04

Tres anys abans de la seva arribada a Florida per reunir-se amb la família, el Wade havia mantingut a Kansas City una relació ara-ho-deixem / ara-tornem-hi (més aviat ara-tornem-hi) amb la dona d’un jugador de beisbol de la lliga estatal. La notícia del seu afer amb la dona del jugador de beisbol s’havia filtrat i esquitxava les pàgines del diari local. El jugador de beisbol, juntament amb tres amics seus, havien entrat al bar favorit del Wade armats amb Louisville Sluggers, en el moment en què per sort el Wade era al lavabo, des del qual s’esmunyí per una porta del darrere fins a l’aparcament, i des d’allà uns milers de milles més cap a l’oest. A Las Vegas, mitjançant un amic, de seguida trobà feina com a jugador d’hoquei a un casino de mala mort. El sou li pagaven més per barallar-se amb els altres jugadors que per jugar a hoquei, i quan l’entrenador li donava la seva prima signada de mil dòlars, de vegades li deia:

—La millor pista és una pista ben vermella. No hi ha res que faci que els nois dupliquin les seves apostes com la sang. Ni tan sols uns bons pits. Si tens un grup sanguini rar, si ets RH negatiu o alguna cosa d’aquestes, t’aconsello que en tinguis preparada una petita reserva. No podries fer-te la idea de la gent que ven sang en aquesta ciutat… Ah, i les mans fora de les cambreres. L’últim que necessito és un paio que perdi el temps escampant cors trencats i purgacions per l’Hamburger League. T’espero dilluns al vespre. A les set. I sense casc.

Aquella nit el Wade guanyà 30.000 punts en una partida de pòquer. L’endemà, sentint-se poderós, nostàlgic i exaltat, pujà a un avió i se’n tornà a Vancouver. Una tempesta desvià l’avió cap a l’oest, i veié com desfilaven a sota d’ell les ciutats al llarg de la carretera interestatal 5. Mentre bevia una cervesa, i amb la mirada clavada allà baix al terra, intentà recordar quan havia estat l’última vegada que havia vist algun membre de la família… Havia estat la Sarah, durant uns breus minuts, en un Holiday Inn a tocar de la Universitat de Kansas, a Lawrence. Amb la resta havia mantingut contacte mitjançant infreqüents trucades de telèfon, moltes vegades des de la sala d’espera d’un aeroport o a través d’un telèfon mòbil des de l’autopista, on era fàcil trobar una excusa per penjar. El Wade havia llegit per casualitat la visita imminent de la Sarah a Kansas quan buscava al diari els resultats esportius del cap de setmana. Havia d’intervenir com a conferenciant en un simposi sobre composició cel·lular i el Wade se les arreglà per trobar-se amb ella al vestíbul de l’hotel de la Sarah abans de la seva xerrada.

—Wade.

—Germaneta.

Es van fer un petó i es van posar a parlar de la família. El Wade no coneixia cap de les notícies recents que li explicava la Sarah, i l’únic que fou capaç de fer va ser beure cada cop més de pressa a mesura que s’assabentava dels detalls del divorci dels seus pares, del tercer intent de suïcidi del Bryan i dels diversos doctorats universitaris de la Sarah.

—Com et va amb el Howie?

—El Howie? Està bé.

Seguí un silenci, que el Wade interpretà com a senyal de no seguir sondejant. En comptes d’això, li preguntà quina mena de feina havia estat fent darrerament.

—Doncs, la setmana passada vaig arribar a les dues-centes hores de vol amb gravetat reduïda a bord d’un aparell parabòlic. I també he estat fent immersió de profunditat en alta mar, amb un equip fet a mida per preparar-me per sortir a l’espai.

—De debò?

—Forma part del mètode de treball. —La Sarah xarrupà una glopada de ginger ale.

La mare em va dir fa uns mesos que havies obtingut el grau de capità de reactors militars.

—T’ho va dir?

—És veritat?

—Sí, però sona tan grandiós quan ho dius d’aquesta manera. Per mi és com si fos el mosso de l’aparcament de cotxes de la NASA.

El Wade estava impressionat per les fites de la seva germana i es fregà el front. La Sarah digué:

—Saps, germanet? Estar ficada en tots aquests embolics no és la gran cosa que sembla.

—No, és clar.

—Saps, Wade? En certa manera, i per estrany que soni, a mi em sembla que fer coses és més fàcil que no fer-ne.

—Exacte.

