2. TRENQUEM LES CADENES

Noviolència

Què es exactament la noviolència? És molt més que simplement l’absència de violència. És alhora un principi i una tècnica, un conjunt d’idees sobre com s’hauria de poder viure la vida i una estratègia per assolir el canvi social. El respecte per la vida n’és un tret fonamental, junt amb el desig d’alliberament. Això vol dir no matar, no fer mal, no amenaçar i no atemorir altres persones; en resum, no tractar-les com si fossin menys humanes que nosaltres. Que el respecte per la vida i el desig d’alliberament passin a ser guies per a l’acció política vol dir moltes coses. Per traduir aquests valors en tàctiques estratègiques, cal que els mètodes que s’adoptin siguin coherents amb els objectius que es persegueixen. De fet, és en aquest punt que la noviolència se separa de molts altres enfocaments del canvi social. Marcar-nos com a objectiu l’alliberament implica necessàriament valorar que totes les persones poden tenir una vida més plena i més lliure, i el que compta és això.

Aleshores, ¿per què no recórrer a una mica d’intimidació, d’engany, d’injustícia, de terror i d’assassinats si l’objectiu és assolir una societat acollidora, afectuosa, rica i satisfactòria? Hauria de ser evident que això no es pot fer i la resposta ràpida és que aquesta mena de mètodes senzillament acabaran donant els fruits que els són propis. La Fracció de l’Exèrcit Roig (Rote Armee Fraktion) del grup Baader-Meinhof^[011] va fer servir mitjans violents que no van aconseguir cap millora visible en la societat alemanya occidental, ni l’esperança d’arribar a aconseguir-la algun dia. De fet, l’únic resultat va ser la tortura i l’assassinat dels seus propis membres, junt amb una repressió general de l’activisme polític a tota la República Federal d’Alemanya. Malgrat simpatitzar amb els objectius generals de canvi polític de la Fracció de l’Exèrcit Roig, no podíem donar suport als seus mètodes.

Però, malgrat que sabem que la violència genera violència, hi ha moments en què simpatitzem més amb la possibilitat de recórrer-hi, quan les alternatives són summament limitades i qualsevol moviment a favor d’un canvi pot obrir una esperança de cara al futur. Per exemple, el 1966, quan van matar Verwoerd, el primer ministre de Sud-àfrica, tot i lamentar la violència de l’assassinat, vam tenir l’esperança que, per fi, se suavitzaria el règim repressiu de l’apartheid. Però la realitat és que aquell fet no va millorar la sort de la població sud-africana negra i mestissa, i en canvi es van ampliar previsiblement els poders policials i van augmentar els registres i les detencions. No obstant això, els mètodes noviolents tampoc ens garanteixen protecció contra la violència, com ho demostra la mort brutal durant la seva detenció de Steve Biko^[012], molt compromès amb la lluita noviolenta.

No cal anar al capdavant del pensament polític per comprendre que una injustícia porta a una altra; cap país ha lliurat fins ara una guerra capaç d’acabar amb totes les guerres. En lloc d’anar a les arrels dels problemes, les matances i la violència tan sols els plantegen de manera diferent.

El conflicte i com afrontar-lo és una qüestió central per a la noviolència. Moltes persones conceben la noviolència com l’evitació del conflicte a tot preu, però cal subratllar que la noviolència toca molt més de peus a terra del que la imatge habitual suggereix. Fa seva la idea que la feminista noviolenta estatunidenca Barbara Deming defineix com «la importància d’una intervenció activa en el conflicte, de la implicació personal en les situacions socials i de fer un ús responsable del poder». Per tant, no intentem eludir els problemes sinó implicar-nos-hi. No amenacem els nostres oponents i, per extensió, tampoc volem confiar en el fet que els altres ho facin per nosaltres. Per això participem activament en les lluites contra els reactors nuclears, contra les polítiques que generen atur massiu, contra els pressupostos militars descomunals i contra les granges industrials. I per això tampoc volem confiar en les forces armades com a «defensors» ni en elaborats sistemes d’armament amb capacitat de destrucció massiva.

