I

Érem allotjats al llogarret de X. Tothom coneix la vida que sol dur un oficial de l’exèrcit quan està de guarnició. Al matí, exercici i equitació; després, a dinar amb el comandant o en un hostalot jueu; a les nits, beguda i joc. A X no hi havia ni una casa on reunir-se ni una noia per festejar; ens aplegàvem els uns a casa dels altres i no vèiem ningú com no fos els qui lluïen els nostres mateixos uniformes.

Només un paisà prenia part en la nostra reunió militar. Tenia 35 anys, i com és natural, entre nosaltres passava per vell. La seva experiència li donava una certa superioritat damunt nostre en diferents aspectes; a més a més, la seva acostumada melangia, el seu caràcter aspre i la seva mala llengua exercien sobre la nostra fantasia jovenívola una influència extraordinària. Un gran misteri l’envoltava; semblava rus i el seu cognom era estranger. Havia servit com a hússar un quant temps i amb força sort; ningú no sabia res de les raons que l’havien induït a demanar el retir i a establir-se en un llogarret pobríssim, on vivia miserablement i esplèndidament ensems. Sempre anava a peu, amb un abric vell, negre, i malgrat això, sovint ens convidava a sopar a tots els oficials del nostre regiment. Cert és que els seus àpats consistien només en dos o tres plats, amanits per un soldat retirat; però no hi faltava mai el xampany, que sempre anava a dojo. Ningú no li sabia béns de fortuna, ni si vivia de renda, ni ningú gosà mai preguntar-l’hi. Era posseïdor de molts llibres, la majoria de milícia i novel·les. Els deixava amb gust, sense exigir-ne mai el retorn. La seva més gran habilitat era el maneig de la pistola. Les parets de la seva habitació estaven foradades a trets, formant grans agrupacions, talment les bresques d’un rusc.

L’única cosa realment magnífica que hi havia en aquella casa era una col·lecció de pistoles de veritable preu. La destresa que ell hi havia assolit era increïble i si se li hagués acudit de fer una juguesca que d’un tret llevaria una pera col·locada damunt la gorra de qualsevol de nosaltres, no crec que ningú s’hagués negat a oferir-li la seva testa. Gairebé sempre les nostres converses feien referència al duel. Silvi, que aquest era el seu nom, no hi deia mai la seva. Quan li preguntàvem si s’havia batut alguna vegada, responia secament que sí, però sense donar més explicacions i demostrant que l’enutjaven aquelles preguntes. Vam suposar que algun accident desgraciat, fill de la seva sinistra destresa, li remordia la consciència. No creguérem mai, però, que fos capaç de cap covardia. Hi ha home la sola presència del quan allunya aquestes sospites. Un esdeveniment terrible ens deixà a tots astorats.

Un dia anàrem a sopar a casa seva deu oficials del nostre regiment. Beguérem moltíssim, com de consuetud; en acabar l’àpat, pregàrem a l’amfitrió que tallés una banca. Ell s’hi resistí molt, al·legant que gairebé mai no jugava; però a la fi manà que portessin unes cartes, posà damunt la taula cinquanta rubles i començà a tallar. Tots ens col·locàrem al seu voltant i començà la partida. Silvi tenia el costum de restar silenciós. Si el marcador es descomptava per casualitat, Silvi pagava la suma tot seguit o apuntava l’excés. Com que ja ho sabíem, deixàvem que obrés a la seva manera; però entre nosaltres hi havia un oficial que havia estat traslladat a X feia poc temps. Tot jugant s’equivocà distretament, i Silvi, agafant el guix, rectificà en silenci la seva mala jugada, com tenia per costum. L’oficial cregué que qui s’havia equivocat era el banquer i li demanà explicacions. Silvi anà tallant sense fer-li’n cas. L’oficial perdé els estreps, agafà l’esborrador i tragué el que li semblava excessiu. Silvi tornà a agafar el guix i rectificà de bell nou. L’oficial, sobreexcitat pel vi, el joc i les riallades del companys, esdevingué furiós i agafant un canelobre de bronze que hi havia sobre la taula el llançà contra Silvi, el qual amb prou feines tingué temps de parar el cop. Tothom restà esbalaït. Silvi s’aixecà d’una revolada i groc de ràbia i amb els ulls espurnejants, digué:

—Senyor meu: faci el favor de passar la porta i doni gràcies a Déu que això hagi passat a casa meva.

