1

Després d’haver penjat amb la Delphine, la Madeleine li va ensenyar el contracte a en Rouche. Efectivament, li corresponia el 10% dels drets d’autor, cosa que representava una bona picossada. De manera que l’editor pensava que en Pick era l’autor de la novel·la. Avançada la conversa, la Madeleine i la Joséphine van admetre que s’havien deixat seduir per aquesta idea una mica esbojarrada. Hi havien cregut, però, en el fons d’elles mateixes, sempre havien trobat la història improbable.

—I llavors? Qui el va escriure, el llibre? —va preguntar la Joséphine.

—Tinc una sospita —va confessar en Rouche.

—Doncs digui’ns-ho! —el va urgir la Madeleine.

—Molt bé, els diré el que penso, però abans, que em podria servir una mica més del seu deliciós te de caramel?

—…

2

Quan tothom havia començat a parlar del fenomen Pick, diversos periodistes s’havien interessat pel destí d’un llibre així, refusat pels editors. Van intentar saber qui no havia volgut Les últimes hores d’una història d’amor. Potser trobarien l’informe de lectura que justificava la negativa? Naturalment, continuava vigent la hipòtesi que el pizzer bretó no hagués arribat a enviar enlloc la seva novel·la. L’hauria escrit sense ensenyar-la a ningú, fins al dia en què l’atzar havia fet que s’obrís una biblioteca per a llibres rebutjats a prop de casa seva. Llavors s’hauria decidit a buscar un refugi per al seu text. S’havien lloat molt les qualitats d’un home que no havia buscat mai la llum, i era una hipòtesi plausible. Però de totes maneres calia comprovar si havia enviat la novel·la a les editorials. I aquí: res de res.

A dir veritat, la majoria de les editorials no conservaven arxius relatius a les novel·les rebutjades; amb l’excepció de Julliard, el famós editor que havia publicat el Bonjour tristesse, de Françoise Sagan. Al soterrani, es podia trobar la llista de tots els llibres rebuts des de feia més de cinquanta anys; desenes de registres amb columnes de noms i de títols. Nombrosos diaris van enviar becaris a repassar la llista improbable de tots els que havien estat rebutjats. Cap esment a cap Pick. Però en Rouche, guiat per la seva intuïció, havia buscat un altre nom: el de Gourvec. Potser ell també havia escrit un llibre que ningú havia volgut? La seva energia per crear aquell projecte de biblioteca per a rebutjats potser tenia una motivació personal. Això és el que pensava en Rouche, i en va descobrir la prova: el 1962, el 1974 i el 1976, tres vegades, en Gourvec havia intentat publicar una novel·la i l’havia enviat a uns quants editors, entre els quals Julliard. Tots li havien dit que no. Aquests fracassos segurament li havien dolgut molt, perquè a partir d’aleshores ja no es trobava cap més traça d’ell. Havia renunciat a ser publicat.

Quan en Rouche havia descobert la traça de la novel·la refusada per Julliard, s’havia informat pel que feia a la successió d’en Gourvec. Sense fills ni béns materials, no havia deixat res després de mort. No se sabria mai el que havia escrit. Probablement s’havia desfet de tots els seus manuscrits; de tots, tret d’un. Això era el que en Rouche s’imaginava. Creant aquella biblioteca, en Gourvec havia decidit esmunyir-se entre les prestatgeries; per descomptat, no li havia passat pel cap signar amb el seu nom. Aleshores havia triat la persona més anodina de la ciutat per representar-lo: l’Henri Pick. Era una elecció simbòlica, una manera de materialitzar el seu text mitjançant una força de l’ombra. Segons en Rouche, la cosa per força havia anat així.

En Gourvec era conegut per oferir llibres a tort i a dret: podia ser perfectament que algun dia hagués donat Eugeni Oneguin a l’Henri. El pizzer, que no estava acostumat que li regalessin llibres, s’havia sentit commogut pel gest i havia conservat la novel·la tota la vida. Com que no li agradava llegir, no l’havia obert, i per tant no havia pogut constatar que hi havia certes frases subratllades:

Aquestes frases podien fer pensar en la fi d’un somni literari. Tothom qui escriu té un cor palpitant. Un cop perduda l’esperança, s’imposa l’amargura d’allò inacabat, o encara millor: el mossec dels records.

Abans de començar a seguir la pista d’en Gourvec, en Rouche havia decidit encetar la investigació trobant la prova que en Pick no era l’autor del llibre. Era el primer pas, indispensable. Se n’havia anat a Rennes, i hi havia descobert la carta. I vet aquí que ara es trobava a Crozon, a casa els Pick, explicant-los el que pensava. Es va sorprendre de veure que tant la mare com la filla acceptaven sense gaires dificultats la seva hipòtesi. També calia prendre en consideració un altre element: totes dues havien hagut de patir conseqüències desagradables de la publicació. Tenien ganes de recuperar la seva vida d’abans i se sentien més aviat alleujades davant la idea que l’Henri no hagués escrit mai cap novel·la. Més tard, la Joséphine pensaria que una revelació com aquella els impediria cobrar els drets d’autor de la novel·la; però en aquell moment només comptava l’aspecte emocional.

—O sigui que vostè creu que qui va escriure la novel·la del meu marit va ser en Gourvec? —va preguntar la Madeleine.

—Sí.

—I com ho pensa demostrar? —va intervenir la Joséphine.

—Com ja els he dit, de moment només són hipòtesis. I en Gourvec no va deixar cap rastre, cap manuscrit, cap confidència relativa a la seva passió per escriure. En Gourvec parlava molt poc d’ell mateix, la Magali ho va explicar molt bé en una entrevista.

—Tots els bretons són així. No n’hi ha, de bocamolls, per aquí. No ha triat la millor regió per investigar —va dir la Madeleine, divertida.

—Sí, ja ho veig. Però intueixo que encara hi ha alguna cosa per descobrir, darrere d’aquesta història. Alguna cosa que encara se m’escapa.

—Què?

—Quan vaig parlar d’en Gourvec a l’Ajuntament, la secretària es va posar vermella. I a continuació es va mostrar molt freda.

