1

La Delphine Despero vivia a París des de feia gairebé deu anys, per exigències de la seva vida professional, però no havia deixat mai de sentir-se bretona. Semblava més alta del que era en realitat, sense que fos una qüestió de talons d’agulla. És difícil explicar com s’ho fan, determinades persones, per «crèixer-se»; ¿és l’ambició, el fet d’haver estat estimades a la infància, la certesa d’un futur radiant? Potser una barreja de tot plegat. La Delphine era una dona que tothom tenia ganes d’escoltar i seguir, amb un carisma mai agressiu. Filla d’una professora de lletres, havia nascut dins la literatura. Així, havia passat la infantesa examinant els exercicis dels alumnes de la seva mare, fascinada per la tinta vermella de la correcció; la nena escrutava les faltes, i les construccions maldestres, mentre memoritzava per sempre el que no s’havia de fer.

Després del batxillerat, se’n va anar a estudiar filologia a Rennes, però no volia ser professora de cap de les maneres. El seu somni era treballar en el món de l’edició. Als estius s’espavilava per fer-hi pràctiques, o qualsevol feineta que li permetés començar a introduir-se en l’ambient literari. Havia admès molt aviat que no se sentia capaç d’escriure; no li causava cap frustració: tot el que volia era treballar amb escriptors. No oblidaria mai el calfred que l’havia recorregut en veure Michel Houellebecq per primera vegada. En aquella època, feia pràctiques a l’editorial Fayard, on l’escriptor havia publicat La possibilitat d’una illa. Ell s’havia aturat un instant davant seu, en realitat no pas per repassar-la sinó més aviat diguem que per ensumar-la. Ella havia balbucejat un «bon dia» que havia quedat sense resposta, i això li havia semblat l’intercanvi més extraordinari.

El cap de setmana següent, altre cop a casa els pares, havia aconseguit parlar durant una hora d’aquell moment de res. Admirava Houellebecq, i «el seu talent inaudit per a la novel·la». La cansava molt sentir tantes polèmiques sobre ell, ningú no portava mai a col·lació la seva llengua, la seva desesperança, el seu humor. En parlava com si es coneguessin de tota la vida, com si el simple fet d’haver-s’hi creuat en un passadís li permetés comprendre la seva obra millor que ningú. Estava exaltada, i els seus pares la contemplaven divertits; en el fons, la seva educació havia consistit a fer tot el possible perquè la seva filla s’entusiasmés, s’interessés, es meravellés; en aquest sentit, se n’havien sortit prou. La Delphine havia desenvolupat una capacitat per sentir les pulsions interiors que animaven un text. Segons opinava tothom que l’havia conegut en aquella època, la noia faria carrera.

Després d’una estada de pràctiques a l’editorial Grasset, la van contractar com a editora júnior. La seva jovenesa era excepcional en aquest càrrec, però tot èxit sempre és el fruit d’un bon moment; havia aparegut a l’empresa en una època en què la direcció desitjava rejovenir i feminitzar el seu equip editorial. Li van confiar determinats autors, s’ha de confessar que no pas els més importants, però que van estar contents de tenir una jove editora disposada a ocupar-se d’ells amb totes les seves energies. Així mateix li van encomanar que donés un cop d’ull als manuscrits rebuts per correu, quan tingués una mica de temps lliure. Va ser ella qui va estar al darrere de la publicació de la primera novel·la de Laurent Binet, HHhH, un llibre extraordinari sobre l’SS Heydrich. Quan aquest text li va caure a les mans, va córrer a trobar l’Olivier Nora, el director de l’editorial Grasset, per suplicar-li que el llegís ben de pressa. El seu entusiasme va fer efecte. Binet va signar amb Grasset just abans que Gallimard li fes la seva proposta. Al cap d’uns mesos, el llibre va obtenir el premi Goncourt en la modalitat de primera novel·la, i la Delphine Despero es va fer un lloc important dins el segell editorial.

