22

La vida és molt més senzilla si ens hi deixem portar improvisant. I si ho fem prou bé, potser fins i tot som capaços d’enganyar-nos nosaltres mateixos fins a improvisar la mort, també. No deu ser, però, una estratègia massa fàcil?

La Janet mirava per la finestra de la furgoneta el Wade, que sostenia el Bryan contra el terracota del camí d’entrada a la casa d’un dels reis dels dispositius silenciadors per a cotxes de Florida. La Janet es detingué a pensar una mica més en aquest rei dels silenciadors i en el que havia llegit sobre ell a la secció d’accés a Internet de la biblioteca. Veiam, en realitat no és que sigui un rei dels silenciadors, per se. Més aviat és un rei dels encenedors de guantera, o potser un rei de les peces-d’injecció-de-vinil-modelades-que-encaixen-en-les-manetes-per-apujar-les-finestres-disponibles-en-qualsevol-color; o més exactament el rei d’aquesta mena de daixonses estandarditzats que hi ha als interiors dels cotxes i que es poden fabricar en un d’aquests diminuts països equatorials sense drets humans ni una cuina regional distintiva. Silenciadors? Com pot una persona dedicar-se a fabricar res més que silenciadors… una línia de productes tan poc diversificada? Que arcaic. Que sentimental. Una fórmula perfecta per fracassar.

El Ted, mentrestant, semblava clavar cops de peu als seus plançons amb empenta equànime. No és entendridor…? I ara què més pot passar?

El que passà fou un pastor alemany que arribà com si l’haguessin disparat amb un canó i es llançà sobre la cama del Bryan, amb uns ullals i unes mandíbules que semblaven una estelladora. Darrere del gos, al capdamunt d’unes escales de palma aparegué la Shw, aparegué la Shw vestida amb un barnús de pelfa blanc i amb una tovallola blanca embolicada al cap.

—Kimba! Deixa’l anar!

El Kimba deixà anar la tíbia del Bryan i s’assegué, amb una cara de gos feliç i tranquil, mentre el Bryan quedava transformat en un farcell de dolor reconcentrat i convuls. Un dolor que no serví tanmateix per guanyar-se cap mena de simpatia per part de la Shw. Baixà fent saltets les escales, llançà al Kimba un os Milk-Bone i digué:

—Quines penques, Bryan, no comptava pas amb què em portessis la teva família sencera. Us heu vist, quina fila que feu? Sembleu una colla de carnívors. —Es ficà una llima d’esmeril a la butxaca superior dreta del barnús—. Foteu el camp ara mateix, si no voleu que doni al Kimba el senyal d’atac. Fora!

—Shw… no pots vendre el nostre fill… és sagrat. Aquest nen és l’amor que et tinc fet persona…

—Bryan, tanca la teva fotuda boca. —La Shw s’adonà que el Wade i el Ted inspeccionaven el seu cotxe llogat—. I vosaltres què hi busqueu, al meu cotxe?

—M’hi vaig deixar la llista del tractament, ahir quan ens vas fer la volteta al maleter.

—Una llista? Quin tractament?

—Una llista impresa amb la medicació que haig de prendre.

—Ves quin problema. Torna-te-la a imprimir.

—No puc. És l’única que… —El Wade no sabia com arrodonir la mentida.

—És l’única que què? Ei, mira’m a la cara… t’estàs fo tent de mi, oi? Tot això és mentida. Què t’hi vas deixar, al maleter? Diners?

—No.

Era evident que la Shw era mil vegades més astuciosa que el Wade, i a més immune als seus encants.

—No, per perdre diners cal tenir-ne, i tu no sembles pas d’aquests, oi? Tant és, sigui com sigui, la Gayle l’haurà llençat a les escombraries. Ha tingut l’amabilitat de rentar-me el cotxe.

—Gayle? —preguntà el Bryan.

—Ahà. La futura mare. M’adoren, tots dos, i em tracten com una reina. Ha estat un bon negoci venir aquí, així que no vull que una colla de brètols com vosaltres me’l foteu enlaire. Guilleu. —Es girà cap al gos—: Kimba!

El gos es redreçà, esperant la seva ordre.

