dit això, segurament també s’hauria donat a base d’aigua. Van pagar i es van dirigir a la botiga. A mitjanit, en la penombra, els maniquins van espantar en Rouche. Li havia fet l’efecte que xerraven entre ells, just abans d’entrar amb la noia. En presència d’humans es quedaven quiets, però la resta del temps parlaven dels seus desitjos d’evasió. Per què es deixava envair per pensaments com aquell en un moment tan crucial? La Mathilde acabava de fotocopiar la carta. I ara ell en tenia una còpia.

17

Un cop a fora, en Rouche va pensar per fi en els aspectes pràctics del viatge. No havia llogat cap habitació d’hotel. Va preguntar a la Mathilde si en coneixia algun allà a la vora.

—No gaire car —va precisar de seguida.

—Pots venir a dormir a casa, si vols…

En Rouche no va saber què respondre. Què volia dir, allò, exactament? Al final va decidir acompanyar-la amb cotxe, per deixar-se temps per reflexionar. Un cop a la porta, li va dir:

—No hauries de proposar a un desconegut que dormi a casa teva així com així…

—Tu no ets pas un desconegut; en absolut.

—Podria ser un psicòpata. Al capdavall, he fet de crític literari durant molts anys.

—I tu, no hauries de desconfiar, també? Qui et diu que jo no assassino els vells depressius com tu?

—Tens raó.

Van continuar xerrant una estona al cotxe, en un to juganer. La cosa adoptava el típic caire del final d’una nit de farra en què resulta difícil distingir la seducció de la simple companyonia. Què volia, la Mathilde? Simplement n’estava fins al capdamunt, d’estar sola. Al final en Rouche es va estimar més no pujar. I no era necessàriament una victòria de l’ànima sobre el cos, sinó més aviat una decisió raonable, de la qual es va sentir orgullós. Des de feia una estona, en un anar i venir constant de la situació present, no deixava de pensar en la Brigitte. La seva conclusió era la següent: la relació no s’havia acabat. Malgrat les recents dificultats, no es donava per vençut. L’estimava, i en aquell instant potser encara més. Naturalment, hauria pogut pujar a ca la Mathilde, i potser no hauria passat res; segurament era el més probable. Però no hauria aclucat l’ull en tota la nit, sabent-la tan guapa, al seu costat. No, valia més que es quedés al cotxe. Dormiria al seient del darrere, amb la fotocòpia de la carta d’en Pick ben a prop. Al capdavall, s’havia de concentrar en la seva missió.

18

Es van fer una llarga abraçada. La Mathilde va pujar a casa seva, i en Jean-Michel es va dir que no la tornaria a veure més.

19

Al començament res no li havia semblat fora del normal, a l’Hervé Maroutou. Simplement se sentia una mica més cansat que de costum, però és que es feia gran, i la feina de comercial no era gaire descansada. Sense comptar la pressió cada vegada més forta. Amb l’augment incessant de la producció literària, calia lluitar molt perquè els llibres que defensaves ocupessin un lloc destacat als prestatges de les llibreries, o encara millor: a l’aparador. Bon coneixedor de la seva regió, i amb els nombrosos contactes que havia teixit amb paciència, en Maroutou seguia sent un professional apreciat per tothom. Sempre sentia el mateix estremiment en llegir un llibre abans que ningú, en tenir-lo molt abans de la publicació per poder-lo presentar. Motivat per la jove editora de Grasset, havia aconseguit transmetre l’entusiasme de la casa pel llibre de Pick. I quins resultats! La novel·la continuava la seva cursa excepcional. L’Hervé acabava de rebre una invitació precisament per celebrar aquest èxit, cosa que el complaïa. No era infreqüent que als comercials els fessin la gara-gara al principi de la vida d’un llibre, però quan l’èxit ja era un fet, rara vegada es pensava a incloure’ls en les celebracions. Ho havien reparat amb aquella vetllada que s’anunciava com el punt culminant d’una aventura literària poc comuna.