2

Al cap d’unes setmanes, va tornar a tenir una intuïció fulgurant descobrint la primera novel·la d’un jove autor, Frédéric Koskas. La banyera narrava la història d’un adolescent que es negava a sortir del lavabo i que decidia quedar-se a viure a la banyera. No havia llegit mai un llibre com aquell, portat per una escriptura alegre i alhora melancòlica. No li va costar gaire convèncer el consell assessor perquè li donessin suport en la seva convicció. La lectura d’aquell manuscrit podia fer pensar en Oblomov, de Gontcharov, o en El baró rampant, de Calvino, però aquesta estètica de rebuig del món tenia una dimensió contemporània. La diferència principal residia en aquesta constatació: amb les imatges que arribaven dels cinc continents, la informació en bucle, les xarxes socials, un adolescent ho podia saber tot de la vida, almenys potencialment. Així doncs, quin interès tenia a sortir de casa? La Delphine podia passar-se hores i hores parlant de la novel·la. Ben aviat va considerar Koskas un petit geni. Aquesta era una paraula que feia servir molt rarament, a pesar dels seus entusiasmes fàcils. És clar que cal precisar un detall: havia caigut fulminada pels encants de l’autor de La banyera.

Abans de signar el contracte, s’havien trobat unes quantes vegades; d’entrada a Grasset, després en un cafè, i l’últim cop al bar d’un gran hotel. Parlaven de la novel·la, de com en plantejarien la promoció. A en Koskas el cor se li accelerava davant la idea de ser publicat al cap de poc; era el seu gran somni, el seu nom a la coberta d’un llibre. Estava persuadit que la seva vida començaria a partir d’aquell moment. Sempre havia pensat que, sense el seu nom estampat en una novel·la, no seria més que un ésser flotant i com desarrelat. Amb la Delphine, parlava de les seves influències; la noia posseïa una vasta cultura literària. Intercanviaven opinions sobre els seus gustos, però la conversa no es desviava mai al terreny íntim. L’editora es moria de ganes de saber si a la vida del seu nou autor hi havia alguna dona, però no s’hauria donat mai permís per preguntar-l’hi. Intentava obtenir la informació fent marrades, però era en va. A la fi va ser en Frédéric qui s’hi va atrevir:

—Et puc fer una pregunta personal?

—Sí, sisplau.

—Tens nòvio?

—Haig de dir la veritat?

—Sí.

—No, no en tinc.

—Com pot ser?

—Perquè t’esperava a tu —va contestar de sobte la Delphine, sorpresa ella mateixa per la seva pròpia espontaneïtat.

De seguida ho va voler arreglar, dir que era una broma, però sabia perfectament que s’havia expressat amb convicció. Ningú hauria pogut dubtar de la sinceritat de les seves paraules. Per descomptat, en Frédéric havia fet el seu paper en el desenvolupament d’aquest diàleg de seducció responent: «Com pot ser?». D’aquesta sortida es deduïa que ella li agradava, oi? Ella se sentia molt incòmoda, però va admetre que el que havia dit responia a la veritat. Una forma de veritat pura i, per tant, incontrolable. Sí, ella sempre havia volgut un home com ell. Físicament i intel·lectualment. De vegades es diu que l’enamorament és el reconeixement d’un sentiment que ja existeix en nosaltres. Des de la primera cita, la Delphine havia sentit aquella torbació, la sensació que ja coneixia aquell home, que potser fins i tot l’havia albirat en algun somni de caràcter premonitori.

Agafat per sorpresa, en Frédéric no sabia què contestar. La Delphine li havia semblat del tot sincera. Quan ella li alabava la novel·la, ell sempre hi percebia una punta d’exageració. Una espècie d’obligació professional de semblar entusiasta, suposava. Però ara, el to transmetia la màxima sinceritat. Havia de dir alguna cosa, i del que digués dependria el destí de la seva relació. No tenia ganes de mantenir-hi les distàncies? De concentrar-se només en les interaccions relatives a la novel·la, i les altres que escriuria? Però totes dues coses estaven relacionades. No podia ser insensible a aquesta dona que l’entenia tan bé, aquesta dona que estava canviant el curs de la seva vida. Perdut en el dèdal de les seves reflexions, va obligar la Delphine a tornar a prendre la paraula:

—Si aquesta atracció no és recíproca, no dubtis que publicaré la teva novel·la amb el mateix entusiasme.

—Gràcies per la puntualització.

—No es mereixen.

—Llavors, suposem que estem junts… —va reprendre en Frédéric en un to de sobte divertit.

—Sí, suposem-ho…

—Si algun dia ens separem, què passarà?

