3. AGAFEM LES REGNES DE LES NOSTRES VIDES

Ens neguem a ser víctimes

La nostra resposta enfront de la violència depèn moltíssim del tipus de violència. I també depèn de la nostra capacitat d’intervenir amb eficàcia en diferents situacions. La noviolència eficaç implica una intervenció, ja sigui tallar el pas als camions que transporten materials per a la construcció d’una base de míssils de creuer, apropar-nos per apaivagar una baralla al carrer quan els bars baixen la persiana o simplement suggerir una via per resoldre una discussió en una reunió. La persona compromesa amb la noviolència intenta trobar una solució que sigui tan constructiva com sigui possible per al màxim nombre de persones, encara que no sigui necessàriament la menys arriscada per a aquestes mateixes persones. És un compromís d’actuar, no de romandre passives o passius.

En alguns sentits, com més «gran» sigui l’objectiu i com més persones treballem per aconseguir-lo, menys rellevants poden acabar sent les tàctiques violentes. Fer entendre al Govern britànic que haurà de desprendre’s de l’armament nuclear requerirà la força organitzada de l’enorme majoria de la gent d’aquest país. Que un grapat de persones fessin campanya a favor d’aquest objectiu posant bombes a les bases de la Força Aèria segurament provocaria un enduriment de la posició del Govern i un augment de la repressió de tot el conjunt d’activistes, i dissuadiria la immensa majoria de la població de participar-hi, bé per considerar incompatible la violència amb els objectius del desarmament, bé per la impossibilitat d’establir un lligam entre aquesta acció i la seva vida quotidiana.

En un altre àmbit, la violència de l’Estat, que pretén que la gent visqui amb menys de vint lliures a la setmana perquè no pot trobar feina, és evident. Però la resposta no és saltar damunt del taulell i donar un cop de puny a la persona que us atén la propera vegada que aneu a signar l’atur; no és personalment responsable de la violència estructural i és més probable que les coses canviïn mitjançant la mobilització amb altres beneficiaris per convèncer la funcionària o el funcionari perquè impliqui el seu sindicat en una campanya a favor d’un augment del subsidi. I tampoc cal matar els patrons per enderrocar el capitalisme, si creiem que totes les persones poden canviar: la lluita de classes eficaç té com a finalitat canviar les relacions de propietat i de poder entre les classes socials, no agafar totes les persones d’una classe social i afusellar-les.

Hi ha moments en què es fa difícil trobar maneres actives de respondre a la violència que alhora siguin noviolentes i gairebé sempre és així quan una persona s’enfronta, sovint en solitari, a una situació que no ha triat. Tot i ser capaces d’emprendre accions que podrien portar-nos a la presó o a ser colpejades o fins i tot a la mort, perquè hem decidit lliurement oposar-nos a la guerra o a la injustícia social, no estem disposades a deixar-nos colpejar, violar o matar simplement pel fet de ser dones que hem decidit viure amb un home o caminar pel carrer de nit. Rebutgem la violència, però també rebutgem col·lidir-hi; sempre que puguem, ens neguem a ser víctimes.

Un dels principals problemes per a les víctimes és fer-se visibles per als seus opressors, fer que sentin el soroll que fa el cop del seu puny contra la carn vulnerable, que olorin la flaire de la por que inspiren, que sentin la realitat del dolor, tot això sense atiar els seus instints sàdics. Part de la resposta és organitzar-se i una gran part de la tasca del moviment d’alliberament de les dones ha estat justament aquesta organització contra la violència, que exposarem més endavant. Es tracta d’una organització que no té només un valor molt pràctic, pel suport que ens donem les unes a les altres com a dones, sinó que també serveix per fer veure als homes (i, el que és més important, també a les altres dones) que ens neguem a continuar sent víctimes.

