Les meves pistes per a una mediació

L’error més evident que hem comès els catalans ha estat sobreestimar els efectes de la transició democràtica espanyola. Els gairebé quaranta anys de vida de la Constitució no han servit per garantir uns òrgans policials, un poder judicial i unes estructures de govern d’alt nivell, comparables a les dels països amb una llarga tradició democràtica. Per això ara ens sembla tan necessari vetllar perquè les relacions amb l’Estat i els acords als quals es pugi arribar tinguin la supervisió d’actors internacionals que verifiquin el que fa cadascuna de les parts. El frau del 10 d’octubre del 2018, quan vam temperar el nostre desig d’independència per fer possible el diàleg, no es pot tornar a repetir. Si realment hi ha una voluntat de parlar, l’ha de verificar un mediador que proporcioni les garanties necessàries.

Per sortir de la crisi i de la incomprensió actual amb els responsables espanyols hi ha un camí clar i molt fàcil d’entendre. Parteix d’una idea principal: que el que sigui Catalunya en el futur ha de ser el resultat de la voluntat dels catalans. De fet, és el que preconitza el primer article del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Fins i tot és el mateix que va dir l’actual rei d’Espanya quan era príncep de Girona, ara fa trenta anys: Catalunya és el que els seus habitants volen que sigui. Volem decidir el nostre futur, i la solució ideal és fer-ho de manera pacífica, en el marc d’un acord amb Espanya. Hem de decidir plegats el marc en què els catalans poden decidir el seu futur. És això el que preveuen els tractats internacionals signats per Espanya i integrats en l’ordenament intern espanyol a través de la Constitució. Seria l’ideal, perquè aquest diàleg comprometria Espanya amb el resultat d’aquest procés, fos quin fos. I la mateixa afirmació val també per a Catalunya, fins i tot encara que el resultat fos contrari a la independència. Nosaltres orientem tots els nostres esforços a la possibilitat d’encetar aquest diàleg. No és l’única via possible, però per a nosaltres és la prioritària. I això s’emmarca al 100% en el marc de la Unió Europea. ¿Que Espanya considera que la independència no és el bon camí? Aleshores demano als dirigents que hi ha a Madrid que ens proposin una alternativa. ¿Quin projecte tenen per a Catalunya? Els catalans creiem que l’única sortida que ens queda és la independència, però potser aconseguiran demostrar-nos que estem equivocats i que hi ha una altra fórmula per sortir d’aquesta crisi.

No ens pertoca a nosaltres proposar un altre full de ruta. A més, ja ho hem fet unes quantes vegades: ja hem proposat altres fórmules respectant la via constitucional, però totes han estat rebutjades per Madrid. Ara li toca ser creativa a Espanya. En cas contrari, continuarem lluitant per una independència que està reconeguda pel dret internacional a través de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia sobre el cas de Kosovo, segons la qual no hi ha cap disposició en el dret internacional contrària a una declaració unilateral d’independència. No podem renunciar a un dret que figura als tractats internacionals reconeguts per Espanya. I estem disposats a exercir-lo, si cal. Torno a repetir que per a nosaltres l’opció prioritària és un acord obtingut a través del diàleg, però no podem acceptar l’statu quo que ens proposa Espanya. Hi ha experts que ens proposen explorar altres solucions a partir de la seva experiència federal. ¿Per què no? Però no és Catalunya, qui s’ha d’imaginar una solució innovadora, és Espanya. Aquestes persones externes al problema han reconegut que hi ha un problema polític i que cal buscar-hi solucions polítiques, posar sobre la taula un projecte atractiu i potent susceptible de fer la competència a la independència. Per a això, cal que abans Espanya estigui disposada a reconèixer el problema i a acceptar que es poden considerar fórmules alternatives. Si l’altra part ni tan sols està disposada a encetar el diàleg i insisteix en la seva lògica repressiva, ¿quin sentit té esforçar-se per trobar altres fórmules per sortir de la crisi?