—Que pessimista que ets. Encara no ha començat res i ja parles de la ruptura…

—Només vull que em contestis: si un dia arribes a detestar-me, faràs trinxar tots els exemplars del meu llibre?

—Sí, i tant. És un risc que hauràs d’assumir.

—…

Es va limitar a somriure mentre la mirava, i amb aquesta mirada va començar tot.

3

Van sortir del bar i es van posar a caminar per París. Es van transformar en turistes a la seva ciutat, perdent-se, vagarejant, però sigui com sigui van arribar a casa la Delphine. Tenia un estudi llogat a prop de Montmartre, un barri que costa de decidir si és popular o burgès. Van pujar les escales que conduïen al segon pis: un preliminar. En Frédéric mirava les cames de la Delphine, que, sabent-se observada, avançava a poc a poc. Una vegada a l’apartament, es van dirigir al llit i s’hi van estirar sense la més petita frenesia, com si el desig més intens pogués portar a una calma igualment excitant. Al cap de poc, van fer l’amor. I després es van quedar molta estona serrats l’un contra l’altre, sobtats per l’estranyesa de trobar-se d’improvís en una intimitat total amb algú que, feia unes hores, encara era un estrany. La mutació era ràpida, la mutació era bonica. El cos de la Delphine havia trobat el destí tan anhelat. En Frédéric a la fi se sentia aplacat, havent revertit una mancança fins aleshores no identificada. I tots dos sabien que el que estaven vivint no passava mai. O si passava era a la vida dels altres.

En plena nit, la Delphine va encendre el llum:

—Hem de parlar del teu contracte.

—Ah… o sigui que era per negociar…

—Naturalment. Abans de signar me’n vaig al llit amb tots els meus autors. És molt més fàcil per quedar-nos els drets audiovisuals.

—…

—I?

—Els cedeixo. Ho cedeixo tot.

4

Malauradament, La banyera va ser un fracàs. I la paraula «fracàs» encara li anava massa gran. Què es pot esperar, de la publicació d’una novel·la? Malgrat tots els esforços de la Delphine Despero, i l’activació dels seus contactes en la premsa, els pocs articles elogiosos sobre «la facilitat per a la novel·la d’aquest talent prometedor» no van canviar gens el destí clàssic d’una novel·la publicada. La gent es pensa que la publicació és el Graal. Moltíssimes persones escriuen amb el somni d’aconseguir-ho algun dia, però hi ha una violència pitjor que la de no ser publicat: quedar en l’anonimat més complet.^[003] Al cap d’uns dies, el teu llibre ja no es troba enlloc, i et veus vagant de manera una mica patètica d’una llibreria a l’altra, buscant la prova que tot ha passat de debò. Publicar una novel·la que no troba el seu públic és permetre que la indiferència es materialitzi.

La Delphine no va donar curs a la seva tristesa per tranquil·litzar en Frédéric, a qui deia que aquest revés no feia minvar les expectatives que l’editorial havia dipositat en ell. Però no hi feia res, ell se sentia buit i alhora humiliat. Havia viscut anys amb la certesa que un dia existiria per les paraules. Li agradava el posat d’home jove que escriu i que aviat tindrà una primera novel·la publicada. Però què podia esperar ara que la realitat havia vestit el seu somni amb uns parracs miserables? No tenia ganes de fer comèdia, de fer veure que s’extasiava per la magnífica recepció que la seva novel·la havia tingut, com feien tants que es vantaven d’un esment de tres ratlles a Le Monde. En Frédéric Koskas sempre havia sabut mirar la seva situació amb objectivitat. I va entendre que no havia de canviar el que constituïa la seva singularitat. No el llegien, era així. «Almenys he conegut la dona de la meva vida, publicant aquesta novel·la», es consolava. Havia de seguir el seu camí, amb la convicció que li cal a un soldat oblidat pel seu regiment. Al cap d’unes setmanes, es va tornar a posar a escriure. Una novel·la que duia per títol provisional El llit. Sense revelar-li’n el tema, es va limitar a precisar a la Delphine: «A risc que resulti un altre fracàs, almenys segur que serà més còmode que una banyera».