S’instaurà una treva durant la qual era més fàcil remoure els glaçons de gel amb les impostores palletes que parlar. La Sarah preguntà per fi al Wade a què es dedicava amb una veu en la qual a ell no li costà gaire percebre un gran esforç per no sonar paternalista. El Wade mentí i digué que treballava com a programador informàtic. Li semblà que allò sonaria intel·ligent. La Sarah li féu una senzilla pregunta sobre codificació LINUX i ell s’adonà que l’havia enxampat, però ella no hi insistí.

—Està bé, et diré la veritat. M’he convertit en una mena de… mamarratxo.

—Doncs mira, que em diguis això ja escau més al teu personatge, Wade. Per què ets tan dur amb tu mateix? Ningú no ho és. I ningú no ho era, si vols que t’ho digui. Mai no he entès això de tu. Ets el teu pitjor enemic.

—La meva vida és una facècia, Sarah. Decebo tothom. I ni tan sols m’importa quan la gent deixa d’interessar-se per mi. Aleshores me’n vaig, me’n vaig sense deixar petjades al meu darrere.

—La teva vida no és una facècia, Wade.

—Aleshores, què és?

Just quan la Sarah anava a contestar, un professor universitari, amb toga i birret, s’acostà per endur-se-la a fer la xerrada. En un moment havia desaparegut, i en la seva absència el Wade sentí la necessitat d’apaivagar el seu cervell immediatament. Demanà tres vodkes dobles amb gel i començà una borratxera que durà i el mantingué sense coneixement al llarg d’una setmana. Aquella va ser l’última vegada que havia vist algun membre de la família.

L’hostessa retirà la seva llauna de cervesa buida abans d’aterrar. Una hora més tard, cap a les dues de la tarda, i mentre plovisquejava estava a l’aparcament exterior, arrecerat al seu cau preferit per beure, l’Avalon.

Al fons del bar, el Wade distingí una rossa bonica amb una desimboltura un xic canalla en el seu posat d’starlet dels anys cinquanta fent-li l’ullet a John Wayne pel mirall de la seva polvorera. Somrigué malgrat seu i féu cara de dir: Qui, jo?, a manera de resposta. Ella el convidà amb un arronsament de dit molt, però molt procaç a través del mirallet. El Wade anà a asseure’s a la cadira al seu costat, i ella digué tot seguit:

—Oh, què és això? Els llops han baixat a la ciutat…

—Ei, tu ets actriu de pel·lícules.

—Tens alguna cosa en contra de les pobres noietes que hem de treballar dur pels escenaris i les pantalles?

—Disculpa’m per haver interromput la teva sessió de maquillatge.

Ella tancà d’un cop sec la polvorera i es girà cap a ell, tot dient:

—Has de saber que aquest mateix matí he intervingut amb dues frases senceres en una pel·lícula.

—Oh, disculpa’m una altra vegada. I quina deu ser, aquesta pel·lícula?

Ella li posà les mans a sobre dels genolls, el mirà a la cara i digué:

—Un tros de merda de pel·lícula per a una cadena per cable nord-americana de merda. Et fa res si prenc un glopet del teu whisky?

—Endavant.

Se’l begué d’una glopada.

—Vius aquí?

—Abans. Ara ja no.

—On, doncs?

—A Las Vegas.

—Mmm. Sona bé. I digue’m…

—Wade.

—I digue’m, Wade, a quina cosa ets addicte?

—Què vols dir?

—Ja saps què vull dir.

—Ah, sí?

—Vius a Las Vegas, tens els ulls injectats de sang i t’he vist fa un moment a la barra fent jocs de monedes com en John Q. Barfly. No t’afaites amb regularitat, perquè si ho fessis, tindries la pell molt més aspra i no tindries aquests… un, dos, tres, quatre… talls al coll. A més, beus en un bar en ple dia d’entre setmana i estàs nerviós, però per molt que beguis no se te’n va el nerviosisme. Així que m’he aventurat a suposar que estàs ficat en alguna història, o fins i tot en un parell.

—Ei, ei, gateta, no siguis tan negativa. Mirem les coses bones, com els sis milions de sessions de teràpia de grup que he vist passar per davant meu.

—El que vols dir és: trobem la part alegre de la meva situació.

—Sí. La part alegre.

—T’allotges a l’hotel?

—Sí.

Sense dir ni una paraula més, pujaren a l’habitació del Wade. Dues hores més tard, la rossa havia marxat, després d’haver deixat escrit el número del seu telèfon mòbil a la base del polze del Wade. Era decoradora. Atiat pel sexe, el Wade se sentí suficientment fort com per trucar a la seva família. Marcà el número de la seva mare i es trobà amb la resposta del contestador: Hola, sóc la Janet. Ara mateix no sóc a casa. Sisplau, deixa el teu missatge i et trucaré en un moment. Era la seva veu educada, la que feia servir quan parlava amb les caixeres o amb l’agent d’assegurances, mai amb la família.

