Els orígens de la crisis

Els partits i les institucions van ser els últims d’afegir-se a la profunda evolució de la societat catalana i a fer-se seu aquest desig d’independència. El món de la política va trigar massa a entendre que la majoria de la població ja no volia tornar a modificar la Constitució per millorar el finançament, sinó un canvi radical de l’estatus de Catalunya i de les seves relacions amb Espanya. Això és el que va expressar votant. No és el fruit d’un moviment ideològic impulsat per un partit. Al contrari: va ser la ciutadania qui ens va obligar a nosaltres, els polítics, a reaccionar. Aquest gir arrenca amb la sentència del Tribunal Constitucional espanyol del 2010. Però per entendre les arrels profundes de la crisi catalana, cal anar enrere en el temps…

L’any 1978, després de la mort de Franco, neix la nova Constitució espanyola. És el resultat d’un pacte polític entre les forces opositores al franquisme, amb els moviments catalans al capdavant, i el règim que ha subsistit a la caiguda de la dictadura: jutges, militars, funcionaris… En aquest moment tots aquests actors decideixen no provocar una ruptura radical, sinó fer una transició suau. Avui hi ha moltes veus que diuen que la línia moderada que es va seguir va ser un error, precisament, perquè va permetre que el franquisme sobrevisqués… Però en aquell context, amb una democràcia que tot just tornava a néixer, semblava la decisió més prudent. Aquest pacte de 1978 inclou un acord en la qüestió territorial, que ha estat sempre el tema més delicat de la política espanyola, en uns termes que avui resulten molt interessants. El text descriu un terreny de joc que permet que cada generació, pràcticament cada govern, dialogui i es posi d’acord a través d’una negociació a dues bandes. Catalunya no és reconeguda directament com a nació, però el text reconeix que Espanya està formada per «regions i nacionalitats». L’element positiu és el reconeixement de realitats gairebé nacionals. L’error, no haver-les identificat aleshores. En aquell moment els redactors d’aquesta primera Constitució democràtica es van imposar expressament aquest límit perquè tenien por que es capgirés la situació, bàsicament amb un cop d’estat militar. Així doncs, van preferir deixar oberta la possibilitat que les futures generacions d’espanyols, educades en democràcia, acabessin de concretar aquesta idea inicial. Així mentrestant podien anar avançant. Aquest mateix pacte de 1978 preveu que les regions i les nacionalitats disposin d’un estatut d’autonomia que seria el resultat —i això és molt important per entendre el que va passar el 2010— d’una proposta formulada pels membres del parlament autonòmic, de l’acceptació d’aquesta proposta al Congrés, i finalment de la ratificació en referèndum per part de la comunitat autònoma en qüestió. L’any 1979 s’aprova en referèndum el primer estatut d’autonomia de Catalunya, on es defineix el nostre autogovern, el nostre marc competencial i el nostre sistema de finançament…

En realitat això entronca amb una legalitat anterior, la de 1931, quan es va proclamar la segona república espanyola. Tres dies abans, el president català Francesc Macià havia declarat la república catalana en el marc de la Federació Ibèrica. Finalment la concreció d’aquesta república catalana no va ser possible i els líders polítics d’aleshores van acabar acceptant un estatut d’autonomia. Aquesta institució, la Generalitat, va ser abolida l’any 1939 per Franco quan va acabar la Guerra Civil, i el govern català es va haver d’exiliar a França. El president, Lluís Companys, va marxar a la Bretanya, va ser detingut per la Gestapo, entregat pels nazis al règim franquista sota l’acusació de rebel·lió, i posteriorment afusellat a Montjuïc el 1940. La resta del govern va marxar a l’exili a Mèxic, a Bèlgica o a França, fins l’any 1977. Un any abans de la Constitució de 1978, el president català a l’exili, Josep Tarradellas, torna a Espanya. Llavors un decret oficial del govern espanyol precisa que la Generalitat de Catalunya i la presidència són institucions històriques de Catalunya. La majoria política sorgida de les primeres eleccions legislatives lliures, organitzades aquell any, reclama el seu retorn. Tot i que encara no hi ha Constitució, aquell govern accepta el restabliment provisional d’aquestes institucions, que després seran regulades per la Constitució. És important recordar-ho: no som el resultat de la Constitució espanyola; molt abans que es redactés ja teníem un marc institucional republicà. No podem oblidar que la Generalitat és una institució que va néixer el 1359.

