Anastàssia Gueòrguievna Sèiantseva vivia a Billancourt des de temps immemorials, en qualsevol cas no feia menys de nou anys. Hi havia arribat quan encara s’estava construint l’hotel Caprice. Ella havia estat la primera persona que s’hi va allotjar, per la qual cosa l’amo del Caprice li va fer un regal: un gerro d’imitació de marbre que ella, de seguida, va agafar per una nansa i el va col·locar damunt la llar de foc.

Anastàssia Gueòrguievna va recordar com, a la plaça Nacional, hi van aparèixer els primers hostes que venien de l’estranger: formaven un grup i s’asseien a terra; els nens ploraven i no duien abrics; les dones anaven brutes, esparracades, despentinades, no portaven mitges i, als seus ulls, s’hi reflectia la por; els homes, ombrívols i amb barbes llargues, duien capots de tall anglès i s’estaven asseguts al costat de les dones, sense treure la vista del seu miserable equipatge, que havien arrossegat per tot Europa, del qual sobresortien teteres, imatges i botes.

Al principi, la població autòctona anomenà gitanos els nouvinguts. Més endavant, després de llargues dissertacions sobre els pobles d’Orient, van decidir que eren polonesos. Finalment, van esbrinar que aquella gent afamegada no professava la mateixa religió que els francesos. I llavors, immediatament, van entendre que eren serbis: en el destí dels quals està escrit que han de beure el propi calze fins al final i que, a més, els serbis, des de fa temps, són objecte de tot tipus d’humiliacions.

Però, aleshores van arribar els periodistes de París amb llibretes, llapis, càmeres fotogràfiques, els quals afirmaren (ells sí que ho sabien!) que els nouvinguts eren armenis, que havien fugit de Trapisonda a través de la Mesopotàmia, i que havien arribat a Billancourt per ajudar monssiou Renault.

Els amos del bistrot del barri van començar a oferir-los enormes tasses de caldo KUB i trossos de pa. Els nens s’aferraven amb totes dues mans a les faldes de les seves mares i les mares s’aferraven amb totes dues mans a les tasses de caldo.

—¿Que són armenis, vostès? —els preguntaven constantment. Però ells només movien el cap en senyal d’agraïment.

Un dia va passar per davant d’ells Anastàssia Gueòrguievna Sèiantseva. Ella havia arribat un mes abans i gairebé no havia sortit de l’hotel Caprice. Sèiantseva preguntà per què aquella gent anava tan bruta i s’asseia a terra, si a la plaça hi havia bancs.

Li van respondre que els feia vergonya.

Anastàssia Gueòrguievna es va acostar a una de les dones que bressolava un nadó mentre se’l passava, alternativament, d’un braç a un altre. La dona acabava d’alletar el nen i encara tenia el pit descobert. El nadó devia haver nascut feia a penes una setmana i probablement encara no estava inscrit a l’Ajuntament de Billancourt. Anastàssia Gueòrguievna va sentir com una dona entonava dolçament una cançó de bressol.

Anastàssia Gueòrguievna va observar aquell pit que havia viatjat per tot Europa, i sentí com els seus ulls s’omplien d’alguna cosa càlida que vessava per les seves parpelles i lliscava galtes avall. Va pensar que la gent se’n podria adonar. S’adreçà als amos del bistrot, va treure de la bossa els pocs diners que duia, i els va demanar que en cadascuna de les tasses de caldo KUB posessin, també, un tros de carn.

L’astorament va ser general. Com pot ser! Són russos? Russos de veritat? Ningú no s’ho hauria imaginat!

Durant el règim tsarista Anastàssia Gueòrguievna havia estat una noia alegre i coqueta. Estava casada, però no tractava prou bé el seu marit. Allò que més li agradava era viatjar a l’estranger, sola o bé amb alguna amiga. Li encantava conèixer gent als trens o als balnearis. Li agradava vestir-se d’una manera elegant, lluir i fer-se veure. S’estimava més les flors que les baies, encara que, amb les baies, també s’hi acontentava. A Sant Petersburg, on passava els hiverns, havia estudiat cant. Tocava alguns acords al piano, i durant els anys anteriors a la guerra, sense fer gaire cas al seu insignificant marit, es va dedicar a anar a l’encalç —a partir de certs paranys, de cartes comprometedores, d’esperes nocturnes— de l’escriptor Leonid Andréiev, de tal manera que el pobre escriptor va estar a punt de caure a les mans de la dona, però sort que Déu el va salvar.

