TRES HOMES I UNA DONA EN TEMPS RÚFOLS
Des de sempre, els russos han cultivat l’art del conte i han sentit una predilecció especial per llegir-los. Aquí presentem quatre dels contes més apreciats dels dos segles anteriors.
Dos segles, quatre contes. A través dels quatre autors que figuren en aquest recull es pot resseguir la línia del desenvolupament històric i social, a més a més del literari, de Rússia. Al llarg del segle XIX, es va anar conformant a Rússia el pensament revolucionari, com a protesta contra les condicions d’extrema desigualtat i de repressió autocràtica que es vivien en totes les esferes del país; a finals d’aquell mateix segle, la majoria dels intel·lectuals russos estaven a favor d’un canvi substancial. Després que la revolució del 1917 reeixís en els seus propòsits de destronar i anihilar el tsar i quedar-se amb el poder estatal, va començar per part dels bolxevics la persecució dels «enemics», entre ells molts intel·lectuals, de manera que una gran part es va veure obligada a abandonar Rússia.
Fa dos segles, Alexandr Puixkin (1799-1837), després d’haver publicat poemes que satiritzaven el tsar, va ser desterrat a Crimea i al Caucas; l’exili és latent en gran part de la seva obra: l’exili, el destí de tants intel·lectuals russos. Puixkin va enlluernar l’ambient literari de Sant Petersburg, primer amb els seus poemes, després amb la novel·la en vers Evgueni Oneguin i, en els darrers anys de la vida, amb les narracions, una de les quals, «Un tret», inicia el nostre volum: una història que reflexiona sobre la inutilitat de la venjança. I, com si el conte fos premonitori, l’autor mateix va sucumbir en un duel. Tenia trenta-vuit anys.
Anton Txèkhov (1860-1904), fill d’un botiguer i nét d’un serf de la gleva, retrata, en una part dels seus contes, la vida a les províncies russes, d’on ell mateix provenia, i de la insostenible misèria dels pagesos. Txèkhov era un humanista actiu: el 1890 va escriure L’illa de Sakhalin, un estudi sobre la vida dels presos; gràcies a aquest text, unes palpables reformes socials no van trigar a produir-se. Com a metge, en el seu petit consultori moscovita, Txèkhov atenia els pobres gratuïtament i, a més a més, va lluitar contra dues epidèmies de còlera. Dramaturg, autor de diverses novel·les breus i, sobretot, contista, va exercir influència sobre molts autors posteriors, des de Katherine Mansfield fins a Raymond Carver. Com a bon coneixedor de la psicologia humana, Txèkhov era mestre en contar els amors frustrats i les ínfimes insatisfaccions que, amb el temps, converteixen les vides en malbaratades i les relacions humanes en enutjoses. El relat que presentem aquí, «Els nois», està a cavall entre el conte grotesc de la primera època de l’autor i la narració madura que es distingeix per una profunda comprensió de les febleses de l’home.
Després de la revolució del 1917, que s’havia anat anunciant des de feia un segle, la literatura russa no podia ocupar-se de cap altra cosa que no fos de Finíem que s’havia establert a Rússia com a resultat d’aquell terrabastall. Isaak Bàbel (1894-1941), nascut a la ciutat majoritàriament jueva d’Odessa i mort en el gulag estalinista, en el seu recull més cèlebre, Cavalleria Roja, d’on hem extret el conte «El petó», parla de la guerra civil que es va desencadenar a conseqüència de la revolució. Els cosacs, homes nobles i primitius, alhora, es llançaven endavant amb valentia i imprimien al territori i a l’època la seva llei bèl·lica, i amb les seves accions èpiques creaven la història. S’esfondrava el món antic, el món dels jueus centreeuropeus a les tavernes, desapareixia el món poètic dels pobres i adormits pobles de Chagall. Aquell enclavament que era la Galítzia jueva s’omplia de l’esgarrifós xiuxiueig d’elements estranys, i els intents individuals d’independitzar-se resultaven tràgicament absurds. La mirada intel·lectual de Bàbel s’havia de posar les ulleres de l’expressionisme per poder dur a terme aquesta paràbola de la lenta i convulsa mort d’una cultura.
Mitja dècada després de la revolució, Nina Berberova (1901-1993), una incipient escriptora de vint-i-un anys, va abandonar el seu Sant Petersburg natal, com centenars de milers d’altres russos, perquè, com ells, no podia i no volia suportar la persecució a la qual estava exposada no sols la intelligentsia sinó tot el poble rus. Després de diversos intents de viure en diferents ciutats europees —Berlín, Roma, Praga—, i abans que, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, es refugiés als Estats Units, Nina es va establir a París, a la perifèria obrera de Billancourt, entre altres emigrants russos. Allà va escriure les Cròniques de Billancourt d’on prové la narració «La nena estrangera» que figura en aquest volum. L’última frase d’aquest conte diu de la desgraciada vida de la protagonista: «… molta gent va opinar que, indubtablement, Anastàssia havia tingut sort a Billancourt», i fa pensar en la novel·la posterior de Solzhenitsin, Un dia en la vida d’Ivan Deníssovitx, en què el protagonista, després de fer-se acompanyar pel lector per un dia ple d’humiliacions al gulag, conclou que acaba de passar un dia ben reeixit. Berberova, testimoni ocular de quasi tot el segle XX, és autora de L’acompanyant i d’una desena d’altres novel·les breus que descriuen la vida desarrelada dels exiliats russos al llarg del segle. No va ser fins als anys noranta que la seva obra es va donar a conèixer tant a Rússia com a la resta del món.
Com hem vist, el conte és un dels eixos vertebradors de la literatura russa. D’altra banda, els autors reunits en aquesta antologia exemplifiquen un altre tret característic de la majoria dels escriptors russos: entenen el seu ofici com un compromís amb la societat; compromís que els porta a enfrontar-se, si cal, amb el poder i a assumir-ne les conseqüències. Poques literatures al món han vist els seus escriptors tan represaliats com la russa. I precisament és gràcies a aquest compromís que els lectors tenen confiança en la postura moral dels escriptors i és en la literatura on busquen les respostes ètiques i filosòfiques.
MONIKA ZGUSTOVÁ
