1

La Delphine va explicar el contingut del projecte als comercials de l’editorial Grasset. Aquells homes i dones pentinarien tot França per anunciar a les llibreries que aviat sortiria un llibre molt especial. Per a la jove editora, aquesta primera presentació en públic era una prova de foc. Encara no havien llegit la novel·la; com reaccionarien a la gènesi d’aquesta publicació? Havia demanat a l’Olivier Nora, el director de l’editorial, que li concedís una mica més de temps que de costum per explicar tots els detalls de la història. D’entrada, la novel·la de la novel·la tindria una importància capital. En Nora hi havia accedit, entusiasmat com poques vegades amb el projecte. Estupefacte, havia repetit uns quants cops: «O sigui que estaves de vacances a casa els teus pares i has descobert una biblioteca de llibres rebutjats? És increïble…». Generalment d’una gran elegància i amb un domini d’ell mateix una mica britànic, s’havia fregat les mans amb l’alegria d’un nen petit que acaba de guanyar una partida de bales.

El plaer de presentar la novel·la de Pick feia estar la Delphine encara més radiant. Enfilada en uns talons alts, dominava la sala de reunions, però sense eclipsar-la. Parlava amb seguretat i dolcesa. Se la veia segura d’haver descobert un autor insòlit amagat darrere aquell pizzer mort. Tothom va semblar molt motivat davant la idea de defensar l’aposta. De seguida van parlar d’una col·locació impressionant, raríssima per a una primera novel·la. «Tota la casa hi creu», va anunciar l’Olivier Nora. Un dels comercials va comentar que recordava aquella biblioteca de la Bretanya. Feia molt de temps havia llegit un article sobre el tema. La Sabine Richer, responsable de la regió de Touraine i apassionada de la literatura nord-americana, va parlar de la novel·la de Richard Brautigan que era a l’origen de la idea. Era un llibre que li encantava, una epopeia per arribar a Mèxic, un road book que serveix de pretext a l’autor per dedicar una mirada irònica a la Califòrnia dels anys seixanta. En Jean-Paul Enthoven, editor i escriptor de Grasset, va saludar de manera particularment elogiosa l’erudició de la Sabine. Llavors la noia es va posar vermella.

La Delphine no havia assistit mai a una presentació com aquella. Sovint, les exposicions de les novetats s’encadenen de manera avorrida, mentre tothom pren apunts sobre les pròximes novetats editorials. Aquesta vegada, passava alguna cosa. La cosien a preguntes. Un home embotit en un vestit massa petit li va preguntar:

—I com heu pensat enfocar-ne la promoció?

—Hi ha la seva dona. Una velleta bretona de vuitanta anys, amb un gran sentit de l’humor. No sabia res de la vida secreta del seu marit, i us puc assegurar que quan en parla és colpidor.

—I té altres llibres? —va preguntar el mateix home.

—A priori no. La seva dona i la seva filla van furgar totes les seves caixes. No hi havia cap altre manuscrit.

—En canvi —va reprendre l’Olivier Nora—, van fer un descobriment important, oi, Delphine?

—Sí. Hi van trobar un llibre de Puixkin: Eugeni Oneguin.

—I per què és important? —va demanar un altre comercial.

—Perquè Puixkin forma part del nucli de la novel·la. I al llibre que la seva dona ha descobert, en Pick hi havia subratllat unes frases. Haig de recuperar l’exemplar. Potser hi va deixar indicis, o va voler expressar alguna cosa marcant determinats passatges.

—Tinc la intuïció que les sorpreses no s’han acabat —va concloure l’Olivier Nora, com per fer augmentar encara més l’interès de tothom.

—Eugeni Oneguin és una novel·la-poema sublim —va reprendre en Jean-Paul Enthoven—. Fa uns anys, una dona russa me’l va regalar. Una dona deliciosa i molt cultivada, per cert. Va intentar explicar-me la bellesa de la llengua de Puixkin. Cap traducció no la pot reproduir.

—I parlava el rus, el seu Pick? —va voler saber un altre comercial.

—Que jo sàpiga no, però admirava Rússia. Fins i tot va posar el nom de Stalin a una pizza —va afegir la Delphine.

—I pretén que presenti el llibre als llibreters amb aquest argument? —va cloquejar el mateix home, que va desencadenar una riallada general.

La reunió va prosseguir en aquest tenor una estona més, sempre al voltant d’aquest llibre tan especial. Va quedar molt poc temps per a les altres obres que sortien al mateix servei de novetats. Sovint és així com es decideix la vida d’un llibre, no tots arrenquen amb les mateixes oportunitats. L’entusiasme de l’editor és determinant, sempre té fills preferits. Per a Grasset, el de Pick seria el llibre aposta de la primavera, i esperaven que l’èxit s’allargués fins a l’estiu. L’Olivier Nora no tenia ganes d’esperar fins al setembre per publicar-lo de cara a la rentrée literària, i competir així pels grans premis de la tardor. Era una temporada massa violenta i agressiva; i era probable que ningú hi veiés una història maca, sinó més aviat un intent de buscar un èxit editorial a l’estil de Romain Gary. Tothom es preguntaria qui hi havia darrere Pick, quan no hi hauria res per descobrir. Senzillament era una història increïble, haver trobat una novel·la en aquelles circumstàncies. I bé que de tant en tant calia creure-hi, en les històries increïbles.