És per això que els catalans demanem una mediació internacional independent. Sobretot perquè d’entrada suposaria reconèixer que hi ha un problema. Espanya ha de reconèixer que li cal ajuda per sortir d’aquest forat on s’ha ficat. La mediació és indispensable també perquè si acabem trobant la manera d’arribar a un acord amb Espanya ens caldrà algú que segueixi tot el procés i avaluï si les dues parts estan respectant la via que s’ha triat. I és que l’experiència ens fa ser desconfiats: ja hem arribat a uns quants acords que després no s’han respectat. Però perquè això sigui possible cal que Espanya accepti aquesta mediació. ¿Com ha de ser aquesta mediació? Ha de ser discreta. No pot ser pública. Ha de comptar amb una autoritat política i tècnica important. Europa ha d’estar informada del que passa i seguir els treballs que es facin de molt a prop. Una altra condició és que no hi hagi cap condició prèvia: tothom pot defensar les seves idees. És important que tot el procés es faci sense agenda. S’ha de conduir a través del diàleg. Som conscients que pot durar molt de temps. Per garantir que es desenvolupa de manera pacífica des del principi fins al final del procés, la relació entre Catalunya i Espanya s’hauria de gestionar provisionalment sobre la base de la confiança mútua i d’un ampli marc d’acció sense conflictes constitucionals, amb la supervisió del mediador. Seria un compromís polític per a una transició constructiva entre aquest statu quo i la fórmula final, tant si és la independència com si no ho és. Aquest plantejament permetria també veure els efectes positius d’una opció federal pel que fa al respecte de les institucions, el finançament, la llengua, la cultura… Dit d’una altra manera: amb aquesta proposta ofereixo al Govern espanyol la possibilitat de lluitar per guanyar el referèndum. Si juga el partit, el pot guanyar; però per a això ha d’acceptar jugar-lo.

En realitat el Govern espanyol hauria de fer com David Cameron quan era el primer ministre britànic: amb el referèndum d’independència d’Escòcia va reconèixer que hi havia un problema, va decidir jugar i va guanyar. Va escriure en un paper tot el que oferiria als escocesos si votaven contra la independència i d’aquesta manera va demostrar que havia entès el missatge subjacent al referèndum: la seva voluntat de ser reconeguts. No va menysprear els escocesos, no els va tancar a la presó. No. Va decidir treballar en una alternativa de devolució de poders màxima i els va convèncer. Però per a això cal acceptar jugar el partit… Vaig proposar explícitament aquesta fórmula en converses amb els líders espanyols Pedro Sánchez, secretari general del Partit Socialista i ara successor del Sr. Rajoy, i Pablo Iglesias, secretari general de Podemos.

No es pot ignorar la reivindicació d’independència persistent de més de dos milions de catalans. Al final d’aquest procés volem arribar a un referèndum reconegut, acordat, que permeti triar entre la independència i el projecte de devolució màxima que surti de les negociacions. Aleshores sí que seria possible entendre’s sobre una fórmula vàlida per a una generació. Això seria l’ideal. Europa s’hi ha d’involucrar des del primer moment. Hi ha moltes maneres de fer-ho sense que sigui oficial, només cal que aplaudeixi la nostra voluntat de diàleg, que reconegui que és un problema europeu i que segueixi de prop tot el procés. Pel que fa a la resta, ens hi podria ajudar algun altre país, experts internacionals en mediació de conflictes, experts de l’àmbit acadèmic… La democràcia no és res més que això: si hi ha un problema, no serveix de res amagar-lo o tractar-lo com si fos tabú. S’ha de tenir el valor de parlar-ne. Perquè el problema no s’esvairà tot sol. Pel que fa a Espanya, això a més permetria que canviessin les línies mediàtiques, que s’aturés la guerra de propaganda i que els experts espanyols abordessin la qüestió d’una manera constructiva. Sempre és una victòria asseure’s al voltant d’una taula, en un marc de confiança i amb un tracte personal correcte. Tot plegat permetria desescalar. Hi ajudaria molt que no hi hagués ningú a la presó ni cap persona perseguida penalment, que es respectessin els resultats electorals i que es pacifiqués el debat públic. En el fons jo tenia l’esperança que el rei Felip VI pogués tenir un paper en un eventual procés d’aquesta mena. Hauria de ser una figura neutral. Malauradament, quan el 3 d’octubre del 2017 va afirmar que els dirigents catalans estàvem «al marge del dret i de la democràcia», es va desacreditar. Ara pertany al bàndol dels que han agreujat el problema. Abans d’aquest moment jo no parlava mai del rei; el considerava aliè a aquesta qüestió i el protegia perquè, si es donava el cas, pogués fer aquest paper de mediador neutral. Aquell dia em va decebre moltíssim. No tant pel que va dir sobre els catalans, sinó pel fet que ell mateix s’exclogués com a part de la solució. A partir d’aquell moment ja no quedava cap figura neutral a Espanya. Europa, en canvi, es va abstenir de fer cap comentari oficial. Això fa que encara quedi una possibilitat que pugui fer un paper de mediació. Hi ha una persona en concret que podria fer aquest paper: és Donald Tusk, el president del Consell Europeu. Fins ara és l’únic que s’ha expressat d’una manera molt correcta.

