El meu projecte per a una Unió renovada
De vegades em pregunten com podrien funcionar uns Estats Units d’Europa amb cent quatre regions, si ara que només en són vint-i-vuit —o vint-i-set, aviat— ja és complicadíssim. O com es podrien reconèixer els ciutadans en un trencaclosques tan complicat. Jo sempre responc el següent: si aquesta Europa Unida es converteix en una còpia exacta, ampliada, del model d’estat nació del segle XIX, serà un fracàs immediat. Malauradament, sospito que és la idea que tenen en ment alguns caps d’estat: per a ells els Estats Units d’Europa han de ser un estat més gran. Però jo trobo que això no pot garantir ni el reconeixement de la diversitat ni unes institucions properes a la ciutadania: al contrari, n’eixamplaria la distància. Una altra cosa que em sorprèn és que s’invoqui sempre la dificultat de gestionar una unió de vint-i-vuit. Des que hi va entrar Espanya que hi ha hagut sempre un interès per ampliar-la. Actualment ja es parla d’estendre-la a Albània o Macedònia, que no són precisament potències econòmiques però tenen un gran interès geoestratègic. Esclar que l’estabilitat és un repte, però això demostra que no és veritat que l’augment del nombre d’estats membres vagi en detriment dels interessos de la Unió. No m’imagino els caps d’estat prenent decisions que no els resultin avantatjoses. ¿Com es pot gestionar aquesta diversitat al si de la Unió? Quan es parla de l’Europa de les Regions s’hauria de ser honest i dir que es tracta d’un invent de l’Europa dels estats. Es tracta d’un poti-poti on hi ha regions que no tenen pràcticament autonomia, ni història ni institucions històriques, al costat d’altres que són pràcticament estats. Es pensen que barrejant-les totes formant un gran conglomerat diluiran les aspiracions autonomistes. Si els estats han creat aquesta Europa de les Regions és només per continuar tenint totes les competències i per controlar quin grau de subsidiarietat estan disposats a donar-los. La nova frontera d’Europa rau en aquesta dificultat per transferir la garantia del respecte dels drets fonamentals al nivell de poder més pròxim al ciutadà.
El que amenaça Europa no és ni l’ampliació de la Unió ni la cohabitació de diferents unitats territorials, sinó la manera com els estats accepten i gestionen una nova realitat que no té res a veure amb la del segle XIX. La creació dels Estats Units d’Europa hauria de permetre evolucionar cap a una governança diferent, més democràtica, més propera a la gent. Els ciutadans han de saber que en aquesta Europa unida tindran la possibilitat de desenvolupar millor encara els seus projectes personals i professionals. Amb més llibertats. El que proposem no és la destrucció dels estat nació del segle XIX, de cap manera, sinó la seva evolució natural. No hem d’oblidar mai que el que aguanta una democràcia són els ciutadans, i no les estructures administratives, que no són res més que conseqüència del que decideixen els ciutadans. En el marc de la Declaració Universal dels Drets Humans, la ciutadania s’ha de poder organitzar de la manera més eficaç per a les necessitats de cada generació. No hem de mirar els estats nació com una idea sagrada que emana d’una llei divina. Aquests últims anys la identitat nacional ha evolucionat moltíssim en tots els països europeus, amb l’aparició d’una gran diversitat cultural i lingüística, i aquesta evolució continuarà. ¿Hem de tenir els mateixos instruments de govern que fa cent cinquanta anys, quan la composició dels nostres països no tenia res a veure amb l’actual? Jo crec que no. Torno a dir que no estic proposant la destrucció dels estat nació; el que proposo és que ens preguntem quines entitats es corresponen millor amb aquestes noves identitats. Quan fas aquesta reflexió arribes ràpidament a la conclusió que calen estats més propers a aquesta població diversificada, amb instruments molt flexibles per poder reaccionar als canvis provocats per la globalització o les noves tecnologies. Aquests instruments han de ser propers, transparents, útils i eficaços. Resumint: més accessibles. Contràriament a la realitat de fa un segle i mig, actualment els estats més petits són més eficaços i més ràpids a l’hora d’aprofitar les oportunitats que ofereix la revolució digital. Molt més que les grans hiperestructures, molt burocratitzades i centralitzades, a qui els costa molt aglutinar un grup humà al voltant d’una idea de comunitat.