Evidentment, quan Barbara Deming parla de «fer un ús responsable del poder», no es refereix al poder tal com l’exerceixen les persones que ara ocupen llocs de poder; un poder que sempre és «poder sobre…», poder per dominar, poder per terroritzar o per oprimir. La noviolència, en canvi, es proposa abolir el poder tal com ara el coneixem i redefinir-lo perquè totes les persones el puguem compartir, perquè totes el puguin exercir i puguin beneficiar-se’n. El «poder sobre…» s’ha de substituir per un poder compartit, pel poder de fer coses, pel descobriment de les nostres pròpies forces; en contraposició a l’acceptació passiva del poder exercit pels altres, sovint en nom nostre. Les persones individuals se senten impotents davant de «les autoritats», i en molts sentits ho són; però som alguna cosa més que indivídues o individus i treballar conjuntament ens pot donar força, confiança i poder real. Practicar la noviolència és intentar definir lluites i interessos comuns i construir sobre aquesta base.

Encara que una persona individual, un objector de consciència, per exemple, també pot expressar una noviolència activa, treballar conjuntament ens permet aconseguir el màxim impacte. Un aspecte essencial de la noviolència és, també, la convicció que està a l’abast de qualsevol persona, que, independentment del gènere, color, classe, edat o capacitats físiques, té un paper fonamental dins de qualsevol moviment noviolent. Això contrasta amb alguns supòsits de la lluita violenta, com la guerra de guerrilles, que pot coincidir amb la lluita noviolenta en els mateixos objectius d’alliberament; tanmateix, els seus mètodes exclouen una gran part de les persones a qui es proposa alliberar (com ara les dones amb persones dependents al seu càrrec, la gent gran, els infants, etcètera). El fet de quedar fora de la participació en la lluita tendeix a excloure-les també de la presa de decisions i és possible que s’aconsegueixin canvis en nom seu, però fora del seu control. La resistència noviolenta pot implicar riscos que de vegades dificulten la participació d’algunes persones en certes activitats, però l’èxit de qualsevol lluita depèn de formes de participació molt diverses i l’aportació de cadascú és igualment vàlida i essencial per al tipus de societat que esperem crear.

En el nostre grup d’estudi hem debatut molt sobre fins a quin punt la guerra de guerrilles, com a part d’una lluita d’alliberament contra una opressió intolerable, entra en conflicte amb la nostra concepció de l’eficàcia i la moralitat dels mètodes noviolents. Barbara Deming, a Revolution and Equilibrium, es fa ressò del que algunes pensem:

¿Podem qualificar com a degradant la violència que empra la gent oprimida per acabar amb l’opressió? Quan ens enfrontem […] amb la «violència de l’statu quo» —amb unes condicions que són perjudicials i fins i tot mortíferes per a moltes persones, que estan obligades a viure sota el seu jou— és degradant per a qualsevol permetre que aquestes condicions pervisquin. I si les persones que aconsegueixen reunir el valor suficient per promoure un canvi no veuen altra via per aconseguir-lo que recórrer també a la violència —una violència molt menor, al seu entendre, que aquella amb la qual es disposen a acabar—, jo no em considero capacitada per jutjar-les. Els meus judicis no es refereixen a les persones sinó als mitjans que tenim al nostre abast. Quins són els millors mitjans per canviar les nostres vides, per canviar-les de veritat?

També comprenem que és arriscat emetre judicis sobre accions polítiques que tenen lloc en països distants, quan l’única informació que rebem ens arriba a través dels mitjans de comunicació de masses, dels quals en general desconfiem. Per tant, intentem conèixer, escoltar i confiar en les opinions dels que participen en les lluites d’alliberament. El pare Gaspar García Laviana^[013] és una de les veus que ens orienta sobre la situació a Nicaragua:

El naixement de l’estat de Zimbabwe deixant enrere el domini de la minoria blanca es va aconseguir amb anys de lluita armada que finalment van acabar obligant els dominadors blancs (britànics i rhodesians) a seure a la taula de negociacions. La fi de la dominació blanca i la constitució de l’estat de Zimbabwe sobre la base del govern de la majoria va alliberar milions de persones i, per tant, sens dubte mereixien ser acollides com un fet benvingut.

