11

L’endemà la Nickie era al telèfon amb la Janet, que tenia l’habitació per a ella tota sola. Gaudia del luxe de ser al llit, joguinejant mandrosament amb els dits dels peus i fruint de la suavitat de la flassada.

—Com tens la boca?

—Millor que ahir.

—Bé. Saps una cosa? M’estic tornant boja, aquí a Kissimmee. Aquest lloc és com una funerària. El Ted se n’ha anat a Disney World, amb els altres. La sola idea de Disney World em fan venir ganes de vomitar.

—Escolta… —començà la Janet—, et ve de gust potser… sortir a dinar plegades, d’hora?

—Sí. És clar. Passaré amb el cotxe del Ted. I Sa Santedat…? Li ho hauríem de dir també a ella, no?

La Beth era a la cambra de bany, vomitant.

—Té marejos. No és bona idea. —La Janet féu una pausa—. A més, hauria de trucar també a la Shw.

—Per quina raó?

—El protocol, suposo. Potser serà o potser no serà la mare del meu nét.

—Mira, no ho sé… no sé per on agafar-la, aquesta noia. I aquest nom que té…

La Janet trucà per telèfon a l’habitació de la Shw.

—Shw, sóc la Janet. Has menjat alguna cosa, avui?

La resposta de la Shw fou gairebé inaudible.

—No.

—La Nickie i jo volíem sortir a prendre un cafè. Posa’t una mica de maquillatge, qualsevol cosa neta i ens trobem d’aquí a mitja hora al vestíbul. Et veus amb cor de fer-ho?

—Jo no faig servir maquillatge.

—Vindràs amb nosaltres, però?

Una pausa.

—Sí.

Clic.

Al cap de mitja hora la Nickie recollia la Janet a l’entrada principal de l’hotel, que semblava l’estació de Pennsylvània amb tot aquell tràfec de gent. La Janet portava unes ulleres de sol negres de les que s’ajusten per darrere del cap i que han posat tan de moda les estrelles de rock i els agents de Hollywood de setanta anys i escaig, i roba jovenívola Gap. Si només em miressin la roba, podria passar per un cambrer de vint-i-cinc anys de Saint Paul, Minnesota.

La Nickie preguntà:

—Ve la Gwendolyn?

—La Gwendolyn?

—Sona igual d’estúpid que Shw.

—Aquí la tenim.

La Shw saltà al seient del darrere, dedicant un petit i eficient grunyit com a salutació.

—Avui estic d’un humor de fàbula —digué la Shw—. No interpreteu erròniament el meu grunyit.

—I així… què ens expliques de nou?

—El Bryan volia que anés amb ell a Maushcwitz. S’ha posat a suplicar-m’ho. Força desagradable.

La Janet canvià de tema.

—Mira que n’és de guapo, el noiet aquest de l’aparcament.

La Nickie digué:

—No, el que passa és que vas una mica calenta. Res més.

—Per fi! Algú que em tracta com un ésser sexuat!

El cotxe continuava el seu trajecte. La Janet veia esvair-se el paisatge. La Nickie preguntà:

—Hi ha alguna història de la NASA, avui?

—No. Res a la pissarra.

—Uau.

El cotxe quedà aturat davant d’un semàfor vermell, entremig d’una munió de caravanes i garatges de cotxes de lloguer vermells i blancs.

—La Sarah és molt llesta, oi? —preguntà la Shw.

—Suposo que ho deu ser.

—És llesta per a la vida?

La Janet s’ho rumià.

—Encara que siguis astronauta, suposo que sempre hi ha un cert grau de traïdoria, i ganivetades per l’esquena a les quals t’has d’enfrontar. Si més no, pensa en els centenars de persones que no han estat escollides per al vol del transbordador. —Tornà a caure en les seves maneres pedagògico-familiars—. Saps una cosa, però? Els astronautes els escullen per la seva personalitat equànime, igual que els criadors de gossos… Els astronautes són com els laboratoris negres del món aeroespacial.

La Shw preguntà:

—Creus que van escollir la Sarah només perquè és minusvàlida?