Hi haurà qui replicarà que aquesta visió podria provocar una mena de retorn a l’Edat Mitjana, amb el ressorgiment de tensions entre totes aquestes entitats. Si tot aquest procés acabés amb l’aïllament d’aquestes entitats, seria clarament un retorn a l’Edat Mitjana. Però el que demanen la majoria de ciutadans no és que es repleguin en elles mateixes, sinó tot el contrari. El que demanen és poder-se connectar més ràpidament, més directament, fent caure més barreres encara en les relacions internacionals. La identitat ha d’anar evolucionant constantment, perquè ara ja no es construeix partint de l’Església, de l’escola o de la cultura pròpia, sinó que es renova cada dia en funció de les xarxes socials, de la mobilitat… Cal reconèixer la realitat d’aquestes influències externes permanents. No estic fent cap judici de valor, no dic pas que sigui millor ara que fa cent anys ni que això hagi de ser així per molt de temps, però és el que estem vivint en la nostra època. Ens hi hem d’adaptar, hem d’evolucionar, ens hem de connectar al món. És una diferència fonamental amb l’Edat Mitjana, en què tothom volia viure en un règim d’autarquia, aïllat, perquè l’altre era percebut com una amenaça. Avui, en canvi, tenim la sensació que el fet de relacionar-nos amb els altres ens obre tot un ventall de noves possibilitats; no en una uniformització on tothom queda anul·lat, sinó en un enriquiment mutu. És el model d’economia col·laborativa. Si som capaços de fer-ho en les relacions entre individus, amb els vincles culturals i amb les relacions econòmiques, ¿els sistemes de governança han de ser l’últim àmbit on arribin aquests canvis? Jo crec que no. Ja ho he dit abans: avui dia els estats més petits són al capdavant del rànquing quant a eficàcia. Catalunya formaria part d’aquest grup gestionat amb eficàcia. Els vincles entre els estats històrics i aquests nous estats permetia una unió en la diversitat.
Si a Catalunya hi ha aquest anhel d’independència és segurament perquè vivim a Europa. Si fóssim encara a l’època de l’Espanya franquista, aquesta oportunitat simplement no existiria. Totes les nostres decisions i les nostres esperances se situen en el marc d’aquesta Europa en la qual creiem. Ens sentim a gust en una Unió Europea plural on unes comunitats reclamen més autonomia i d’altres no tenen aquesta vocació. És evident que els catalans ens sentim propers als escocesos, els flamencs, els corsos, els bretons o els bascos; però també ens sentim propers als alemanys o els danesos. El que ens hi uneix no és tant la demanda de més autonomia com l’anhel de més democràcia. A Catalunya creiem que per aconseguir-ho necessitem els instruments propis d’un estat independent. En altres llocs no passa això, però sí que hi ha el mateix desig de viure en una democràcia millor. És per això que parlo de l’Europa dels ciutadans, tant si comparteixen la idea d’independència com si no. Jo no parlaria d’una «Europa líquida», però és una metàfora que té alguna cosa de veritat. Es tracta d’una Europa en moviment que té la capacitat d’adaptar-se ràpidament a aquest món en transformació constant, d’anticipar-se a aquestes evolucions. La història d’Europa s’ha construït sobre aquesta capacitat de generar innovació democràtica i transmetre-la a tot el món. No podem renunciar a aquest ideal i conformar-nos de viure bé o de mantenir l’economia. Això vol dir també que cal compartir aquestes oportunitats amb els migrants. Europa sempre ha rebut onades migratòries. La seva identitat s’ha forjat així, i en el futur continuarà sent així. Hem de trobar una resposta més sàvia, més intel·ligent i més democràtica al que amb tan poca fortuna s’ha batejat com «la crisi dels migrants», que teòricament ens amenaça. Pel que fa a aquestes migracions, no podem defugir la nostra responsabilitat de millorar el planeta. Si hi ha migrants és perquè hi ha pobresa de molts tipus: social, energètica, educativa, sanitària… Europa no es pot desentendre del seu compromís en aquests àmbits. Sobretot pel que fa a la lluita contra l’escalfament global, potser la més important. Del que es tracta és d’escoltar totes aquestes persones que volen construir el seu futur al nostre espai perquè creuen que és el lloc on més es respecten els drets humans i els principis democràtics o on