En l’esforç per erradicar el mal major podem arribar, així, a establir una aliança temporal amb enfocaments molt diferents del nostre, ja siguin moviments guerrillers, les forces armades (com a Portugal en la revolució d’esquerres del 1974) o els policies de Luxulyan, a Cornualla, convençuts que els manifestants també tenen drets i que no és tasca de la policia fer funcions de goril·les al servei d’una companyia elèctrica, la Central Electricity Generating Board, en terrenys privats.

Però continuem mantenint el nostre compromís de no reproduir el comportament i els mètodes d’un sistema opressor. No n’hi ha prou a denunciar la violència arreu, com si fos un fet clarament definit i igualment horrible en qualsevol situació; el que importa és reduir-la d’alguna manera, i permanentment, junt amb el mal que causa.

Atès que no evita els conflictes, la noviolència implica la voluntat de córrer riscos personals i, de vegades, de suportar sofriments sense respondre. Malgrat que acceptem les limitacions pràctiques que hem comentat abans, el nostre objectiu sempre és aconseguir que els nostres mitjans siguin coherents amb els nostres fins, amb el convenciment que d’uns mitjans pacífics naixerà una societat justa. La noviolència no diu que ningú no prendrà mal, que no serem objecte de violència, ni que els darrers vestigis de la violència institucionalitzada seran abandonats sense donar batalla. Però el que sí que diu és que per aquesta via es poden aconseguir canvis duradors i que a la llarga moriran menys persones (i altres formes de vida).

Els mètodes d’acció noviolenta a favor del canvi social han estat tractats en molts manuals, i la preparació i l’entrenament per a l’acció noviolenta sens dubte han contribuït enormement a difondre aquestes idees i a desenvolupar la confiança en el nostre propi «poder per…». Per raons d’espai no podem entrar aquí en detalls sobre la desobediència civil, la no-cooperació, l’organització d’una trobada o d’un piquet, la presa de decisions en comú o l’acció directa. Només direm que triarem els mètodes que tinguin més possibilitats d’aconseguir els objectius que ens haguem proposat de manera coherent amb aquests principis, uns mètodes encaminats a incloure els i les altres, a desescalar la violència i a anar a les arrels del conflicte, sense oblidar la humanitat dels o de les nostres oponents. Un principi bàsic de la teoria noviolenta diu que el nostre oponent real no és el policia que ens bastoneja en una manifestació sinó el sistema que crea aquest lloc de treball i el dota d’autoritat per oprimir.

Els mètodes noviolents també tenen sentit des d’un punt de vista purament pràctic. No és factible derrotar-los en el seu terreny de joc, ja que no tenim les armes de la repressió i qui ocupa els llocs de poder sempre té la possibilitat d’aconseguir d’alguna o altra manera una força superior. La força de la noviolència rau en el fet que no confiem en líders ni en les elits sinó en el coratge de les persones corrents per començar a dirigir les seves pròpies vides i per treballar per un món en el qual tota la gent tingui la possibilitat de fer-ho.

Feminisme

El Moviment d’Alliberament de les Dones del qual forma part activa el Grup d’Estudi sobre Feminisme i Noviolència, ha formulat les reivindicacions següents^[014]:

Declarem que qualsevol dona té dret a definir la seva sexualitat i exigim:

• Igualtat salarial.
• Igualtat d’oportunitats en l’educació i en el treball.
• Anticonceptius i avortament lliures i gratuïts.
• Llars d’infants gratuïtes obertes les 24 hores del dia i controlades per la comunitat.
• Autonomia legal i econòmica.
• Fi de la discriminació contra les lesbianes.
• No patir intimidacions basades en l’amenaça o l’ús de la violència o de la coerció sexual, independentment de la situació marital.
• Abolició de les lleis, pressupòsits i institucions que perpetuen el domini masculí i les agressions dels homes contra les dones.

