05

El Howie aturà la furgoneta al davant del motel de la Janet, amb expressió enutjada i esmaperduda. Fins on arribaven els records de la Janet, aquella manca de jovialitat canina era tota una primícia. Per un moment tingué l’esperança que el viatge fins a la NASA pogués resultar interessant. Tot feia pensar que no hauria d’escoltar les històries de les alegres entaulades amb aquells bojos per l’espai dels Brunswick, ni hauria de sentir parlar del temps, o de lligadures, o de càlculs, o de benes i gases, o d’estornells, o de si és millor el sucre normal o en terrossos… o de qualsevol altra cosa que li passés pel cap al Howie.

—Bon dia, Janet… un altre dia ben bonic a F.L.A.

Poc ha durat l’esperança. Ja parla del temps… en clixés per si fos poc… i està decidit a mostrar-se alegre.

—Sí, bon dia, Howie.

—Puja a fer un tomb amb el Howmòbil. Cap Canaveral a la vista!

—Howie… —La Janet s’estava al costat de la finestreta oberta—. Avui no em sento gaire bé. No em veig amb cor d’aguantar un altre numeret de circ de la NASA… tota l’estona cap aquí i cap allà i tota aquesta gent… somrient.

La Janet esperava que el Howie protestaria.

—N’estàs segura, que no vols venir? —preguntà.

—N’estic segura.

—Està bé, ens tornarem a veure ben aviat.

—Molt bé.

—Adéu-siau —i… braoum!, el Howie se n’havia anat.

Per primera vegada des que la Janet l’havia conegut, feia anys, sentia una lleugera curiositat per saber què era el que podia barrinar el cap d’aquell home.

El cotxe que havia llogat no va voler arrencar. Entrà a la recepció del motel i demanà al lladre de ronyons que truqués per aconseguir-li un taxi. Al cap d’uns minuts, un Chrysler antic, que semblava aguantar-se sencer amb gomes elàstiques i cinta adhesiva, s’aturà de cop a sobre de la vorera. La Janet hi pujà i demanà al xofer que la portés a un cafè-internet que havia vist anunciat en un prospecte turístic.

El planeta de ciència ficció de Florida desfilava per la finestreta del taxi, amb tonalitats pastel, molt suaus, i es diluïa cadascuna de les imatges en la imatge següent. El paisatge de petites palmeres es transformà de sobte, sense motiu aparent, primer en un conglomerat de súper mansions luxoses, i després en un altre conglomerat de botigues de saldo de classe mitjana-baixa… seguit per un parc de negocis, seguit per instal·lacions turístiques. I tota mena de conglomerats nascuts del tràfec financer.

Quan arribà al cafè-internet, a prop de la porta hi havia un grup de nois deixats de la mà de Déu vestits tots de negre bevent amb despreocupació cafès rebuscats, i que al Toronto de la seva joventut ben segur que els haurien fet fora com a amenaça social. La música de fons de l’establiment era una cançó popular aparentment titulada Bump-bump-bump-bump-bump-bump. La Janet anà fins al fons del cafè per trobar un seient buit davant d’una pantalla d’ordinador.

Gràcies a Déu que per fi puc llegir el meu correu electrònic. Gràcies a Déu que he trobat un lloc on poder estar amb algunes persones a les quals no els espanta la tecnologia i no els fa por el futur.

La Janet tenia tretze missatges, la major part de membres dels seus grups de llistes mèdiques. Respongué el de l’Úrsula, una exprostituta de Dortmund, i entrà en una discussió en línia al voltant d’una font potencial mexicana de talidomida. L’antiga font de la Janet i l’Úrsula s’havia desplaçat cap al camp més lucratiu dels medicaments dietètics prohibits, en l’àmbit dels quals es murmurava que hi havia una empresa britànica, la Buckminster, que no trigaria a disposar de material legal per oferir.

L’avisador de butxaca de la Janet vibrà; es prengué la seva medicació, juntament amb Pepto-Bismol, sense parar-hi cap esment, com qui menja crispetes al cinema. El món exterior —cotxes, anuncis, cables elèctrics— era quasi massa ple de llum per llegir bé, com en una pel·lícula en què els objectes fossin engolits per un ovni resplendent.

