El valuosíssim suport social

Durant el partit de Champion’s League contra la Roma al Camp Nou, el 4 d’abril del 2018, molts espectadors van brandar banderoles amb l’eslògan «Llibertat». És important que la massa social del Barça, els socis, se sentin connectats amb aquesta realitat. El Barça va ser fonamental en època de Franco perquè era l’únic espai —l’únic!— on la gent podia fer una mica de catalanisme públic. En aquella època el crit de guerra era «Visca el Barça, visca Catalunya». A causa d’això el club va tenir molts problemes durant la dictadura. Per això diem que és «més que un club». El Barça no és només futbol, és el reflex de la societat catalana. Durant molt de temps també ha estat l’element més conegut de Catalunya a l’estranger. El Barça és un club de futbol diferent de tots els altres. No és una societat anònima, és una associació cívica. No hi ha propietaris ni accionistes; són els socis els qui trien la directiva. El seu comprimís solidari mostra el que es viu a Catalunya, demostra que el desig d’independència no és una bogeria de quatre dirigents polítics, sinó una cosa real. Quan el Barça juga a casa del Real Madrid o a qualsevol altre estadi espanyol, el reben amb la bandera espanyola i cantant el «Viva España». És una manera de reconèixer, per defecte, que la bandera espanyola no representa aquest equip. Seria injust per als altres clubs catalans dir que el joc que practica el Barça representa Catalunya, però sí que hi ha un esperit en el qual ens reconeixem, una manera de jugar oberta, sense especular, amb qualitat, amb creativitat, amb talent… Quan l’holandès Louis van Gaal va ser entrenador del primer equip, a finals de la dècada dels noranta i principis d’aquest segle, va guanyar molts títols, però una part important de l’afició estava enfadada amb ell: feia un futbol digne del Real Madrid. El Girona, que acaba de tancar la seva primera temporada a primera, també fa un futbol ofensiu i generós, encara que al final perdés 6 a 1 contra el Barça. Va perdre, sí, però nosaltres estem orgullosos d’aquesta actitud positiva en el futbol. És evident que el Barça assumeix un risc, demostrant el seu suport públicament. Podrien perdre patrocinadors, per exemple. Però Catalunya està acostumada a aquesta mena de lluita. No fem servir bombes ni violència, però som capaços de lluitar amb dignitat.

Els catalans som un poble amant de l’estètica. Es nota per exemple en la gastronomia: la cuina que hem creat és molt elaborada des del punt de vista plàstic. No cuida només la qualitat culinària, el gust, sinó també l’aspecte, la textura, els colors… Ha de ser una simfonia per als ulls. A vegades, sobretot a Espanya, s’equivoquen i ens diuen que som uns tous perquè no som adeptes de la violència física. Pensar això és un error. Al contrari: els catalans som forts, però d’una altra manera, d’una manera col·lectiva. Amb eines diferents, com la paraula, la negociació, la cultura, la música, una actitud creativa, l’humor… Quan la Guàrdia Civil va publicar un informe sobre l’1 d’Octubre citant un poble anomenat Sant Esteve de les Roures vam reaccionar amb un tsunami a les xarxes socials per donar vida a aquest municipi imaginari. És genial.

El 2010 vam ser la segona comunitat autònoma espanyola on es van prohibir les curses de braus, després de les Canàries. Curiosament, sis anys després, el Tribunal Constitucional va anular la llei que havíem promulgat nosaltres però no la de les Canàries. A la gent de la meva generació tant se li’n donen les curses de braus, ens resulta un espectacle completament aliè. No vam votar aquesta prohibició per motius identitaris, per desafiar Espanya, sinó per protegir els drets dels animals. Jo no vull viure en una societat que d’aquesta tortura en fa un espectacle. La llei es va votar i l’any 2012 es va començar a aplicar. Però al Partit Popular espanyol no li va fer gens de gràcia perquè creia que l’art de la tauromàquia era un patrimoni cultural nacional i que per tant era una qüestió de competència estatal. Ho va denunciar al Tribunal Constitucional i va guanyar. Això vol dir que ara es podrien tornar a fer curses de braus a Catalunya, però no se’n fan. La realitat és que de mica en mica estan desapareixent a tota Espanya. Als joves ja no els interessen. Ja no hi ha negoci. La Monumental està gestionada per un empresari privat que la lloga per fer-hi espectacles. I està bé que sigui així. També es van prohibir les pilotes de goma. La decisió es va prendre després d’un incident en què una persona va perdre un ull. Es va fer un debat i es va decidir prohibir-les. Però quan la policia espanyola va venir per a l’operació excepcional de l’1 d’Octubre va fer servir bales de goma, i el dia del referèndum una persona va perdre un ull. Això demostra que per a ells les competències del nostre Parlament no compten per res. Aquestes coses passen constantment, i arriba un punt que cansa. De les últimes vint-i-sis lleis adoptades pel Parlament català, més de la meitat han estat atacades, anul·lades o discutides per Madrid, perquè sempre sospiten que ens podrien servir per construir estructures d’estat. Si això no és pirateria…