Una dona individual que ha de fer front a un home violent continua tenint el problema de decidir què fer (acceptar la situació, tornar-s’hi, marxar), però saber que altres dones comparteixen la seva experiència, que ella és visible i que el que li està passant no està bé, li facilitarà la decisió. Mentre les dones continuem enfrontant-nos individualment a la violència, a casa o al carrer, sense un suport molt actiu per aturar aquesta violència, reivindiquem el dret a defensar-nos d’aquesta victimització, inclosa la defensa física en cas necessari. Per a la majoria de les dones, el fonament de l’autodefensa és precisament la defensa, no fer mal, ferir, degradar o matar els que ens ataquen, sinó parlar, cridar, córrer i, només en cas necessari, colpejar-los.

Les persones que critiquen l’autodefensa titllant-la de violenta haurien d’assegurar-se que sempre intervindran per evitar la violència, també en les situacions anomenades «domèstiques», i haurien d’assegurar-se, d’altra banda, que mai no hi recorreran elles mateixes.

Estem compromeses amb la noviolència, però el nostre objectiu és l’alliberament. Si ser víctimes voluntàries, si el sofriment passiu i acceptar-lo «com pertoca a una dona» fos alliberador per si sol, milions de dones ja serien lliures. Per canviar el món, primer ens hem de fer visibles i això vol dir posar-nos dempeus i plantar cara totes unides.

Les dones actuem contra la violència

El Moviment d’Alliberament de les Dones sempre ha lluitat contra la violència masculina, a partir de l’anàlisi dels atacs comesos pels homes no com a actes individuals aïllats sinó com l’avantguarda de l’atac masculí col·lectiu contra totes les dones a la nostra societat. Malgrat que moltes feministes no han reconegut de manera immediata la vinculació entre els atacs masculins contra les dones i els atacs dels homes contra els altres homes, contra el medi ambient i contra la continuació de la vida al nostre planeta, el moviment noviolent no pot continuar ignorant la nostra tasca contra la violència com ha fet durant massa temps, aparentment perquè aquesta no sempre ha estat conscientment noviolenta.

Són poques les feministes que creuen que la millor manera d’acabar amb la violència dels mascles sigui respondre amb actes comparables d’agressió; en canvi, gairebé totes les formes feministes d’organització incorporen, encara que sigui de manera inintencionada, molts elements de l’enfocament noviolent del canvi social. Són formes d’organització basades en la convicció que totes les participants són elements significatius de l’acció, de manera que la protesta respon al propòsit d’afavorir la participació del major nombre de persones i de contribuir així a conscienciar-les, en comptes de recórrer a una elit dominant (per la seva major força física, major «solidesa» ideològica, menor condicionament domèstic o el que sigui) perquè faci la feina per nosaltres. També hi ha molts altres paral·lelismes entre els mètodes d’organització feministes i els noviolents, com ara el fet de compartir les habilitats i les tasques organitzatives, la presa de decisions descentralitzada i la deconstrucció de les estructures jeràrquiques. Treballar de manera no jeràrquica no vol dir que no deleguem cap decisió, sinó que fins i tot quan deixem les decisions en mans d’un parell de persones, perquè disposen de temps, per la seva energia o perquè la seva experiència és rellevant, aquestes continuen rendint comptes al grup i no se’ls atorga cap poder sobre la resta a la manera jeràrquica tradicional.

Fins fa poc, les feministes s’han mostrat reticents a considerar la noviolència com una opció política, potser a causa de la necessitat de dissociar-nos fermament d’anteriors estereotips masculins sobre la posició revolucionària que correspon a les dones (sinó ajagudes, almenys en actitud plàcida)^[016]. De manera que algunes feministes rebutgen la noviolència malgrat que les nostres campanyes principals van dirigides contra la violència. Aquesta actitud probablement també té relació amb les experiències que hem tingut en el si del moviment noviolent amb alguns homes que poden tenir una teoria impecable sobre com derrotar la violència estructural, però que sovint manifesten una conducta personal tan violenta com la de qualsevol altre home. Alguna dona, activa en el moviment feminista, ha comentat amb ironia que en la seva vida ha rebut més cops d’homes que es diuen noviolents que de policies o soldats.