S’aixecà per estirar les cames. Al seu voltant, veié alguns perdedors (estil Bryan) enganxats en actitud furtiva a les seves pantalles, sens dubte furetejant webs porno. Alguns d’ells es molestaven a ocultar la pantalla quan ella se’ls acostava, mentre que altres no eren tan primmirats. La Janet veié algunes imatges que per a ella eren més ginecològiques que pornogràfiques. L’única pregunta que li venia al cap era com podia ser que els homes es delitessin per aquella mena de fotografies tan idèntiques i repetitives, com si esperessin topar-se algun dia amb la foto suprema que tornés innecessàries tota la resta. Uns anys enrere, quan començava a navegar per internet, havia quedat espaordida de com fins i tot el més innocent dels mots, un cop teclejat a un cercador, desencadenava un torrent instantani d’immundícia. Pel que semblava, no n’hi havia cap, de paraula asexuada al llenguatge.

Tornà a asseure’s… ahhhhh… L’ordinador feia que la Janet se sentís connectada fins a un punt que la televisió mai no havia assolit. La tele li feia sentir-se membre de la societat, però també una formiga més al formiguer. Es fregà els dits i s’adonà que la noia de la barra la mirava amb reprovació. La Janet decidí que era el moment de demanar una mica més de cafè o alguna cosa per picar. Portava hores acaparant un terminal, tot i que tampoc era que hi hagués una demanda extraordinària. La cambrera duia posat un vestit blau que més aviat semblava una camisa de dormir, i portava els ulls empastifats de maquillatge. La Janet havia renunciat a seguir les modes juvenils el 1976, amb els Sex Pistols. Si fos per ella, els joves podien posar-se si volien bosses de plàstic verdes de les escombraries, la qual cosa, pel que semblava, feien alguns.

La Janet demanà un cafè americà, que la cambrera preparà a pas de tortuga i li envià lliscant pel mostrador. Quan la Janet li demanà glaçons de gel per refredar el cafè, rebé una llambregada com si formés part d’un grup de presoners encadenats amb un got de llautó a la mà. La Janet mirà la noia amb dolçor, li pagà el cafè i, com si la mirés des del més alt d’un veler remuntant les onades, afegí:

—Que et bombin a tu també, maca —amb uns ulls lluents i melindrosos.

Fins feia poc mai no hauria gosat posar en pràctica una idea com aquella, però ara era una Janet nova. Se’n tornà cap al seu seient, a davant del terminal. L’aparell remugà. Temps exhaurit. Aixecà el ulls i es preguntà: A veure, on sóc…? Florida. Orlando, Florida. Cap Canaveral és a una hora d’aquí. La meva filla s’enlaira cap a l’espai divendres.

De sobte era plena tarda. Què se n’ha fet, del matí? Pagà el compte de la connexió a la meuca de la barra, telefonà per demanar un taxi i sortí a fora a esperar. Feia servir unes ulleres de sol de cul d’ampolla per protegir-se els ulls, fotosensibles a causa de la medicació. S’estava a un pa de gespa sec i sense tallar, on les sargantanes corrien amb la seva bellugadissa. L’herba li feia petites fiblades de cremor a les canyelles. Sentí una botzina i mirà, esperant veure un taxi, però no era cap taxi, sinó… el Bryan? Era ell, amb el seu cabell de punta i la seva característica jaqueta gastada de pell negra, bullint a foc lent com un treballador rebotat a punt de ser acomiadat de la feina, i amb la cara tensa i estirada com un tall rodó de porc.

—Mare… què coi fas aquí parada enmig d’enlloc?

La Janet pujà al seient del darrere.

—Acabo de sortir del cafè-internet, Bryan. Quan fa que ets a Orlando? T’has registrat al Peabody? I per què portes posada una jaqueta de pell el dia de més calor de la història de la climatologia?

—Bé, i tu què fas al seient del darrere? No sóc pas cap servei de limusines, jo.

—Avui tinc ganes que em tractin com una reina. T’has registrat a l’hotel?

El Bryan remugà.

—Ho prendré com un sí. Què t’ha passat que estàs de tan mal humor, noi?

—N’he tingut una de grossa amb la Shw. A cops per terra i tot.

Hmmm. La Janet optà per quedar-se’n al marge.

—No penses preguntar-me per què?

Fa uns anys ho hauria fet. Ara? No.

—És una meuca.

—Pots apujar l’AC?

El Bryan girà el botó de l’aire condicionat.

—Vol fer avortar el nostre nen.

—De debò. —Cal no ficar-s’hi, sota cap circumstància. Ei… un moment… què dic, jo? En sóc l’àvia, al cap i a la fi!