—I què?

—Vaig pensar que havia tingut una història amb en Gourvec i que s’havia acabat malament.

—Com amb la seva dona —va afegir la Madeleine, sense saber que aquesta resposta canviaria el curs dels esdeveniments.

3

Era molt tard, i encara que en Rouche volia continuar parlant, i sobretot fer preguntes a la Madeleine sobre el que sabia de la dona d’en Gourvec, sentia que valia més deixar la continuació de la conversa per a l’endemà. De nou, com a Rennes, s’havia deixat portar per l’excitació del moment i no havia previst un lloc per dormir. I aquesta vegada a sobre no tenia cotxe. Per delicadesa, va preguntar a les seves amfitriones si sabien d’algun hotel allà a la vora; però era pràcticament mitjanit, i estava tot tancat. Era evident que passaria la nit allà, però se sentia molest per no haver estat previsor i imposar-se’ls d’una manera poc elegant. La Madeleine el va tranquil·litzar, i va afegir que era un plaer.

—L’únic problema és que el sofà està en molt mal estat. L’hi desaconsello. Només queda l’habitació de la meva filla, que té dos llits.

—A la meva habitació? —va repetir la Joséphine.

—Puc dormir al sofà. La meva esquena ja em detesta, no crec que això canviï gaire la nostra relació, no s’hi amoïni.

—No, serà millor amb la Joséphine —va insistir la Madeleine, que semblava sentir un gran afecte per en Rouche. Li agradava el nen que encara veia en ell.

La Joséphine va guiar en Rouche, que va descobrir dos llits individuals de costat. Era la seva habitació de petita, intacta, preparada per a les nits que convidava una amiga a dormir. Els dos llits estaven separats per una petita taula damunt la qual descansava un llum de tauleta, de color taronja. En un decorat com aquell, et podies imaginar perfectament dues nenes xerrant bona part de la nit, fent-se confidències. Ara es tractava de dos adults de la mateixa edat, cadascun abatut a la seva màrfega solitària, com dues rectes paral·leles. Es van posar a parlar de les seves vides, i la conversa va durar una estona.

Quan la Joséphine va apagar el llum, en Rouche va constatar que el sostre estava constel·lat d’estrelles lluminoses.

4

Es van despertar gairebé al mateix temps. La Joséphine va aprofitar la penombra per esmunyir-se cap al lavabo. En Rouche va pensar que no havia dormit tan bé des de feia molt de temps; segurament una barreja del cansament acumulat els últims dies i la calma que regnava a la casa. Notava alguna cosa diferent, a dins seu, sense poder-ho definir. En realitat, se sentia més lleuger que el dia abans, com si s’hagués tret un pes de sobre. Probablement el pes de la ruptura amb la Brigitte. Un pot raonar, però sempre és el cos qui decideix quant de temps és necessari per a la cicatrització afectiva. Aquell matí, en obrir els ulls, podia tornar a respirar. El patiment s’acabava de diluir.

5

Mentre esmorzava, la Madeleine va recordar la dona d’en Gourvec. No s’hi havia quedat gaire, a Crozon, però ella l’havia arribat a conèixer força. I això per una senzilla raó: la Marina, que és com es deia, havia treballat com a cambrera a la pizzeria dels Pick.

—Va ser quan jo estava embarassada —va aclarir la Madeleine en un to neutre que no permetia endevinar el drama que s’amagava darrere d’aquestes paraules.^[026]

—La dona d’en Gourvec va treballar amb el seu marit?

—Sí, durant dues o tres setmanes, i després va plegar. Va abandonar en Jean-Pierre, i em penso que se’n va tornar a viure a París. Després, ja no va donar senyals de vida.

En Rouche estava estupefacte; havia pensat que en Gourvec havia posat el nom de Pick al seu manuscrit quasi per atzar, per no inventar-se un pseudònim. I ara descobria que entre tots dos homes hi havia una relació.

—O sigui que el seu marit la va conèixer millor que vostè? —va reprendre.

—Per què?

—Perquè acaba de dir que vostè estava embarassada, i que ella la va substituir.

—Ja no em podia ocupar de servir les taules, però anava a la pizzeria pràcticament cada dia. I més aviat era amb mi que parlava, ella.

—I què li explicava?

—Era una dona una mica fràgil, que havia esperat trobar per fi un lloc on ser feliç. Deia que era dur ser una alemanya a França als anys cinquanta.

—Era alemanya?

—Sí, però no se li notava gens. Em fa l’efecte que la gent ni ho sabia. A mi m’ho havia dit ella. Se la veia enfonsada. Això és pràcticament tot el que en sé. No me’n recordo gaire.

—I com és que havia vingut a parar aquí?

—Havien començat a relacionar-se per carta. En aquella època això es feia molt. Em va dir que en Gourvec li havia escrit unes cartes precioses. Llavors havia decidit casar-s’hi i venir a viure aquí.

—O sigui que escrivia cartes precioses —va repetir en Rouche—. Hauríem de trobar aquesta dona i recuperar-les. Seria crucial…

—Tan important és per a vostè demostrar que el meu pare no va escriure el llibre? —el va interrompre aleshores la Joséphine en un to tallant, que va caure com una galleda d’aigua freda en l’entusiasme d’en Rouche.

No va saber què contestar. Al cap d’un moment, va balbucejar que l’obsessionava saber qui era l’autor de la novel·la. Era difícil d’explicar. S’havia sentit del tot buit després del que havia viscut professionalment. Havia intentat tenir il·lusió, somriure de tant en tant, donar la mà als altres, però era com si la mort anés prenent possessió progressivament del seu cos. Fins que aquesta història l’havia reviscolat d’una manera irracional. Estava convençut que al final d’aquesta aventura l’esperava alguna cosa, alguna cosa de l’ordre de la seva supervivència. Aquesta era la raó per la qual volia proves, encara que tot tendís a confirmar la hipòtesi d’en Gourvec. Les dues dones van quedar parades amb aquell monòleg, però la Joséphine va continuar:

—I què en farà, de les proves?