Les institucions restaurades comencen a treballar, però el 23 de febrer de 1981 un cop d’estat militar agafa tothom per sorpresa a Madrid. Un grup de guàrdies civils pren provisionalment el Congrés dels Diputats davant la mirada de les càmeres de televisió. Un dels motius d’aquest cop d’estat és precisament el procés de devolució de competències a Catalunya i el País Basc. És una època terrible. ETA està matant prop de cent persones cada any. Els militars, majoritàriament franquistes, estan neguitosos i decideixen passar a l’acció. Malgrat que el cop d’estat fracassa, els grans partits polítics, el Partit Socialista (PSOE) i la Unió de Centre Democràtic (la UCD, una coalició de centre que aplega una quinzena de partits cristianodemòcrates, socialdemòcrates, liberals i regionalistes) comencen a retallar aquest estatut d’autonomia i a reduir-ne l’abast. Presenten una Llei orgànica d’harmonització del procés de descentralització (la LOAPA), que després serà suspesa pel Tribunal Constitucional, però cada llei orgànica, cada nou sistema de finançament està pensat per limitar l’autonomia que atorga la Constitució. Així, si d’acord amb els termes de la Constitució de 1978 no hi ha límits, amb el temps l’estat espanyol va imposant la seva visió restrictiva de l’estatut inicial. En aquell moment, però, la majoria de catalans accepta que cal temps i juga la carta de la governabilitat de l’estat. Espanya està en perill tant pel que fa a una represa del control per part dels militars com pel terrorisme d’ETA al País Basc, i fins i tot d’una depressió econòmica. Els catalans decideixen ser responsables. Preconitzen la democratització i la modernització d’Espanya. Al mateix temps contribueixen al procés d’adhesió a la Comunitat Europea. Estan fermament convençuts que si a Espanya li van bé les coses a Catalunya també. És una decisió conscient. Durant aquests anys la minoria catalana al Congrés espanyol, formada per nacionalistes tradicionals, dona suport al govern espanyol quan cal per a l’aprovació dels pressupostos o per acostar-se a Europa. L’any 1986 Espanya s’integra al Mercat Comú. Aquesta situació s’allarga fins al 1995: Catalunya continua donant suport a Espanya per avançar cap a Maastricht i per a l’entrada a l’euro.

És el president espanyol José Maria Aznar qui ho canvia tot. La seva arribada al poder, l’any 1996, amb el Partit Popular, marca l’inici d’una involució. Sobretot a partir del 2000, en què obté la majoria absoluta. Segons ell el procés de devolució ha anat massa lluny i amenaça la unitat nacional. Creu que Espanya ha de tornar a ser una nació poderosa, com ho va ser en època de Franco, amb un projecte internacional. Aznar decideix jugar la carta de l’acostament al president americà, George W. Bush, i al primer ministre britànic, Tony Blair. S’implica en la Guerra de l’Iraq i creu que Espanya ha de participar del lideratge mundial. Aquest sentiment de poder es veu reforçat per l’extraordinari desenvolupament econòmic d’aquells anys, encara que tingui una base especulativa. Tot el procés va acompanyat d’una política qualificada de «catalanofòbica». M’enrecordo perfectament de les eleccions de 1995: la multitud que celebrava la victòria del Partit Popular, a Madrid, corejava eslògans contra Catalunya i contra el president d’aleshores, Jordi Pujol, a qui cridaven «Pujol, enano, habla castellano!». José María Aznar revifa una cosa que estava soterrada en la societat espanyola, la històrica confrontació frontal entre Espanya i Catalunya. Això ho esquerda tot. A partir d’aquest moment, entre els nostres comença a créixer el sentiment que és impossible entendre’s amb el govern