—Ni tan sols s’ha molestat a preguntar-me el que en penso.

—I què és el que en penses? —Janet, no n’has de fer res.

—Aquesta criatura és la primera cosa bona que m’ha passat mai. La meva vida ha estat sempre un no-res, i ara que per fi tinc alguna cosa, ella vol assassinar-la.

Hi hagué un silenci.

—El meu motel és al tercer carrer a la dreta després del semàfor, Bryan.

—Que no t’estàs al Peabody?

—Massa car.

—M’ho havia d’haver pensat. Per què t’entestes a dur aquesta vida d’indigent desemparada?

—Bryan, com has arribat a saber que la Shw pensa fer això que dius?

—Em contestava malament sempre que li parlava de bressols i de classes de Lamaze. Fins que la vaig enxampar en una mentida escoltant el contestador automàtic. Havia demanat hora en una clínica.

—Així que n’estàs segur.

—Psè. —El semàfor es posà verd—. Bé, oblida-ho. I tu, com estàs, mare?

—Força bé. Tampoc res d’espectacular. Intentes canviar de tema, però.

—I tant. És massa… dur per mi.

La Janet i el seu fill s’instal·laren als seus respectius mons emocionals. Quan s’acostaven al motel, ella li preguntà on anava després de deixar-la.

—Enlloc. Pensava només seguir conduint.

—Per què no passegem tots dos junts, aleshores?

—De debò?

—Per què no?

La cara del Bryan resplendí, com si la Janet li hagués donat permís per llepar la massa de pastís de xocolata d’una batedora elèctrica. El Bryan es relaxà.

—Vols saber una cosa divertida de la Shw?

—Fes-me riure.

—No la van ensenyar mai a rentar-se.

—Com has dit?

—El que sents. Els seus pares no li’n van ensenyar. Consideraven que la neteja personal era una cosa «patriarcal i burgesa»… una manera de «suprimir la llibertat personal en nom del sanejament». Ells diuen que el sanejament fa molt de classe mitjana i que cal menysprear-lo fermament.

—Estàs de broma.

—Que no. Són d’aquests progrés que queden encara dels anys seixanta. No creuries la quantitat de rampoines que tenen al cap.

—I la Shw es renta, ara?

—Psè. Em va dir que quan tenia cinc anys es va adonar que al seu voltant no hi havia ningú més que dugués bolquers, i a partir d’allà més o menys ho anà descobrint pel seu compte.

La Janet digué:

—Una cosa així pot traumatitzar seriosament una criatura. —Aquell era tan bon moment com qualsevol altre per plantejar la següent pregunta—: Bryan, quina és exactament la història que hi ha al darrere del seu… ehm, nom?

—Oh, això. Quan féu els setze anys, els seus pares li van dir que havia d’escollir el seu nom propi, i que el nom que li havien donat ells en néixer la limitava i potser fins i tot la malmetia socialment.

—Però, d’on ho va treure, això de Shw?

—Ve de Sogetsu Hernando Watanabe… un heroi màrtir de la facció terrorista del Sendero Luminoso peruà.

—I no podia escollir simplement Lisa o Kelly?

—… i no Shw?

La Janet medità la qüestió.

—Quin és el seu nom de veritat?

—No me’l dirà pas.

—Bryan, si tu haguessis pogut escollir nom als catorze anys, quin nom hauries triat?

—Jo? Hauria escollit «Wade». Sempre n’he estat gelós, del seu nom.

—Potser hauríem d’anar cap a l’hotel —digué la Janet—. I sopar amb el Wade. Ell hi és, ara.

—També havia de ser-hi anit, però no hi era.

—Això és una altra història. —I la Janet explicà al Bryan la batussa al bar.

El Peabody era una construcció alta i luxosa de la mena que la Janet associava amb les pel·lícules immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, on sortien dones virtuoses que dinaven amb amics i es resistien a les insinuacions d’anar a les habitacions de dalt que els feien uns homes foscos i misteriosos. A sota de la marquesina d’entrada s’havia aplegat una petita multitud, al front de la qual la Janet veié la Sarah i un altre astronauta… el comandant Brunswick?

La Sarah veié els seus dos familiars i els saludà amb el braç. El Bryan deixà el cotxe a mans d’un xofer i ell i la Janet travessaren per sobre d’un embolic de cables i per entremig d’una munió de turistes sufocats i curiosos. Aliena a la gentada, al soroll i a la calor, la Sarah digué.