Bip.

—Mare, sóc el Wade. Sí, el teu primer fill mascle. Endevina-ho… Sóc a la ciutat. Sí, encertada, el foraster torna a casa. Tornaré a trucar aquesta nit, o potser passaré una mica més tard per saludar. Ah, i… ehem… una cosa, mare… No és gaire bona idea deixar el teu nom en aquesta mena d’aparells. El món és ple de malalts. Ens veiem. T’estimo.

Penjà: sóc un fill dolent, dolent, un fill molt dolent. Buscà el número del seu pare, Drummond, Edward B., pel que semblava vivia a poques milles de la Janet, a Eagleridge, sens dubte en alguna d’aquelles casetes tan ben posadetes a la vora del penya-segat.

—Pare?

—Wade? Hola, noi!

—Hola, pare.

—Wade, on ets… espera un moment, no t’has ficat pas en cap embolic, oi?

—No. Cap problema. Només que acabo d’arribar a la ciutat i he pensat venir a visitar-te. No sempre tinc els polis al darrere.

—Vine cap aquí! On estàs allotjat?

—Sóc a North Van. A casa d’uns amics. —Sempre era bo tenir una excusa a l’abast de la mà.

—Vine a veure’m. Ara sóc a Eagleridge. Coneixeràs la meva dona. És per la sortida dos de l’autopista. No té pèrdua. Trobaràs l’adreça a la guia de telèfons. Vine, home.

—Ara? Sí, és clar, suposo.

—Aquesta nit toca sopar xinès.

—Sóc allà d’aquí a vint minuts.

—Wade…

—Què, pare.

—Estic content de tornar a sentir la teva veu.

—Jo també, pare.

El Wade sortí cap a casa del seu pare en un cotxe de lloguer. Conduïa una mica d’esma i tenia una lleugera ressaca des de feia una estona. Continuava plovent a bots i barrals, de vegades intensament, sense interrupció.

El pare… oh, Déu. El mateix hipòcrita imbècil de costum, sempre representant alguna idea humanitarista tronada dels seixanta. El Wade sabia que el seu pare havia plantat la seva mare amb tota crueltat i que ara es feia el madur interessant, amb la camisa ben oberta perquè se li veiés el pèl de la pitrera de color sal i pebre, amb els pals de golf just darrere la porta d’entrada i una dona de campionat no gaire lluny ficant un CD dels Gipsy Kings a l’aparell de música.

El Wade pensà que, en un determinat moment de les seves vides, la majoria de la gent assumeix d’una manera desapassionada allò que té i allò que els manca, i a partir d’això obren en conseqüència per fer-ne el millor que poden… Com un actor que passa d’interpretar papers principals a caracteritzar-ne de secundaris; o com una noia que abans era l’esbojarrada de totes les festes i ara és la consellera més assenyada per a les més joves. Al Wade li semblà que el món adult és un món fet de Teds Drummond, i esperava que el seu pare se sentís orgullós que el seu fill ho entengués.

Arribà a la casa, que era tot un espectacle en ella mateixa: vidre, acer i blocs de ciment encaixats en un penya-segat que dominava el Pacífic. El Wade quasi s’esperava trobar-se el seu pare amb un ull tapat i examinant un mapa del món amb llum pel darrere, acariciant un gat d’angora i planejant un atac amb míssils intercontinentals sobre Nova York. En lloc d’això, el Ted obrí la porta, cridà: «Wade!», i féu una abraçada tan forta al seu fill que el Wade pensà que li sortiria la sang pels porus de la pell com si fos suc.

—Entra i fes una ullada. Quin lloc, eh? N’estava fart, de suburbis.

El Ted serví unes begudes ben generoses per a tots dos. Era prou evident que havia anat al gimnàs i que algú que estava al dia s’encarregava de renovar-li el guarda-roba. Aleshores el Wade veié una llambregada als ulls del seu pare. Una llambregada que deia: Tot això és merda, Wade, però no ho diguis en veu alta, perquè aleshores fins i tot la merda desapareix i ens quedem sense res.

Amb les begudes a la mà, feren un tomb per la planta baixa, de sostre alt i encerclada de vidre, contra el qual continuava tamborinant la pluja. El fet que el Ted no hagués mencionat encara cap altre membre de la família tenia el Wade una mica desorientat. Qui és aquest vell? Què faig jo en aquesta saleta d’estar que sembla de James Bond?