més possibilitats tenen de fer realitat el seu projecte personal. Per a Europa és un èxit que hi hagi tants ciutadans que vulguin construir-hi el seu futur. I nosaltres hem de trobar la manera de gestionar això de manera positiva, impedint que tornin el populisme, el racisme i la xenofòbia. El que demostren aquestes derives és la incapacitat dels estats de gestionar aquesta aportació. Si hi hagués una política més propera, diferent d’una regió a l’altra, gairebé d’un municipi a l’altre, potser evitaríem aquestes reaccions de rebuig. La realitat de Catalunya en matèria de migració no té res a veure amb la de Castella i Lleó. A més a més hem de gestionar el pas de disset milions de turistes estrangers cada any per una població de 7,5 milions. Necessitem eines per gestionar de manera més eficaç l’educació, la sanitat, l’habitatge, la mobilitat… L’experiència ens ensenya que es poden evitar molts problemes si s’ataquen des de l’arrel. No dic que sigui fàcil; ja sé que és molt complex, que s’ha de posar en mans de professionals, però és la nostra responsabilitat. L’èxit d’Europa es mesurarà per la seva capacitat d’integrar aquestes persones i de gestionar la seva contribució de tal manera que millori el nostre entorn. El nostre fracàs seria mantenir-los en guetos, no oferir-los un ascensor social per menyspreu, per por o per una amenaça populista.
En el terreny de la geopolítica estem assistint al ressorgiment de les aliances, com va passar fa cent anys, amb el retorn de poders forts com la Rússia de Putin, la Turquia d’Erdogan, els Estats Units de Trump o la Xina de Xi Jinping. Em direu que en un cotext així Europa corre el perill de no saber estar a l’altura, amb un poder diluït que costa d’identificar. Però jo us respondria que aquestes grans potències, molt centralitzades i aliades amb el populisme, no són el model a seguir. El que hem d’evitar, precisament, és caure en la trampa que ens volen parar per destruir la cultura i els valors europeus. Si Europa es transformés en un actor més en aquest concert de potències autoritàries —per dir-ho suaument—, seria la seva fi. Europa ha estat forta quan s’ha centrat en la seva democràcia i els seus valors. Els pitjors anys de la seva història els ha viscut quan s’ha replegat en l’autoritarisme. Esclar que aquestes grans potències no tenen cap escrúpol a fer ús de la força per destruir els nostres valors, la nostra moneda i la nostra democràcia, però nosaltres hem de reaccionar amb aquells instruments que realment ens converteixen en una potència mundial: la democràcia, el talent, la innovació, la creació, la llibertat… en una sola paraula: la intel·ligència. Seria un fracàs estrepitós que Europa respongués amb els mateixos arguments que Erdogan o Putin. És evident que és un perill, però apleguem-nos al voltant d’allò que realment ens fa forts! El que em preocupa, precisament, és que avui no sé veure aquesta voluntat en les institucions europees. No estic segur que el matrimoni Merkel-Macron duri gaire, perquè ell acaba d’arribar i ella ja s’està preparant per marxar. El discurs d’intencions del president francès és ambigu en alguns punts, quan parla dels estats. Tots dos comparteixen la idea d’una Europa forta, però de paraula, com passa pràcticament amb tots els mandataris europeus. Era el cas del Sr. Rajoy, també. Però el que compta són els fets, i no els discursos. I els fets no són gaire encoratjadors. Per culpa de la crisi migratòria els nostres països s’han tancat en ells mateixos i la solidaritat està en vies d’extinció: no és just que Itàlia i Grècia hagin de gestionar aquesta crisi totes soles. No estem actuant com l’Europa que somiàvem, i això ens afebleix moltíssim. El drama humà que colpeix els nostres veïns sirians hauria de tenir una resposta humana. La pau no és un concepte teòric; s’ha de practicar cada dia. Malauradament estem repetint els errors que vam cometre amb la guerra dels Balcans: mentre ens preguntàvem on era Europa, finalment van haver d’intervenir els Estats Units per aturar la massacre. Jo no podia suportar veure el que estava passant cada dia a Sarajevo o a Bòsnia. Em preguntava: «¿Però què esperen, que no quedi ningú viu?». En lloc d’això ens hauríem de sentir orgullosos del que som i pensar que el nostre exèrcit és la democràcia.