5

Se’n van anar a viure junts, és a dir, en Frédéric es va traslladar a casa la Delphine. Per protegir el seu amor dels comentaris, a l’editorial ningú no estava al corrent de la relació. Als matins, ella feia cap a la feina, i ell es posava a escriure. Havia decidit redactar el llibre sencer al seu llit. L’escriptura proporcionava coartades extraordinàries. El d’escriptor és l’únic ofici que et permet quedar-te sota les mantes tot el dia dient: «Estic treballant». De vegades es tornava a adormir i fantasiejava deixant-se convèncer que seria útil per a la seva creació. La realitat era tota una altra: se sentia sec. De vegades pensava que aquella felicitat confortable i alhora meravellosa que li havia caigut al damunt podia perjudicar la seva escriptura. Que no calia estar perdut o ser fràgil, per crear? No, era absurd. S’havien escrit obres mestres en un estat d’eufòria, s’havien escrit obres mestres en la desesperació. Al contrari, per primer cop a la vida tenia una existència ordenada. I la Delphine guanyava diners per tots dos, mentre ell escrivia la novel·la. No se sentia com un paràsit o un dependent, però havia acceptat deixar-se mantenir. Era una mena de pacte amorós entre ells: al capdavall, ell treballava per a ella, perquè li publicaria la novel·la. Però també sabia que ella seria un jutge imparcial, i que la seva història no afectaria gens l’opinió de la Delphine sobre la qualitat del llibre.

Mentrestant, ella publicava altres autors, i la seva agudesa continuava causant sensació. Va refusar diverses propostes procedents d’altres editors, i va continuar profundament lligada a Grasset, el segell que li havia donat la seva oportunitat. En Frédéric va tenir petites crisis de gelosia: «Ah, vaja! O sigui que has publicat aquest llibre? Però per què? És molt dolent». I ella contestava: «No et converteixis en un d’aquests autors amargats que troben tots els altres il·legibles. No puc més, d’haver de suportar perversos egòlatres tot el dia. Quan torno a casa, m’agradaria trobar-hi un autor concentrat en la seva feina, només en la seva feina. Els altres no tenen cap importància. A més, publico els altres mentre espero el teu Llit. Tot el que faig en la vida, a grans trets, és esperar conèixer el teu llit». La Delphine tenia una manera miraculosa de desactivar les angoixes d’en Frédéric. Era una barreja perfecta de somiadora literària i de dona ancorada en la realitat; obtenia la força dels seus orígens, i de l’amor dels seus pares.

6

Els seus pares, precisament. La Delphine cada dia parlava per telèfon amb la seva mare, li explicava la vida amb tots els ets i uts. També conversava amb el seu pare, però en una versió concentrada, alleugerida dels detalls inútils. Tots dos estaven jubilats des de feia poc. «He estat educada per una profe de francès i un profe de mates, cosa que explica la meva esquizofrènia», bromejava la Delphine. El seu pare havia exercit la docència a Brest, i la seva mare a Quimper, i cada vespre es trobaven a casa; vivien a Morgat, al terme de Crozon. Era un indret màgic, preservat de tot, on s’imposava la natura salvatge. Era impossible avorrir-se en un lloc com aquell; la simple contemplació del mar podia omplir una vida sencera.

La Delphine passava totes les vacances d’estiu a casa els seus pares, i el que s’acostava no seria l’excepció a la regla. Va proposar a en Frédéric que l’acompanyés. Seria l’ocasió de presentar-li per fi la Fabienne i en Gérard. Ell va fer veure que dubtava, com si tingués res més a fer.

—Com és el teu llit, en aquesta casa? —li va preguntar.

—Verge de tot home.

—Seré el primer de dormir-hi amb tu?

—El primer, i espero que l’últim.

—M’agradaria escriure amb l’estil de les teves respostes. Sempre ho fas maco, poderós, definitiu.

—Tu escrius millor que això. Ho sé. Ho sé abans que ningú.

—Ets meravellosa.

—Tu tampoc no estàs gens malament.

—…

—Allò és el cul del món. Passejarem a la vora del mar, i tot serà límpid.

—I els teus pares? Quan escric no sempre sóc sociable.

—Se’n faran càrrec. Nosaltres parlem moltíssim. Però no obliguem ningú a fer el mateix. És la Bretanya…

—I què vol dir, «És la Bretanya»? Sempre ho dius, això.