2

L’Hervé Maroutou va aprofitar un breu silenci per abordar un punt que considerava important. Des de feia anys pentinava l’est de França tres dies la setmana, i havia teixit vincles d’amistat amb molts llibreters. Coneixia els gustos de tots, cosa que li permetia personalitzar les presentacions que feia del catàleg. El comercial és una baula essencial de la cadena del llibre, el vincle humà amb la realitat: una realitat, sovint, difícil. Any rere any, com que moltes llibreries havien anat tancant, el seu recorregut era cada cop més curt; l’ofici se li desfeia a les mans. Què en quedaria, aviat?

Els combatents del llibre meravellaven en Maroutou. Junts formaven una muralla contra el món que venia, un món que no era ni millor ni pitjor, però que semblava que no erigia el llibre com un valor essencial de la cultura. L’Hervé sovint coincidia amb els seus competidors, i havia establert una relació especial amb en Bernard Jean, el seu homòleg del grup Hachette. Es trobaven als mateixos hotels, on compartien el menú tot inclòs «especial comercials» que proposaven alguns Ibis. A l’hora de les postres,^[009] l’Hervé va parlar de Pick. En Bernard Jean li va contestar: «I no és una mica estrany publicar un autor rebutjat?». Aquesta reacció, en el precís instant en què l’un degustava un pastís normand i l’altre una mousse de xocolata, l’Hervé Maroutou l’havia anticipat el dia de la reunió a Grasset. Sempre s’avançava als esdeveniments.

De manera que havia preguntat a la Delphine:

—No és una mica arriscat publicar un llibre explicant que l’heu trobat en un prestatge de textos rebutjats?

—I és clar que no —va respondre l’editora—. És molt llarga, la llista d’obres mestres rebutjades pels editors. En prepararé una, i aquesta serà la nostra resposta.

—Ja té raó, ja —va sospirar una veu.

—A més, no tenim cap prova que en Pick hagués enviat el manuscrit enlloc. De fet, estic convençuda que el va dipositar directament a la biblioteca. Segur.

Aquesta frase canviava la situació. Potser era un llibre que no havia estat mai destinat a la publicació, no pas un rebutjat. Però era poc probable que es pogués comprovar: les editorials no conserven als seus arxius la llista dels manuscrits retornats als autors. La Delphine s’havia preparat per respondre amb seguretat i convicció tots els interrogants. No volia permetre que s’instal·lés cap dubte. Va parlar de la bellesa del fet de no intentar ser publicat, de viure una vida al marge de tot reconeixement. «És un geni a l’ombra, vet aquí el que s’ha de dir», va afegir. En una època en què tothom vol ser reconegut a tot preu per tot i per no res, vet aquí un home que segurament es va passar molts mesos perfeccionant una obra destinada a la pols.

3

Després d’aquella reunió, la Delphine havia decidit preparar uns quants elements per reforçar la idea que el refús en cap cas no pot ser un valor qualitatiu. Pel camí de Swann, de Marcel Proust, segurament és un dels refusos més cèlebres. S’han escrit tantes pàgines i anàlisis sobre aquest fracàs que se’n podria fer una novel·la més llarga que la mateixa obra. El 1912, Marcel Proust és conegut sobretot per la seva afició a les coses mundanes. Potser va ser per això que no se’l van prendre seriosament? Sempre es concedeix més mèrit als eremites. Sempre s’elogien més les qualitats dels discrets i dels delicats de salut. Però és que és impossible ser genial i frívol al mateix temps? N’hi ha prou de llegir un paràgraf de la primera part d’A la recerca del temps perdut per adonar-se de la seva qualitat literària. A Gallimard, el comitè de lectura del moment estava format per escriptors coneguts, com André Gide. Hi ha qui diu que va fullejar i no llegir el llibre, i que, carregat de prejudicis, la vista li va caure en fórmules que va considerar maldestres^[010] i en frases llargues com l’insomni. Sense ser tingut en compte, rebutjat, Proust es va veure obligat a publicar-se la novel·la ell mateix, rascant-se la butxaca. Més tard, André Gide va confessar que rebutjar aquest llibre havia estat «el més gran error de la NRF». I Gallimard es va posar al dia ben de pressa publicant finalment Proust. El 1919, el segon volum del cicle, A l’ombra de les noies en flor, va obtenir el premi Goncourt, i des de fa un segle l’escriptor rebutjat d’entrada és considerat un dels més grans de tots els temps.

I es podia esmentar un altre exemple emblemàtic: Una conxorxa d’enzes, de John Kennedy Toole. L’autor, esgotat per la lletania incessant dels rebutjos, es va suïcidar el 1969, a l’edat de trenta-un anys. Com a epígraf de la seva novel·la, amb una ironia premonitòria, havia citat aquesta frase de Jonathan Swift: «Quan un autèntic geni apareix en la baixesa d’aquest món, se’l pot reconèixer pel fet que tots els imbècils s’han aliat contra ell». Com podia ser que un llibre tan poderós pel seu humor i la seva originalitat no hagués trobat editor? Després de la seva mort, la mare de l’autor va lluitar durant anys per complir el somni de publicació del seu fill. La seva tossuderia va ser recompensada, i a la fi el llibre va veure la llum el 1980, i va tenir un èxit internacional immens. Aquesta novel·la s’ha convertit en un clàssic de la literatura nord-americana. La història del suïcidi del seu autor, desesperat perquè no era llegit, segurament va contribuir al seu èxit pòstum. Sovint les obres mestres van acompanyades d’una novel·la de la novel·la.