Aquestes reivindicacions són una base mínima a la qual podríem afegir moltes més exigències necessàries per al nostre alliberament, com la corresponsabilitat domèstica, la fi del maltractament per part dels mitjans de comunicació, i una atenció de salut apropiada i adequada. La invisibilitat de l’opressió de les dones és la prova de la seva omnipresència. El nostre sofriment sembla tan normal que esdevé invisible. Les restriccions i degradacions estan tan arrelades que han adquirit un caràcter intemporal que fa que semblin naturals i immutables. Però no és veritat; el sistema s’ha anat construint al llarg dels segles per mitjà de lleis i institucions creades pels homes i de les quals, fins fa molt poc, n’han estat excloses les dones. Si elles haguessin tingut alguna capacitat d’intervenció en la constitució d’aquestes estructures, potser haurien prevalgut unes condicions menys opressives.

Les feministes no només volem acabar amb aquests patrons d’opressió, sinó també amb el poder i la mentalitat que els van establir en el seu moment i que ara els mantenen. Reconeixem que també hi ha homes que estan exclosos de les estructures de poder (els negres, els obrers o els gais), amb qui compartim els graons més baixos de l’escalafó social.

L’opressió és tan insidiosa que nosaltres mateixes també hem interioritzat els missatges sobre com i què hauríem de ser. Seria difícil que els discos de música pop, les revistes, la televisió i els diaris no ens afectessin de cap manera. No és estrany que sovint nosaltres mateixes ens considerem inferiors, ens sentim malament per no poder ajustar-nos a uns estereotips físics inassolibles, no tinguem cap confiança en els nostres èxits, etcètera. Tant les dones com els homes hem de repensar, per tant, moltes coses; un cop hem reconegut que les dones estan oprimides, això ens obliga a qüestionar totes les nostres idees.

Hem de preguntar-nos quina part del que pensem sobre l’organització de la societat continua sent vàlida i com ens proposem començar a intentar canviar les coses. L’alliberament no implica només un canvi de perspectiva, sinó que comença per considerar atentament com som. No totes les feministes estan d’acord amb la definició de «com som» i, per tant, tampoc en com s’haurà d’aconseguir un canvi. En el que sí que coincidim és en el fet que qualsevol dona està capacitada per començar a introduir canvis en la seva vida, i que pot donar i rebre molt més del que mai li ha estat permès pensar. Sabem que la dominació i l’abús de poder haurien de ser coses del passat. Per això, les feministes reivindiquem el valor d’allunyar-nos de la competència i l’ambició del guany personal per avançar vers una organització autònoma i unes estructures igualitàries, així com la importància de compartir capacitats, informació i idees.

Aquests són valors als quals suposadament aspira l’esquerra tradicional però que rares vegades arriben a fer-se realitat. Les feministes hi han afegit una profunda i revolucionària percepció que res del que succeeix en les nostres vides personals és indiferent per a la vida pública, sinó que ens parla sobre la societat en el seu conjunt; és a dir, que allò personal és polític. Les feministes hem posat l’accent polític en la importància de donar-nos suport mutu en les difícils passes que anem donant per canviar les nostres vides. Comprendre que podem començar a controlar-ne alguns aspectes és una vivència estimulant i alliberadora.

L’alliberament de les dones no qüestiona només la posició que ocupem dins de l’ordenament social, sinó també els supòsits en què es basa aqeust ordenament. El lesbianisme posa en dubte la pressuposada heterosexualitat dels homes i de les dones. La reivindicació de l’avortament lliure i gratuït desafia el control del cos de les dones per «experts» teològics i mèdics. Desafiem la disponibilitat del cos de les dones organitzant-nos contra la pornografia i ajudant les dones que han estat violades. Ara les dones qüestionem els valors que se suposa que han d’adquirir els fills i les filles; les dones que es neguen a acceptar la condició de «propietat d’altri» que s’assigna a la dona casada i les que decideixen no buscar en la maternitat la seva realització personal posen en entredit la família nuclear. Però tot això suposa uns reptes tan grans, que exigeixen canvis reals per part de les dones i també dels homes, que sovint es malinterpreta deliberadament les feministes i es trivialitzen els problemes.

