PRÒLEG

Feminisme i noviolència, una confluència que segueix interpel·lant-nos

Les pàgines d’aquest llibre remouen i actualitzen en mi les petjades del moviment per la pau dels anys vuitanta. Fruit de l’experiència i les reflexions d’un grup de dones que van participar activament en el moviment d’aquells anys, el Grup d’Estudi sobre Feminisme i Noviolència, les seves anàlisis i preguntes reflecteixen una saviesa femenina que segueix animant-nos a continuar debatent sobre el problema crucial de la guerra i la violència. La saviesa del passat sempre està en risc de perdre’s i més si va ser generada per grups relegats pel poder. A mesura que passa el temps, de tant en tant, s’ha de reprendre i tornar a donar-li vida perquè és un bagatge que segueix informant el present. Per aquest motiu recuperar-la de nou, com fa aquesta publicació de l’ICIP, és un encert que cal agrair.

Quan aquest llibre es va escriure, el moviment pacifista europeu estava en ple apogeu. Les accions i el pensament alternatius a l’enfrontament entre les dues superpotències que es disputaven el domini del món i que s’amenaçaven amb armes nuclears, fluïen de manera creativa. Eren temps d’urgència. La guerra freda enfrontava a dos blocs que s’amenaçaven amb un atac nuclear, cosa que de dur-se a terme conduiria finalment a la Destrucció Mútua Assegurada. Les sigles en anglès d’aquesta perillosa i insensata estratègia —MAD—, reflectien bé la bogeria del poder instituït del moment.

Davant el temor d’un atac nuclear, la ciutadania europea no es va mantenir passiva. Les manifestacions, cadenes humanes, trobades i convencions a favor d’una desnuclearització van mobilitzar milers de persones. Va ser bonic participar en algunes d’aquestes mobilitzacions: Berlín, Saragossa, Barcelona, 1983… I per a les amigues que des d’aleshores ens acompanyem, va ser molt bonic, sobretot, trobar-nos amb la lucidesa de grups de dones que treballaven en espais d’afinitat i abocaven el seu pensament en els espais mixtes. L’exemple emblemàtic del protagonisme i les aportacions que van fer aquests grups al moviment pacifista seria el campament de dones de Greenham Common, situat a Anglaterra a la vora d’un dels llocs on s’emmagatzemaven els caps nuclears. Al llarg dels anys, en aquest campament emergiria una visió del món, una forma de treballar des de la noviolència i el feminisme que va enriquir i transformar el pacifisme.

En els primers anys del pacifisme antinuclear no es tenien massa en compte les idees ni l’experiència del feminisme. Les accions de les dones es veien sovint més com un element de divisió que com una aportació substantiva i important. Entre les feministes hi havia preocupació per aquest distanciament. Amb aquest llibre, les autores cercaven —ho diuen elles mateixes— promoure el coneixement de les idees i les pràctiques del feminisme i la noviolència al si del moviment pacifista. Com diu el títol, es tractava de lligar caps, de mostrar que ambdues línies de pensament comparteixen idees bàsiques, com el respecte per la vida humana i el desig de transformació social vers un futur sense violència. I que el reconeixement d’això multiplicava les fortaleses dels dos moviments, la proximitat dels quals no estava, en aquell moment, prou assimilada. Una de les preguntes que ens podem fer és si avui ho està.

Les nostres pròpies vivències, de joves que ens vam unir al pacifisme europeu en aquests anys, avalen els interrogants i raonaments que ací s’expressen. La separació de les dones per pensar i actuar per compte propi en el moviment era un nucli de dissensió que dividia les mateixes feministes. Constituir-nos en subjecte a part, com dones, es veia com una claudicació a l’assignació naturalitzada de valors femenins, entre els que hi havia el pacifisme. Ha canviat aquesta situació? En quin punt es troba la relació entre les dones, la noviolència i el pacifisme? Se segueix veient encara les pacifistes com dones que refermen un ordre patriarcal que, apel·lant a «l’essència i la naturalesa», les considera éssers pacífics, menystenint i obviant el fet que per la majoria d’elles, de nosaltres, l’activisme pacifista és una opció lliure i radical de compromís amb el canvi social?

