El silenci de la Unió Europea

No, el silenci d’Europa no m’ha dolgut. Almenys pel que fa al referèndum sobre la independència, perquè ja me l’esperava. A més, haig de confessar que per a nosaltres no era cap mala notícia. No és realista esperar que Europa reconegui Catalunya a la primera de canvi. Per tant, per a nosaltres aquest silenci era un bon començament. El que sí que ens ha dolgut —i aquí parlo més pels catalans, que se senten profundament europeus, que per mi— és el silenci pel que fa a la violència. Quan dic això em refereixo al silenci de les institucions europees, perquè tant el primer ministre belga, Charles Michel, com d’altres van denunciar l’ús desproporcionat de la força. És sa per part seva, perquè no es pot acceptar una repressió així quan es pretén defensar els drets fonamentals. Aquí sí que Europa hauria hagut de dir alguna cosa. Perquè era el seu deure. L’Europa que jo estimo és la que branda la bandera dels drets humans i de la democràcia allà on aquests es trobin amenaçats. En el nostre racó de continent milions de persones van votar de manera perfectament conscient per reclamar la creació d’un estat independent i van ser agredides de manera violenta per la policia d’un estat membre de la Unió Europea. I aquest silenci sí que és dolorós. Fins i tot diria que no ho és només per als catalans. Molts altres europeus van trobar que l’absència de reaccions no estava bé. El deure d’Europa era dir una cosa tan senzilla com: «Així no…». Encara que al mateix temps renyés els catalans per haver organitzat un referèndum. Però us asseguro que el silenci oficial de la Unió Europea pel que fa al desig català d’independència no té per què ser una mala notícia. És una reacció prudent i l’entenc.

A banda d’això, personalment, estic convençut que la crisi catalana pot ser una oportunitat per a Europa per diverses raons. La primera, que es tracta d’una aspiració independentista pacífica, que respecta el sentit de la Unió Europea, i amb la participació de la ciutadania i de la societat civil. És un moviment democràtic que s’emmarca en la modernitat i no en el passat. Europa té l’oportunitat d’aprendre de l’experiència catalana, del compromís de la seva població, d’un moviment col·lectiu, pacífic, obert i alegre. A Catalunya hi ha una comunió entre les institucions, els polítics i la majoria de la població, convençuda d’aquest projecte. És un exemple positiu per acostar la política al ciutadà en un moment en què l’esquerda entre tots dos es fa cada cop més gran. Perquè aquest malestar és present a tot Europa. La crisi catalana és també el reflex d’un profund descontentament amb les institucions polítiques tradicionals. ¿Per què no poden fer una cosa tan senzilla com escoltar la gent? ¿Per què no poden convidar a seure i parlar una majoria que es vol expressar? En altres països aquest descontentament s’exterioritza d’altres maneres. En canvi, qualsevol europeu convençut es pot reconèixer en la imatge dels catalans protegint una urna durant el referèndum de l’1 d’Octubre del 2017 perquè els seus veïns poguessin votar. No eren funcionaris de l’estat, ni parlamentaris catalans, sinó membres de la societat civil —metges, forners, mecànics—, conjurats perquè es pogués votar.

Europa predica la defensa dels drets humans arreu del món. ¿Per què no pot reconèixer que hi ha un problema, quan una part de la seva ciutadania formula aquesta demanada? Si escoltés aquestes veus mostraria una cara diferent, la cara que molta gent a Europa espera: la d’una Europa sensible a les reivindicacions dels ciutadans, i no només al que li demanen els estats. La majoria de catalans creuen en una ciutadania europea en tant que zona de seguretat democràtica, econòmica i pacífica. Quan la gent no se sent realment segura a dins d’aquest marc, és que alguna cosa falla. El que ens tranquil·litzaria de debò seria que Europa reconegués l’existència del problema polític català i hi intervingués per trobar una solució a l’europea, a través del diàleg, per llarg que sigui. Si els ciutadans catalans estan descontents amb la relació que tenen amb Espanya, després d’intentar dialogar-hi un munt de vegades, Europa s’ha de sentir interpel·lada. Sí, hi podria haver una mediació europea, en aquesta crisi. Seria una oportunitat de fer les coses d’una altra manera, de demostrar quins valors defensa. Nosaltres no demanem que reconegui la independència. Però si la Unió Europea vol anar donant lliçons de moral per tot el mon, haurà de començar per casa seva. Haurà de vetllar pels interessos dels estats però també pels dels ciutadans. De moment, si hem de jutjar pel que fa, sembla que només vulgui protegir els estats. Fins ara l’Europa institucional ha deixat passar totes les oportunitats d’implicar-s’hi.

