03

El 1970, la Sarah participà en un campament científic d’estiu situat a cent milles a l’est de Vancouver, en un agradable paratge muntanyós anomenat Cultus Lake, un d’aquests indrets amb llac, amb un llac de debò, en plena temporada de mosquits, ortigues i sorolloses embarcacions recreatives pilotades per borratxos. La Sarah s’havia passat els mesos anteriors esperant aquell campament amb delit, i la Janet, que era qui l’hi havia trobat, estava veritablement satisfeta, tot i que el Ted s’hagués apropiat de l’esdeveniment. Ell havia organitzat tots els preparatius: els queviures, l’equipatge, li havia comprat llibres de contrades feréstegues de la Colúmbia Britànica, i fins i tot havia portat la Sarah en cotxe fins al mateix campament, en lloc de deixar-la que agafés el minibús que recollia els seus companys.

El que no s’esperava la família Drummond, inclosa la Sarah, era que, un cop al campament, la noia experimentés una profunda i violenta enyorança, ni que la paralitzés la por, ni que es posés a vomitar entre els joncs i els lliris que creixien al costat de la nau de les lliteres, immobilitzada i incapaç de menjar o de dormir. La família no hauria sospitat pas la seva enyorança de no ser perquè la Sarah, un dia a l’hora de dinar, pregà als propietaris que la deixessin fer una trucada de llarga distància i enmig de les llàgrimes des de les seves dependències privades, una trucada que fou contestada pel Ted i que el Wade escoltà des del supletori de l’estudi.

Pare, sisplau, això no m’agrada gens, hi estic tan malament que em sembla que em moriré. No puc menjar, ni dormir, ni concentrar-me a fer res. Vull tornar a casa, de debò.

Ei, nineta, el campament és bo per a tu. Hi coneixeràs companys molt llestos… respiraràs aire fresc… aprendràs a fer servir aquest cervell tan fantàstic que tens…

—Pare, no vull res de tot això. Només vull estar allà a la cuina amb tots vosaltres. Em sento tan enyorada. Em sento tan… malament.

El Wade s’adonà que la seva mare estava al costat del pare, preguntant en veu alta què passava.

—Ted? Hi ha algun problema? Digues-m’ho.

—Cap problema, Jan. És només que la Sarah necessita un període d’adaptació a la vida del campament.

—Però jo no vull pas adaptar-m’hi, pare. Vull morir-me. No vull estar-me aquí. Vull tornar a casa. —Més llàgrimes.

—Ted —digué la Janet—, deixa’m parlar-hi a mi.

—Jan, tranquil·litza’t. No li passa res. Per què hauria d’odiar el campament? A mi m’encantava quan era un noi.

—Sí que em passa res, pare.

—Ja veuràs com al final t’agradarà, reina, no t’ho diria pas si no ho cregués. El campament ha estat la millor experiència de la meva vida.

Se sentí un soroll a l’altre extrem de la línia, i tot seguit una veu de dona:

—Escolteu? Escolteu? Senyoreta, a qui trucàveu?

Era la directora del campament, una tal senyora Wallace.

El Ted digué:

—Sento que la Sarah hagi interromput el seu dinar, senyora Wallace. No és pas el seu comportament habitual.

De fons se sentien els gemecs de la Sarah.

—Els joves se senten de vegades enyorats, al campament, senyor Drummond. És natural. La vostra Sarah es trobarà bé.

Els plors de la Sarah, que se sentien de fons, s’intensificaren. El Ted acomiadà la conversa, disculpant-se un cop més pel comportament inhabitual de la seva filla. El Wade s’esmunyí amb aire d’innocència a la cuina, on la Janet deia:

—Has d’anar a buscar-la, Ted. No pot portar una vida normal, allà tota sola, estudiant ciència tot el dia. És una crueltat.

—No ho és pas. Estàs reaccionant amb exageració. A tots els nois els encanta el campament. L’únic que necessita és una mica de temps per adaptar-s’hi. Li encantarà, allò. La senyora Wallace m’ha dit que demà estudiaran la propulsió a reacció i que aniran a dinar al Kentucky Fried Chicken.

—Tot això em fa sentir malament, Ted.

—Deixa de contemplar-la. És una comedianta.