Al cap d’unes quantes setmanes, va haver d’admetre que el seu cansament no era normal. Un matí, es va llevar vomitant, i tot el dia que va tenir un mal de cap horrorós. L’esquena també li feia molt de mal, era un dolor estrany, com una cremor a les lumbars. Per primer cop des de feia molt de temps, va cancel·lar les seves cites, incapaç de conduir o de parlar. Aleshores s’estava al Mercure de Nancy, i va decidir anar al metge. Va haver de trucar a uns quants números abans d’aconseguir que li donessin hora. Una vegada a la sala d’espera, no es va veure amb cor de fullejar les velles revistes escampades damunt la taula. Només li interessava la manera de posar fi als seus dolors. Tot i que no havia menjat res des del matí, encara tenia ganes de vomitar. Tremolava de cap a peus. Això no obstant, tenia calor. No s’entenia gens, tot allò, era una anarquia total de les sensacions, com si els seus membres fossin l’escenari d’un combat entre dos exèrcits. A poc a poc perdia la noció del temps. Quanta estona feia que era allà, esperant?

Finalment el van venir a buscar. El metge tenia un to de pell grogós i semblava delicat de salut. Qui té ganes que el tracti un moribund? L’home li va fer algunes preguntes de manera mecànica. L’interrogatori bàsic del pacient sobre els seus antecedents i les malalties familiars. A en Maroutou el va tranquil·litzar que se l’escoltessin; el que tingués, l’hi trobarien. Amb unes quantes pastilles i una mica de repòs, aviat podria tornar a la feina. D’aquí a poc aniria a visitar la Hall du livre, perquè apreciava particularment la seva llibretera, que havia confiat en ell i havia encarregat directament cent exemplars de la novel·la de Pick.

—Pot tossir, sisplau? —li va demanar el metge.

—No me’n surto, no em trobo bé —va xiular ell.

—Sí, es veu que li costa respirar.

—Què en pensa?

—Convé que es faci una analítica una mica més exhaustiva.

—I ho puc fer d’aquí a uns dies? Quan torni a París? —va preguntar en Maroutou.

—Doncs… valdria més que s’hi afanyés… —li va dir el metge, una mica tibat.

Al cap d’unes hores, a l’hospital universitari de Nancy, en Maroutou estava reclinat amb el tors nu contra una placa freda. Primera etapa d’una bateria de proves. Que va anar seguida de més exploracions. No era bon senyal. Els metges no deixaven de voler «precisar el diagnòstic». Quan tot va bé, se sap de seguida. Precisar vol dir precisar el grau de gravetat. No valia la pena fer circumloquis verbals, veia perfectament l’expressió a la cara dels facultatius. Li van acabar preguntant si volia saber la veritat. Què es pot contestar, a això? «No, m’he fet les proves però no em diguin res». I és clar que la volia saber. Més aviat era l’home que tenia al davant qui semblava que no tingués ganes de parlar. És poc probable que la gent es faci metge pel gust d’anunciar una mort propera a un home o una dona.

—Quan? —va preguntar.

—Aviat…

Què volia dir, aviat? Un dia, una setmana, un any? Segons ell, aviat podia significar uns mesos, cosa que fet i fet no canviava res; la notícia marcava la fi de la seva vida. Va pensar en la seva dona una mica més que de costum. Havia mort de càncer als trenta-quatre anys, quan intentaven tenir un fill. En el seu entorn professional, no ho sabia ningú. En Maroutou havia viscut la vida errant dels comercials, perquè s’havia promès no comprometre’s amb ningú més. Vint anys més tard, la retrobava en l’eco d’una escena idèntica. Amb una diferència notable: ell estava sol per afrontar la por. Ell havia pogut donar la mà a la seva dona, s’havien estimat fins al seu últim alè. No havia oblidat mai les últimes hores de la seva història d’amor, unes hores paradoxalment tranquil·les i serenes. Només quedava allò essencial, l’amor boig d’un home que acompanyava la seva dona a la mort. Que potser ella l’esperava a l’altra banda? No ho creia. El seu cos s’havia descompost feia molt de temps, tal com aviat li passaria al seu.

20

El dia de la festa organitzada per Grasset, en Maroutou va trobar la força necessària per anar-hi; li aniria bé, segurament, retrobar amics i col·legues. Havia d’esforçar-se per viure. Qui sap? Potser podria vèncer la malaltia, com altres havien aconseguit fer. Però no posseïa tanta energia per lluitar; sol, es deixava esmunyir cap al seu últim dia, esperant patir al menys possible.