No dubtàrem gens sobre les conseqüències que tindria aquell fet i donàrem per mort el nostre nou company. Aquest sortí dient que estava disposat a respondre de l’ofensa en la forma que el senyor banquer cregués més oportuna. Continuàrem jugant, però comprenguérem que el nostre hoste no estava per allò, i anàrem sortint de casa d’ell l’un darrere l’altre, dirigint-nos als nostres allotjaments, tot parlant de la vacant propera.

L’endemà, durant l’exercici d’equitació, ens preguntàvem els uns als altres si encara era viu el pobre tinent, quan de sobte aquest es presentà. Li férem la mateixa pregunta, i ens respongué que no tenia fins aleshores noves de Silvi. Ens quedàrem sorpresos. Anàrem a casa seva i el trobàrem al pati que s’entretenia a foradar, engegant bala darrere bala, un as de cartes que tenia clavat en un batent del portal. Ens va rebre com sempre, sense fer cap al·lusió a l’esdeveniment del dia abans. Passàrem tres dies més i el tinent encara restava amb vida. Ens dèiem, estranyats: «Com pot ser que Silvi no es bati?». I no es va batre: s’acontentà amb unes breus explicacions, i fent les paus després.

Això el rebaixà als ulls del joves. La manca de valor no té excusa, sobretot entre minyons, acostumats a veure en la valentia la qualitat de més preu i la que fa perdonables als homes tots llurs defectes. A poc a poc, però, s’anà oblidant tot allò, i Silvi recuperà la seva influència d’abans.

Jo vaig ésser l’únic que no em vaig sentir ja amb força per a tractar-lo com un amic. Posseïdor d’una imaginació romàntica, em sentia irresistiblement atret abans que tot envers un home, la vida del qual era un enigma i el qual jo em representava com a protagonista d’alguna novel·la misteriosa. Ell m’estimava; almenys, només amb mi deixava de banda el seu punyent sarcasme acostumat i em parlava de temes diferents, amb una gran naturalitat i ben agradosament. Des d’aquella nit malaurada, la idea que el seu honor estava entelat per voluntat d’ell mateix, sense haver estat reivindicat, em privava de tenir-hi tractes; en veure’l, em remordia la consciència. Silvi era intel·ligent de sobres i tenia suficient experiència per adonar-se d’aquell canvi i comprendre’n el motiu. En aparença, allò l’entristí i vaig poder observar almenys que dues o tres vegades desitjava tenir una explicació amb mi; jo vaig defugir tota mena d’avinentesa i aleshores se’m distancià. Ja no ens veiérem sinó davant dels companys, i havien finit del tot les nostres antigues converses.

Els divertits habitants d’una capital no poden capir les moltes impressions que coneixen els qui viuen en llogarrets o en ciutats petites, com per exemple l’espera del dia que arriba el correu. El dimarts i el divendres l’oficina del nostre regiment s’omplia d’oficials: qui esperava una carta; qui, diners; qui, periòdics. Generalment, allí mateix s’obrien les cartes, es comunicaven les noves i l’oficina presentava un aspecte animadíssim. Silvi rebia les cartes amb l’adreça del nostre regiment i acostumava a concórrer en aquelles reunions. Una vegada li remeteren una carta, que obrí amb marcada impaciència. En llegir-la a corre-cuita, els seus ulls espurnejaren. Els oficials enfeinats en la lectura de llurs pròpies cartes, no s’adonaren de res.

—Senyors —els digué Silvi—, les circumstàncies m’obliguen a partir al més aviat possible. Me n’aniré aquesta mateixa nit; us convido a sopar per darrera vegada, i espero que no hi mancareu.

I girant-se envers mi:

—No hi manqueu si us plau —afegí.

En havent dit aquests mots, sortí apressadament i nosaltres ens en anàrem cadascú als seus afers, després d’haver promès de concórrer al convit a la casa de Silvi.