El Bryan digué a crits:

—Oh, Déu, jo t’estimo, Shw, t’estimo. No te’n recordes de quan vam calar foc a la botiga GAP, tots dos, tu i jo? I també va ser junts que vam destruir un camp de mongetes frankensteinianes… Allò va ser real. És que tot això no significa res per a tu?

—Bryan, vam tenir el nostre moment, però ja s’ha acabat.

—Endavant, doncs, llança’m aquesta bèstia al damunt, fes el que vulguis amb mi, però no venguis el nen.

El bany de sang del Kimba fou ajornat pel so alegre d’un «ah de la tripulació!», expressat amb el to obert i sense embuts d’un guia de creuer.

—Merda… —féu la Shw—. És el Lloyd. Comporteu-vos amb normalitat. Si és que això és possible.

La Janet es mirava l’espectacle divertida.

—Emily! —cridà el Lloyd—. No m’ho puc creure, has fet venir els Drummond? Estic —es posà la mà al cor— molt commogut, profundament commogut.

El Bryan, el Wade, el Ted i la Janet feren a l’uníson:

—Emily?

—L’Emily és la mare de lloguer més circumspecta que hauria esperat conèixer mai, i vosaltres… —abraçà amb un ampli gest els membres de la família Drummond— vosaltres, en tant que proveïdors genètics, sou l’encarnació de la generositat. Veniu! Veniu a casa meva. Déu meu, quina de grossa que muntarem aquesta nit! —Es girà en rodo—. Gayle! Gayle! La petita Emily ens ha portat la família Drummond al complet!

La Gayle, una dona que passava notòriament els quaranta, tragué el cap per una finestra.

—Que Déu us beneeixi, família Drummond! Entreu a casa! Entreu! I perdoneu l’enrenou, sisplau. Està tot fet un desastre.

La Shw hagué de contenir-se per no esclatar allà mateix, mentre el grup entrava a casa del Lloyd, un cas greu de modernisme tou d’aparador:

—La vaig dissenyar jo mateix, a partir d’un equip que vaig comprar a l’Office Depot —digué el Lloyd—. Ningú no ho diria, oi?

Tots els objectes de la sala semblaven… lluents. O roses. O de vellut. O de llautó. No es veia ni un sol angle recte per enlloc.

—Un encant —digué la Janet.

La Gayle aparegué a la sala i obrí els braços i féu una petita reverència com si participés en un ballet infantil.

—L’àvia de la meva Filla Triada! —Abraçà la Janet amb una força animal—. Ai, Déu meu, que en serà d’intel·ligent, aquesta nena… i maca. —Es girà cap al Ted—. O maco. Lloyd! Lloyd! Treu begudes per a tothom… obre l’ampolla de França. —Es girà cap als Drummond—: És champagne, francès. —Aleshores es girà cap a la Shw—: Emily, ajuda’m amb les copes.

La família no s’estava de veure la humiliació de la Shw, mentre la Gayle no parava de marejar-la.

—Vigila, has estat a punt de tombar les copes de flauta. I no moguis tant l’ampolla, sinó, en obrir-la saltarà tota l’escuma i es perdrà el champagne. I per a tu, només suc de poma, futura mama.

La Shw mirà els Drummond amb expressió de màrtir. La Janet suposà que aquell paperet de filla amorosa eren tot camàndules, i que faltava encara algun altre pagament. Gràcies a Déu que el Bryan té la presència d’ànim suficient per mantenir la boca tancada.

—Em deixaríeu fer una trucada a la meva dona? —demanà el Ted.

La Gayle es tombà envers ell amb una mirada breu però inequívocament glacial.

—Només és una trucada local —afegí el Ted, mentre es girava buscant la corroboració de la Janet—. Oi?

—No, Ted, és una trucada de llarga distància, on és la Nickie.

—Tens targeta de telèfon? —preguntà la Gayle.

La Janet digué:

—Jo tinc el teu mòbil, Ted, però el número de la caravana del Kevin és a la furgoneta. No t’amoïnis, la Nickie està bé, amb la Beth i el Kevin.

—Quan ha dit la Nickie que tornaria a trucar?

—No ho sé, Ted.

El Bryan, que encara estava mig estabornit per les mossegades del gos i les cremades del sol, s’adonà que el Lloyd el mirava.