—No ho sé pas —va respondre en Rouche.

—Escolta, reina —va reprendre la Madeleine—, per a nosaltres també és important saber-ho. Pensa que he anat a la tele a parlar de la novel·la de ton pare. O sigui que m’agradaria molt saber la veritat abans de morir.

—No diguis això, mama —va dir la Joséphine, agafant la mà de la seva mare.

En Rouche no ho podia saber, però aquest gest de la Joséphine havia esdevingut poc habitual els últims anys. Com també el vocatiu «reina» que havia pronunciat la Madeleine. Contra tot pronòstic, els esdeveniments recents les havien unit. Juntes havien estat propulsades sota els focus dels mitjans de comunicació, sota una llum de conseqüències sovint paradoxals, emocionants i alhora decebedores, embriagadores i insuportables. La Joséphine finalment es va sumar a l’opinió de la seva mare. En Rouche potser els aportaria una veritat necessària per a la seva tranquil·litat. Buscaria la tal Marina, que segurament podria confirmar que era en Gourvec qui s’amagava darrere Les últimes hores d’una història d’amor. I també descobririen les raons de la seva abrupta separació al cap de tan poques setmanes de matrimoni.

6

A primera hora de la tarda, la Joséphine va acompanyar en Rouche amb cotxe fins a Rennes, on agafaria el tren cap a París. Pel que feia a ella, al cap d’uns quants dies de parèntesi, l’endemà al matí tornaria a la feina.

7

Després de trencar amb la Brigitte, en Rouche havia tornat a viure a la seva habitació sota teulada. Estava sol, aquell diumenge al vespre, en una cambra exigua, als cinquanta anys, amb greus dificultats econòmiques, i tot i així estava content. La felicitat és una dada relativa; uns quants anys enrere, si li haguessin ensenyat aquesta visió del seu futur, s’hauria sentit aterrit. Però, després d’haver viscut el maltractament i el rebuig, en el seu catau hi veia un paradís.

Abans d’anar-se’n, li havia demanat un favor a la Madeleine: que el dilluns al matí anés a l’Ajuntament per consultar el registre de casaments. Perquè ella, en efecte, només havia conegut la Marina amb el nom de Gourvec. I, després de la seva fugida, era probable que hagués recuperat el seu nom de soltera. A Internet, en Rouche no havia trobat cap rastre de cap Marina Gourvec.

La Madeleine es va trobar al davant la mateixa dona que en Rouche havia vist feia un parell de dies. Li va explicar el que volia esbrinar, i l’empleada li va contestar:

—Però què li ha agafat a tothom, amb en Gourvec, ara?

—Res. Només que jo coneixia la seva dona, i m’agradaria tornar a saber d’ella.

—Ah, sí? Havia estat casat? Primera notícia. Em pensava que era contrari als compromisos.

La Martine Paimpec va deixar anar unes quantes frases a propòsit del bibliotecari que no deixaven cap mena de dubte: s’havien conegut molt bé. Sense que l’hi haguessin demanat, la dona va acabar desfogant-se i obrint un cor ple de retrets. A la Madeleine no la va sorprendre: en Gourvec era conegut perquè vivia amb els seus llibres, i perquè no estimava ningú ni res més que aquests. Va intentar confortar-la:

—No tenia res a veure amb vostè. Tal com jo ho veig, cal desconfiar de la gent que estima els llibres. Almenys jo amb l’Henri estava tranquil·la.

—Però va escriure un llibre…

—No és segur. Potser va ser en Gourvec qui el va escriure. O sigui que, francament, un escriptor que hagi posat el nom del meu marit al seu llibre… que recargolat! Veritablement, no és pas per trobar-lo a faltar.

—…

La Martine es va preguntar si havia de considerar aquelles paraules com una consolació; al capdavall, ja no servia de res, feia molt que ell era mort, i ella encara l’estimava.

Al cap d’una estona, va anar a buscar la informació sol·licitada, i va trobar el nom de soltera de la Marina: Brücke.

Dues hores més tard, en Rouche feia contorsions en un racó de la seva habitació per intentar agafar el wifi. Piratejava la xarxa del seu veí del tercer, però només la podia captar des d’un perímetre molt petit, si es quedava enganxat contra la paret. De seguida va trobar unes quantes traces de diverses Marina Brücke, però moltes eren perfils de Facebook, amb unes fotos que reproduïen cares massa joves. Va acabar trobant un enllaç al llibret d’un disc, en el qual es podia llegir la dedicatòria següent:

El motor de cerca havia trobat l’associació Marina i Brücke en aquesta pàgina. El disc en qüestió era el d’un jove pianista, Hugo Brücke, que havia enregistrat les Melodies hongareses, de Schubert. El nom li sonava vagament, a en Rouche; en una època, li havia agradat assistir a concerts o anar a l’òpera. Va pensar que feia molt de temps que no escoltava música de cap mena, i que realment no ho trobava a faltar. Va buscar més informació sobre aquest Brücke, i va descobrir que l’endemà oferia un concert a París.

8

No va poder comprar cap entrada perquè estaven exhaurides. Esperava en un carrer estret, allà on se suposava que sortiria l’artista. Molt a prop seu hi havia una dona molt petita, d’una edat impossible de definir. La dona se li va acostar:

—A vostè també li agrada, l’Hugo Brücke?

—Sí.

—He assistit a tots els seus concerts. A Colònia, l’any passat, va ser diví.

—I avui per què no hi ha anat? —li va preguntar en Rouche.

—No compro mai entrada, quan toca a París. Per principi.

—Per quin motiu?

—Ell viu aquí. I per això no ho fa bé. L’Hugo no toca de la mateixa manera a la seva ciutat. Quan viatja, és diferent. Me n’he adonat. És ínfim, però jo ho noto. I ell ho sap molt bé, perquè jo sóc la seva més gran admiradora. Després de cada concert, em faig una foto amb ell, però quan és a París, l’espero directament a la sortida.

—O sigui que troba que a París no toca tan bé?