Una solució podria ser crear una veritable Constitució europea o desenvolupar un exèrcit europeu. Això requereix un treball democràtic des de la base. ¿Per què el tractat que establia una Constitució europea elaborat el 2004 va ser tan criticat? Perquè no s’havia escrit partint de la ciutadania. Cap país Europeu es feia seva aquella Constitució. Quan es va sotmetre a referèndum a França o als Països Baixos, la gent va votar no sobretot per protestar contra la gestió d’aquests estats, per denunciar l’Europa dels buròcrates, per moltes raons que no tenien res a veure amb el tractat, el text del qual molt poca gent coneixia. Si s’hagués fet un treball constituent a nivell de les comunitats locals, amb una participació real, s’hagués treballat després a nivell del parlament europeu i després s’hagués aprovat en referèndum, el resultat hauria estat molt diferent. Em diran que això demana temps: sí, esclar, però permet partir d’una base molt millor. Siguem honestos: el tractat constitucional no se l’ha llegit ningú. Si s’hagués posat l’accent en la participació potser hauria estat una de les aventures més apassionants d’aquest continent. A més a més seria un model que atorgaria a la Unió Europea l’autoritat moral que li cal davant d’Erdogan o de Putin. Partint d’aquest enfocament, podríem imaginar-nos un exèrcit europeu connectat amb aquesta idea de defensar la democràcia i els drets humans tant a Europa com a fora. Amb tot, només veiem unes intervencions militars convencionals per part dels estats que no entén ningú, que no tenen el suport de ningú i que ningú sap si provoquen la mort de víctimes innocents.
¿Que si és una utopia? De moment sí, perquè no hi ha voluntat política de fer aquest treball de fons. ¿Per què els únics que tenen la possibilitat de reflexionar sobre la crisi europea han de ser només els líders que es troben a Davos o caps d’estat reunits en una cimera? ¿Per què no demanem als ciutadans que s’impliquin en el debat? Europa ha de deixar de ser una estructura administrativa que aprova directrius que no entén ningú però que afecten la vida real de la gent sense que la seva veu compti per res. Durant molt de temps l’Eurobaròmetre, l’enquesta d’opinió que fa regularment la Comissió Europea, ha demostrat que només una minoria de ciutadans europeus creuen que la seva veu compta per a alguna cosa al si de la Unió Europea. Això vol dir que la majoria d’europeus tenen la sensació que no se’ls escolta. Tot i que, en efecte, l’últim Eurobaròmetre mostra una lleugera millora, és evident que hi ha una crisi… Hi ha alguna cosa que no funciona, i no ens hi podem resignar. Hem de revoltar-nos contra aquesta situació. A mi em preocupa moltíssim. Sobretot quan veig que, a més a més, els ciutadans més joves atorguen menys valor a la democràcia que els ciutadans més grans. El 60% de les persones nascudes als anys cinquanta consideren que és bàsic viure en un país democràtic. Segons l’informe «Renew Europe», publicat a l’última cimera de Davos, menys del 45% dels nascuts als anys vuitanta estan d’acord amb aquesta afirmació. Dit d’una altra manera, el 55% dels Europeus d’uns trenta anys no consideren essencial viure en democràcia. Al mateix temps els governs, els partits polítics, els tribunals, els mitjans de comunicació i les institucions financeres veuen com la seva legitimitat no para de disminuir. Per acabar, també d’acord amb les dades d’un sondeig internacional, el 40% dels espanyols està d’acord amb la idea que cal un líder fort. És el doble que a Alemanya i només un 10% menys que a Turquia.
