21

Des d’una cabina de l’avinguda principal de Daytona Beach, el Wade marcà el número de la Sarah. El Bryan s’havia ficat mentrestant a remenar en una botiga de llaminadures.

—Sarah?

—Ah. Ets tu.

—Hmm? Què significa aquest: «Ah, ets tu?».

—Només això.

—Estàs bé?

—Sí, estic bé.

Aquí hi ha alguna cosa que no rutlla.

—Què passa, germaneta?

—Wade, no sé si t’adones que forces una mica les coses, trucant-me d’aquesta manera.

—Com…? T’he trucat en un moment d’instrucció? T’hauria d’haver trucat a les quatre de la matinada?

—No vull pas dir això.

—Sarah, què et passa?

La Sarah l’imità:

—Sarah, què et passa…?

El Wade se sentia marejat, com si acabés de baixar d’una muntanya russa.

—Au, va, Sarah… no em facis això. No tinc ni idea del que et passa.

—M’he assabentat d’això del Howie amb l’Alanna.

—Oh.

—Exacte: oh.

—I com ho has sabut? Qui t’ho ha dit?

—Té cap importància, això?

—Sí, i tant que en té.

La Sarah guardava silenci a l’altra banda del fil. Aspirà sorollosament pel nas i el seu germà s’adonà que estava a punt de posar-se a plorar.

El Wade digué:

—Quina merda, Sarah. Ho sento. Ho sento tant que em vénen ganes de vomitar, i de fet en tinc, de ganes de vomitar. Merda, merda, merda. —La Sarah tornà a aspirar pel nas. Se sentien de fons les paraules d’un altaveu. El Wade li preguntà—: Qui t’ho ha dit?

—En Gordon.

—En Gordon Brunswick?

—Sí… el comandant Gordon Brunswick, espòs de l’Alanna Brunswick.

No te’m posis a la defensiva.

—Per què? Vull dir, que com ho sabut ell?

Al Wade li semblà percebre que la Sarah recuperava l’aplom.

—Per l’Alanna: ha cantat. Suposo que perquè tu l’havies enxampat… és a dir, els havies enxampat. I perquè se sentia culpable. I per ficar-hi cullerada, la porca d’ella.

—Ja. Comprenc. —Més sorolls de fons: semblaven veus donant ordres a través del sistema de megafonia. El Wade tractà d’imaginar-se com se sentiria en aquell moment si hagués estat la Beth qui li hagués fet el salt a ell. Digué—: Em sap molt de greu, Sarah.

—Tu no ho entens, oi?

—Què és el que no entenc?

—No és pas el Howie qui m’amoïna.

—Ara sí que em perdo, Sarah. T’és igual el que faci el Howie?

La Sarah sospirà. Si en algun moment les llàgrimes havien estat a punt de saltar-li dels ulls, ara havien desaparegut.

—Wade, tu a mi em consideres perfecta, oi que sí?

—Doncs… potser sí. Sempre m’ho has semblat.

—Ja no puc seguir assumint aquest paper.

—Però escolta, ningú no és perf…

—Vols callar, Wade?

—Sarah!

—Érem amants, el Gordon i jo, oi que no ho sabies? I ha estat l’experiència més alliberadora que he tingut en ma vida.

Bum! Allò que era borrós, esdevé nítid.

—Com si jo fos la persona ideal per jutjar ningú, Sarah.

—Volíem fer l’amor a la zona de gravetat zero.

—Oh, uau…

—Ara el Gordon s’ha fet enrere i no vol saber-ne res, de mi. Em tracta com si fos el meu profe de química.

—Vaja, Sarah.

—N’estava enamorada, Wade. Encara n’estic, merda. El que m’agafa amb el Gordon no té res a veure amb cap de les emocions que pugui haver sentit mai envers el Howie. El Howie estava bé, però no el venero pas. Mai no l’he venerat. Tu sents veneració per la Beth?

—La veritat és que no hi havia pensat, en aquests termes. Suposo que sí.

—Tant se me’n fum la missió.

—Sarah… no diguis aquestes coses. La missió és important.

—Ah, sí?

Tot per culpa meva. Tot per culpa meva. Per què no vaig anar a canviar-me de roba a l’hotel?

—Sarah, això és pel que has treballat tota la teva vida.