—Jo no he dit «no tan bé». Només una mica diferent. Té a veure amb la intensitat. I sí, l’hi he dit, i això l’intriga. S’ha d’estar molt acostumat a la seva música per percebre-ho.

—És sorprenent. Així que vostè és la seva més gran admiradora?

—Sí.

—Doncs segurament sap que ha dedicat el seu últim disc a la Marina…

—Naturalment, és la seva mare.

—Amb aquesta frase una mica enigmàtica: «Perquè em pugui veure».

—És molt bonic.

—És perquè és morta, potser?

—No, en absolut. De vegades el ve a veure; a sentir-lo, vaja. És cega.

—Ah…

—Tenen una relació molt estreta. La va a veure pràcticament cada dia.

—On viu, ella?

—En una residència, a Montmartre. Es diu La Lumière. El seu fill li ha llogat una habitació amb vistes al Sacré-Coeur.

—Però si m’ha dit que és cega…

—I què? No només es tenen els ulls, per veure-hi —va concloure aquella dona tan baixeta.

En Rouche la va mirar intentant dedicar-li un somriure, però no li va sortir. Ella volia preguntar-li per què li feia tantes preguntes, però no ho va fer. El periodista per fi tenia tota la informació que buscava, de manera que li’n va donar les gràcies i se’n va anar.

Al cap d’uns minuts, l’Hugo Brücke va sortir i, una vegada més, es va deixar fotografiar amb la seva més gran admiradora.

9

L’endemà al matí, en Rouche va penetrar, amb el cor palpitant, en aquella casa batejada com La Lumière. Va trobar que era un nom simbòlic per concloure una investigació. A la recepció una dona li va preguntar pel motiu de la seva visita, i ell li va dir que volia conèixer la Marina Brücke.

—Vol dir la Marina Gourvec?

—Eh? Sí…

—És família seva? —va preguntar la dona.

—No, en absolut. Sóc un amic del seu marit.

—No està casada, ella.

—Ho va estar, fa molt de temps. Només digui-li que sóc un amic d’en Jean-Pierre Gourvec.

Mentre la dona pujava a veure la Marina, en Rouche esperava pacient en una gran sala on va coincidir amb unes quantes persones grans. Alguns d’ells li van passar pel davant, fent-li petits gestos de salutació. Li va fer l’efecte que no el consideraven un visitant, sinó una nova incorporació.

La dona de recepció va tornar i li va dir que l’acompanyaria a l’habitació. Un cop allà, va veure la Marina d’esquena. Estava asseguda al davant de la finestra, des de la qual efectivament es podia veure el Sacré-Coeur. L’anciana va fer girar la cadira de rodes per posar-se de cara al seu visitant.

—Bon dia, senyora —va dir en Rouche amb veu suau.

—Bon dia, senyor. Pot deixar l’abric damunt del llit.

—Gràcies.

—Se l’hauria de canviar.

—Com diu?

—El seu impermeable. Està molt gastat.

—Però… com pot… —va balbucejar en Rouche, incrèdul.

—Tranquil, és una broma.

—Una broma?

—Sí. La Roselyne, de recepció, sempre em descriu una mica la gent que em ve a veure. És un joc entre nosaltres, per divertir-nos. Avui, m’ha dit: «Porta una gavardina del tot gastada».

—Ah… sí. Té tota la raó. Fa una mica de por, però és divertit.

—Vostè és amic d’en Jean-Pierre?

—Sí.

—Com està?

—Em sap molt de greu comunicar-l’hi, però va morir fa uns quants anys.

La Marina no va contestar. Qualsevol hauria dit que ni li havia passat pel cap aquella possibilitat. Per a ella, en Gourvec continuava tenint eternament vint anys, no era un home que pogués envellir, i encara menys morir-se.

—Per què em volia veure? —li va preguntar llavors la Marina.

—Sobretot no la vull molestar, però tenia ganes de reconstruir alguns elements de la seva vida.

—Per quin motiu?

—Va crear una biblioteca una mica especial, i m’agradaria fer-li algunes preguntes sobre el seu passat.

—M’ha dit que era amic seu.

—…

—Dit això, no parlava gaire, ell. Recordo llargs silencis, al seu costat. I doncs, què és el que vol saber?

—Vostè només va viure amb ell unes poques setmanes, abans de tornar a París, oi? Tot i això, s’acabaven de casar. A Crozon ningú no sap els motius pels quals el va deixar.

—Ah, sí, ningú… M’imagino que s’ho devien preguntar. I en Jean-Pierre no va dir res, cosa que no em sorprèn. Em queda tan lluny, tot això, ara… O sigui que li puc dir la veritat: no érem una parella de debò.

—No eren una parella de debò? No l’entenc. Em pensava que s’havien escrit cartes d’amor.

—És el que vam fer creure a tothom. Però en Jean-Pierre no em va escriure mai ni una ratlla.

—…

En Rouche s’havia imaginat les inflamades cartes d’amor com a prova de les seves suposicions. Aquesta informació el contrariava, si bé no canviava res. Tot concordava, encara, i va continuar persuadit que en Gourvec era l’autor de la novel·la.

—Ni una sola carta? —va insistir ell—. Que escrivia, ell?

—Si escrivia què?

—Novel·les?

—En els meus records, no. Li encantava llegir, això sí. A totes hores. Es passava les tardes sense alçar el cap. Mentre llegia parlava entre dents, vivia la literatura. A mi m’agradava escoltar música, mentre que ell venerava el silenci. En això érem incompatibles.

—És per això que el va deixar?

—No, de cap manera.

—I doncs per què? Què vol dir amb això de «falsa parella»?

—No sé pas si li he d’explicar la meva vida. Ni tan sols sé qui és, vostè.

—Sóc algú que pensa que el seu marit va escriure una novel·la després de la seva separació.

—Una novel·la? No sé si l’he entès bé. M’acaba de preguntar si en Jean-Pierre escrivia, mentre que sembla que ja ho sap. És complicada, la seva història.

—És per això que necessito la seva ajuda per entendre-la.