La Delphine, doncs, havia anotat tot això, per si resultava que es parlava massa dels possibles refusos que devia haver entomat Pick. I, de passada, havia aprofitat per aprofundir els seus coneixements sobre Richard Brautigan. Sovint havia sentit referir-se a ell a uns quants autors, com ara Philippe Jaenada,^[011] però encara no havia tingut mai l’ocasió de llegir-lo. De vegades un es fa una imatge d’un autor basada en un sol títol. Amb El detectiu que somiava en Babilònia, la Delphine associava Brautigan a una versió hippy de l’inspector Marlowe. Una barreja de Bogart i de Kerouac. Però llegint Brautigan havia descobert la seva fragilitat, el seu humor, la seva ironia; i matisos melancòlics. Li trobava més afinitats amb un altre autor americà que acabava de descobrir, Steve Tesich, i de la seva novel·la Karoo. D’altra banda, no tenia ni idea de la fascinació que Brautigan sentia pel Japó, un país que pobla tant la seva obra com la seva vida. El 28 de maig de 1976 havia escrit aquesta frase en el seu dietari, que la Delphine va subratllar:

Al Japó totes les dones són tan seductores que a les altres segurament les van ofegar en néixer.

Tornant al tema del rebuig, Brautigan també havia suat la cansalada, encadenant una sèrie de respostes negatives. Abans de convertir-se en l’autor emblemàtic de tota una generació, i que els groupies hippies l’adoressin, havia passat una pila d’anys pràcticament en la misèria. Com que no es podia permetre l’autobús, era capaç de caminar tres hores per acudir a una cita; com que a penes si tenia res per menjar, no rebutjava els entrepans que li oferien els amics. Tots aquells anys difícils havien estat pautats per les negatives dels editors. Ningú no creia en ell. Uns textos que s’acabarien convertint en grans èxits no rebien més que una ullada ràpida i despectiva. Evidentment, la idea de crear una biblioteca de llibres rebutjats havia estat alimentada per aquest període en què les seves paraules eren menyspreades per tothom. Ell sabia molt bé el que era ser un artista incomprès.^[012]

4

A mesura que la data de publicació s’acostava, i malgrat la recepció entusiasta de llibreters i crítics, la Delphine estava cada vegada més estressada. Era la primera vegada que sentia tanta angoixa. Sempre s’implicava a fons en els seus projectes, però el llibre de Pick la propulsava vers un estat febril insòlit; la sensació que estava a punt de passar una cosa molt important.

Cada vespre trucava a la Madeleine per tenir notícies seves. Si li agradava que els seus autors la sentissin a prop, amb la viuda de l’escriptor experimentava aquesta necessitat encara més. Que potser pressentia el que estava a punt de passar? Calia preparar aquella anciana per a quan es trobés sota els focus. La Delphine tenia por de capgirar-li la vida; aquest punt no l’havia previst. De vegades se sentia incòmoda per haver-la convençut de publicar la novel·la del seu marit. No era el paper clàssic d’un editor; aquesta història es podia percebre com un assalt del destí, i potser fins i tot com una falta de respecte envers la voluntat de l’autor.

En Frédéric, al seu torn, lluitava per escriure la seva novel·la. En aquests períodes de dificultats literàries, no solia sortir-se’n amb les paraules: era incapaç de saber el que havia de dir per tranquil·litzar la Delphine. La falta d’inspiració es propagava arreu, i deixava la seva parella perduda en la pàgina en blanc. Aquesta aventura que havia començat a Crozon de manera emocionant i fins i tot alegre, es convertia un projecte estressant i acaparador. Feien menys l’amor, es barallaven més. En Frédéric se sentia malament, es quedava al pis dies sencers, donant voltes, esperant que la seva dona tornés com la prova de l’existència d’altres humans. Des de feia poc, tenia ganes de cridar l’atenció, com un nen que fa maleses. Un dia va anunciar fredament:

—Saps què? Em vaig trobar la meva ex.

—Ah, sí?

—Sí, me la vaig trobar pel carrer, de casualitat. I vam anar a prendre un cafè.

—…

La Delphine no va saber què contestar. No era que estigués gelosa, però el to vindicatiu que en Frédéric havia triat per comentar-li l’anècdota l’havia sorprès. Per la seva formulació brutal, es veia que ell donava importància a la informació. Què havia passat? A dir veritat: res. Quan havia tornat a buscar-la i li havia proposat que anessin a prendre un cafè, ella li havia contestat que no podia. Ell ho havia considerat una segona humiliació. Cosa que era ridícula: ella només havia tingut paraules agradables per a ell. En Frédéric deformava la realitat, interpretant dos fets anodins com a senyals de menyspreu. L’Agathe podia haver quedat, i no era culpa seva si la novel·la del seu ex no havia tingut prou ressò i no s’havia assabentat que l’havien publicat. En Frédéric es negava a veure les coses així; potser era la insinuació d’una forma de paranoia.

—I què, estava simpàtica? —va preguntar la Delphine.

—Sí. Vam parlar un parell d’hores, el temps em va passar volant!

—I per què m’ho dius d’aquesta manera?

—Només te n’informo, res més.

—D’acord, però en aquest moment estic molt angoixada. I amb raó, ho saps perfectament. Ja podries ser més afectuós.