A l’hora fixada vaig arribar-hi, i hi vaig trobar gairebé tot el nostre regiment. La majoria dels mobles eren ja embalats i es veien a les parets nues els forats de les bales.

Ens asseguérem a taula. El nostre hoste estava de bon humor, i ens encomanà la seva alegria a tots nosaltres. Els taps saltaven, les copes s’omplien sense parar d’escumós xampany, i tots desitjàvem sincerament un feliç viatge i inacabables prosperitats al nostre amic que anava a deixar-nos. Ens aixecàrem de taula molt avançada la nit. En recollir cadascú la seva gorra, Silvi, acomiadant-se de tots, m’agafà de la mà, i em retingué al mateix moment que anava a sortir.

—Necessito parlar-vos —em digué en veu baixa.

I vaig restar.

Sortiren els convidats; romanguérem sols; ens asseguérem l’un davant de l’altre i encenguérem les nostres pipes silenciosament. Silvi estava preocupat; li havia desaparegut de la cara tot rastre de la seva febrosa alegria. La seva grogor ombrívola, l’espurnejar dels seus ulls i el fum espès que treia per la boca, li donaven un aspecte veritablement diabòlic. Passaren uns minuts i Silvi rompé el silenci.

—És probable que no ens tornem a veure mai més —em digué—, i abans de separar-nos, he volgut tenir una assentada amb vós. Haureu pogut observar el poc cas que faig de l’opinió d’altri; però a vós us porto voluntat i sento ara que em seria molt dolorós de deixar en la vostra memòria una impressió injustificada.

Va callar i omplí altre cop la seva pipa apagada. Jo vaig restar silenciós i amb els ulls baixos.

—Us devia fer estrany —continuà— que no exigís una reparació mitjançant un duel a l’embriac R. Ja deveu estar convençut que podent escollir jo les armes, la seva vida estava a les meves mans i en canvi la meva gairebé no corria cap perill. Jo podria atribuir al meu seny la magnanimitat meva; però no vull mentir. Si hagués pogut castigar R. sense exposar gens la meva vida, no l’hauria perdonat per res del món.

Vaig mirar Silvi estupefacte. La seva confessió em deixà completament espalmat. Ell continuà:

—Doncs sí. No tinc dret a exposar-me a morir. Fa sis anys que vaig ésser bufetejat i el meu enemic encara és viu.

De sobte vaig sentir-me fortament encuriosit.

—No us batéreu amb ell? —vaig preguntar-li. Sens dubte les circumstàncies us separaren.

—Em vaig batre amb ell —respongué Silvi— i heus aquí el record que em resta d’aquell duel.

Silvi s’aixecà, tragué d’una caixa de cartró una gorra de color amb borla daurada i galó, que anomenen els francesos bonnet de police, i en posar-se-la vaig poder observar que era foradada d’una vora, precisament damunt del front.