En Rouche havia pronunciat aquesta frase amb una gran intensitat, com cada vegada que es trobava al cor de la seva investigació. La Marina havia desenvolupat una capacitat per copsar les intencions més íntimes, les més reals, i va reconèixer que el seu visitant portava a dins una esperança molt forta. Llavors va decidir explicar-li el que sabia; i el que sabia era la història de tota la seva vida.

10

La Marina Brücke va néixer el 1929 a Düsseldorf, Alemanya. Va ser educada en l’amor immoderat per la seva pàtria, i pel canceller. Va viure els anys de la guerra en una bombolla daurada i feliç, voltada de mainaderes que substituïen els seus pares. Aquests, sovint absents, es dedicaven a donar recepcions, viatjaven i somiaven. Sempre que tornaven, la Marina estava al paradís; jugava amb la seva mare, i escoltava els consells del seu pare per saber com comportar-se. La seva presència era rara però preciosa, i cada nit la Marina s’adormia amb l’esperança d’un petó dels seus pares per travessar la nit. Però la seva actitud va canviar radicalment; de sobte semblaven preocupats. Ara coincidien amb la seva filla sense prestar-li la més mínima atenció. Es van tornar irascibles, violents, perduts. El 1945, van decidir fugir d’Alemanya, i van abandonar la Marina, que llavors tenia setze anys, a qui se’n volgués ocupar.

La van acabar internant en un pensionat portat per monges franceses; les normes del convent eren estrictes, però no més que les que ella havia conegut. De seguida va parlar un francès impecable, i va posar tota la seva energia a esborrar el més mínim indici d’accent que pogués revelar el seu origen. De manera fragmentària, va anar descobrint la personalitat dels seus pares, les atrocitats que havien comès; perseguits com gossos, arrestats, ara complien una pena de presó als afores de Berlín. La Marina va comprendre que ella era el fruit de l’amor de dos monstres. Pitjor, els seus pares havien intentat omplir-li el cap d’ignomínies, i ella se sentia bruta per haver pogut ser envaïda per aquests pensaments. Sentia disgust d’haver estat una nena. L’entorn del convent li proporcionava l’ocasió de negar la seva personalitat en el marc d’una relació amb Déu. Es llevava a trenc d’alba, s’adreçava a una força superior, deia les pregàries de memòria, però sabia la veritat: la vida no era sinó tenebres.

En arribar a la majoria d’edat, va decidir quedar-se al convent. De fet, tampoc no sabia on anar. No volia fer-se religiosa; aquí li concedirien el temps per trobar un sentit a la seva vida. Van passar els anys. El 1952, els seus pares van ser amnistiats, en nom de la reconstrucció del país. De seguida van anar a veure la seva filla. No la van reconèixer, era una dona; ella no els va reconèixer, eren ombres. Ella no va escoltar les seves lamentacions i va marxar corrents. Aquell mateix dia va abandonar el convent definitivament.

La Marina volia anar a París, una ciutat que les monges li havien pintat com a meravellosa, i que sempre l’havia fet somiar. En arribar-hi, es va adreçar a les oficines d’una associació francoalemanya de què li havien parlat. Una petita entitat que intentava com podia crear un vincle entre els dos pobles, ajudar la gent. En Patrick, un dels voluntaris, va agafar la noia sota la seva protecció. Li va trobar feina en un gran restaurant, on s’ocuparia del guarda-roba. Tot va anar bé fins al dia que l’amo va descobrir que era alemanya; de seguida la va insultar dient-li «nazi de merda» i la va acomiadar sense contemplacions. En Patrick va intentar que el propietari li demanés perdó, cosa que va despertar la fúria de l’home: «I els meus pares? Algú m’ha demanat perdó pels meus pares?». Aquesta mena d’actitud no era infreqüent. Només feia set anys del final de la guerra. Viure a París sense ser associada sense parar a la barbàrie era complicat. Però ella no podia suportar la idea de tornar a Alemanya. Llavors en Patrick li va suggerir: «Hauries de casar-te amb un francès, i problema resolt. Parles sense accent. Amb els papers, seràs una perfecta franceseta». La Marina va admetre que era bona idea, però no veia amb qui es podia casar; no hi havia cap home a la seva vida; a dir veritat, no hi havia hagut mai cap home, a la seva vida.

En Patrick no se li podia entregar, perquè estava compromès amb la Mireille, una robusta pèl-roja que moriria al cap de vuit anys en un accident de cotxe. Però ell va pensar en en Jean-Pierre. En en Jean-Pierre Gourvec. Un bretó que havia conegut al servei militar. Un paio una mica peculiar, més aviat introvertit, encara solter, un original que es passava la vida de cap als llibres —algú capaç d’acceptar una proposta com aquella. Li va enviar una carta explicant-li la situació, i en Gourvec no va trigar ni deu segons a decidir-se pel sí. Com el seu amic del servei militar li havia anticipat, la temptació era massa gran: casar-se amb una alemanya desconeguda era molt novel·lesc.

Van quedar d’acord. La Marina aniria a Crozon, es casarien, estarien junts un temps i ella marxaria quan volgués. Als que els fessin preguntes, els dirien que s’havien conegut mitjançant una pàgina d’anuncis, que s’havien enamorat escrivint-se. Al principi, la Marina s’havia preocupat. Era massa fàcil per ser veritat; què voldria, aquell home, a canvi? Ficar-se al llit amb ella? Transformar-la en una criada? Va travessar França cap a l’oest amb una gran aprensió. En Gourvec la va rebre sense fer-li gaire cas, i de seguida va comprendre que la seva angoixa no tenia raó de ser. El va trobar encantador i tímid. Al seu torn, ell la va trobar increïblement bonica. En cap moment s’havia preguntat pel seu físic; es casaria amb una desconeguda sense haver-ne demanat una descripció. Al cap i a la fi, no tenia importància: era un matrimoni de conveniència. Però la bellesa d’aquella dona el va agafar per sorpresa.