—Ets l’única persona que ha gosat dir aquesta paraula en veu alta —digué la Janet.

—És una pregunta força natural.

—Ja ho sé. Estic tan cansada que la gent s’ho calli tot. El silenci em recorda quan era petita. És sufocant.

—Com ho vau viure? —preguntà la Nickie.

—Com vam viure què?

—Això de la Sarah. Que li faltés una mà i aquestes coses.

La Janet es concentrà a donar una resposta acurada.

—Quan jo era petita sempre em deien que fos bona nena i que tingués cura del meu aspecte. La meva noció de la meva pròpia vàlua es fonamentava en la conducta i l’aparença externes. No crec que mai arribes a conèixer de veritat cap persona durant la meva joventut. I després, en tenir la Sarah, quan anava amb ella a comprar o l’acompanyava al parc, i la gent veia que li faltava una mà, jo era capaç de veure d’una llambregada, a través de les seves reaccions, com era el seu interior: si eren persones amables o dolentes, o estúpides, o el que tu vulguis. Però durant molt de temps ni tan sols sabia què era allò que veia. Tota aquella informació nova la rebia com si algú me la llancés a sobre… jo no la volia pas… no l’havia pas demanada! I tanmateix algú seguia llançant-me a sobre aquella informació. Vaig intentar ignorar-la, no vaig parlar-ne mai amb ningú. Malgrat el que hagis sentit a dir, els anys seixanta van ser una època molt retrògrada.

—Quin any vas néixer, Shw?

—El 1982.

El silenci de la Shw després d’aquesta resposta semblava que rebutjava qualsevol tempteig d’anar més enllà.

La Nickie preguntà:

—I què me’n dius del Bryan, Janet? No entenc per què no és… no sé, un corredor de borsa o alguna cosa d’aquestes. En fa la pinta, només li caldria deixar aquest pentinat de jugador d’hoquei.

La Shw llançà a la Nickie una mirada canalla a través del mirall retrovisor, i la Janet respongué que el Bryan mai no havia volgut seguir el pas de ningú. Girà el cap enrere i preguntà:

—I tu, Shw, quina és la teva història?

—La meva història?

—Sí. On vas néixer. Com és la teva família. Aquestes coses.

—Vaig néixer a Lethbridge.

—Lethbridge… això queda per Alberta, un lloc bonic. Tens allà la família?

—El pare. La mare viu a Nova Escòcia, amb un paio que fa vaixells en miniatura. No la veig mai.

—I què fa el teu pare?

—És teòric marxista a la universitat.

—Marxista.

—Sí. I és un merda.

—Jo em pensava que tu també eres així com molt radical.

—Potser sí. Però és un tio tan llauna. Encara s’empassa tota aquesta merda del comunisme… Avui dia és com creure que les bruixes porten escombra. La globalització és el veritable dimoni. La globalització barrejada amb la ciència. El meu pare té el cap a la lluna, és incapaç de veure més enllà del seu menyspreu patètic per les classes mitjanes… ups… perdó, vull dir la bourgeoisie.

La Janet canvià de tema.

—I tu, Nickie? Quina és la teva història?

—Res d’important. No sóc més que una noia de classe mitjana que vaig esperar massa temps a l’hora de prendre algunes de les grans decisions de la vida, i les que vaig prendre no van ser gaire intel·ligents.

—Com ara?

—Com ara que estic veritablement afamada. —Assenyalà un restaurant força vulgar—. Anem a aquell restaurant d’allà. Al cartell posa que la ració extra de cansalada només costa dinou cèntims, aquesta setmana.

—Jo sóc vegetariana —digué la Shw—. I a més m’agafen marejos.

La Nickie féu cap a l’aparcament. Un cop a dins del restaurant, demanaren un compartiment reservat. En aquell lloc semblava que tothom fos taronja, violat o marró.

—Ooh, està calent —digué la Nickie mentre el cambrer es retirava.

—En aquest restaurant tot porta carn —digué la Shw, refregant-se el nas: refredat en estadi de formació.