—Hola mare. Hola Bryan. Aquest és el comandant Brunswick. Crec que no us coneixíeu.

La Janet allargà la mà envers el que li semblà un perfecte gran danès en miniatura, un home tan petit com la Sarah. Espera un moment… no pot ser doncs un gran danès, sinó un Weimaraner… és clar que…

El comandant Brunswick digué:

—Hola, com va? —però no li donà la mà, tot explicant—: Disculpi… no podem tocar la gent quan queda tan poc per a l’enlairament. Ja sap, refredats, infeccions i tota la pesca.

—Ho comprenc.

—Sarah, què és tot això? No estava previst —digué el Bryan.

—És una petita conferència de premsa improvisada… una recaptació de fons per a la March of Dimes. Han de venir uns nens per a una sessió fotogràfica… havíem de fer-la al Cap, però alguns dels nens estaven massa malalts. Tornem cap a la llauna d’aquí a… —mirà al seu rellotge— set minuts.

—La llauna?

—El transbordador.

Algú de la ràdio dirigí al comandant Brunswick una pregunta, que captà tota la seva atenció. De la munió de caps i cossos sorgí el Wade. La Sarah l’engrapà per l’espatlla i digué a la Janet:

—Mare, m’han dit que el Wade ha estat aquest matí a casa dels Brunswick. Què t’ha semblat… el clan Brunswick?

El Wade digué:

—Ha estat com anar a una convenció d’excursionistes… amb tots aquells nens a la gespa de l’entrada.

—Sí, ja ho sé. Una mica avorrits, oi? —La Sarah mirà la Janet i féu una rialleta—. La veritat és que se senten aclaparats per la nostra família, saps? De debò. Vaig anar-hi la setmana passada, i em va recordar aquelles fires de ciència a les quals acostumava d’anar quan era jove. Em pensava que l’Alarma Brunswick trauria d’un moment a l’altre una safata amb galetes Ritz i fetus de porc.

La Janet preguntà al Wade on era la Beth.

—Estarà aquí en un segon. Volia canviar-se i posar-se maca per a la Sarah.

La Janet begué una glopada d’una ampolla d’Evian emplenada amb aigua de l’aixeta del motel. Anar als llocs amb una ampolla d’aigua la feia sentir vagament chic. Veié aleshores la Shw obrint-se pas entre la multitud, tan menudeta com un astronauta, tota vestida de licra i de pell negra envellida de motociclista. Semblava com si s’hagués maquillat només amb el tou humitejat dels dits.

El Bryan, encantat de poder presentar una nòvia —una de qualsevol—, digué:

—Wade… et presento la…

Però no tingué la més mínima oportunitat d’acabar. La Shw passà de llarg com un llamp, dedicant a la Janet una ràpida salutació, i s’obrí pas fins a la Sarah, a la qual començà a bombardejar amb preguntes personals:

—I digues, quan de temps ets capaç d’entretenir la premsa? Saps quin és el teu quocient intel·lectual? A banda de la mà, tens alguna altra característica que pugui, ehm, afectar la teva condició d’astronauta? Has pensat a tenir nens? Hi ha alguna raó que faci que no puguis tenir-ne?

—Déu meu —digué el Bryan—, deixa en pau la meva germana.

La Shw es girà, traient fum:

—Deixa’m en pau tu a mi. Estem en un país lliure, i estem parlant, la teva germana i jo. Entesos?

La Janet i el Wade intercanviaren una mirada, que el Bryan advertí i que féu que es posés vermell. Mentrestant, la gentada continuava augmentant i els sorolls de les connexions elèctriques sonaven com grossos escarabats enfurismats.

Aparegueren el Ted i la Nickie, i la Janet s’adonà que no s’havia preparat per a aquell moment. Començà a tremolar-li tot el cos com si li haguessin demanat que sortís a l’escenari a cantar karaoke. Sabia que la seva cara devia estar tan vermella com la del Bryan.

—Ah, hola Jan —digué el Ted—. Més aviat un lloc curiós per tornar-nos a veure.

—Hola Ted.