—Potser cal que et corregeixi: això és pel que han treballat els altres tota la meva vida. El pare, sobretot.

—Però ara no pots deixar-ho córrer, sense més. No crec pas que la NASA tingui suplents, com si fos una companyia d’actors. Això no és una obra de fi de curs de l’institut.

—Ah no, jo penso pujar-hi, allà dalt, i posar-me en òrbita, és clar que sí. Tot correcte, faré la meva feina. Però això és tot el que faré. Tant m’és això, com fer una prova en carretera d’un Audi. Només és feina.

—Sarah, deixa’m que et vagi a veure. Et poden donar una hora lliure, a aquestes alçades? Per parlar, res més.

La Sarah sospirà.

—Wade… tot això és nou per a mi. No ho sé.

—És per això pel que et vas enfadar amb la mare, anit? I perdona que t’ho pregunti.

—Psè. No havia d’haver-la escridassat d’aquella manera. Només li faltava això.

Bé, bé, encara li importen els sentiments dels altres.

Enmig del soroll de fons se sentí un timbre.

—Haig de penjar, Wade.

—Quan puc tornar-te a trucar?

—Ja et trucaré jo. T’ho prometo. Algú de vosaltres porta un telèfon mòbil?

El Wade li donà el número del Ted.

—El que passa és que recarregar aquesta cosa és més complicat que entendre les relacions polítiques de l’Orient Mitjà. Et trucaré jo aquesta nit. —El Wade es recordà aleshores del Howie—. Escolta, què ha passat amb el Howie…? És veritat que se’l van endur ahir dos paios de la NASA?

—Sí, em sembla que sí. Tant me fa. Deu estar muntant un berenar sorpresa a la platja, o una sortida en globus, o alguna gatada per l’estil.

—T’estimo, germaneta.

—Gràcies, Wade. Adéu.

Clic.

Redéu.

El Bryan havia sortit de la botiga i s’estava al costat de la cabina del Wade.

—Anem a recollir el pare i la mare i a buscar la Shw. —El Bryan estava tot empastifat de crema de zinc. S’havia embolicat una samarreta al cap, que s’aguantava amb una gorra de beisbol dels Miami Dolphins. La resta del seu tendre cos encetat la portava coberta amb roba de rebaixes après la plage, que havia comprat amb els donatius de la Janet. Semblava un cubell de deixalles de l’Exèrcit de Salvació.

—No tan de pressa —digué el Wade. El seu cap rebobinava.

—Com està la Sarah? —preguntà el Bryan.

—Bé, bé. De fàbula.

—I tu? Et trobes bé, Wade?

—Psí.

—Per què no truques a l’alemany?

Maniobra de distracció!

—Sí, trucaré al Florian.

Els cotxes passaven fent brunzir el motor, la majoria d’ells avinguda avall del barri turístic de Daytona. Això és com Reno… no… més aviat com Laughlin… Laughlin de Mar. El Wade apilà una muntanyeta de monedes de vint-i-cinc cèntims a sobre del telèfon i marcà el número de la companyia de Control de Pesticides Buckingham, a les Bahames. La veu femenina bahamenya d’un ensopiment profund contestà un cop més:

—Control de Pesticides Buckingham.

—Hola. Sóc el Wade. Voldria parlar amb el Florian, en relació a la carta de la seva… mare. Vaig parlar ahir amb vostè.

Això semblà despertar una espurna d’entusiasme en la veu de la dona.

—Ara l’hi passo. Un moment.

El Wade se sentí content d’haver superat el primer escull.

Al cap d’uns segons sentí una veu amb accent alemany i entonació sarcàstica, que arribava filtrada a través d’incomptables torres cel·lulars, satèl·lits, fibres òptiques i cables de coure:

—Vaja, vaja, així que parlo amb el petit Wade en persona?

—Hola, Florian.

—Bufa! Això sí que és massa. Com s’ho ha fet una petita formigueta de merda comme toi per acabar amb la meva mercaderia a les mans?

—Per ser més exactes: què cony fot un tros de cul de merda europeu com tu regirant l’habitació del fotut hotel de la meva família?

—Calma, Wade, calma. Hauràs apreciat el fet que m’esperés que no hi hagués ningú a dins. Algú ha pres mal? No. Algú s’ha endut alguna cosa que no fos seva? No.