—Com ja sabeu —continuà Silvi— he servit en el regiment d’hússars de X. Ja coneixeu el meu caràcter. M’agrada d’ésser el primer en tot, i en la meva joventut aquest desig constituïa una passió. En els nostres temps s’havia posat de moda d’ésser cerca-raons; qui ho era més del nostre regiment era jo. Ens enorgullíem de les nostres borratxeres, i jo vaig arribar en això a guanyar el cèlebre Burzov cantat per Dionís Davidov. Els duels estaven en el nostre regiment a l’ordre del dia, i en tots jo actuava com un mal inevitable. Jo tranquil (o intranquil) fruïa de la meva glòria. Llavors destinaren al nostre regiment un jove ric, de bona família, el nom del qual no vull dir. No havia vist mai un home més sortós en tot! Imagineu-vos un ésser dotat de joventut, talent, bellesa, folla alegria de viure, valentia sense mesura, cognom il·lustre, diners a dojo que sempre tenia a la seva disposició, i tindreu una idea de la influència que aquell home devia exercir. La meva superioritat trontollava. Atret per la meva fama, va cercar la meva amistat; però jo el vaig rebre amb fredor i ell s’apartà de mi sense sentir-ne pena. Vaig començar a sentir odi envers aquell home. Els seus èxits al regiment i els seus triomfs entre les dones m’engelosiren. Vaig fer per manera de batre’m amb ell; però als meus epigrames responia amb altres epigrames que sempre em semblaven més originals i més enginyosos que els meus i que, en veritat, eren incomparablement més alegres, ja que ell bromejava i jo manifestava tan sols el meu odi. A la fi, una vegada, en un ball que donava un propietari polonès, veient-lo festejat per totes les dames i especialment per la mestressa de la casa, amb la qual jo havia tingut relacions íntimes, emportat per la ira li vaig dir una vulgar grosseria a cau d’orella. S’enfurismà i em ventà una forta bufetada. Tot d’una desembeinàrem els sabres; es desmaiaren les senyores; ens separaren i aquella mateixa nit partirem al lloc assenyalat per al duel. Aquest tingué lloc a punta de dia. Jo esperava el meu contrari amb el meus padrins en el lloc fatal. La meva impaciència no tenia límits. Sortí el sol primaveral i la calor començà a molestar-nos. El vaig veure venir de lluny, a peu, acompanyat d’un padrí. Anàrem a llur encontre. S’acostà, amb la gorra a la mà, tota plena de cireres. Els nostres padrins mesuraren dotze passes. A mi em corresponia d’engegar el primer tret; però era tan forta l’agitació de la meva ira, que desconfiava de la fermesa de la meva mà, i per poder tenir temps d’assossegar-me li vaig cedir la primeria. El meu contrari no volgué acceptar-la. Acordàrem que la sort decidís. El primer nombre el tragué ell, aqueix etern afavorit de la sort. Apuntà i la bala em travessà la gorra. Em tocà a mi d’engegar. Per fi, tenia la seva vida a la meva mà, i el vaig mirar amb delit per veure si descobria en el seu rostre senyals de terror. Vaig veure, però, que romania impassible davant el canó de la meva pistola, menjant-se les cireres que portava a la gorra i tirant-ne els pinyols, que arribaven gairebé a tocar-me. La seva indiferència m’enfollí. «Què en trec —em vaig dir— de llevar-li la vida si ell no té cap por de perdre-la?». Un mal pensament, llavors, s’apoderà de mi. Vaig deixar caure el braç.

»—No esteu, pel que sembla —li vaig dir—, a propòsit per morir, perquè teniu ganes d’esmorzar i jo no vull molestar-vos.

»—No em molesteu gens —respongué—. Feu el favor d’engegar o feu el que us sembli, perquè sempre quedarà aquest tret a la vostra disposició i jo a les vostres ordres.

»Em vaig girar als padrins i els vaig dir que renunciava al meu tret i així acabà el duel.

»Vaig demanar el meu retir i em vaig refugiar en aquest llogarret. D’aleshores ençà que no ha passat dia sense pensar en la meva venjança, per fi ha arribat l’hora…».

Silvi es tragué de la butxaca la lletra que havia rebut aquell matí, i me la donà perquè la llegís. Una persona, com si diguéssim una mena d’apoderat, li escrivia de Moscou que el subjecte ja conegut estava a punt de casar-se com la llei mana amb una jove i bella senyoreta.

—Ja haureu endevinat —digué Silvi— de quin subjecte es tracta. Me’n vaig a Moscou. Desitjo saber si en vigílies de les seves noces rebrà la mort amb la mateixa indiferència d’ara fa sis anys, quan menjava cireres.

Tot dient això, Silvi s’aixecà, tirà a terra la seva gorra, i començà a passejar-se amb agitació, com una fera engabiada. Jo l’escoltava en silenci, trasbalsat per sentiments estranys i contradictoris.

Entrà un servent anunciant que els cavalls estaven a punt. Silvi m’estrenyé la mà amb força; ens abraçàrem i pujà al carruatge, on hi havia dues maletes, una amb pistoles i l’altra amb objectes de Silvi. Ens acomiadàrem una altra vegada, i els cavalls emprengueren la marxa.