espanyol mentre al capdavant hi hagi líders que es neguin a escoltar-nos, que pretenguin recentralitzar competències i tallar-nos el finançament. Ens preguntem com hem de reaccionar. Encara no es parla d’independència. Només demanem canviar l’Estatut d’Autonomia. El procés de negociació comença al Parlament l’any 2005 entre els nacionalistes catalans, els independentistes i els socialistes espanyols de José Luis Rodríguez Zapatero, que després del atemptats islamistes del 2004 han recuperat el poder a Madrid. Finalment obtenim un acord amb una majoria de dos terços, com estipula la llei. El fruit d’aquesta negociació blinda per escrit tot el que el govern Aznar ha anat potinejant durant tots aquests anys: determina les competències i els mitjans de finançament, modernitza les relacions amb Espanya tenint en compte les noves tecnologies i la Unió Europea, preveu polítiques antisexistes o de gestió de la immigració… És un text positiu, per a una Catalunya moderna en una Espanya moderna! A mi, en tant que independentista, el text aprovat pel Parlament català m’agrada. Sí, el que jo voldria és la independència, però entenc que la majoria de catalans es facin seu aquest text, que contribueix a reforçar els vincles de Catalunya amb Espanya. Després d’una dura negociació amb el govern socialista de Zapatero, i de sotmetre el text a modificacions substancials, finalment és aprovat al Congrés dels Diputats. La població catalana el ratifica en un referèndum legal i l’estat espanyol el promulga. És, per tant, un text vàlid, encara que a última hora jo vaig decidir votar en blanc perquè els canvis que s’hi havien introduït després de la negociació amb el govern espanyol em semblaven excessius. Però bé, em sembla un punt de parada per a una generació i l’accepto com a tal…

¿Què passa llavors? Una cosa molt greu que és vista com un cop d’estat per la majoria dels catalans i també per experts constitucionalistes espanyols independents. El Partit Popular, ferit perquè ha estat apartat del poder després dels atemptats de Madrid del 2004, ha intensificat encara més la seva política de catalanofòbia i ha recollit signatures per tota Espanya contra l’Estatut d’Autonomia català. Hi ha manifestacions als carrers per obtenir suport a aquesta iniciativa. Mariano Rajoy, que en aquest moment ja dirigeix el Partit Popular, aspira a ser el nou president d’Espanya. De manera conscient, alimenta aquest sentiment anticatalà per atacar el Partit Socialista, al poder. Finalment es recullen quatre milions de firmes per reclamar la supressió de l’Estatut d’Autonomia. És un atac en tota regla contra Catalunya. Emparats per aquests suports, presenten un recurs al Tribunal Constitucional. El Partit Popular aprofita que té una majoria favorable al tribunal i el 2010 aconsegueix una sentència que anul·la els principals articles del nou Estatut d’Autonomia: la definició de Catalunya com a nació, l’ampliació de competències, el sistema de finançament… La sentència determina també com s’han d’interpretar els articles que sí que són vàlids. De cop i volta l’enorme esforç fet pels parlaments català i espanyol no serveix de res. És una situació inèdita: deu persones anul·len en un moment l’aprovació d’un text en referèndum. És una ferida definitiva que deixa en no res les importants concessions fetes per la població catalana. Així doncs, jo, en tant que independentista, ¿havia acompanyat tot aquell procés per arribar a aquell punt? En aquell moment Catalunya es converteix en l’única comunitat autònoma que es regeix per un text que no ha estat aprovat per la seva gent. És una contradicció claríssima amb el corpus legislatiu