Acostumava a anar vestida sense seguir cap moda i li queia un rínxol entre les dues celles. No parava de cordar-se i descordar-se la roba, ara es tapava, ara deixava al descobert una espatlla… És a dir, es comportava com una dona seductora i enigmàtica. Què hi farem, si no li faltaven els diners!

Per ser molt alta i excessivament prima i, també, per aquella mena d’afecció a adoptar postures estranyes, tant en societat com en la vida diària, de vegades la confonien (si s’estava, per exemple, asseguda en una butaca prop d’una porta o d’una finestra) amb un cortinatge que s’ha hagués desprès del ganxo que el subjectava: era tan llarga i portava tanta roba. Però, de sobte, aquell cortinatge esclafava a riure, començava a picar de peus, s’aixecava i es posava a tocar alguns acords. I en aquell moment tothom descobria els pòmuls rosats i el rínxol entre les celles. Era evident que aquesta actitud seduïa moltes persones.

El que li va succeir, a ella, durant els tres anys que van des de l’esclat de la revolució fins al moment en què va aparèixer a Billancourt continuen sent un misteri. Deien —per què la gent no pot deixar de dir coses?— que al seu marit l’havien afusellat, que li havien confiscat els diners, la casa, els instruments musicals, les joies, i que, a ella —sola, ben soleta com una fulla de roure—, l’havien perseguit per tot Rússia, que tot escapolint-se havia arribat al mar Negre, i que en alguns llocs havia passat gana i fred, i en d’altres havia agafat polls o sarna. Després d’haver travessat el mar Negre, va arribar als Balcans completament diferent com a persona.

En aquella època, el 1920, tenia uns quaranta anys, però tenia l’aspecte de ser més gran. No es va estar gaire temps als Balcans i va venir a París. A París tot li va semblar molt car i decidí establir-se als afores de la capital. Deien que encara li quedaven una mica de diners. Però, per què la gent no pot deixar de parlar?

No es pot dir que ella, gràcies a la seva instrucció femenina, hagués pogut preveure un futur brillant a Billancourt. Hi va arribar casualment. Va veure l’hotel, va llogar una habitació, després li van regalar un gerro i es va quedar tranquil·la.

Quan sortia a la plaça Nacional, se la veia una dona prima, tan alta com abans, portava un abric negre de tall masculí, un barret de roba de moda indefinida, sota el qual, pels costats i pel clatell, apuntaven uns cabells mig castanys, mig canosos. Les mans, enfundades en uns guants de fil, les posava a prop del pit amb els canells cap avall i sota l’aixella amagava la bossa de cuir vermell, vestigi d’altres temps. Els seus peus eren bastant grans i duia unes sabates planes de xarol, amb un nus, com les que acostumen a portar els dandis quan es posen el frac o roba d’aquest estil. La dona caminava ben dreta. El seu rostre era d’un to gris groguenc i el tenia solcat per petites arrugues, només els pòmuls continuaven sent lleugerament rosats. Els llavis sempre els tenia premuts, la seva mirada era aguda i penetrant.

A la seva habitació, no hi tenia gaire coses. Damunt la taula, en un marc de fantasia, hi havia una fotografia d’un home amb bigoti, vestit amb una levita; al costat de la foto, s’hi veien diversos potets de tinta sense obrir. Sobre la llar de foc, hi havia un mirall de plata, dos flascons de pomada i una capsa gran i rodona que contenia talc. Sovint Anastàssia Gueòrguievna agafava el mirall i s’hi mirava. No l’alterava gens, el fet d’haver-se tornat més lletja, ni d’haver envellit a causa del patiment dels darrers anys, no, allò que realment l’amoïnava era que a prop, molt a prop d’ella, rondava una mort solitària. I això ella ho sabia.