II

Alguns anys després, afers de família m’obligaren a viure en un pobre llogarret del districte de N. Enfeinat en l’agricultura, no deixava de sospirar en silenci, pensant en la sorollosa i despreocupada vida que havia dut fins aleshores. El que em costava més era d’esmerçar en complet isolament les llargues nits primaverals i hivernenques. Fins a l’hora de sopar, aconseguia distreure’m d’una manera o altra, parlotejant amb l’starosta o disposant feines, o recorrent nous establiments; però així que començava a fer-se fosc, no sabia, en absolut, què fer de la meva persona. Els pocs llibres que vaig trobar sota els armaris i en el cobert, me’ls sabia ja de memòria, tots els contes que podia recordar la criada vella, la Kirilovna, ja els havia sentit, i les cançons dels llogarrencs m’avorrien. Vaig provar de beure aiguardent del fort, però em feia mal de cap i confesso que tenia por, a més a més, d’esdevenir un embriac de la pitjor mena, un embriac melangiós, dels quals n’hi havia molts exemples en la nostra contrada.

Jo no tenia veïns propers, com no fossin dos o tres de mena tristos, que més sovint sospiraven i gemegaven que no pas enraonaven. Era més alleujadora la solitud. Darrerament, vaig resoldre de sopar al més tard possible i anar-me’n al llit tan aviat com pogués, de manera que la nit s’escurcés i allargués el dia. «Així vaig veure que tot era bo».

A quatre verstes del meu llogarret hi havia la deliciosa finca de la comtessa B., però només hi vivia aleshores l’administrador, ja que la comtessa no l’havia visitada sinó una sola vegada i encara només hi va romandre un mes, a les primeries d’ésser casada. Malgrat això, en la segona tardor de la meva vida d’ermità, arribà fins a mi la nova que la comtessa, acompanyada del seu marit, vindria a passar l’estiu en el seu llogarret. En efecte, arribaren a primers de juny.

L’arribada d’un veí ric forma època per als que viuen fora. Els propietaris propers i llurs servents en parlen un mes abans i tres anys després. Pel que fa a mi, he de confessar que l’arribada d’una veïna bella i jove em commogué pregonament i que vaig sentir vius desigs de veure-la, i per això el diumenge després de llur arribada, em vaig dirigir, en havent dinat, al llogarret X, per tal d’oferir els meus respectes a Ses Alteses, com a veí més proper i atent servidor.

Un lacai em féu entrar en el despatx del comte i se’n tornà per anunciar-me. L’espaiosa habitació era moblada amb tota mena de luxe; cobrien les parets grans prestatgeries plenes de llibres i encimbellades amb bustos; damunt la xemeneia de marbre hi havia un grandiós espill; cobria el trespol un drap verd, i hi havia també nombroses catifes. No estant jo avesat a cap mena de luxe en el meu humil raconet, d’ençà de molt temps que no havia pogut admirar riqueses d’altri; em vaig sentir empetitit i vaig esperar el comte amb una mena de temença anguniosa, semblant a la del sol·licitant provincià que espera l’aparició d’un ministre. S’obrí la porta i entrà un home, com d’uns trenta-dos anys, de bona planta. Se m’atansà el comte amb un aire sincer i amistós; jo procurava refer el meu ànim, però el comte m’interrompé tan bon punt vaig començar a oferir-li els meus respectes. Ens asseguérem. La conversa desimbolta i afectuosa aviat dissipà la meva temença incivil, i ja començava a recuperar el meu estat natural, quan tot d’una aparegué la comtessa i el meu esbalaïment fou més gran que abans. En veritat, era una bellesa. El comte m’hi presentà. Jo volia aparentar indiferència; però com més m’esforçava per esdevenir natural, més encongit em semblava a mi mateix. Ells, per donar-me temps de refer-me i acostumar-me als meus nous coneguts, es posaren a parlar entre ells, tractant-me com una antiga coneixença, sense cerimònia de cap mena. Mentre parlaven, em vaig passejar d’un costat a l’altre, mirant els quadres i els llibres. No sóc entès en pintures, però una d’elles em cridà l’atenció. Representava un paisatge de Suïssa i em sorprengué no per la seva bellesa, sinó perquè la tela era foradada per dues bales.