L’Europa dels ciutadans, en canvi, cada dia es fa més preguntes. Perquè el problema català no es resoldrà amb silencis. Jo personalment vull treballar per fer possible la intervenció d’Europa, encara que no sigui de manera oficial ni pública. Bé hi deu haver algú amb una posició de responsabilitat que pugui dir: «No podem continuar així, no podem acceptar que hi hagi presos polítics, que hi hagi exiliats en diferents països europeus, una població amenaçada, 700 alcaldes catalans d’un total de 940 perseguits per la fiscalia perquè han expressat el seu suport a l’organització del referèndum…». Reprimir la gent per expressar una opinió política no em sembla la millor manera d’apaivagar la situació. Si Europa fos capaç d’afirmar això, seria l’inici d’una nova etapa. No es demanaria a ningú que renunciés a res, només poder començar a parlar per resoldre el problema, perquè s’ha de resoldre! A priori, l’únic que ens faria renunciar a la independència seria perdre un referèndum: que la majoria dels catalans s’expressés en contra. Hi havia una altra manera d’aconseguir-ho, que consistia a arribar a un acord acceptable per a tothom, incloent-hi una part dels independentistes. Aquest compromís potser no hauria sigut una solució final, però podia ser una etapa acceptable per a una generació. Estic convençut que hauríem sigut capaços d’assolir-lo. La independència és el nostre punt de partida, perquè és el nostre ideal, però estàvem disposats a deixar-nos convèncer per una oferta constructiva i intel·ligent de l’estat espanyol. Per desgràcia, però, no ens la van fer mai.

Actualment les institucions europees estan en crisi perquè als ulls dels ciutadans han perdut credibilitat. Amb tot, les regions d’Europa, incloent-hi les nacions sense estat, podrien representar unitats eficaces per gestionar competències en un context de subsidiarietat. Aquesta lògica de proximitat podria permetre una millora d’Europa. Però per arribar-hi primer cal reconèixer que els estats no són els únics actors de la Unión Europea, sinó també els ciutadans i les regions. Els estats han demostrat la seva incapacitat de reaccionar d’una manera ràpida i eficaç als reptes mundials en tot un seguit de casos, ja sigui en matèria de seguretat, de migracions, d’economia o de medi ambient. Una unió política europea podria ajudar a millorar les coses. Això exigiria que els estats acceptessin renunciar a una part important del seu poder, les seves competències i la seva sobirania, i no només a favor de les regions, sinó també de la Unió Europea. Hem de canviar el punt de vista que tenen en aquest moment els ciutadans sobre aquesta Europa que sembla un club tancat d’estats o una administració centralitzada a Brussel·les, permeable únicament als interessos dels poders econòmics, els únics que hi tenen línia directa. Jo recordo perfectament el dia que Espanya va entrar al Mercat Comú, el 1986. Per a mi va ser un moment molt emocionant. Els catalans vèiem Europa com la casa comuna on volíem ser. Els socialistes espanyols, en canvi, miraven més aviat cap a l’Amèrica del Sud. Durant el franquisme hi havia una tradició a l’esquerra espanyola que veia Europa com una creació de la democràcia cristiana. Quan es va decidir passar a l’euro, en virtut de l’acord de Maastricht de 1992, vam organitzar a casa d’un amic una cerimònia per enterrar la pesseta. Finalment teníem un símbol importantíssim: una moneda compartida per tots els europeus. Per a Catalunya Europa és un alliberament! Recordo també el president francès François Miterrand i el canceller alemany Helmut Kohl, dos grans líders europeus que es donaven la mà per simbolitzar la reconciliació francoalemanya. Sí, era molt emocionant. Avui ja no en queda res, de tot allò. La Unió Europea s’ha convertit en una burocràcia sense ànima. No em puc commoure sentint parlar Jean-Claude Juncker, el president de la Comissió, o l’Antonio Tajani, el president del Parlament. El nomenament de Martin Selmayr com a secretari general de la Comissió Europea, després d’un procés tèrbol i controvertit, va ser una caricatura de l’Europa desconnectada dels ciutadans. No ens en podem sentir orgullosos. M’agradaria veure els valors d’aquella Europa de la qual estava enamorat, i no aquesta Europa que només es preocupa per qüestions econòmiques i no deixa gens d’espai als ciutadans.