La noia es va instal·lar al piset, que va trobar sinistre, i massa ple de llibres. Les prestatgeries li van semblar fràgils. No volia morir esclafada sota les obres completes de Dostoievski, va confessar. El comentari a en Gourvec li va fer gràcia, una manifestació força rara en ell. El joveníssim bibliotecari va anunciar als seus dos cosins germans (tota la família que tenia) que es casava. L’alcalde els va demanar a tots dos que donessin el sí. Cosa que van fer fent una mica de comèdia, però el blanc del vestit no deixava d’impressionar-los, i van sentir al cor un bategar inesperat.

11

Els noucasats van començar la seva convivència. Molt aviat la Marina va donar mostres d’avorriment. En Gourvec, client de la pizzeria dels Pick, havia constatat que la Madeleine estava embarassada, i li va proposar que la seva dona l’ajudés, i va ser així com la Marina es va posar a treballar de cambrera durant unes setmanes. Com en Gourvec, en Pick no era gaire xerraire; per sort, la Marina podia parlar una mica amb la seva dona. Li va confessar bastant de pressa que era alemanya. La Madeleine es va quedar parada, no se li notava gens, però el que sobretot l’havia intrigat en aquella època era l’aspecte poc feliç de la noucasada; semblava ben bé que hagués quedat decebuda per haver vingut a enterrar-se al Finistère. La mirada li canviava quan evocava París, els seus museus, els seus cafès, els clubs de jazz. No era difícil endevinar que aviat se n’aniria; tot i així, sempre parlava d’en Gourvec amb paraules plenes de tendresa, i un dia va confessar: «És la primera vegada que conec un home tan amable».

Era veritat. Sense ser extravagant, en Gourvec omplia d’atencions la seva dona. Li havia deixat el dormitori, i dormia al sofà. Sovint s’encarregava ell del sopar, i intentava fer-li apreciar el marisc. Al cap d’uns quants dies, quan ella es pensava que no les podria suportar, es va tornar boja per les ostres. Sempre s’és a temps de canviar, i els nostres gustos mai no són irrevocables. A en Gourvec, era un dels seus secrets, de vegades li agradava mirar la Marina mentre dormia; estava meravellat pel seu aspecte de bona nena, protegida en els seus somnis. Per part seva, la Marina de tant en tant obria algun dels llibres que en Gourvec deia que li agradaven; volia anar-lo a trobar al seu món, intentar donar una mica de realitat a la seva vida en comú. No entenia per què ell no intentava seduir-la; un dia, va estar a punt de dir-li: «Que no t’agrado?», però no ho va fer. La seva cohabitació es convertia en el teatre de dues forces antagòniques: una atracció progressiva, obstaculitzada per una distància sempre respectada.

Encara que només feia que somiar de tornar a París, la Marina es va abandonar al fantasieig d’una vida a la Bretanya. Es podria quedar al costat d’aquell home que infonia confiança, amb un humor tan pla. Per fi podria deixar de banda les seves pors, la seva esgotadora recerca d’assossec. Malgrat tot, un dia li va anunciar que aviat se n’aniria. Ell li va contestar que era com havien quedat. A la Marina la va sorprendre la seva reacció, que va considerar freda, mancada d’afecte. Li hauria agradat que ell li hagués dit que es quedés una mica més. N’hi ha prou amb poques paraules per canviar un destí. Unes paraules que en Gourvec tenia dins seu però que va ser incapaç de pronunciar.

La seva última vetllada va ser molt silenciosa; van beure vi blanc i van menjar marisc. Amb tot, entre ostra i ostra, en Gourvec va preguntar: «I a París, què faràs?». Ella li va contestar que no ho sabia del cert. L’endemà marxaria, però en aquell precís instant no sabia res de res; el seu futur li semblava tan confús com les visions que es tenen en despertar. «I tu?», li va preguntar ella. Ell li va parlar de la biblioteca que calia crear a la ciutat. Segurament la feina li exigiria mesos. Es van separar després d’aquesta educada conversa. Però, abans d’anar a dormir, es van fer una breu abraçada. Va ser la primera i l’última vegada que es van tocar.

L’endemà, la Marina va marxar ben d’hora, deixant una nota damunt la taula: «Un cop a París, menjaré ostres i pensaré en tu. Gràcies per tot, Marina».

12

S’havien estimat, sense gosar dir-s’ho. La Marina va esperar en va un signe d’en Gourvec. Van passar els anys i ella va acabar sentint-se del tot francesa. De vegades afegia, amb una punta d’orgull: «Sóc bretona». Va treballar en el món de la moda, va tenir la sort de conèixer el jove Yves Saint Laurent, i es va deixar els ulls brodant durant hores els sofisticats cossets dels vestits d’alta costura. Va tenir unes quantes aventures, però es va estar més de deu anys sense tenir cap relació seriosa; molts cops va pensar a tornar a veure en Gourvec, o almenys a escriure-li, però es deia que probablement vivia amb una altra dona. En tot cas, mai no s’havia posat en contacte amb ella per tramitar la paperassa del divorci. Com s’hauria pogut imaginar que en Gourvec no s’havia sentit atret mai més per ningú després que ella se n’anés?

Cap a mitjan dels seixanta, va conèixer un italià pel carrer. Elegant, juganer, posseïa l’encant de Marcello Mastroianni. Ella acabava de descobrir la pel·lícula de Fellini La Dolce Vita, i hi va veure una mena de senyal. La vida podia ser bonica. L’Alessandro treballava per a un banc amb seu a Milà, però que posseïa oficines a París. Havia de fer viatges freqüents entre els dos països. A la Marina li agradava la idea d’una vida de parella episòdica. Per a ella era una manera d’iniciar-se en l’amor progressivament. Cada vegada que ell venia, sortien, es divertien, reien. Trobava que ell tenia l’aspecte d’un príncep acabat de sortir del seu reialme. Fins al dia que es va quedar embarassada. Ara l’Alessandro havia d’assumir la seva responsabilitat i quedar-se amb ella a França, o bé ella podria anar-se’n amb ell al seu país. L’italià li va anunciar que demanaria el trasllat definitiu a París, i semblava boig d’alegria amb la idea de tenir un fill. «A més, estic segur que serà un noi! El meu somni!». I després havia afegit: «Li posarem Hugo, com el meu avi». En aquell moment la Marina va pensar en en Gourvec; s’hi havia de posar en contacte per divorciar-se’n. Però l’Alessandro estava en contra de les convencions de tota mena, i considerava el matrimoni una institució caduca. Així que ella no va dir res, mentre observava com el ventre se li arrodonia i s’omplia de promeses.

