A principis d’agost, l’estat major de l’exèrcit ens va enviar a Budiàtitxi per tal de reorganitzar-nos. Al començament de la guerra, els polonesos havien ocupat la població, però nosaltres aviat la vàrem reconquerir. La brigada hi va entrar a trenc d’alba; jo vaig arribar durant el dia. Les millors cases eren ja ocupades, així que em va tocar allotjar-me a casa del mestre d’escola local. En una cambra baixa, entre grans testos de fusta amb fèrtils matolls de llimoner, un ancià paralític seia en una butaca. Portava una gorra tirolesa amb una ploma; la barba grisa li queia sobre el pit cobert de cendres. Tot parpellejant, balbucejava de tant en tant alguna súplica.

Quan em vaig haver rentat una mica, vaig anar a l’estat major, on no vaig entrar fins que ja era ben fosc. El meu servent, el cosac d’Orenburg Mixa Súrovtsev, em va presentar l’informe sobre la situació: a més a més de l’ancià paralític vivia en aquella casa la seva filla Ielizaveta Aleksèievna Tomílina amb el seu fill de cinc anys, que es deia Mixa, com Súrovtsev; ella era vídua d’un oficial mort en la guerra amb els alemanys, vivia del tot respectuosament, però, segons l’informe de Súrovtsev, no rebutjaria un home decent.

—Ho arreglarem —va dir, i se n’anà a la cuina, on va començar a fer soroll amb la vaixella; la filla del mestre l’ajudava. Mentre cuinaven, Súrovtsev li va parlar de la meva valentia, de com vaig ferir dos oficials polonesos en un combat i de com em respectava el govern soviètic. Li contestava la veu baixa i reservada de Ielizaveta Tomílina.

—On dorms? —Li va preguntar Súrovtsev quan s’acomiadava—. Posa’t més a prop de nosaltres; ja saps, som homes vius…

Va portar a la cambra una truita d’ous en una paella enorme i la va deixar sobre la taula.

—Està d’acord —va dir mentre s’asseia—, l’únic que passa és que no ho vol expressar…

En aquell moment la casa es va omplir d’un xiuxiueig ombrívol, de murmuri i d’un cautelós anar i venir. Encara no havíem acabat el nostre sopar de guerra quan uns ancians amb crosses i unes velles amb els caps embolicats amb xals van començar a arrossegar-se cap endins de la casa. Van posar el llit del petit Mixa al menjador, vora els matolls de llimoner i la butaca de l’avi. Els malaltissos hostes, preparats per defensar l’honor de Ielizaveta Aleksèievna, es van apinyar com les ovelles en la intempèrie, van construir una barricada davant de la porta i van passar tota la nit jugant a cartes, anunciant els colors amb veu baixa i malfiant-se cada vegada que sentien un cruixit.

No vaig poder dormir darrere d’aquella porta de tan incòmode i torbat que estava i l’espera de la matinada se’m va fer molt llarga.

—M’agradaria fer-li saber —vaig dir en topar amb Tomílina al passadís— m’agradaria fer-li saber que sóc llicenciat de la facultat de dret i que pertanyo a l’anomenada gent intel·ligent.

Es va quedar estupefacta, amb els braços caiguts i un vestit passat de moda que li queia damunt el cos esvelt que ni pintat. Els ulls blaus, molt oberts, li brillaven amb llàgrimes i em miraven directament, sense parpellejar.

En dos dies ens vam fer amics. La família del mestre, una família de gent bona i indefensa, vivia en la ignorància sota una por il·limitada. Les autoritats poloneses els van fer creure que Rússia havia mort entre fum i barbàrie, com feia temps havia ocorregut amb Roma. Una temorosa alegria infantil es va apoderar d’ells quan els vaig parlar de Lenin, de Moscou, on batega el futur, del Teatre d’Art. Al vespre ens visitaven generals bolxevics de vint-i-dos anys amb despentinades barbes pèl-roges. Fumàvem cigarretes portades de Moscou, menjàvem els sopars que Ielizaveta Aleksèievna preparava de les racions de l’exèrcit i cantàvem cançons estudiantils. Aclofat en la butaca, el paralític escoltava anhelant i la gorra tirolesa es gronxava al ritme de les nostres cançons. Durant tots aquells dies, l’ancià vivia pres d’una tempestuosa, sobtada i boirosa esperança, i per tal de no espatllar la seva felicitat, procurava no fixar-se en una mena d’ostentosa set de sang i estrepitosa senzillesa amb la qual en aquell temps es resolien tos els problemes mundials.