de la Constitució, segons el qual l’última etapa del procés de decisió és el referèndum. La primera gran manifestació sobiranista catalana data precisament del 2010, en reacció a aquesta sentència. La majoria dels catalans no entenen aquesta decisió, presa per una minoria de jutges, quan s’han respectat escrupolosament totes les regles del joc. En aquest moment molts catalans fan el que jo en dic una «declaració íntima d’independència». Es diuen a ells mateixos que és del tot impossible entendre’s amb un govern espanyol tan intransigent. És la bufetada final després d’una campanya d’humiliació contra nosaltres. Per plantar cara a aquest afront, la gent decideix que cal agafar un altre camí. Encara no optem per la independència, sinó que posem al davant de tot el dret de decidir el nostre propi destí, de tenir un estat propi, que no vol dir necessàriament un estat independent: pot ser un estat associat o un estat federat. En qualsevol cas, un estatus diferent i l’establiment d’una relació bilateral amb Espanya. En aquest moment és una voluntat compartida per molta gent a Catalunya, incloent-hi no independentistes, que han fet seva la idea que l’única manera de tenir una bona relació amb Madrid és tenir-hi un tracte d’igual a igual. L’objectiu és preparar el terreny d’una millor entesa amb Espanya, perquè és evident que ja no ens entenem. Així doncs, sorgeix la idea de convocar un referèndum per decidir el nostre futur. Les eleccions catalanes del 2012 confirmen que la gran majoria de la població dona suport a aquesta idea d’una consulta popular. Nosaltres estem disposats a negociar amb l’estat espanyol el text de la pregunta. Ells, per la seva banda, haurien pogut proposar tornar a l’estatut d’autonomia tal com era abans de la sentència del Tribunal Constitucional. ¿Per què no? La idea era que l’última paraula l’havia de tenir la població, i no el Tribunal Constitucional.

Abans d’aquesta consulta, el meu predecessor, el president Artur Mas, proposa a Mariano Rajoy, que ara és president d’Espanya, un acord fiscal similar al que Espanya ja va concedir fa temps al País Basc: Catalunya recaptaria els seus impostos i pagaria una quota a Espanya. La Constitució ho permet clarament, ja que en el cas del País Basc es fa així. D’aquesta manera rebríem el finançament que ens correspon, sense deixar de ser solidaris. Si Mariano Rajoy hagués acceptat, hauria estat un senyal de bona voluntat. El senyor Mas va a Madrid i fa aquesta petició de manera formal, però la resposta del govern central és no. No en volen ni sentir parlar. Després d’aquest nou cop de porta, preparem la primera consulta no vinculant sobre l’autodeterminació de Catalunya. Es tracta d’una pregunta amb dos apartats. Primer de tot es pregunta a la ciutadania si «vol que Catalunya esdevingui un estat». Si la resposta és afirmativa, se’ls fa una altra pregunta: «¿Vol que aquest estat sigui independent?». Per tant deixa la porta oberta a una solució federal o confederal. La consulta se celebra el 9 de novembre del 2014. Però el govern espanyol la prohibeix, amb el concurs del Tribunal Constitucional. Els principals responsables del govern català són acusats de desobediència, condemnats i inahibilitats per exercir un càrrec públic o presentar-se a unes eleccions. A més a més han de pagar una sanció de cinc milions d’euros perquè estan acusats, encara que no condemnats, de malversació. En el moment d’escriure aquestes ratlles al meu predecessor encara li poden embargar la casa si no paga íntegrament aquesta multa. I tot això només per una consulta popular no vinculant que en el fons no era més que un sondeig d’opinió a l’engròs.