La intuïció de l’Alessandro va ser encertada. La Marina va donar a llum un nen. En el moment del part, l’Alessandro era a Milà per arreglar els últims detalls pràctics abans d’emprendre la nova vida; en aquella època, no era costum que els homes assistissin al part; arribaria l’endemà, segurament armat de regals. Però l’endemà, es va presentar sota una altra forma, la d’un telegrama: «Em sap molt de greu. Ja tinc una vida a Milà, amb una dona i dos fills. No oblidis mai que t’estimo. A.».

Així, la Marina havia pujat tota sola el seu fill; sense família, i sense un home al costat. I amb el sentiment de ser jutjada permanentment. Ser mare soltera era molt mal vist en aquella època, la gent xiuxiuejava quan passava. Però a ella li importava poc. L’Hugo era el seu coratge i la seva força. La relació en què estaven fosos la protegia de tot. Al cap d’uns anys, va començar a veure-hi cada vegada pitjor; es va posar ulleres per corregir la visió, però l’oftalmòleg era molt pessimista. Els exàmens mèdics van revelar que perdria progressivament la capacitat visual, i que tard o d’hora es quedaria cega. L’Hugo, que aleshores tenia setze anys, va pensar: si la meva mare ja no em veu, haig d’existir d’una manera o d’una altra a la seva ànima. Va ser així que es va posar a tocar el piano; la seva presència esdevindria musical.

Va treballar de valent, i va obtenir el primer lloc en el concurs d’accés al Conservatori, poc després que la Marina es tornés del tot cega. Incapacitada per treballar, assistia a totes les audicions i concerts del seu fill. Al començament de la seva carrera, aquest havia apostat per Brücke com a nom artístic. Era una manera d’acceptar-se com el que era; era la seva història, la de la seva mare i ell, i els pertanyia. Brücke volia dir «pont» en alemany. Llavors la Marina es va adonar que la seva existència estava formada per retalls esparsos, sense connexió real, com illes unides artificialment entre elles.

13

En Rouche va quedar commogut pel relat. Al cap d’un moment, va afirmar:

—Crec que en Jean-Pierre Gourvec l’estimava. És més, crec que la va estimar tota la vida.

—Per què m’ho diu, això?

—Ja l’hi he dit: va escriure una novel·la. I ara sé que la novel·la va ser inspirada per vostè, per la seva marxa, per totes les paraules que no li va saber dir.

—Ho creu de debò?

—Sí.

—I com es titula, aquesta novel·la?

—Les últimes hores d’una història d’amor.

—És bonic.

—Sí.

—M’agradaria moltíssim llegir-la —va afegir.

Els dos matins següents, en Rouche va tornar a veure la Marina per llegir-li la novel·la d’en Gourvec. Ho va fer a poc a poc. De tant en tant, l’anciana li demanava que repetís un determinat passatge, que salpebrava amb alguns comentaris: «Sí, aquí l’hi reconec. És ben bé ell…». Quant a la part sensual, imaginària, va pensar que havia escrit el que havia desitjat viure. Ella, que feia tants anys que vivia submergida en la foscor, podia comprendre aquesta actitud millor que ningú. S’inventava històries sense parar, per viure d’alguna manera tot el que no podia veure. Havia desenvolupat una vida paral·lela al capdavall afí a la dels novel·listes.

—I Puixkin? N’havien parlat? —va preguntar en Rouche.

—No. No em diu res. Però a en Jean-Pierre li agradaven les biografies. Recordo que em va explicar la vida de Dostoievski. Li agradava conèixer el destí dels altres.

—Potser és per aquest motiu que va barrejar la realitat amb la vida d’un escriptor.

—En tot cas és molt bonica. La manera que té d’explicar l’agonia… No em podia imaginar que escrivís tan bé.

—No li va parlar mai del seu somni d’escriure?

—No.

—…

—I la novel·la? Com va anar, la cosa?

—Va intentar publicar-la, però no se’n va sortir. Tal com jo ho veig, el que ell esperava és tornar a vostè en forma de llibre.

—Tornar a mi… —va repetir la Marina, sanglotant.

Colpit per l’emoció de l’anciana, en Rouche s’havia estimat més no dir-li res de moment sobre la publicació del llibre. No semblava que n’hagués sentit a parlar. Valia més que digerís el que acabava de saber, i la lectura de la novel·la. Quan en Rouche es disposava a marxar, la Marina li va demanar que se li acostés. Li va agafar la mà en senyal d’agraïment.

Un cop sola, va plorar una mica. Encara un altre pont, a la seva vida. La manera com el passat havia ressorgit, al cap de dècades de silenci. Havia estat convençuda tota la vida que en Jean-Pierre no l’havia estimat; havia estat generós, adorable, tendre, però no havia donat mai la més petita mostra del que sentia. La seva novel·la desvelava els seus sentiments, que en realitat havien estat intensos fins al punt que després d’ella no havia estimat cap altra dona. Ara ella admetia que havia sentit el mateix. O sigui que havia estat veritat, i potser això era el més important. Sí, havia passat. Com les històries lluminoses que s’explicava dins el pinyol de la seva foscor. La vida posseeix una dimensió interior, amb històries que no s’han encarnat en la realitat però que tot i això són viscudes.

14

Quan va decidir investigar aquesta història, de la qual pressentia el caràcter tèrbol, en Rouche no s’hauria imaginat mai que viuria tantes emocions. Però encara li quedava una cosa important per fer.