—Ja ho veuràs. —…

7

Les coses no van anar exactament així. Des que van arribar, en Frédéric es va sentir calorosament acollit pels pares de la Delphine. Era la primera vegada que ella els presentava un home, era evident. Ho volien saber tot. Sobre la pretesa «no-obligació» de parlar hi havia molt a dir. Poc còmode amb la idea d’evocar el seu passat, es va veure immediatament interrogat sobre la seva vida, els seus pares, la seva infantesa. Va intentar donar mostres de ser sociable, salpebrant les respostes amb anècdotes saboroses. A la Delphine li feia l’efecte, i amb raó, que se les inventava per fer el relat més palpitant que la mera realitat.

En Gérard havia llegit amb atenció La banyera. Sempre és una mica depriment per a un escriptor autor d’un llibre que ha passat desapercebut trobar un lector que es pensa que el complaurà parlant-ne durant una estona interminable. Per descomptat, això neix d’un sentiment encantador. Però, a penes instal·lat, des del primer aperitiu a la terrassa, davant d’aquell paisatge d’una bellesa desarmant, en Frédéric se sentia incòmode per ser el centre d’atenció amb una novel·la que al capdavall era força mediocre. Començava a deseixir-se’n progressivament, a descobrir-hi les mancances i que es notava que ho havia volgut fer massa bé. Com si cada frase estigués condemnada a ser una prova fefaent que ell era formidable. La primera novel·la sempre és la d’un bon alumne. Només els genis són uns mals alumnes d’entrada. Però segurament cal temps per comprendre com respira un relat, el que es trama més enllà del que és evident. En Frédéric tenia el sentiment que la seva segona novel·la seria millor, no deixava de pensar-hi, però no en parlava mai amb ningú. Convenia no malgastar les intuïcions fent confidències.

—La banyera és una paràbola formidable del món contemporani —va continuar en Gérard.

—Ah… —va respondre en Frédéric.

—Tens raó: la sobreabundància en un primer temps va crear confusió. I ara causa un desig d’abandó. Tenir-ho tot equival a no voler res més. És una equació extremament pertinent, tal com jo ho veig.

—Gràcies. Tants compliments em fan sentir incòmode…

—Aprofita-ho. No és així cada dia, aquí —va dir, rient de manera emfàtica.

—En la teva obra es pot trobar la influència de Robert Walser, oi? —va intervenir la Fabienne.

—Robert Walser… doncs… Sí… és veritat, m’agrada molt. No me n’havia adonat, però segurament tens raó.

—La teva novel·la m’ha fet pensar sobretot en la seva nouvelle El passeig. Té un talent increïble per evocar la badoqueria. Els autors suïssos sovint són els millors per parlar de l’avorriment i de la solitud. Hi ha una mica d’això en el teu llibre: fas que el buit sembli palpitant.

—…

En Frédéric es va quedar sense paraules, embargat per l’emoció. Quant feia que no li dedicaven paraules bonhomioses com aquelles, aquella atenció? Amb poques frases, acabaven de cicatritzar les ferides de la incomprensió del públic. Va mirar la Delphine, que li havia canviat la vida, ella li va dedicar un somriure ple de tendresa, i ell va pensar que tenia moltes ganes de descobrir el famós llit on cap home no havia estat mai abans. Aquí, el seu amor semblava adquirir una dimensió superior.

8

Després d’aquesta entrada tan loquaç, els pares no van fer gaire més preguntes a en Frédéric. Van anar passant els dies, i se sentia molt a gust escrivint en aquella regió que no coneixia. Al matí, es consagrava a la novel·la; a la tarda, passejava amb la Delphine, recorrent paratges on no es trobaven mai ningú. Era el decorat ideal per oblidar-se. A ella també li agradava explicar-li, en diferents indrets, els detalls de la seva adolescència. El passat es recomponia a base de petits tocs, i ara en Frédéric podia estimar totes les èpoques de la vida de la Delphine.