—Els vegetarians no sou més que una colla de monstres de l’hipercontrol —digué la Nickie—. Demana un fumut plat de fruita.

—Segur que tallen la fruita al mateix lloc que la carn, després d’haver esquarterat alguna vedella.

—En un lloc com aquest —digué la Nickie—, segur que el teu plat de fruita el deuen haver fabricat el mes de febrer passat en algun laboratori de fruita de Tennessee.

—Oh, mira això —digué la Janet amb la seva veu més alegre del 1956—, ous remenats. Quina meravella. —Aquell to maternal persuadí les altres d’examinar a consciència el menú. La Janet tragué de la bossa una capsa de píndoles i la plantà damunt la taula.

La Nickie se sentí neguitosa.

—Déu meu, portes una capsa de pastilles que sembla un cosidor, de gran. Me n’hauré de comprar una com aquesta, jo també?

Just en aquell moment tornava el cambrer, que es deia Kevin.

—Això no és res —digué—. Aquí ve gent amb unes capses de pastilles més grans que el transbordador espacial.

La Janet assenyalà la Nickie amb el cap.

—Tenim la sida, totes dues.

—Bé, i jo també —digué el cambrer.

La Nickie digué:

—Caram, això sembla una reunió d’amics.

—Em fan venir ganes d’abraçar-nos, tots plegats —digué el cambrer—, però tinc el patró mossegant-me el cul perquè m’afanyi. Fa quinze minuts que ha arribat un carregament de turistes francesos amb un autobús de la Trailways… Aquests francesos són el pitjor malson d’un cambrer fet realitat, així que us he de prendre la comanda de pressa, de debò. No us molesteu a deixar propina.

Les dones demanaren, mentre de l’altra banda del restaurant se sentia una xerrameca parisenca.

—I bé, doncs, què passa amb la vostra família? —preguntà la Shw—. Sembleu la família malaltia. Hi ha algú de vosaltres que no estigui malalt?

La Nickie es mirà la Shw i canvià de tema.

—He sentit a dir que no et fa gaire il·lusió, això de tenir un nen, oi?

—Oh, ves per on… Sí que pot parlar, l’Esposa Ideal.

—Ai, quines maneres —digué la Nickie—, ja he ficat la pota com sempre. Si això et fa sentir millor, jo ho fet com una dotzena de vegades.

—El què, has fet?

—Avortar.

—Vaig al lavabo. —La Shw s’esmunyí discretament.

—M’ha semblat que potser si veia una despulla com jo al mateix vaixell, potser s’ho pensava dos cops a l’hora de fer-ho.

—Vols tenir nens, tu?

—Suposo. Però no seria una bona mare.

—No, no ho series pas.

—Bé, moltes gràcies, Cindy Brady. A més, tampoc ens ho podríem permetre.

—Ho havia oblidat… ha fet fallida, hm?

—Oh! Estem tan escurats que és per tornar-se boig.

—Vau anar a pescar agulles, però…

—Per cortesia d’un d’aquests que es diuen amics seus. Saps què hem estat menjant des que vam arribar aquí? Nachos amb salsa. I frankfurts. És el que hi ha. Vam parar a un hipermercat de camí de l’aeroport. —La Nickie es mirà les ungles i considerà que ja se les havia rosegades prou—. Odio ser pobre. De debò. I el que més em fot és que no puc plantar el Ted perquè sí.

—Aquesta és una de les coses més romàntiques que he sentit en molts mesos.

La Nickie digué:

—I l’únic que em fot de veritat de tota aquesta història de la sida és que el Ted pugui deixar-me a mi. Imagina-t’ho: jo, cuidant d’una persona que després em planti i ja està. —Xarrupà un glop de cafè—. Potser el plantaré jo a la primera. No m’importa si em moro. I la merda aquesta dels còctels de fàrmacs del VIH et fan sortir dipòsits de greix als pitjors llocs… Puc acabar amb sis pits.

La Janet preguntà:

—Parles així quan ets amb el Ted?

—Més o menys.