—Bryan, estàs fet una coca, ehm… fill… bé, no sé ben bé ni com dir-te, em sembles gairebé com de la família.

—Codeïna. Vicodins. Percocets. Ràpid —xiuxiuejà el Bryan.

—Vaig a veure què trobo. —El Lloyd sortí de la sala.

El Wade digué:

—Saps, Gayle, l’Emily ens ha explicat moltes coses maques de tu.

El cos de la Shw s’encarcarà visiblement, però la Gayle resplendia de delit mentre passava les copes de champagne.

—Au, va, no sé per què…

—Ei, de debò —continuà el Wade—, només tenia bones paraules per a tu, oi, mare?

—Oi tant. Fins i tot ens va dir que se sentia culpable d’haver acceptat tants diners per ser una Mare Triada. Ens va dir que rebre tots aquests diners no li semblava una cosa correcta… que havia acabat per estar-ne tant, de tu, que li semblava quelcom dolent… poc cristià.

—Aah, sí? —El radar negociador de la Gayle es disparà a plena potència, en detectar un possible mercadeig.

La Shw s’apressà a intervenir:

—Ai, Janet, que n’ets de la broma. —Es tombà cap a la Gayle—. Sempre has d’estar-hi al cas, amb aquesta dona.

La Janet digué:

—Ah, no, Shw… Emily… No està bé d’amagar els bons sentiments. —La Janet es tombà cap a la Gayle—. Saps què va dir, de debò? Que si pogués ho faria gratis, de prestar els seus serveis com a mare de lloguer, però que havia de cobrir les despeses.

La Gayle digué:

—Oh, és clar, has de cobrir les despeses generals. Fins aquí ho puc entendre.

El Lloyd tornà a la sala amb una ampolla de Tylenol 3 a la mà.

La Gayle, a un pas de cridar de joia davant la possibilitat d’una reducció del preu, prorrompé:

—Un brindis! Per la meva estimada i generosa Emily, i pel clan Drummond sencer!

Tothom s’empassà la seva copa de flauta d’una glopada. Aleshores la Gayle i el Lloyd començaren a bombardejar el Ted amb preguntes relacionades amb la NASA, que foren respostes amb una exactitud de fulletó informatiu. La Janet, a qui havien deixat al marge de la conversa, demanà pel lavabo. En creuar el vestíbul, algú li retorçà dolorosament el braç contra l’esquena.

—Molt bé, quin és el preu pel vostre silenci? —preguntà una enfurismada Shw.

—Shw… Emily… per què no em preguntes primer si se me’n fum, tota aquesta història? Perquè em penso que més aviat és que no.

El Wade s’acostà a la Shw pel darrere i li tapà la boca amb la mà.

—A mi em sembla que si hi ha algú a qui li importa tot això és al Bryan, saps, petita meuca? Ara mateix està una mica esbalaït, però d’aquí a uns minuts afluixarà de valent. I jo l’aplaudiré.

La Shw el mossegà però el deixà anar de seguida.

—Au! Merda. —El Wade gairebé xisclà—. Perquè ho has fet, això?

—No t’hauré encetat la pell, oi?

El Wade ho comprovà.

—No, no t’he encomanat, gràcies.

—No cridis —digué la Shw—. Poden sentir-nos.

El Wade es quedà mirant una porta d’acer que hi havia al costat d’un tocador.

—Heu vist aquesta porta d’acer? Per què volen una porta d’acer a casa?

La Shw digué:

—No ho sé. Deu ser un refugi antiaeri.

—Un refugi antiaeri?

El Wade obrí la porta, que revelà un tram d’escales d’olor de fongs que s’endinsaven sota terra.

—Estem a Florida, la gent no hi té soterranis a les cases.

—No siguis ignorant, la NASA és a poc més de trenta quilòmetres al sud d’aquí. Aquest lloc ha estat un objectiu nuclear prioritari durant dècades. I probablement encara ho és.

La Janet els seguí. Fascinant. Tot. Senzillament fascinant. Baixaren les escales, pobrament il·luminades, que feien olor de maons de ciment. Al capdavall hi trobaren una altra porta d’acer.

El Wade digué:

—Si no és ben curiós això, no sé pas què ho pot ser. Entrem-hi.

—Està tancada amb clau —digué la Shw.

