INTRODUCCIÓ
Hem arribat a veure clar que la resistència contra la guerra i contra l’ús d’armes nuclears és impossible si no va unida a la resistència contra el sexisme, contra el racisme, contra l’imperialisme i contra la violència com una realitat quotidiana que ho impregna tot. Hi ha una relació profunda entre el fet que dones concretes siguin atacades i maltractades individualment de manera habitual i que una guerra nuclear amenaci el món sencer.
Hem escrit aquest text amb el convenciment que les feministes i les persones que propugnen la noviolència comparteixen moltes idees bàsiques. Alhora també ens sembla que el moviment pacifista actual no té degudament en compte les idees i les experiències del feminisme. Per exemple, moltes persones encara perceben les accions de les dones com un element divisori. Al mateix temps, algunes accions de les dones a favor de la pau poden tendir a perpetuar la nostra subordinació en presentar les dones com a pacificadores naturals i no com a activistes potents a favor d’un canvi. Això actua en contra del nostre alliberament en lloc d’afavorir-lo.
Tant el feminisme com la noviolència expressen la convicció que el món que coneixem no és com hauria de ser i que és possible canviar aquesta situació. Un i altra són, en gran mesura, respostes enfront d’aquelles forces immensament poderoses que estarien disposades a destruir-nos i podrien fer-ho. Per copsar l’abast del feminisme i de la noviolència i el repte radical que impliquen hem d’examinar exactament a què donen resposta.
L’experiència de la guerra de les Malvines[003] ens en va donar alguns exemples molt concrets. Totes les consideracions ètiques i polítiques van ser escombrades sota la catifa enmig de l’eufòria patriòtica. Poques persones es van preocupar pel cost en vides humanes o pels errors diplomàtics com a resultat dels quals homes joves van ser enviats a lluitar, o per les possibilitats de cercar altres vies per resoldre el futur d’aquelles illes. Poques persones van voler saber qui subministrava les armes i qui hi guanyava diners, i les que ho van fer van ser ignorades o titllades, en general, de «traïdores».
Les discussions sobre el paper dels mitjans de comunicació van posar en un primer pla la dita que la primera víctima de la guerra és la veritat. I aquests mitjans també ens van oferir una idea molt clara de quin s’espera que sigui el paper de les dones en temps de guerra. Les cares ploroses de dues dones (una argentina, l’altra britànica) ocupaven la primera plana de The Times un dia del mes de maig del 1982: totes dues havien perdut un fill o un marit a la guerra, i les fotos van provocar una onada de protestes. Mostrar en els mitjans que les conseqüències humanes de la guerra eren les mateixes per a les dones de tots dos «bàndols», aparentment equivalia a «no donar suport a la Gran Bretanya». El Govern volia propaganda, no la veritat. L’apel·latiu argies, encunyat a corre-cuita, també simbolitza el procés de deshumanització instantània al qual van ser sotmeses les persones argentines.
A la guerra de les Malvines, com en totes les situacions en què l’estat fa ús de la violència, va entrar en joc un mecanisme pel qual la brutalitat va esdevenir acceptable i també justificable. Tant si les víctimes són éssers humans com si es tracta d’animals, es genera un distanciament de l’observador o l’observadora respecte d’aquells o aquelles a qui s’infligeix el dolor. En canvi, la violència contra l’estat es presenta instantàniament com a inacceptable i també il·legítima, i les persones que lluiten contra la injustícia violenta, com passa a Polònia, Sud-àfrica o Irlanda del Nord[004], són etiquetades com a «terroristes». Qui té poder té la raó, i les persones febles sempre són dolentes, sobretot si es defensen i planten cara.
Un dels motius pel qual això passa és que moltes persones no reconeixen cap altra forma de violència més enllà de la violència física, mentre que per a nosaltres la violència inclou aquelles condicions que per si mateixes maten. La pobresa, la fam i el racisme degraden les persones i causen sofriment. Algunes massacres es consideren notícia, però també sabem que milers de persones moren a diari de fam, d’abandonament, per la manca d’aigua neta o de medicaments. No obstant això, quan es produeix un esclat de violència com a resposta davant de la violència implícita que perpetua aquestes condicions, les persones que hi participen són vistes com a éssers inferiors, sense motius per manifestar-se amb violència. I cal declarar fora de la llei, castigar i silenciar qui posa al descobert les arrels de la desigualtat.