Esgotat, es va estimar més seure al fons de la sala, una mica apartat de la gentada. En passar per davant del bar, va demanar un whisky a la cambrera. A aquelles altures la festa ja semblava el final d’un casament; a penes eren les vuit del vespre, i tothom semblava entonat. Assegut al seu racó, en Maroutou va veure com un home gris se li acostava.

—Bona nit, que puc seure aquí?

—Només faltaria —va respondre en Maroutou.

—Em dic Rouche —es va presentar l’home de seguida.

—Ah, no l’havia reconegut. M’enrecordo dels seus articles.

—Vol que vagi a seure en una altra banda?

—No, de cap manera. Sóc Maroutou, Hervé Maroutou. Molt de gust.

—Molt de gust —va repetir en Rouche.

Els dos homes es van donar la mà, dues mans toves que van conferir a l’encaixada l’energia d’un mol·lusc neurastènic.

Van intercanviar unes paraules sobre el seu punt en comú: tots dos bevien whisky.

—I vostè? —li va preguntar en Rouche—. A què es dedica?

—Treballo per a Grasset. Sóc comercial. A l’est de França.

—Deu ser interessant.

—Aviat ho deixaré.

—Ah, sí? Es jubila?

—No, m’estic morint.

—…

En Rouche va empal·lidir, i després va balbucejar que li sabia greu. En Maroutou va afegir:

—Disculpi, no sé per què l’hi he dit, això. A més, no ho sap ningú. No en parlo. I ara tot d’una m’ha sortit. Li ha tocat a vostè.

—No cal que es disculpi. Segurament és important… que surti. Aquí em té, si vol… en fi, tampoc no sóc la companyia més alegre.

—Per què?

—No, és ridícul. Vostè m’acaba de dir que s’està morint, no puc pas explicar-li els meus problemes.

—Sisplau —va insistir en Maroutou.

En Rouche va trobar la situació incongruent: posar-se a explicar les seves penes per divertir un futur mort. Des de feia uns dies, la seva vida havia agafat un rumb estrany; se sentia com un personatge de novel·la.

—És la meva dona —va començar en Rouche, callant de cop.

—La seva dona… què?

—En fi, és una manera de parlar. No estàvem casats.

—I…? —es va impacientar en Maroutou.

—M’acaba de deixar.

—Em sap greu, a mi també. I quant feia, que estaven junts?

—Tres anys. No és que tot fossin flors i violes, però crec que l’estimava. Vaja, ara ja no sé què pensar. Però m’aferrava a ella, a la nostra relació, per resistir.

—Si no resulto massa indiscret: per què ha decidit deixar-lo?

—A causa del seu cotxe.

21

Era una forma una mica grollera de resumir la situació, però no del tot desencertada. Després d’haver dormit al Volvo, en Rouche havia decidit tornar a París. La carta que havia aconseguit era suficient per a la seva investigació, almenys de moment. N’era un element cabdal. Recordant la vetllada amb la Mathilde, havia conduït content. S’ha de desconfiar de moments com aquest, va pensar després, com si confessar-se que estava content el fes tornar fràgil.

Un cop a casa, va descansar bona part de la tarda, i es va dutxar abans de rebre la Brigitte. Quan ella va arribar, de seguida va intentar compartir amb ella el gran descobriment, però no hi va semblar interessada. Això a ell li va causar una gran amargura. En Rouche somiava recuperar un terreny d’entesa amb ella, de complicitat, un tema que suscitaria discussions apassionades entre ells. I s’havia quedat sol amb la seva història de l’autor desemmascarat. Ella es va estimar més interrogar-lo:

—I amb el cotxe, tot bé?

—…

—Per què no em contestes?

—Per res.

—Què passa?

—Res. Gairebé res.

—On has aparcat?

Van baixar tots dos, caminant l’un darrere l’altre; una veritable atmosfera d’execució. En veure en quin estat estava el cotxe, la Brigitte es va espantar. No era gran cosa, es podia arreglar fàcilment, va argumentar en Jean-Michel. En altres circumstàncies, potser l’incident no hauria tingut tanta importància, però considerant el clima cada cop més sinistre que s’havia instaurat entre ells, ella hi va veure un senyal. Havia decidit confiar en ell, i vet aquí el resultat. La Brigitte es va concentrar un moment en les dues ratllades, com si la carrosseria representés el seu propi cor. De sobte, es va sentir esgotada de no ser estimada tal com volia.