Com a feministes noviolentes hem estat testimonis d’una creixent acceptació en el si del Moviment d’Alliberament de les Dones de la idea que els atacs d’homes individuals contra dones individuals són un dels extrems del contínuum de la violència que desemboca inexorablement en l’abús militar internacional del poder. No és d’estranyar que moltes dones hagin arribat a reconèixer-ho coincidint amb la descarada escalada internacional dels preparatius per a la guerra nuclear i el creixement d’un moviment global de protesta. Els homes del moviment pacifista accepten encantats aquest nou input d’energia femenina en el que fins fa poc consideraven la «seva» lluita, però sovint ignoren les arrels d’aquesta militància, ja que reconèixer que s’ha elaborat una anàlisi feminista independent sobre la violència implica que ells hauran de revisar el seu propi comportament. El nostre objectiu és arribar a una integració d’ambdues crítiques de la violència i, si volem evitar quedar ofegades per les definicions masculines en les quals s’ha de centrar primordialment la lluita contra la violència, hem d’examinar la història de les lluites feministes en contra d’aquesta violència per assegurar-nos que no quedin devaluades o ignorades en el context de les lluites que vindran.

Potser la campanya feminista més antiga i més coneguda contra la violència és la xarxa de refugis per a dones maltractades, que al Regne Unit rep el nom de Socors Mutu Femení (Women’s Aid). Erin Pizzey va posar en marxa el primer refugi a Chiswick el 1971, però la creació d’una xarxa feminista només es va iniciar després de la inauguració del segon refugi a Brixton, el 1973. L’any 1975 ja hi havia una vuitantena de grups a tota la Gran Bretanya, alguns amb refugis en funcionament i altres encara en la fase de planificació. El grup que porta cada refugi decideix localment com ha de funcionar, cosa que ha donat lloc a algunes discrepàncies en l’orientació, si bé la immensa majoria continuen subscrivint els principis orientadors essencials, establerts a Brixton, de no permetre l’entrada de cap home als locals ni la seva participació en el grup organitzador, i que les dones acollides organitzin el seu funcionament de la manera més col·lectiva possible, també en el cas que hi hagi treballadores remunerades.

Això enllaça amb dos principis importants i distintius que adoptem les feministes per atacar la violència masculina. En primer lloc, les dones rebutgem la definició de víctimes mitjançant l’oferta col·lectiva de suport i anàlisi amb altres dones que han viscut experiències similars. En segon lloc, donem per fet que cada dona mantindrà el control sobre el seu destí i es responsabilitzarà de les seves decisions, fins i tot sota circumstàncies extremament opressives.

Aquests dos principis distingeixen gairebé totes les iniciatives feministes en contra de la violència, especialment aquelles que sorgeixen a partir de la violència contra dones concretes, la qual cal integrar després dins d’una anàlisi política general. En aquesta categoria inclouríem, a més del Socors Mutu Femení, els centres d’atenció d’urgència per a casos de violació (Rape Crisis Centres), el primer dels quals es va posar en marxa a Londres el 1976 i que ara constitueixen una xarxa del voltant d’una dotzena a tot el país, i també els grups de supervivents de l’incest (Incest Survivors Groups), la majoria iniciats aquest darrer any^[017] i que aporten un element vital a la nostra comprensió de la violència patriarcal en centrar l’atenció en els atacs sexuals contra dones joves en el si de la família, així com les feministes que lluiten contra l’assetjament sexual en els llocs de treball, sovint a través de grups de dones integrats en els sindicats.