La Delphine aprofitava el temps lliure per quedar amb els amics de la infantesa. És una categoria particular d’amistat: les afinitats són abans que res geogràfiques. A París, potser ja no tindria res a dir a en Pierrick o a la Sophie, ara eren tan diferents, però aquí podien parlar durant hores. Cadascú explicava la seva vida, any rere any. Feien preguntes a la Delphine sobre les personalitats amb què podia coincidir. «Hi ha molta gent superficial», deia ella, sense pensar-ho realment. Sovint diem el que els altres volen sentir. La Delphine sabia que els seus amics de la infància la volien sentir criticar París; això els tranquil·litzava. El temps passava d’una manera amable, amb ells, però ella tenia pressa per tornar amb en Frédéric. Estava molt contenta que ell se sentís bé a la Bretanya per escriure. Va aconsellar la seva novel·la als seus amics, i va sentir que li preguntaven:

—L’han tret en butxaca?

—No —va balbucejar ella.

Malgrat la seva influència creixent, no havia aconseguit convèncer ningú per fer una nova edició d’un llibre que havia estat un fracàs total. No hi havia cap raó objectiva que pogués fer pensar que un preu inferior ajudaria a modificar el destí comercial de La banyera.

La Delphine es va estimar més canviar de tema, parlar de les novel·les que s’havia emportat. Amb les noves tecnologies, ja no hi havia cap necessitat de traginar maletes de manuscrits durant les vacances. Tenia una vintena de llibres per llegir durant l’agost. Tots, gravats al seu lector electrònic. Li van preguntar que de què anaven totes aquelles novel·les, i la Delphine va haver d’admetre que gairebé sempre era incapaç de resumir-les. No havia llegit res memorable. Tot i això, continuava experimentant excitació cada vegada que emprenia una lectura. I si era el que buscava? I si descobria un autor? El seu ofici l’estimulava al més alt nivell, el vivia de manera gairebé infantil, com qui busca xocolatines amagades al jardí. A més a més, li encantava treballar els manuscrits dels autors que publicava. Havia rellegit almenys unes deu vegades La banyera. Quan una novel·la li agradava, la necessitat o no d’un punt i coma li podia fer bategar el cor.

9

Aquell vespre feia tant bon temps que van decidir sopar a fora. En Frédéric va parar la taula, amb el plaer una mica ridícul de sentir-se útil. Als escriptors els fa molt feliços la perspectiva d’ocupar-se d’alguna tasca domèstica. Els encanta contrarestar les seves vagabunderies vaporoses amb l’excitació d’una feina concreta. La Delphine parlava molt amb els seus pares, i això fascinava el seu company. Sempre tenen alguna cosa a dir-se, pensava. Amb ells, no hi havia mai cap pàgina en blanc a la conversa. Potser era qüestió d’entrenament. La paraula portava a la paraula. El que en Frédéric constatava subratllava encara amb més força la seva incapacitat per comunicar-se amb els seus propis pares. Que potser s’havien dignat a llegir la seva novel·la, almenys? Era poc probable. La seva mare intentava establir amb ell una relació més tendra, però era difícil revertir un passat de sequedat afectiva. En tot cas, pensava poc en ells. Quant feia que no hi parlava? No sabria dir-ho amb exactitud. El fracàs de la seva novel·la l’havia allunyat d’ells encara més. No tenia ganes de veure la mirada de menyspreu del seu pare que, amb tota seguretat, li hauria esmentat totes les novel·les que sí que havien tingut èxit.

En Frédéric ni tan sols sabia què feien, aquell estiu. D’entrada ja li semblava estrany que estiguessin junts. Al cap de vint anys de viure separats, acabaven d’ajuntar-se altra vegada. Què els havia passat pel cap? Segurament és una bona raó per fer-se novel·lista, la incapacitat d’entendre els propis pares. Es podia pensar que havien mirat de viure la vida l’un sense l’altre i que, a falta de res millor, finalment s’havien retrobat. A en Frédéric li havia tocat carretejar sense parar les seves coses d’una banda a l’altra durant tota la infantesa, i ara resultava que reprenien la vida de família sense ell. Havia de sentir-se culpable? La veritat era sens dubte més simple: els espantava la solitud.

En Frédéric va deixar córrer els seus pensaments^[004] per tornar al present:

—No n’estàs fins al capdamunt, de llegir tants manuscrits? —va preguntar la Fabienne a la seva filla.

—No, m’encanta. Però últimament és veritat que em cansa una mica. No he llegit res gaire estimulant.

—I La banyera? Com la vas descobrir?

—En Frédéric la va enviar per correu, simplement. I jo la vaig trobar furgant el despatx on acumulem els manuscrits. Em vaig sentir atreta pel títol.