Aquesta violència implícita ha arribat a ser tan invisible que les experiències personals de violència física sovint es veuen com a incidents aïllats. I no ho són; formen part de l’espectre de violència que travessa la nostra cultura. Quan una dona és apallissada o violada, la policia i els jutjats sovint no la tracten com a víctima sinó com a culpable. Una societat dirigida per gent blanca no qüestiona la violència del National Front[005], mentre les lleis del país consagren el racisme. La violència personal és un reflex de la violència sistemàtica de la nostra societat. La violència organitzada que s’infligeix a la gent en el context d’una guerra és una extensió d’aquella que una persona infligeix a una altra, i de la violència d’un sistema que fingeix que totes les persones són iguals mentre discrimina obertament a través de les seves escoles, dels seus mitjans de comunicació, de la seva policia i del seu sistema jurídic.
En una societat que recompensa visiblement l’agressió i la violència reeixida, tant el feminisme com la noviolència exigeixen un tipus determinat de conducta humana i posen en entredit l’autoritat. No és fàcil ser noviolenta o noviolent i encara és més difícil veure la noviolència com una forma de resistència assertiva, imaginativa. Moltes persones la menystenen i rebutgen la idea que pugui ser una alternativa a la resistència violenta, fins i tot quan és evident que aquesta no està aconseguint els objectius que s’ha proposat. A diferència de la lluita armada tradicional, la noviolència ofereix a totes les persones la possibilitat de participar en condicions d’igualtat, i no només a les que són joves, físicament fortes i (generalment) de sexe masculí. Dona més control i, per tant, més poder a les i als participants en aquelles situacions en què es reivindica un canvi social.
Aquest país no té una tradició gaire sòlida de noviolència conscient i moltes persones només n’han sentit a parlar vagament com d’un mètode que han seguit alguns (pocs) homes excepcionals, com Gandhi a l’Índia o Martin Luther King als Estats Units. De fet, ha estat emprada àmpliament i amb èxit per moltes persones i encara que la majoria dels teòrics més coneguts són homes, moltes dones han iniciat accions directes noviolentes a favor d’un canvi. Per exemple, en realitat va ser la seva esposa qui va suggerir a Mahatma Gandhi la idea de la campanya de resistència que conduiria a la independència de l’Índia. Va ser Rosa Parks qui, en negar-se a cedir el seu seient en un autobús, va encendre la guspira inicial del moviment a favor dels drets civils per a la població negra als Estats Units. Si bé moltes dones, com ara Ethel Mannin, Dorothy Day, Coretta King, Peggy Smith o Dolores Huerta[006], i moltíssimes més, han contribuït enormement com a dones a les lluites noviolentes, no són tan conegudes com els homes. Res de nou!
No ho diem, però, per remarcar un seguit de «dones famoses» o de «dones que haurien de ser més famoses», sinó per posar de manifest els principis que a nosaltres mateixes, les que formem part d’aquest grup, ens han portat a actuar. No volem reproduir el sistema masclista de superestrelles; al contrari, reconèixer la participació de totes les persones que han contribuït a l’esforç per generar un canvi efectiu forma part de la nostra perspectiva política. La dona o l’home que es queda a casa atenent la mainada hi participa d’una manera tan crucial com la persona que s’enfila a la tanca o va a la presó. Creiem que l’honradesa, la determinació, el treball col·lectiu, i el fet de reconèixer els vincles entre les diferents lluites i de fer servir la imaginació arribaran a prevaldre; fins i tot enfront dels poders que ens neguen com a persones i que corren el risc de destruir el nostre futur i el futur de la terra.
En aquest opuscle comencem per examinar la forma més descarada i visiblement destructiva de la violència: la guerra. La guerra és l’epítom de la violència de la nostra societat actual, un reflex d’unes institucions que, al seu torn, són producte d’alguns principis i supòsits bàsics; d’aquí que, després de parlar de la guerra, examinem breument el patriarcat, el capitalisme i l’estat, junt amb les institucions que els sostenen, com ara les lleis, els mitjans de comunicació i l’estat del benestar. En la segona part, exposem les línies generals dels fonaments teòrics que ens serveixen de base per generar un canvi, amb el feminisme i la noviolència com a pedres de toc. Com que les dones hem estat les destinatàries de tota mena de violències durant segles, en la tercera part exposem com algunes feministes hi estan reaccionant actualment. També considerem l’evolució més recent: la gran presència de dones actives, com a dones, en el moviment per la pau. I acabem, apropiadament, amb la nostra visió d’una societat futura basada en els canvis a favor dels quals treballem.