El gest típic del Ted de fer l’ullet s’havia convertit, des de l’última vegada que l’havia vist, en un insuls somriure de polític… el somriure de qui sap que els cossos que hi ha al maleter del cotxe estan efectivament morts. Però estava morè i portava una roba que l’afavoria i el feia més jove, més que no pas si l’hi hagués escollida la Janet. Això deu ser influència de la Nickie. La Janet pensà que el Ted tenia millor aspecte del que es mereixia; la seva corrosió interior quedava força dissimulada, mentre que la Nickie, al seu costat, semblava qualsevol cosa menys relaxada, totalment exsangüe i aliena a l’enrenou dels astronautes i la gent que els envoltava. I un cop la Nickie trobà els ulls de la Janet, identificà amb tota precisió el cor mateix d’aquesta i li digué hola d’una manera massa sincera com per ignorar-la. La Janet es mostrà tan lacònica com fou capaç i mirà de parar més atenció a la Sarah, que seguia patint les impertinències de la Shw. El Wade s’havia esfumat, la qual cosa evitava una situació social encara més estrepitosa. Gràcies, Wade. Te’n dec una.

La Sarah cercava una manera de deixar la Shw amb la paraula a la boca. La Janet es preguntà si la seva filla no devia disposar d’algun codi gestual secret per avisar els de seguretat i que vinguessin a fer fora qualsevol persona que esdevingués massa enganxosa… de la mateixa manera que la reina acostumava a fer servir la seva bossa de mà per fer arribar missatges al seu personal. La Janet estava a punt d’anar al rescat de la seva filla, quan la Sarah aixecà els ulls, somrigué i digué:

—Ah, hola, Beth.

Beth? La Janet féu mitja volta, i allà hi havia la Beth, amb un dels seus millors conjunts dominicals d’anar a l’església, i que semblava extret del diorama d’algun museu representatiu de la vida a Kansas l’any 1907. La Shw no se sentí gaire feliç en veure’s eclipsada. Digué a la Beth:

—Així que tu ets la dona del Wade, hm? Què se n’ha fet, del vestit d’institutriu de les praderies, eh? Sembles un imant de la nevera.

La Beth digué:

—I tu deus ser la Shw. Hola. —Dos gats emmanillats l’un a l’altre haurien irradiat més calidesa.

La Sarah digué a la Shw:

—Shw, la Beth és una persona religiosa. Respecteu les vostres respectives fronteres. —La Sarah apartà els ulls i veié el Ted i la Nickie—. Hola pare.

El Ted digué al Bryan:

—Ei, Bryan, presenta’m la teva damisel·la.

La Shw ho sentí.

—La teva damisel·la? De quin planeta caus?

—Bé, disculpa’m —digué el Ted—. La senyora té nom?

—Sí. I és Shw.

—Com? Ho sento, no l’he entès.

—Shw, pallasso. S-H-W.

El Ted estava sincerament perplex.

—A veure si ho he entès bé, el teu nom es lletreja S-H-W… i s’ha acabat?

—Correcte.

—No havia conegut mai ningú que es digués Shw.

—Doncs ja no ho pot dir. El vaig escollir jo mateixa.

—Ei, Bryan… si et sobra alguna vocal, per què no li’n vens una a aquesta petita incendiària?

La Shw es posà rígida. Mirà fixament el Ted i digué:

—Ets una tifa pudent. No m’havia cregut el Bryan, però ara sí que me’l crec. Ets una merda de persona, Ted Drummond. I has malmès la teva família tan fotudament que mai no tornaran a ser normals. T’has de sentir orgullós de tu mateix.

—No em sorprèn que el Bryan s’hagi embolicat amb una calamitat com tu.

—No parlis així de la Shw —digué el Bryan—. Està prenyada i no vull que la treguis de polleguera i que això pugui perjudicar el nadó.

—Oh, Bryan, fes el fotut favor —digué la Shw—, penso lliurar-me d’aquesta cosa, d’acord? Així que no n’estiguis tan orgullós.

—Tu no et desfaràs pas del nostre fill.

—Sí que ho faré, i tu no pots fer res per aturar-me. O què penses fer, si no… lligar-me un tap de metall a la vagina?

La multitud, que era testimoni de tot això, es mirava l’escena sense badar boca. La Beth tallà la disputa i preguntà a la Sarah:

—Digues, Sarah… creus en els éssers extraterrestres?

El somriure de la Beth era d’una dolçor ominosa.

La Sarah es mirà la seva cunyada.

—Jo crec que la vida i els éssers vius són disseminats per tot l’univers amb la mateixa generositat i dispersió amb què una brisa de juliol escampa el pol·len.

—I digues doncs, creus en Déu?