Des de que havia estat a Bulgària sabia que patia una malaltia inguarible. A la nit li feia mal el costat dret, i el metge que havia consultat a Bulgària havia relacionat aquell dolor del costat amb un problema dels ronyons. Ella sabia que només una intervenció quirúrgica la podria guarir, però es negava a pensar en això. Sabia que arribaria un dia que no podria ni escalfar-se una mica d’aigua i que arribaria una nit en què no tindria ningú al costat que li tanqués els ulls. I que, aleshores, arribaria una altra solitud, aquesta vegada eterna, i ningú no ploraria sobre l’herba de la seva tomba.

Asseguda, en silenci, a la seva habitació, davant el gerro d’imitació, calculava l’edat que podria tenir el seu fill i la que podria tenir la seva filla, si ella, durant l’època tsarista i del boudoir, no s’hagués negat a tenir fills. Calculava quina edat tindrien els seus pares si visquessin i quants en tindria la seva germana… Però quan arribava en aquest punt, parava de fer càlculs: la seva germana era viva, l’havia vist, però cap de les dues s’havia alegrat de retrobar-se.

Un mes després d’haver arribat a Billancourt, Anastàssia Gueòrguievna va trobar feina: cosia ulls de vidre a animals de pelfa. A més de cosir els ulls als animals, de vegades també cosia bigotis i urpes i revisava les cues. Era una feia neta que no humiliava. L’únic inconvenient era que la seva habitació s’impregnava d’una olor forta, gens agradable: una barreja de pomada i de pelfa. És a dir, una barreja d’home i d’animal.

Van passar els anys i aquells nens que havien estat alletats a la plaça Nacional van començar a anar a l’escola. Aleshores, els homes, que ja s’havien tret les barbes, van aparèixer amb aire de senyors (els diumenges!). Billancourt canviava, Billancourt oscil·lava cap a un cantó i cap a un altre, com una tija fina d’una herba a les mans comerciants de moussiou Renault. L’hotel Caprice es va omplir. Prop d’Anastàssia Gueòrguievna la gent parlava, entrava, feia soroll, tocava la balalaika. Madame Klava feia anar la seva màquina de cosir i Kozlobabin, Semion Nikolàievitx, va instal·lar la seva botiga de comestibles a la cantonada del carrer.

Un dia Anastàssia Gueòrguievna va rebre, entre el correu de la tarda, una carta del general Tviordotrúbov, el qual no coneixia en absolut.

Anastàssia Gueòrguievna va empal·lidir, el seu rostre es va tornar grisos i amb prou feines va poder arribar fins a la cadira. Al principi, va tenir un sentiment d’alegria, però després un neguit terrible l’inundà sense aconseguir recobrar la pau interior, ¿és que potser no s’havia acostumat durant tots aquests anys a la més cruel de les solituds i l’havia acceptat sense ni tan sols parpellejar i, de sobte, tot s’esfondrava, quin sentit tenien els records d’una vida de noia sensual i de costums luxosos si, ara, tot quedava en un no res? Ella mai no havia estimat la seva germana, només l’havia vist un sol cop a l’estranger, però cap de les dues s’havia alegrat de retrobar-se.

Anastàssia Gueòrguievna es va passar tota la nit anant amunt i avall, com embogida, sense saber què fer. La imatge d’una nena desconeguda i la d’un general d’Infanteria gras, segurament l’amant de la seva difunta germana, no paraven d’amoïnar-la. Pel que es desprenia de la carta, el general no semblava ser una persona gaire sòbria. Es va passar tota la nit sense dormir. L’endemà, quan es va llevar, pensà que era millor no prendre cap decisió, no preocupar-se per res abans d’hora, era millor anar-hi i veure la situació. Va escriure al general que arribaria a París el diumenge següent a les tres de la tarda. I res més.

Però aquell viatge a París no es va portar a terme. Inesperadament, dissabte al matí, cap a les nou, quan estava a punt d’anar al taller a recollir feina, algú va trucar a la porta. Anastàssia Gueòrguievna ja portava l’abric posat, però encara no havia tingut temps de posar-se la gorra. Tenia els cabells dividits en dues parts per una clenxa molt ampla que deixava ben visible el cuir cabellut.

Aleshores, va entrar una nena, tota pigada, gairebé sense celles, tenia la boca gran, era prima i una mica pèl-roja, duia un paquet sota el braç.

—Sóc jo —digué—, així vostè no haurà de viatjar. Bon dia, tia.