L’endemà, el Wade es llevà d’hora i sortí de casa sense fer soroll. La seva absència no era pas res d’insòlit i no cridà l’atenció de ningú. Agafà l’autobús fins al seu banc i tragué els seus estalvis, uns 340 dòlars. Pujà a un taxi, per primera vegada, al costat de la parada d’autobús del fast-food mexicà de la cantonada. El taxista era un obès d’uns quaranta-i-pocs anys de qui, malgrat la seva curta edat, el Wade pensà que es trobava ben bé a la davallada de la vida. Quan el Wade li digué que volia anar fins a Cultus Lake, i tornar-ne, el taxista va fer que li ensenyés els diners. Al Wade l’única cosa que l’amoïnava era que el taxista fos d’aquells xerraires, la qual cosa es demostrà que no era el cas. Després de manifestar: «No em vindria malament una volteta pel camp», guardà silenci la resta del camí.

Cap a les onze del matí arribaren a la reixa del campament.

—Aparqui una mica més avall —digué el Wade, evidenciant ja la seva predisposició natural per a l’organització—. No em ve de gust que la Policia Muntada vegi un taxi per aquí.

—D’acord, mestre.

El Wade anà caminant fins a l’edifici principal i demanà parlar amb la persona responsable. L’única figura disponible d’una remota autoritat era una adolescent que li demanà consell per encendre un cigarret. Ell somrigué. Al cap d’un minut obtingué el que necessitava:

—El grup de propulsió a reacció? Ah, sí, les del pavelló Madame Curie. Són allà baix, al costat de la rampa de les barques.

El Wade s’hi encaminà puntualment i hi trobà un grup de noies al voltant d’un aparell de propulsió. Hi eren totes aplegades, a excepció de la Sarah, arraulida a part del grup, amb els genolls fins al pit i recargolaments a l’estómac, com si no hagués menjat ni dormit en quaranta-vuit hores.

El Wade li llançà una pedreta que li anà a parar als peus. La Sarah aixecà els ulls i veié el seu germà, el qual va quedar impressionat per la manera en què ella va mantenir la sang freda. La Sarah s’esperà fins que el coet fou a punt de detonació abans d’aixecar-se com qui no vol la cosa i anar cap al Wade. Ell li preguntà:

—Llesta per marxar?

—Ara mateix.

—Segueix-me. Cal que ho fem amb calma.

El Wade conduí la Sarah a través d’un bosc secundari, d’almenys un segle d’edat, i d’un relleu irregular i traïdor per la quantitat de soques i troncs que amb prou feines començaven a podrir-se després de tot aquell temps. Uns minuts més tard sortiren del bosc directament on s’esperava el taxi.

—Cap a dins, germaneta, i ajup el cap. En marxa, Carl.

—Vós maneu.

Uns minuts més tard eren a l’autopista Trans-Canadà i la Sarah s’agafava amb fermesa del braç del Wade.

—Tot va bé, germaneta, anem cap a casa. Com a casa, enlloc. —Li féu uns copets al cap—. Tens gana?

La Sarah proferí un «sí» agut.

—Carl, pararem a la benzinera, un mica més endavant.

—Els seus desitjos són ordres, mestre.

Tots dos prengueren una coca-cola i barretes de xocolata. Anys més tard, la Sarah encara deia que allò era la cosa més deliciosa que recordava haver menjat mai. Encara no un parell d’hores més tard eren a casa. El Carl només acceptà cent dòlars per la carrera, tot dient:

—És probable que aquesta sigui l’última cosa bonica que faci a la meva vida.

El Wade s’aturà al peu del camí d’entrada. No havia parat gaire esment en la forma de presentar-se tots dos a casa.

—Què li direm al pare?

La Sarah digué:

—Deixa’m a mi.

I l’encertà. Era dissabte, i el Ted era a la cuina menjant un sandvitx d’amanida amb ou. La Sarah entrà a la cuina i digué:

—He fugit de la presó i no penso tornar-hi, així que no intentis obligar-m’hi. La decisió està presa i no me n’avergonyeixo el més mínim. Estic preparada per sofrir qualsevol càstig que vulguis imposar-me.

El Wade, en escoltar allò, s’emocionà de sentir paraules de rebel·lia que podien haver estat dites per ell mateix. Tant ell com la Janet, drets al costat de la pica, esperaven que acabés la llarga i sostinguda respiració del Ted, que presagiava una explosió nuclear, però en comptes d’això, cridà:

—Aquesta és la meva noia! Quins nassos haver fugit d’aquell infern! Jan! Fes-li un sandvitx d’amanida amb ou a la nostra petita desertora!