—Deixa’m que ho plantegi d’aquesta manera. Si Déu fos mort, o si Déu no hagués existit mai en primer lloc, aleshores qualsevol cosa seria permesa, oi? Però no tot és permès. —La Sarah callà. Aquella era la seva resposta completa.

—Ja.

—Ep… —digué la Shw a la Beth—, Déu és vegetarià? Fas pinta d’aquesta mena de gent que ho sap tot.

—No entenc la teva pregunta.

—Mira-ho com ho plantejo jo… Posem que hi ha una serp al desert, i que la serp es menja una rata. És qüestió de la cadena alimentària, així que cap problema. Déu no hi té res a veure. I ara posem que ets a l’Àfrica i hi ha un lleó que es menja una gasela o qualsevol altra cosa. Estem igual: la cadena alimentària; Déu tampoc no hi té res a veure. Però ara posem que el mateix lleó, una setmana després, mata un ésser humà i se’l menja. Què direm, doncs…? Ara de sobte sí que hi té a veure alguna cosa, Déu? Com si nosaltres fóssim l’únic vincle diví o una cosa per l’estil en tota la cadena alimentària?

La Janet començà a desentendre’s d’aquella conversa més aviat teatral. La Sarah era capaç d’aguantar ferm davant de qui fos. Aleshores sentí un toc suau a l’espatlla. Es tombà i veié la Nickie. Hmm?

—Janet, podem parlar un minut?

—Parlar?

—Sí. Penso que és important.

La Janet es posà en guàrdia.

—No crec que hi hagi res que tu i jo haguem de…

—Han passat un parell de coses —digué la Nickie—. Algú te n’hauria d’assabentar.

La curiositat la vencé.

—Què dimoni. És clar que sí.

—Entrem al vestíbul. Això d’aquí fora sembla un zoo.

La Janet estava contenta de poder entrar a dins. La calor hi feia estralls, i ficar-se al Peabody era com penetrar en un dia fresc de tardor. Les dues dones es dirigiren fins a un petit reservat: un somni, de molt bon gust, fet de vímet i escuma marina, com extret d’un catàleg d’exteriors per a cases de rics. Al moment mateix en què s’asseien, el cambrer els prengué la comanda: dues sodes.

—I què, doncs? —digué la Janet.

—Jo també tinc la sida.

La Janet emprà uns segons a pensar-hi.

—Bé, doncs, sento que hagis hagut d’afegir-te al club, però què vols que hi faci jo?

La Nickie volgué dir alguna cosa, s’ho rumià millor i guardà silenci.

La Janet li preguntà:

—Del Wade?

La Nickie assentí amb el cap:

—Gairebé segur.

—Ho sap el Ted?

—No. Només fa tres dies que ho sé jo. Li vaig dir que m’havia de fer mirar un problema de dones, i amb això l’he fet callar.

—Amb el Ted és el millor.

Arribaren les sodes. La Janet pensà per un instant a proposar un brindis, però s’adonà que hauria semblat un acudit de malalts, de manera que begué en silenci.

—Has dit que hi havia un parell de coses. Quina era l’altra?

—És sobre l’Helena.

—L’Helena? —La Janet diposità el seu got. L’Helena era la seva amiga més antiga, amb la qual havia tingut una baralla terrible—. A què treu cap ara l’Helena?

La Nickie digué:

—No conec tota la història del que va passar entre vosaltres dues, però ara el que val és que, just abans del final, digué que sentia molt tot el que t’havia fet. Que havia estat ella una poca-solta, i no pas tu. Digué que havia estat una altra persona qui havia posseït el seu cos i que la seva explosió amb tu —aquesta va ser la seva paraula: explosió— havia estat per a ella un retret durant tota la vida.

La Janet no es movia.

—Com has pogut saber res de tot això?

—La seva germana és la segona dona del meu pare. Em va portar fins a la institució mental, o com en diguin ara d’aquesta mena de llocs. Vam haver de veure-la justament el dia en què provaven amb ella una medicació nova. Li va donar una petita lucidesa, que va ser quan ens va explicar tot això. I després la medicació va deixar de fer-li efecte, i al cap d’un dia es va suïcidar. Suposo que aquella medicació no li va anar gens bé. Ho sento. Però ella va demanar perdó. Et trobava a faltar de veritat. Li importaves de debò.

Helena…

—Janet?

A l’altra banda del vestíbul, a uns nens molt malalts addictes a les màquines i als cigarrets, els treien en cadira de rodes a la llum del sol.