El novembre del 1977, el Moviment d’Alliberament de les Dones britànic va promoure una altra acció històrica contra la violència masculina: una nit les dones es van reunir simultàniament a una dotzena de ciutats del país per desfilar en les primeres grans manifestacions convocades sota el lema de «Fem nostra la nit». (Reclaim the Night), processons amb torxes que van recórrer els carrers amb alegria i soroll, les cares pintades i udolant. Vam declarar que «Totes les dones haurien de poder caminar lliurement de nit o de dia per qualsevol carrer sense por», una reivindicació bastant modesta, però potencialment molt amenaçadora per l’statu quo, tal com va quedar demostrat el 1978 quan la tercera marxa pel Soho (convocada la nit de Halloween del 1978, com a part de l’onada creixent de protestes contra la violència) va ser atacada per la policia i setze dones van ser detingudes. Ja hi havia hagut moltes altres detencions polítiques massives (de persones negres, de manifestants a favor del desarmament nuclear, fins i tot d’altres feministes), però era la primera vegada que un nombre considerable de dones s’enfrontaven a la violència policial, especialment paradoxal en el context d’una acció contra la violència, organitzada explícitament com una marxa pacífica tot i que sorollosa. En conseqüència, aquelles detencions i la publicitat que van tenir van contribuir de manera molt significativa a atreure l’atenció sobre els aspectes diversos però interconnectats de la violència contra les dones.

Aquests fets es van produir pocs mesos després de l’aprovació de la setena reivindicació del Moviment d’Alliberament de les Dones en el nostre setè congrés nacional: «No patir intimidacions basades en l’amenaça o en l’ús de la violència» (vegeu la llista completa al capítol anterior). L’adopció d’aquesta reivindicació addicional, seguida de les setze detencions del Soho, es podria interpretar tal vegada com la consolidació d’una anàlisi noviolenta inarticulada que ha caracteritzat bona part de la política feminista. La setena reivindicació s’adreça sense contemporitzacions als homes, com a individus i en grup, i no ja només a l’estat, aquella institució opressiva però nebulosa per la qual ningú ha d’acceptar una responsabilitat personal en darrer terme. Al mateix temps, en el debat sobre com formular-la, vam rebutjar per una aclaparadora majoria l’ús de paraules que ens comprometessin a donar suport a l’autodefensa de les dones per tots els mitjans possibles. En la pràctica, hi hauria poques ocasions en què les feministes no donéssim suport a la defensa d’una dona contra un atac masculí, però donar suport a una formulació en aquells termes es podria haver interpretat com una incitació directa a una escalada en les agressions iniciades per les dones. La lluita contra la violència és un àmbit d’activitat feminista en el qual la forma d’acció més positiva no sembla ser oferir una alternativa femenina a les pràctiques masculines, sinó més aviat posar de manifest la necessitat de fer-les visibles i desactivar-les arreu on es manifestin.

Des del 1980, molts d’aquests corrents de la lluita del Moviment d’Alliberament de les Dones s’han unit sota el paraigües de la Xarxa de Dones contra la Violència contra les Dones (Women Against Violence Against Women, WAVAW), que no organitza només accions contra el atacs directes als nostres cossos, sinó també contra altres formes més insidioses de violència, com la pornografia. Moltes dones que ja havien vist que la pornografia pot ser un mitjà per incitar els homes a pensar i a actuar de manera violenta, ara consideren que és en si mateixa una forma de violència. Això sembla ser cada vegada més cert, atès que als carrers principals d’aquest país ara hi ha a la venda diversos vídeos que mostren l’assassinat real de dones.

Darrerament, grups de Dones Indignades (Angry Women) han incendiat i destrossat botigues pornogràfiques a diferents localitats tot deixant clar que el seu propòsit era atacar els locals no les persones. No condemnem aquests atacs, però tenim dubtes sobre la cabuda que poden tenir aquestes tàctiques en una definició tradicional d’acció noviolenta. Encara que, amb tota la bona intenció, es dirigeixin contra els locals i no contra les persones, no està clar que algú no pugui prendre mal. Els atacs incendiaris són arriscats, tant des del punt de vista de la gravetat de les penes que poden rebre les persones causants si són detingudes, com també per la incertesa que el foc no acabi lesionant algú. Podrien servir d’excusa per a una escalada de la violència contra les dones que participen en altres activitats feministes i, a diferència d’altres atacs contra la propietat (la destrucció de les pantalles de cinemes que projecten pornografia), un incendi deliberat difícilment atraurà suport a favor de la campanya.