—Que n’ets, d’espavilada. —El Wade tragué un manyoc de claus i n’escollí una per furgar el pany. En qüestió de segons la porta era oberta. Accionà un interruptor de llum a l’interior, a tocar de la porta, i hi entraren tots tres. A dins hi havia una cadira d’obstetrícia, aïllada i freda, que recordava una instal·lació per a la injecció letal d’una presó de Mississippi… Els semblà una sala de parts casolana. A la paret situada al darrere de la cadira hi havia tot un reguitzell d’instruments mèdics d’acer inoxidable, unes manilles i unes corretges de pell. A la dreta, al darrere d’una filera de barrots d’acer com els d’una gàbia del zoo, veieren una mena de dormitori individual, perfecte en la seva delicadesa rosada.

Cap d’ells no digué res. Després de la més sumària de les inspeccions, tots tres pujaren rabents fins al vestíbul. La Gayle cridà:

—T’ha costat de trobar el lavabo de noies, Janet?

—No, gens ni mica, és que m’estava mirant aquesta preciositat de casa que teniu. Quines idees i quin gust. I molt ben acabada, a més. Els vau fer tu o el Lloyd, els interiors?

—El Lloyd? No el deixaria pas ni que triés el color d’una paret. Hauria estat capaç de pintar la casa de color groc autobús escolar o verd psiquiàtric. Si fos per ell viuríem en un parc de caravanes i menjaríem broquetes de carn de llauna amb rodanxes de pinya.

—Quina manera més gràfica de dir-ho.

—Tot el que hi veus, aquí, són 1.280 metres quadrats de pura Gayle. —Es tombà cap a la Shw—. Emily, vine a la saleta. He trobat la carta que m’has escrit al maleter del cotxe… quin detall més conscienciós. Se m’havia acudit que podríem obrir-la ara, com una mena de cerimònia de vinculació afectiva.

—Una carta?

Pensa ràpid. I sap que ens necessita aquí. La Janet agafà el braç de la Shw.

—És clar, estimada, la carta de què em parlaves abans. Quin gest més generós, de debò.

—Ah, sí, aquesta carta. És veritat.

Anaren a la sala. La Janet digué:

—Ted… Bryan… La Gayle vol llegir-nos una carta que li ha escrit l’Emily.

—Una carta? —Tots dos feren un bot.

La Gayle començà amb la seva xerrameca.

—Ai, Emily, que n’ets d’eixerida. Fins i tot l’has recobert de plàstic perquè no s’embrutés. I hi has posat: «Mummy»… així és com jo li deia a la meva mare.

—Aquesta carta significa molt per a mi —digué la Shw.

Gairebé sobre les últimes paraules de la Shw se sentí un terrabastall de proporcions cinematogràfiques provinent del lloc on era el Ted: acabava de fer caure una estàtua massissa de metall que representava una gasela al damunt d’una tauleta de vidre. La sotragada tingué l’efecte desitjat. A la Gayle li caigué la carta de les mans i la Janet s’hi precipità per recollir-la. La Gayle anà de dret cap al Ted, enfurismada, al caire d’un atac de nervis.

—Aquesta taula la vaig pagar a preu d’or.

—No pot ser gaire cosa si no ha pogut resistir un tros de llautó.

—Està destrossada.

El Ted es quedà mirant el vidre fet miques i digué:

—A més, em sembla que aquesta gasela era coixa d’alguna pota —la qual cosa acabà de trencar els nervis de la Gayle. El Lloyd s’hi atansà per confortar-la, mentre la resta deixaven d’existir.

El Wade tragué una carta falsa de la bossa de la Janet i l’hi llançà, però havia agafat per error dues cartes juntes enganxades, i la seva mare les recollí totes dues.

La Janet extragué la carta autèntica de les làmines de plàstic, hi marcà un punt blau al racó superior dret amb la seva ploma, la féu volar fins al Wade i ficà una de les cartes falses entremig del plàstic. Fou una operació llampec. La carta falsa sobrant l’esmunyí a sota del seient del sofà.

La Gayle anava amunt i avall amb l’aspiradora, unes bosses de paper i una escombra, mentre que el Bryan, guanyat per a la causa de la família, tombà la seva copa de champagne per donar un parell de minuts més a la Janet i al Wade.