Va dormir bona part de la tarda, al seu estudi minúscul. Va somiar que la Marina es menjava unes ostres gegants, que es transformaven en la Brigitte, que l’escridassava a causa del cotxe. Es va despertar sobresaltat, i va constatar que es començava a fer de nit. Va agafar l’ordinador, i va intentar ordenar les seves notes; encara no sabia a quin diari proposaria l’article, potser al millor postor, però estava segur que l’ambient literari quedaria commocionat per les seves revelacions. Dit això, no pensava pas qüestionar la bona fe de l’editorial Grasset; era evident que el segell havia cregut sincerament que en Pick era l’autor de la novel·la.

Quan feia quasi dues hores que treballava, va rebre un missatge al mòbil: «Sóc a la cafeteria de sota casa seva. L’espero, Joséphine». La seva primera reacció va ser preguntar-se com era que ella sabia la seva adreça, abans de recordar que senzillament era perquè ell li havia dit on vivia durant la conversa nocturna que havien mantingut. La seva segona reacció va ser pensar que hauria pogut molt ben ser que no l’hagués trobat a casa, aquell vespre. De totes maneres, era sorprenent esperar algú sota casa seva sense haver-lo avisat abans. Però va pensar: als seus ulls, sóc la mena d’home que no té res millor a fer que passar els vespres a casa. Calia admetre que no li faltava raó.

«Baixo de seguida», li va contestar. Però va trigar més temps del previst. No sabia què posar-se. No era que volgués agradar a la Joséphine, però en tot cas no tenia ganes de desagradar-li. D’entrada, en les entrevistes, l’havia trobat idiota. En conèixer-la al cementiri, de seguida havia canviat d’opinió. Pensava en tot això, davant de l’armari, mentre s’enfonsava en la incapacitat per triar. En aquell precís instant va rebre un segon missatge: «Baixi tal com va, segur que estarà molt bé».

15

Ara estaven bevent un got de vi negre. A en Rouche li hauria agradat demanar una cervesa, però al final havia imitat la Joséphine. Durant tota la seva crisi vestimentària, s’havia deixat portar per la fantasia que havia vingut a veure’l dominada per una pulsió irrefrenable. Potser li confessaria que sentia alguna cosa per ell. No era la hipòtesi més creïble,^[027] però ara no hi havia res que el pogués sorprendre. Després d’unes frases superficials, que de totes maneres els van permetre començar a tractar-se de tu, la Joséphine li va explicar per què havia vingut:

—M’agradaria que no publiquessis l’article.

—Per què m’ho demanes, això? Em pensava que la teva mare i tu volíeu que se sabés la veritat. Que n’estàveu fins al capdamunt de tota aquesta història.

—Sí, és clar. Ho volíem saber. I gràcies a tu ara sabem que el meu pare no va escriure la novel·la. No et pots imaginar el trasbals que ha estat per a nosaltres, tota aquesta història. Ens feia l’efecte que havíem viscut al costat d’un desconegut.

—Ho entenc. Per això és just que se sàpiga la veritat.

—Al contrari, això trastornarà tothom. Ja m’imagino els periodistes: «I doncs, què ha sentit en assabentar-se que finalment el seu pare no és l’autor de la novel·la?». No s’acabarà mai. Mai. I ho trobo humiliant per a la meva mare, que va sortir per la tele per parlar de la novel·la. Seria ridícul.

—No sé què dir-te. Em semblava que era important dir la veritat.

—Però què canviarà, això? A tothom se li’n fot. Que sigui en Pick o en Gourvec. A la gent li ha agradat la idea que fos el meu pare, això és tot. Deixem les coses tal com estan. A més, hi haurà problemes.

—Què?

—En Gourvec no té hereus. Grasset no ens pagarà els drets d’autor.

—Ah, és per això.

—També és per això. Quin mal hi ha? Però t’asseguro que, encara que ens haguessin tocat menys diners, t’hauria dit el mateix. Ja he patit massa amb aquesta història, amb les seves conseqüències. No vull que en parlem més. Vull canviar de tema. Vet aquí, això és el que et demano. Sisplau.

—…

—…

—Saps què? Em vaig veure amb la dona d’en Gourvec —va reprendre en Rouche—. Vaig viure un moment molt fort amb ella. Li vaig llegir la novel·la, i va entendre que en Gourvec l’havia estimat de debò.

—Doncs molt bé. Era aquesta, la teva missió. És meravellós. Deixa-ho aquí.

—…

—Si ho vols, et faré un bon regal —va dir llavors la Joséphine amb un gran somriure per relaxar l’ambient.

—Vols comprar el meu silenci?

—Saps molt bé que és el millor per a tothom. I doncs? Quin és el teu preu?

—M’ho he de rumiar.

—Digues alguna cosa.

—Tu.

—Jo? Somies. Jo sóc molt més cara. Si se n’haurien de vendre, de llibres, per esperar tenir-me…

—Doncs llavors… un cotxe. Em compraries un Volvo?

La conversa es va allargar una mica més, fins que van tancar el bar. En Rouche s’havia deixat convèncer molt ràpidament. Sempre havia pensat que la seva investigació li capgiraria la vida. Era el que li estava passant, però no era com s’ho havia esperat. Hi havia tanta complicitat, entre ells… La Joséphine va anunciar que no sabia on dormir. Com ell, formava part de la secta de la no-premeditació en matèria d’allotjament. Van pujar a casa en Rouche, i ell no va tenir por del judici que el seu piset pogués merèixer a una dona. Es van estirar l’un al costat de l’altre, però aquesta vegada al mateix llit.

16

L’endemà al matí, la Joséphine li va proposar que l’acompanyés a Rennes. Al capdavall, en Rouche ja no hi tenia res a fer, a París. Podia encetar una nova vida, allà, potser treballar en una llibreria, o escriure articles per a la premsa local. Li agradava la idea de tornar a començar. Van circular per l’autopista a poc a poc, escoltant música. Al cap d’un moment, van parar a prendre un cafè. Tot prenent-se’l, van comprendre que s’havien enamorat. Tenien la mateixa edat, i ja no volien aparentar res. Les primeres hores d’una història d’amor, va pensar en Rouche. Era meravellós prendre un cafè infecte en una gasolinera sinistra, i trobar que cap altra situació no podia ser més bonica.