—Perquè no la vas trobar.

—Per què haig de pagar per una cosa que puc aconseguir gratis?

—Escòria immoral…

—Eh, ja n’hi ha prou. No sóc immoral, jo, només sóc ric, molt ric, i com que sóc molt i molt ric, em regeixo per normes diferents. Així és com van les coses, noi.

No puc perdre els nervis, no puc perdre els nervis.

—Wade, digues alguna cosa, perquè gairebé puc sentir la veu del teu terapeuta que m’arriba a través de l’auricular i que et diu què has de fer per no posar-te nerviós.

Aquest sac de merda europeu. No val la pena que hi perdi el temps.

El Florian continuava parlant:

—Segueixes callat, així que veig que no m’erro. A què t’has apuntat, ara… a algun taller d’«ensinistrament de les emocions negatives»? Deu estar a vessar de triomfadors, ja m’ho imagino. Per cert, et trobem a faltar, a les Bahames. Vaig sentir a dir que havies acabat a Kansas City. Perdona si sents que m’ennuego. Ai, noiet, podies haver-me telefonat… què dic ara… m’havies d’haver enviat un e-mail, explicant-me la teva dissort. T’hauria pogut enviar un paquet de queviures culturals: entrades per al teatre restaurant de la regió, quadres de pallassos plorant del famós còmic Míster Red Skelton.

—Florian, tanca la boca d’una vegada. Vols la maleïda carta o no la vols?

—Ei, fas por, nen.

—Què hi dius?

El Florian canvià d’orientació.

—Escolta Wade, els meus xicots m’han demanat que parés atenció al fet que al lavabo de l’habitació del teu hotel han vist un flascó de ddl. Això no és pas una drogueta per passar l’estona.

M’he descuidat la ddl. Merda, merda, merda.

Encara t’estova la teva mainadera abans d’anar a dormir, Florian?

—Molt ben trobat, Wade, directe allà on fa mal. Bé, i què me’n deies, de la ddl?

—A tu què et sembla?

—Galteres? Diftèria? Angines?

—Ets un autèntic babau, Florian.

Passà un tractor amb remolc pel costat de la cabina.

—Ha estat un camió, això que he sentit?

—Sí, no ho sé.

—Wade! Ets a Zimbabwe, eh, paio? Practicant el sexe amb els camioners africans, hmm? Amb el calor, la suor, i sense protecció, oi?

—Florian, parlem de negocis.

—Quin mascle, tio!

Més val no dir-li que el Norm és mort… Més val no esmentar-lo per res, el Norm.

—Escolta, Florian, abans que segueixis fotent-te de mi, cal que sàpigues que en tota aquesta història jo només sóc el missatger, d’acord? Només faig el correu i prou.

—Què vols dir, ara, que l’ànec Donald ha aconseguit retornar d’entre els morts el nostre vell amic Norman?

Merda.

—No cal que t’estranyis, Wade, totes aquestes ballarines que saltironegen pel Small Town USA hi són per a alguna cosa… No hi ha gitana que, a més d’una cançoneta al cor, no guardi un telèfon mòbil als camerinos… Naturalment que me’n vaig assabentar. Mira, podries cagar de cantó a qualsevol vàter de Disney World, i tots els pardalets que s’amaguen a sota dels seus vestits de Minnie Mouse ho sabrien abans que estiressis la cadena. Però digue’m una cosa, Wade, per casualitat no et va dir el Norman que hi ha més gent bojament interessada per aquesta carta?

El Wade no digué res.

El Florian continuà:

—M’ho prendré com una resposta afirmativa. I suposo que t’encolomaria el rotllo aquest del paper reial fet amb titani i amb les calcetes reciclades de la reina mare, oi?

—Bé…

Que n’arribes a ser, de beneitó, Wadeiet.

—Va haver-hi una apagada general a Disney World, i de sobte era… mort.