El resultat final d’un treball democràtic basat en la ciutadania a escala europea hauria de ser un mirall en el qual es pogués reconèixer tothom, ja fos polonès, belga, andalús o català. Per aconseguir-ho és indispensable la participació de la societat civil. Quan Jordi Sánchez era president de l’Assemblea Nacional Catalana va dirigir un espai cívic per demostrar que era possible crear una república. No era una acció pensada contra les autoritats, sinó destinada a acompanyar-les. Es tracta de veure que cadascú hi té un paper. Es podria generar un procés semblant a escala europea per escoltar els petits empresaris, els ecologistes, els docents, els policies… Potser a través d’un procés d’aquestes característiques descobriríem que les esperances dels catalans són més o menys les mateixes que les dels danesos. I que el model ideal, que conjuga la lliure empresa amb la protecció social, no és tan diferent d’un país a l’altre. En un procés de participació ciutadana d’aquesta mena, cadascú pot aportar la seva visió i els seus accents propis tot desdramatitzant la dimensió nacional. No és un Mundial d’estats, són ciutadans que es barregen en un debat que ens interessa a tots. A mi m’agradaria veure si el model educatiu de Finlàndia pot ser-nos útil a nosaltres i descobrir quins models hi ha arreu per gestionar l’acollida de migrants o per lluitar contra l’escalfament climàtic. Si la Constitució europea s’hagués redactat així, segurament s’hauria acabat adoptant sense problemes. I tothom la coneixeria. Tots els alumnes de la Unió Europea coneixerien els valors fonamentals d’Europa, des de Barcelona fins a Hèlsinki. Així és com veig jo els Estats Units d’Europa.
De vegades em diuen que el desig d’independència de Catalunya enterboleix aquest missatge. Personalment, jo crec que és al contrari: demostra que un dels estats nació europeus més clàssic i més conservador és posat en qüestió perquè suposa un fre perquè Europa avanci en aquesta direcció. La independència d’un país com Catalunya, iniciada d’aquesta manera i per aquests motius, demostra que hi ha un model que pot fer evolucionar la democràcia i que es pot utilitzar a tot Europa. Demostra la conveniència d’una devolució progressiva cap a la ciutadania. ¿Que si hi ha el perill que un moviment independentista com el nostre s’associï al populisme? ¿Que si no ens hauríem de tornar a explicar un altre cop, detalladament, per informar tots els països europeus? És exactament la feina que estic intentant fer. A l’Europa d’avui l’amenaça populista prové d’estats com Hongria, Polònia o Itàlia, si ens fixem en el resultat de les últimes eleccions, o de Le Pen a França. I cap d’aquests països reclama la independència, que jo sàpiga. El que nosaltres volem és donar la paraula als ciutadans en el marc de la democràcia. No volem crear un nou estat que es comporti com els estats actuals. Jo no aniria a la presó ni viuria a l’exili només per reproduir el que ja hi ha canviant-li només el nom, la bandera i el passaport. Si he posat la meva vida en joc és per millorar la democràcia i el futur de les meves filles. Podria decidir que m’estimo més viure tranquil·lament. Se m’acusa de populista perquè donar la paraula a la gent potser vol dir seguir-los si reclamen el restabliment de la pena de mort. Un moment: jo he dit sempre que cal actuar dins del marc dels drets humans. Per a mi és el teló de fons de la construcció d’una societat democràtica. No hem d’oblidar mai que la voluntat popular és el fonament de l’autoritat de l’estat. Però això no vol dir que es pugui fer qualsevol cosa, com ara cremar tothom que no cregui en Déu, per posar un exemple exagerat. Al contrari: si volem més autonomia és per actuar en el marc dels drets universals, per construir lliurement la societat que volem. Això no és populisme. El populisme consisteix a pervertir els instruments democràtics per violentar els drets humans, com en el cas d’Espanya per defensar la idea sagrada de la unitat territorial. En aquesta lluita nostra, on posem en joc la nostra vida, hi ha un profund compromís ètic. Nosaltres volem lluitar precisament per vacunar Europa contra un populisme que ja existeix. Em revolta que es redueixi a l’etiqueta de populista tot el que a l’oligarquia europea no li agrada. «Els catalans són uns egoistes que es volen quedar tots els diners per a ells! Carles Puigdemont és un populista, i aquí s’acaba la discussió». Sisplau, feu un petit esforç intel·lectual, sigueu una mica més rigorosos fent política. Això és molt fàcil: per això, no posaria la meva vida en joc.