Des del 2012, cada diada més d’un milió de persones surten al carrer per participar en una mobilització diferent cada any —una cadena humana que travessa el país de nord a sud, una ve baixa gegant de «votar» i de «victòria» a Barcelona…— per reclamar que se’ls reconegui i que se’ls deixi votar quin futur volen. Mentrestant a Madrid no hi ha cap resposta. Res. No volen parlar. Una delegació del Parlament es presenta fins i tot al Congrés per demanar que se’ns deixi organitzar legalment la consulta. Es produeix una votació al Parlament català: 87 diputats voten sí a aquesta petició, cosa que representa una àmplia majoria política i social. La resposta sempre és no. El 2012 neix l’Assemblea Nacional Catalana, que, més enllà dels partits polítics, fa pressió per començar a caminar cap a un estat independent. Això provoca un trasbals en la política catalana que queda reflectit a les urnes. Sense aquest suport ciutadà, jo no hauria pogut ser elegit president de Catalunya, amb un programa electoral com el meu. A les eleccions del 2015 els partits independentistes treuen majoria absoluta al Parlament. És el primer cop que passa. En el moment de la sentència del Tribunal Constitucional, i fins al 2012, al Parlament només hi havia catorze diputats independentistes. Cinc anys després, en som 72! Així és com ha canviat la societat catalana a causa de l’obstrucció permanent de Madrid. De vegades em refereixo a Mariano Rajoy com el «Doctor No», per la pel·lícula de James Bond, perquè sempre es negava a dialogar amb nosaltres, tot i que es veia clarament que hi havia un problema. L’expresident espanyol és nascut a Galícia, que també està reconeguda com una «nació» d’Espanya, tot i que no hi ha una majoria independentista. Mariano Rajoy bàsicament està en contra de la idea de diversitat nacional. Durant aquests anys, entre el 2011 i el 2015, el meu partit reivindica que Espanya ha d’evolucionar cap a un estat plurinacional. No tenim res en contra d’Espanya en si. Un estat és abans que res una eina, recursos; no té cap sentit reclamar un estat independent si es pot actuar a dins del marc espanyol. L’únic que volem és que es reconegui la nació històrica catalana. És precisament una de les grans frustracions del moviment català des de fa un segle: hem treballat sense treva per la democratització i la modernització del marc espanyol amb l’esperança que així finalment l’Estat seria capaç de reconèixer la seva diversitat. Però Espanya no ho ha entès mai.

El franquisme continua estant profundament arrelat al si de l’estat espanyol, sobretot pel que fa al poder judicial, absolutament polititzat. El Partit Popular, fundat el 1989 per Manuel Fraga, antic ministre de Franco, ja s’ha guardat prou des de llavors de controlar el sistema a través del nomenament dels jutges. A Espanya no hi ha separació de poders! Ara ens adonem de fins a quin punt ha fracassat el règim de 1978. No hi ha hagut cap mena d’anticipació dels problemes, cap voluntat d’integrar els catalans com a part de la solució. Hem estat estigmatitzats, demonitzats, i ara criminalitzats. Tot per liquidar definitivament la reivindicació històrica de Catalunya. És evident que la unitat d’Espanya està per sobre de la democràcia, de la Constitució i del dret internacional. No, no hi ha una separació de poders eficaç i sòlida. L’informe del Grup d’Estats Contra la Corrupció del Consell d’Europa (el GRECO) assenyala tot un seguit de deficiències en el sistema de nomenament de la cúpula judicial a Espanya i recomana millores —que a dia d’avui encara no s’han fet— per garantir la independència judicial i la lluita contra la corrupció. El dret al jutge natural, reconegut per la Constitució, entra en contradicció amb l’existència d’un tribunal absolutament atípic com l’Audiència Nacional, creada el mateix dia que se suprimia l’antic Tribunal de l’Ordre Públic (el temut TOP, responsable de les condemnes a mort del franquisme i de la persecució de la dissidència política). Els jutges del Tribunal Suprem els nomena el Consell General del Poder Judicial sense cap concurs especial ni en base a cap mèrit. Els vint membres d’aquest Consell General són nomenats directament per la majoria política del Congrés espanyol i del Senat, que s’alterna sempre entre el PP i el PSOE (al Senat gairebé sempre és el PP). Un jutge no pot accedir al Tribunal Suprem sense el vistiplau del Consell General del Poder Judicial, i per tant sense un consentiment polític. Després de molts anys d’hegemonia conservadora a la política espanyola, tota la cúpula judicial ha estat nomenada per aquesta majoria. El cas del jutge Llarena n’és un exemple claríssim: arriba al Suprem després de presidir l’associació de jutges més conservadora d’Espanya (APM), amb els vots dels membres del Consell General del Poder Judicial nomenats pel PP, sense necessitat de demostrar cap altre mèrit professional. El Tribunal Constitucional pateix del mateix mal, de manera que és impossible que la majoria de jutges del Tribunal Constitucional no sigui nomenada per la majoria política espanyola. De fet només cal llegir les sentències que s’han redactat pel que fa al nostre cas per comprovar que tant la manera d’escriure-les com el concepte expressen una intenció política claríssima. I la impotència és total, perquè no podem esperar una justícia equitable fins que la justícia europea faci públic el seu veredicte, en un procés que dura molts anys i que costa molts diners.