El Wade preguntà:

—On és, ehem, la teva dona?

Si al Ted li feia recança que el Wade la conegués, no deixà que es traslluís.

—La Nickie? Baixarà en un segon. És a dalt, treballant.

—Treballa, eh?

—Ja saps com són aquestes jovenetes modernes. Si no les deixes sortir del corral, de seguida s’emprenyen. Volen tenir la seva pròpia feina.

—Ui, ja t’explicaré.

Els embolcallà un silenci enutjós. El Ted preguntà al Wade quan havia arribat el seu avió.

—Cap a migdia. Hauria trucat abans, però m’ha sorgit un imprevist, al bar de l’Av, que m’ha entretingut.

Allò semblà revifar l’energia comunicativa del seu pare, i el Wade es trobà en la necessitat de complaure’l, de manera que li oferí una versió edulcorada dels esdeveniments. El Ted li féu un cop a l’espatlla amb la qual cosa semblava voler dir: aquest és el meu noi.

Se sentí una dringadissa provinent de la cuina.

—Nickie! —digué el Ted—. Vine a conèixer el teu fill.

La Nickie entrà, carregada amb una safata de martinis, i amb un somriure irònic a la cara que parodiava la pudorosa esposa anys cinquanta en què la Janet cregué una vegada. El Wade s’adonà a l’instant que es tractava de la rossa d’aquella tarda; la revelació fou recíproca. Els seus rostres empal·lidiren. La safata de martinis s’escorà cap a una banda i els gots es precipitaren sobre el terra encerat. El Ted i el Wade feren un pas endavant i, plens de confusió, ajudaren la Nickie a recollir els trossos de vidre, ocasió que serví perquè el Ted veiés el número del telèfon mòbil de la Nickie escrit a la mà del Wade.

El Wade es dirigí de dret cap a la porta principal, pujà al cotxe i arrencà en direcció a casa seva… a la casa de la Janet. La Janet era al caminet d’entrada, traient queviures del carret de la compra sota la pluja. La mare… abandonada per la seva ingrata família, sense company; valenta. El cervell del Wade barrejà un bilió d’imatges i escollí aquelles que parlaven de la seva mare: la Janet fent servir una llauna de bolets per realçar un pot de salsa d’espaguetis i civilitzar les seves bestioles, només per veure com la seva família els apartava i se’n fotia; la Janet introduint dissimuladament un bitllet de vint dòlars a dins de la funda de la guitarra elèctrica del Wade; la Janet donant de menjar als pardals del pati del darrere amb torradetes Melba esmicolades quan es pensava que no la veia ningú… Mare!

La Janet veié el Wade, cridà el seu nom i es posà a plorar. El Wade la sostingué entre els seus braços.

—Mare, només una cosa, el pare està a punt d’empipar-se d’allò més amb mi, i fins i tot és possible que vingui a buscar-me.

—Que li has robat… o li deus diners?

—Cap de les dues coses.

—Aleshores per què hauria de…? Oh, a qui li importa? Es mereix qualsevol cosa que li hagis fet. Ja has menjat alguna cosa? Anem cap a dins! Has sopat? Oh, hi ha tantes coses que et vull preguntar, i tu t’has de posar al dia de tantes altres.

Preparà una deliciosa pasta primavera —Déu, com trobava a faltar la cuina de casa— i el Wade s’endinsà sense esforç en la seva versió de la història del Wade De Fa Deu Anys. Però entre bromes, records i acudits, tenia la sensació que en les últimes hores la seva vida s’havia trastocat en una pel·lícula d’horror, i que ara venia la seqüència en què l’assassí de la destral és just fora de casa, vigilant els babaus de dins, mentre l’audiència es cargola de por i crida: «Fugiu, idiotes!».

Sonà el timbre de la porta i el Wade quasi fa un bot fora del seient. Era el Bryan, el seu germà depressiu, amb la roba, xopa, de botiga de saldo —a la seva edat, encara—, els ulls vermells i el cap coronat amb un curós pentinat color salmó.

—Bryan, truques a la porta per entrar a casa de la mare?

—Estava tancada.

—Sí, és clar. Hola.

—Hola.

Segui un silenci incòmode mentre el Bryan es treia l’abric verd xop i el llançava a sobre d’una cadira.

—Prou formalitats, sí senyor —digué el Wade—. Tens gana? Hi ha muntanyes de menjar.

—No… Una mica de vi estaria bé, però.