—Bon tret! —vaig exclamar dirigint-me al comte.

—Sí —em va respondre—, fou un tret memorable. I vostè la maneja bé, la pistola?

—Perfectament —vaig replicar, content que la conversa derivés, a la fi, cap a un tema en el qual jo em podia lluir—. A trenta passes no erro una carta; s’entén amb un arma coneguda.

—De debò? —preguntà la comtessa, mostrant un gran interès—. I tu, amic meu, n’ets capaç, també? —preguntà al seu marit.

—Alguna vegada —respongué aquest—. Ja ho provarem. Hi hagué una època en què tirava força bé; però de quatre anys ençà que no he agafat una pistola.

—Llavors —vaig dir jo— m’hi jugo que la Vostra Altesa no encertarà una carta ni tan sols a vuit passes, perquè la pistola cal practicar-la cada dia. Ho sé per experiència. En el nostre regiment passava jo per un dels millors. Una vegada vaig estar un mes sencer sense tirar, perquè tenia les meves pistoles a casa Fariner. I saben les Vostres Alteses què m’esdevingué? La primera vegada que vaig tornar a tirar vaig errar quatre vegades seguides una ampolla a vint passes. Entre nosaltres hi havia un sergent que era molt de la broma i amic de divertir-se; essent-hi present, per casualitat, em digué: «Com es veu, germà, que ja has perdut el costum de les ampolles!». No, Altesa, no pot deixar-se sense exercitar aquesta destresa, perquè un se’n desacostuma, sense adonar-se’n. El millor tirador que he conegut s’hi experimentava tots els dies, abans de dinar. Per a ell era com una mena d’aperitiu.

El comte i la comtessa estaven contents de la meva verbositat.

—I com tirava? —preguntà el comte.

—Doncs, ja ho veurà, Excel·lència. Llucava una mosca a la paret… Se’n riu, comtessa? Doncs Déu sap que és cert. Llucava una mosca a la paret i cridava el seu servent Kuzca. Aquest li portava una pistola carregada i ell l’engegava i aixafava la mosca.

—Meravellós! —exclamà el comte.

—Com es deia?

—Silvi, Altesa.

—Silvi? —digué el comte fent un salt—. Vostè ha conegut Silvi?

—No l’havia de conèixer? Vaig ésser amic seu. En el nostre regiment el rebien com un amic, però fa cinc anys que no en sé res. Vostè també el coneixia, Altesa?

—Ja ho crec, que el coneixia. Que potser no li va contar un esdeveniment molt estrany?

—Allò de la bufetada, Altesa, que li va donar en un ball un noble?

—Li digué el nom d’aqueix noble?

—No, Altesa, no me’l digué. Però perdoni comte… —vaig afegir endevinant la veritat—, dispensi… no sabia que… potser… fou vostè?

—Sí, jo vaig ésser —replicà el comte i aquest quadro foradat per les bales és un record de la nostra darrera entrevista.

—No en parlis, benvolgut amic, per Déu! —exclamà la comtessa—. No em sento amb forces per sentir-ho.

—Perdona —continuà el comte—, però ho contaré tot. Aquest senyor sap de quina manera vaig ofendre el seu amic; just és que sàpiga també com Silvi se’n venjà.

El comte em pregà que m’assegués a la butaca, i jo encuriosit vivament, vaig escoltar el següent relat:

«Fa cinc anys que em vaig casar i el primer mes de noces, la lluna de mel, el passàrem en aquest llogarret. A aquest casal dec els millors moments de la meva vida, i alhora un dels seus records més dolorosos. Una tarda sortirem plegats a cavall; el de la meva muller s’espantà i ella em va dar les regnes, deixà la sella i tornà a peu. Jo anava a cavall davant seu. En el pati vaig veure un carruatge i els criats em digueren que al despatx m’esperava un senyor, que no havia volgut dir el nom, manifestant tan sols que havia de parlar-me. Vaig entrar a la meva cambra i vaig entreveure dins la foscor un home tot ple de pols i amb barba. Me li vaig atansar i vaig fer per manera de recordar les seves faccions.

»—No em coneixes, comte? —digué amb veu tremolosa.