—Però si no he fet res. M’he trobat una ex, no me n’he anat al llit amb ella.

—D’acord, me’n vaig a dormir.

—Ja?

—Sí, estic esgotada.

—Ho veus? Ho notava.

—El què?

—Ja no m’estimes, Delphine. Ja no m’estimes.

—Per què ho dius, això?

—Fins i tot em negues una discussió.

—Què? És això, per a tu, estimar?

—Sí. M’ho invento tot per comprovar…

—Què? T’ho has inventat?

—Sí. Me la vaig trobar. Però no vaig anar a fer cap cafè amb ella.

—No t’entenc. Ja no sé què és veritat i què no ho és.

—És que tenia ganes de barallar-me.

—De barallar-te? Vols que trenqui un gerro per donar-te el caprici?

—Per què no.

La Delphine es va acostar a en Frédéric: «Estàs boig». Cada dia ho veia més clar. Sabia que no seria fàcil viure amb un escriptor; però l’estimava, l’estimava moltíssim, i des del primer segon. Llavors li va dir:

—Vols que ens barallem, amor meu?

—Sí.

—Aquest vespre no, que estic morta. Però aviat, amor meu. Ben aviat…

I tots dos sabien que ella complia sempre les promeses.

5

La jove editora havia esperat que el llibre fos un èxit, ho havia volgut fins al punt de no poder dormir, però s’hauria pogut imaginar aquell fenomen? No, era impossible. La seva ànima, tot i que susceptible als somnis més extravagants, no hauria pogut preveure mai els fets improbables que havien de tenir lloc.

Tot va començar amb l’agitació dels mitjans de comunicació. Es van apoderar de la història, que consideraven «fora del comú». Fórmula exagerada, però la nostra és una època d’èmfasis fàcils. N’hi va haver prou amb pocs dies per col·locar el llibre de Pick al bell mig de la vida literària. La novel·la, i tota la gènesi de la publicació, és clar. Els diaris tenien un tema emocionant, una història per explicar. Un periodista, amic de la Delphine, va gosar fer aquesta estranya comparació:

—És com l’últim Houellebecq.

—Com? Per què ho dius, això? —va preguntar ella.

—Submissió és el seu èxit més gran. Més gran que el seu Goncourt. Però és el seu llibre menys bo. Em va caure de les mans. Francament, per als que els agrada Houellebecq, està molt per sota de tot el que ha escrit. Si bé és un l’autor que posseeix un sentit excepcional del novel·lesc, en aquest cas no hi ha història. I el grapat de bones pàgines sobre la sexualitat o la solitud són repeticions d’ell mateix, però no tan ben escrites.

—Ets molt dur, trobo.

—Però tothom l’ha volgut llegir perquè la idea és absolutament brillant. En dos dies, a tot França no es parlava d’altra cosa. Fins i tot han preguntat al president de la República en una entrevista: «Que llegirà el llibre d’Houellebecq?». A nivell de promoció, difícilment es pot anar més fort. És una novel·la que només s’aguanta per la polèmica, és remarcable.

—Cada cop que treu un llibre passa el mateix. Sempre es parla a tort i a dret del contingut de les seves novel·les. Però tant és, és un escriptor immens.

—Aquesta no és la qüestió. Amb Submissió, ha anat més enllà de l’estadi de la novel·la. Ha entrat abans que ningú en una nova era. El text no té cap importància. El que compta és comunicar una sola idea forta. Una idea que faci parlar.

—I què té a veure, això, amb Pick?

—És menys atrevit, és menys brillant, i no està guiat pel geni de la comunicació, però tothom parla del teu llibre, sense que el text tingui la més petita importància. Hauries pogut publicar el catàleg d’Ikea, que l’èxit hauria estat el mateix. D’altra banda, el llibre tampoc no és tan bo. Hi ha parts massa llargues, i és una mica tòpic. L’única part realment interessant és l’agonia de Puixkin. En el fons és un llibre sobre la mort absurda d’un poeta.

La Delphine no compartia el parer del periodista. Era evident que la fabulosa arrencada comercial de la novel·la de Pick estava molt en deute amb el context, però no creia que aquest ho expliqués tot. Tenia moltes opinions de lectors a qui el llibre havia commogut. Ella mateixa trobava el text formidable. Però en un punt no anava errat: es parlava molt més del misteri Pick que del seu llibre. Li trucaven quantitat de periodistes per saber més coses sobre el pizzer. Alguns es van posar a investigar per reconstruir la seva vida. Qui era? En quina època havia escrit el llibre? I per què no havia volgut que sortís publicat? Calia donar resposta a totes aquestes preguntes. Segur que ben aviat hi hauria alguna revelació sobre l’autor de les Últimes hores d’una història d’amor.

6

L’èxit crida l’èxit. Quan la novel·la va sobrepassar els 100.000 exemplars venuts, molts diaris van tornar a parlar del llibre emprant la paraula fenomen. Tothom volia aconseguir la primera entrevista a «la viuda». Fins llavors, la Delphine havia cregut preferible mantenir-la al marge. Deixar que la gent fantasiegés sobre la història, sense gaire informació. Ara que tothom coneixia el llibre, es podia rellançar la comunicació al voltant de l’esdeveniment que representaria el descobriment de la que havia compartit la vida amb Henri Pick.