El Bryan semblava de prou bon humor i prengué un got de vi blanc amb la Janet i el Wade. Al Wade li feia la impressió que cap dels tres no es mostrava del tot sincer, i la manca de sinceritat feia com si la conversa no tingués vida. Insistien a parlar de les tafaneries del veïnat i de la carrera de la Sarah, tot i que el Wade era conscient de les preguntes soterrades, més profundes i no formulades: Li fa mal a la mare la soledat? Està el Bryan a punt de caure en una altra crisi? I qualsevol hauria dit que el pare no havia existit mai. I per què no em pregunten per la meva vida? Tampoc és que pensés ensenyar-los el pàncrees…

El Wade trencà la conspiració de silenci.

—Bryan —digué—, has intentat matar-te, quantes… tres vegades? I no l’has encertada mai. Estàs segur de veritat que vols acabar amb la teva vida?

La Janet digué:

—Wade! Només falta que l’esperonis tu, ara.

—No, mare… és bo parlar-ne —digué el Bryan—. Tothom fa com si jo no hagués fet mai res, però ho he fet. —Prengué nota de les mirades que li dirigien la seva mare i el seu germà—. Sé molt bé que us pregunteu si ho intentaré un altre cop. I la resposta és no. El que passa és que de tant en tant em ve aquest ànim. Merda. Ja ni ho sé. —Féu voltar el poc de vi que li quedava al got—. És depriment pensar que el meu anim no es ni remotament còsmic, que només és el resultat d’uns petits receptors de seratonina mandrosos al meu cervell.

—Prens alguna cosa… per a la depressió?

—He pres de tot. No crec pas que pugui tornar a posar el meu cervell a zero un altre cop.

La Janet digué:

—El Bryan ha trobat feina.

—De debò? De què? —preguntà el Wade.

—Toco el baix amb diversos grups, pels bars. I el treball comercial a la tele és bastant estable. Vaig fent. Una feina de nou a cinc em ficaria al món de veritat.

Sonà el timbre de la porta. Tots tres es quedaren mirant fixament la porta principal, al vestíbul, com si els segons següents escapessin del seu control, com un eclipsi. El Bryan anà a obrir. Brrrum! El Ted passà fregant el Bryan, a la desbandada.

—On és aquest cuc de merda?

La Nickie irrompé instants després darrere d’ell, havent deixat el Nissan Pathfinder amb les portes obertes a la gespa del davant, a tocar de la porta principal. No parava de cridar.

—Ted, no siguis imbècil. No ha estat una cosa tan grossa, n’estàs fent un gra massa. Merda.

La cara del Ted estava tota emporprada de fúria. El Wade havia hagut d’heure-se-les amb la ira del Ted més vegades de les que podia comptar. El seu instint era protegir la mare. S’aixecà de la seva cadira i es palplantà entre tots dos. Digué:

—Pare, calma’t!

Però en lloc de calmar-se, el Ted tragué una 233 i disparà al Wade al cantó de l’estómac. La bala el travessà i anà a allotjar-se al pulmó dret de la Janet, després d’entrar-hi just per sota de les costelles.

—Déu meu, Ted!

La Nickie es precipità cap al Wade, que s’agafava el costat, mentre la sang vessava lliurement sobre el terra de la cuina.

El Wade no s’ho creia.

—Deu anys als Estats Units i no em passa res. Porto al Canadà vuit hores i…

Sentí un soroll pesant i es girà per veure la Janet caiguda a terra.

—Has mort la mare, monstre del dimoni! Déu del cel… Bryan, truca al 911. Pare, et podriràs a la presó la resta de la teva vida. Espero que almenys serveixi per a això.

S’agenollà per bressolar la Janet.

Quasi al moment se sentiren les sirenes. El Ted es deixà caure a sobre d’una cadira de plàstic de la cuina, gronxant-se, blanc com un full de paper.

El Wade digué a crits:

—Molt bé, ha estat un accident… tothom ho ha entès? Un accident. Ens estava ensenyant com la maneja el fotut del Clint Eastwood, sense saber que la pistola estava carregada. I s’ha acabat la història. —Abaixà els ulls per mirar la Janet, tot dient—: Ho sento, mare… ha estat culpa meva. Ho sento.

La Nickie obligà el Ted que es quedés assegut. Ell no parava de balbucejar, amb el cap entre els genolls. El Bryan deixà el telèfon i s’acostà al Wade i a la seva mare. S’ajupí al terra al seu costat.

—Déu meu, Wade —digué—, jo mataria perquè m’assassinessin.

Els metges trucaren amb forts cops a la porta.