Per nosaltres, unir-nos al moviment per la pau i viure la noviolència, conèixer i compartir les accions i debats de les feministes pacifistes europees, va ser un veritable descobriment, una il·luminació. Per primera vegada, sentíem que la recerca vers la millora del món i les nostres vides no eren dues coses diferents, podien anar plegades. Que tot allò que volíem eradicar, la violència i l’opressió en les seves múltiples formes, des de l’àmbit personal a l’esfera internacional, estava connectat al seu torn. Que l’alliberament de les dones estava profundament imbricat amb l’alliberament de la ciutadania d’un sistema generador de guerres i violència.

Els quatre capítols que estructuren el llibre conformen un veritable programa polític: analitzen el món, la guerra, les institucions que sostenen i reprodueixen la violència; exposen les bases teòriques i els mètodes d’acció del feminisme i la noviolència; fan una crida a prendre les regnes de les nostres vides i marquen un horitzó cap al que ens podem dirigir, alguns trets del futur que desitgem. Un programa que sorgeix i està basat en les vides i actituds d’activistes compromeses amb un moviment que concebien com la confluència de dos.

El nucli més propositiu del llibre gira al voltant dels fonaments teòrics i la importància de les formes (els mitjans), en el feminisme i la noviolència. La importància de sumar per aconseguir el canvi de les estructures d’opressió, de subratllar allò que uneix: a més del respecte a totes les formes de vida i el desig d’alliberament, ambdós enfocaments comparteixen la crítica del sistema bel·licista, la coherència entre el fi i els mitjans, la defensa de l’horitzontalitat i la desconstrucció d’estructures jeràrquiques, el valor de l’escolta, el compartir les tasques organitzatives… La noviolència ha de reafirmar de manera constant que no és passivitat sinó una resistència imaginativa amb capacitat de transformació, que ha aconseguit canvis en la història i que es basa en un elevat concepte de l’ésser humà: col·loca l’ésser humà al centre. En aquesta tessitura trobem també el feminisme pacifista. Una proximitat i un paral·lelisme que, tanmateix, no estan lliures de recels i diferències: per la noviolència, les dones com activistes polítiques eren invisibles, l’avortament rebutjable, la cura no es tenia en compte i la voluntat femenina de frenar l’escalada dels conflictes i la valoració diferent del sofriment eren factors de separació.

Un dels interrogants que poden sorgir davant el text és la pregunta sobre si és possible parlar de feminisme en singular. Quan s’afirma que el feminisme sempre ha contraposat a la «necessitat» de la guerra la prioritat de les vides humanes, ens hem de preguntar, tots els feminismes? Doncs bé, malgrat l’abundant ús del singular, aquesta tensió entre els feminismes davant les nocions de poder, d’igualtat i de les vies cap a la transformació social és palpable en el discurs del grup autor del llibre. No se li escapa que la divisió al si del sufragisme durant la Primera Guerra Mundial ja va mostrar que hi ha feminismes que no són pacifistes, que van estar, i estan, disposats a participar en guerres per aconseguir reconeixement social i avenços vers la igualtat.

El que comparteixen els diferents feminismes és la conceptualització de la violència. En aprofundir i buscar les arrels de la violència contra les dones trobem que la violència és un contínuum. Aquesta visió integral de la violència està magníficament presentada en aquest text. L’afirmació que els fets violents, puntuals i esporàdics, no són fets aïllats sinó la punta de l’iceberg d’un sistema violent, un contínuum que va des de la violència que s’exerceix a la vida quotidiana a la que es viu a les guerres, des de les estructures als comportaments individuals i grupals. El patriarcat, el capitalisme i l’Estat, són explicats i senyalats com responsables del manteniment i la reproducció d’aquest sistema.