Acceptem que a priori Europa estigui en contra de la independència de Catalunya. Però cal que al principi del procés puguem parlar sense cap tabú preestablert. Per a nosaltres, en qualsevol cas, seria una condició inacceptable que se’ns demanés renunciar a la independència. Això només ho podríem acceptar, eventualment, al final del procés. Si aquest diàleg fracassés, hauríem de poder conservar el dret a l’autodeterminació. És una alternativa democràtica com les altres. Fins i tot encara que, al final d’aquest diàleg, s’arribés a bon terme i part de l’independentisme s’aliniés amb la fórmula de devolució màxima. Cal deixar-se portar per la negociació i veure de quina manera es troben les opcions defensades per cadascuna de les parts al final del procés. No em faria cap por que la fórmula de devolució màxima pogués guanyar en un referèndum final, perquè el nostre dret a la independència hauria quedat reconegut. El que volem és que es reconegui el nostre dret a l’autodeterminació. És més important això que la independència en si.

Quan dic que la crisi catalana pot ser una oportunitat per a Europa em refereixo també al fet que d’aquesta manera es pugui crear un marc de resolució de crisis susceptible de reproduir-se en altres casos. Aquesta metodologia porta dins seu el germen d’un nou mètode de governança que atorga un nou paper als ciutadans. Al llarg de tot aquest procés s’han de preveure espais regulars de participació ciutadana. Si és així, la fórmula a la qual arribem, sotmesa a referèndum, serà percebuda d’una manera molt més positiva. Fins i tot podria ser una oportunitat per crear una mena d’òrgan informal de resolució de crisis. A les universitats i els think tanks d’Europa hi ha moltíssim talent que hi pot ajudar. Cal donar-los la possibilitat de contribuir a la millora de la democràcia europea. No em refereixo a un nou despotisme il·lustrat, sinó a una aportació a una metodologia nova que integri la ciutadania europea. Abans ens referíem a la possibilitat apuntada pel filòsof Luuk van Middelaar en el sentit que tot Espanya voti a propòsit de la qüestió catalana. En el fons, ¿per què no ens plantegem que hi voti tot Europa? Potser no hauria de ser un vot efectiu, però sí vàlid a títol consultiu. Estic convençut que aquest mètode basat en el diàleg, amb una participació ciutadana normalitzada, funcionaria i permetria trobar una sortida a la crisi, perquè seria un model perfecte de democràcia. No em negareu que, si la negociació es comencés sabent ja quin serà el resultat final, seria una negociació molt estranya. Requereix un treball ingent, acompanyat de tot el material acadèmic necessari, de tantes opinions com calgui, discret i sense pressió mediàtica. Prenguem-nos el temps que calgui per parlar tranquil·lament de tot per tal que, al final, els catalans decideixin lliurement el seu futur.

Encara ens queda lluny, ja ho sé. Fins i tot caldrà temps per crear les condicions perquè hi pugui haver aquest diàleg. Ho he proposat en repetides ocasions a representants del Govern espanyol i és lamentable que encara insisteixin a tancar-se a un diàleg polític que permeti atenuar el conflicte, aturar les accions legals… Seria bo per a tothom tenir unes condicions de treball positives, amb mediadors internacionals capaços de verificar que el que es proposi sigui compatible amb la legislació i de vetllar per l’aplicació del que s’hagi decidit. L’objectiu d’aquest marc seria arribar a unes propostes que no fossin dramàtiques. A les converses finals s’hi podria parlar de tot: el tipus de consulta popular, la pregunta, la data, la majoria necessària. Tot això és impossible determinar-ho ara; no es podrà decidir fins al final del procés. ¿Que si Europa hauria de tenir la capacitat d’imposar aquesta negociació? Nosaltres pensàvem que la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió, adoptada el 7 de desembre del 2000, servia per a això, però no ha estat així. Per a mi això hauria de formar part de l’ètica dels estats. El reconeixement de l’altre, un enfocament no violent i el respecte de la voluntat popular haurien de ser naturals, en democràcia. És això, el que impedeix els conflictes i les guerres i garanteix el respecte dels drets humans. Això és el que hauria d’oferir Europa.