Soc un fervent defensor dels Estats Units d’Europa. Ara bé, si tot plegat és per continuar fent el mateix però amb un altre nom, amb mi que no hi comptin. Aquests Estats Units d’Europa haurien de suposar el final del nacionalisme dels estats, haurien d’aconseguir que tinguéssim tots el mateix passaport, l’europeu, i a partir d’aquí reconèixer les diverses realitats, sense problemes i sense límits. La ciutadania europea seria la base comuna, i per sobre d’aquesta base ens podríem organitzar de la manera que ens semblés millor, dins del respecte de les lleis europees. Per ser al més eficaços i democràtics possibles. Hi podria haver estats que continuessin sent un estat i regions que actuessin com un estat però sense necessitat de proclamar la seva independència. Ja no seria l’Europa dels estats, ni l’Europa de les regions, sinó l’Europa dels ciutadans. I no serà pas un líder il·lustrat, qui impulsarà aquesta evolució. S’ha de treballar amb la població de base, parlar-ne, fer campanya. A mi m’agradaria que els estats actuals fessin aquest paper de motor transformador i portessin a un canvi profund, com va passar després de la Segona Guerra Mundial o amb l’euro. Però n’hi ha que dubto que siguin capaços de fer-ho. El president francès Emmanuel Macron continua sent un desconegut, per a mi; Itàlia es troba sumida en la confusió, la Gran Bretanya se’n va i Alemanya encara no sap qui succeirà Angela Merkel… ¿Qui és el líder d’Europa, en aquest moment? Jo no en veig cap…

La crisi catalana ha de ser el fibló que obligui Europa a reaccionar i a reforçar-se a partir dels seus valors fundacionals i del seu potencial. Europa ha de cultivar clarament l’ideal de la democràcia, la idea d’una unió de ciutadans lliures, d’una república europea. Això és el que jo preconitzo. És el que molts esperen a Europa per part dels seus estats i de les institucions europees. Al segle XIX i XX els conflictes es gestionaven a través de les guerres i les armes. Avui, un estat només es pot presentar al món a partir de les llibertats ciutadanes. ¿Catalunya no hauria pogut declarar-se una «regió d’Europa», i no un estat independent? Però hem seguit escrupolosament el camí que marca el dret internacional. De fet és un dels arguments de defensa que invoco davant del Comitè dels Drets Humans de les Nacions Unides. Hem actuat d’acord amb el marc del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Hi ha qui afirma que un dels principals obstacles per a la independència de Catalunya té a veure precisament amb Europa: si ens declaréssim independents hauríem de sortir de la Unió Europea i tornar a presentar una sol·licitud d’adhesió. Però això és mentida. A Catalunya hi viuen 7,5 milions de ciutadans europeus que continuaran sent ciutadans europeus. L’única possibilitat que Catalunya deixi de ser membre de la Unió Europea, paradoxalment, és que l’estat espanyol reconegui la seva independència. Però en aquest cas segur que hi hauria un acord perquè fóssim independents, amb un compromís sobre les fronteres, els actius i els passius, els interessos econòmics, les xarxes de transport… I el primer punt d’aquest acord, evidentment, seria que Catalunya continués sent membre de la Unió Europea.

En tant que president de Catalunya tinc el deure d’explicar-me, de respondre a les preguntes que es plantegen i de dissipar dubtes. Les crisis, en general, no són mai desitjables, ja siguin econòmiques o polítiques. Mai és un bon moment, perquè hi hagi una crisi. Però quan arriba, igual com passa amb la meteorologia, s’ha de gestionar, partir dels problemes que deixa al descobert i buscar una solució. S’ha d’aprofitar l’oportunitat per avançar. Per a mi el Brèxit ja va ser una prova que Europa necessitava aportar noves respostes per als nous temps. Perquè hi ha alguna cosa que no rutlla. Una altra mostra és l’ascens dels euroescèptics en les últimes eleccions a Itàlia i a altres països. ¿Hi ha algú a Europa que pensi el mateix que jo? Perquè a primera vista no es veu cap gest de preocupació ni cap mena de voluntat de canviar les coses…