La Delphine va triar participar al programa La Grande Librairie. El presentador, François Busnel, havia obtingut l’exclusiva amb la condició següent: consistiria en una conversa cara a cara i s’enregistraria a Crozon. La Madeleine no tenia cap ganes de desplaçar-se fins a París. El periodista estava acostumat a les entrevistes lluny del seu plató, però això ho feia més aviat per trobar-se amb Paul Auster o Philip Roth als Estats Units. Estava content d’haver aconseguit el que es podia considerar una primícia; per fi esbrinarien alguna cosa més. Al capdavall, al darrere d’un escriptor sovint hi ha una dona.

L’editora va dormir molt malament la nit abans d’anar-se’n a la Bretanya. En plena nit va ser com violentada per un moviment interior terrible. Es va despertar sobresaltada, i va preguntar a en Frédéric què havia passat. «Res, amor meu», li va contestar ell. «No ha passat res». No va poder tornar-se a adormir, i es va quedar asseguda al sofà de la sala, esperant que es fes de dia.

7

Al cap d’unes hores, acompanyada per l’equip de televisió, va trucar a casa la Madeleine. L’anciana no s’havia imaginat que tantes persones es mobilitzarien per ella: fins i tot havia vingut una maquilladora. Ho va trobar absurd. «No sóc pas la Catherine Deneuve», va dir. La Delphine li va explicar que a la tele tothom sortia maquillat, però no hi va haver res a fer. Ella volia sortir natural, i potser era millor així. Tothom va entendre que aquella bretona no era de les que es deixen manipular amb facilitat. En François Busnel va intentar guanyar-se-la fent-li uns quants compliments sobre la decoració del menjador, i per fer-ho va haver de bussejar fins al més pregon de la seva imaginació. A la fi va entendre que el més assenyat seria esmentar la bellesa de la regió, la Bretanya. I va citar alguns autors bretons que la Madeleine no coneixia especialment.

Va començar l’enregistrament. En la introducció, en Busnel va tornar a explicar la gènesi de la novel·la. El seu entusiasme era real, però sense ser excessiu. Els conductors de programes literaris han de trobar el seu lloc entre el carisma d’una encarnació necessària i la discreció que demana un públic que prefereix la seriositat a la fantasmada. Aleshores es va adreçar a la Madeleine:

—Bon dia, senyora.

—Em pot dir Madeleine.

—Bon dia, Madeleine.

—Li puc preguntar on som?

—Però si ho sap perfectament. És estranya, la pregunta.

—És per als teleespectadors. Volia que vostè ens presentés el lloc, perquè normalment el programa es grava a París.

—Ah, sí, tot passa a París. En fi, això és el que es pensen els parisencs.

—És a dir que… ens trobem…

—A casa meva. A la Bretanya, a Crozon.

La Madeleine va pronunciar aquesta frase una mica més fort que les anteriors, com si l’apujada de nivell sonor de les cordes vocals traís el seu orgull.

La Delphine, asseguda darrere les càmeres, observava amb sorpresa l’arrencada de l’entrevista. La Madeleine semblava sorprenentment còmoda, potser gens conscient que centenars de milers de persones la mirarien. Com imaginar tanta gent darrere un sol home que parla amb tu? En Busnel va anar directe al gra, sense esperar:

—Diuen que vostè no en sabia absolutament res, que el seu marit havia escrit una novel·la.

—És veritat.

—I la va sorprendre?

—Al principi sí, molt. No m’ho creia. Però l’Henri era especial.

—En quin sentit?

—No parlava gaire. Potser perquè es guardava totes les paraules per al seu llibre.

—Tenia una pizzeria, oi?

—Sí. Era de tots dos, de fet.

—Sí, perdó, la seva pizzeria de vostès. De manera que passaven tot el dia junts, oi? En quin moment podria haver escrit, el seu marit?

—Segurament al dematí. A l’Henri li agradava sortir d’hora. Ho deixava tot enllestit per al servei del migdia, però segurament que li sobrava una mica de temps.

—Al manuscrit no hi figura cap data. Només se sap l’any en què va ser dipositat a la biblioteca. Potser el va escriure al llarg de molt de temps?

—Potser sí. No ho puc saber.

—I el llibre, quin efecte li va fer?

—És una història maca.

—Sap vostè quins escriptors li agradaven?

—No el vaig veure mai llegint un llibre.

—De veritat? Mai?

—No començaré pas a dir mentides a la meva edat.

—I Puixkin? Van trobar un llibre del poeta a casa seva, oi?

—Sí. A les golfes.

—Convé recordar que la novel·la del seu marit narra les últimes hores d’una història d’amor, una parella que decideix separar-se, mentre s’evoca l’agonia de Puixkin. Una agonia absolutament colpidora, en el curs de la qual el poeta pateix violentament.

—És veritat que gemega molt.

—Som el 27 de gener de 1837, i no té la sort, m’atreviria a dir, de morir de seguida: «La vida no es vol escapar del seu cos, s’estima més quedar-s’hi i fer-lo patir»; cito el seu marit. Parla de la sang coagulant-se. És una imatge que retorna sense parar, com aquest amor que esdevé una sang negra. És molt bonic.

—Gràcies.

—De manera que va trobar un llibre de Puixkin?

—Sí, ja l’hi he dit. A dalt, a les golfes. En una caixa.

—I l’havia vist abans, a casa, aquest llibre?

—No. L’Henri no llegia. Ni tan sols el diari, el fullejava molt de pressa. Trobava que sempre portava males notícies.