En considerar la resposta del Moviment d’Alliberament de les Dones enfront de la violència, constatem amb sorpresa que no ens cal examinar només les campanyes feministes dedicades a combatre explícitament la violència, sinó que salta a la vista que gairebé qualsevol lluita contra el patriarcat és una lluita contra la violència masculina. Tant si la campanya feminista se situa en l’àmbit de la salut física o mental, com si se centra en el que suposa ser negra o lesbiana, prostituta o mestressa de casa, constantment ens veiem en la necessitat de lluitar contra la tortura i la brutalització amb instruments de control masculí, siguin medicaments o electroxocs, agulles de cap o penis, bisturís o navalles o simples diners bruts.

Aquesta és la manifestació més profunda de la violència estructural i ja és hora que els homes comprenguin que en són responsables i que nosaltres, com a dones, portem molts anys lluitant-hi en contra i que ho continuarem fent fins que l’haguem vençut en tots els àmbits. La nostra lluita és particularment fonamental per derrotar aquelles formes de violència que tenen com a finalitat separar les dones i aïllar-les les unes de les altres, fent-nos sentir individualment inadequades, i que estem destinades sobretot a perpetuar unes relacions de poder en les quals l’home està, literalment o metafòrica, a sobre nostre.

Les dones i el moviment pacifista

A la Gran Bretanya molts moviments polítics (no només el feminista) han incorporat mètodes noviolents a les seves actuacions, com de costum sense explicitar-ho. La noviolència s’ha emprat en el context d’un esdeveniment específic més que com a fonament filosòfic d’un moviment. L’ocupació dels terrenys del reactor de Torness, el setge a unes altres instal·lacions a Luxulyan, l’acció per aturar el sacrifici de foques, l’expedició del vaixell Rainbow Warrior contra els baleners, la construcció d’una bastida per aturar un tren carregat de residus nuclears a Sharpness i el campament per la pau de Greenham Common són alguns exemples d’aquest tipus d’accions. Per tant, no podem examinar les accions d’un «moviment noviolent» pròpiament dit, però podem fixar-nos en el moviment pacifista, que exemplifica moltes de les nostres idees si bé encara no ha desenvolupat un enfocament noviolent explícit ni una crítica en profunditat de la violència. També tenim cada vegada més la impressió que el moviment pacifista relega els «problemes de les dones» a un segon terme per considerar-los «després del tema de les armes». I amb això no n’hi ha prou.

En el moviment pacifista es dona per suposat que els homes que hi participen són d’alguna manera diferents de la resta dels homes i, per tant, estan lliures de comportaments opressius i de sexisme. Malauradament, les dones que treballen en grups pacifistes mixtos «de base àmplia» han constatat que no sempre és així. Encara que el funcionament dels grups varia, moltes dones han tingut problemes, generalment relacionats amb les tradicions masculines en relació amb el treball polític, i també dificultats de caire més «personal» per treballar conjuntament amb els homes. En l’altre extrem, hi ha grups que pràcticament no han sentit parlar del moviment feminista, que no esperen que les dones aportin gran cosa i que estan dominats pel cap de grup o per uns quants membres segurs d’ells mateixos que porten la veu cantant. Altres grups més sofisticats perden hores en conflictes sectaris, exhibicions egocèntriques i discussions polítiques internes.

Mai es dedica gaire temps als dubtes i a les pors de la gent que està intentant fer-se a la idea de la possibilitat d’aniquilació, o a considerar noves maneres de treballar per dissipar aquesta por i aquesta paràlisi, o a tractar els problemes de les persones que s’estan incorporant al moviment pacifista sense cap experiència d’activitat política prèvia i que es poden sentir excloses per la manca d’explicacions, les bromes internes i les formes tradicionals d’activitat política acceptades com a incontestables. Alguns grups han intentat començar a actuar de manera més democràtica, però el sentiment compartit d’urgència del problema sovint els impedeix perseverar per procurar garantir sincerament que totes les persones hi puguin participar, fet que milloraria l’eficiència del grup.