—Vull que ens separem.

—Què? Pretens deixar-me per una ratllada?

—Són dues.

—Tant és. La gent no se separa per això.

—Et deixo perquè ja no t’estimo.

—Si hagués agafat el tren encara estaríem junts?

—…

En passar la nit abans amb la Mathilde, en Rouche s’havia adonat que estimava la Brigitte; però era massa tard. Ella havia acumulat massa decepcions. Ara vivien les seves últimes hores. En Jean-Michel s’aferrava a la il·lusió que tot s’arreglaria; però la mirada de la Brigitte no deixava lloc a cap dubte. No servia de res pidolar una pròrroga afectiva. S’havia acabat. Va sentir una cremor intensa al cos, cosa que el va sorprendre. Assecat i xuclat pel patiment, no es pensava pas que el seu cor encara fos capaç de sagnar.

22

En Maroutou, després d’escoltar el relat d’en Rouche, li va confirmar que era un motiu difícil d’acceptar per separar-se. Però el periodista justificava la Brigitte, recordant que segurament ella li havia salvat la vida en un moment en què tenia tots els motius per enfonsar-se. No aconseguia estar ressentit amb ella. Feta aquesta constatació, es van prendre un altre whisky, abans que sortís el tema Pick.

—O sigui que ha investigat sobre el cas? —va preguntar en Maroutou.

—Sí.

—I creu que no és l’autor del seu llibre?

—No ho crec, ho sé —va afirmar en Rouche abaixant la veu, com si acabés de revelar un afer d’Estat susceptible de posar en perill l’equilibri geopolític mundial.

Com més notaven els dos homes l’ambient festiu de la vetllada, més s’escarxofaven a les seves butaques. Arriba un moment que l’alegria dels altres accentua el teu abatiment. Una dona els va passar pel costat:

—Em feu pensar en Woody Allen i Martin Landau, al final de la pel·lícula Delictes i faltes.

—Ah, gràcies —va contestar en Rouche, sense saber si era un compliment. Ja no se’n recordava, de la pel·lícula. En Maroutou, en canvi, sabia que no l’havia vista; sempre s’havia estimat més llegir abans que anar al cine. Però és que tenia cap mena d’importància, encara, el que li agradava? Actualment, tots els llibres que havia llegit, estimat i defensat formaven una massa de paraules incomprensibles; li semblava que ja no li quedava res, de la bellesa. I ara fins i tot la seva vida formava com un objecte grotesc als seus ulls.

—Vaig a demanar un parell de whiskys més —va dir en Rouche.

—Molt bona idea… —va contestar el seu company d’una nit, sense sentir realment el so de la seva pròpia veu. En Maroutou notava com una mena de vibracions caòtiques: un zumzeig que li impedia distingir el que hi havia a fora dels seus pensaments. El president i director general de l’editorial Grasset, l’Olivier Nora, estava pronunciant un petit discurs en què donava les gràcies a tothom per la seva feina, i molt especialment a la Delphine Despero. En Maroutou va reconèixer la jove editora, que semblava impressionada de ser el centre d’atenció dels congregats; tothom l’observava. Per primera vegada, s’hauria dit que perdia seguretat. Cosa que la feia humana i commovedora. El seu cap li va demanar que digués unes paraules. Encara que s’havia preparat el discurs, en prendre la paraula es va embarbussar lleugerament. Tothom la mirava, i els seus també. Havien vingut els seus pares, i en Frédéric, és clar, que enarborava un gran somriure. En aquella celebració literària només faltava un representant de la família de l’autor. La Joséphine, en qui s’havia pensat per fer el paper, no havia fet acte de presència. Tothom havia intentat posar-s’hi en contacte, en va.

Des de la rereguarda, i malgrat la visió una mica enterbolida, en Maroutou observava tota l’escena. Va trobar que la Delphine semblava una adolescent perduda en un immens vestit de senyora. De sobte es va aixecar, i es va dirigir cap a ella amb un pas nerviós. No va sentir en Rouche, que li preguntava on anava. Algunes mirades es van posar en aquell home que fendia l’auditori d’una manera ostentosa; aquell home que bruscament es va apoderar del micro de la Delphine, a fi de pronunciar les següents paraules: «Bé, i ara ja n’hi ha prou! Tothom sap que no és en Pick qui va escriure el llibre!».