—Aleshores què feia durant el temps lliure?

—No en teníem gaire. No marxàvem de vacances. Li agradava molt la bicicleta, el Tour de França. Sobretot els ciclistes bretons. Una vegada fins i tot va veure en Bernard Hinault en persona, i li va fer molta il·lusió. No l’havia vist mai d’aquella manera. Costava molt, impressionar-lo.

—Sí, ja m’ho penso…, però tornem a Eugeni Oneguin, si li sembla, el llibre de Puixkin que va trobar a casa seva. El seu marit en va subratllar un passatge. Si m’ho permet, el voldria llegir.

—D’acord —va contestar la Madeleine.

En François Busnel va obrir el llibre, i va pronunciar aquestes paraules:^[013]

—Li inspira alguna cosa, això? —va reprendre el presentador després d’haver deixat que s’instal·lés un silenci una mica llarg, més aviat estrany en un programa televisiu.

—No —va respondre la Madeleine de seguida.

—Aquest passatge parla del menyspreu dels homes. Al cap i a la fi el seu marit va viure una vida molt discreta. I no va intentar publicar el seu llibre. Va ser per la voluntat de no barrejar-se amb els altres?

—És veritat que era discret. I s’estimava més que ens quedéssim a casa quan no treballàvem. Però no digui que no li agradava la gent. Mai no va menysprear ningú.

—I això dels remordiments? Es va penedir d’alguna cosa, a la vida?

—…

La Madeleine, habitualment tan eloqüent i ràpida a respondre, va semblar que dubtava abans d’acabar per no dir res i deixar que el silenci s’allargués. En Busnel va haver de tornar a intervenir:

—Està reflexionant sobre algun aspecte de la seva vida o és que no vol contestar?

—És personal. Vostè fa moltes preguntes. És una entrevista o un interrogatori, això?

—Una entrevista, l’hi asseguro. Tot el que volem és conèixer-la una mica més, i també el seu marit. Tenim ganes de saber qui s’amaga darrere de l’autor.

—Em fa l’efecte que no volia que se sabés.

—Pensa que aquest llibre és personal? Que la història pot contenir una part autobiogràfica?

—Segurament es va inspirar en la nostra separació, quan teníem disset anys. Però després la història és molt diferent. Potser la va sentir explicar al restaurant. Alguns clients es quedaven tota la tarda bevent i explicant la seva vida. Jo de vegades faig confidències al meu perruquer. O sigui que ho puc entendre. Ja que hi som, aprofito per saludar-lo, que li farà il·lusió.

—Sí, i tant.

—En fi, no sé si mira el seu programa. A ell li agraden els programes de cuina.

—No passa res, el saludem igualment —va reprendre en Busnel amb un petit somriure còmplice, pensant que arrossegaria amb ell el teleespectador en aquell moment lleuger; a diferència dels programes gravats en directe, per a ell era difícil saber si havia arribat a crear aquesta complicitat, o si aquella picada d’ullet cauria en sac foradat. Però no tenia ganes que l’entrevista caigués en la banalitat, de fer parlar aquella dona gran de foteses. Volia estar concentrat en el tema, i encara esperava descobrir alguna informació inèdita, o sorprenent, relativa a Pick. No es podia acabar la lectura de la novel·la sense ser devorat per una curiositat intensa envers la seva gènesi improbable. En general, la nostra època persegueix la veritat darrere de qualsevol cosa, sobretot de la ficció.

8

Per mantenir l’interès fins al final del programa, era el moment de fer una pausa. Normalment incloïen la intervenció d’algun llibreter que compartia en un format molt breu els seus descobriments; però com que es tractava d’una emissió especial, una periodista havia entrevistat la Magali Croze per saber una mica més sobre la famosa secció de la biblioteca dedicada als llibres rebutjats.

Des que havia accedit que la filmessin, la Magali estava al caire de la desesperació. S’havia comprat a la farmàcia unes píndoles autobronzejadores que li havien deixat un to a mig camí entre el groc destenyit i la pastanaga. Havia acudit tres cops a cal perruquer (el mateix que la Madeleine havia saludat), i havia apostat per un nou tall, abans de voler tornar a l’anterior. Finalment es va decidir per un serrell estrany que li allargava el front d’una manera desmesurada. El perruquer la va trobar «extraordinària», un mot que va reblar prement-li les galtes amb totes dues mans, com sorprès ell mateix d’haver estat capaç de crear una tal obra capil·lar. I ho podia estar: ningú en la història de la perruqueria havia vist mai un tall semblant, barroc i alhora clàssic, futurista i superpassat de moda.

Faltava la roba. Es va decidir ben de pressa (en realitat era l’únic que tenia a l’altura de l’esdeveniment) pel vestit jaqueta de color rosa pàl·lid. La va deixar parada que li costés cabre-hi, però se’n va sortir, a risc d’ofegar-se. Amb el nou color de cabells, el nou pentinat i aquell vestit jaqueta sorgit de les profunditats del seu armari, li va costar reconèixer-se. Davant d’un mirall, hauria estat capaç de tractar-se de vostè. En José, el seu marit, que s’havia anat aprimant cada vegada més a mesura que ella s’engreixava (com si a la parella li haguessin atribuït un pes que s’havien d’espavilar per repartir-se entre els seus dos cossos), es va quedar de pedra davant d’aquella visió insòlita de la seva dona. El va fer pensar en un globus rosa ultrainflat, coronat per una testa en forma de xucrut.