La Janet mirà per la finestra en direcció a l’aparcament, ple de llum.

—De vegades em pregunto, si jo hagués estat més… llançada, com tu o com ella… si les coses haurien estat una mica diferents entre el Ted i jo.

—Tu? Pot ser. Però probablement no. El Ted diu que mai no us barallàveu. Ell diu que tu «bullies a foc lent», fins que t’apaivagaves. Textualment: que bullies a foc lent.

—Sí que ho feia. És un tret poc afalagador. Però ara ja no ho faig, això de bullir a foc lent.

La Nickie digué:

—Hauria d’anar a rescatar la Gwendolyn. Quines coses arribem a fer per la família… per recargolada que sigui la connexió. —S’aixecà, féu mitja volta i digué—: Ei, no et perdis aquest parell de trossos de pilots que s’acosten per la vorera.

—No tanques mai l’aixeta, tu, eh, Nickie?

—No.

La Nickie s’atansà als serveis de senyores, al costat de la caixa, just en el moment en què els pilots entraven per la porta, bronzejats i falaguers. Bescanvià un somriure amb el pilot menys morè, el qual l’engrapà amb el braç per la cintura i li clavà un bocí d’esparadrap a la boca. El pilot es posà a cridar:

—Molt bé, i ara escolteu. Tothom quiet, i escolteu! Aquesta nena maca només és el nostre primer ostatge. Si algú té ganes de cagar-la, al primer moviment li volem el caparró, a la nostra Barbie Malibú. Entesos? Res de mòbils. Res de localitzadors. Res de trucadetes al 911. Res de res.

L’altre pilot tragué un rifle, el muntà i disparà contra la nevera dels esmorzars, es va emportar de passada una bona encetada del braç del Kevin. Un raig de sang i pans de pessic esmicolats escombrà el taulell i el terra. Els clients cridaren; el pilot disparà contra el vidre d’una finestra; dues persones a l’aparcament acotaren el cap i corregueren, ajupides, en direcció a una bardissa. El pilot menys bronzejat cridà:

—Vull tothom callat ara mateix! Estem aquí per feina, i no ens agrada que ens molestin quan treballem. El meu amic Todd passarà per les taules a recollir les vostres joies. Als gavatxos us encanten les joies. No volem cap merda Disney… Ho repetiré: res de merdes Disney… ne pas de la merde à la Disney. Res de fermalls del Rei Lleó ni de polseres de la Sireneta. Si no, el Todd us fotrà enlaire un dit del peu com a càstig.

Els francesos s’agitaven entre ells, inquiets; el pilot disparà contra un d’ells, un home de mitjana edat, al bell mig del pit. La sala quedà en silenci. La Janet es fixà en el tambor metàl·lic del revòlver que fregava l’orella dreta de la Nickie. Recordà, quan era una nena, el seu pare pretenent obtenir indulgència a cau de la seva orella. Sentí una fiblada al cervell com si l’hi hagués punxat una abella.

Les nostres vides estan orientades principalment a defugir els dards llançats contra nosaltres per les lleis de la probabilitat. Fins on en som capaços, ens aïllem dels actes aleatoris de l’odi i la destrucció. És una cosa sempre present… als barris que construïm, a les tanques que envolten les nostres cases, en la prudència amb què tractem allò que ens és desconegut. Una persona de cada sis milions serà fulminada per un llamp. Quinze de cada cent persones patirà una depressió clínica. Una dona de cada setze patirà càncer de pit. Un nen de cada 30.000 patirà una deformació greu de les extremitats. Un de cada cinc nord-americans serà víctima d’un crim violent. Un dia en el qual no s’esdevé res de dolent és un miracle, és un dia en què de totes les coses que podien haver sortit malament, no n’ha succeït cap. Un dia ensopit és un triomf de l’esperit humà, i l’avorriment és un luxe sense precedents en la història de la nostra espècie.

La Janet sortí del compartiment i s’encaminà cap al Kevin.

El pistoler que estava al costat de la caixa digué:

—Enrere, senyora.