Si aquests processos s’estenguessin per tot Europa neutralitzarien els poders repressius i coercitius. Si el procés per resoldre el nostre conflicte tingués un desenllaç positiu, això demostraria que es podria utilitzar el mateix sistema a tot arreu, de la mateixa manera que, creant la Comissió de la Veritat i de la Reconciliació a Sud-àfrica, Nelson Mandela va crear un model d’acció política que es pot reproduir arreu del món. Si mentre durés la negociació, a banda de la qüestió de la independència de Catalunya, es produís també un procés similar per restaurar el respecte de la memòria i de les víctimes de la Guerra Civil, encara es destensaria més la situació. I seria possible la reconciliació. Per més que no en sigui directament responsable, també facilitaria les coses que el Govern reconegués la culpa de l’estat espanyol en l’execució del president electe de Catalunya, Lluís Companys, l’any 1940. Si tot Espanya s’involucrés en un programa que permetés als qui van perdre un ésser estimat a la Guerra Civil trobar els seus familiars, seria possible que s’instaurés un clima digne. Quan una parella està a punt de separar-se, si un dels dos vol salvar la relació el que ha de fer és expressar el seu amor i el seu respecte, més que no pas respondre amb amenaces. Perquè això vol dir que no hi ha amor, que només hi ha una relació de possessió, i això no és sa. El que ha reivindicat des de sempre el catalanisme és una cosa tan senzilla com que l’Estat reconegui que durant el franquisme els catalans van ser perseguits judicialment i que el català, el gallec i el basc van ser discriminats lingüísticament… Podríem tenir representació oficial com a nació cultural a la Unesco. Podríem tenir un equip nacional a les competicions oficials. Hi ha moltíssimes coses que podrien contribuir a la normalització. L’estat espanyol s’ha de merèixer que els catalans renunciïn a aquest dret legítim; ens ha de donar els instruments necessaris per ser realment catalans. Un dia un analista em va dir que en realitat això no era una qüestió política, sinó religiosa, perquè la unitat d’Espanya és comparable a una religió. A un fanàtic religiós no li pots discutir l’existència de Déu perquè t’acusarà de sacrilegi. Aquest és el problema.

Pel que fa a mi, Carles Puigdemont, no aspiro a tenir cap paper en el futur. El que vull és tornar a la meva normalitat tan aviat com sigui possible i recuperar el màxim de llibertat possible. He acceptat cedir el meu lloc a la presidència al meu amic Quim Torra pel bé del poble de Catalunya. Vull proposar formalment la creació d’un Consell de la República, un espai polític i social a partir del qual es pugui treballar en el desplegament de la república, en tots els sentits del terme. Si la situació no canvia, aquesta serà la meva feina. Si entrem en una lògica diferent, com acabo d’exposar, em podria plantejar tornar a la normalitat més aviat del que tenia previst. Com a president tinc una responsabilitat i tinc la intenció d’assumir-la. Haig d’arribar a un punt acceptable en què pugui donar la mà a una nova generació de líders. Però quan la solució s’hagi normalitzat no vull continuar fent política. Tinc el dret i la necessitat de deixar la política quan la solució s’hagi normalitzat. A més aquest era el meu compromís: no em sembla bé que els dirigents es perpetuïn eternament en el poder. Entenc que hi ha moments en què calen nous llenguatges i noves cares. Passi el que passi, però, és evident que la meva vida continuarà marcada per sempre pel fet d’haver estat president de Catalunya. El que jo digui i escrigui tindrà una influència sobre la realitat. Però també intentaré recuperar la meva llibertat personal i la meva vida. Somio poder tornar a Girona per gaudir del lloc que més m’estimo en companyia de la meva dona i les meves filles. Per fer una vida senzilla i per fruir de les petites coses del dia a dia: l’amistat, els productes de la terra, el paisatge, el patrimoni, el clima, la música i la cultura… És això, el que desitjo de la vida. Per desgràcia la meva situació no és la que jo preveia. En aquest sentit, és una mena de fracàs personal. Però no puc desentendre’m de la meva responsabilitat només per viure millor. Estic preparat per viure empresonat a Espanya, si cal. Però el meu empresonament complicaria encara més la possibilitat de trobar una solució política. Seria un gran error, perquè el que vam fer no és cap delicte. Per a l’estat espanyol probablement seria una festa i una venjança, però s’allunyaria de l’Europa dels valors que jo vull. Ara bé, si arribés aquest moment, continuaria lluitant pels meus drets personals i pels nostres drets col·lectius. Aniria fins al final; fins a la justícia internacional. No hi renunciaré fins que el problema català no estigui resolt. No, aquesta història no s’acabarà posant els líders a la presó o forçant-los a l’exili.