La tia era Anastàssia Gueòrguievna. Era tia per primera vegada a la vida. En una ocasió, a la plaça Nacional, una venedora de bananes l’havia anomenat tia: «Ep, tia!, ¿per què m’empeny? ¿Que no ho veu que n’hi ha per a tothom? Fins i tot a moussiou Renault n’hi tocaran».

—Bon dia —digué Anastàssia Gueòrguievna—, se’m fa estrany que no s’hagi esperat que vingués a buscar-la.

La nena es va sentir confosa, però immediatament es va refer i es va obligar a respondre i, fins i tot, a mirar-la als ulls.

—És que no m’hauria agradat que vostè veiés com vivim.

—Com viuen, doncs?

—D’una manera que no és normal; això no és viure. Tviordotrúbov està sempre borratxo i porta a casa tot tipus de gent. Ho embruta tot. Em passo el dia netejant, però no serveix de res.

—Com és possible que un general d’Infanteria hagi caigut tan baix!

—No és pas un general. Ho va perdre tot a les curses de cavalls.

El fet que Tviordotrúbov no fos un general, de sobte, va clarificar la ment d’Anastàssia Gueòrguievna.

—Segui —va dir ella—, que, potser, fa mala olor la casa? Ara mateix obriré la finestra. Jo sóc, sap, una mena de vella conca.

—Jo també sóc una mica conca —digué la nena i s’assegué.

Portava un abric vermell amb un coll negre de pell i un barret negre. Va creuar, per sota la taula, les cames llargues cobertes amb unes mitges, que també eren negres.

L’aspecte que tenia era el d’una persona que ha pres una decisió. Tenia fora d’òrbita els ulls petits i foscos, el rostre molt pàl·lid i premia les mans, envermellides de tant rentar. Va deixar a terra, a un costat, el paquet embolicat amb paper de diari.

Anastàssia Gueòrguievna continuava immòbil enmig de l’habitació.

—I la seva mare? —preguntà.

—Jo li vaig posar la mortalla. Va morir inesperadament, ningú no es pensava que es moriria. Va acabar de fregar el terra i es va morir.

—Ella volia que vostè vingués a viure amb mi?

—No, això s’ho va inventar Tviordotrúbov. Va dir que era millor que no em quedés amb ell, sobretot tenint en compte que hi havia l’oportunitat de desfer-se de mi. No és un home dolent, només és anormalment borratxo.

Anastàssia Gueòrguievna l’escoltava. Tot allò li resultava sorprenent.

—I brut. Quan arriba a casa ho tira tot per terra. Sobretot quan està furiós. I s’enfureix perquè ningú no li fa cas. Diumenge passat li vaig dir: «Només una persona beneita pot apostar per Tip-Top-Terry, seria millor que apostessis per Anatole France, perquè si no perdràs els últims diners que et queden». Però ell va fer el que li va semblar: va apostar per Tip-Top-Terry, que es va situar en tercera posició, mentre que les apostes ordinàries per Anatole France es pagaven setanta-dos francs contra cinc.

Anastàssia Gueòrguievna va sentir una punxada al pit.

—Acosti’s i faci’m un petó —i mirà cap a l’altra banda.

La nena es va acostar i la besà ràpidament, gairebé sense tocar amb el llavis les galtes. Anastàssia Gueòrguievna la va agafar per les espatlles.

—Que s’enyorarà de la seva mare?

—No.

—I de Tviordotrúbov?

—No val pas la pena enyorar-se d’ell.

—Així, doncs, viurem en harmonia, oi? Tot és qüestió d’acostumar-s’hi.

—D’acostumar-s’hi, i tant.

Anastàssia Gueòrguievna es va inclinar cap a la nena i sentí la seva respiració, però no s’estremí.

—Vostè treballarà amb mi i dormirà en aquesta habitació. Si necessita res, ja m’ho dirà.

—Li ho agraeixo molt, però no necessito res, tinc allò imprescindible —digué la nena i va assenyalar amb els ulls l’embalum que hi havia sota la taula.

Anastàssia Gueòrguievna no sabia donar conversa als altres i la nena ja no li va explicar cap més història trista de la seva vida. La nena continuava tenint l’aspecte d’una persona decidida en moltes coses. Ni a la nit, quan dormia, canviava l’expressió del seu rostre. Cada matí endreçava, silenciosament, l’habitació (dormia damunt de tres cadires) i sortia a comprar la llet i el pa.