—Wade, d’acord que he fet unes quantes coses tèrboles en la meva vida, però encara no m’han pegat per infiltrar-me al sistema elèctric de Disney World ni per disparar dards enverinats als imbècils que són propietaris d’una cadena de botigues d’articles esportius que no els suposa més que una hemorràgia constant de diners llençats. I l’única raó per la qual el Norman no podia venir ell mateix a les Bahames era perquè l’any passat l’havien enxampat venent dibuixos robats de Cézanne, la qual cosa, t’ho concedeixo, és quelcom tan greu com passar el carrer sense mirar, però no pas si el comprador és un dels millors companys de criquet del governador.

—Vull els diners en efectiu, Florian.

—Comences a avorrir-me, Wade.

—Haig de penjar, Florian. —Adéu.

Clic.

—Què, doncs? —El Bryan mirava de no sortir de l’ombra prima i mandrosa projectada per un pal de telèfon—. Podem posar-nos en marxa, ja?

—Sí, anem-hi. —El Wade s’adonà que s’havia oblidat de preguntar pel Howie.

—Hem d’anar a comprar unes plantilles a la mare. Diu que li fan mal els talons.

—Ja ho sé, ja ho sé.

—Aquest coi d’alemany t’ha posat de mala gaita, eh?

—Pel que he sentit, m’ha semblat que us coneixeu força, no? De què el coneixes tant? Treballes per a ell?

… aplicar desfibriladors als dofins que es passen de contraban a Carolina del Nord…

—Wade?

… Wade, l’única cosa prou pesant que hi ha en una barca per enfonsar un cos és l’àncora…

—Ja ho sabia jo… sí que el coneixes, sí.

… Sí, ella té seixanta anys, Wade. Així que tanca els ulls i pensa en Fort Knox…

—Sí, d’acord, hi vaig treballar fa uns anys. Res de l’altre món.

—Fent què?

… el Keith s’acaba de tirar nitrogen líquid per tota la mà. Feu-lo fora del camió abans que els Ducs del Perill ens trobin la pista…

—Fent res. Tu què n’has de fer, Bryan?

… només hi havia dues alternatives: o ens fotíem els paquets, o ens passàvem els següents trenta anys en un correccional de Montego Bay. Així que ens els vam empassar…

—Ha de ser alguna cosa ben tèrbola, si no, m’ho diries.

—Bryan, primer hauria de…

—No, primer no hauries de res, Wade. Anem a comprar les plantilles a la mare i oblidaré aquesta conversa. Fffiu!

Hagueren de caminar bastant més del que havien suposat abans de trobar una farmàcia. El Wade estava preocupat per la Sarah, preocupació en la qual s’interposaven altres pensaments no menys inquietants, com ara haver-se descuidat la ddl a l’hotel, que el feia preguntar-se si aquesta mancança no acceleraria la lenta i inexorable descomposició del seu cos. Es recordà de quan era nen i treia les pellerofes blanques i toves a les pilotes de golf, i li agradava veure com es desintegraven amb regularitat neuròtica les petites gomes elàstiques del seu interior. Cal ser estúpid per haver-me-la deixat. Estúpid, estúpid, estúpid!

En entrar a l’habitació del dotzè pis de l’hotel, el Wade digué:

—T’hem comprat les… —I allà hi havia els seus pares, dormint abraçats com dos gossos d’atura vells.

La Janet obrí els ulls.

—Ai, hola, reis.

El Wade fou incapaç de trobar les paraules que fessin semblar allò una situació normal, i la seva mare digué:

—Què t’esperaves, Wade, que haguéssim arrencat les lleixes del lavabo i estiguéssim tirant-nos-les pel cap? Som persones, no pas dibuixos animats.

El Ted seguia adormit, roncant de manera intermitent segons que els plecs blans de pell de les seves mucositats internes es relaxaven i convulsaven.

—Però…

—Després de la vida que has portat, ara t’escandalitza, això?

El Bryan digué:

—El Wade ha trucat a l’alemany… el Floripondi aquest… Ei, i resulta que el Wade treballava per a ell, fent-li tota mena de feines brutes.

—Quin advocat necessito, doncs? —digué la Janet—. Així que tu portes dècades cometent pecats i ara resulta que trobar-te el pare i la mare al mateix llit t’és motiu d’escàndol.

El Ted es despertà amb un sobresalt:

—T’ha donat algun disgust, aquest?

El seu posat suggerí al Wade que la baralla era imminent.

—Per què no em deixeu tothom en pau. Quina colla, sembla que estigui al davant d’un tribunal.