Que les dones ens agrupem per treballar per la pau i el desarmament sovint es presenta com una expressió de la nostra vertadera naturalesa, en el nostre suposat paper de «guardianes de la terra». Al contrari, les nostres motivacions són polítiques i estem molt enfadades en nom propi.

Noviolència feminista

Estic convençut que l’acte de valor més sincer, l’acte de virilitat més ferm és sacrificar-nos pels altres en una lluita per la justícia absolutament noviolenta. Ser un home és sofrir pels altres. Que Déu ens ajudi a ser homes.

César Chávez, dirigent del Sindicat Unit d’Obrers del Camp (United Farm Workers Union) que lluitava pels drets dels treballadors i les treballadores immigrants als Estats Units, març del 1968.

Tot reconeixent les diferents varietats de la noviolència i els diferents corrents del feminisme, no hauria de ser gaire difícil veure que la noviolència i el feminisme es poden combinar molt bé. En tots dos casos, l’alliberament hi és primordial, junt amb la confiança en la fortalesa de cada persona individual, el rebuig de la dominació i la jerarquia, la reafirmació de la importància dels sentiments, la disponibilitat al canvi personal i una preocupació per totes les formes de vida. Certament, la noviolència no seria acceptable com a principi per a aquelles feministes que creuen que els homes no canviaran i, de fet, no poden canviar; per a elles, els homes no tenen cabuda en la seva visió del futur, excepte en una posició molt subordinada, i consideren que caldrà evitar que accedeixin a qualsevol posició de poder de la qual podrien abusar.

Nosaltres, en canvi, pensem que la societat noviolenta per la qual treballem aspirarà a no ser opressiva en cap sentit. Acceptem que, malgrat les dificultats, els homes hauran de ser part de la solució si no volem que continuïn essent part del problema. Mentrestant intentem evitar que ens xuclin l’energia que podem dedicar a les altres dones i treballem amb ells en les condicions que nosaltres marquem. Les dones han estat font d’inspiració, de consol i d’energia per als homes durant mil·lennis; ens «deuen» segles d’energia.

Al nostre grup, algunes vam arribar al moviment pacifista des del feminisme i altres vam arribar al moviment d’alliberament de les dones a través del moviment pacifista. Ara a totes ens costa separar l’un de l’altre i atribuir les nostres idees a una o altra font. No obstant això, hi ha aspectes en els quals el nostre feminisme entra en conflicte amb algunes idees definides des d’una perspectiva masculina en l’àmbit de la noviolència: qüestions com la invisibilitat de les dones com a activistes polítiques, l’autodefensa, l’avortament, la defensa del valor de la cura i el fet de desescalar els conflictes sense que això impliqui ser vistes com a «tradicionalment femenines».

Sovint s’argumenta que avortar és matar i, per tant, no és coherent amb el pensament noviolent. Com a feministes, nosaltres també tenim en compte la violència que s’infligeix a una dona quan se l’obliga a tenir una criatura contra la seva voluntat, inclosa, sovint, també la concepció contra la seva voluntat. Considerem la qüestió en el context de la dominació sexual masculina, de la mortaldat en avortaments clandestins, de la mort de milers de dones… i sense cap dubte exigim el dret de la dona a decidir.

L’origen d’algunes d’aquestes diferències rau en el fet que molts dels teòrics noviolents reverenciats han estat homes, mentre que moltes dones hi han participat en la pràctica. La majoria d’aquells homes (Gandhi, Martin Luther King, César Chávez) pertanyien a una raça oprimida, però tenien una cosa al seu favor: eren homes. «Sabem que, per molt convençuts que estiguin d’estar descrivint una experiència, els homes descriuen un món que han vist des de la perspectiva dels privilegiats. Tenim dret a ser cautes. No hem d’acceptar, ni per un instant, les idees masculines sobre què és la noviolència», va escriure l’autora feminista estatunidenca Andrea Dworkin.