—Si t’he de ser franc, la vaig deixar a recepció —va precisar en Frédéric—. La vaig portar a unes quantes editorials, sense creure-hi gaire. No em podia imaginar que em trucarien l’endemà al matí.

—Deu ser més aviat infreqüent que vagi tot tan de pressa, oi? —va preguntar en Gérard, sempre frisós per participar en una conversa, encara que en el fons no li interessés.

—Pel que fa a la rapidesa de la reacció, segur. Però també pel que fa a la publicació. A Grasset només se’n publiquen tres o quatre a l’any, de les novel·les que arriben per correu.

—De quants llibres rebuts? —va voler saber la Fabienne.

—Milers.

—Suposo que algú s’encarrega de refusar els textos. Quin ofici —va sospirar en Gérard.

—En general es fa mitjançant una carta estàndard, que envien els becaris —va explicar la Delphine.

—Ah, sí, la famosa carta: «Malgrat el mèrit indubtable del seu text, bla, bla, bla… lamentem comunicar-li que no encaixa en la nostra línia editorial… Això no obstant, si… bla, bla, bla…». Sempre se les carrega la línia editorial.

—Tens raó —va contestar la Delphine a la seva mare. Sobretot perquè no existeix. És una excusa. N’hi ha prou de mirar dos segons el nostre catàleg per veure que editem llibres totalment diferents els uns dels altres.

Llavors hi va haver un petit blanc en la conversa: un fet raríssim en els Despero. En Gérard ho va aprofitar per tornar a omplir els gots de vi negre; ja era la tercera ampolla que s’acabaven, aquell vespre.

La Fabienne va enllaçar amb una anècdota local:

—Fa uns quants anys, al bibliotecari de Crozon se li va ficar al magí la idea de reunir tots els llibres rebutjats per les editorials.

—Ah, sí? –es va exclamar la Delphine, estranyada de no estar al corrent d’aquella història.

—Sí. El projecte estava inspirat en una biblioteca americana, em penso. No estic gaire segura dels detalls. Només recordo que en aquella època se’n va parlar molt. La gent ho trobava divertit. Algú va arribar a dir que era una mena de deixalleria literària.

—Quina bestiesa, jo trobo que és una idea molt maca —la va tallar en Frédéric—. Si ningú hagués volgut el meu llibre, potser m’hauria agradat que almenys me l’acceptessin en alguna banda.

—Encara existeix? —va preguntar la Delphine.

—Sí. Em fa l’efecte que no és gaire activa, però fa uns mesos vaig anar a la biblioteca, i vaig veure que tots els prestatges del fons continuaven consagrats als rebutjats.

—Hi deu haver autèntics saldos! —va fer broma en Gérard, però ningú no va semblar apreciar el seu humor.

En Frédéric va comprendre que el duo mare-filla sovint el devia deixar de banda. Per simpatia, li va dedicar un petit somriure de complicitat, però no va portar l’empatia fins al punt d’emetre una rialla. En Gérard es va tornar a centrar en la conversa, i va admetre que trobava la iniciativa absurda. Com a matemàtic, no li cabia al cap que pogués existir un lloc dedicat a totes les recerques científiques avortades, o a totes les patents que no s’havien pogut validar. Precisament els indicadors i les proves per superar existien per delimitar el món de l’èxit i del fracàs. I va fer una comparació una mica estranya: «En l’amor, seria com si una dona et digués que no, però alhora et permetessin viure una història amb ella…». La Delphine i la Fabienne no van entendre ben bé el paral·lelisme, però van lloar l’intent patètic de l’home racional que es volia mostrar tendre. De vegades als científics els agrada fer metàfores poètiques tan inflamades com un poema escrit per un nen de quatre anys. (Era hora d’anar a dormir).

10

Una vegada al seu llit, en Frédéric va acariciar les cames, i les cuixes, de la Delphine, i llavors va aturar un dit en un punt del seu cos:

—I si te’l fico, el rebutjaràs? —va xiuxiuejar.

11

L’endemà al matí, la Delphine va proposar a en Frédéric que fessin un passeig amb bicicleta fins a Crozon, per veure de més a la vora aquella biblioteca. Habitualment, ell treballava com a mínim fins a la una, però ell també tenia aquell desig urgent. Constatar físicament el fracàs dels altres potser se li posaria bé.

