La resistència no violenta

De vegades explico que la meva vida corre perill, i no ho dic perquè sí. Tenim al davant un estat que no s’atura davant de res per defensar la unitat de la pàtria. Els líders polítics espanyols ja han afirmat més d’una vegada que estan disposats a tot per aconseguir-ho. Això vol dir que si han de saltar-se els límits de l’estat de dret, se’ls saltaran. Els catalans coneixem molt bé les pràctiques de l’Estat, i no exagerem quan recordem que en el passat ja va fer la guerra bruta contra ETA amb els GAL. ¿Que en aquell cas es tractava d’una organització terrorista? Però és que a nosaltres també ens consideren terroristes! O pitjor encara: caps d’una organització criminal. Demanen per a nosaltres penes de presó comparables a les dels terroristes. Al País Basc no van tenir mai una reacció tan agressiva com la que han demostrat amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El País Basc no el van ocupar mai com han ocupat Catalunya. Al País Basc no van suspendre mai l’autonomia. Creieu-me, no exagero en absolut. A mi m’han deixat sense protecció policial. Joaquim Forn, el conseller d’Interior que va gestionar els atemptats de Barcelona, va anar a Madrid per presentar-se davant del jutge i un cop allà va ingressar a presó sense cap mena de protecció policial. En tots els països europeus els exministres continuen portant protecció, sobretot quan hi ha un nivell d’amenaça terrorista tan alt. A casa nostra això no passa. A Catalunya la ultradreta unionista gaudeix d’una impunitat absoluta, pot actuar sense cap restricció. No tenen cap problema per cremar les estelades que hi ha penjades als balcons, per arrencar llaços grocs amb la cara tapada o, en els casos més radicals, fins i tot per agredir físicament. Jo tinc molt clar que soc un objectiu. L’abril del 2018 va sortir la meva cara dibuixada a les pàgines d’El Mundo en una diana de dards. Si em van enganxar una balisa sota el cotxe, un dia també m’hi poden enganxar un explosiu.

A part de Martin Luther King, el meu model continua sent Nelson Mandela: la resistència no violenta. Jo el veig com un model de dignitat. És una icona de la meva generació. Per a mi és una font d’inspiració ètica, sobretot pel que va fer després de la fi de l’apartheid. Si s’hagués deixat portar pel ressentiment tothom ho hauria entès, després de tots aquells anys de segregació. Jo mateix sentia vergonya i odi perquè no podia entendre l’apartheid. Però ell, en canvi, ens va donar una lliçó total, immensa: ens va ensenyar què volen dir la fraternitat i la democràcia. Per començar va crear una Comissió de la Veritat i la Reconciliació que no buscava venjança, sinó iniciar un procés per saber què havia passat i després perdonar. Després va incloure els blancs al Govern en llocs de lideratge. És una lliçó que no es pot oblidar! A Catalunya s’ha escrit molt sobre la cultura de la no-violència; és una qüestió que es treballa molt. El moviment sobiranista va elaborar un decàleg que es va distribuir a través dels Comitès de Defensa de la República per iniciar la gent en els principis fonamentals de la no-violència. Gràcies a això no es va produir cap episodi violent al voltant del referèndum. Hem preparat la policia catalana diferent de com es prepara la policia espanyola. Ja fa uns anys que els Mossos d’Esquadra segueixen un protocol segons el qual la violència ha de ser sempre l’últim recurs. És una cosa que requereix el seu temps, però acaba donant els seus fruits.

A Catalunya es una actitud general que es remunta a la pèrdua de les nostres institucions, l’any 1714. Llavors ho vam perdre tot, també l’exèrcit, i des d’aleshores no hem tornat a fer la guerra. Aquesta inspiració es va renovar al segle XX amb la lluita de Gandhi o de Mandela, però els catalans no som, per definició, un poble guerrer. Hi ha pobles a qui els agraden les armes o la lluita; a nosaltres no. La nostra lluita fa servir sobretot la paraula, l’art, l’economia o la innovació. No podem oblidar que Catalunya ha creat l’himne mundial de la pau, «El cant dels ocells», una cançó tradicional catalana molt antiga. El 1972 el violoncel·lista Pau Casals la va interpretar a l’ONU, i des d’aleshores tot el món la reconeix com un símbol universal. A casa nostra la pau no és una paraula retòrica. La manifestació més massiva contra la gerra de l’Iraq a Europa va tenir lloc a Barcelona l’any 2003. No conec ningú en el meu entorn proper que hagi fet carrera a l’exèrcit. En general sempre donem prioritat a la mediació; hi dediquem molt de temps. Som una societat preparada per a la cultura de la no-violència. A l’escola se’n parla moltíssim, de pau. Quan sento parlar les meves filles d’aquesta capacitat de dialogar per resoldre els conflictes sempre m’emociono. Jo crec que és així com s’aprèn a viure la diversitat com una cosa natural. És així com és construeix una societat de ciutadans.

La república catalana s’ha de fer també amb els republicans que se senten espanyols, que a més sempre tindran el dret de reclamar la reunificació amb Espanya sense que per això se’ls pugui considerar uns rebels o se’ls pugui tancar a la presó. Som membres de la mateixa societat, hem de treballar per tenir un país millor per a tothom, les millors escoles, els millors hospitals, les millors autopistes. La nostra revolució no és identitària. Els drets lingüístics continuaran sent exactament els mateixos, no hi haurà cap retrocés en aquest aspecte. Al contrari, hem d’aconseguir el reconeixement dels drets lingüístics de tothom en la línia de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics… Tots aquests ciutadans també han de ser protagonistes de la futura república. Espanya no ens vol reconèixer com un interlocutor vàlid perquè es nega a parlar de totes aquestes coses, de la manera com volem construir la república. Ho lamento i ho denuncio. Pacíficament.