Amb tot, tinc la sensació que cada cop s’entén millor el que volem. Fa pocs anys, quan em preguntaven si el que buscava era que se’ns reconegués, sempre responia: «No. De moment el que volem és que se’ns conegui…». És important que la gent es pugui pronunciar amb coneixement de causa sobre el que està passant a Catalunya. I si només parla amb una de les dues parts, si només escolta els mitjans d’una de les parts, és impossible. Ens hem de poder fer sentir. Avui se’ns coneix millor, la gent s’adona que la qüestió és molt més complexa que un títol en una pàgina web o fer un clic al Twitter. És important fer-se moltes preguntes. Nosaltres també ens posem en qüestió constantment. Aquest principi del dubte és bàsic. Estem convençuts que practicant-lo la majoria de la gent entendrà millor el que volem fer. Que es dissiparan les pors. Nosaltres no som una amenaça per als valors europeus; al contrari: volem contribuir a fer que Europa sigui més democràtica. La nostra reivindicació és un «work in progress», un moviment permanent. Fa pocs anys érem un moviment desconegut. Avui, existim. Al llarg del camí van apareixent noves oportunitats que cal aprofitar. El nostre principal objectiu és que Espanya i el món coneguin millor el que passa a Catalunya, amb tots els matisos necessaris. I passant per Europa potser ho aconseguirem. Europa necessita conèixer la qüestió catalana perquè és una crisi europea. I per això cal esbotzar les portes blindades del búnquer informatiu espanyol. Avui, a Espanya, malauradament, és impossible fer un debat independent, neutral. La distorsió de la informació en aquest tema és terrible. És una manipulació deliberada i conscient per impedir que la societat espanyola pugui acceptar que Catalunya té el dret d’expressar-se. Esperem que, portant el debat a Europa, la nostra veu es pugui fer sentir en totes les seves dimensions.
La Unió Europea té un problema de lideratge polític i moral. Per això els estats han reforçat el seu nacionalisme i han aprofitat aquest buit. Cal que s’entengui que Europa és molt més que un projecte polític acceptat pels estats; és una idea al voltant de la qual la societat europea en general té moltes esperances per al futur. La meva «llista de coses a fer» per millorar Europa és la següent: en primer lloc, cal trobar canals per acostar els ciutadans i les institucions, perquè la veu i els vots dels ciutadans europeus han de comptar molt més, sobretot en les qüestions decisives. En segon lloc, s’ha de reforçar la via de la subsidiarietat donant més poder polític i de finançament a les regions i a les grans ciutats. En tercer lloc, el concepte de «ciutadania europea» ha de prevaldre per sobre de la ciutadania nacional i ha de ser el vehicle que garanteixi els drets i les llibertats en el conjunt de la Unió. I finalment, la UE s’ha de reconèixer en la seva diversitat lingüística i cultural i ha d’atorgar un reconeixement i una protecció formal als pobles reconeguts en cada llengua i cada cultura d’Europa. És inconcebible que la decisió de si el català ha de se llengua oficial al Parlament Europeu depengui de la voluntat de l’estat espanyol, que s’hi ha oposat sempre, i no sigui una obligació de la Unió Europea. Així mateix, ha de reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles que la integren i garantir que aquest dret s’exerceixi de manera democràtica i pacífica.