Després de la victòria sobre els polonesos —així es va decidir en el consell familiar— els Tomílina se n’anirien a viure a Moscou: un cèlebre professor tindria cura de l’ancià, Ielizaveta Aleksèievna es matricularia a la universitat, i Mixa estudiaria en el mateix col·legi, a Patriarxie Prudi, on feia temps havia assistit la seva mare. El futur semblava ser innegablement nostre, la guerra una tempestuosa preparació per a la felicitat, i la felicitat un tret propi del nostre caràcter. Només restava decidir els detalls, i així passàvem les nits discutint, grandioses nits en què el ble de l’espelma es reflectia en la tèrbola ampolla d’aiguardent. La bella Ielizaveta Aleksèievna era la nostra callada interlocutora. No he vist mai una criatura més impetuosa, desimbolta i temorosa. Alguns vespres, l’astut Súrovtsev ens conduïa en un carruatge de vímet, requisat a Kuban feia molt de temps, cap al turó on la resplendor del sol ponent lluïa sobre l’abandonada mansió dels comtes Gonsiorowski. Els cavalls, amb regnes vermelles, prims però esvelts i de bona raça, galopaven amistosament junts. L’arracada penjava despreocupadament de l’orella de Súrovtsev, mentre que les torres rodones s’erigien en l’aire des del fossar, cobert per grogues estovalles de flors. Les parets tronades dibuixaven sobre el cel una línia corba injectada de sang robí; el matoll de la rosa boscana amagava les baies, i un graó blau, tot el que restava de l’escala per la qual temps enrere havien pujat els reis polonesos, relluïa entre la malesa. Una vegada que sèiem en aquest graó, vaig atreure fins a mi el cap de Ielizaveta Aleksèievna i la vaig besar. Lentament s’apartà, es redreçà, es recolzà amb les mans al mur i s’hi aferrà. Restà immòbil; al voltant del seu cap ofuscat s’inflava un polsós raig de foc. Després s’estremí i alçà el cap com si escoltés alguna cosa; apartà els dits de la paret i, amb passos vacil·lants però cada cop més ràpids, s’allunyà cap avall. La vaig cridar, però no contestà ningú. A baix dormia Súrovtsev, tot enrojolat, estès sobre el carruatge de vímet. A la nit, quan tots s’havien adormit, em vaig introduir en secret a la cambra de la Ielizaveta Aleksèievna. Ella llegia i mantenia el llibre a distància: el braç, caigut sobre la taula tenia l’aspecte d’estar mort. En sentir la fressa, es girà i s’aixecà.

—No —va dir tot fixant els ulls en mi—, no, amor meu —i abraçant-me el rostre amb els llargs braços nus, em va besar, amb un petó infinit i callat, cada cop més fort. Ens va separar el so del telèfon en una sala veïna. Era l’oficial de l’estat major.

—Hem de marxar de la ciutat —va dir per telèfon—. Tenim l’ordre de comparèixer davant el comandant de la brigada…

Vaig arrencar a córrer sense la gorra i pel camí em ficava els papers a les butxaques. Els soldats treien els cavalls del patis; els genets, cridant, corrien esperitats en la foscor. El comandant de la brigada, que s’estava cordant dempeus la capa caucasiana, ens va informar que els polonesos havien obert el front a Lublin i teníem l’ordre de realitzar una maniobra d’encerclament. Els dos regiments sortien al cap d’una hora. L’ancià, que s’havia despertat, m’observava, preocupat, per entre les fulles de llimoner.

—Prometi’m que tornarà —repetia, tot sacsejant el cap.

Ielizaveta Aleksèievna es posà un curt abric de pell sobre la camisa de nit de batista i va sortir per acompanyar-nos fins al carrer. En la fosca, va passar galopant frenèticament un esquadró invisible. En la corba que conduïa als camps, em vaig tombar: Ielizaveta Aleksèievna arreglava la camisa al nen, que estava davant d’ella, i la llum intermitent de la llàntia que cremava sobre la finestra li queia sobre el clatell suau i prim.