Mentre la nena era a fora, Anastàssia Gueòrguievna es llevava. Mai no es vestia davant la nena i a la nit s’allitava completament a les fosques. Després s’asseien una davant de l’altra i cosien ulls de micos i de conills. Feien el mateix després de dinar i així fins al vespre. Abans de sopar, la nena portava la feina al taller, que no era gaire lluny, i més tard, mentre Anastàssia Gueòrguievna tallava i reformava faldilles velles, la nena sortia i corria pels carrers, entrava corrents a la plaça, com si li faltés alguna cosa essencial.

Anastàssia Gueòrguievna no parlava i pensava molt. La nena tenia els dits llargs i àgils, sabia com havia d’agafar l’agulla i bufava el didal abans de posar-se’l. Anava amunt i avall de l’habitació i de vegades tossia fluixet protegint-se amb el canell. Tant era on mirés, que per tot arreu hi havia la nena, i constantment era dins els pensaments d’Anastàssia Gueòrguievna.

Anastàssia Gueòrguievna s’adonava que cada vegada li costava més moure’s, el cap li rodava, agafava febre i només tenia ganes de dormir. La presència de la nena havia fet canviar el curs dels seus pensaments. Les imatges d’una alegre solitud, d’una vida lleugera de dona sensual, havien anat desapareixent, i a mesura que passava el temps s’havia fet més pròxima a les antigues i senzilles reflexions sobre les flors de la seva tomba.

La nena sabia fer farinetes a la cuina d’alcohol i comprovar si les patates ja eren a punt i posar-hi la sal adequada. Van comprar dos plats i una altra tassa. Després de tres anys de fam i de brutícia i de força temps vivint a Billancourt, Anastàssia Gueòrguievna era del tot indiferent a les comoditats materials, no en tenia cap necessitat, fins i tot durant la seva llarga malaltia no va sentir cap afecció per les coses ni per la gent.

Cada dia era igual que l’anterior. Avui Anastàssia Gueòrguievna deixarà anar un sospir quan es posi a treballar, demà la nena —com si recordés alguna cosa— es quedarà pensarosa a l’hora de dinar, amb la cullera a la mà, o s’embadalirà, tot mossegant un fil, davant la finestra i mirarà el carrer sorollós, pobre i crepuscular. Van transcórrer dies i setmanes. Els diumenges eren iguals que els altres dies, l’única diferència és que no treballaven per al taller, sinó per a elles mateixes: rentaven, sargien, i era llavors que es podia sentir l’aigua com rajava, com xocaven les dues peces de les tisores i com xiulava la planxa.

Anastàssia Gueòrguievna no sortia al carrer, ni a la plaça on el vent bufava i, també, hi plovia. Gairebé no menjava. Els dolors que tenia en un costat, ara, eren constants i havia hagut de deixar de treballar. La nena s’asseia sola a taula, mentre Anastàssia Gueòrguievna s’estava al llit, i en silenci, sempre en silenci, pensava.

Pensava, entre altres coses, que no tenia cap tipus d’alteració nerviosa, tal com li havia pronosticat el seu metge dels Balcans. Malgrat el dolor, però, de vegades fins i tot se sentia bé. I això no era pas pels bons records, sinó, curiosament, per la seva vida actual.

La nena estrangera, de tant en tant, s’hi acostava, li agafava la mà, obria i tancava les cortines, escalfava aigua; un foc blavós brillava a la cuineta d’alcohol i una ampolla, que en una altra època hi havia hagut vinagre (com, quan i per què havia anat a parar fins allà?), ara anava de les mans de la nena a sota la manta vermella.

Algunes vegades el metge la visitava i li injectava un sedant, i tan bon punt el metge marxava Anastàssia Gueòrguievna s’adormia. I a la nit, molt tard, la nena es posava a dormir, però ja no ho feia damunt les cadires, sinó a terra, perquè les cadires «cruixien anormalment».

Quan calia pagar alguna cosa, Anastàssia Gueòrguievna buscava sota el coixí la bossa vermella, en treia els diners que fessin falta i donava algunes monedes de més a la nena, la qual es preguntava si algun dia s’acabaria la reserva d’aquells diners misteriosos i, en el cas que això succeís, què li passaria a Anastàssia Gueòrguievna, aquella dona alta, prima i malalta?