La Janet digué:

—Gayle, no et preocupis, tot s’arreglarà.

La situació s’apaivagà una mica, si bé l’esperit d’amistat inicial de Gayle minvà notòriament.

La Janet digué:

—Anaves a llegir-nos una carta.

—Sí. —La Gayle agafà el duplicat, s’apartà un floc de cabells de la cara i dibuixà un somriure—. De la petita Emily. —Obrí la carta amb menys delicadesa de la que hauria tingut si el Ted no hagués trencat la taula. A dins hi havia una targeta que deia: Al millor dels fills, amb ocasió de la seva Bar Mitzvah. A la targeta s’hi apreciava una gran taca de cafè—. Emily?

La Shw la mirà i digué:

—Sí, i què me’n dieu vosaltres d’aquesta masmorra de color rosa que teniu al soterrani, hmm?

En un primer moment, la Gayle i el Lloyd feren cara d’innocència com si volguessin dir: Qui, jo?, però de seguida adoptaren una mirada inexpressiva i professional.

—Masmorra? —féu el Bryan.

La Janet digué:

—Sí, i això que només hi hem fet una volteta: una cadira d’obstetrícia, unes manilles, corretges de cuiro i un petit dormitori de color rosa d’allò més mono a dins d’una gàbia de goril·la.

El Wade digué:

—Ei, Lloyd, i Gayle… esteu una mica tocats de l’ala, vosaltres dos, oi?

El Lloyd i la Gayle no tenien res a dir.

La Janet s’adonà que, si hi hagués hagut armes pel mig, aquell era el moment en què haurien fet acte de presència. Digué:

—Wade… Ted… Bryan… Emily… faríeu el favor de capturar el Lloyd i la Gayle? Potser els hauríem de tancar a la seva pròpia cel·la. El Kimba és al pati del darrere, em sembla, a la seva caseta. —Es féu un moment de silenci, i després se sentí un crit, com si la Janet s’adrecés al Kimba—: Ara!

… confusió… renecs… cops… algun moble lluent trencat, i el Lloyd i la Gayle eren a l’habitació rosa del soterrani, tancats entre barrots. El Lloyd esdevingué loquaç:

—Sou una fotuda colla de brètols. Abans que pugueu aixecar un dit, us engegaré al darrere a tots els polis que hi hagi d’aquí a Atlanta, i us faran xixines de bistec tàrtar. Se me’n fum si a la vostra filla li donen el premi Nobel… Si ha sortit de la vostra família ha d’estar boja com un llum.

La Janet, que ara podia mirar-se la masmorra amb més deteniment, digué:

—Vigila el teu llenguatge, Lloyd. Oh, què veig… Vaja, vaja, una agullada per al bestiar, oi? Si n’ha avançat, de camí, l’obstetrícia des que jo vaig tenir els meus fills. I unes manilles, també. Que ben pensat. Qui ho hauria dit?

La Shw arrossegà una cadira contra els barrots i mirà molt enfadada el Lloyd i la Gayle.

—Quin era el pla, hmm? Quan pensàveu ficar-m’hi, en aquesta fotuda gàbia per a la vostra Barbie particular?

El Bryan s’estava al seu costat, mentre mirava els altres dos amb espurnes als ulls.

—Mai de la vida t’hauríem ficat aquí —digué la Gayle.

—Li reservàveu la suite a alguna altra, potser?

—M’adono molt bé que tot això pot semblar…

La Shw brandà l’agullada de bestiar davant dels barrots i el Lloyd i la Gayle s’arrambaren tremolosos contra la paret del fons.

El Wade digué:

—Shw, pren-t’ho amb calma. Tenim un peix més gros per pescar.

La Shw es girà de sobte:

—I què coi passa amb aquesta fotuda carta, eh? Ja no teniu edat per llegir còmics, vosaltres, així que vull que em digueu què pot haver-hi en una carta que sigui tan important per a vosaltres? Eh? Eh? Eh?

La Janet digué:

—Està bé. D’acord, t’ho direm, però has de prometre que no avortaràs ni vendràs el nen al primer que te’n doni més diners.

El rostre del Bryan resplendí.

La Shw preguntà:

—En trauré profit, jo?

—Suposo.

—Tracte fet.