ALEXANDR SERGUÉIEVITX PUIXKIN (en rus: Александр Сергеевич Пушкин; Moscou, 6 de juny de 1799 - Sant Petersburg, 10 de febrer de 1837) fou un poeta i novel·lista rus de l’era del Romanticisme, considerat per molts el fundador de la literatura russa moderna i el millor poeta rus.

Va ser pioner en l’ús de la llengua russa en els seus poemes i obres, i va crear un estil narratiu —mescla de drama, romanç i sàtira— que des de llavors està associat a la literatura russa i que va influir notablement en les posteriors figures literàries de Rússia, com Gógol, Dostoievski o Tolstoi, així com en els compositors russos Txaikovski i Mússorgski.

Es donà a conèixer als cercles literaris d’oposició, que tingueren un paper destacat en la polèmica lingüística de l’època. Fou desterrat per causa dels seus poemes (1820) i més tard (1824) visqué confinat a Pskov, on la seva família tenia una propietat. En aquesta època escriví la tragèdia Boris Godunov (1831) i, més tard, Eugueni Oneguin (1833). Després de ser perdonat pel tsar Nicolau I, es traslladà a la cort el 1826, on no fou mai assimilat pels cercles aristocràtics. Notòriament sensible en qüestions d’honor, Puixkin va lliurar un total de vint-i-nou duels, i fou ferit de mort en un d’aquests amb un oficial francès.

En els darrers anys de la seva vida cultivà sobretot prosa: Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin (1831), La filla del capità (1836), etc., sense oblidar la poesia, com El cavaller de bronze (1833).