Una nit, Anastàssia Gueòrguievna es va despertar després de la injecció i, llavors, va saber que havia arribar el moment de parlar amb la nena. Mirà l’habitació de dalt a baix. Va veure, a través de la penombra, la llar de foc i el gerro, la taula i la fotografia emmarcada, i el seu abric de tall masculí penjat en un clau darrere la porta. Entre el silenci de la nit va sentir com ressonaven, davant de l’hotel, els unglots dels cavalls i les rodes de les carretes feixugues, cada nit, a Billancourt, els escombriaires organitzaven curses, per veure qui avançava a qui. A l’habitació, hi feia una calor sufocant. Des de feia molt de temps, ella tenia por precisament d’aquesta nit, però en aquell moment ja no l’envaïa cap temor No hi ha ningú… No, sí que hi ha algú.

—Que dorm? —preguntà.

La nena es va incorporar d’una revolada.

—Acosti’s, li haig de dir una cosa.

La nena s’hi va acostar.

—Em sento intranquil·la…

—Però què diu, dona! No, si us plau…

—Tinc por del patiment dels últims dies i del que passarà després. Què farà, vostè? Tornarà amb Tviordotrúbov?

—Escolti’m —li va dir la nena—, parlaré en veu baixa. No es preocupi per mi, em quedaré al Caprice i faré de serventa de madame Klava. Vostè havia sentit dir que aquí hi ha madame Klava?

—No.

—Està segura que no…? És costurera. Des de fa molt de temps que em va al darrere. Veu, ja ho tinc resolt. Tampoc no ha de tenir por de patir: li posaran una injecció, vostè no està pas lluny dels metges. I això que diu «del que passarà després», és una bestiesa.

—Una bestiesa? Però, què diu?

—Doncs això. Jo vaig veure morir la meva mare. Va acabar de fregar el terra i ja va estar.

Anastàssia Gueòrguievna va agafar la mà de la nena i la va posar entre les seves dues mans.

—Tinc por que vostè s’espanti i em deixi sola. És tan jove, vostè.

—Res d’això. Jo ho puc fer tot. Tviordotrúbov, el dia que va morir la mare, se’n va anar al matí, molt d’hora, a ell, què li importava tot plegat! Ho vaig netejar tot, vaig portar el comunicat a la policia i després cap a la funerària, on vaig haver de regatejar.

—Vostè sabrà tancar-me els ulls?

—I tant, no és pas difícil!

—Anastàssia Gueòrguievna deixà anar la mà de la nena i no va continuar la conversa.

—Ara, si us plau, posi la seva mà entre el matalàs i el somier. Encara més al fons. Ho nota? Quan em mori, tregui-ho d’aquí i amagui-ho. És per a vostè.

—La nena va treure la mà.

Anastàssia Gueòrguievna, tot d’un plegat, va voler beure te dolç i no gaire carregat. La nena va posar a bullir l’aigua. Sense encendre el llum, va preparar el te i el va servir en dues tasses: una per a Anastàssia Gueòrguievna i l’altra per a ella. Així, a les fosques, es van beure el te i no van parlar de res més. Al cel gris i espès, hi van aparèixer unes taques lluminoses indefinides. Eren prop de les sis del matí.

Quan va morir Anastàssia Gueòrguievna (en plena nit de tempesta) la nena va treure immediatament de sota el matalàs, cosides en un saquet, cinquanta-tres monedes d’or, deu rubles, de l’època del boudoir. Va col·locar dues de les monedes als ulls d’Anastàssia Gueòrguievna per tal que les utilitzés per última vegada. Veient les seves antigues faldilles, de ben segur que havia estat acostumada a un altre tipus de vida, a una vida inimaginable. A continuació la nena s’ocupà d’altres coses: de la mandíbula, de les mans, de vestir-la, de trucar a l’amo de l’hotel Caprice, d’anar a l’Ajuntament de Billancourt i a l’església russa (una de les quaranta per quaranta).

Més tard, quan es van saber tots els detalls d’aquesta història, molta gent va opinar que, indubtablement, Anastàssia Gueòrguievna Sèiantseva havia tingut sort a Billancourt.

1930