Una tendència a glorificar determinades formes d’activisme va de la mà amb el fet de donar per suposat que els homes tendiran a estar més lliures de responsabilitats domèstiques que no les dones i, per tant, estaran en millors condicions per assumir aquestes activitats, amb la conseqüent devaluació d’altres formes de compromís. Per al feminisme és bàsica la idea que totes les contribucions són importants i vàlides; rebutgem el «masclisme alternatiu» (que dins del moviment pacifista també manifesten algunes dones, a més dels homes) que valora el compromís de les persones en funció del número de vegades que oposen resistència a una detenció o van a la presó. L’èxit d’una lluita popular de base àmplia, com la lluita per la pau, depèn de moltes formes de participació (etiquetar sobres, repartir fulls pel carrer i mantenir en funcionament un servei d’atenció infantil, a més d’ocupar bases aèries). El valor de qualsevol acció depèn de la seva eficàcia, no de quantes persones hagin estat detingudes.

Algunes dones han adquirit la confiança (sovint vinculada a qüestions de classe) necessària per intervenir en les reunions i assemblees, però en general el nostre paper és sovint el de mitjanceres i de mà d’obra de suport que s’encarrega de fer calladament la llarga, feixuga i detallada feina que comporta la preparació de qualsevol acte o acció. Intentar incorporar en grups mixtos algunes de les lliçons que hem après en el Moviment d’Alliberament de les Dones sobre la participació i el reconeixement de totes les participants i totes les aportacions és un procés llarg i lent, i la creativitat i energia de les dones pot quedar absorbida i dissipar-se amb massa facilitat en l’esforç per transmetre aquestes lliçons.

Això no obstant, les dones s’han començat a organitzar per separat dins i fora del moviment pacifista, com també ho han fet al llarg dels darrers deu anys en qualsevol altre moviment a favor del canvi social. Això provoca inevitablement crítiques de «divisionisme», mentre se’ns acusa d’afeblir la lluita justament quan és més necessari presentar un front humà unit. De fet, les fundadores de la molt respectada organització de la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat (LIMPAL-WILPF)^[018] s’afanyaven aparentment a practicar el divisionisme l’any 1915, quan encara no havia nascut cap de les actuals organitzacions pacifistes mixtes. En una societat en què les dones pateixen a diari humiliacions, desaires i menyspreus (que minen la confiança en elles mateixes) i, sovint, també violència física com a part de l’intent per mantenir-nos en el nostre lloc, agrupar-nos en una organització pròpia pot ser l’única manera d’enfortir-nos i d’adquirir el valor necessari per abandonar aquest lloc (!).

Entenem i compartim el sentiment d’urgència que impregna el moviment per la pau, però necessitem reconèixer que moltes dones no sobreviuran el dia d’avui, i menys encara fins a arribar al futur pel qual treballem.

Els grups autònoms de dones ja han fet aportacions significatives al moviment pacifista, sobretot les que estan acampades a Greenham Common des del setembre del 1981 i que són una font d’inspiració i un model per als nombrosos campaments per la pau que han crescut des d’aleshores, a la Gran Bretanya i a altres països. El grup de Dones contra l’Amenaça Nuclear (WONT) té sòlides arrels en el Moviment d’Alliberament de les Dones, però també existeix com a part del moviment pacifista. El seu compromís amb la lluita antinuclear neix d’una anàlisi feminista de la cursa armamentista i del militarisme que amenaça el planeta. És evident que en els darrers dotze anys l’existència del Moviment d’Alliberament de les Dones ens ha ajudat les dones del moviment pacifista a organitzar-nos, a prendre consciència del nostre paper com a dones dins d’aquest moviment i a desenvolupar una crítica de les causes del militarisme.