La Nickie maldava per cridar a través de l’esparadrap.

—Tinc més de seixanta-cinc anys, tanoca. Endavant, dispara’m, no penso pas per això deixar d’ajudar el meu amic, el Kevin. Estic segura que els teus col·legues et tindran un gran respecte, per haver disparat sobre una dona desarmada de seixanta-set anys.

La Janet s’assegué al terra, al costat del Kevin, i l’agafà de la mà.

El pilot Número Dos, el «Todd», se n’havia desentès i saltava de taula en taula, fent que els europeus aboquessin les seves joies en una bossa de coto del Halloween. Una dona s’hi negà, i ell digué:

—Així que no penses col·laborar, eh?

Bang.

Disparà contra els dits del peu de l’home que seia al seu costat. La Janet sentí crits i el dòcil soroll de monedes i joies amuntegant-se a la bossa del botí.

—Ja n’hi ha prou —cridà el captor de la Nickie—. Guillem.

El Todd se’n tornà cap a la porta principal, just en el moment en què la Shw, aliena als esdeveniments, sortia dels serveis. El pilot volgué prendre-li la cartera, però ella féu una estrebada amb força, la suficient com perquè el seu contingut s’escampés pel terra: uns quants centenars de bitllets de cinquanta dòlars.

—Verge santa —digué el Número Dos, aturant-se un moment per arreplegar-ne un bon feix.

—No tenim temps. Toquem el dos. Ara.

En un girar d’ulls eren a fora del restaurant i desaparegueren.

La Nickie es desempallegà de l’esparadrap. Xuclà l’aire com si hagués estat submergida a dins d’aigua, lluitant durant el temps que dura un malson per sortir a la superfície.

La Janet mirà al terra i s’adonà que el linòleum del seu davant estava amarat de sang, emporprada i atapeïda com un xarop per a la tos. La Nickie li deia alguna cosa, però ella no podia sentir… cap so.

Al restaurant no es movia ningú. De la cuina, on la Janet s’assabentà després que el personal s’havia tancat al frigorífic, sortia una pudor socarrimada d’esmorzars cremats. Una dotzena d’agents de la policia irromperen de sobte, proferint: que no es mogui ningú! Un grup de metges saltaren per sobre de taules i compartiments, en direcció als traumatitzats francesos. Els fotògrafs ja s’havien presentat, per documentar l’escena, i la sang del Kevin apareixia negra en la postcombustió dels flaixos.

La Janet aixecà els ulls per veure la Shw recollint feixos de bitllets amb… pinces de pastisser? Un poli cridà:

—No toqui els diners!

—Aquests diners són meus, imbècil. Aquells merdes me’ls volien prendre.

—Mare de Déu, Shw —digué la Nicke—, d’on has tret aquesta carretada de bitllets?

L’encarregat del restaurant confirmà que els diners eren de la Shw, però els policies insistien que no toqués les proves.

—I què haig de fer, doncs? Esperar que s’assequi la sang i haver de rascar-ne la crosta?

—Deixi-ho tot com està, senyoreta, o si no l’hauré d’acusar d’interferir en l’actuació policial. Ens trobem en l’escenari d’un crim.

La Shw llançà la seva cartera contra el terra. Uns metges amb uniformes espacials s’atansaren al Kevin, mentre dos agents demanaven a la Nickie una descripció dels dos homes:

—Un d’ells era molt guapo, de l’estil així com el Kevin Costner, però tenia uns ulls mesquins, com si hagués torturat bestioles quan era nen. Tenia una pell calamitosa… massa drogues i una dieta amb massa sucres. Duia un tatuatge blau amb una creu celta a la part superior de la mà dreta, oh, i… anava molt penjat.

—No podem fer servir això en un informe, senyora.

Mentre pujaven el Kevin a una llitera, la Janet continuava sostenint-li la mà bona. Els metges l’havien cobert amb una funda rígida d’alumini plàstic: una flassada espacial. Recobert d’aquesta manera, el tragueren per la porta a la llum del sol, que el convertí, a ell i la seva flassada metàl·lica, en un embolcall d’alumini lluent i arrugat.