A la biblioteca encara hi treballava la Magali. Havia guanyat pes. Sense saber ben bé per què, s’havia deixat. No havia començat de seguida després del naixement dels seus dos fills, sinó uns quants anys més tard. Potser en el moment que havia comprès que viuria tota la vida allà, i que faria aquella feina fins a la jubilació. Aquell horitzó traçat va anul·lar en ella tot desig d’aparentar. I quan va constatar que els quilos de més al seu marit no el molestaven gens, va prosseguir per aquell camí que la portava a no reconèixer-se. Ell li deia que l’estimava a pesar dels canvis del seu cos, i ella, que hauria pogut arribar a la conclusió que el seu amor era profund, hi va veure sobretot una prova d’indiferència.

I calia consignar un altre canvi important: any rere any s’havia convertit en una literata. Ella que havia començat l’ofici una mica per atzar, sense cap afició pels llibres, ara podia donar consells als lectors, guiar-los en les seves tries. Progressivament, havia fet evolucionar el lloc a imatge seva. Havia disposat un racó més ampli per als més joves, i creat tallers lúdics al voltant de la lectura en veu alta. Els seus fills, ara ja adults, de vegades venien a donar-li un cop de mà, els caps de setmana. Dos colossos que treballaven com el seu pare al taller de la Renault i que podies trobar ajupits, llegint als nens el conte La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap.

Ja no venia gaire gent a la biblioteca dels rebutjats, i fins i tot la mateixa Magali gairebé l’havia oblidat. De vegades, algun individu una mica tèrbol entrava tímidament per xiuxiuejar que ningú no havia volgut el seu llibre. Havia sentit a parlar d’aquell refugi als amics d’uns amics d’escriptors no publicats. La informació circulava, en aquella comunitat de la desil·lusió.

La jove parella va entrar a la biblioteca, i la Delphine es va presentar, dient que vivia a Morgat.

—Ets la filla dels Despero? —va preguntar la Magali.

—Sí.

—M’enrecordo de tu. Venies quan eres petita…

—És veritat.

—En fi, sobretot era la teva mare que venia a demanar llibres en préstec per a tu. Tu ets la que treballa a París, en el món de l’edició?

—Sí, sóc jo.

—Que potser ens podries aconseguir llibres gratis? —va deixar anar la Magali, amb un sentit comercial inversament proporcional a la seva finor.

—Hummm… Sí, és clar, ja veuré què hi puc fer.

—Gràcies.

—En tot cas, li puc recomanar una novel·la molt bona, La banyera. I fer-li’n servir uns quants exemplars sense càrrec.

—Ah, sí, n’he sentit parlar. Sembla que no val res.

—No, tot al contrari. Justament li’n presento l’autor.

—Oh, em sap greu. Si puc ficar la pota, sempre ho faig.

—No es preocupi —la va tranquil·litzar en Frédéric—. Jo de vegades també dic que pel que sembla un llibre no val res, quan no l’he llegit.

—Però jo el llegiré. I el faré llegir. Al capdavall, no passa cada dia, que tinguem un famós a Crozon —va mirar d’arreglar-ho la Magali.

—Un famós és una mica exagerat —va balbucejar en Frédéric.

—Bé, vaja, un autor publicat, vull dir.

—Justament… —va intervenir la Delphine—. Hem vingut a veure-la perquè ens han parlat d’una biblioteca una mica especial.

—M’imagino que es refereix als llibres rebutjats.

—Això mateix.

—És al fons de la sala. La conservo en honor del seu fundador, però deu ser un garbuix de textos dolents.

—Sí, segurament. Però m’encanta la idea —va dir la Delphine.

—Això hauria complagut molt en Gourvec, el que la va fundar. Li agradava que la gent s’interessés per la seva biblioteca. Era l’obra de la seva vida, es podria dir així. Va fer del fracàs dels altres el seu propi èxit.

—Que maco —va concloure en Frédéric.

La Magali havia pronunciat espontàniament aquesta frase, sense adonar-se que era poètica; va deixar que la jove parella s’acostés cap a la prestatgeria consagrada als rebutjats. Es va dir que feia molt de temps que no havia tret la pols a aquelles estanteries.