No obstant això, dins del moviment pacifista també detectem marcades diferències entre les feministes i les dones que consideren que, com a dones, hi tenim indubtablement un paper, però sobre la base del nostre rol tradicional. L’argumentació ve a dir: «Els homes han destrossat el món; les dones el salvarem. El nostre planeta necessita amor i cura; i nosaltres, com a mares, d’això en sabem». D’aquí a la idea que les dones són de natural cooperadores, pacífiques, afectuoses i cuidadores (precisament la mateixa idea a la qual recórre el govern per dissimular el fet que s’expulsa les dones del treball remunerat i se les obliga a tornar a casa com a mainaderes, infermeres i treballadores voluntàries no remunerades) només hi ha un pas. Són paraules que recorden perillosament el concepte de «la biologia com a destí», una idea que sempre s’ha utilitzat per mantenir les dones subjugades.

Si bé no hi ha dubte que les qualitats nodridores i de la cura que la majoria de dones aprenem des de la infantesa són essencials per al desenvolupament de la comunitat humana, hauríem d’insistir perquè els homes també les aprenguin, en lloc de remarcar que el nostre paper dins del moviment pacifista és exemplificar-les. Convocar les dones com a «mares» allibera els homes de la responsabilitat de ser cuidadors, nodridors o cooperadors, alhora que menysvalora les dones que no són mares biològiques, per decisió pròpia o per motius inevitables. Famílies contra la Bomba (Families against the Bomb) és un exemple clàssic de la trampa en què cauen algunes dones; si bé pot semblar raonable intentar arribar a les dones que poden sentir-se identificades amb un nom com aquest, alhora s’estan ignorant completament els supòsits que s’amaguen al darrere. Tant Famílies contra la Bomba com Nadons contra la Bomba (Babies against the Bomb) integren dones que refusen actuar en primera persona com a dones i prefereixen identificar-se primordialment amb la família i amb els infants. Ambdós noms serveixen per «ocultar» les dones que organitzen manifestacions i fan tasca de lobby en nom seu, a més d’utilitzar unes criatures que no tenen la possibilitat de decidir. Al contrari, se n’utilitza la vulnerabilitat, la innocència i el futur precari per invocar idees populars sentimentals sobre els infants i la maternitat. Finalment, el nom mateix serveix per trivialitzar l’opció d’altres grups autònoms que han decidit organitzar-se en el si del moviment pacifista a partir d’allò que comparteixen (com, per exemple, les persones discapacitades o homosexuals).

A més, s’ha demostrat abastament que l’escola de pensament que presenta les dones com a pacificadores naturals va errada: les qualitats nodridores i de la cura que moltes dones exemplifiquen (i que, esporgades del seu caràcter imposat i condicionat, evidentment són crucials per a la societat) no són en absolut innates. Algunes dones han estat notòriament brutals en certs moments (vegeu les guardianes dels camps de la mort nazis) i poden ser tan sàdiques com qualsevol home quan ocupen posicions d’autoritat. Potser és menys probable que les dones participem en baralles físiques o que siguin condemnades per delictes violents; de vegades, però, també arribem a les mans, entre nosaltres i amb els homes, al carrer i als bars i a les discoteques. A més, a causa del caràcter limitat de les definicions de violència, no es contemplen com a tal altres comportaments femenins, com ara la depressió, que tenen com a víctima principal la mateixa dona.

És summament important que no concebem el nostre paper dins del moviment pacifista tan sols des de la condició de mares i cuidadores. Aquesta pot ser una via temptadora per convèncer altres dones perquè s’impliquin políticament, però també allibera els homes de la responsabilitat de transformar-se ells mateixos, de desenvolupar qualitats humanes de cura, de responsabilitzar-se de la cura dels infants i de les feines domèstiques, així com de tota la resta de tasques de suport essencials. Els infants no són responsabilitat exclusiva de les mares biològiques i tots i totes som responsables del futur del planeta. Definir les dones primordialment com a nodridores limita el nostre paper dins del moviment per la pau i en el món. És molt fàcil perdre-ho de vista quan tanta gent sent que la terra mateixa està a les portes de l’exterminació, però aquest sentiment d’urgència no ens hauria d’impedir visualitzar quina mena de món volem crear ni fer-nos oblidar la lluita quotidiana contra aquelles forces que contínuament intenten reduir-nos o destruir-nos.