El Bryan preguntà:

—Quina ha estat la cosa més lletja que has fet mai?

—Vols callar, Bryan?

La Janet digué:

—Per què ha de callar? Per què no li contestes, fill meu? Afronta-ho, ens has tingut ben intrigats els últims vint anys.

—Ara sóc un home casat! Tinc una dona i aviat tindré un fill… el meu passat ha deixat de ser motiu d’interès!

El Ted digué:

—Ves per on! —i la Janet féu una rialleta.

—Què passa, ara? Què és el que us fa tanta gràcia?

—Ai, estimat —digué la Janet—, mai no el podràs defugir, el teu passat. El teu passat és el que ara tu ets.

Els seus pares es recolzaren en els coixins.

El Bryan s’havia assegut còmodament a una butaca.

Preguntà al Wade:

—Escolta, alguna vegada has fet alguna cosa com ara… matar algú?

—No puc creure que això m’estigui passant de veritat.

La Janet digué:

—No respons?

—Val, d’acord. Doncs sí, però no va ser de forma intencionada. Va ser un accident, i tot va passar en aigües internacionals, així que sóc innocent i estic net de culpa.

—Com va ser? —preguntà la Janet.

—Durant una expedició a Cuba, vaig fer un cop al cap d’un paio, el Ron, un imbècil, amb la botavara d’una vela.

A la Janet no li havia passat per alt:

—Has dit durant una expedició a Cuba?

—Sí. Portàvem uns cinc mil Wonder Bras, que havíem de bescanviar per cigars. Va ser abans de la caiguda del Mur. Els soviètics miraven prim a l’hora de fer contraban amb productes de senyora, perquè eren molt difícils de col·locar. Un veí del Florian es comprà un esbós de Da Vinci amb els guanys d’un pesquer de sardines grec carregat amb Kotex. I un altre paio, el Rainer, es retirà després de portar un carregament de coca fins a un club privat al sud de l’Havana. Amb els beneficis de l’operació es comprà un Cord del 1936. —El Wade no volia anar més enllà en la recreació del seu passat—. No hauríem d’anar a buscar la Shw?

—Suposo que sí —digué la Janet—. Apa, Ted, amunt.

El Ted aixecà el seu cos pesant i se n’anà trontollant fins al lavabo, on vomità de bell nou.

La Janet es posà les sabates i es fregà els turmells.

—Tinc ganes de trucar a la Sarah.

—No em sembla bona idea —s’apressà a dir el Wade—. Ara no és un bon moment.

—Ah, no? I per què no?

—Jo acabo de parlar amb ella, a baix, des d’una cabina. Ara mateix està… ehm… —pensa, pensa, pensa carregant capgrossos en un tanc especial, o alguna cosa així. Ei, ha quedat bé, això.

La Janet no insistí sobre la qüestió.

—Oh. Molt bé. Ted, vinga, anem a buscar la mare del teu nét.

A l’interior de la furgoneta taronja, els Drummond anaven mig endormiscats, com drogats per l’esclafador sol de primera hora de la tarda. Els ocells havien desaparegut tots, i el trànsit era gairebé nul. Els hotels semblaven sorgir d’un paisatge post mortem: hotels mòmies. El Wade es preguntà com era possible que un lloc com Florida hagués arribat ni tan sols a colonitzar-se: amb tots aquells aiguamolls i matossars infestats d’insectes i esbarzers; amb totes aquelles aigües pútrides; amb depredadors pertot arreu… A falta d’aire condicionat i autopistes, els primers colons només anaven equipats amb matxets i Bíblies. En l’imaginari del Wade, Florida no era pas un lloc on reinventar-se un mateix, sinó més aviat el lloc ideal per a qui no tingués ganes que el trobessin.

—La propera a l’esquerra. —La Janet assenyalà un carrer una mica més amunt—. I ara hauria de ser a la banda esquerra, a mitja alçada del carrer… Sí, és aquí: el 1650.

—Ei! El cotxe de la Shw! —El Bryan empenyé la porta lateral corredissa de la furgoneta.

—Bryan, ets idiota, o què? —El Ted havia tornat de cop a la vida.

El Wade saltà del vehicle, féu caure el Bryan a terra i l’aguantà ferm contra el camí d’entrada de la casa.