El feminisme, sorgit per reclamar drets, es va anar diversificant i va afegir, a l’enorme treball de fer visibles les violències que pateixen les dones, la voluntat d’universalitzar la cura, de reconèixer un aspecte crucial del treball que han realitzat generacions de dones. Alliberament i cura, naturalesa, éssers humans… refermen la proximitat entre l’acció noviolenta i l’acció civilitzatòria de les dones a la història.

El text es va escriure en unes circumstàncies històriques molt diferents de les actuals: encara no havia caigut el mur de Berlín, regia l’apartheid a Sudàfrica, Argentina i el Regne Unit s’havien enfrontat a la guerra de les Malvines i a diversos llocs del món els moviments guerrillers empraven la via armada per assolir objectius d’emancipació. Malgrat això, tot i que els casos que s’agafen com referència corresponen als anys vuitanta, l’anàlisi, les claus i moltes de les preguntes que es fan aquest grup de dones, continuen interpel·lant-nos avui, continuen sent una guia important per establir debats i albirar nuclis de transformació. Són preguntes que intenten aprofundir en el fet de la violència, els tipus, els graus, la seva visibilitat o invisibilitat: Qui hi guanya en una guerra? Quin paper hi té el comerç d’armes? Com es convenç les poblacions perquè li donin suport, i als joves perquè hi prenguin part? Quin paper hi té la persuasió i la coerció? Quin paper hi tenen les dones? Com són vistes pels homes dels dos bàndols? Com es manipula la divisió sexual del treball enmig d’un conflicte armat i després? Com posicionar-se davant les accions armades dels que es conceben ells mateixos com moviments d’alliberament (un debat que va ser molt viu en les organitzacions noviolentes)?, etc.

El text permet fer un exercici que és el que se’m plantejava a mi mateixa mentre el llegia. Permet recolzar-se en ell per identificar i preguntar-se sobre l’evolució d’algunes institucions i de les anàlisis que s’hi fan; indagar allò que roman i allò que en aquests anys ha canviat. Dóna peu per preguntar-nos, per exemple, si la visió integral de la violència que s’exposa ha aconseguit, o no, arrelament social; si la professionalització i la privatització parcial dels exèrcits ha suposat algun canvi en la relació entre el sistema de guerra i les dones; si podem seguir afirmant que les institucions esmentades, el patriarcat, el capitalisme i l’Estat, segueixen complint, i en quina mesura, el paper de sostenidores de la violència; si el feminisme i la noviolència han avançat en la seva confluència; si avui els nostres referents de la noviolència continuen sent sobretot Gandhi i Martin Luther King o si Rosa Park i Barbara Deming, entre d’altres, han aconseguit entrar en el nostre horitzó de models de noviolència.

Potser aquest aspecte sigui el que resulta més atractiu per animar a la lectura del llibre; la capacitat que tenen les seves reflexions per refrescar preguntes i fins i tot ampliar-les, per repassar el camí que hem fet durant aquests trenta anys, avaluar els avenços i retrocessos i saber on som.

Pel que fa a l’horitzó de futur, les autores es mostraven molt optimistes. Van escriure que l’honradesa, el treball col·lectiu, el reconeixement entre les diferents lluites i l’ús de la imaginació prevaldran enfront dels poders que ens neguen com persones^[002]. L’optimisme de la voluntat sempre és necessari. Per la meva part, reconec senzillament que estem en un altre punt i que sempre resta camí per recórrer. Els balanços de l’evolució del sistema de guerra poden mostrar l’ampolla mig plena o mig buida. És innegable, però, que necessitem lectures com aquesta, per reprendre moments vius del moviment pacifista, beure de la seva energia i seguir teixint amb els fils que ens van deixar.

CARMEN MAGALLÓN PORTOLÉS
Presidenta de WILPF España i directora del Seminario de Investigación para la Paz (SIP) de Saragossa.