—Què et sembla? —li va preguntar ella.

—No ho sé. Estàs… estranya.

—Ai, no sé per què t’ho pregunto, a tu?! No hi entens gens!

El marit se’n va tornar a la cuina, deixant l’huracà darrere seu. Comptat i debatut, ja feia temps que la seva dona li parlava així. Intercanviaven silencis o paraules massa fortes, però el nivell sonor de la seva unió rara vegada adoptava un to moderat. Des de quan era així? Resulta difícil de datar, l’inici del declivi d’un amor. És progressiva i insidiosa, la facilitat traïdora de les agonies. Amb el naixement dels seus dos fills, la vida havia fet un gir sobretot logístic. Atribuïen la causa del seu distanciament a aquella quotidianitat matadora. Estarem millor quan els nens siguin grans, podrem retrobar-nos, pensaven. Va ser exactament al revés. La seva marxa va deixar un gran buit; una mena de penya-segat afectiu al menjador. Una falla que cap amor fatigat no pot omplir. Els fills donen vida, aporten temes de conversa, comenten el món. Ara, tot això ja no existia.

Malgrat tot, en José va decidir tornar cap on era la seva dona per tranquil·litzar-la:

—Tot sortirà bé.

—Tu creus?

—Sí, sé que ho faràs perfecte.

Aquella sobtada tendresa va commoure la Magali, que va haver d’admetre que tota relació afectiva era complexa de definir, que oscil·lava sense parar del negre al blanc. Ja no sabia ben bé què pensar. En ple atac de còlera ho vols engegar tot a pastar fang, però resulta que encara estimes, i això t’agafa gairebé per sorpresa.

Arran del reportatge filmat, una certa confusió es va emparar de la Magali. Per ser francs, no ho havia entès gaire bé. S’havia preparat com si l’haguessin convidat a un telenotícies de vint hores. Per a ella, «sortir per la tele» volia dir: «Tothom em veurà». No s’havia imaginat que il·lustraria un tema de dos minuts, que seria llargament alimentat amb imatges de la biblioteca i de comentaris de lectors. Tants esforços per sortir disset segons en un programa literari que, encara que hagués de batre un rècord d’audiència, no deixava de ser relativament minoritari! La periodista li va preguntar com havia nascut la idea de la biblioteca. Ella va dedicar unes paraules a parlar d’en Jean-Pierre Gourvec i l’entusiasme amb què ella havia acollit aquell brillant projecte:^[014]

—Malauradament, no va tenir l’èxit esperat. Però des del llibre del senyor Pick les coses han canviat. Ve molta més gent a la biblioteca. La gent és tan curiosa… Tan bon punt entren de seguida els clisso, els que vénen a dipositar el seu manuscrit. Evidentment, això em dóna més feina…

Quan encara tenia intenció d’explicar-se una estoneta més, li van donar les gràcies pel seu «valuós testimoni». La periodista sabia que la seva intervenció seria curta; era inútil tenir un excés de material que complicaria el muntatge. Tot i això, la Magali, decebuda, va continuar parlant, amb o sense càmera:

—És estrany. De vegades tinc més de deu persones alhora. No m’hi havia trobat mai. Si continuem així, algun dia arribarà un autocar de japonesos! —va exclamar somrient, però ningú l’escoltava.

No anava errada, l’entusiasme pel lloc no deixaria de créixer. Llavors, la Magali es va dirigir cap al seu despatxet i es va desmaquillar, amb el mateix spleen que una actriu veterana al seu camerino, després d’una última representació.

9

L’al·lusió a la biblioteca l’havien editat molt de pressa, perquè la Madeleine la pogués veure durant l’enregistrament de la seva entrevista. En François Busnel li va preguntar si en volia fer cap comentari:

—És increïble veure tot el que passa, aquí. He sentit a dir que la gent va a la nostra pizzeria, només per veure el lloc on potser va escriure el meu marit. En fi, tampoc cal que tinguin ganes de menjar-se una pizza, perquè ara és una creperia.

—Què sent davant d’aquest entusiasme?

—En realitat no l’entenc. Només és un llibre.

—És difícil posar traves al desig dels lectors. També és per això que els periodistes investiguen sobre el passat del seu marit.

—Sí, ho sé, tothom vol parlar amb mi. Fiquen el nas a la nostra vida, i no m’agrada gaire. M’han dit que parlés amb vostè. Espero que estigui content. Perquè si li dic el que penso, m’estimo més que em deixin tranquil·la. Hi ha qui fins i tot va a veure’l a la tomba, quan no el coneixien de res. No està bé, això. És el meu marit. Estic contenta que llegeixin el seu llibre, però vaja… ja n’hi ha prou.

La Madeleine havia pronunciat aquestes últimes paraules amb fermesa. Ningú no s’ho esperava, però aquest era el fons del seu pensament. No li agradava tot el circ que creixia al voltant del seu marit. En François Busnel havia esmentat els periodistes que investigaven sobre la vida de Pick; farien alguna revelació? N’hi havia que tenien una altra intuïció. Molts^[015] creien que el pizzer no podia haver escrit una novel·la. Ignoraven qui l’havia escrit i per què havia utilitzat el nom d’en Pick, però a la força hi havia un motiu per descobrir. L’entrevista a la Madeleine, que confirmava la vida rutinària i tan poc cultural del seu marit, donava suport a aquesta idea. Calia fer el que fos per trobar la clau d’aquest enigma. I és clar, si era possible, ser el primer.