Quan arribo a la presidència, el gener del 2016, el full de ruta està clarament explicat al meu programa: preveu l’aprovació de les lleis de transitorietat nacional, la declaració d’independència i un referèndum per aprovar la Constitució. Tot això ha de passar en divuit mesos. En acabat, està previst que es convoquin unes eleccions constituents. Tot això ho anuncio durant el meu primer discurs. I aquest discurs és aprovat perquè a Catalunya l’aprovació del programa del Govern va lligada al nomenament de president. Jo em comprometo a obeir i servir aquest mandat parlamentari de manera clara i transparent. No és cap complot, no és cap sedició ordida a l’ombra, de manera clandestina. No, tot això es va anunciar al faristol del Parlament. En aquell moment a Madrid la majoria dels polítics espanyols s’arronsen d’espatlles, pensant-se que tot plegat acabarà «com sempre», demanant una millora del finançament per a Catalunya. La voluntat d’independència és vista com un mitjà de pressió, simplement. Els més inquiets diuen que potser ha arribat el moment de canviar la Constitució. D’acord, però quan els pregunto quines propostes tenen, no rebo cap resposta. Estic disposat a participar en les converses, encara que PP i PSOE tinguin la majoria necessària entre tots dos, però l’oportunitat no arriba mai. Durant aquest període organitzo reunions amb tots els líders dels partits polítics espanyols. Vaig tres cops a Madrid a fer conferències on reclamo incansablement el diàleg. Publico textos a la premsa espanyola que van també en aquest sentit. Finalment, poso sobre la taula del Parlament l’organització d’un referèndum sobre la independència i proposo al Govern espanyol que ens posem d’acord en tot: la pregunta, amb totes les fórmules possibles, des de la independència a major autonomia; la data, que pot ser entre el 2020 i el 2025; el tipus de majoria necessària… Fins i tot estem disposats a acceptar que aquesta consulta resolgui les coses d’una vegada per totes, durant una generació, sigui quin sigui el resultat. No em canso de proposar tot això en totes les meves intervencions públiques, tant a Catalunya com a Espanya. Em trobo amb Mariano Rajoy en dues ocasions. L’última, en un dinar a soles al Palau de la Moncloa. L’ambient és agradable i la conversa molt correcta. Jo li exposo el nostre desig d’organitzar un referèndum sobre la independència però li demano també quina proposta té ell, per veure sobre quina base podem començar a treballar junts. Ell em proposa… l’estatus quo, potser amb alguna modificació, al nostre parer mínima en un estat tan complex com Espanya. ¿Petits canvis en un estatus quo que no funciona? Nosaltres creiem que això només pot portar al fracàs. Llavors li anuncio que organitzarem un referèndum, encara que hagi de ser sense el seu acord. «No ho fareu, no és possible; ho impediré», em replica. «Sí, ho faré perquè és el compromís que he adquirit davant dels meus electors». Després d’una pausa dramàtica, m’etziba unes paraules que a un demòcrata li resulten molt doloroses de sentir: «Ni puedo, ni quiero!». Aquesta és la seva última paraula. No està disposat, doncs, a acceptar que hi ha un problema polític, encara que només sigui per parlar-ne. És negació pura i simple. Llavors li recordo el que va passar l’any 1977. Aleshores el president català va tornar de l’exili sense que hi hagués una llei que li permetés fer-ho; el Govern espanyol ho va voler i ja està. Era una solució política provisional a un problema reconegut, perquè hi havia la voluntat de trobar una solució. Un dia, un líder liberal molt respectat, dinant a Madrid, em va dir: «En democràcia, el dret a no dialogar ja no existeix». Dialogar és una obligació! Trobo que és una opinió molt interessant, i fins i tot la faig servir a l’últim article que publico abans del referèndum, amb el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller d’Exteriors Raül Romeva, al diari El País. Però no hi ha res a fer.