Per tant, en quin sentit ha estat «definida pels homes» la noviolència tradicional? En primer lloc, quan s’han negat a considerar l’opressió de les dones com una causa tan seriosa com altres, com ara les mines d’urani, Irlanda del Nord, el racisme, el Tercer Món, l’armament nuclear, l’alliberament dels animals i pràcticament qualsevol altra de la llista de causes respectables que pot defensar l’activisme polític. Cap d’elles és objecte de la trivialització i la ridiculització amb què encara pot ser rebut el feminisme. Podem considerar l’opressió de les dones com el model primigeni, el que els nois aprenen primer. Com va escriure Andrea Dworkin: «Qualsevol compromís real, autèntic, amb la noviolència ha de partir del reconeixement de les formes i els graus de la violència comesa contra les dones per la classe del gènere masculí. Qualsevol anàlisi de la violència o qualsevol compromís d’actuar contra aquesta violència que no comenci per aquí romandrà buit, sense sentit, serà un engany que tindrà com a conseqüència directa la perpetuació de la nostra servitud».

Això ens porta a considerar un dels problemes que genera la definició masculina de la noviolència i que manté relació amb la dificultat teòrica que hi ha en l’arrel de molts d’aquests problemes: la importància de buscar el sofriment.

Aquest sofriment tenia un significat religiós profund i un valor espiritual, independentment de qualsevol valor pràctic, mundà, tàctic. Deixant de banda aquest fet, es considerava com un instrument que es podia emprar en algun moment. Però no sempre funciona així. El nombre total d’hores/persona de patiment no condueix «automàticament» a un grau d’èxit equivalent. Si fos així, Kamputxea i Xile serien en aquests moments paradisos a la terra. Aquells homes parlaven de l’acceptació voluntària del sofriment, donant per suposat que el seu valor rau en el fet de cercar-lo, la qual cosa genera un impacte addicional, desconcertant i visible.

En el cas de les dones, però, el sofriment físic i emocional rares vegades és buscat, sinó que més aviat ja forma part integrant de la seva simple existència. Les dones reben cops, sofreixen abusos sexuals, fan el 60% de la feina del món i posseeixen menys del 10% de la riquesa mundial. El seu sofriment comporta, per tant, menys visibilitat i menys virtut. La presència de dones al campament per la pau de Greenham Common^[015] s’ha traduït habitualment en reportatges centrats en «la família que han deixat a casa i que ha d’espavilar-se sola», mentre subvaloren les dures condicions que van haver de suportar les dones acampades al ras durant un dels hiverns anglesos més crus.

A més, no ens hauríem de malfiar quan uns homes ens diuen que el sofriment és bo? ¿Hauria acceptat Gandhi que els anglesos li diguessin això o ho hauria acceptat Martin Luther King de la gent blanca? No, el que compta és que només nosaltres mateixes podem decidir quin preu estem disposades a pagar en cada cas per la causa en qüestió. Emily Davison va posar en joc la seva vida pel dret al vot de les dones quan es va llançar als peus del cavall del rei en el Derby del 1913, encara que no està clar que això fes avançar significativament la seva causa. Nosaltres també estem disposades a sofrir, però no busquem el sofriment com un fet valuós per si mateix; pensem que fer-ho és una forma de masclisme.

Sovint els valors i la pràctica de la noviolència s’intersequen amb el que podríem designar com a «qualitats femenines tradicionals», cosa gens sorprenent si pensem que uns i altres es troben fora de la cultura dominant, basada en les «qualitats masculines tradicionals». En qüestionar el nostre condicionament correm el risc de rebutjar moltes coses que en realitat són positives simplement perquè la societat les atribueix a les dones. Això ens podria portar a rebutjar també els mètodes i els valors de la noviolència, amb les seves connotacions d’aquiescència i passivitat, que des d’un punt de vista patriarcal no semblen passes cap al nostre alliberament.

Continuar preocupant-nos pel benestar de les altres persones, rebutjar l’ús de la violència física per aconseguir el que volem, poden ser «qualitats femenines tradicionals» i ser, per tant, objecte d’examen per part del Moviment d’Alliberament de les Dones. Encara estem treballant per esbrinar quina podria ser la nostra definició. Entendre la noviolència com a activitat i no com a passivitat enllaça amb els esforços feministes per animar les dones a ser més assertives.

Creiem, per tant, que hem començat a elaborar una definició, una teoria i una pràctica de noviolència feminista.