10

L’endemà de l’emissió del programa, tothom es va quedar estupefacte per les xifres d’audiència. Es va parlar de rècord. Feia molts anys, des de l’època en què Bernard Pivot conduïa Apostrophes, que no s’havia vist res igual. Al cap d’uns dies, el llibre va passar al primer lloc en la llista dels més venuts de ficció. I fins i tot les vendes de Puixkin, fins aleshores força poc llegit a França, havien registrat un lleuger repunt. L’entusiasme es va propagar a l’estranger, amb ofertes cada vegada més importants, sobretot les vingudes d’Alemanya. En un context econòmic violent, una situació geopolítica inestable, la sinceritat de la Madeleine, sumada al miracle de la història del manuscrit, havia establert les condicions d’un gran èxit.

A Crozon, aquesta mediatització sobtada també va canviar com veien la Madeleine. Al mercat, notava perfectament que l’actitud de la gent no era la mateixa. L’observaven com a un animal de fira, i ella es dedicava a repartir a tort i a dret petits somriures de complicitat, falsos, per emmascarar la seva incomoditat. L’alcalde de la vila va proposar que s’organitzés una petita recepció en honor seu, cosa que ella va refusar categòricament. Havia accedit a la publicació del llibre del seu marit, i a participar en un programa televisiu, però ja n’hi havia prou. No tenia la més petita intenció de canviar de vida (no era tan clar que això es pogués decidir).

Davant del desig de discreció de la Madeleine, els periodistes van decidir perseguir la filla de l’escriptor. La Joséphine, després d’anys d’ombra i replegament, va considerar aquella sobtada agitació de què era objecte un regal del cel. La vida li oferia la revenja. Quan en Marc l’havia deixat, s’havia sentit mancada d’interès i vet aquí que ara l’empenyien al centre de l’escena. Volien saber com era el seu pare, si li explicava contes quan era petita, i si continuaven així aviat li preguntarien si ahir havia sopat bròquil o albergínia. Com una estrella efímera d’un reality show, se sentiria conquerida pel sentiment de ser especial. Ouest France va enviar una periodista perquè li fes una entrevista a fons. La Joséphine no se’n sabia avenir: «El diari més llegit de França…», sospirava. Per a la foto, va demanar que la deixessin posar davant de la seva botiga, és clar. A partir de l’endemà, l’afluència es va duplicar. La gent feia cua per comprar uns sostens a ca la filla del pizzer que havia escrit una novel·la en el més gran secret (un dels camins absurds que havia agafat aquesta posteritat particular).

La Joséphine havia recuperat l’ús dels seus músculs zigomàtics. Se la podia veure estarrufant-se davant la seva botiga amb els aires d’una guanyadora de la loteria. Reescrivia la seva pròpia història segons els interlocutors; parlava de la relació estretíssima amb el seu pare, mentia dient que sempre havia notat en ell aquella vida interior. Va acabar confessant el que tothom volia sentir: a ella la descoberta no l’havia sorprès gens. Mantenia en secret, o havia oblidat del tot, la seva primera reacció. Començava a agradar-li aquesta droga que pot ser la notorietat, i cada dia tenia més ganes de banyar-se en aquella nova llum, fins i tot a risc d’ofegar-s’hi.

Es va quedar estupefacta quan també va rebre una trucada d’en Marc. Després de la separació, ell s’havia interessat per ella uns quants cops, abans de desaparèixer del tot. Durant mesos, s’havia quedat a viure al costat del telèfon, esperant una trucada en què ell confessaria que la trobava a faltar. Hi havia dies que encenia i apagava el mòbil desenes de vegades per assegurar-se que funcionava, amb el gest absurd d’alçar l’aparell al cel per tenir més cobertura. Però ell no havia trucat més. Com es podia trencar així un vincle que havia estat tan fort? És clar que les seves últimes discussions no havien estat sinó un enfilall caòtic de retrets (ella) i d’intents de sortir per la tangent (ell), i era evident que parlar equivalia a fer-se mal.

Sovint es diu que tot passa, però hi ha patiments que no minven. Encara trobava a faltar en Marc, la seva presència al llit cada matí, això segur, però també els seus defectes: la manera que tenia de rondinar per qualsevol fotesa. A la Joséphine li agradava el que en el passat havia detestat. Pensava en quan s’havien conegut i en el naixement de les nenes. Totes les imatges d’una felicitat enterbolida per aquell final. El moment en què ell li havia dit: «Haig de parlar amb tu». Aquesta famosa frase sense esperança que, al contrari del que afirma, anuncia que ja està tot dit. Així doncs, s’havia acabat. Però el telèfon de la botiga acabava de sonar. En Marc volia saber com estava. Petrificada per la sorpresa, no va saber què dir. Ell va dir, sense respirar: «M’agradaria veure’t, prendre un cafè amb tu, si hi estàs d’acord». Sí, no era altre que en Marc qui l’hi deia. Era en Marc qui li preguntava si estava d’acord que es tornessin a veure. Ella va reunir els seus pensaments, per poder-ne formar un de sol, que seria la seva resposta: «Sí». Es va apuntar l’hora i el lloc de la cita, i va penjar. Durant una bona estona, es va quedar observant el telèfon.