La Janet parlà amb els agents de la policia del comtat d’Orange, i després tocà de nou a la Nickie. Mentre la policia interrogava la Nickie, un altre oficial parlava amb la Shw. La Janet es tornava boja fent per sentir ni que fossin fragments de les frases de la Shw…

—… jo estava amb elles —la Shw assenyalava la Nickie i la Janet—… gairebé no les conec, però. Havia sortit amb el xicot de la més vella…

Havia sortit?

La Shw no era precisament la imatge de l’afecte intergeneracional. El que volia era tocar el dos, i ràpidament. Per fi li permeteren recollir els bitllets que quedaven per terra. L’encarregat li oferí la mànega que hi havia al darrere del restaurant, i que feia servir el personal per rentar les vomitades. Minuts més tard, la Janet i la Nickie anaren allà a trobar-la. La Shw havia estès els bitllets remullats perquè s’assequessin a sobre d’un ampit pintat d’un blanc refulgent, on s’aplegaven a hores d’ara les formigues, en percebre un banquet en les restes d’enzims de sang.

—Ens n’anem —digué la Janet, tot i afegint—: no cal que vinguis. Ja em corregiràs si m’equivoco, però em fa l’efecte que aquesta és l’última vegada que et veiem.

En sentir allò, la Shw fregà els seus diners amb més energia.

—Bé, com vulguis —digué la Nickie—. D’aquí a un parell de minuts estarem divorciades legalment, així és que no t’hauria de fer res d’explicar-nos què hi ha de tots aquests diners. És pura i simple tafaneria. Si no ho esbrino, m’estaré corcant fins al dia que em mori atropellada per un autobús.

—Amb el meu cos faig el que em rota —digué la Shw. S’havia fet un nus a la mànega, i s’ajupí per desfer-lo.

—M’he perdut —digué la Janet—. Podries tornar una mica enrere?

La Shw aturà la seva tasca i mirà la Nickie.

—Ei, el Bryan us havia dit que vull avortar, sí o no? Ell també ho voldria, segurament… és un cas clínic d’obsessió per la mort. Desnonat total. —Reprengué la feina i continuà—: Vaig trobar una dona, de Daytona Beach… el seu home està ficat en el negoci dels cotxes. Un bon paio, però bord, i tots dos volien un nen. Aquí s’acaba la història. Gràcies, Internet. Així que aquests diners són la meva part de l’acord. El Bryan és idiota, però és guapo, i té una germana astronauta… això era el que apujava la meva cotització fins a les sis xifres. Vaig dir que volia avortar perquè m’imaginava que ell hi estaria d’acord, amb alguna cosa que tingués a veure amb la mort.

La Janet digué:

—Un moment, un moment, un moment… Pensaves vendre el nadó?

—Au, vinga! Com m’havia d’imaginar que ell s’hi encapritxaria? —Ella continuava amb la neteja dels bitllets.

—Hi ha lleis.

—Sisplau, Janet, no t’hi fiquis, perquè de debò que em caus bé, i m’agradaria que tot quedés com està. A més, si arribéssiu a trobar-me, diria que he tingut un mal part en uns lavabos de mala mort. —Mirà la Janet a la cara—. Oh, no facis aquesta cara tan arrogant. El nen és meu i puc fer-ne el que vulgui.

—Ho sap el Bryan, això de la venda?

—No. Però suposo que no trigarà pas a saber-ho.

El reg de la Shw s’acostava amenaçadorament als seus peus, i la Janet en notava diminutes gotes que li esquitxaven els turmells.

—Crec que serà millor que marxem.

La Janet i la Nickie anaren a buscar el cotxe, i aleshores s’adonaren que no sabien cap a on anirien.

—Em sembla que ens hauríem d’emborratxar —digué la Nickie—. Ho dic de debò. Podem… fer-ho, en el nostre estat?

—Crec que sí.

Feren la ronda dels carrers, en silenci, a la recerca d’un bon combinat per a les onze del matí.