Vam travessar cent quilòmetres sense descansar, ens vam unir a la Catorze Divisió de Cavalleria i vam començar a recular, tot defensant-nos d’atacs incessants. Dormíem dalt de les selles. En les parades quèiem a terra, abatuts per la son, i els cavalls, estirant les regnes, ens arrossegaven, adormits, sobre els camps segats. Tot just érem a l’inici de la tardor i les pluges galitzianes queien imperceptiblement. Apinyats en un sol cos mut i eriçat zigzaguejàvem i donàvem voltes, quèiem en el sac lligat pels polonesos i n’escapàvem. Vam perdre la noció del temps. Quan em disposava a dormir en l’església de Tolstxensk, ni se’m va acudir que érem a nou verstes de Budiàtitxi. Súrovtsev m’ho va recordar i ens vam mirar l’un a l’altre.

—Llàstima que els cavalls estiguin tan desfets —va dir alegrement—, si no, podríem buscar durant la nit…

Però hi vam anar. Dúiem lligats els regals a les selles: uns terrossos de sucre, un abric de pell pèl-roja i un cabrit viu nascut feia dues setmanes. El camí conduïa a través d’un bosc bellugadís i humit, l’estel d’acer vagarejava en les corones de les alzines. En poc menys d’una hora vàrem arribar a la ciutat, el centre de la qual s’havia cremat. Camions coberts per una pols farinosa, guarniments de canons i timons trencats bloquejaven els carrers. Sense baixar del cavall vaig trucar a la finestra familiar; un núvol blanc va volar per la sala. Tomílina va sortir corrent al porxo, vestida amb la mateixa camisa de dormir de puntes penjants. Amb la mà ardent va agafar la meva mà i em va conduir dins de la casa. En el menjador, sobre els llimoners trencats, s’eixugava roba interior masculina; homes estranys dormien en lliteres col·locades una vora l’altra com en un hospital. Treien fora els peus bruts i tenien les boques tortes i entumides; mentre dormien, cridaven amb veu ronca i respiraven àvidament i sorollosament. La casa estava habitada per la nostra patrulla de saqueig, que havia obligat la família Tomílina ocupar una sola cambra.

—Quan se’ns emportarà d’aquí? —va preguntar Ielizaveta Aleksèievna, tot estrenyent-me la mà.

En despertar-se, l’ancià va sacsejar el cap. El petit Mixa, abraçant el cabrit, deixava anar silencioses riallades de felicitat. Súrovtsev, inflat, estava dret damunt d’ell i espolsava de les butxaques dels pantalons cosacs uns esperons, monedes foradades i un xiulet amb una groga corda trenada. En la casa ocupada per la patrulla de saqueigs no hi havia on amagar-se, així que vaig anar amb Ielizaveta Aleksèievna a una dependència de teules on hi havia emmagatzemades patates i marcs d’arneres. Allà, a la cabana, em vaig adonar de com era d’inevitable i fatal el camí del petó, iniciat davant del castell dels comtes Gonsiorowski.

Poc abans de trenc de 1’alba, Súrovtsev va trucar a la nostra porta.

—Quan se’ns emportarà d’aquí? —va preguntar Ielizaveta Aleksèievna, apartant la mirada.

Sense dir res em vaig dirigir a la casa per acomiadar-me de l’ancià.

—Ho sento però no hi ha temps —Súrovtsev em va barrar el pas—, seu i anem…

Em va empènyer cap al carrer i portà el cavall. Tomílina em va donar la freda mà. Com sempre, portava el cap ben dret. Els cavalls, que havien descansat durant la nit, van iniciar el trot. Entre la negra xarxa de les alzines sortia un sol fogós. La joia del matí omplia a vessar tot el meu ésser.

Al bosc es va obrir una clariana; vaig deixar el cavall i girant-me vaig cridar a Súrovtsev:

—Ens podíem haver quedat una estona més… Ens has tret d’allà massa aviat…

—Que dius, aviat! —va contestar en haver-me atrapat i mentre apartava amb la mà les branques humides que guspirejaven com centelles—, si no fos pel vell, us hauria tret encara més aviat… Però el vell es va engrescar xerrant, es va impacientar, esbufegava, i de cop, apa, va caure cap a un costat… Vaig saltar cap a ell i vaig veure que era mort, havia estirat la pota…

El bosc s’acabava. Vàrem sortir al terreny llaurat sense camí. Súrovtsev es va posar dret sobre els estreps, i mirant al voltant seu i xiulant ensumava la direcció correcta. En haver-la aspirat amb l’aire, es va asseure i es va llançar al trot.

Vàrem arribar a temps. A l’esquadró tocaven diana. El sol escalfava i prometia un dia calorós. Aquell matí la nostra brigada va travessar l’antiga frontera estatal del Regne de Polònia.