»—El mateix! —replicà—. Guardo un tret a favor meu i he vingut a descarregar la meva pistola. Estàs a punt?

»De la butxaca del costat del seu abric sortia una pistola. Vaig mesurar dotze passes i vaig restar a peu dret allí, en el racó, i li vaig pregar que engegués aviat, abans que tornés la meva muller. Llavors no va saber què fer i demanà foc. Li vaig donar una candela. Vaig tancar la porta, manant que no entrés ningú, i li vaig pregar una altra vegada que disparés. Es tragué una pistola i apuntà… Vaig comptar els segons, vaig pensar en ella… Passà un minut esgarrifós. Silvi va abaixar el braç.

»—Sento que la pistola no estigui carregada amb pinyols de cirera —digué—; les bales pesen. Endemés, això no em sembla un duel, sinó un assassinat, i jo no estic habituat a apuntar sobre gent indefensa. Tornarem a començar una altra vegada; fem-ho a la sort i a veure a qui li toca de tirar primer.

»El cap m’anava en roda… Crec que no vaig ésser del seu parer…

»A la fi, carregàrem una altra pistola; agafàrem dos paperets enrotllats, que ell va posar dins la gorra que en altre temps jo havia travessat amb una bala, i vaig tornar a treure Tu.

»—Tens una sort infernal —exclamà amb un somriure que no oblidaré mai.

»No sé el que va passar per mi, ni com havia pogut obligar-m’hi… sols sé que vaig tirar i que la bala foradà aquest quadro».

El comte assenyalà amb el dit el paisatge foradat; el seu rostre era encès com foc; el de la comtessa més blanc que el seu mocador… (Jo no vaig poder reprimir un crit d’esglai).

—Vaig tirar —prosseguí el comte—, i gràcies a Déu, vaig errar el tret. Silvi, llavors —en aquell moment el seu posat era veritablement esgarrifós—, es posà a apuntar lentament cap a mi. De sobte s’obrí la porta; Maixa entrà corrents i fent un esgarip s’abraçà a mi. La seva presència em tornà la sang freda.

»—Estimada meva —li vaig dir—; no ho veus, que estem de broma? Com t’has esglaiat! Vés, beu un glop d’aigua i torna; et presentaré un antic company i amic meu.

»Maria no em creia del tot, encara…

»—Digui’m: és veritat el que diu el meu marit? —preguntà girant-se envers l’esgarrifós Silvi—. És cert que estan de broma?

»—El seu marit n’està sempre, de broma, comtessa —digué Silvi—. Una vegada, bromejant, em va pegar una bufetada; després em foradà aquesta gorra amb un tret, sempre fent broma, i, bromejant, acaba d’errar-ne un altre. I ara sóc jo qui té ganes de fer broma.

»I en dir aquests mots, volgué apuntar-me davant d’ella! Maria es llançà als seus peus.

»—Aixeca’t Maixa, això és una vergonya! —li vaig cridar, foll de ràbia—. I vostè, senyor meu, faci’m la mercè de no mofar-se d’una pobra dama. Que tira, sí o no?

»—No, no tiro —replicà Silvi; estic satisfet; he vist el teu astorament, la teva covardia; t’he obligat a tirar contra mi. Amb això en tinc prou. Ja et recordaràs de mi. Et deixo amb la teva consciència.

»En dir aquestes paraules, anava a sortir; però tot d’una s’aturà al pas de la porta, es girà vers el quadro foradat per mi, hi disparà, damunt, la seva pistola, gairebé sense apuntar, i desaparegué. La meva muller s’havia desmaiat; els meus criats no gosaren deturar-lo, mirant-se’l esfereïts. Silvi sortí al pati, cridà el cotxer i se n’anà abans que jo em tranquil·litzés».

El comte emmudí. D’aquesta manera em vaig assabentar de l’acabament de la novel·la, el començ de la qual m’havia sorprès tant. No vaig tornar a veure el seu protagonista. Hom deia que Silvi, durant la rebel·lió d’Alexandre Ipsilanti, comandava una companyia d’«heteristes»^[1] grecs i finí la seva vida en el combat de Skulani.