Després d’aquesta trobada a la Moncloa el diàleg amb Mariano queda interromput, almenys pel que fa al problema polític que hi havia a Catalunya. No tornem a parlar fins a la inauguració del Saló de l’Automòbil, però ell esquiva sempre el tema conflictiu. Em parla de futbol. L’últim cop que parlem és durant els atemptats del 17 i 18 d’agost a Barcelona. El procés cap a la independència ja està en marxa, però encara puc aturar la preparació del referèndum en qualsevol moment, si és per facilitar un pacte. Ho repeteixo moltíssimes vegades, fins a l’últim dia: Mariano Rajoy té la clau del diàleg. Però ell continua entossudit en aquelles paraules: «Ni puedo, ni quiero!». Molt propi del personatge, que té molta tirada per les frases taxatives, absurdes i incomprensibles. En el fons no és més que el portaveu d’aquest «estat dins de l’estat» que són els alts funcionaris, els magistrats, les grans empreses pròximes als cercles polítics, els representants de l’Església… Els mateixos actors de sempre, tant si hi ha dictadura com si hi ha democràcia.

El 6 i 7 de setembre del 2017, a manca de diàleg, aprovem les lleis relatives al referèndum i a la transició nacional. Hi havia una altra manera de fer les coses dins del marc polític espanyol, organitzant una consulta no vinculant, però no ho vam poder fer perquè ens va faltar l’acord de la majoria a Madrid. Així doncs, decidim fer-ho basant-nos en la legalitat catalana, afirmant molt clarament en la Llei de transició què suposaria una victòria del sí. En totes les meves compareixences al Parlament, cada quinze dies, continuo deixant la porta oberta a un pacte d’última hora, encara que Rajoy m’hagi deixat clara la seva negativa. Perquè crec que Espanya no és només Rajoy i que hi ha una gran diversitat d’opinions. Mentrestant anem preparant tot el que cal per al referèndum de l’1 d’Octubre, que no és una tasca fàcil, sobretot perquè es tracta d’evitar que l’Estat impedeixi que es pugui fer. Organitzem la participació de la societat civil, fidels a la manera com volem construir un país, a partir d’un vincle permanent amb la ciutadania. No se’ns permet fer servir el cens electoral oficial, per exemple. I, per evitar un vici de procediment, no ho fem. Al Parlament, l’oposició unionista —Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos— posa en marxa una operació amb l’objectiu d’embrutar la nostra operació posant el crit al cel i convertint la sessió parlamentària en una olla de grills. Ni tan sols intenten respondre amb arguments polítics. Només es dediquen a insultar i amenaçar per desacreditar la decisió de la majoria dels parlamentaris catalans. Durant aquests dies els diputats de l’oposició negligeixen el seu deure i es comporten com actors dirigits pel govern espanyol. Des d’un punt de vista democràtic és molt dubtós, perquè rebutgen, sense donar cap argument, que es consulti l’opinió de la ciutadania. Però aconsegueixen crear una percepció molt negativa acusant-nos de saltar-nos les lleis. Personalment, no estic gens satisfet d’aquelles llargues hores de no-debat. No retrec a l’oposició que s’oposés a la independència —hi tenia tot el dret—, sinó que s’oposés a la democràcia. El boicot de l’oposició unionista rep el suport de l’aparell de l’Estat i de tots els mitjans espanyols, tot i que no respecta en absolut l’autoritat del Parlament. L’objectiu d’aquests partits és donar una imatge del Parlament català comparable a la d’un país no democràtic on els parlamentaris acaben arribant a les mans. La nostra consigna és mantenir la calma, asseguts, serens i respectuosos, per més que intentin provocar-nos. Es tracta d’una votació indispensable si es vol convocar un referèndum. En tot moment intento que es respectin dos principis que per a mi són sagrats: el caràcter no violent del procés i la referència permanent a un marc legal català, encara que aquesta legitimitat pugui ser contestada. No cometem un acte de desobediència, com se’ns acusarà més tard. Jo vaig firmar la convocatòria del referèndum abans que la llei quedés suspesa. Es va fer tot d’acord amb la legalitat.

Són uns dies de moltíssima tensió. Les amenaces de l’estat espanyol es multipliquen i es comença a parlar ja de la suspensió de l’autonomia catalana, de detencions, de condemnes… Arriben reforços policials en vaixell: al setembre, abans del referèndum, ens envien deu mil agents de reforç. Deu mil! A la televisió espanyola es veuen imatges de vehicles marxant de les seves casernes, envoltats de gent amb banderes espanyoles acomiadant-los amb crits de suport com si anessin a la guerra en missió especial. Jo no tinc la sensació d’estar involucrant la població en una cosa perillosa. Estic respectant el compromís d’actuar en el marc de la voluntat majoritària al si del Parlament. Aquesta estratègia basada en la violència i l’agressivitat l’adopta només el govern espanyol. ¿Ell s’ho pregunta, cap a on està empenyent la seva població, atiant el patriotisme espanyol? ¿Per què la genera, aquesta violència? Per a nosaltres és delirant, perquè l’únic que volem és saber què pensa el poble de Catalunya a través d’una votació amb totes les garanties. I com més autoritari és l’estat que tenim al davant, més determinats estem a fer-ho. No hi ha cap futur, amb un estat que actua amb aquesta pulsió gairebé militar. És un moment d’estupor. Les autoritats espanyoles són irresponsables, atiant el foc d’aquesta manera. No és una reacció intel·ligent. Quan la teva parella comença a enviar senyals que et vol deixar, ¿el més lògic no és dir-li que l’estimes i que la tens en compte? Quan hi ha un problema, la responsabilitat dels polítics és intentar trobar-hi una solució democràtica i racional. La gran majoria de la població catalana ja no accepta el nivell d’autonomia que tenim en aquest moment; una part important vol la independència: si això no és un problema polític, ¿què és? La manera més serena de sortir d’aquesta situació no és, segurament, enviar deu mil policies, com fan ells, pagant-los a més a més una prima per encoratjar-los. No, no és una resposta assenyada. Ens podem equivocar de solució política, fins i tot estic disposat a considerar que la independència no és l’única solució possible. Accepto la idea! Però parlem-ne, almenys!

Hi ha qui considera que Espanya és un país intocable, com França. Que a l’Europa del segle XXI Espanya no es pot tocar. ¿Però qui ho decideix, això? ¿Qui decideix que un país és un país i un altre no ho pot ser? ¿És el resultat d’una improbable llei divina? Les Nacions Unides reconeixen el dret a l’autodeterminació dels pobles. L’article 10 de la Constitució espanyola diu que «les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que aquesta Constitució reconeix s’interpretaran d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans i dels tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya». Més específicament, l’article 96 subratlla que «Els tractats internacionals vàlidament celebrats, un cop publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern». Entre aquests tractats hi ha el Pacte Internacional dels Drets Cívics i Polítics, signat per Espanya l’any 1976, segons el qual «tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació». El text especifica: «En virtut d’aquest dret, poden determinar lliurement el seu estatus polític i decidir el seu desenvolupament social, polític i cultural». L’article 21 de la Declaració Universal dels Drets Humans preveu també que la voluntat dels pobles és el fonament de l’autoritat d’un estat. És això, el que nosaltres demanem: saber quina és la voluntat de la població catalana; i si aquesta s’expressa a favor de l’autodeterminació, treure’n les conclusions pertinents i crear un país. Un estat independent no es construeix amb una vareta màgica, sinó sobre la base de la voluntat dels ciutadans. ¿I com s’expressa aquesta voluntat en democràcia? A través del vot!